Aquest estiu vaig anar al col·legi Renaixença a la inauguració de l’exposició “Tres dies d’abril, 90 anys de la proclamació de la República” i “República i Escola a Manresa (1931-1939)”.  Era un dels primers actes de la Festa Major d’enguany. Per a mi l’any 1931 m’és molt entranyable, ja que és l’any del meu naixement.

De la República recordo haver sentit a dir als de casa: “la República dalt d’un fanal”. Es veu que era una dita popular aquells anys. El pare aleshores treballava a la fàbrica de cinteria coneguda com a cal Suanya, al carrer de Sant Fruitós, davant del camp de futbol del Pujolet i de la torneria Daurella.

Aquell 14 abril de 1931 el pare es presentà a casa els avis. Els seus sogres es trobaven treballant a la petita fabriqueta de quatre telers de vetes que, als baixos de casa -el carrer de Sant Llorenç de Brindisi número 24- treballant a braços anaven fent la viu-viu.

La sorpresa dels avis en veure el gendre i que aquest els deia “ens han fet plegar, ha pujat la República”, va fer que ells responguessin “Sí, dalt d’un terrat”. El pare els va dir “Va de veritat, he passat per la plaça de l’Ajuntament i tiraven el retrat del rei dalt del balcó i el cremaven”.

D’aquest dia només puc explicar tot allò que sentia dir a casa. Jo encara no havia arribat al món, ni donava senyals d’arribar-hi: vaig néixer el 29 de desembre del 1931. Segons em deien, vaig arribar el món setmesó.

A casa també m’explicaven que el dia del meu bateig no fou fins el 24 de gener de 1932, o sigui 26 dies més tard, quan aquell temps els batejos es feien molt de pressa, a la mateixa setmana i, fins i tot, a l’endemà.

Aquells anys arribar al món setmesó no era com ara. Això va motivar el retard del bateig. Segons deien els pares, fins i tot havien parlat de fer venir un vicari per fer-ho a casa, però era el primer fill i, a més, un nen després que els avis només havien sabut fer nenes.

De la inauguració de La Renaixença si quelcom ha quedat a la meva ment és que hi vaig anar amb els pares. Només recordo els gegants a baix a l’entrada de l’escola, al replà que es troba després de pujar els primers graons, i que allà van tirar enlaire no sé què i que va explotar i d’allà van sortir caramels.

Més tard i ja una mica més grandet, vaig anar amb el pare a l’escola un dia on, en una sala, hi hagué quelcom que suposo seria dels cintaires. Un home anava parlant, a mi en semblava que sempre deia el mateix i que tampoc hi vaig entendre res de res. El fet d’anar amb el pare seria per treure’m de casa per la gelosia envers el meu germà tretze mesos més petit.

Un altre record que guardo de la República d’aquells anys és que la mare sempre havia treballat a la fàbrica. La primera fou la fàbrica Serrano, ben petita. Estava situada a l’actual via de Sant Ignasi, aquells anys un torrent a cel obert. Més tard treballà a la fàbrica Vives, més coneguda pel Salt però, al néixer jo i poc més tard el meu germà, fou acomiadada sense cap indemnització ni cobrar atur.

En esclatar la revolució i col·lectivització de les empreses fou destinada a una petita fàbrica de Sant Vicenç de Castellet, situada a l’altre costat del riu junt a la carretera propera a Castellgalí, que es deia Pladellorens.

Una tarda se m’endugué no sé per què. Hi anà a cobrar. Aquells anys hi teníem família i, en sortir de la fàbrica, vam anar a veure els cosins i després altra volta el tren elèctric cap a Manresa. En arribar a Manresa, després de passar per la palanca sobre el riu i per La Reforma i ja a la vorera de la primera casa que feia cantonada al carrer Vallfonollosa, hi havia un home al terra  envoltat de tot de xicots. L’home, conegut pel Múñoz, era molt popular aquell temps. Cridava “Visca la República!” i tots aquells xicots a cor li responien cridant “Visca!”. La mare m’agafà fort de la mà i accelerà el pas Vallfonollosa amunt.

Cal dir que la mare no hi anava sola a Sant Vicenç. En aquella fàbrica també hi anaven altres dones, sempre en tren, però alguns dies forts de la revolució també hi havia anat en camió.