El pare m’ha dit que un company de feina, que surt amb la Peña Ciclista Bonavista, es ven la seva bicicleta. Diu que és molt bona, amb pinyons i dos plats, però la vol canviar perquè el cuadro és de ferro i en vol una de més moderna que no pesi tant.

Que sigui de ferro encara és millor per tu, així aguantarà els cops i les pinyes que et fotràs.

Estic més que content, serà una bicicleta millor que les dels meus amics, que no tenen canvi de pinyons i un sol plat.

Aquest company del pare, viu a la pujada de La Catalana una mica més amunt del Pont fumat. L’anem a buscar. És molt xula, té el manillar de carretera i el cuadro una mica gastats, però ens diu que l’ha fet repassar de dalt a baix i que va perfecta.

M’ensenya com va això de canviar de pinyons i de plat. Al cuadro hi ha una palanqueta per cada cosa.

He d’anar amb cuidado de posar sempre el plat petit amb un pinyó gran i el plat gran amb un pinyó petit, d’una manera no em cansaré a les pujades i de l’altra podré anar més de pressa pel pla i baixades. Si m’equivoco em pot saltar la cadena i hauré de parar a posar-la bé.

Al cuadro també hi ha el suport amb un “bidonet” per portar beure i una manxa per inflar les rodes a sota el sillín, que és nou de trinca.

Diu que si tinc algun problema amb la bicicleta, puc portar-la al mecànic Bueso de la carretera de Vich, just a la Bonavista. Allà mateix em podré apuntar a la Penya, per anar amb ells d’excursió.

El pare es passa el dia manant, ja no pregunta les coses com feia abans, només diu: fes això, has de fer, fes allò, no et descuidis de fer, encara no ho has fet?…

Demano als pares que em comprin un tocadiscos, per poder escoltar la música que a mi m’agrada, però el pare no vol.

Això és un pou sense fons, cada dos per tres voldràs comprar un disc nou i al final tanta música ens costarà un ull de la cara.

Comença a fer calor i tornem a anar a Electrodomésticos Setó, aquesta vegada volem comprar una nevera, això sí que, a casa, és una bona novetat.

La mare ha anat primer a mirar models i preus a altres botigues, la del senyor Castell a la Muralla, que és un conegut del pare d’abans de la guerra, a Radio Escalé de la carretera de Vich i a la del senyor Garriga de Sobrerroca.

Hem comprat una nevera italiana de la marca Ignis, model Ilmilione. És molt bonica, té un “tibador” que fa una forma com una i grega de cap per avall, a mi em recorda la torre Eiffel de París i un pedal per obrir-la si portes alguna cosa a les mans.

L’interior és de color blau cel i té a dalt un departament tancat que és per congelar, on podrem fer gelats.

A sota el congelador hi ha postades i a baix de tot un calaix per la verdura, a la porta també hi ha lloc per posar botelles grans i petites.

S’ha acabat d’anar a buscar trossos de barra de gel a la “fabriqueta” del carrer Magnet i comprar el menjar just per un parell de dies. A la nevera, a part de tenir-ho tot fred, el menjar es guarda uns quants dies sense por “de què” es faci malbé.

Un cop tenim la nevera a casa, els de la botiga l’han deixat al menjador, però a la mare no li agrada.

Ocupa molt espai i aquest menjador encara es veu més petit. A més sembla que vulguem presumir, davant les visites, de tenir nevera.

Al final l’hem posat al “cuartet”, aquí no la veu ningú i també és pràctic, per estar paret per paret de la cuina.

Ara, la mare anirà a comprar només un dia a la setmana, guardarà el menjar a la nevera i la resta de dies podrà treballar a la imprenta.

El que compra i cuina és el mateix de sempre, a part de la carn de cavall, que va a buscar en una carnisseria nova, que han posat al carrer Sobrerroca, el pare diu que és més sana aquesta carn que la de porc o de vedella.

M’agradaria comprar discos dels Beatles, que al pare no li agraden gens.

