Hem tornat de vacances just per la “Fiesta Mayor” de Manresa. Aquest és el primer any que sortim amb els pares per seguir coses que fan. Altres anys aprofitàvem aquests dies per anar a pescar, però ara cal netejar i endreçar tot el que portem de Camarasa.

Trobem els carrers del centre força animats, han posat llums de colors entre els arbres del “Paseo de Pedro III” i un escut de Manresa fet amb bombetes penjat a l’entrada des de l'”Avenida del Caudillo”.

Avui dissabte anem a veure una exposició de quadres, que han posat al “salón” del “Grupo Escolar Generalísimo Franco”, hi he vist quadres que estan girats de cara a la paret, m’han dit que el senyor director els ha girat, perquè no es vegi que hi ha persones mig despullades.

També hem vist la Tómbola que hi ha al “Paseo de José Antonio”, i hem anat a la Tronada del migdia a la “Plaza de los Mártires”.

Mira fill, els diners que guanyen amb aquesta Tómbola podrien fer-los servir per ajudar a la gent que passa necessitats, però no, se’ls gastaran per les obres de l’Església del Carme, com si els capellans no tinguessin prou esglésies per fer-hi misses.

Al vespre hem tornat a sortir per anar al “Paseo de Garcia Valiño” a veure el “Castillo de Fuegos Artificiales”, però no hi hem estat gaire bé, perquè hi havia molta gent.

La mare patia per si la gent em trepitjava, jo no veia res i volia marxar, el pare m’ha pujat a les seves espatlles, però també s’ha queixat del meu pes i de la calor que feia al mig de la gentada. Al final hem marxat i només he vist els coets que pujaven més amunt.

Aquest diumenge hem estat a casa endreçant tot el que hem tornat de les vacances, que la mare ja ha netejat i plegat.

A la tarda anem a la “Plaza de los Mártires” que fan un festival pels nens amb “payasos”, putxinel·lis i també tiren enlaire unes “bombas” que quan esclaten deixen anar un regal. Jo he mirat d’agafar-ne algun, però no he pogut.

Hi ha homes i dones grans que els agafen per donar-los a la seva canalla i no deixen que els nens hi puguem arribar a agafar-los.

El pare s’ha enfadat i ha esbroncat a un home que agafava els regals que eren pels nens.

Quan tornem cap a casa, el pare m’explica que per la “Fiesta Mayor” hi ha gent rica que reparteix a casa seva lots de menjar de “Beneficiencia” als pobres.

És humiliant haver d’anar a una casa, perquè et facin una caritat. Altres anys aquests lots es repartien als baixos del Conservatori.

Perquè et facin aquesta caritat primer t’has d’apuntar a l’Ajuntament, al “Departamento de Beneficiencia y Sanidad” i després va un funcionari per les cases per mirar si ets una mica, o molt pobre.

Hi ha gent,”caradura”, que es fa passar per pobre i tenen més “cuartos” que nosaltres. Molts d’aquests “vivales” són funcionaris que tenen un bon sou per no fer res.

De tant en tant, vaig tot sol fins a casa de la tieta “Amalia” i si hi ha en “Marcos” juguem una estona al “quarto” de les serradures, això sí, sense escampar-les.

Si el cosí no hi és, la tieta em deixa agafar joguines que guarda a l’armari del passadís, amb la condició que quan marxi, ho deixi tot ben endreçat.

Amb el “Marcos” també baixem a jugar al portal, que és força gran, on venen amics seus, com el Beltran.

A l'”acera” del davant de la casa, els nens del barri hi han arreglat un camp per jugar a boles, tots aquests carrers són de terra, però l'”acera” de la casa de la tieta està empedrada.

Un dia al baixar pel carrer “Bruch” veig, entre el carrer Víctor Balaguer i l’estació del riu dels catalans, “Ferrocarriles de Cataluña”, uns tancs, camions i soldats.

