A l’estiu, quan no hi ha escola, recupero una mica el que feia de més petit, però també hi ha coses que han canviat al fer-me gran. Ara la mare ja em deixa sortir al carrer tot sol, però sempre vol saber on vull anar i, quan torno, l’hi he d’explicar tot el que he fet.

També m’encomana portar o anar a buscar coses i a comprar a les botigues del barri. No hi ha gaires nens com jo, que vagin sols a les botigues, això fa gràcia a les dones que fan cua i em deixen passar.

Cap al vespre, cada dia, agafo la lletera d’alumini i vaig a comprar a la vaqueria de la senyora Pepita.

La mare em posa a la butxaca els diners, a vegades diu que no estan justos i que m’he d’esperar que em tornin el canvi.

Surto de casa, no cal que baixi de l'”acera” ni que travessi cap carrer.

L'”acera” és molt estreta, té bonys i forats. Un dia, en tornar cap a casa, m’entrebanco davant de la fusteria del senyor Fargas, em cau la lletera i tota la llet va per terra.

Prenc la lletera buida i torno plorant cap a casa, penso que la mare em renyarà molt fort, perquè no tindrem llet per esmorzar l’endemà.

Però quan li explico el que ha passat, es posa a netejar la lletera i sortim tots dos per anar a comprar, una altra vegada, el litre de llet que he llençat. Ara la senyora Pepita no ens el vol cobrar.

Què hi farem Joan, no ho has fet pas expressament i el més important és que no t’has fet mal. Segur que demà encara aniràs amb més “cuidado”, del que anaves fins avui.

Una altra cosa que tinc encarregada, és la de baixar el cubell de la “basura” a l’entrada i recollir-lo quan ja ha passat el carro del “basurero”. Molts dies ho faig quan escolto la trompeta que fa sonar el senyor del carro de la “basura”.

Aquest carro és de xapa i a sobre té unes tapes que sempre estan obertes, fa molta pudor. El cavall que el tiba és gran i va a poc a poc, el “basurero” li fa un xiulet i es para, un altre xiulet i torna a caminar.

La “basura” recollida la porten a un “basurero” que hi ha al camí del Suanya, al darrere del cementiri, si passes per allà, també fa molta pudor.

Ara ja tinc una feina pagada, he de portar els diaris vells, les capses de cartó, les pells de conill i les ampolles de vidre al drapaire Puntí, que està al carreró del torrent de davant de casa.

El drapaire em dóna uns cèntims per les coses que li porto. Els pares m’han dit que em puc quedar aquests calés per comprar-me alguna cosa que em faci gràcia.

Mira de guardar aquests cèntims. Com més en guardis, més coses i més boniques et podràs comprar, si t’ho gastes de seguida en caramels, mai en tindràs prou per a una joguina.

Quan tinc uns quants cèntims, al pot de llauna on guardo els meus diners, li dic a la mare que vull anar a la botiga de joguines Valls del carrer “Urgel”.

Hi he vist uns petits vaixells de guerra, que per dos rals me’n donen un de gran o dos de més xics, n’hi ha molts de diferents per triar. Vull fer una flota de “barcos” de guerra per jugar a casa, com la que hi ha dibuixada a les “Hazañas Bélicas”.

Una altra feina que tinc encomanada, és enganxar els cupons de la CAD a la llibreta que ens donen a la botiga, a vegades no em queden ben posats i la mare em renya una mica.

Resulta que quan anem a comprar ens donen uns cupons petits de paper, que porten pega i cal llepar-los perquè s’enganxin a les pàgines de la llibreta. S’han de posar cada un al seu lloc, així es pot saber quants cupons en tens.

La mare mira la “Lista de regalos” per triar el que vol, hem d’anar omplint llibretes de cupons ben posats, per arribar a tenir-ne prou per agafar el “regalo” que ha triat. També pot passar que quan tenim tots els cupons, el regal ja no hi sigui i, la mare tot rondinat, ha d’agafar-ne un altre.

Els pares m’han explicat que no he d’anar mai amb ningú que no conegui, encara que em vulgui donar cèntims, caramels, joguines o altres coses, mai he d’agafar res, ni donar la mà a cap desconegut.

