- A mode d’introducció
- Com el vaig conèixer
- L’entorn de la Seu
- La Cova de Sant Ignasi
- Les Congregacions Marianes
- La Sala Loiola
- El grup Art Viu
- El servei militar
- No hi ha mal que per a bé no vingui
- La Roser
- Quaderns de Taller
- M’exalta el nou i m’enamora el vell (J. V. Foix)
- Com un calaix de sastre
- Punt i final
-
A mode d’introducció
Un bon dia, en Jordi Estrada em va demanar un dibuix per il·lustrar un article d’en Quim Noguero per al Pou de la Gallina, sobre l’acte que es va fer a l’Espai Plana de l’Om, els dies 15 i 16 de maig de 2021, “Tot recordant Lluís Calderer”. En un paper quadrat de 20 x 20 cm. vaig intentar encabir-hi, simbòlicament, l’univers del nostre amic, amb una colla de línies esquemàtiques i lletres que conformaven mots que envoltaven la seva mirada fitant l’infinit. Hi vaig representar la literatura, el cinema, la música i el teatre; i, també, hi vaig anomenar el nostre mar, el nostre país, la seva Roser i un títol per a un llistat de grans amistats; així també, hi vaig dibuixar la Seu manresana, com a símbol de localisme, i Santa Maria del Fiore, el campanar del Giotto i el Baptisteri de Sant Joan florentins, com a referents emblemàtics universals. Finalment, en l’esbós d’una llibreta de notes, vaig reescriure-hi el seu poema “Florència”: Era la llum / present de faula antiga / i l’aigua amb mansuetud / de gos fidel. Sonsònia de ruixim, / cendra escampada / ni glaç d’hivern / no entelen el sentit. El gra colgat / madura / contra l’oblit.
Vaig triar aquest poema, perquè la darrera estrofa em remet al sentit de la cita evangèlica que ja emprà Fiódor Dostoievski (1821-1881) com epígraf de la seva monumental obra Els germans Karamàzov: Us ben asseguro que, si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dona molt de fruit (Jo 12, 24). A l’evangeli n’hi ha moltes de similars: Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dona fruits bons, i l’arbre dolent dona fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dona bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu. (Mt 7, 15-20). Cites que ens venen a dir que tota criatura té un sentit i una missió: donar fruits, desenvolupar la llavor que tots portem a dins des del néixer, fins a descobrir i esdevenir allò pel qual hem estat creats. En el cas que ens ocupa, si hom vol fer un estudi sociopolític i/o cultural de la nostra ciutat o comarca, des dels anys seixanta del segle passat fins al nostre avui, es trobarà amb els fruits esponerosos i les obres generoses d’en Lluís Calderer i Cortasa (1944-2020), que el sorprendran amb un mar de troballes i dades, com dofins en la mar.
I Florència, per què? Gaziel (Agustí Calvet i Pasqual, 1887-1964), dins la seva sèrie de llibres sobre “viatges i somnis”, hi té un meravellós llibre sobre Florència que va titular “L’home és el tot” (1962)[1], en el qual fa honor a aquest encapçalament i on repassa totes les obres que es van fer en aquella capital de la Toscana i on resta ben palès que totes es varen fer a honor, mesura i millor glòria de la persona com a valor absolut. I el nostre amic Lluís, en el fons del fons, sempre va posar la persona com a mesura sagrada, per sobre de tot allò que va escriure, per ajudar a fer néixer, a remoure o a dirigir. La persona va ser el tot i el centre de la seva vida. I per aquest concepte va treballar en la mesura de les seves capacitats. En Lluís, doncs, fou un veritable humanista, un digne fill del nostre nou i difícil renaixement posterior a la Guerra Incivil.
-
Com el vaig conèixer
De la generació d’aquells que, com el Lluís i el que signa aquest text, vàrem néixer immediatament després de la Guerra Civil, en podem dir, d’entrada, la dels “fills de la postguerra”. Una generació que va percebre, mínimament, les dificultats del moment per la gràcia, el sacrifici i la valentia dels nostres pares i avis. Pensem que vam néixer en el si d’unes famílies que havien viscut un fet difícilment explicable per la seva crueltat. Una guerra fratricida que, a més de perdre-la, els havia trencat tots els esquemes i horitzons. Es pot ben dir que els va tocar començar de zero o, millor dit, d’un rerefons en números negatius. La majoria dels pares d’aquesta generació, van viure la guerra en directe amb terribles desastres que els havien de marcar al llarg de la seva vida.
Els naixements del Lluís i el meu, així com les nostres infàncies i joventuts, tan sols els separava l’ajuntament[2]: jo vivia al davant, a la plaça Major[3], i ell entre la plaça Creus i el carrer de Vallfonollosa. Va néixer a l’edifici senyorial de la Plaça Creus, número 1. La seva àvia materna n’era la portera titular. La família Calderer Cortasa, formada pels pares, l’àvia i una parella de fills, el Lluís i la Teresa, feien vida al pis de la porteria, a la planta baixa; el dormitori, però, el tenien a l’àtic, d’una escala que no tenia ascensor. El seu pare tenia el taller al final de la baixada del carrer Vallfonollosa. Un home culte i molt traçut. No tan sols entenia del tema elèctric, sinó que coneixia a fons les seves variants: el muntatge i els problemes de la ràdio i dels tocadiscos. Per exemple, li va construir al seu fill un tocadiscos, que segurament encara funciona. La mare, que es deia Ramona, una dona senzilla i molt treballadora, quan va morir l’àvia l’any 1956, va poder continuar de portera fins al 1965. Tenia les arrels a Agulló (al municipi d’Àger), un poble que al Lluís li rememorava la seva infància, com es llegeix en el poema “Noguer d’Agulló”: Ampla copa arran del camí / per a l’infant assedegat / de jocs i faules /encara avui que ja no hi ets / però l’aire guarda / el teu aplom i el teu càntic. A partir de 1965 van anar a viure al principi de la baixada del carrer Vallfonollosa, en una casa que feia xamfrà amb les escales del carrer del Bisbe. El 1970, però, es van traslladar a viure, definitivament, al número 67 de la Muralla.[4]
Vaig tenir entrada en aquell edifici de la plaça Creus des de petit, gràcies al fet que a l’entresol hi vivien uns meus tiets, els Tatjè Massegú. La qüestió és que jo havia anat sovint a visitar la meva àvia i els tiets, en aquell pis que tenia un rebedor molt gran, un balcó que abastava el llarg de tot l’edifici i una tribuna en voladís que donava sobre el carrer de les Piques: un lloc petit, tanmateix entranyable, on hi passaven la majoria del temps les dones d’aquella família. Allò que més recordo, referent a aquesta narració, és la cuina lluminosa amb un balcó que donava al celobert; un celobert ample, blanquinós, que gaudia de molta llum, on hi donaven els sis nivells de l’edifici. El recordo com un misteriós prisma rectangular buit per dins, obert al cel per dalt i tancat per la base, que era el pati de la família Calderer. Vet aquí que els dos vailets de deu i dotze anys, aviat vàrem congeniar. Tímidament primer, però cada vegada milloràvem en familiaritat i confiança. Aviat ens vam muntar una mena de corriola, que guardàvem amagada, que ens servia per intercanviar diverses coses, sobretot contes i patufets; baixàvem i pujàvem els “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El guerrero del antifaz”, “Hazañas bélicas”, “el Tebeo”, el “Pulgarcito”, “el Coyote”, “el Capitan Trueno, etc., així com cromos, etiquetes i altres petiteses.
