És estiu i fa molta calor, per això anem amb els meus amics i altres nens del barri al riu Cardener, per banyar-nos sota la resclosa del gas.

Per entrar a l’aigua hem de portar sandàlies de goma, perquè podem trepitjar alguna llauna o vidres i fer-nos mal.

També venen a banyar-se una colla de nens que baixen de la Catalana, són malcarats, xulos i es pensen que aquest lloc per banyar-se és seu i de ningú més, comencen a insultar-nos, acabem a cops de roc i marxem sense que facin mal a cap dels nostres.

Al taller, aprofitem que la majoria dels clients fan vacances el mes d’agost, per tornar a Camarasa.

Aquest any no hem llogat cap pis, la família Farrús, que s’han fet molt amics dels pares, ens han convidat a estar a casa seva, tenen una casa al centre del poble, gran, molt ben arreglada i de cap manera volen que anem a un altre lloc per passar les vacances.

Pescar, banyades al riu, excursions, coques de recapte, voltar amb bicicleta i jugar amb nous amics omplen aquests dies.

També vaig al cine Olímpia, l’únic que hi ha al poble. Fan una pel·lícula per Mayores, con reparos, però aquí hi deixen entrar a tothom, tingui l’edat que tingui.

Es diu: Lo que el viento se llevó. Ja fa temps que la van fer a Manresa, però estic segur que allà no em deixaven entrar. És bastant llarga, però m’ha agradat molt. Parla de la guerra de secesión als Estats Units d’Amèrica, els sudistes (Confederados), els del nord (els de la Unión) i els esclaus… La música també m’ha agradat d’allò més. Com que la fan en sesión continua, l’he vist dos vegades.

Aquí la gent entra-i-surt del cine quan vol, menja, fuma, la canalla i no tant canalla criden, riuen… A Manresa els farien fora i no els deixarien entrar un altra vegada.

Tornem cap a casa per la Fiesta Mayor, el divendres dia trenta, perquè volem obrir el taller el dilluns dia dos de setembre.

El pare proposa que triï què fem aquest vespre, anar al Paseo de Garcia Valiño per veure el Castillo de fuegos artificiales o a la “pisina” que fan una Velada de Lucha libre y baile.

Ho tinc ben clar, vull anar a veure la Lucha libre, m’agrada veure com es barallen i algun lluitador va a parar de cap a l’aigua de la “pisina”. També és divertit el Catch a cuatro, amb quatre lluitadors a l’hora a sobre el ring.

Això de la Lucha libre és una mica comèdia, sempre hi ha el lluitador bo i el dolent que fa tantes trampes i cops il·legals com pot, però quan està a punt de guanyar, el bo es refà i el deixa KO, amb els crits de la gent i la bronca contra els “arbits”, que a vegades també reben alguna garrotada.

La mare hi està d’acord, però diu que al ball només hi anirem a treure el cap una estona, que està cansada del viatge.

Aquests dies ja no tornem a sortir tots tres. Els pares van al taller per avançar feines i posar-ho tot a punt per tornar a obrir i jo volto pel centre badant amb les coses que fan per la festa major.

La tarda del dissabte és un bon moment per anar amb els amics al “tontódromo”, que és com ara li diem al Passeig de baix, el de Pedro III.

Primer anem al carrer Nou per comprar una orxata que m’agrada molt i va bé per refrescar-se de la calor que fa.

L’horchateria es diu La Jijonenca i anuncia Horchatas y Mantecados, d’això dels mantecados no n’he menjat mai.

Està en un local molt petit, té una barra a l’entrar, a l’esquerra, però hi cap molt poca gent, per això al comprar l’orxata, t’hi posen una canya al vas i te la pots beure al carrer.

Tot seguit anem cap al Passeig, allà comencem a pujar per la dreta fins al Quiosco Canaletas i baixar per l’esquerra fins al del Quimet per tornar a girar amunt i vinga donar voltes tot mirant d’acostar-nos a algun grupet de nenes, per “dir-lis” alguna “tonteria”, això em fa una mica de vergonya.

