“VOLEM L’ESTATUT”, la campanya reivindicativa endegada per l’Assemblea de Catalunya, va arribar a la recta final l’any 1977 quan molta gent patia per si es relaxava la mobilització constant, per dues raons: la primera, que no se arribés a reconèixer Catalunya ni com a àrea territorial diferenciada i, per tant, que es considerés que amb la concessió d’un “Consejo General de Catalunya”, ja se’n feia fins i tot un gra de massa; i la segona, pel perill que si una part significativa del poble no hi ficava la banya amb obstinació, des de Madrid podien intentar una aixecada de camisa encolomant un Estatut buit de contingut progressista.

Segurament, el primer acte important que va convocar l’Assemblea, a part de la rutina diària del pessic incessant, va ser fer coincidir un anomenat “Aplec de l’Estatut”, amb el dia de Sant Jordi, que s’esqueia en diumenge. A Manresa, la vigília una cercavila va recórrer la ciutat amb bastoners, gegants, un sant Jordi de cartró amb drac inclòs i un bon estol de jovent que enganxaven a les solapes, jerseis i camises de tots els transeünts amb qui es topaven i es deixaven, l’escut de la Generalitat envoltat de la llegenda “Volem l’Estatut”. Varen arribar a concentrar al Passeig un miler de persones, a l’indret on tenien instal·lades les parades els partits polítics, entre d’altres de roses i llibres.

L’endemà, al Congost, i davant d’un auditori més aviat escàs, va tenir lloc l’acte central de l’Aplec, amb parlaments de Pere Fons (PSC), Xavier Sitjes (UDC), Ramon Majó (PSUC) i Josep Huguet (PSAN). Al Congost, repeteixo, s’hi va aplegar poca parròquia, tan poca que fins i tot els organitzadors tingueren la sensació de fracàs, sobretot considerant que aquell migrat poder de convocatòria va ser una excepció, comparant la requesta que va tenir l’Aplec a la resta del país. Una anàlisi superficial que se’n va fer per part dels manresans raonava que potser els partits polítics estaven més interessats en les eleccions generals en capella que en l’organització de l’Aplec, però alguns de més crítics apuntaven que un acte unitari com aquell no podia improvisar-se com s’havia fet.

Arreu de Catalunya, en canvi, malgrat la proximitat de les eleccions la festa i la mobilització popular a l’entorn de l’Aplec varen ser lluïdes. A Barcelona, dos centenars del milers de persones, segons els organitzadors, a les vuit de la tarda es van manifestar fins a la plaça de Sant Jaume, amb la intenció de adreçar-se des del balcó principal del Palau de la Generalitat, llavors encara ocupat per la Diputació, a la gentada congregada a la plaça. Endebades, perquè el clima polític i la tolerància policial no havien canviat el suficient com per permetre aquestes alegries, de manera que la gresca va desplaçar-se fins a Montjuic, on la reivindicació política es va convertir en tabola popular. A Mataró, unes sis mil persones es manifestaren fins a l’Ajuntament, convocades per l’Assemblea democràtica local. Es va lliurar a l’alcalde un plec de signatures demanant l’Estatut i hi varen parlar representants del Congrés de Cultura Catalana. A Terrassa, on els actes es varen limitar a una cercavila, una manifestació davant l’Ajuntament i al canvi simbòlic de nom d’alguns carrers cèntrics, tampoc hi ha haver una participació grassa: encara no dos mil persones. A Vilanova i la Geltrú, els castellers varen carregar un castell i desplegaren una senyera monumental, davant d’un miler de persones que s’havien manifestat per la Rambla abans de concentrar-se davant l’Ajuntament. En aquest cas, la Guàrdia Civil va intentar “posar ordre”, però després d’un breu entretoc entre l’alcalde i el tinent que manava l’escamot, els tricornis varen considerar millor deixar-ho córrer. A Igualada, unes dos mil cinc-centes persones varen concentrar-se davant l’Ajuntament reclamant l’Estatut i cantant “Els Segadors”, i tractant-se de la primera vegada que es feia una manifestació festiva d’aquest tipus, els organitzadors en quedaren prou satisfets de l’èxit. A Sant Celoni, va ser un dels pocs pobles on es va poder llegir des del balcó de l’Ajuntament el manifest de l’Assemblea de Catalunya; en canvi, a Olot, la Guàrdia Civil va esbandir de mala manera les tres mil persones que van sortir en manifestació, fent voleiar una senyera.

