La SEAT fa poc que ha tret un cotxe nou, que és molt senyor, el 1.500 i la Renault el R8, aquest m’agrada més que el de SEAT.

El padrí Amadeu ha comprat un cotxe, són els primers de la família que en tenen i com que no tenim ningú més amb carnet de conduir, seran els únics per molt temps.

És un Morris Minor de color marró fosc de segona mà. Se’n veuen molt pocs d’aquests cotxes, el trobo bonic, sembla una mica antic, però a Inglaterra encara en fabriquen. El padrí, que és conductor professional des que era jove, en sap molt de mecànica i diu que està molt bé de tot arreu.

Porta el motor al davant i la tracció al “radera”, crec que no és molt ràpid, però segur que per anar a la platja, a pescar o a Camarasa els anirà molt bé.

Avui diumenge m’han convidat a anar a la platja per estrenar el cotxe, anem el padrí i el Josep-Joan al davant, la tieta Paquita, la cosina Paquiteta i jo al “radera” portem tot el fato al portapaquets.

Sortim de Manresa per la carretera de Barcelona cap a Monistrol de Montserrat. Arribem al pont de l’Aereo de Montserrat i allà seguim per la pujada cap a Collbató, la carretera és estreta i amb moltes “curves”.

A dalt girem cap a la carretera general fins a prop de Martorell, on ens parem per esmorzar en un bar que es diu La Tina.

Aquest nom li ve perquè hi ha el bar normal amb un mostrador amb dues fileres de petites tines al mig, on es poden tastar i comprar els licors que porten i un altre que és dintre d’una tina de fusta molt gran.

Nosaltres mengem uns bocadillos, que ha fet la tieta, a les taules que hi ha fora i prenem aigua mineral, cafès, cafès amb llet i seguim per la carretera cap a Vilanova i la Geltrú, que és on ens banyarem.

Una vegada a la platja, la cosina es fa una mica pesada, no vol que entri gaire a dintre del mar, el padrí, que no li agrada prendre el sol, se’n va a fer una cervesa a un chiringuito, diu que així ens guarda un lloc per dinar.

Després de dinar, ho hem fet molt tard per aprofitar bé el matí de platja, diuen que han de passar dues hores tornar-nos a ficar a l’aigua, per això volen marxar aviat i així arribarem a Manresa abans que es comenci a fer fosc.

Això de que no et pots banyar fins dos hores després de menjar és mentida, a la “pisina” hi ha un metge, tot moreno ell, que sempre està per allà i ens explica coses relacionades amb la salut i la natació. Com hem de respirar, sempre inflant el pit i no la panxa; com s’han de fer els estiraments, mai fent rebot; com entrar a l’aigua si està freda…

Ens ha dit que posar-nos a l’aigua después de menjar no és perillós, si ho fem a poc a poc, primer hem de mullar-nos els turmells i les muñecas, a continuació i sense presses la cara i el cap fins que tinguem el cabell ben xop.

Tot i fer això ben fet, el que sí que ens pot provocar un tall de digestió és fer esforços, però que tant ens pot passar si ens cansem nadant, com corrent o anant en bicicleta, la diferència és que si ens passa dintre de l’aigua, ens podem ofegar.

Ens diu que si després de menjar entra a la “pisina”, per estar una estona tranquil, li sembla que encara paeix millor pel fet d’estar dintre l’aigua.

Anem marxant per la carretera, no correm gaire, fins que el padrí para el cotxe a Esparraguera, en un lloc que es diu Tres Porrones. Aquest nom ve de què a la porta tenen tres porrons molt grans plens de vi, qui s’atreveix a aixecar-ne un, pot beure a galet tot el vi que vulgui, sense pagar res.

Aquí ens hem “sentat”, el padrí diu que ara que estem cansats de la platja, convé descansar a mig camí i no fer tota la tirada de cop, però que no demanem res de menjar.

Jo prenc una Coca-Cola i al cap d’una estona tornem a pujar al cotxe, que ara venen les “curves” de la carretera de Collbató i cal anar descansats per no marejar-nos i que algú es posi a “arrojar”.