També em repeteixen moltes vegades, que quan es fa fosc he de tornar cap a casa i que si veig un carrer per on no hi ha gent, que tampoc hi passi jo.

M’agrada més sortir a voltar tot sol, que quedar-me a jugar amb nens que no conec a la placeta, “Plaza Valldaura” o als quatre cantons. Hi ha botigues que em coneixen i puc entrar-hi i mirar una estona què hi fan, si a alguna em posen mala cara, llavors ja no hi torno a entrar.

Surto de casa i travesso el carrer, hi ha una perruqueria que es diu Albá, aquí amb el pare no hi anem mai.

És una perruqueria cara, per senyors i nois presumits.

Fins no fa gaire la mare m’arreglava el cabell a casa, però ara ja vaig al barber amb el pare, anem a casa d’un senyor, amic del padrí, que talla cabells després de la seva feina. Aquest perruquer treballa d’estranquis en un pis del carrer “Urgel”, igual que nosaltres rentant i planxant roba a casa.

Per afaitar-se el pare té una navalla i una brotxa per escampar l’escuma que fa el sabó d’afaitar. Per jugar m’empaita i em posa escuma al nas o a la cara.

Ara no t’acostis que també t’afaito a tu.

Al costat de la perruqueria Albá hi ha la fusteria del senyor Domingo, sempre em paro un moment i ens diem alguna cosa, ara ja no em quedo a jugar amb les serradures i les fustes, com quan era petit.

Travesso, vigilant molt els cotxes que pugen i baixen, la muralla, “Avenida del Caudillo” i baixo fins al garatge dels camions de l'”Agencia Mora” on treballa el padrí, normalment no hi és, perquè porta un camió petit que reparteix per tot Manresa la carn del “matadero”.

Torno endarrere per entrar pel carrer “Barreras”, primer hi ha una botiga nova que es diu Óptica Soler, aquí hi va el pare a comprar-se les ulleres, perquè l’oculista li ha dit que té miopia i n’ha de portar.

Tot seguit i a l’altre costat hi ha un sabater que es diu “Amadeo”, és jove, molt simpàtic i rialler, sempre està xerrant amb algun amic mentre treballa.

S’asseu en un tamboret baix davant d’una taula plena d’eines, que al mig hi té una mena de roda de fusta amb tot de calaixets, que també estan plens de moltes coses per poder arreglar les sabates.

Penso que hi ha tantes coses per sobre la taula, que no pot ser que sempre trobi la que li fa falta, entre trossos de pell, talons de sabates, tallants, claus, xinxetes, punteres, pega, punxons, tenalles.

Porta un davantal gruixut i brut de betum i tint de les sabates, igual que les mans i a vegades també la cara.

A la falda es posa un peu de ferro que fa formes per encabir-hi les sabates, una vegada ben posada la sabata, la pica amb diferents martells, segons la feina que vulgui fer, com posar mitges soles, punteres metàl·liques o talons.

També té una forma on posa les sabates i, amb unes rodetes, fa que la part del davant i del taló se separin a poc a poc, quan creu que ja està al punt que ell vol, deixa les sabates allà posades, així es fan una mica més grans i no faran mal als peus del client.

Per afinar i esmolar les rebaves de la pell o dels talons, engega un motor que fa girar un eix, on té posades unes moles rodones de diferents gruixos, acosta la sabata a les moles per afinar-la i va passant la mà fins que ho troba tot ben acabat.

Ara ja pot embetumar-la i treure-li “brillo” amb el raspall, que el fa anar tan de pressa que amb un moment la sabata sembla nova.

A un costat hi ha la màquina de cosir, és negra i més gran que la que s’ha comprat la mare.

A part d’arreglar sabates, també en ven i, segons la mare, molt bé de preu. Les capses de les sabates i espardenyes noves estan apilades en unes postades a banda i banda de la botiga, que no és gaire ample, des del terra fins a quasi el sostre.

Aquí hi entro i, si no hi ha gent, m’assec en una cadira, si entren clients marxo de seguida per deixar la cadira buida, només n’hi ha quatre.

Un dia, en entrar, trobo que hi ha un senyor tot en clenxinat i mudat que ja ha comprat, m’assec a la cadira i escolto al senyor “Amadeo” que sembla una mica enfadat.