Al contrari que per l’Aplec de Sant Jordi, la commemoració de la Diada, l’Onze de setembre, va resultar d’allò més reeixida. És clar que els polítics i una part important del poble pressentien que havia arribat el moment de donar l’empenta definitiva a la qüestió de la reivindicació de les institucions autonòmiques catalanes, començant pel retorn del president Tarradellas. La consigna era que calia assistir-hi massivament a la manifestació de Barcelona, ja que es tenia el pressentiment que el Govern només es posaria les piles per enraonar i pactar, quan veiessin els carrers plens a vessar. La manifestació fou un èxit impressionant. Una multitud, com sempre incalculable de persones arribades de totes les comarques, va desfilar pels carrers de la capital catalana. Escruixia de viure aquell desbordament de l’entusiasme popular a peu de carrer o de seguir-lo des de casa a través de les retransmissions, perquè de ben segur poques vegades la presència popular havia estat tan sincera i sentida. Sens dubte que pel Govern va constituir un toc d’alerta sever, ja que es va palesar clarament que darrera dels parlamentaris i dels militants dels partits, hi havia un poble posat dempeus reclamant el retorn dels seus símbols identitaris arrabassats per la dictadura.

Pel que fa a Manresa, els actes commemoratius de la Diada es varen limitar a una manifestació organitzada per l’Assemblea de Catalunya, que va desfilar des del Passeig fins a la Plaça Major, passant pel Born, La Plana de l’Om i Sant Miquel. Hi participaren unes sis mil persones, amb molta pancarta artesana, alguna senyera i pocs crits espontanis, ja que els organitzadors per tal d’evitar les contradiccions partidistes s’esforçaren en motivar des de la megafonia portàtil consignes unitàries i, sobre tot, el cant de “Els Segadors”. La gent, tant la que hi participava des de dintre com la que s’ho mirava des de fora, no les tenien totes tement que d’un moment a l’altre apareguessin per alguna cantonada els anti-avalots. Eren les seqüeles de la por que, a força de veure tot sovint trepitjades les llibertats, el poble no s`havia pogut treure de sobre.

Però, desmentint la malastrugança no es va registrar cap incident i a l’acte final, davant els porxos de l’ajuntament, varen parlar en Josep Badia i en Josep Camprubí Casas, glossant el significat de la Diada, ben al contrari de l’any anterior quan al pavelló del Congost, arran d’haver-se referit, en el seu parlament, a uns atemptats enregistrats al País Basc va resultar retingut durant unes hores en Josep Badia.

En referir-me a la commemoració de la Diada de l’any 1977, he de referir-me de resquitllada a dos fets, si voleu anecdòtics, però que serveixen per comprendre millor la muntanya russa que significava aquella transició sense precedents entre la dictadura i la democràcia, agafada amb pinces perquè tant a un cantó com a l’altra hi havia gent que hi estava a contracor. En primer lloc, va sorprendre a tots els partits la invitació rebuda de part del periòdic local, “GAZETA DE MANRESA”, de publicar la valoració que cadascun d’ells feia de la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta fou una concessió que em féu el senyor Lozano quan li vaig proposar la idea de recollir a les pàgines centrals aquells testimonis, com una aportació periodística a interpretar l’esperit de l’Onze de setembre des de diferents punts de vista. La única condició prèvia que em va exigir el director fou que els textos no tinguessin una extensió superior a un foli i que no desbarressin amb insults o menyspreus.

La meva indignació i la de la majoria de representants dels partits que varen fer-me confiança, accedint a participar en aquella iniciativa, va produir-se en comprovar que, a part d’haver-se retocat dos textos i de vetar-ne un altre, el lloc de preferència a les pàgines centrals del periòdic dedicades a glossar el significat nacionalista de la Diada, l’ocupava un article escrit pel partit “Fuerza Nueva”, el qual jo en tant que coordinador del reportatge no havia sol·licitat i que, a més a més, doblava amb escreix l’extensió regatejada als altres, que s’havien limitat respectuosament a l’espai pactat. Tanmateix, el contingut ideològic d’aquell article, signat pel conegut feixista Emili Utgés, era ofensiu pels sentiments catalanistes i, per tant, en aquelles planes destinades, precisament, a enaltir la commemoració patriòtica, hi quedava com un pegat en un banc.