Penso que estan allà perquè ho ha manat el tiet “Paco”. Pujo a casa la tieta i el “Marcos” m’explica que és un destacament que està de pas i que han buscat un lloc per aturar-se. El tiet només els ha dit que allà no faran cap molèstia i que no entrin més cap a dintre de la ciutat perquè, amb el que pesen, els tancs poden fer malbé algun carrer o “acera”.

En “Marcos” em diu si vull anar a veure els tancs de prop, que com a ell ja el coneixen ens hi deixaran acostar. Baixem les escales i anem corrent a veure’ls.

Els tancs són molt grans i amb els canons que porten fan molta impressió. Les cadenes que tenen al lloc de les rodes són també grans, penso que ha de fer molta por si un ve corrent de cara.

Els soldats que els vigilen, amb els fusells a la mà, no ens diuen res. Un dels que sembla que mana, saluda al “Marcos” pel seu nom.

Al cap d’una estona torno cap a casa per explicar tot el que he vist als pares.

L’endemà baixo cap a casa de la tieta “Amalia” per veure si els tancs i camions es mouen, però quan arribo, ja no hi són. Em feia molta il·lusió veure com marxaven.

El pare ha comprat unes entrades per anar al “circo”, és la primera vegada que hi anirem. Els pares volen veure una trapezista que es diu Pinito del Oro, es veu que és molt famosa i que vola amb un trapezi sense cap xarxa per si cau.

Estem a punt de sortir cap al “circo” i jo no em puc acabar tot el sopar que la mare m’ha posat al plat.

Avui t’ho acabes tot o no anirem al “circo”!

Dit i fet, he “arrojat” tot el que havia menjat i m’he embrutat la roba neta que ja portava per sortir.

La mare anava a renyar-me molt fort, però el pare li ha dit que no és culpa meva.

Ja n’hem parlat moltes vegades, el nen ha de menjar per la gana que tingui, ja veus que hi guanyes forçant-lo. Va, li canviem la roba i marxem que encara farem tard.

El “circo” m`ha agradat molt, hi surt molta gent, malabaristes, domadors amb els seus animals, pallassos i la Pinito del Oro que et té tota l’estona amb l’ai al cor, per si cau.

Hem d’estar alerta a deixar el “bolso” a terra o en portar la cartera a la butxaca del darrere dels pantalons.

Com que estem “sentats” en uns esgraons i a sota és buit, es veu que hi ha uns homes que s’amaguen allà per veure què poden arreplegar.

Ja estic tip que el cosí “Marcos ” i altres nens riguin de la por que em fa posar a l’aigua quan sortim a fora i tothom es banya.

Per això un dia agafo i me’n vaig, sense dir res als pares, a la “Piscina Municipal”. Sé on és perquè algunes vegades hi he anat amb els pares i m’han dit que allà ensenyen a nedar, que fan “cursillos de natación”.

Quan hi arribo dic que vull aprendre a nedar, el senyor de l’entrada m’acompanya a l’oficina, on un altre senyor molt prim, em diu que està molt bé

que vulgui aprendre a nedar, però que hi he de tornar amb els pares, perquè sóc petit i necessito el seu permís i també s’han de pagar uns diners.

Me’n torno cap a casa i ho explico als pares. La mare primer em renya perquè hi he anat sense dir-ho, però el pare de seguida diu que està molt bé que vulgui aprendre a nedar i que això d’anar a la “pisina” ha estat una bona idea, tot i que si els ho hagués dit abans, m’haguessin acompanyat i ja estaria apuntat per fer el “cursillo”.

El pare m’ha acompanyat a la “pisina”, per apuntar-me al “cursillo”, pagar el que val i saber a quina hora hi he d’anar. Aniré tres dies a la setmana ben d’hora al matí, d’aquesta manera quan torni a començar l’escola, podré ser-hi a les nou ben puntual. Fan el “Cursillo” a la “pisina” coberta i si després algun dia em puc quedar una estona més, he d’anar a les “pisines” de fora.

La mare em posa en una bossa un banyador nou i una tovallola, i em diu que per tornar cap a casa em vesteixi quan estigui ben eixut i que miri de no perdre res.

