Avui, 1 de juny de 2021, fa exactament 80 anys de la meva primera comunió. Era l’any 1941, el diumenge de Pentecosta. Com ha passat el temps i els anys!! La vam fer junts amb el meu germà tretze mesos més petit. El proper mes d’agost farà 9 anys que es va morir.

La vam fer a la Seu, la nostra parròquia, però abans era necessari aprendre molta doctrina. Ara se’n diu catecisme. Al col·legi de la Bonavista Pare Algué l’apreníem tot llegint en un catecisme bilingüe una pàgina en català i l’altra en castellà, que era l’ idioma que predominava als col·legis nacionals, no de pagament. El catecisme bilingüe era d’abans de la guerra i editat pel bisbat.

A més a més, cada dia en sortir a les 5 de la tarda del col·legi, a 2/4 de 6 anàvem a doctrina a l’església de la Clínica i també era tot en castellà. La mare ens hi feia anar, doncs, molt seriosa. Deia que al carrer no s’hi aprenia res de bo i a més hi afegia que “un roc fora de mà no se sap on va”. I tants que en tenien, de rocs, allà al convent enrunat dels frares caputxins!

La mare, amb nosaltres, va haver d’anar a la Seu a parlar amb el vicari a explicar-li que ja anàvem a doctrina a la Clínica amb en mossèn Josep Mª Pujol Fàbregas. El vicari era mossèn Genís Padrós Pladevall, que en llegir els nostres cognoms i veure que el segon era Mominó va demanar a la mare si tenia família a Sant Vicenç de Castellet. La mare li va dir que sí i llavors el capellà li va dir que feia poc que s’havia casat la Pepeta amb el Jaume Molgó.

Bé, el mossèn li va dir que no hi havia cap problema per fer la comunió a la Seu i més coneixent la família Mominó. Mossèn Genís el primer lloc que va tenir va ser a Sant Vicenç. La mare, en marxar cap a casa passant pel carrer de Santa Llúcia, ens va dir “Aquesta gent”… referint-se al vicari, “aquesta gent sempre saben quedar bé amb la vianda al plat”.

A casa no hi havia cabals per fer la primera comunió ni per pagar el lloguer de 45 pessetes al mes. Però, segons deia la mare, anys endarrere passà per casa un gitano que no sabien com treure-se’l del damunt i li van comprar una peça de roba per fer un vestit. La mare deia que era per a aquells homes. Es referia a l’avi Vicenç i a l’oncle Peret. Mai no es va fer el vestit i la peça va quedar a casa.

Aquella peça de roba va servir per fer-nos els vestits de la comunió a nosaltres dos, al meu germà Vicenç i a mi. Això sí, dos vestits però de pantalons curts. Sort n’hi va haver! D’altra manera ens haguérem hagut de pagar el vestit. Eren uns vestits molt senzills amb una americana sense coll, unes sabates senzilles i suposo, també, per als xicots, una camisa. Es notava la diferència d’uns vestits als altres, però encara gràcies.

Vam haver d’anar la setmana abans de la comunió a la Seu a fer exercicis, en deien. Ens hi vam sentir molt estranys. No coneixíem a ningú. Si arribàvem d’hora hi havia uns xicots empaitant les nenes i, si podien, els prenien les mantellines. Era obligació per a les dones entrar a l’església amb el cap cobert.

Érem molts entre nens i nenes i dels exercicis, que els feia mossèn Genís, no en vaig entendre res de res. Només recordo que el capellà de vegades, quan era a dalt del presbiteri, no baixava per una escala de graons sinó que saltava de dalt a baix.

El darrer dia, que devia ser dissabte, va tocar anar a confessar, però per mi no va ser la primera vegada sinó la segona i d’aquesta no em recordo absolutament de res, però sí de la primera.

Al col·legi Pare Algué a la Bonavista una tarda el mestre de la classe, Don Aparici Jané Vila, en aquell temps bon pedagog, ens va dir “esta tarde vamos todos a la parroquia a confesar”. Per a mi mala cosa, va dir. Des del col·legi fins a l’església de Casa Caritat, que feia funcions de parròquia perquè el Carme estava enderrocat, se’m va fer curt i molt curt, tot el camí pensant i rumiant els pecats que havia de dir, perquè en aquells temps tot era pecat.

Jugar amb nenes, i és clar que jugàvem tots junts, dir mentides, algunes, barallar-me amb el germà també i sovint, fer porqueries. Per això s’entenia jugar amb fang al carrer de Sant Llorenç de Brindisi, que no era asfaltat i el dia que plovia tiràvem boles de fang a les parets i entre nosaltres. Pensant i rumiant tot això vaig arribar a l’església. Hi havia tanta canalla que no hi havia prou confessionaris. A mi em va tocar anar a dalt del presbiteri.

Em va confessar un capellà assegut i jo estava davant seu en un reclinatori agenollat. No recordo com era el capellà, si prim o gras, si gran o jove… Només recordo que em preguntà els pecats que havia fet i jo li vaig dir que un milió. Va demanar-me si era la primera vegada de confessió i naturalment li vaig dir que sí. És tot el que recordo. De la penitència que em va posar, no en tinc ni idea. Sí que suposo que no devia ser proporcional a la quantitat. Sempre he pensat que aquell capellà per dins es devia fer un “panxot” de riure en dir-li un milió, jo, un xavalet prim i esquifit com era.

A la Seu aquell diumenge del 41 encara hi havia ben visibles les petjades de la revolució i de la guerra, ben diferent de la Seu que he vist avui. L’he visitada recordant aquell dia amb tots els records personals i familiars. Quan n’he sortit preparaven l’ou com balla.