Torno a sortir a la carretera amb la bicicleta, el pare diu que vagi entrenant-me a fer quilòmetres, si no quan vagi amb els de la Penya Bonavista faré la pena.

Em prepara un ponche, diu que això va molt bé per recuperar forces. Posa en una ampolla un parell de rovells d’ou, un “rajolinet” de conyac, sucre i llet tot ben barrejat per omplir el “bidonet” de la bicicleta.

Surto de bon matí, fa fresca i vaig cap a la carretera de Calaf, tot fa pujada, porto el plat petit i el pinyó més gran, tot i això, em canso molt i em costa anar pujant i pujant.

Arribo al trencall de Fonollosa i ja no puc més, poso els peus a terra, sense baixar de la bicicleta, per què em tremolen les cames com mai m’havia passat. M’acabo el ponche i giro cua, ara sí que vaig bé, tot és baixada.

Em paro al Molí de Boixeda per estirar una mica les cames, ja no em tremolen tant, continuo fins a San Juan de Torruella, travesso el riu Cardoner i cap a casa a descansar.

Explico, com ha anat la sortida, que penso que no ha estat gaire llarga, però he tornat molt cansat.

Has “d’apendre” a dosificar-te, surts de casa i ja vas com un boig. D’aquesta manera t’esgotes i agafaràs una pájara que et tindrem de venir a plegar.

Avui em toca el segon examen per poder entrar a l’Institut, tot va igual que l’any passat, però aquesta vegada el mossèn Doménech no ha caigut per terra. Jo estic una mica nerviós, però ni comparació amb el primer examen.

Surto convençut de què ho he fet força bé, estic content i penso que mai més em posaré nerviós per un examen. Això de passar nervis no m’agrada gens i crec que igual com procuro no tenir mai por, tampoc he de tenir nervis, que tot és parar a pensar un moment, respirar fondo i veure que no passa res de dolent i si passa alguna cosa, doncs ja miraré d’arreglar-ho després. Com diu el pare:

No val la pena patir pel que passarà, si no ha passat i és possible que no passi mai. Si al final passa… Doncs ja hi mirarem que podem fer.

He anat a l’institut per mirar les llistes d’admesos, estan clavades al vestíbulo en uns taulons de fusta, està ple de nens i pares que volen mirar si els seus noms hi són.

Com que hi ha molta gent, surto a fer un vol pel voltant de l’Institut, ja tornaré al cap d’una estona, segur que no hi haurà tanta gent esperant per mirar unes llistes que ningú “treurà” d’allà on estan posades.

Estan per grups i en ordre alfabètic, de seguida trobo el meu nom, ho tenia coll avall que havia aprovat, estic content i marxo.

Hi ha nens que es queden a jugar per allà, però com que no en conec cap, baixo pel passeig tot xino-xano cap a casa.

Penso que estaré uns quants anys fent aquest camí amunt i avall i també que aquí no conec a ningú, això em preocupa una mica, però sempre podré sortir amb els meus amics els dies de festa i per les vacances.

Em paro a l’estanc del senyor Ferrer, per dir-li que he aprovat l’ingrés, el veig content i em parla una mica, entre venda i venda, de com és estudiar en un institut, també diu que si mai tinc alguna mena de problema, sigui amb els estudis o meu personal, que no dubti a anar a trobar-lo a l’estanc o a casa seva, que sempre em rebrà amb molt de gust.

Quan ho he explicat a casa, el primer que m’han preguntat és si n’estic segur d’haver aprovat, no entenc per què ho dubten.

El pare diu que això es mereix un regal, un bon regal, que demani el que vulgui, sense abusar i el dissabte o anirem a comprar. Penso… No havia pensat que els pares em farien un regal per aprovar, al final demano una escopeta de balins. Els pares es queden una mica parats, però he vist nens que en tenen i ja soc gran per anar amb la fona.

Que demani una escopeta no els hi ha fet massa gràcia, menys a la mare, però avui dissabte anem a l’armeria Mata, que està al començament del carrer Juan Bautista de la Salle, tocant al carrer Guimerá.