Aquell celobert i aquella escala van ser com una escola de vida per al nostre amic. Allà es va iniciar el seu sentit de l’observació, que al llarg dels anys va saber aplicar a les seves narracions, a la caricatura amable i a l’humor. Pensem que en una d’aquelles porteries d’abans se sabia gairebé tot. Ell n’explicava desenes d’anècdotes, caricaturitzant amablement la vida, les manies i les petites aventures dels personatges que vivien a sota d’aquell seu petit món, de nit, i a sobre, de dia.
La importància d’aquell petit univers ens la mostren molts personatges figurants en les seves narracions, evidentment, amb altres noms i altres vestimentes. Així com en un dels seus transparents primers poemes: Celobert: Un toc de rosa aviva el gris malalt / dins el quadrat de parets maculades. / S’apaguen els sorolls de l’esmorzar / mentre la roba estesa a les eixides / s’embeu els fums de les cuines de baix. / La dona del quart pis, menuda i plena, / deslliga amb mà somorta el davantal. / Fa un gest de desvoler i s’asseu fadada. / Lliscant per espirals de pensament, / davalla al fons del pou o s’amarina? / L’agulla diu que són tres quarts de nou. Llepa el gat als fogons la llet vessada. Un fil de llum, fletxa de blanc certer, / topa amb el vidre brut de la finestra.
-
L’entorn de la Seu
Als anys cinquanta del segle passat es podia jugar pels carrers. Recordo que durant molt de temps, a la plaça de l’Ajuntament tan sols hi havia el cotxe del Dr. Amand Redondo Bonvehí[5]. Per tant el Lluís i, més tard la seva germana Teresa, podien campar solets, o amb els seus companys i companyes, per la plaça de la Reforma i carrers de l’entorn de la plaça Creus.
A la plaça Creus, on va néixer el nostre amic Lluís, en el mateix número 1, hi havia el bar “Los maños” i, en un edifici d’esquena a l’ajuntament, l’impremta Gutenberg, a sobre de la qual hi vivia el notable escalador i muntanyenc Antoni Bahí. Al començament del carrer de Santa Llúcia, hi havia el fotògraf Modest Francisco (1932-1999), a mitja baixada del Pòpul la impremta Esparbé i al final, dins d’una entrada, el rellotger Iscle Font. A mig carrer que baixa cap el de Codinella, hi trobàvem el local de la Creu Roja. A la façana de l’inici de la Baixada de la Seu, cara a l’entrada principal de la col·legiata, hi havia la botiga de pintures de l’Àngel Planell (1903-1980) que, com a pintor de cavallet, va formar part del Grup Llum i Color del Cercle Artístic. Al costat de cal Planell, una funerària, on s’hi veien, com en una obra d’en Charles Dickens (1812-1870), baguls de fusta de tota mena, pintats, sense pintar i a mig fer. Pujant, a l’esquerra, en un edifici barroc imponent, hi teníem els jutjats. Entrant al carrer Vallfonollosa, el taller botiga del ceramista i col·leccionista Gabriel Garriga (1926-2009). I al començament del Parc de la Seu, l’anomenada policia nacional, on Don Ceferino Hernández ja n’era el secretari i on destacava el policia Valiente, un home alt com un Sant Pau.
Dins de la Seu hi havia una notable moguda, amb unes conventuals sonades; el sagristà, en Josep Pérez, que tot ho manegava; Mossèn Moya que tenia una veu fora mida. Deien, exagerant la nota, que el sentien cantar des de les voreres del riu. Els dissabtes hi havia catequesis. La nau central s’omplia de quitxalla, els nens a un cantó i les nenes a l’altre. Cada grup anava a la seva, amb un guirigall general divertit, al mateix temps que atordidor. Cada dos o tres bancs hi havia un o una catequista. No ens explicaven el sentit de res. Tan sols recitàvem, a tall de lloro, les oracions clàssiques: el Parenostre, el Credo, l’Ave Maria, la Salve, el Glòria, etc.; o repetíem una i altra vegada aquell vell catecisme que ens llegien i rellegien, del qual enteníem ben poca cosa. Al final de la sessió, cantàvem a una sola veu tota l’església alhora: “tan bé que estem aquí, ja ens hem de “despedir”…”.[6]
Alguns diumenges a la tarda ens feien cinema, en un petit teatre que hi havia sota de la rectoria —segons Xavier Domènech “petit però suficient per a la seva modesta funció, perquè tenia una mica de tot”[7] -, pel·lícules de temàtica religiosa, del Charlot, del Fati i el Prim, algun que altre Western. Això sí, com se’ns mostra a “Cinema Paradiso” (1988), els petons i les aixecades de faldilles se les havia menjat el gat abans de ser projectades.
Abans de l’entrada al teatre, hi havia un local gran cobert per una volta de canó, on en una taula de ping-pong i altres jocs, els aspirants d’Acció Catòlica, ens hi divertíem i esbargíem, després de les activitats serioses que conduïen l’Iscle Font i l’Òdena[8], que eren els nostres joves dirigents.
El rector de la Seu d’aquells moments era Monsenyor Valentí Gibert[9], un home seriós i respectable que, segons els meus pares, em va batejar, i, segurament, també al Lluís Calderer. Per altra banda, hi hagué de vicari Mossèn Genís Padrós (1909-1992)[10], nomenat pel bisbe d’aquell temps l’exorcista oficial del bisbat, que va armar una bona colla de ciris, sobretot el de l’exaltació vers la beatificació i santedat de Josefina Vilaseca, presumpte màrtir per defensar la seva virginitat.
En Lluís va viure aquest ambient i s’hi va barrejar una i altra vegada, entre una multitud d’infants, pares, avis, jutges, funcionaris, policies, botiguers, capellans i un llarg etcètera.
-
La Cova de Sant Ignasi
De nen, vaig formar part de la Capella de Música de la Seu, que en aquells moments dirigia el mestre Agustí Coll (1910-1976) Formaven part d’aquell cor, entre altres persones, el senyor Claret, insigne secretari del Conservatori de Música i conreador del cant gregorià, el baix “escodinaire” Agustí Perramon, el tenor Josep Esquius (1921-2019 ) i el baríton Josep Ma. Descarga (1927-2006). Entre els nens hi recordo el bon company Ignasi Torras (1943-2023), un dels homes amb més memòria de la nostra ciutat, recentment traspassat. Tot érem homes, les veus blanques les fèiem els nens.