Quan arribo el primer dia a la “pisina” m’acompanyen als vestidors. Per arribar-hi cal baixar unes escales, passar per un passadís i al final hi ha un vestidor per tots els nens del “cursillo”.

Un senyor que es diu Geroni, ens explica el que hem de fer: que apaguem el llum quan sortim, que mai hem de córrer, ens diu on ens donaran una “percha” per posar la roba i que ens hem de dutxar i passar els peus per una mena de basses que hi ha abans de pujar a la “pisina”, tot molt ben explicat.

Quan passes pel “pasillo” dels vestidors hi ha unes finestres rodones que deixen veure l’aigua de la “pisina” i les cames dels que estan nedant a prop.

L’entrenador és un senyor holandès que es diu Cor Braasem, primer ens fa entrar a l’aigua a poc a poc i agafats a un costat o als “corchos”.

A l’aigua hi ha nois i noies que es cuiden de què no beguem aigua i ens ensenyen a respirar quan toca i a moure els braços i els peus per poder nedar.

Quan acabo el “cursillo” l’entrenador parla amb mi (em costa una mica entendre el que diu) per si vull continuar anant a la “pisina” per millorar i aprendre bé un estil, li dic que sí sense pensar-ho gens, em diu que vagi a l’oficina de part seva, perquè em facin la fitxa i un carnet de nedador. Ja m’han dit altres nens que amb aquest carnet podré entrar a les “pisines” sense pagar.

Estic molt content, arribo a casa i ho explico als pares, que també estan contents, i diuen que està molt bé que segueixi anant a nedar.

Ara cada dia que pugui aniré a la “pisina”, tindré un horari d’entrenament i després podré quedar-me a jugar.

Saber nadar és molt bona cosa, hauria de ser obligatori com aprendre a llegir i escriure. A més, l’esport de la natació és molt complet i t’ajudarà a créixer bé.

El pare m’ha preguntat si vull anar amb ell per veure on treballa. De seguida li dic que sí, que m’agradaria molt.

La impremta és a prop de l’escola, al carrer Carrió, hi ha una porta gran per on entren i surten les furgonetes carregades de papers i tintes.

Nosaltres entrem per la porta de l’escala dels pisos, on hi ha una placa de metall que hi posa IN-OC, S.A. Artes Gráficas, i baixem cap al taller per una escala que està a un costat de la rampa que fan servir les furgonetes.

És bastant gran, però hi ha tantes coses que està tot una mica atapeït i fa olor de tinta d’impremta, com la roba del pare quan torna cap a casa després de treballar.

El primer que es troba és un despatx, tot seguit hi ha uns mobles de fusta, que es diuen comodins, amb molts calaixos, que en diuen caixes, són per guardar-hi les lletres. El pare me les ensenya i diu que són de plom i antimoni, que no sé que és. Cada lletra hi té un compartiment, aquí les A, allà les U, al darrere les majúscules i al davant les minúscules.

Veus, això és un “motllo” a punt per posar-ho a la màquina per imprimir milers de receptes, que algun dia ompliran els metges, perquè els malalts puguin anar a buscar les medecines a la farmàcia.

Tot seguit hi ha una filera de minerves, que són les màquines que imprimeixen els papers, la primera que és de corrons és la que fa servir el pare. Diu que amb aquesta màquina pot imprimir fins a 1.500 papers per hora, també n’hi ha unes altres que són de plat i que van més a poc a poc.

A l’esquerra s’apila el paper imprès i paquets de fulls molt grans de paper o cartolines en blanc de diferents gruixos i colors, aquests paquets en diuen “resmes” i cada “resma” té cinc-cents fulls.

També hi ha la guillotina, que és una màquina per tallar el paper a la mida que faci falta.

M’ha agradat molt poder veure on treballa el pare. He conegut al director el Sr. Bordas, a l’encarregat que es diu Juan, però tots li diuen “Juanito” i a altres companys de feina del pare.