El senyor de l’armeria, ensenya al pare diferents escopetes d’aire comprimit, jo no hi entenc res, però el pare, que en sap de pistoles i escopetes, en tria una, em sembla que ha triat la més barata, demana al senyor que m’expliqui com funciona, com l’he de fer servir, els perills que pot tenir… Em fa una bona explicada i el pare també hi va posant cullerada.

Sortim amb l’escopeta ben embolicada, una capsa de balins de copa de la marca Gamo i unes quantes dianes, que ens ha regalat el senyor de l’armeria, per poder començar a fer punteria.

Una vegada a casa la mare li fa morros al pare, no volia que em comprés l’escopeta.

A casa no la vull ni veure i que a fora no set “ocurreixi” disparar-la a prop meu, perquè s’haurà acabat aquesta història.

És la festa major del Poble Nou i he vist als cartells que fan un concurs de tir per escopetes d’aire comprimit al pati del costat de l’església.

Hi vaig amb la meva escopeta nova, algunes estones que he estat sol al taller, he practicat fent punteria, amb les dianes que em va donar el senyor de l’armeria.

Veig que les dianes del concurs estan força lluny i em sembla que soc el més petit dels que s’hi han apuntat.

Puc fer tres tirs, però amb cap no arribo ni a tocar la diana, s’ha acabat el concurs per mi, però marxo segur de què si practico una mica i aprenc a graduar bé el punt de mira ho puc fer millor.

De moment aniré pel bosc, disparant a tots els animalons que vegi, a veure si en porto algun per posar a l’arròs.

Nova sortida a la carretera amb la bicicleta, després de l’experiència de la pujada cap a Calaf, agafo la carretera de Barcelona, que em sembla més planera. Porto el “bidonet” només amb aigua, això del ponche no em va agradar gaire.

Passo Camp Poc Oli, San Vicente, aquí fa pujadeta i cap a Castellbell amb una bona baixada.

Casualitats de la vida, en arribar al pont de Castellbell m’he trobat un cotxe de cara, que a fet sonar la “bocina” i s’ha parat. Era el senyor Pinzano, el vaig conèixer a Camarasa, que feia una sortida amb la família.

Han estat molt contents de veure’m, s’han quedat una mica parats de trobar-me per la carretera. Em diuen que vagi amb molt de cuidado que passen molts cotxes i és un perill anant tot sol.

Ara que he estat una estona parat, penso que potser ja és hora de tornar, enfilo la carretera cap a Manresa, aquí fa una bona pujada, però és curta. De cop i volta em comencen a fer mal les “pantorrilles”, però un mal de veritat, m’he de parar, me les toco i les tinc com una pedra de dures.

Estic “sentat” a la cuneta amb la bicicleta tirada al costat i s’ha parat una furgoneta amb nois i noies que em pregunten si he caigut, els dic el que em passa i diuen que posi la bicicleta al “darrera” i pugi, que em portaran a Manresa, que els hi ve de pas.

Mentres vaig a la furgoneta, em segueixen fent mal les cames i penso que això d’anar per la carretera a fer quilòmetres en bicicleta no està fet per mi. Per dintre la ciutat i camins del voltant, molt bé, però a la carretera no hi tornaré a sortir.

Al taller tenim molta feina, fins i tot els diumenges ens hi posem d’hora al matí fins a l’hora de dinar, tot i que està prohibit fer-ho. A les tardes els pares es queden a casa per fer factures i els comptes.

Avui, a mig matí ha vingut a buscar-me el Marcos, per si vull anar amb ell i altres nens a buscar mobles i fustes per fer la foguera de Sant Joan.

El Joan Esteve no pot venir perquè m’està ajudant i si marxa no acabaré la feina en tot el dia.

Jo estic amb el pare que imprimeix uns albarans numerats en paper “autocopiant”, s’han de tirar i retirar, per mantenir l’ordre per la segona tirada, cal que vagi girant cada full quan el pare el treu de la màquina una vegada imprès, ho vaig fent, és molt avorrit, però si no ho faig, el pare ha d’imprimir més a poc a poc, per anar girant, ell mateix cada full en el moment de deixar-lo a la tauleta.

El Marcos li diu que no hi ha dret que em tingui allà treballant, que ja tinc dotze anys i encara no he anat mai a preparar una foguera i ara em té treballant al costat de la màquina. Que no m’hi pot tenir fins que faci els catorze anys, que és l’edat mínima per treballar.