Aquests peluts no fan música, això només és soroll.

També de l’Elvis Presley i d’espanyols els Lone Star, Relampagos, Mustang, Pekenikes…

La mare també diu que voldria tenir algun disc del Frank Sinatra.

Per la ràdio sonen les cançons dels Luís Aguilé, Duo Dinámico, José Guardiola, Ramón Calduch, Marisol, Karina… Que no m’agraden gaire.

Aquest dissabte he fet una cosa que no havia fet mai, fer campana de l’escola. Tres o quatre nens de la classe van dir que anar a l’escola els dissabtes era una llauna, Religión, Formación del Espíritu Nacional i cantada d’himnes al salón. Diuen que podem anar a casa d’un d’ells, que no hi haurà ningú i passar allà el matí llegint tebeos i jugant.

Jo no ho tinc clar, alguns fan campana tot sovint, però jo penso que si “s’enteren” els pares, me’n caurà una de grossa.

Quan arribo a l’escola al matí, la colla que vol fer campana ja s’estan esperant a l’entrada i una mica a desgana, me’n vaig amb ells, més que res, perquè no se’n riguin i em diguin que soc un cagat.

La casa del nen, que té els pares a la feina, és a la Barriada Mión, a sota de la gravera del Puigberenguer.

Fa calor, bevem aigua de l’aixeta, juguem a amagar-nos, però sense sortir de la casa, perquè si ens veiessin els veïns, ho podrien dir als pares i si fos algun municipal que passés per allà, ens podria agafar per no estar a l’escola.

Llegim tebeos, mirem àlbums de cromos i em començo a avorrir, això de fer campana no és tan divertit com m’ho havien explicat.

Estic mirant per la casa, que és vella i té dos pisos, quan torno amb els altres, en veig un parell que s’han baixat els pantalons i s’estan fent una palla, metre la resta mira i riu.

Això no m’agrada gens, no havia vist mai algú escorrent-se, n’he sentit parlar i estic segur que el mestre que em va fer sentar a la seva falda, és el que volia fer… però veure-ho em fa sentir molt incòmode.

M’enrabio, agafo la cartera i baixo fins a l’apeadero dels trens catalans, on hi ha un rellotge gran, per esperar que siguin les dotze i poder tornar cap a casa com si hagués anat a l’escola.

Avui, dilluns al final de la classe, el senyor Ferrer m’ha dit que m’esperi un moment que vol parlar amb mi. Està serio i quan es posa així, impressiona molt.

De seguida que ens quedem sols, em pregunta què vaig fer el dissabte, dubto un moment, diu que no vol mentides i no tinc cap problema en explicar-li la veritat. Va dient els noms dels nens que no van anar a classe aquell dia, perquè li digui quins érem els que fèiem campana.

Li pregunto si ho dirà als pares i diu que no ho farà perquè és la primera vegada i no l’he volgut enganyar, però em posarà un parell de MAL de conducta a la cartilla.

Continuo anant a entrenar a la “pisina” i vaig content, tot i que se’m fa una mica pesat, però com que he fet amics, m’ho passo bé, sobretot quan acabem d’entrenar.

Sortim i anem a jugar pel parc del costat, hi ha molt espai amb bancs, arbres i matolls, una bassa rodona amb peixets i setos retallats en formes diferents, n’hi ha uns de bonics, que fan de porta d’entrada a l’espai de la bassa.

També podem córrer pel camí paral·lel al torrent, o pel que hi ha a l’altre costat del parc, al mig fa un turonet, que “ajuda a que” ens puguem amagar.

Al davant hi ha una casa abandonada, que alguns nens diuen que està encantada, ens hi acostem, però no ens atrevim a entrar-hi.

Aquest diumenge me n’ha passat una de bona, he anat a la “pisina”, mentre els pares treballaven al taller, jo ja hi vaig estar fent feines el dissabte.

No hi he trobat amics i estava voltant per la separació que hi ha entre la petita i la gran de vint-i-cinc metres, mirant si trobava algú conegut.