Tanmateix, el Lluís va tirar cap als jesuïtes. Va ser escolà de la Cova de Sant Ignasi. Responsabilitat que significava matinar cada dia i, abans d’anar a l’escola, pujar la pujada de Vallfonollosa, baixar pels carrers de la Creu Roja i Codinella, travessar la Via de Sant Ignasi i pujar fins a la Cova. Ajudava les Misses de les set del matí. I en acabar, tocava refer el camí a la inversa, agafar els estris i cap a l’escola falta gent. Vet aquí que de nen, amb aquest servei, ja es guanyava l’esmorzar de cada dia.
Aquella va ser una etapa feliç i important per ell. Formava part d’un grupet d’escolans preparats i educats per ajudar a aquells pares jesuïtes en l’acte de celebrar la santa Missa. Per aquest fet, s’havia aprés de memòria totes les respostes en llatí, per què servia cada estri sagrat, en quin moment s’havia d’utilitzar i portar a l’altar, tocar la campaneta en el moment determinat i revestir-se com cal amb la sotana i el roquet.
En aquella època, els jesuïtes estaven obligats a dir missa diàriament, per aquest motiu necessitaven una bona colla d’escolanets. Per acabar-ho d’adobar, com que la Cova manresana és un lloc emblemàtic i obligat per als pares i llecs d’aquesta ordre, sovint venien autocars amb més jesuïtes. Fets extraordinaris en què els escolans s’havien de multiplicar, i tot i així no donaven l’abast. Ocasions que, explicades pel Lluís, eren dignes guions per a pel·lícules d’en Charlot (1889-1977), ja que cada un d’ells havia d’ajudar dues, tres o quatre misses al mateix temps. En els altars laterals, el major, el de la coveta, el de la sagristia, el muntats provisionalment, per tot arreu s’oferien misses; i, com que cada sacerdot anava al seu aire i al seu ritme, ara tocava fer sonar la campaneta en un, recitar l’“orate fratres” en l’altre, el “Sanctus” més enllà, el “Kyrie eleison” més ençà…; total, que aquells nens, entre els quals hi havia el Lluís, exercitaven els seu saber fer i els reflexes en alt grau. Els dies singulars que hi havia casaments, bateigs, primeres comunions, o altres celebracions, que en aquells anys no eren infreqüents, tocava més feina, però també s’hi notava amb l’esmorzar, el berenar i/o amb alguna propina que arribava fins i tot a l’escolà.
A la Cova manresana, el nostre protagonista, hi va viure quantitat d’anècdotes, d’aventures viscudes dins de la immensitat d’aquell edifici, però sobretot riques lliçons i experiències positives vingudes d’aquells pares jesuïtes, alguns dels quals eren veritables fonts de ciència i cultura. Ell els tenia a tots ben coneguts i situats: un feia petites maquetes que guardava sota el llit i sobre l’armari de la seva habitació; l’altre col·leccionava minerals, insectes i fulles; algun, que venia de l’altiplà més profund, era un solemne espanyolista. Tanmateix, també n’hi havia de ben catalanistes o basquistes, que escrivien, que els explicaven contes, que els deixaven llibres d’històries sagrades i de sants… I també algun que els acompanyava a practicar esport al camp de futbol que hi havia en el seu terreny, a Santa Clara.
Amb els seus col·legues escolans feien santes trapelleries: el passadís de la nau central estava buit i hi havia trapes; quan hi havia gent les aixecaven d’amagat, un pel principi i l’altre pel final, i s’hi amagaven i feien sorolls que ressonaven per aquella església com veus ultramundanes que feien fugir alguns visitants esperitats. S’enfilaven per les escales del claustre interior, per fora de les baranes com si escalessin. Feien bromes divertides al germà sagristà, que era amb el que se les havien i el responsable que les cuineres els servissin l’esmorzar. En anar o en tornar cap a casa, es trobaven pels carrers o s’esperaven uns als altres; podeu comptar les històries que s’explicaven! Feien un bon servei, però, segons explicava el Lluís, aprenien i s’ho passaven d’allò més bé.
Fins als set o vuit any, va anar a l’escola Massegú, situada a la part de la Baixada dels Jueus entre el de Na Bastardes i el de Fontanet. S’entrava per una portalada de ferro que encara existeix, així com un baladre[11], després d’unes primeres escales hi havia un pati a l’esquerra i unes escales interiors que duien al primer pis, sobre del Cor de Sant Josep. Allà la meva àvia Mercinda i la meva tieta Nasieta hi mantenien una escola, una mica més que una guarderia. Ensenyaven a la mainada a llegir, a escriure i les operacions clàssiques de les matemàtiques, amb prou feines. Més endavant el Lluís va anar als Hermanos de la Salle, que és quan va començar, també, la seva etapa d’escolà. Tot i que ben aviat va aparcar els estudis per ajudar al seu pare al taller d’electricitat.
De gran, quan el Lluís es referia a aquells anys d’escolà, afirmava, mig en broma mig en serio, que ell allà ja hi havia anticipat misses per a tota la vida. Sempre, però, va ser molt respectuós amb el cristianisme. Hi anava pels funerals. Ves a saber si tan sols per solidaritat amb la família del difunt. Segurament que sobre aquest tema sagrat sintonitzava, igual com jo mateix que sóc creient i de missa, amb aquells quatre versos (28-31) del “Cant Espiritual” de Joan Maragall (1860-1911): Home so i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: / si ma fe i ma esperança aquí s’atura, / me’n fareu una culpa més enllà? O com deia Woody Allen, responent a una pregunta d’un periodista sobre l’altra vida: No hi crec, però, per si de cas, m’hi emportaré unes quantes mudes. O el desig d’un intel·lectual comunista, que deia que li agradaria una altra vida per tenir unes quantes paraules amb el filòsof idealista Hegel (1770-1831).
-
Les Congregacions Marianes
Fins al Concili Vaticà II (1962-1965), amb què el Papa Joan XXIII (1881-1963) va provar d’obrir totes les finestres i airejar l’atmosfera viciada de dins l’església, la política eclesial es basava en la idea teològica que el món i tot allò que l’envolta, especialment la sexualitat, són escòries de la societat i una font de pecat. I que, per tant, per salvar les ànimes i en definitiva l’esperit, calia propagar una exaltació de la virginitat i el celibat, així com crear estructures paral·leles, on es vetllés per promoure allò que era pur i net, segons ells, és clar. Tot i que al nostre país, el Nacional Catolicisme va manipular interessadament i descaradament el cristianisme, moltes parròquies, i els jesuïtes també, van resistir la pressió i van optar per atraure la gent vers les activitats religioses i lúdiques que organitzaven, amb el simple fi que deixessin de banda les pecaminoses que el món laic oferia.