També ens “assentem” a les cadires de ferro pintades de color verd que hi ha als costats. Com que no paguem, quan s’acosta, tota decidida, la Rosita, que és qui cobra per seure-hi, ens aixequem i marxem “corrents” per tornar a seure un tros més lluny.

La primera fila de cadires, són més còmodes i cares que les de la segona, que tenen un respaldo més alt i semblen més velles, d’aquestes n’hi ha de dos menes, unes de tires de ferro i altres de xarxa metàl·lica.

A casa ens hem “enterat” de què mentres estàvem de vacances, la Guardia Civil ha matat, a Castellnou de Bages, al maqui Cara Cremada, que de veritat es deia Ramon Vila. El pare diu que els tenia molt ben posats, però que ja havia perdut de vista la realitat política del moment.

El Franco manarà fins que es mori al llit, si no és que el poden matar abans. Però els Estats Units i les democràcies d’Europa ens han traït als republicans espanyols i s’empassen la dictadura franquista, per fer la murga a la Unió Soviètica.

El Campeonato Mundial de Motociclismo d’aquest 1963, l’ha guanyat, a la categoria més gran, la MV Agusta, totes les altres categories les han guanyat motos japoneses. Bultaco ha participat a la categoria de 250 cc, Derbi i Ducson a la de 50 cc, però crec que no han guanyat cap carrera. Al Campeonato de España ha guanyat una Bultaco.

Nou curs i mateix mestre, Juan Ferrer, al Generalísimo Franco, aquest ha de ser l’últim en aquesta escola, vull aprovar l’ingrés a l’Institut i començar el batxillerat, per això m’he proposat estudiar com mai he fet, sempre m’he refiat molt de la memòria per anar passant cursos. Ara ja no n’hi ha prou amb llegir d’una tirada l’Enciclopedia, escoltar al mestre i fer els deberes.

Aquí tot continua igual que el primer any, només que al ser més grans, no ens “esbarallem” ni juguem a l’hora del pati com els petits. Tampoc ens fan por ni el director, ni els mestres, em porto normal i no tinc cap problema amb ningú.

Al taller ha vingut un senyor conegut del pare, perquè li fem targetes de visita, es diu Lozano i s’ha quedat una estona a parlar amb els pares. Resulta que corria carreras de motos amb sidecar fent de copilot de José Maria Cantarell, que és l’amo de la botiga de motos que hi ha al començament de la carretera de Cardona, on venen les Peugeot, Ducati, OSSA, Rieju, Sanglas…

Ha explicat moltes històries de quan anava a les carreras, jo li he dit que un dia que estava badant a l’aparador de la botiga del senyor Cantarell, vaig sentir un espetec molt fort, semblava que es tenia d’“esfonsar” la casa i vaig veure que era una moto amb sidecar de competició, que potser era amb la que corria ell.

El senyor Lozano m’ha confirmat que era així i que feia tant soroll perquè anava a escape libre i a més hi van posar una mena de trompetes a la sortida del motor, perquè encara es sentís més fort el soroll que feia.

El pare no es troba bé, diu que paeix malament el menjar i que té coragre, jo no sé què és això. Anem al metge Llussà, a la carretera de Vich, que és el nostre metge de capçalera. A la mare no li cau massa bé, però és el que ens toca pel seguro i canviar-lo em sembla que no és fàcil.

El doctor li diu al pare que treballa massa i que els nervis li fan aquest mal estar. Li ha receptat unes pastilles pels nervis i ha dit que en els menjars begui un vaset de vi negre, que ajuda a pair.

Abans de tornar cap a casa, anem a la botiga de Vinos Roqueta per comprar una botella de Vino Tres Erres, que és el que li ha recomanat el metge.

La mare li diu que això del vi no ho veu massa clar, que a veure si per pair bé acabarà cada dia borratxo.