He vist una nena que saltava a l’aigua de la petita, relliscava i queia malament, com fent una mitja volta.

Veig que no treu el cap, m’acosto i està a tocar del fons, aquí no és gaire fondo, però a l’estar de panxa enlaire, no “encertava” a aixecar-se, havia de girar-se, per poder-ho fer, però només movia braços, cames i mirava amb ulls d’espantada.

He saltat al seu costat i l’he aixecat, acostant-la a la vora. Ha vingut algú preguntant-me què passava i l’ha agafat per treure-la de l’aigua, al cap d’un moment ha arribat la mare i altra gent. La nena estava espantada, ha begut aigua, però no tenia res més.

També s’han acostat uns nedadors, que estaven a la “pisina” coberta i han vist l’enrenou que s’ha organitzat, com que em coneixen, m’han preguntat què havia passat

Diuen que la nena ha estat de molta sort, de què algú li tragués de seguida el cap de l’aigua, perquè estan d’aquella manera, “s’hagués aufegat” molt aviat i han anat a explicar-ho a l’entrenador.

Per l’escola hem hagut de comprar un paquet de Plastilina Jovi, porta sis pastilles, que semblen les de sabó i de diferents colors.

Són toves i es poden “moldejar” per fer figures. Jo mai he tingut massa traça per fer aquestes coses i aviat m’he cansat de provar-ho, tot i que el mestre Ferrer insisteix “en que” hem “d’apendre” a fer coses amb les mans.

El dia que ens dediquem a fer figures amb la plastilina, les anem posant en una taula, fent una mena d’exposició. La meva sempre és de les més lletges, el que m’agrada d’aquestes pastilles és l’olor que fan.

Som diumenge i he agafat la bicicleta per anar a la carretera del Puente de Vilomara, hi fan una carrera de cotxes i motos que es diu Subida en Cuesta Puente de Vilomara, m’he posat una mica més enllà de l’arribada, en una muntanyeta des d’on puc veure com venen els corredors, fan un giravolt rodó i encaren la meta.

És la primera vegada que veig una carrera i m’ha agradat, de seguida que pugui vull una moto per poder fer carreres, al final he marxat sense saber qui ha guanyat.

A la “pisina” fan els cursillos per ensenyar a nadar, com el que jo vaig fer ja fa uns quants anys, l’entrenador m’ha dit que quan acabi el meu entrenament el vagi a ajudar.

Vol que quan estigui fent les classes als nens petits, em posi davant seu a dintre de l’aigua, ell està fora, molt atent al que fan els nens, si es van aguantant no he de fer res, però quan “s’esfonsen”, els hi he de posar la mà, mai agafar-los, a la panxa i ajudar-los a arribar a la vora.

Per fer això a vegades m’he “d’esfonsar” jo, per poder veure ben bé com he de posar la mà per ajudar-los. M’agrada molt això d’estar amb l’entrenador i procuro fer molt bé tot el que em diu.

És un home molt serio, quan parla vol que l’escoltis, si no ho fas, et mira d’una manera que fa por. M’ha dit que fan una cosa que es diu Salvamento y Socorrismo, que està preparant a nedadors per participar en les competicions d’aquesta especialitat i que si vull em puc apuntar per començar a aprendre’n, això sí, sempre després del meu entrenament.

Ho explico a casa i els pares m’han dit que estaria molt bé que fes això, que mai se sap si el que “apendré” em podrà servir, per ajudar a algú que estigui en apuros.

Avui he anat al primer entrenament de Salvamento y Socorrismo, no l’ha fet l’entrenador, sinó una nedadora que diuen que és molt bona, la Rufina Servalls.

M’ho he passat bé. Posen un ninot a l’aigua i ens ensenyen com l’hem d’agafar per salvar-lo. Sempre per l’esquena perquè, si fos una persona, no ens pugui agafar a nosaltres i ens “ofegueríem” tots dos.

Com l’hem de portar nedant d’esquena i que quedi el seu cap fora de l’aigua, perquè pugui respirar.

