El curs 1972-1973 a principis de setembre vaig traslladar-me de Folgueroles a viure al carrer Cadí núm.12 de Manresa. M’integrava al grup de capellans del barri Mion-Puigberenguer. Hi vaig anar a parar a través d’en Josep Maria Jubells. Li va semblar que amb la meva guitarra i l’experiència que duia de Folgueroles era l’home ideal per treballar amb la mainada i la joventut del barri.

Hi vaig substituir en Ramon Dotras que durant un curs havia format part de l’equip i se n’havia tornat al bisbat de Girona. Ara seríem mossèn Florenci Costa (el pal de paller), mossèn Celestí Durich, en Pep Subirana, que aleshores era diaca, i jo. Per a mi començava una nova etapa.

Per cert, en nom Mion és una reducció pel final, a la catalana, de Simion (Simeó), el nom de la família que provenia del carrer de les Barreres que havien viscut en una de les primeres cases, al voltant de la qual es va formar el barri.

C/ CADÍ, 12

Llavors la parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança no existia. Formàvem part del Sector interpàrroquial Mion-Puigberenguer. S’havia de construir encara l’actual edifici i dèiem la missa a la Guarderia Infantil del barri, inaugurada l’any 1968 (uns mòduls prefabricats) que regien les monges de la Companyia de Maria, que també com nosaltres, «los curas», vivien en un pis.

A la Guarderia, es feien també totes les festes que organitzàvem, alguna conferència, i les primeres reunions de l’Associació de Veïns que va néixer en l’entorn de la parròquia l’any 1971, impulsada per mossèn Florenci Costa que en va ser el primer secretari.

Les reunions i la catequesi, si la Guarderia es feia petita, les fèiem en un soterrani que teníem llogats, «el búnquer», on va néixer la primera biblioteca del barri. Avui un local com aquell seria totalment il·legal per fer-hi activitats socials. S’hi baixava per una estreta escala i la sala no tenia llum natural i cap mena de ventilació.

El trasllat a Manresa, en el meu cas, va suposar un canvi important. Vaig passar a viure en equip, i a poc a poc, a mesura que m’arrelava al barri em desarrelava de Folgueroles.

El que no vaig deixar va ser Esquirols. Val a dir que mai ningú, per part de l’estament eclesiàstic, no em va plantejar la necessitat d’abandonar un grup musical com el que érem, ni tan sols quan vaig decidir de fer-me capellà. De fet, això em va anar molt bé per conèixer ambients diferents ja que molts caps de setmana anàvem amunt i avall per tot Catalunya. Havíem de fer quilòmetres per unes carreteres més difícils que les actuals i el fet d’haver d’anar a deshora, cosa habitual, m’aportava molta llibertat. Durant una llarga temporada duia algun esprai al cotxe i quan em venia bé, sol o acompanyat, aprofitava la ruta per catalanitzar els rètols de la carretera. En català, si us plau!

A través del meu germà Ramon, mecànic, i amb l’ajuda del meu pare vaig comprar un cotxe de segona mà; això feia que tingués molta mobilitat. El primer cotxe que vaig tenir era un Seat 650, que vaig abonyegar per primera vegada una nit tornant de Barcelona (llavors s’havia de passar encara per Can Massana), quan amb Esquirols enregistràvem Cants al vent. Vaig estimbar el cotxe en un revolt poc abans d’arribar al Xup. Veieu què vaig escriure en el meu diari personal, el Quadern Vermell¹:

«10 de desembre de 1972. Sóc sol a dinar. Aquesta tarda els Esquirols actuem a Castellterçol. Vindran amb mi l’Antonio Fernàndez, en Pastor i en Cristóbal, segurament. Ahir vaig anar a buscar el cotxe a cal planxista. Hi tenia una rascada a la porta esquerra, que va fer en Florenci, i el darrere abonyegat. El vaig abonyegar dimecres passat venint de Barcelona, dels estudis de gravació. Eren les dues de la nit. Quina aventura! Sort en vaig tenir de dos homes que em van empènyer i vam poder posar el cotxe novament a la carretera. […] Començo a llegir Teologia de la liberación, de G. Gutiérrez.»

Un gran llibre aquest, en la línia de Cristians pel Socialisme. Aquesta era la teologia que més ens engrescava, quan gent del PSUC i dels cristians de base coincidíem en l’alliberament nacional i de classe. Us copio només un fragment de la conclusió del llibre, perquè us feu càrrec de per on anava la cosa. Fa així:

«La teología de la liberación que busca partir del compromiso por abolir la actual situación de injusticia y por construir una sociedad nueva, debe ser verificada por la práctica de este compromiso; por la participación activa y eficaz en la lucha que las clases sociales explotadas han emprendido contra sus opresores. La liberación de toda forma de explotación, la posibilidad de una vida más humana y más digna, la creación de un hombre nuevo pasan por esa lucha. […] Si la reflexión teológica no lleva a hacer más pleno y radical el compromiso de caridad; si, más en concreto, en América latina, no lleva a la Iglesia a colocarse tajantemente y sin cortapisas mediatizantes del lado de las clases oprimidas y de los pueblos dominados, esa reflexión habrá servido de poco.» p. 387.

