El que era un convent de clausura de monges Saleses, durant el temps de guerra es convertí en un hospital on portaven els ferits del front i s’anomenà Hospital d’Evacuació.

A mesura que l’exèrcit nacional anava avançant i el contrari anava reculant, era molt freqüent veure cada vegada més ambulàncies dirigint-se cap a l’hospital. Hi arribaven per l’avui anomenat carrer de La Sardana, en aquell temps carrer d’Ascaso, i des d’aquest carrer cap al carrer de l’Era de l’Huguet, llavors només de tres cases, conegudes amb els noms de Cal Martí de la llet, Cal Trempat família Oller i Cal Rubira o Ca La Vella de les Oques i res més. A cada costat d’aquest carrer hi havia hortes i un gran descampat, un reg d’aigua a cel obert on la canalla agafava capgrossos en un pot.

En aquell temps aquests carrers, com tots els del voltant, estaven sense asfaltar, a l’estiu plens de pols amb les roderes més de carros que de cotxes i a l’hivern tot un fangar.

D’ambulàncies, n’hi havia de molt maques. Els xicots més grans, ja de 10 o 12 anys i més, quan veien una ambulància corrien a enfilar-s’hi al darrere i s’hi gronxaven, sobretot pels solcs que hi havia a terra.

Arribats a l’hospital, obertes les portes de l’ambulància, en unes lliteres treien els ferits de la guerra dels quals, coberts amb uns llençols, es podien veure les cares, però hi havia lliteres que estaven cobertes amb un llençol i on no es veia res. La gent gran que eren a prop deien entre ells: “A aquest ja no li fa mal res”. Havia mort pel camí.

A partir del 24 de gener de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes, l’hospital es convertí per un curt temps en una caserna de soldats. Els matins, a l’hora de l’esmorzar, els soldats donaven cafè amb llet en uns grans perols i la gent hi anaven a buscar-ne. Jo, un nen acabat de fer els 7 anyets, també hi anava, però, pobret de mi, ningú no veia el meu cassó. Sort en tenia de la meva mare que, un cop omplert el seu, m’agafava el meu.

Això d’anar a buscar el cafè va durar molt pocs dies. Aviat arribaren les propietàries, les monges Saleses, un petit grupet, algunes de les quals, poques, amb hàbit religiós, i la majoria vestides com la gent del carrer.

Les monges propietàries aviat ho van canviar tot: allà on hi havia dos xalets nous, que eren les dependències de les infermeres i que donaven a fora al carrer, en van tapar les portes i a tot al voltant hi van fer parets altes; a dins de l’hospital, allà on hi havia pintures les van treure.

Les monges Saleses van deixar Manresa l’any 1954, Al seu lloc, després d’un temps, hi van anar les Germanetes dels Pobres i actualment l’Orde de Sant Joan de Déu hi té una obra assistencial, entre altres afers semblants.