Per aquest motiu, i seguint la política que Roma predicava, l’ordre ignasiana va crear les anomenades Congregacions Marianes, que van gaudir de molts seguidors a la nostra ciutat, especialment jovent, nois i noies. Aquest fet va suposar la creació d’un magnífic espai al carrer de la Mel número 5, per al seu establiment i per desenvolupar-hi activitats. Allà hi havia un teatre més gran i ben equipat que el parroquial de la Seu i diferents locals per a reunions i cursos. Així que el nostre jove protagonista, segurament que influït per la seva anterior pertinença a l’escolania de la Cova, i la coneixença amb els pares que cuidaven d’aquesta nova missió, va fer cap a aquell nou ambient.
Tot i que ens atrevim a dir que, més enllà de l’aspecte religiós, allò que va centrar el seu interès, va ser tot l’aspecte cultural que es va posar en marxa dins d’aquell espai: els cursos de català que s’hi impartien – i en què ell participà -, el cinema que s’hi projectava[12], però, per sobre de tot, el teatre. Ell va ser un dels creadors d’aquell grup. Segons la Rosó Marcos[13], que va ser-ne actriu, “el grup de teatre de les Congregacions ens el dirigia gairebé sempre el Lluís; hi tenia molta traça i sempre va ser innovador, tant en la tria de les obres com a l’hora de les escenografies i les representacions”.
En aquest ambient també hi va néixer l’Agrupament Escolta Sant Francesc Xavier. Una de les raons d’aquesta nova creació, segons els protagonistes, fou contraposar als “senyorets” de l’Agrupament Cardenal Lluch un model més a l’abast dels fills de la classe obrera. El van posar en marxa el Joan Segon (1944-2018), el Josep Camprubí i, com no podia ser d’altra manera, el Lluís Calderer. Tot i que van iniciar el camí en l’espai del carrer de la Mel, aviat van cercar un altre domicili per crear el seu cau. Com que el pare Torra els obligava a assistir a missa abans de cada sortida, van aconseguir de part del rector de la Seu un lloc que els va abellir. S’hi entrava per la mateixa porta del teatre parroquial. Era com una mena de celler o soterrani, on hi havia unes sitges plenes de runa. La primera bona obra (la BO) d’aquells escoltes va ser endreçar aquell local i buidar-ne les sitges.
Tanmateix, l’escoltisme al nostre amic li va aportar diversos continguts i experiències formidables: apropament a la natura, amb la qual gairebé es va fondre; practicar l’esperit de servei vers els més petits; posar els peus en molts dels cims emblemàtics de la nostra terra. Però, per sobre de tot, el jurament de servir la pàtria fins a la darrera gota de suor i de sang. Després d’aquesta etapa escolta, però, com li va succeir amb les misses, va decidir fer creu i ratlla quant a pujar muntanyes i fer excursions a peu.
En l’etapa de les Congregacions, com hem vist, el Lluís va iniciar-hi camins que havien d’esdevenir leitmotiv de la seva vida: el país, la seva situació en la història i el seu lloc en el món; la llengua catalana que li mostrava i obria la via a la nostra cultura; el teatre, integrat per la paraula com a element més important, però també de l’escenografia, la dicció, la interpretació i, fins i tot, la música en alguns moments; i el cinema, influït per les obres que s’hi projectaven. Aquestes afeccions que havia descobert li van obrir la inquietud per voler conèixer-les totes més a fons.
Aquest anhel el porta a ser dels primers alumnes que assoleixen un alt nivell de català, gràcies als cursos que Òmnium imparteix, per la gràcia del senyor Josep Calmet (1908-1993)[14], excel·lent mestre i gran promotor i defensor de la nostra llengua, quan encara era negada a l’escola.
-
La Sala Loiola
L’any 1960, les Congregacions Marianes deixen l’espai del carrer de la Mel, al mateix temps que promouen la construcció d’un teatre al solar on hi havia hagut l’església de Sant Ignasi, enderrocada durant la Guerra Civil. L’ànima del projecte va ser el famós jesuïta pare Torra (Ferran Torra Sisquella), que va deixar gran empremta a la nostra ciutat. Les obres van començar al febrer de 1960. Fou un projecte dirigit per l’arquitecte Antoni Serrahima que es va construir en onze mesos. La inauguració oficial es va fer el 18 de desembre de 1960. Per donar relleu a l’efemèride, l’Orfeó Manresà va interpretar quatre peces musicals; i, a la tarda, el grup de Teatre del Cercle Familiar Recreatiu (Els Carlins) va representar l’obra: “El anticuario” de Charles Dickens.
Per a la gestió de la sala, es va crear l’Agrupació Loiola, l’ànima de la qual fou Josep Maria Morros[15], que va dedicar tota la seva vida a fer que aquell projecte funcionés. Evidentment, les idees eclesials havien canviat i ja no es pretenia separar la gent del món, sinó col·laborar-hi directament. Per aquest motiu, la sala Loiola va esdevenir un important espai obert per a la cultura de la ciutat. Tot i que la sala havia nascut per fer-hi teatre, s’hi van fer moltes projeccions de cinema. A més, l’espai va ser la seu de diverses entitats: entre elles, el Cineclub.
Durant els seus 50 anys d’història, aquell nou espai va acollir tot tipus de representacions teatrals i musicals: recitals de la Nova Cançó, concerts, dansa, innocentades, programació infantil, cinema… L’any 1984, l’equipament va passar a mans municipals i se li va canviar el nom pel de Sala Ciutat. El 2006 va tancar definitivament. Val a dir que era un equipament amb tots els ets i uts, ja que comptava amb un gran escenari i la sala d’espectacles tenia capacitat per a unes mil dues centes persones.
Aquest va ser el nou univers que se li va obrir a aquell jove Calderer, que aleshores tenia setze anys i que, ben segur, no va faltar a cap cita important que s’hi va celebrar. Recordo les presentacions sonades que acostumaven a fer, al Cineclub, l’advocat Marià Fontrodona o el Dr. Antoni Pesarrodona. Un nou món es va obrir poc a poc davant dels nostres ulls: representants de Nova Cançó (1959-1965), els Joglars (1962-1967), Ingmar Bergman (1918-2007), Akira Kurosawa (1910-1998), Alfred Hitchcock (1899-1980), Orson Welles (1915-1985), Federico Fellini (1920-1993)…, tot plegat va ser un regal i una desfilada de personatges i de grups que foren protagonistes insignes d’un nou renaixement per a la nostra cultura.