Quan està fora de l’aigua, cal tenir-lo de costat, posar-li els dits a la boca, perquè vomiti l’aigua que s’ha empassat i fer la respiració boca a boca.

També tiren uns flotadors a l’aigua i hem de nadar tan de pressa com podem fins a agafar-los… M’agrada tot el que ens fan fer i sobretot com ho explica l’entrenadora, què no és tant “seria” com el Hans Brink.

El pare, ja m’havia dit que de cara al meu “cumpleanys” aniríem a la botiga d’instruments de música Solans, que està a la Muralla, ben a prop de casa. Primer hi ha la botiga del senyor Muncunill que ven pintures per pintar parets i també per fer quadros i després ja ve la del senyor Solans, que fa poc que l’ha obert.

Ens rep l’amo de la botiga, és un senyor ferm, que em sembla bona persona, escolta el que li diu el pare, però de seguida vol que parli jo.

Em pregunta quina música m’agrada, si l’escolto per la ràdio o tinc tocadiscos, perquè vull una harmònica… Jo li faig cinc cèntims de les classes de solfeig que he fet a la OJE i fa una mitja rialla.

Treu un “estuch” molt bonic que porta una harmònica de la casa Hohner, petita, però encara més bonica que la capsa, em diu que aquesta m’anirà molt bé i que si la cuido em durarà molt.

Explica al pare que és una mica cara, però que cal un instrument “amb el que” s’hi puguin fer bé les notes, que si en comprem una de més senzilla, mai podré saber quina nota estic fent.

Ens diu que no és difícil “d’apendre” a tocar cançons, però que com tot cal tenir paciència i practicar molt.

Amb l’harmònica ve un llibret que explica com “apendre” a tocar-la i el senyor Solans em regala un cançoner de cançons populars adaptades per l’harmònica.

Després d’estar molta estona a la botiga, m’ha dit que sempre que tingui alguna mena de dubte, hi torni per parlar-ne. Penso que hi ha poques persones a les botigues amb tantes ganes d’ajudar.

Quan arriben a casa, corro a desembolicar i obrir “l’estuch” i començar a tocar aquesta harmònica tan bonica, només de veure-la, ja em venen ganes de tocar-la.

Molt aviat veig que no és fàcil, tot i seguir pas a pas les instruccions del llibret, però no em desanimo i segueixo bufant i xuclant fins que la mare em fa parar.

Ja tinc el cap com un bombo per culpa d’aquesta harmònica, aviam si n’aprens aviat i fas alguna cosa que es pugui escoltar.

El mestre Ferrer ha parlat amb els pares d’un nen de la classe, el Rosendo Espinal, que viu a Sampedor, perquè el nen ha dit que podríem anar un dia a casa seva, que tenen bestiar, ens ensenyarien el ramat d’ovelles i el seu avi podria explicar-nos com és això de pasturar ovelles i tenir un corral.

Jo d’això ja en sé moltes coses, de quan vaig estar a Camarasa i anava a pasturar amb el cosí Miquel. De totes maneres em fa molta gràcia això de fer una sortida amb tota la classe, que jo sàpiga a l’escola cap classe ha sortit mai d’excursió si no és pel Jueves Lardero.

Aquest mestre fa coses diferents dels altres de l’escola, com portar-nos a fer activitats fora de classe. Alguna vegada ha dit que li agradaria que sortíssim més de l’escola, però el director i altres mestres li posen pegues.

Hem sortit tots cap a l’apeadero dels Catalans, que està a tocar de l’escola, abans el senyor Ferrer, molt serio ens ha dit com hem de comportar-nos i que no vol que ningú es separi del grup.

Pugem al tren per anar fins a Sampedor, quan hem arribat, el revisor també ha baixat i no ha dit al maquinista que engegui, fins que el mestre li ha fet un senyal volent dir que ja hi érem tots.

Caminem una mica fins a la casa del Sendo, allà, ens surt a rebre l’avi i ens acompanya fins a un corral ple d’ovelles, explica tot de coses, que jo ja sé i deixa que qui vulgui pugui agafar i tocar uns xais petits.

