Era molt petit, només tenia quatre anys i mig. De casa, recordo que veia i sentia a dir que, al menjador, hi havia a la paret un gran quadre amb l’estampa de la cena del Senyor o del sant sopar. A casa, digueren que aquell quatre s’havia de treure. Això devia ser al vespre i devien dir que ho farien l’endemà al matí.
Al matí, recordo que, quan em vaig llevar, del quadre gran ja havien tret aquell, per mi, dibuix gran, l’estampa de la cena. Jo el vaig començar a tallar amb unes tisores, però em costava, em feien mal els dits. Em sembla que algú de casa ho acabà de fer. Jo em vaig cansar. El marc del quadre el van conservar i en lloc de la cena hi van posar una estampa gran amb tot de fruita, és a dir, un bodegó.
A casa també teníem altres objectes religiosos, a més del quadre de la cena que presidia el menjador. Teníem, també, un quadre amb santa Elena, el sant de la mare, que es deia Elena, onomàstica que celebrava el 18 d’agost, dia del seu natalici.
Recordo, també, que damunt de la calaixera, dins un globus de vidre, hi havia un santcrist. Sempre havia sentit a dir als de casa, principalment a la mare, que aquell santcrist havia estat de la seva àvia, de nom Josepa, que de joveneta treballava a la fàbrica al Pont de Vilomara, on passava la setmana. Als vespres, amb altres noies, hi passaven el rosari. Aquest santcrist, que no era gaire gros, ja que cabia dins d’un globus, com en deien a casa, va anar a parar al foc, cosa que, de gran, sempre em va doldre. Sempre he pensat que ara fora una bona antigalla.
Parlant de la meva besàvia, la mare deia que els dissabtes al vespre tornaven cap a Manresa, i en arribar a Sant Ignasi hi havia una guàrdia. Els guàrdies els deien: “¿Quién va?” i elles contestaven: “Paisanas” i així entraven a la ciutat. Això a la mare li havia sentit a dir més d’una vegada.
A casa, també hi havia algunes medalles, més de plata que d’or. D’or, només hi havia una medalla que crec que la mare portà pel casament i que hi havia una mare de Déu. També hi havia alguns rosaris, que a tot estirar devien ser de plata, i entre les medalles de plata hi havia les medalles de naixement del meu germà i meu, regal d’uns oncles del pare de Barcelona.
El pare, tot això d’escàs valor, però de simbologia religiosa, ho posà tot dins d’una ampolla que feia un broc gros. No li fou difícil de ficar-ho a dins i al seu dia treure-ho. En una habitació dels baixos, que era enrajolada, trencà una rajola, hi feu un forat, el tornà a tapar amb la rajola trencada, i posà al damunt una gàbia amb conills i així estigué fins acabada la guerra i ja el pare havent tornat del front a casa.