Dona, si només he de beure un vas de vi a cada menjada, com vols que se’m posi malament?

He anat a veure una pel·lícula d’aquelles que es fan cues per entrar al cine, es diu Agente 007 Contra el Doctor No. Va de les aventures d’un agente secreto inglés amb persecucions, baralles, tiros i també fa riure una mica. La música és moderna i també m’ha agradat molt.

Aquest diumenge anem a buscar bolets cap a Coll de Nargó. El senyor Casasayas, pare del Cachas, organitza autocars per anar-hi i els pares s’hi han apuntat.

Quan arribem al lloc on ens deixa l’autocar, entrem cap al bosc, el Cachas, el Nin i jo marxem pel nostre compte, tots tres sabem orientar-nos molt bé pels boscos, encara que no hi haguem estat mai.

Jo soc el més dolent per trobar bolets, però n’agafem bastants, sobretot rovellons i “llanegues”. Els bolets que trobem, ens els repartim entre els tres, de manera que al final, cada un en porta més o menys igual.

Ens han dit, que quan tornem a l’autocar pesaran les cistelles i el que en porti més li donaran un premi. Per això amaguem pedres als peus dels bolets més grossos, així pesaran més i potser podrem guanyar algun premi.

No hem tingut sort, hi havia gent que n’ha agafat molts més que nosaltres, ara he de treure les pedres dels bolets, no sigui que vagin a parar a la graella o a la cassola de la mare.

Aquest any, per Tots Sants, anem al cementiri, és una tradició que a casa no hem seguit mai. Ens passa que això d’anar a posar flors als nínxols dels familiars morts, no ho fem perquè nosaltres, a Manresa, no hi tenim ningú enterrat, uns són a Camarasa, altres a León i algú a Barcelona.

De totes maneres ens mudem i anem, tot xino-xano, cap al cementiri, ve amb nosaltres la Mari, que tampoc té cap familiar enterrat aquí.

Passem pel pont Nou, que de nou no en té res. El pare diu que és de l’època medieval, però segur que abans ja hi devia haver un pont més antic, potser dels romans, i per això en diuen el Pont Nou.

Mira amb lo vell que és i com aguanta, és una vergonya que no en facin un de més ampla per poder travessar el Cardoner. Ara, dos cotxes no hi poden passar a la vegada i no diguem els problemes que tenen per passar els camions.

Una vegada al cementiri, a casa en diem a Cal Ninus, ens trobem amb molta gent coneguda.

Penso que això de Cal Ninus ha de venir de les escultures i fotografies que hi ha a les tombes i una manera simpàtica de parlar-ne, és dir-ne ninus, però el pare m’explica que no és aquest el motiu, que se’n diu així perquè eren les terres d’una masia que tenia aquest nom.

Els pares van saludant i es paren a parlar una mica, amb gent que no conec de res, això es fa pesat.

Ara que tenim la imprenta, cal que siguem més amables que abans, no saps mai de qui t’hauràs de refiar per la feina.

Donem una volta i ens anem parant en les tombes amb escultures i construccions grans, n’hi ha que em semblen boniques i altres que fan una mica d’angúnia.

També ens acostem allà on veiem corones que encara no s’han assecat, això vol dir que fa poc que han fet l’enterrament.

El pare va mirant, amunt i avall, per saber on hi ha la fossa comuna de la guerra, però no la sap trobar, el que sí que veu, és on estan enterrats els feixistes, amb una bona creu de pedra a sobre.

No sé veure on van apilar de mala manera els morts de la república, crec que ni tan sols en van fer un llistat, perquè les famílies que encara els busquen, sàpiguen on són enterrats.

Vol preguntar per aquesta fossa als vigilants del cementiri, però la mare li treu del cap.

Encara el faràs malveure i et buscaràs problemes. Més val que ho deixis estar

En tornant cap a casa, la mare diu que avui no ha fet cap menjar de festa, tot i que la Mari es queda a dinar amb nosaltres, però he vist que per postres, ha comprat castanyes ja torrades i moniatos que posarà al forn quan arribem.