Avui el pare ha tornat a casa molt esverat i ens explica que un company de feina no ha retirat la mà a temps i el timpà de la minerva l’hi ha xafat, sense donar-l’hi temps a parar la màquina o a baixar el “pisó”, aquesta maniobra hauria fet que la màquina no li xafés tan fort la mà.

El pare diu que no es pot treure del cap el crit que ha fet aquest company i la imatge de com l’hi ha quedat la mà, quan ell ha anat agafar-lo perquè no caigués a terra de mala manera.

De l’ASEPEYO, que és al pis de sobre de la impremta, han baixat a fer-li una primera cura i han avisat a una ambulància, per portar-lo a l’hospital.

Ara el pare es vol canviar de roba per anar a l’hospital i saber com està el seu company. La mare l’abraça, és una situació molt nova per mi i també l’abraço.

Amb aquestes màquines un no et pots distreure mai, s’ha d’agafar el seu ritme i estar sempre pendent del paper que hi poses o treus, no tenen cap sistema de seguretat per protegir el maquinista, per salvar un paper, pots perdre la mà.

Ja és l’hora de tornar a l’escola, no estic segur si continuaré amb el senyor, Laso o si em passaran de classe. El problema és que l’any passat em van fer saltar una classe i no sé si repetiré amb el “manos arriba” o aniré amb el senyor López, José López.

El primer dia veig que tot segueix igual, la fila per entrar, els crits, les mateixes taules, una mica més ratllades i brutes, les mateixes fotos a la paret. Els dissabtes primer “Religión” i després a cantar els mateixos himnes al “salón” tot igual. També seguim sense poder parlar en català, el director ja ens ha avisat el primer dia, i ens castigaran si ho fem.

M’han posat a la classe del senyor López, em sembla una bona persona, amb el cabell blanc, no crida, però es fa respectar quan es posa serio. Ja m’han dit que castiga poc i que no pica als nens.

Per aquest curs els pares m’han comprat: una cartera nova, la de l’any passat està trencada i feta malbé. La “Enciclopedia Álvarez” de “Segundo grado” i les llibretes, de cal·ligrafia i per escriure i fer números.

També tinc un “plumier “de fusta nou, amb uns dibuixos a la tapa ben bonics. Aquest plumier té un departament a sobre que s’obra fent lliscar la tapa, i un altre a sota que per obrir-lo cal fer girar la part de sobre.

A dintre el “plumier” hi porto el mateix que el curs passat i també uns llapis de colors Alpino i un “mango” de fusta de color blau amb un parell de “plumillas”.

La cosa de l’escola que aquest any em fa neguitejar més, és el dia que ens fan escriure amb “plumilla”.

El mestre prepara la tinta en una ampolla de vidre. Mentre un nen posa els “tinteros” als forats que hi ha a cada taula, són uns “tinteros” blancs de baquelita, el mestre hi va posant la tinta.

A vegades algun nen dóna un cop amb els peus, volent o sense voler, al “tintero” i aquest surt disparat enlaire i cau a terra escampant tota la tinta.

La resta de nens riem fluixet, mentre el mestre rondina i avisa al “bedel” perquè vingui a netejar el merder de tinta que s’ha fet per terra.

Per escriure cal posar la “plumilla” al final del “mango”, mullar-la al “tintero” i escriure amb molt “cuidado”.

Si poses poca tinta, no escriu.

Si en poses massa, cau la tinta al paper i es fa un “borrón”, que traspassa i taca les pàgines de sota.

Si “apretes” massa, un altre “borrón” i fins i tot es pot despuntar la “plumilla” i cal canviar-la.

Per molt que m’hi esforço, no hi ha manera d’escriure tres paraules seguides sense que es faci cap “borrón”.

Per eixugar la tinta una vegada has escrit, cal fer servir un paper “secant”. El pare em dóna uns que fan a la impremta IN-OC,S.A. amb el nom de “Seguros Serra Sallent”.