Resulta que el senyor clenxinat ha triat unes bones sabates, però a l’hora de pagar ha dit que li ha de fer un descompte perquè és un funcionari públic, el senyor “Amadeo” li diu que ni pensar-hi, el funcionari li ensenya un carnet i diu que li ha d’arreglar el preu.

El sabater, enfadat com mai l’havia vist, li pren de les mans la capsa de les sabates, la torna a posar a la postada i diu al funcionari que ja pot marxar per on ha vingut.

Jo estic una mica espantat i no sé si també és millor que marxi, però el senyor “Amadeo” es posa a parlar amb mi, no hi ha ningú més a la botiga, em diu que n’està fins als collons, és una mica mal parlat.

A sobre que els hi hem de pagar el sou i d’aguantar la seva “xuleria”, encara volen quedar-se amb el poc benefici que em deixa la venda de sabates.

Quan surto de la sabateria segueixo pel carrer “Barreras”, passo per l’entrada del carrer Pou, és un carreró de terra molt petit, on al final a mà dreta hi viu l’amic del pare, el “Pepe” “José de la Cruz” amb la seva mare.

Una mica més enllà hi viu també una amiga dels pares, la senyora Maria Bergua i arribo a la plaça Calsina, “Plaza Gispert”, per aquí hi ha moltes botigues: peixateria, carnisseria, fruiteria, “comestibles”, però nosaltres no hi venim a comprar.

Pujo pel carrer Cirera i m’encanto als aparadors, que són molt grans, dels magatzems Fontordera, tot sovint la mare hi va a mirar preus, però no hi compra gaire.

Arribo a la llibreria Boixeda, miro els aparadors amb llibres, les carteres per anar a l’escola, els llapis de colors, els contes retallats com els que tinc, de quan era petit, a la maleta de les meves coses, “La Caperucita Roja”, “El Urbano Ramon” o “La Ratita Presumida”.

Ara agafo pel carrer “Urgel” per anar a mirar els aparadors de la botiga El Caribú. A l’entrada hi tenen una bàscula per pesar-s’hi, has de posar-hi uns cèntims, et marca el pes i surt una cartolina amb un rodolí.

Torno endarrere fins a parar-me una bona estona a l’aparador de Juguetes Valls, aquí miro què puc demanar als pares que em comprin ara i què vull demanar per reis. Jo ja sé que els reis és un conte per a nens petits i que les joguines les compren els pares, en “Marcos” m’ho va explicar ja fa temps.

A vegades entro per preguntar què val alguna joguina de l’aparador, la senyora Pepita sempre m’ho diu, però em sembla que una mica de mala gana.

La següent parada és a cal Sileta, miro quines canyes de pescar tenen posades als aparadors, ara n’hi ha unes que no estan fetes de canya, són de fibra de vidre, que no tenen trams per muntar, sinó que cada tram prim s’amaga dintre d’un altre de més gruixut, en diuen canyes telescòpiques, ho sé perquè el cosí “Pepe” ja n’ha comprat una.

També miro els rodets, jo vull que el pare em compri un Segarra per la meva canya, però diu que ho farà quan sigui més gran.

La meva canya de pescar és de canya americana, té tres trams amb un mànec de fusta per agafar-la i aguantar el carret. Pesa poc, però no és tan llarga com la dels grans, per això he de pescar més a la vora i sempre amb tap. Com que no tinc un Segarra no puc tirar a fons.

Passo per la “Plaza Clavé” i una mica més avall m’agrada mirar els “cuadros “ de les pel·lícules que fan al “Cine Avenida”, l’entrada és per la “Avenida del Caudillo” però aquí, que és el darrere del cine, també ho anuncien amb cartells i “cuadros”.

Tot passant miro les coques que hi ha a l’aparador del forn de pa d’en Joan de la Son, a mi m’agraden més les d’ou que les altres que són més seques.

Entro i m’acosto a la porta del forn, situat al darrere de la botiga, que quasi sempre està oberta. D’aquí es veuen els forners com treballen amb la farina per fer les barres de pa, els llanguets i les coques, ho posen sobre unes pales llargues de fusta, per deixar-ho a dintre el forn de llenya, quan l’obren es veu el foc i sempre hi fa molta calor.

