El costum d’anar al camp del Pujolet era els primers anys just després d’acabada la guerra. Als escolars, almenys als d’escoles nacionals de no pagament, cada dos per tres el mestre ens deia: ”El próximo domingo a las nueve todos a misa a la Seo y, terminada la misa, al campo del Pujolet”.

Arribàvem a casa i ho dèiem a la mare, en el nostre cas jo i el meu germà Vicenç, i ella ens contestava: “Està de punyetes el senyor Jané. Val més que us quedeu a dormir”. Nosaltres llavors, bo i plorant, li dèiem que no, que ens havia dit que qui no hi anés quedava expulsat del col·legi.

I quin remei hi havia! El diumenge, després d’esmorzar un plat de farinetes i un got de llet, nosaltres dos, encara amb sabates, cap a la Seu, els petits en el nostre cas, i al braç, enganxat amb una agulla imperdible, un llaç amb les lletres escolars que l’endemà, dilluns, havíem de tornar.

A la Seu hi havia missa amb el sermó en castellà. Jo encara no entenia gaire el castellà, però per l’expressió i els gestos del capellà vaig comprendre què deia: “Pasaré escuela por escuela a preguntar lo que os he dicho”. Jo vaig pensar: “Ai, pobre de mi! Si encara no entenc què has dit!”.

Els xicots més grans anaven disfressats de la Falange, amb uns mitjons negres sense peu i una camisa blava amb l’anagrama falangista, marcant el pas de camí cap al Pujolet.

Pel camí la gent ens mirava encuriosida. Me’n recordo d’algun home que a nosaltres, els petits, ens deia: “Sembla que aixafeu raïms”, i d’aquesta manera arribàvem al camp del Pujolet.

A la tribuna, al lloc per mirar millor el futbol, entre les autoritats mai no hi faltava el governador civil, el camarada Antonio Correa de Veglison, que freqüentava molt Manresa. Diria que venia per tot i per res. Fins i tot havia estat en algun casament, de qui amb el temps vaig ser familiar del nuvi. El recordo allà, amb un abric blau fosc, amb tota la botonada daurada i la boina vermella.

No puc dir què ens deien, no ho recordo. Sí que ens feien cantar i que hi havia escolars de fora de Manresa. Els anomenaven i deien: “Els de tal lloc que cantin el seu himne”. Sí que recordo que n’hi havia que no cantaven res i llavors deien “otro”. I així anava tot en aquells primers anys, just acabada la guerra.