També vaig al magatzem on comprem les coses de paleta a l'”Avenida del Caudillo” i els hi demano si em poden donar secants, aquests porten propaganda de Rocalla.

Els divendres el pare fa les “quinielas” del futbol, ens posem a la taula del menjador i va dient els partits que hi ha, la mare i jo diem el que ha de posar, 1, X o 2. El Barça sempre ha de guanyar i els dies que també hi ha la Mari, el Rayo Vallecano no pot perdre mai. Així la mare i la Mari recorden la família que tenen al barri de Vallecas de Madrid.

Una vegada plena la “quiniela”, sortim el pare i jo i anem fins al “quiosco” Cirera que està als baixos del “Conservatorio”, al costat del Bar Miami.

Allà ens agafen la quiniela, hi enganxen un “sello” allargat, que porta goma i per això el passen per un “rodillo” humit que tenen al taulell.

Tot seguit tallen la quiniela en una “cizalla” petita, una part és per nosaltres i l’altra se la queden al “quiosco”.

Només cal pagar i ja podem dir que hem tirat la “quiniela”. Sis pessetes si hem omplert dues columnes o divuit pessetes si n’omplim sis. Ara només cal esperar al diumenge al vespre per saber si hem fet un catorze.

El diumenge el pare escolta per la ràdio el “Carrusel Deportivo” i va apuntant en el marge del resguard de la quiniela, 1, X o 2 segons com s’han acabat els partits. Mai encertem prou resultats per poder cobrar un premi.

Si estem voltant per Manresa, anem fins a la pastisseria l’Englantina, del carrer “Borne”. Allà hi pengen una pissarra i el senyor Marsinyac va apuntant amb un guix els resultats dels partits de la lliga de futbol i com queda la “quiniela”. El pare la compara amb la nostra i la guarda a la butxaca.

Algun dissabte al vespre o diumenge a la tarda els pares volen anar al cine. Com que de les pel·lícules que fan en diuen “no aptas”, jo no les puc anar a veure.

Es veu que hi ha uns homes del “régimen” que es dediquen a veure totes les pel·lícules i fan una cosa que es diu “censura”. Això vol dir que decideixen quines es poden veure i quines no convé que arribin a la gent.

Aquests homes de la “censura” també diuen quines pel·lícules són “aptas” o no pels nens. Quan els hi sembla també en fan tallar trossos, els hi canvien el nom o el que diuen els actors.

Si els pares volen anar al cine el dissabte al vespre, he de quedar-me a casa. M’han preguntat què em sembla i si tindré por d’estar sol a casa a la nit. A mi no em fa res quedar-me a casa i no entenc per què hauria de passar por.

Primer sopem, ells em deixen al llit i marxen, jo m’adormo i molts dies ni els sento quan tornen.

Ara jo també puc anar al cine el diumenge a la tarda. Al “Teatro Kursaal” del “Paseo de Pedro III” han arreglat una sala, que no és gaire gran per fer pel·lícules “aptas”. La sala és allargada i a la dreta hi ha una mena de “palco”, que és on més m’agrada seure.

La sala està plena de cadires que quan els nens les mouen fan molt soroll. També hi ha un “acomodador” que fa callar als nens que criden i els que no paren de xerrar.

Normalment fan pel·lícules de riure, del “gordo y el flaco”, del Charlot, però avui després del NO-DO, “Noticiario y Documentales”, han fet una pel·lícula que feia por, es diu “La mujer y el Monstruo”.

Hi surt un monstre que viu en un llac. Crec que avui em passarà com a la mare, que hi ha dies que té “pesadillas” des que va veure “Cuando Ruge la Marabunta”, es desperta pensant que té el llit ple de formigues.

Fill, el NO-DO és un fulletó de propaganda del règim, ens el fan empassar cada vegada que anem al cine, per fer-nos creure que vivim al millor país del món, només hi surt el Franco envoltat de feixistes i capellans. Però quan surts al carrer, ja veus quina mena de vida tenim els treballadors, quanta misèria, brutícia i mentida hi ha per tot arreu.