Per acabar de treure de polleguera els partits polítics que es consideraren insultats i ensarronats per la direcció del periòdic pel canvi del disseny que els hi havia proposat, a sobre al dirigent de la UDC, Xavier Sitjes, no se li va publicar el seu escrit al·legant que no hi cabia, excusa que era falsa perquè quan jo vaig lliurar les pàgines a l’impremta totes les col·laboracions hi cabien perfectament, si no hagués que a darrera hora s’hi havia enquibit amb calçador – i sense dir-me’n res a mi que n’era el redactor responsable de la compaginació – l’escrit de “Fuerza Nueva”.

Per altra banda, el text signat per ERC va publicar-se retocat i manipulat per vés a saber qui, amb el resultat de desvirtuar-ne el sentit, la qual cosa va motivar l’enèrgica protesta dels dirigents d’aquest partit, Conrad Planas, Ramon Borràs i Jacint Carrió, que varen lliurar al redactor en cap Joan Lladó, davant l’absència oportuna del senyor Lozano, una enèrgica carta de rèplica, que deia:

“Acollint-nos al dret de rèplica previst en la legislació en matèria de premsa, li preguem que se serveixi publicar les següents puntualitzacions amb referència a l’escrit aparegut en el periòdic de la seva direcció el dissabte dia 10, signat per ERC, sota el títol “Per una Diada ben meditada”.

– Que repassat l’original entregat i el text publicat comprovem que s’ha substituït un paràgraf sencer del nostre escrit original, sense demanar-nos-en permís.

– Que el nou text, elaborat per la seva redacció, no és sinònim ni coincident amb el substituït i, per altra banda, comet un error històric cabdal al atribuir la desaparició de la Generalitat de Catalunya l’any 1939, quan es conegut per tothom que el Decret d’abolició de les Institucions catalanes data de 1938.

– Que malgrat li reconeixem el dret a tornar un original, mai li podem consentir mutilar un text d’opinió, sense autorització prèvia”.

En valorar aquest incident, que no és menor, sinó molt representatiu de la manca d’objectivitat en la informació dels periòdics que giraven a l’òrbita del Movimiento, vull recalcar que no es tracta d’especulacions sinó que conec els fets de primera mà perquè, en tant que simpatitzant dels republicans – com a partit ERC encara no estava legalitzat –, vaig col·laborar tant en la redacció de la glossa com de la carta de rèplica. Considero important, per tant, fer palès que el periòdic va cometre una falta greu d’ètica i de delicadesa, ja que si bé és licita qualsevol opinió, no semblava molt correcte, assenyat ni periodísticament rellevant incloure en el lloc preferent d’unes planes dedicades a glossar la Diada un text, com el de “Fuerza Nueva”, que l’escarnia descaradament. Encara que no s’hagués fet a propòsit, com em van justificar en Lozano i en Lladó, costava d’empassar-s’ho. Tot i que mai vaig poder esbrinar els motius exactes que podia tenir la direcció del periòdic per actuar d’una manera tan irresponsable i barroera, crec que si va sortir del seu caparró, obeïa més a ganes d’aixafar la guitarra que a pressions rebudes dels “de dalt”.

Un altre fet del qual considero val la pena parlar-ne, és de l’aparició de petits grups interessats en rellançar una mena de campanya lerrouxista, en la seva més odiosa versió: la de moure cel i terra per enfrontar els catalans entre nouvinguts i nadius. Un dels mitjans per sembrar zitzània consistia en sabotejar commemoracions carregades de simbolisme pels catalans amb l’escampada d’octavetes com la que reprodueixo com a mostra, ja que en tots els desafinats pamflets la musica era la mateixa:

“¡Españoles! No dejemos que nos engañen como si fuéramos bebés. Los separatistas nos dicen que somos tan catalanes como ellos, ya que, trabajados aquí, para conseguir nuestros votos. Pero en cuanto consigan la independencia de España, nos marginarán, igual que a los negros de los EE.UU., porque los catalanes separatistas no ocultan su soberbia al decir que son una raza superior al resto de los demás españoles, a los que ellos quieren someter a su autoridad. ¡No permitamos el avasallamiento! Cada día comprobamos que se nos niega el derecho al trabajo por nuestro origen no catalán; incluso en los anuncios laborales ya indican que los puestos que se ofrecen son para catalanes exclusivamente. Ellos, que durante cuarenta años no han podido hablar catalán –cosa que es mentira- ahora nos quieren obligar a que rechacemos nuestras lenguas familiares y maternas, imponen el catalán en las escuelas y universidades, quieren que cantemos “Els Segadors” y nos olvidemos de nuestras músicas y folklores, ni siquiera podemos rezar a Dios en castellano”.