El mestre ha vingut mudat i ens ha fet anar a tots ben vestits, cosa que no entenc gaire, per què hem d’anar mudats per veure un ramat d’ovelles?

Després parem per menjar-nos els entrepans que cada un ha portat, l’avi Espinal reparteix aigua per beure, ens fan una foto de tot el grup i tornem cap a l’estació per agafar el tren.

Quan estem fora de l’escola el senyor Ferrer i la majoria dels nens parlem en català, només tres o quatre segueixen parlant en castellà.

Ara hem de fer una redacción per explicar què hem après de l’avi de l’Espinal i què ens ha semblat la sortida.

Avui he anat al taller de bicicletes del mecànic Bueso, és un senyor gran, prim i amb les mans brutes.

Li ensenyo la bicicleta, diu que ja la coneix i que m’anirà molt bé. També li demano per apuntar-me a la Peña Ciclista Buenavista i així poder sortir amb ells d’excursió.

Diu que faré molt bé de no anar sol per la carretera, però que ara ells ja estan a finals de temporada i fan sortides de molts quilómetros, que val més que m’esperi a finals de l’hivern, que començaran la nova temporada amb sortides més curtes i així podré anar agafant el seu ritme.

Li he dit al pare que s’ha acabat que la mare hagi d’anar a repartir les factures i les feines que no venen a buscar al taller, això ja ho faré amb la bicicleta.

Amb les factures no hi tinc cap problema, agafo una carpeta de gomes i les vaig posant ordenades per carrers, primer la que va més lluny, normalment és la del Motor Avenida del Pont de ferro de la carretera de Vich i les vaig repartint tot tornant cap al taller.

La mare diu que vol continuar anant a cobrar, per mantenir la relació amb els clients, crec que és per què no se’n refia de que ho faci jo, però els pagaments ja els puc començar a fer.

Em posa els diners en uns sobres petits de color marró, amb el nom d’on l’he de portar, això sí, no puc deixar els diners si no em donen un recibo.

Repartir paquets ja és una mica més complicat per fer-ho amb la bicicleta, si són petits els porto en una bossa penjada a l’esquena, els mitjans els reparteixo a peu i els grossos, o si n’hi ha molts d’un mateix client, amb el carretó del senyor Fainé.

La veritat és que això del carretó fa una mica de pobres i cada dia més, avisem a un senyor que porta un motocarro, perquè faci el reparto gros.

Començo a sortir per la carretera amb la bicicleta, penso que si vull anar amb els de la Penya Bonavista, cal que agafi una mica de pràctica.

El primer lloc on vaig és al santuari de Joncadella, que és la patrona del Bages. Per la carretera de Cardona he anat bé, tot i els “adoquins” que fan tremolar la bicicleta.

He tingut un susto, quan un camió m’ha “adelantat” passant-me a tocar, tant que he hagut de sortir de la carretera cap a la cuneta perquè no em fes caure.

Pel camí de terra que hi ha per arribar al santuari, ja no he anat tan bé, al començament fa pujada i ho he fet a peu empenyent la bicicleta.

Pels camins no vaig gaire segur, tot i que poso les mans a sobre dels suports de les manetes dels frens. Penso que aquest manillar cargolat només va bé per la carretera, a més, quan a les pujades de terra apreto fort els pedals, els tubulars patinen.

També trobo que els clips dels pedals em fan nosa, cada vegada que he de posar els peus a terra, estic a punt de caure, per què les “bambes” s’hi enganxen i no puc treure el peu prou ràpid.

Quan he arribat, he anat a mirar per l’església i he comprat una postal de record de la meva primera sortida en bicicleta.

El curs s’acaba, ja fa dies que preparem l’examen d’ingrés a l’Institut i ens han donat la Cartilla de Escolaridad amb les notes, he millorat les de l’any passat, però no tant com volia al començar aquest curs; a sobre, hi tinc els dos MAL per la campana que vaig fer.