Quan neva i fa molt fred com va passar l’hivern passat, la gent s’aboca a comprar pa i al forn s’acaba abans d’hora, sobretot quan diuen que els jesuïtes de La Cova han anat a acaparar el pa i la farina.

Arribo al quiosc del senyor “Simón”, aquí miro els “TBO”, el “Capitán Trueno”, l’”Hazañas Bélicas” o “El Jabato” que hi ha penjats d’un filferro per, si en veig de nous, dir-li al pare que me’n compri. I cap a casa que ja està bé de voltar.

Les coses que cal fer les parlen els pares, al pare li agrada molt parlar i raonar amb la mare, també vol que jo hi digui la meva, tot i que normalment fan el que ells volen i no el que a mi m’agradaria. A vegades el pare em diu que puc triar què farem o una cosa o una altra, aquí ja sé que farem el que jo digui, això em fa sentir gran.

Els dissabtes fem neteja, en diem fer dissabte, el pare agafa un drap de treure la pols per ell i un altre per mi. Jo he de passar-lo per tots els mobles del pis fins a l’alçada a on arribi, ell em va al darrere fent el mateix a partir d’on jo no ho he fet.

Joan, no vagis esverat, no vulguis córrer, s’ha de deixar tot ben net i procurar que no caigui a terra alguna cosa i es trenqui.

Mentre nosaltres traiem la pols, la mare canvia la roba dels llits i frega el terra. Tot per ordre, primer el “cuarto” dels pares, després el meu, tot seguit el menjador i cap a la cuina i el balcó.

Quan arribem a la finestra de la galeria, no podem anar en lloc del pis, tot i els papers de diari que la mare posa per terra, perquè les rajoles estan molles i podríem relliscar o deixar-hi la marca de les soles.

També cal regar la palmera, és l’única planta que tenim, no fa flors, però la mare li ha comprat una torreta força gran i la cuida molt, es veu que li agrada. Quan fa cafè, guarda el marro i el barreja amb la terra per “abonarla”. L’ha posat entre el safareig i la finestra del balcó, perquè diu que necessita molta llum i sol.

El pare i jo ens quedem asseguts a la taula nova de la galeria, mentre la mare acaba de netejar el vàter i la cuina. Aquest és un dels moments per demanar al pare que m’expliqui coses de la guerra i de la presó.

Una de les històries que m’explica és de quan van atacar la muntanya de Sant Corneli, resulta que els feixistes estaven a dalt, i a ells els van manar de pujar a ocupar aquelles posicions. Diu que els soldats de Franco tenien nius de metralladores i que allà van morir molts companys i amics seus.

El pare m’explica que no era un soldat com la majoria, tot i ser dels més joves, és de la lleva del 40, tenia una graduació com oficial. Resulta que hi havia els comandaments militars i els polítics. Els militars manaven el que havien de fer els soldats i els polítics, la majoria del PSUC o del PCE, vetllaven per mantenir alta la moral dels soldats, ajudar-los en el dia a dia i, el que era més important, descobrir si hi havia quintacolumnistes. Aquesta gent eren uns traïdors que volien desmoralitzar els soldats i passar informació als franquistes.

El pare era Instructor polític, adjunt al Comissari polític de la 31a divisió. Això es veu que venia a ser com un capità militar, portava pistola i poques vegades entrava en combat amb arma llarga. Ell triava un grup de soldats que li eren de confiança per fer les feines de contraespionatge i les que li encomanaven el Comissari polític o el tinent coronel que manava la divisió.

Es veu que mentre atacaven a Sant Corneli no els hi arribava ni menjar ni aigua, els hi havien de portar uns soldats que es diuen d’intendència i aquests no pujaven fins on estaven ells, sota el foc dels franquistes.

L’oficial que manava em va ordenar que agafés uns quants soldats de la meva confiança i que reculés muntanya avall, ell sospitava que els soldats d’intendència s’havien acollonit i es quedaven amb el menjar i l’aigua a mig pujar.

L’oficial li va dir al pare que amb els seus homes carreguessin tot el que poguessin i ho portessin amunt i, si trobava els soldats d’intendència amagats, els matés allà mateix.