-
El grup Art Viu
M’atreveixo a dir que, de forma grupal, el Gremi de Sant Lluc, format per una colla de metges i pintors durant els anys quaranta i part dels cinquanta del segle passat, fou el primer col·lectiu que va utilitzar la llengua catalana públicament a Manresa. El focus inicial del col·lectiu fou una tertúlia, primer a la Granja Costa[16] i més tard a l’Hotel Sant Domingo. D’aquestes reunions informals, però, en van néixer obres que van remoure les estructures i els cors de la Manresa d’aquells anys. El motiu del títol del col·lectiu fou un oferiment de mossèn Genís Padrós, que van acceptar a fi de poder gaudir d’una mica de protecció de l’església i esquivar el control de l’entitat franquista “Educación y Descanso”. Cada any dissenyaven i creaven una falla a la plaça de l’Ajuntament, que es cremava el dia del seu patró, sant Lluc. També feien obres de teatre i sainets, que escrivia l’insigne Joan Vilanova (1908-1990) i que representaven ells mateixos, exposicions, etc. El Gremi va dissoldre’s prop dels anys seixanta, arran de la prohibició de seguir utilitzant la nostra llengua; o, dit d’una altra manera, a la obligació d’utilitzar el castellà.
D’alguna manera, el Grup Art Viu va agafar el testimoni dels liberals catalanistes del Gremi, però d’una manera més organitzada políticament i frontal a la cultura establerta pel nou règim.
Art Viu va néixer per la gràcia de dues vies. La primera de resultes que un grup de joves amants del teatre i tocats per la vocació de dedicar-s’hi, entre ells el Lluís, es van inscriure a l’Institut del Teatre de Barcelona o/i a l’Escola Adrià Gual, on van gaudir de mestres com Ricard Salvat (1934-2009) i Maria Aurèlia Capmany (1918-1991). Aquests mestres els van animar a formar un grup a la nostra ciutat. I la segona via va ser que un grup de gent, políticament compromesa i inquieta, va veure la necessitat d’organitzar alguna mena de revulsiu cultural a Manresa.
La Dolors Garriga, que aleshores sortia amb el Manel Marzo i era germana de la que sortia amb el Ramon Majó, va proposar reunir a aquestes persones, clandestinament, a l’estudi que el Manel Marzo compartia amb mi. Un dels impulsors d’aquesta iniciativa, fou un madrileny destinat a treballar al departament de Correus de Manresa, col·lega de partit d’en Ramon Majó. Diria que en aquella reunió hi havia joves representants dels diferents partits a l’ombra: PSUC, PSC, ERC, UDC, etc.. Allà van valorar, com a primera necessitat, trobar una entitat que els protegís legalment, i es va proposar el Cercle Artístic per aquesta missió. Com que el Manel Marzo-Mart, el Soler Montferrer i el responsable d’aquest text, formàvem part de la junta, no va costar aconseguir-ho. Se’ns va posar com a condició, que una persona d’Art Viu entrés a formar part de la junta de l’entitat: ho va ser la mateixa Dolors Garriga.
Art Viu va omplir la nostra ciutat, durant gairebé una dècada, de teatre del bo, del que estava mig prohibit, perquè els seus autors eren crítics amb els feixismes, denunciaven les situacions d’opressió i injustícia i predicaven i lluitaven per una futura democràcia: Bertot Brecht (1898-1956), Eugen Ionescu (1909-1994), Jean-Paul Sartre (1905-1980), Anton Txékhov (1860-1986), Simone de Beauvoir (1908-1986), Salvador Espriu (1913-1985), Federico Garcia Lorca (1898-1936), Joan Salvat Papasseit (1894-1924), Miguel Hernández (1910-1942), Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, en son alguns exemples.
D’entrada, Art Viu va gaudir d’una certa simpatia entre la gent desencisada d’aquella nova forma de governar, principalment perquè s’havia fet tabula rasa escombrant els valors que havia sembrat la república i el catalanisme. Val a dir que Art Viu no va ser com un bolet aïllat, ja que va arrelar perquè a la nostra ciutat i comarca, a tot arreu, la terra era remoguda pel ressò de sorolls nous vinguts dels quatre punts de l’horitzó. Per exemple, l’església manresana havia obert la Residència Sacerdotal de la carretera de Vic, número 25, on, sota la direcció de mossèn Fèlix Guàrdia (1933-2019), un grup de joves sacerdots havien de revolucionar les estructures, el cor i les idees dels cristians de casa nostra. Climent Rodergas, Salvador Bardolet i Josep Junyent (1930-1993), entre altres, posaven en marxa una sèrie de moviments que van fer giravoltar aquella dita ultradretana: cadascú quiet a casa seva que Déu ja tindrà cura de totes. Moviments com la GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica), la JEC (Joventut d’Estudiants Catòlics), la JOC (Joventut d’Obrers Catòlics), i els Cursets de Cristiandat. Al barri de Mion, Mossèn Florenci Costa (1936-2019) i un grup de joves seminaristes, mostraven una altra manera de viure el sacerdoci: els capellans obrers. A la Sagrada Família hi havia de rector Mn. Ramon Boixader, el qual mereixia la visita de don Anselmo[17] com a oient dels seus sermons, per després denunciar-lo i amenaçar-lo. Gràcies a ells i a altres com ells, la gràcia del Vaticà II va arribar a Manresa.
De la mateixa manera, en el món laic, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages va ser un dels motors importants d’aquelles idees subversives democratitzadores. Igualment, persones de l’antic Gremi de Sant Lluc, donaven suport a aquests moviments semi soterrats. Va fer molt bona feina l’equip de disseny de Can Jorba, dirigit per en Ramon Salisi (1921-2008) i en Ramon Estrada (1921-2010), sobretot per haver-se inventat el Signe Cultural Jorba, el qual els permetia ajudar econòmicament iniciatives culturals que afavorien la nostra llengua i que aportaven idees a contracorrent amb la cultura oficial. Per exemple, moltes de les representacions de teatre d’Art Viu es van realitzar a la darrera planta de Can Jorba, on s’havia improvisat un veritable teatre. Cal subratllar que Art Viu va ser dels primers en utilitzar el sistema de cobrament invers: posàvem una caixeta bústia, perquè a la sortida la gent hi aportés la seva voluntat. Podem dir que el grup es va autofinançar gràcies a aquest sistema.
La imatge visible d’Art Viu era el teatre, però al seu entorn hi fluïren debats, exposicions[18], conferències, concerts. Es va crear un moviment comarcal que va moure molt jovent inquiet, per sobre de tot, però també gent gran. Molts prohoms de la nostra cultura van fer cap a Manresa, i se’ns feren propers. Recordo especialment a Salvador Espriu, que després d’assistir a la representació d’Art Viu de l’obra que Ricard Salvat havia muntat a l’entorn de la seva obra, havent sopat, el vam portar a visitar l’estudi d’en Pere Porquet (1928-1996). El poeta, després d’una agradable estada, al acomiadar-se li digué al pintor: “us aconsello que, si voleu triomfar, us canvieu el cognom”. I també recordo J. V. Foix, que vingué a fer una conferència sobre el Modernisme. Just després d’impartir-la, mossèn Junyent, que hi tenia una certa confiança, el va convidar a anar a la Residència Sacerdotal. Allà, en una sala de reunions del darrer pis, atapeïda de gent —el Lluís i en Junyent el flanquejaven—, se li va demanar que llegís algun dels seus poemes. Mai no he sentit ningú llegint tan bé com aquell bon home. Amb les seves mans acompanyava versos i estrofes, talment un escultor modelés la seva obra. Va ser una veritable meravella.