¿Aquest discurs, als que sou de la meva edat i no sou indiferents a les qüestions eclesials, no us duu a la memòria noms com Alfons Comín, Josep Dalmau, Jordi Llimona, Pere Casaldáliga, Joan Alsina, Lluís Espinal… i molts altres?

Manresa per a mi era una realitat nova que poc a poc anava descobrint. Fins llavors havia viscut allunyat del món obrer i la lluita sindical. A Manresa hi havia grans empreses com Pirelli, la Lemerz, etc. i barris deixats de la mà de Déu, com el barri Mion i el Xup. Hi vaig començar a conèixer la JOC, la HOAC, el compromís polític i la lluita organitzada que vivia molta gent amb qui tractava, i vaig anar adquirint el que en dèiem «consciència de classe». Ja no es tractava d’interpretar la realitat sinó de transformar-la a partir de veure, jutjar i actuar.

Per il·lustrar el que vinc a dir, deixeu-me que reprodueixi dues pàgines del llibre Retalls d’un temps per a no reviure ( 2002), p. 28-30, de l’advocat Marc Viader, que en el capítol 4 i 5, titulat «Contra la llibertat personal i la solidaritat ciutadana» diu el següent:

« […] Per això no és d’estranyar que l’any 1973 la policia política seguís els passos de l’activitat d’aquella comissió que contradictòriament amb l’essència del “nacional catolicisme” s’atrevia a integrar molts cristians per ajudar els opositors reprimits pel règim. I finalment, gairebé com sempre arribaren les detencions de persones responsabilitzades en aquella tasca solidària.

Després de Barcelona, també a Manresa vingué la persecució per raó d’aquelles activitats i així veiérem com eren detinguts i processats quatre ciutadans ben destacats en el seu altruisme enfront de les difícils circumstàncies del moment polític i social del país: en Joan Badia i Pujol,[que acabava de deixar de ser seminarista de Vic] que avui viu com jo la cursa del nostre estimat Regió 7, Hermínia Torra i Llanas [filla de Calaf i militant de la JOC], funcionària de telègrafs, en Jaume Perramon i Ros, impressor i aleshores president de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica i el seu fill, Ignasi Perramon i Carrió [dirigent de l’escoltisme].

La defensa que m’encomanaren Hermínia Torra i Joan Badia em va permetre conèixer l’acusació del fiscal del TOP [Tribunal de Orden Público] i veure com els demanaven un any de presó pel fet de ser membres de l’esmentada comissió a Manresa, argumentant el fiscal sense cap vergonya com a motiu: “el haber confeccionado boletines de la Comisión y haberlos distribuido así como llevar a cabo ventas de calendarios con fines de recaudar dinero para presos y familias de éstos en la ciudad de Manresa”.

Els actes de solidaritat ciutadana al voltant d’aquells que feien possible la difusió d’uns calendaris, ben comuns per sort a moltes llars del país, no es feren esperar; quan el degà del col·legi d’advocats de Manresa i jo viatjàrem a Madrid, el febrer de 1975, portàvem un bon recull de certificats de sacerdots, estaments religiosos i entitats (entre elles l’Esbart Manresà i Òmnium Cultural).

Fins i tot teníem com a testimoni de defensa el prevere Florenci Costa i Padró [el meu company de pis i fundador de la parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança], per fer front als informes de la “Brigada de Investigación Político-Social”, que no del tot desencertadament assenyalava com a centre d’agitació la Residència Sacerdotal de Manresa, cosa que era un gra més del rosari d’enfrontaments nombrosos entre els governs franquistes dels darrers anys de la dictadura i l’Església de Catalunya.

El judici a Madrid dels membres de la Comissió de Solidaritat a Manresa arribà primer que el dels detinguts a la ciutat de Barcelona, i no cal dir que tothom tenia l’atenció posada en el desenllaç que es produís. Quan ja havíem articulat totes les nostres proves, tot dins de la celebració del judici, el fiscal del TOP, amb signes evidents d’enuig pel rerefons religiós del procés, ens sorprengué amb la sortida inesperada de retirar l’acusació. S’esdevingué l’absolució del Tribunal sense necessitat que els advocats exposéssim els arguments d’una defensa de denúncia del cas, palesant més les contradiccions d’aquell règim que conjugava hipòcritament l’oficialitat de la doctrina de l’amor al proïsme amb l’empresonament i tortura dels “desafectos al Caudillo”».

¹Amb data d’inici, de dimarts i tretze d’octubre de 1970, guardo un diari escrit en dos blocs: el Quadern blau (Les peripècies d’un aprenent de capellà) i el Quadern vermell (Els alts i baixos d’un cantant prediaca de la Mion), que s’allarga fins a 1975. Aquesta època m’amoïnava la meva inseguretat; tenia 21 anys i escrivia coses com aquestes: «13.10.70. “És que miro d’agradar als homes? Si encara agradés als homes, no seria servent de Crist”. Massa vegades em preocupa i neguiteja el que els altres pensen o puguin pensar de mi. Aquesta és una bona resposta que em dóna l’apòstol Pau.»