Tots aquests intents de dividir els catalans no venien de nou. Ja en les primeres dècades del segle passat s’hi va escarrassar el diputat Lerroux, apeixat amb el fons d’escurçons del ministeri de la Governació per incentivar la discòrdia entre la classe obrera més combativa de tot l’Estat, per raons de llengua i procedència. Qui provocava aleshores el neolerrouxisme? És difícil d’assegurar-ho amb certesa, però igual que els vells detectius tenien per costum preguntar-se en començar les seves perquisicions, hauríem de preguntar-nos també a qui aprofitava enterbolir l’ambient. Les pistes objectives permeten lligar caps sense trencar-s’hi massa les banyes: l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, declarava persona “non grata” Jordi Pujol per considerar ofensiu el que havia escrit sobre els andalusos, agafant el rave per les fulles; a Bellvitge, seguint rastrejant aquella brossa, va anar d’un pèl que no es fes el mateix. Mentrestant, pseudo-intel·lectuals com Acosta Sanchez, militant distingit del “Partit Socialista Andalús (PSA)”, o un tal Penalva, que festejava amb “Alianza Popular”, publicaren articles als diaris on asseguraven que els partits catalans no defensaven els interessos dels immigrants; articles que complagueren tant la dreta ultra, que algunes fotocòpies eren repartides a mà per militants de “Fuerza Nueva”. A Esplugues del Llobregat, unes octavetes signades conjuntament pel PSA i CC.OO. demanaven solidaritat envers un “obrer andalús” desnonat de casa seva per un “propietari català”. D’altra banda, a moltes ciutats del cinturó barcelonès aparegueren regularment fulls volants, suposadament signats per grups catalanistes, que denunciaven “en castellà”, afirmacions tant gruixudes com aquesta: “Para conseguir un trabajo en la Catalunya Lliure será necesario hablar perfectamente el catalán y los que no acepten nuestras leyes serán arrojados como cerdos de nuestro país”. Aquesta campanya, però, de no gaire dubtosa paternitat, no va fer ni fred ni calor entre la classe obrera a qui en teoria anava dirigida; en canvi, alguns intel·lectuals i funcionaris varen picar l’ham amb ganes.

A les “Casas Regionales”, tanmateix, se’ls va desvetllar de sobte la fibra nacionalista i varen organitzar infinitat d’actes d’afirmació identitària en contrast amb la catalana. Com exemple, s’ha d’assenyalar la commemoració del “Dia Nacional del País Andalús” a Barcelona, el 4 de desembre de 1977, que va tenir un gran èxit d’assistència i on alguns dels cartells batejaven la festa, amb ganes de tocar el botet, com “la otra Diada”. Sens dubte, però, el fet més important per Catalunya l’any 1977 va ser el retorn del president Tarradellas, després de quasi quaranta anys d’exili carregat de clarobscurs, però que tingué el mèrit indiscutible d’aconseguir que la Generalitat que representava amb un esclop i una espardenya no abaixés mai el cap ni perdés la dignitat.

Per aquesta raó, quan a tres quarts de cinc de la tarda del dia 23 d’octubre de 1977, exactament, va trepitjar la terra catalana del Prat, tothom tenia clar que amb aquell home llargarut tornava una Institució històrica carregada a l’espatlla, una institució que s’havia arrabassat al poble català, de manera ignominiosa, l’any 1938. La història d’aquella reparació de ben segur que com millor la podem recordar és amb el text del discurs que va pronunciar el president Tarradellas des del balcó principal de Palau: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut! Ja soc aquí! Per a compartir les vostres penes, el vostres sacrificis i la vostra joia per Catalunya! Ja soc aquí ! Per treballar amb vosaltres. Per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja soc aquí!”.

Qui sap si una anècdota més reblarà amb un somriure aquest relat. L’endemà, dilluns, a migdia el cap del govern de l’Estat va entregar al president Tarradellas els símbols del seu càrrec: la vara i el collar amb l’escut de la Generalitat que havien dut penjat al coll els presidents Macià i Companys. Ni en Suárez ni en Martin Villa varen poder, malgrat els seus esforços, obrir la tanca del collar, de manera que no li posaren i li deixaren a la mà. El president Tarradellas, en rebre’l va comentar, amb sorna: “Després de tants anys, és lògic que no s’obri”.