El Lluís Calderer fou el que triava les obres i els autors que s’havien de representar: les llegia, estudiava i adaptava, dirigia els assajos i proposava l’escenografia, els programes i cartells per la propaganda (feines per als pintors del col·lectiu). En una paraula, cuidava tots els detalls, era perfeccionista i un excel·lent director. Dirigir persones d’una personalitat i vàlua, com els que formaven l’elenc, Joan Cirera, Dolors Garriga, els germans Joan i Jaume Sala, Montserrat Margarit, Francesc Bozzo, Pilar Arnau, etc., no era fàcil. Però el Lluís tenia autoritat; una autoritat basada en el saber fer, el coneixement i la saviesa de raonar i explicitar clarament les decisions preses, sempre amb el respecte que mereixien actors i col·laboradors.
Tot va funcionar sobre rodes, fins que una sèrie de canvis naturals es van produir dins del grup. Alguns actors i participants en les activitats van acabar les seves carreres i es van instal·lar a Barcelona, altres es van aparellar. Però sobretot idees i conceptes que es van infiltrar, com, per exemple, posar en qüestió la figura del director i proposar formes de direcció assembleàries, un canvi que va fer que el Lluís desaparegués entre decorats i bambolines; així com l’arribada de la llibertat sexual, que provocà problemes entre parelles que festejaven al local i el cafeter encarregat, que veia més coses del compte… Ningú va tallar o prohibir el Grup; simplement es va diluir per si sol, com el sucre en el cafè.
Els que vam viure aquella experiència vam haver d’aprendre a conviure amb diferents formes de pensar i d’interpretar la realitat, algunes radicalment diferents; a valorar que a tot arreu hi ha gent bona i vàlida. I, finalment, que els comunistes no eren tan perillosos i negatius com ens els volien pintar.
-
El servei militar
Durant la dècada dels seixanta, al Lluís li va tocar fer el Servei Militar a l’illa de Menorca. Durant aquest temps el grup de teatre va restar en mans de la Dolors Garriga. A Menorca hi va estar, més o menys tranquil, servint en l’oficina de la Caixa de Reclutes de Maó. Tenia de superior un tinent que parlava català, una persona normal, cosa d’agrair. Tot i així, caricaturitzava alguns casos de militars que tan sols feien servir el cap per posar-s’hi la gorra. N’explicava anècdotes divertidíssimes. Diria que la seva “mili” va ser com una mena de parèntesi obligat; un temps per replantejar-se el futur, cap a on tirar, quin camí prendre i quin deixar.
L’illa menorquina, però, el va encisar i marcar pregonament. Té un poema d’amor d’aquest racó agraciat del món, titulat “Son Bou”, diàfan com ses aigües marines, on ja s’hi nota la fletxa llançada pel Cupidell: Hi ha encara la platja / per a nosaltres, sols /com els troncs retorçats / que llepen / – manses o furients – / les ones. / Vine lentament, / generosa de tu, / àvida de mi, / nua, entre les pedres / de l’antic temple / que pateixen, mudes, / els embats / del pas advers del temps. / En el coixí de l’arena / es farà el miracle. / La cançó del mar / – eco proper, distant – / amorosint besades / poc abans de penetrar-nos / la pell un calfred lent / averany de cendra.
-
No hi ha mal que per a bé no vingui
Durant aquests anys de joventut, va sofrir un trastorn greu de pleura. Una malaltia que el va obligar a fer repòs absolut durant una llarga temporada, potser un parell de mesos i tot. Arran d’això, va haver d’estar-se al llit dia i nit. Només podia aixecar-se, amb molta mesura, pels àpats i les seves necessitats fisiològiques. Tanmateix, tot i la gran incomoditat d’aquesta situació, la malaltia el va maridar amb els llibres, sobretot els escrits en la llengua del Dant[19], i la música per a tota la seva vida futura, ja que només podia llegir i escoltar música, mitjançant la ràdio o discos.
Tota la vida va tenir els seus diners lliures per al seu amor als llibres, al cinema i a la música; durant molt temps, igualment, pels seus “Ducados”. Quan sortíem de viatge, o anàvem a passar uns dies a Barcelona, sempre s’havia de deixar una tarda completa per remenar per les llibreries, les botigues de cinema i de música. Tot temps trobava una tarda lliure per escapar-se al Cap i Casal, la ciutat de Barcelona, tan sols per anar a tafanejar i/o a comprar al Fnac.
He de dir que aquesta empipadora pausa per raons mèdiques va resultar en un aprofundiment en la nostra amistat, ja que, com que vivia a prop, l’anava a veure sovint i vàrem tenir ocasió per a llargues i profitoses xerrades.
-
La Roser
La vida del Lluís Calderer, com passa a molts joves, era com un arc inacabat. La Roser Vilalta, una mestra berguedana guiada per la Marededéu de Queralt, va esdevenir la clau de volta que va possibilitar reordenar totes les seves pedres en un harmoniós art de mig punt. Es van casar a Sant Bartomeu de la Valldan. El seu viatge de noces va ser a Sant Joan de les Abadesses. Anteriorment, però, en temps de festeig, van viure una aventura amb una altra parella d’amics: amb les motxilles a l’esquena, roba i sabates lleugeres i fent autoestop[20], van recórrer la Serrania de Ronda i Las Alpujarras[21]. El seu primer niu manresà el van compartir amb una altra parella. Més tard, van fer-se’n un altre prop de la Plaça de Catalunya; un pis amb un terrat immens, amb vistes a un horitzó que no s’acaba mai. Un niu on, en comptes de branquillons, es va anar omplint de quadres, de pel·lícules, de discs i, sobretot, de llibres.
Ben segur que el nostre amic va poder fer tantes coses, tant a fora de la llar com a dins, escriure, llegir, escoltar música, visionar pel·lícules, etc., gràcies a l’ajuda immensa de la Roser. Ell, de les coses de casa, a part d’on eren els llibres, els diaris, les revistes, els vídeos, els discos, els DVD, les pel·lícules, la radio i la televisió…, en sabia ben poca cosa. Escriure, per ell, era tot una litúrgia: els primers apunts a llapis, per després escriure-ho tot amb el bolígraf, amb una cal·ligrafia digne d’un frare copista de l’edat mitjana. Finalment, venia l’escrit definitiu picat amb la màquina d’escriure. És clar, quan van arribar els ordinadors, dels quals, d’entrada, no en va voler saber res, la Roser va esdevenir la seva secretària. Ella li passava els escrits que havia d’enviar a la revista El Pou de la Gallina a l’ordinador i també els enviava per correu electrònic, per exemple. Tampoc li van fer peça els mòbils. La Roser era el seu mòbil, també. Els va arribar un fill, el Joan, que va tirar més pels esports i pels estudis tècnics.[22] Amb el temps va néixer el Biel, que els va convertir en avis.