El pare em diu que ho va trobar tot com es pensava l’oficial que manava, però que als soldats els hi va dir que sortissin corrent avall, que ell diria a l’oficial que no els havia vist.

Quan el terra ja està eixut, ens vestim i sortim de visita. Fins ara anàvem quasi cada dissabte a casa el padrí, a la “Bajada del Pópulo”, però ara anem més a casa la tieta Gregoria, Gregoria Guillaumet Figuera, que viu al carrer “Urgel”, a la casa on hi ha la botiga d’El Caribú.

La tieta Gregoria no és gaire xerraire amb la canalla, però sempre em convida a berenar i a beure aigua amb gas Fonter.

El pis hi viuen la tieta, que no s’està amb el seu marit, José Fontanet Abad, que viu a Albesa, i el seu fill, José Fontanet Guillaumet, que tots li diem “Pepe”. També tenen un gos bastant gran i pelut que es diu Dic.

Jo no he tocat mai un gos i al principi em fa una mica de por, però la tieta li fa carícies i m’ensenya com ho he de fer, perquè estigui content i es posi a terra de panxa enlaire.

El Dic de seguida es deixa tocar i s’acosta per olorar-me i espera que li doni el que jo estigui rosegant, una galeta o un tros de pa. La tieta diu que no li he de donar res, però jo, quan ella no em veu, l’hi dono alguna cosa i el gos està content i no es mou del meu costat.

El cosí “Pepe” és un home alt i ferm, li agrada molt nedar i anar a pescar. Té una “novia” que es diu Carmen, però tots li diem Carme. Viu amb la seva mare i una germana al barri de les Escodines. La Carme és molt eixerida i simpàtica, li agraden els nens, ens diu coses per riure, ens agafa de la mà per córrer, jugar i es rebolca amb la canalla.

Ara quedem més a casa la tieta Gregoria, els diumenges que plou i no podem sortir al bosc, ens ajuntem tota la família a casa seva, les tietes xerren una mica de tot, la canalla juguem al parxís i els homes fan la botifarra, el padrí s’enfada de broma quan juga a cartes i no guanya.

En “Pepe” treballa de contramestre, que no sé què vol dir, a la fàbrica de cintes Manubens, que està ben bé al davant de l’escola. A vegades, si hi ha la porta de la fàbrica oberta, miro per si el puc veure, la fàbrica fa una olor especial, hi ha sempre com una mena de polsim i força soroll dels telers.

La Carme també treballa a la mateixa fàbrica, s’han fet nòvios allà. Quan plego de l’escola a les sis de la tarda, hi ha una colla de treballadores d’aquesta fàbrica que estan berenant a les escales que hi ha al costat de l’escola, entre l’entrada del refugi de la guerra i el transformador de la llum de “Compañia Anónima Manresana de Electricidad”. Jo miro per si la veig i ella de seguida em crida perquè m’hi acosti, ens diem alguna cosa i marxo cap a casa per berenar i sentir què diuen per la ràdio.

El pare cada vespre continua escoltant la “Pirinaica” i rondina dels sorolls que Franco mana que facin perquè no s’entengui el què diuen. Es veu que els americans han posat a la Costa Brava una emissora molt potent, per fer aquests sorolls i programes que parlen malament de la Unió Soviètica, el pare també en diu l’URSS, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o, per escurçar, Rússia.

A mi del que diu la “Pirinaica” només em fa gràcia saber com van a Cuba. Resulta que una gent s’ha revoltat i fan una guerra que en diuen de guerrilles contra el govern. No sé ben bé per què, però m’agrada aquesta història i cada dia li pregunto al pare com van els cubans.

El Fidel Castro i els seus no crec que se’n surtin, són quatre arreplegats contra un exèrcit que rep l’ajuda dels americans.

Això de parlar dels americans no ho entenc massa, a l’atles del tiet Joan hi ha Amèrica, és molt gran i hi ha moltes nacions, però quan el pare parla dels americans, només vol dir els dels Estats Units. També hi ha “tebeos” de l'”oeste” amb indis i americans, jo em pregunto: si els americans són els “casacas azules” dels Estats Units, què són els indis “piel roja”, cheyenne o sioux?