Em quedo parat de com li parla el Marcos al pare, jo no m’hagués atrevit. El pare em diu que si vull puc marxar, però que a l’hora de dinar sigui a casa ben puntual. Els dies festius dinem a les dos.

Al taller cada dia ens venen més clients, dels que teníem al Poble Nou, no ens ha deixat cap i algun com el senyor Francisco Terra, encara ens porta més feina, però segueix demanant que no posem el nostre peu d’imprenta, com la Libreria Rubiralta, aquests no volen que els seus clients sàpiguen qui és l’impressor.

La fàbrica tèxtil GVC del carrer Coso, cantonada amb el del Bruch, ens porta molts originals diferents i etiquetes que hem d’imprimir amb paper engomat, sempre hem d’anar a les oficines, que estan pel carrer Bruch i parlem amb la senyora Maria.

La gestoria Rius Palomas, que a més dels impresos de l’oficina, ens porta cada divendres els programes de les pel·lícules que faran dissabte i diumenge al Cine Principal de Navarcles, a vegades també ens en porta per algun altre cine. Són com els cartells de les pel·lícules, però en petit, al “radera” i imprimim unes frases de propaganda, el nom del cine i l’horari dels “pases”. Trobo que són bonics i me’n quedo un parell de cada mena, sense imprimir per fer-ne col·lecció.

PROYDIS, és una agència de publicitat del senyor Rius, però el qui ens porta la feina és el senyor Mora, una persona que va a la idea, però que no s’estalvia el dir alguna “tonteria” perquè riguem una estona.

A part de fulls de propaganda, ens porta per imprimir les transparències de la publicitat que passen a la mitja part de les sessions dels cines de Manresa i alguns de la comarca.

Això té un problema, les transparències cal desmuntar-les del seu “marquet” i tornar-les a posar a punt de projectar, aquesta feina la faig jo, però quan s’imprimeixen, la tinta costa molt d’assecar. Per això el pare ha comprat un líquid secant per afegir a la tinta, que va bé, però si en poses una gota de més, el color s’aigualeix i el negre dona gris quan es projecta al cine.

La CAMPSA, que té les oficines al carrer Cardenal Lluch, els dipòsits de benzina i gasoil els tenen a la carretera de Barcelona, una vegada passada l’estació de la RENFE.

Els trens entren dins de les instal·lacions, que estan tancades per la paret on va treballar per fer-la el padrí Amadeu quan era presoner.

El director de l’oficina és un senyor castellà que es diu José Antonio Sáez de Leciñena y Alvarez. Sembla molt serio i tibat, però a vegades ve al taller i li agrada estar-s’hi una bona estona parlant amb els pares i mirant com treballen.

Drogas Levi, és una botiga gran que han obert al carrer Sobrerroca, al costat de la llibreria Sobrerroca, en un local nou fet expressament per ells.

El senyor Francesc Senyal que ens porta la feina del seu taller mecànic que es diu RAGON, que està al carrer Nueva de Valldaura i també d’una urbanització que han fet a Sampedor, que es diu Mirador del Montserrat.

El senyor Porta que té tallers de cotxes i motos a Esparreguera i a Manresa. També ens porta per imprimir les llistes d’inscrits i classificats de la Subida en Cuesta a Montserrat.

En senyor Pere Martí de Cementos Martí que ens porta feina de la seva empresa i el seu germà Ricard Martí el “bulletí” i altres impresos del Partido Carlista.

El senyor Ricard Martí a vegades es queda a parlar de política, tot i que el pare ja li ha dit que ell no creu en reis ni dinasties, que per ell la voluntat dels treballadors ha de ser l’única llei i no la de la sang, per molt blava que pugui ser.

A la Funerària Alcañiz del carrer Magraner, a part dels impresos normals de qualsevol empresa, li fem els recordatoris pels funerals, això és una feina que cal fer el mateix dia que ens els porta. Parem, fem el motllo i els imprimim a la minerva vella, com són tirades curtes tampoc “estorben” gaire el que fèiem.