-
Quaderns de Taller
L’any 1982, el Josep Barés i el Lluís Calderer havien tret un llibre que van intitular L’Essència del temps, on, a partir d’imatges creades pel primer, dibuixos, gravats, fotografies, etc., el Lluís va escriure-hi un text poètic. Penso que a partir d’aquesta bella experiència, els va semblar de crear uns dossiers format per carpetes, on en cada una hi hauria d’haver una obra d’un artista, del què feia en el seu present. Així que van convidar una colla de persones i van crear el que vam anomenar Quaderns de Taller. En definitiva, des dels inicis, va ser un col·lectiu interdisciplinari, això és, format per persones que practiquen diferents procediments dins de l’arc de les Arts en general: arquitectura, escultura, dibuix, pintura, fotografia, literatura i música.
Dels que vàrem iniciar aquest repte, ja ens han deixat quatre amics insubstituïbles: Pere Porquet (1928-1996), Josep Padró (1938-2012), Joan Segon (1945-2019) i en Lluís Calderer. Seguim donant vida als Quaderns: Anton Baraut, arquitecte; Manel Camp, músic; Antolina Vilaseca (1943), Josep Barés, Josep Morral (1961) i el sota signant, pintors; Àngels Arrufat, Enric Casas, Josep Brunet i Pura Travé, fotògrafs; i Pere Fons, literat. Tot i que al llarg dels anys hem publicat tretze Quaderns i hem organitzat moltes activitats de tipus cultural a la nostra ciutat, allò que preval de tot, és la trobada mensual que seguim celebrant, fidelment. En el funcionament d’aquesta trobada, hi ha una primera part de tertúlia i de conversa lliure i una segona on hi ha la part més interessant i seriosa, que és el compartir allò que cadascú està treballant. Un dia li toca a un fotògraf, un altre dia a un pintor, el següent a l’arquitecte, el literat o el músic. Tots conreem unes afeccions o professions de treball solitari, i és molt bo i lloable tenir un espai per mostrar allò que fem i ens preocupa, així com oir les critiques positives o negatives que ens fan els amics.
En el context de Quaderns, subratllaria el lloc que ocupava el Lluís. Fou sempre el mestre. Aquell que tenia raons, idees i paraules per a tot. Era la llum i el toc de gràcia en els debats i les discussions més acalorades. Tanmateix, també era el més divertit, el que tenia sempre una anècdota per explicar o et treia d’un llibre algun fragment que alegrava el cor i l’esperit. En qualsevol tema, artístic, històric o sociopolític t’ajudava a veure-hi el fons de la qüestió. En una paraula, era un savi humil i divertit.
-
M’exalta el nou i m’enamora el vell (J. V. Foix)
El nostre amic estava ancorat en els nostres clàssics i els de tot el món. Però no era tradicional, només; aplaudia tot allò nou, respectuós amb la tradició. No podia suportar aquells que basen els seus discursos en trencar-ho tot; els que prediquen fer tabula rasa i començar del no res, com si tants i tants anys d’història d’un gaudi, però també d’esforç, suor i llàgrimes no servissin per a res. Per aquest motiu, darrerament, no li agradaven els riscs i les aventures perquè si. Tant en qüestió de llibres, com teatre, òpera, concerts, exposicions i un llarg etcètera, li agradava anar més o menys segur; rellegir abans de mal llegir; quedar-se a casa abans d’agafar una enrabiada; “anar a visitar l’elefant del parc”, abans de perdre el temps. És clar, avui hi ha de tot i més que mai: tothom escriu, tothom pinta, tothom fa música, etc., i aquest fet és ultra positiu, ja que com més serem més probable és que en surti quelcom de bo, per un cantó o altre. La qüestió és que hem d’aprendre a discernir, ja que hi ha de tot a la vinya del Senyor, tant de bo com de dolent.
-
Com un calaix de sastre
El pes dels anys m’han encarat amb la relativitat de la llibertat. Tan senzill que sembla a primera vista, poder triar què penses, com vols ser, què vols ser, amb qui vols anar… Tanmateix, portem el pes inamovible de l’experiència, de les circumstàncies que ens emmotllen com l’escultor ho fa amb el fang. Potser per això no he estat un home de partit, simplement m’he quedat com a un ciutadà de base, amb la responsabilitat del vot. Una de les grans virtuts de l’amic Lluís, va ser el gran respecte vers l’amistat; per aquest motiu, i és d’agrair, mai em va voler portar al seu terreny, ni convencem de res. En tot cas vaig ser sempre jo, lliurement, qui corregia conceptes i opinions, davant dels seus raonaments clarividents.
Arran de la meva feina de fondista, sempre vaig anar a l’inrevés del món: quan els altres treballaven, tenia temps lliure; quan tenien festa, jo treballava. Per aquesta circumstància, segurament, no vaig poder fer unes activitats i/o en vaig haver de fer unes altres. Aquest anar a la inversa, potser, em va portar a tenir la vista fixada en la línia de flotació. Sense moure’m gens, veia el món que es movia clandestinament; igualment com tot allò normal i anormal que succeïa per sobre meu. El Lluís, però, sempre va veure, interpretar i experimentar un món clandestí a fons; igualment com va saber veure-hi molt més amunt i més enllà.
Si una veu en off em preguntés quin llibre m’hauria agradat escriure, contestaria Les grans amistats de Raïssa Maritain (1883-1960). Un llibre on l’autora hi explica el seu procés vital, a través de les seves amistats, les quals van actuar com una mena de fites o senyals per al seu llarg camí. I és que en el nostre caminar pel món, hi trobem la gràcia i el regal de persones que són i actuen talment com brúixoles o llums per als altres. En aquest llibre, hi escriuria amb lletres daurades, i ben amunt, al Lluís, com a home brúixola, home fita i home llum. Perquè per emboirat i espès que era, o que és, el nostre camí, ell sempre va saber on era el nord; així com per negra que fos la tenebra, sabia il·luminar-la amb la seva llum.
Sempre recordaré aquell jove electricista, un dia feiner, travessant la plaça de l’ajuntament, sortint pausadament del carrer del Bisbe direcció Sant Miquel, vestit amb aquell típic color gris blavós dels obrers. Sobretot feia goig de veure’l els diumenges en ben dinat, quan passava endiumenjat, amb el vestit del dia de festa. Aquell fet de sentir-se obrer, no el va deixar mai: per això sempre va lluitar perquè la gent senzilla visqués dignament.
