Recordant el Pare Torra, el bisbe Perelló i el català, i la visita a la tomba del Pare Peypoch

Era l’any 1942, tres anys més tard de l’acabament de la guerra, primer diumenge del mes de maig, concretament el dia 3. El jesuïta Ferran Torra Sisquella des de la Cova dirigia les Congregacions Marianes, la dels joves, en aquells anys coneguts com a lluïsos, i la dels petits, anomenats estanislaus.

Cal tenir en compte que, acabada la guerra, totes les organitzacions anteriors havien quedat pràcticament desfetes i més d’una anul·lada pel nou règim. Molt jovent es dividí entre anar a la “Falange” o a l’Església.

A casa meva, com en altres famílies, d’anar a la “Falange”, res. Deien que no volien ensenyar la ceba, mentre que a l’Església deien que no aprendríem res de dolent. Això feia que l’Església, en aquells anys, reclutés molt jovent. A Manresa, dins el moviment de l’Església, el moviment juvenil es polaritzà entre els Jesuïtes de les Congregacions Marianes i l’Acció Catòlica a les parròquies, amb bastant de rivalitat. Pertànyer a aquestes organitzacions vestia i obria portes.

La “Falange”, on els primers temps es va inscriure força jovent, si bé mai no tant com a l’Església, de mica a mica l’anà perdent. Això d’haver d’anar disfressat amb la camisa blava, la boina vermella i les fletxes, o el manat de teies, com en deien alguns, no agradava. I a part, també, pel boicot que imposà el nou règim al català.

Mentre l’Església, la de baix, la que tocava de peus a terra, ho feia tot en català -la llengua del poble-, el bisbe de Vic, el mallorquí Pare Joan Perelló i Pou, sobrevivent, en una de les primeres visites que féu a la Seu i al Casal de l’Acció Catòlica els va dir: “Esto del catalán se ha acabado”.

A la Cova, el Pare Torra, tant el catecisme com els sermons, tot ho feia en català, llevat de si hi havia algun peix gros a la festa que, tot i essent català, ens ho feia fer en castellà, cosa en què els jesuïtes es sabien lluir força, si bé no tots, però la immensa majoria, sí.

En aquest context, el director de les Congregacions Marianes reunia molt jovent i el primer diumenge de maig del 1942 organitzà una excursió a la Colònia Jorba, a Viladecavalls de Calders. S’hi anà amb carros i foren en nombre de divuit.

Aquells anys, a Manresa, hi havia molta pagesia. Aquests, els pagesos, en aquells anys d’estretors i de passar gana, eren els que més menjaven. Eren una mica envejats per la gran massa de la població. Els pagesos se servien del carro i del matxo, i per tant no li fou difícil organitzar l’excursió amb aquest mitjà, el més pràctic i econòmic en aquell temps.

Sortírem de la carretera de Vic, de davant del Col·legi dels Infants, avui, entre altres coses, Escola d’Arts i Oficis. Entre els xicots grans i els petits érem molts. El nostre carro portava el número 14, i els de casa ens vingueren a veure marxar a mi i el meu únic germà, Vicenç.

Una pobra dona que passava per allà, en veure tanta canalla diu que va demanar als de casa què passava. Li van dir el que era i on anàvem. La dona, encara amb el record recent de la guerra, deien que els va dir que es pensava que havia de passar alguna cosa grossa i que per això treien la canalla de les cases.

A pas de carro, arribàrem a la Colònia Jorba. Recordo haver vist durant el trajecte  un pont ensorrat al riu Llobregat. Arribats a la colònia, oírem missa en una capella que hi havia en un convent de les monges del Sagrat Cor; pels manresans aquestes monges eren conegudes com les Cuques. El capellà de la colònia, mossèn Leandre Picas Casadejús, durant el sermó donà ordres als seus feligresos dels horaris i les orientacions amb el bon fi, els digué, de no haver-hi malentesos.

Acabada la missa, passant per sobre d’uns taulons, travessàrem el riu Calders, ens enfilàrem amunt passant davant de la vella església que estava esventrada i mig ensorrada i ens dirigírem vers el petit cementiri, on una llarga llosa a terra sense cap inscripció, ni tan sols una creu, feia de sepultura. Entre d’altres, hi havia la despulla de l’anterior director dels petits, els estanislaus, el també jesuïta Manuel Peypoch, mort l’any 36 a les Tàpies.

Allà, el Pare Torra i el capellà de la colònia resaren i mig cantaren una absolta. Tocant al cementiri hi havia una casa amb un balcó, on hi havia una dona. El capellà li digué: “Ja veieu si anem colla, avui”. A més, li va dir: “Avui no us hem vist a missa” i la dona li va contestar: ”És que hi hem anat a Artés”.

Tornàrem a baix a la colònia. S’havia de dinar i aquí ve el meu record d’aquell temps tan difícil per a la majoria del país. Cadascú es portava el dinar. Un noiet de la nostra edat amb la carmanyola a la mà menjava cols soles.

No fou el cas del meu germà i meu. El carro en què anàvem era del pagès Antoni (Ton) Trulls Riera, i també hi anava el seu fill Joan. Aquest home, amic de tota la vida del nostre pare, es responsabilitzà del nostre dinar. El recordo llescant pa i pa blanc i donant-nos llesques, que amb gana i gust menjàvem.

Subratllo pa blanc perquè la majoria que s’havia de valer del pa del racionament els dies que en donaven era pa de tot menys pa de farina blanca. El meu germà i jo anàvem al Col·legi Nacional Pare Algué, correntment conegut com la Bonavista, situat entre la carretera del Pont de Vilomara i el carrer dit Docks llavors, i més tard Mossèn Cinto Verdaguer.

Els dissabtes hi anàvem només al matí. Passàvem el rosari i després no fèiem res més, anàvem a jugar al pati esperant l’hora de sortida a les dotze del migdia. En sortir, tots dos ens separàvem de la colla habitual per arribar a casa i poder menjar un mos de pa del que fos. Li estimàvem la mà com ens tenia acostumats. La iaia, pobra iaia, ens deia: “No n’han donat avui, han dit que fins dilluns”.

A la tarda, de nou a la capella de la colònia, hi hagué rosari i exercici del mes de maig. Abans de marxar i davant de la bonica font de propietats medicinals, segons uns mosaics blancs, el propietari, el senyor Pere Jorba Vall, ens obsequià a tots amb una bossa de roba amb lletres vermelles amb el nom de la colònia i la data. La bossa estava plena de pinyons, fruit dels pins de l’entorn. Altra volta dalt del carro i camí de casa cap a Manresa.

Passats alguns anys i coincidint en un lloc amb el Pare Torra, li vaig recordar aquella anada amb carros i li preguntava si, en aquella fossa comuna amb altres despulles, no es podia haver confós a l’hora de fer el reconeixement dels cadàvers i va dir-me que no, en el del màrtir pare Peypoch.

Em deia que en aquells anys els jesuïtes vestien amb mitges i m’hi afegia: “Ja em dirà, en aquells anys, quants senyors anaven amb mitges”.

Passats uns pocs anys de la nostra  anada, fou exhumat el Pare Peypoch i fou portat a Manresa. El servei el feu la funerària Fontanet. A la Cova hi hagué un solemne funeral i la despulla del màrtir, col·locada en una arqueta, fou dipositada a la cripta de la Cova.

A casa, com a casa de molta gent, aquest pare Peypoch era conegut i deien que tenia un veritable carisma per a la canalla.