Fem el “bulletí” de la Penya Ciclista Buenavista, els seus carnets, cartells i papeleria.

Tenim una colla de petits tallers, la majoria, del ram del metall, manyans, torners, electricistes… que treballen per a les grans empreses del tèxtil. Són tallers petits on només treballen els amos i potser algun oficial i aprenent. Amb aquests clients el pare procura ajustar-se una mica amb els preus.

Si no ens ajudem entre els petits, els grans se’ns menjaran i els oficis aniran desapareixent.

Un client d’aquests, molt especial, és el senyor Aparicio, que té un taller mecànic al començament del carrer Nueva Valldaura. Aquest senyor no ens porta gaire feina, però ens ve a veure “casi” cada dia.

Entra i s’està una bona estona parlant i fent bromes amb els pares, és de Múrcia i parla en castellà, és molt simpàtic, prim, li agrada anar en bicicleta de carretera i té un Citroen Dos cavalls.

Ens ha convidad a anar a sopar a casa seva, al carrer Alta Puigterrá, davant del magatzem de fruita Arrufat. La seva senyora també és molt agradable i tenen dos filles, la Carmen, que és una mica seria i la Nin, aquesta és més o menys de la meva edat i m’ensenya els dibuixos que fa, són molt bonics i ben fets, res a veure amb els que faig jo a l’escola, quina enveja que em fa no saber dibuixar com ella.

També hi ha feines que són de temporada com els recordatoris de Primera Comunión a la primavera. Les participacions i invitacions de boda, que en fem tot l’any, però moltes més també a la primavera i principi d’estiu. Programes, cartells de festes majors i balls a l’estiu. Talonàris de loteria de Nadal a finals d’estiu primers de setembre. Els chritsmas de cara a Nadal.

Aquest any pel meu “cumpleanys” anem tota la família, com sempre, a banyar-nos a Comarruga, la novetat ha estat que la mare ha portat coques de Sant Joan per convidar a tothom, vol que celebrem que he aprovat l’examen per entrar a l’institut.

Les ha comprat en una pasteleria nova, que han obert a la carretera de Cardona, que es diu Pasteleria Andreu.

A la mare li agrada això d’anar a mirar a les botigues que es van obrint, igual després ja no hi torna mai més, però botiga nova que veu, botiga a on entra i si troba alguna cosa que li fa falta, la compra.

Mentre fem postres amb les coques, el padrí Amadeu m’ha donat el llibre, de Julio Verne, que em regala cada any, aquesta vegada és: Los misterios de la Jungla.

“Des de que” tenim el taller al carrer de la llum, la mare s’ha acostumat a anar tot sovint a una perruqueria que han obert al mateix carrer, una mica abans d’arribar a l’imprenta, hi ha un perruquer, jo no en coneixia cap de perruquer de senyores, fins ara tot eren perruqueres per elles i perruquers pels homes. Es diu Jaume i quan el veig pel carrer sempre em saluda, és jove, simpàtic i la mare diu que molt bon perruquer.

Ara anem a pescar poc, però de tant en tant el pare s’engresca i fem alguna sortida. Sobretot per fer-nos contents a la mare i a mi. Aquest diumenge hem llogat el xofer que tenen a INOC,S.A. el senyor Josep Vila, perquè ens porti amb el seu SEAT 1.400 a pescar al Pantano de Sau, que és a prop de Vich.

El cotxe és negre amb els seients marrons, un model que es fa servir per a fer de taxi, té les dos fileres de seients i una altra, que es plega sobre l’esquena de la del davant.

Per això podem anar-hi nosaltres tres i el Pepe, la Carme i la Immaculada amb el conductor i tot el fato per passar el dia i poder pescar.

El lloc és bonic, davant d’on estem, hi havia un poble que ha quedat sota l’aigua, però la punta del campanar de l’església encara es veu.

La pesca no ha anat gaire bé, per no dir que el pare i jo hem fet diego, el Pepe sí que ha tret alguna carpa.

Ens hem banyat una bona estona, però un senyor ens ha vingut a dir que no ens acostéssim cap a la pressa, que pot ser perillós.

Tornem cap a casa per descansar, que demà dilluns comença una altra setmana de feina i preses.