En els debats sempre defensava que no era veritat que els catalans haguéssim perdut totes les guerres. I parlava del rei Jaume I com si fos un parent seu. Coneixia la nostra història, i la d’Espanya igualment. Deia que li agradava conèixer la història de l’enemic, com si fos un mirall per a reflectir-nos-hi nosaltres, saber les nostres debilitats i les nostres forces.
Va donar moltes conferències, impartir cursos sobre els nostres literats, escriure articles per revistes, diaris, traduir poesia i novel·les i escriure llibres: dos de poesia: “Mentre la pols es mou” i “El pacte clos”; dos de pedagogia de la poesia: “De la veu a la lletra” i “Diàleg amb la poesia”; una “Introducció a la literatura”; dos de narracions: “Figuracions” i “Màscares per a la companyia del teatre dels somnis” i un bellíssim conte: “La Seu se’n va a córrer món”. Amb tot, a ell li agradava anomenar aquesta cita de Jorge Luis Borges (1899-1986): Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído. Darrerament, ja jubilat, el Lluis llegia fins a vuit hores diàries. És clar, quan treballava no podia dedicar-s’hi tant, però sempre va ser un lector profund i constant.
Amb la Roser, va viatjar per una bona colla de països d’Europa: Egipte, França, els Països Baixos, Àustria… De tots el que més li encantava, però, era Itàlia. Tenia a la ment aquella dita de Josep Pla: En qüestions d’art, sortir d’Itàlia és com anar a pagès. Al llarg del temps, doncs, la bota del Mediterrani la va seguir de nord a sud. Vam tenir el goig d’acompanyar-lo en alguns viatges, tot un altre regal.
De joves, les dues parelles vam passar tres setmanes a Florència, teníem la pensió a la plaça on hi ha Santa Maria la Novella, des del lavabo veiem la seva façana. Des d’aquella capital, vam fer algunes sortides per la Toscana. Un cap de setmana ens vam arribar fins a Ravenna. Era el famós “Ferroagosto” i, d’entrada, com Josep i Maria, no trobàvem cap lloc per dormir. Quan ja estàvem desanimats i a punt de fer-nos pagues de dormir a la intempèrie, a platja, ens van oferir dues habitacions, amb la premissa que les havíem de deixar a primera hora del matí. Vàrem sortir a passejar, més alegres que unes pasqües, per aquella ciutat entre una gernació de gent. El Lluís va veure que anunciaven l’“Amarcord” d’en Fellini en un cinema a l’aire lliure. No cal dir que hi vam entrar. Mai he rigut tant i gaudit com aquella nit. Entre l’ambient, la proximitat de l’Adriàtic, la magnífica pel·lícula en la seva llengua original, la música d’en Nino Rota (1911-1979) i la descarregada d’adrenalina, van convertir aquell capvespre en una de les nits més boniques de la nostra història.
El Lluís es va presentar a les proves per entrar a la universitat, per a persones de més de vint-i-cinc anys que no havien assolit el batxillerat superior o el que en deien el preuniversitari. Ell, com a autodidacte, posseïa un bagatge cultural i un coneixement de la llengua tan gran, que va passar fàcilment. Després, com a alumne lliure, treballant d’electricista durant la setmana, va llicenciar-se en Filosofia i Lletres, un títol que li va permetre deixar la seva antiga feina i entrar al món de l’ensenyament, concretament a l’Escola Flama, on va romandre fins que es va jubilar. Tothom deia que el seu nivell de coneixement era per impartir classes a la universitat. Ell, però, no s’ho va plantejar mai. Penso que allò que volia era temps per fer la seva, llegir, escriure i alliçonar mitjançant cursos, classes i conferències sobre temes de literatura, cinema, teatre, etc. que arribessin a tothom i fossin a l’abast de la gent senzilla. Era com una mena de comoditat interessada, de la qual se’n van beneficiar la comarca i els manresans.
Mossèn Josep Junyent, esmentat anteriorment, participava en els debats que organitzava Art Viu, sovint, i també, normalment, assistia a les representacions i activitats. Un dia en alguna conversa, el Lluís va descobrir-li que escrivia poesia. En Junyent li devia dir: si vols vine algun dia i ens ho mirem. Fet i dit, un jorn qualsevol el Lluís, amb la seva carpeta sota el braç o dins de la bossa de mà, es presenta a la Residència Sacerdotal. El mossèn llegeix els seus escrits i li fa una crítica amable, però profunda. Total que se’n torna a casa ben amoïnat i estripa totes aquells papers. Segurament que pensa, no escriuré més. Tanmateix, al cap d’uns pocs dies, reflexiona i decideix: Lluís has trobat la persona que necessitaves. A partir d’aquell dia, va néixer una gran amistat entre ells dos. Una amistat que va fer créixer aquell jove literat com la llavor de la mostassa, que de tan petita, amb el temps en surt un arbre immens. Sé d’altres casos que els va passar el mateix i no van voler saber mai més res d’aquell mossèn; l’orgull o la manca d’humilitat, ens fa més mal que bé: dient les veritats es perden les amistats, vet aquí.
-
Punt i final
L’any 1968 li vaig fer un retrat, llegint al meu estudi. En aquell moment jo estava influït per Vincent van Gogh (1853-1890) i em vaig inspirar en un retrat que aquest gran i dissortat pintor li va fer al seu amic Eugène Boch (1855-1941), pintor belga. Fent servir la seva mateixa idea, sobre un fons inquietant estelat, vaig voler plasmar-hi la meva amistat i admiració.
L’any 1971, ens va regalar un poema, un autèntic autoretrat d’un jove poeta que aleshores tenia vint-i-set anys:
HOMENATGE
A Josep Ma. i Sunsi
– no es tarde
Nunca para convivir
De veras –
Jorge Guillén
Boticelli va pintar jove i nua la Veritat
Arestes vibràtils
Estructures
Bach
Escalf de taula rodona compartida
En les hores amicals (l’Oriol després
d’un lleu esglai amb esclat de plor,
reprèn el son i ens deixa oberts a la tendresa…)
En canvi, l’Enveja, retorta vella, coberta de draps negres:
Odiem-la
Tornem
a
Debussy
i als teus retrats
i a parlar sense por de totes les coses
Rebutgem l’atmosfera dels estanys pudents.
Que tot el que és humà ens faci més humans
Per a mi difícil
a vegades
però no tant
si m’ajudeu
Tornem a versos coneguts sovint arraconats
I a xuclar-los com una mamella
Propícia i fecunda ahir, avui i demà.
Acabaré aquest text, doncs, com si fos una pel·lícula, com les d’en Federico Fellini: La notti di Cabiria (1957), Fellini 8 i 1/2 (1963) o Amarcord (1973), amb una fanfara de música de fons, alegre però no molt, i les lletres que aniran desfilant i desapareixent, una cap aquí, l’altre cap allà, poc a poc, fins que en restarien les suficients per formar un sentit acomiadament: Si a Déu plau, al cel ens retrobarem: seria molt bonic!
Josep M. Massegú i Bruguera
Març de 2023