La Mari ha portat una plata de panellets de totes menes del Forn de Sant Joan del carrer Urgell i el pare obrirà una botella de moscatell per acompanyar-los. Això vol dir que farem una sobretaula ben llarga.

Quan la mare té els moniatos cuits, els deixa dintre el forn apagat i hi posa les castanyes perquè estiguin calentones a l’hora de fer “els” postres.

A mi m’agrada tot el que tenim de postres, per això procuro menjar poc mentres dinem, per tenir la panxa buida pels panellets i els moniatos que m’agraden més que les castanyes.

El glopet de moscatell també m’agrada, però la mare diu que amb un ja en tinc prou, tot i que el pare fa veure que s’equivoca al repartir i me’n posa mig més.

Per la televisió han fet el Festival de la Canción del Mediterràneo que han guanyat la Salomé i el Raimón, cantant la cançò “Se’n va anar” en català. Tot i ser en català sona bastant per la ràdio i a casa la cantem.

S’acosta el “cumpleanys” de la mare i el pare em diu que aquest any li vol fer un bon regal.

Ara, amb la imprenta treballa molt al taller i fa tota la feina de la casa. Jo no la puc ajudar com feia abans i tu no és que t’hi esforcis gaire, per no dir que a casa, fas ben poca cosa. 

Anem a la Joyeria Busquets que està al Paseo de Pedro III cantonada amb el carrer Canónigo Mulet, hi ha una senyora que no ajuda gaire al pare per triar el regal. Ell tampoc no sap ben bé què vol comprar i a la senyora sembla que no li agrada massa haver d’ensenyar moltes coses, al final marxem sense comprar res.

Quan arribem a la imprenta, com que no hi ha la mare, truca a casa del padrí Amadeu, que acaba de posar el telèfon. Li demana a la Paquiteta si ens pot acompanyar a comprar un regal per la mare, li diu que està segur de què ella tindrà més idea que nosaltres, per trobar-ne un que faci goig.

Com que la mare no ho pot saber li diem que sortim tots dos per anar a veure al senyor Clarena, que ha obert una botiga de publicitat al carrer Urgel, davant de la nova església de Valldaura. El pare vol parlar-hi perquè ens porti feina, com que fa molts cartells de balls i festes de tota mena, també banderoles que es reparteixen pels carrers, pensa que pot ser un bon client.

Però avui passem de llarg, em diu que ja hi anirem un altre dia i caminem ben de pressa fins a la Joyeria Sardans que està al carrer San Miguel, cantonada amb una placeta que no sé com es diu.

La Paquiteta no hi és, es veu que sempre fa tard a tot arreu. A cap d’una mica el pare ja rondina, però la cosina arriba i entrem a la botiga.

Aquí ens ha atès molt bé la senyora Ana Maria, potser és perquè coneix a la Paquiteta que hi compra tot sovint.

La cosina diu que s’ha fixat que la mare sempre porta les mateixes arracades, per això quedaríem molt bé si n’hi comprem unes altres per mudar. En tria unes, amb un “brillantet”, que diu que són boniques i discretes per una persona com la mare.

El pare hi està d’acord, posen les arracades en una capseta, ho emboliquen per a regal, el pare paga, agraeix a la Paquiteta l’ajuda i sortim corrent cap al taller, perquè la mare no sospiti res del que hem fet.

El dotze d’octubre és el dia que celebrem el “cumpleanys” de la mare, ella va néixer l’onze, però com que el dotze és Fiesta Nacional, ho fem així.

Ha vingut la família a fer el vermut, la Mari no podia faltar i es queda a dinar.

En quedar-nos només els quatre amb el dinar a taula, el pare posa la capseta del regal a sota del tovalló de la mare, aprofitant un moment que ella va a la cuina.

Quan se’l troba, es posa una mica nerviosa, jo també ho estic. L’obre, mira al pare i es posa a plorar, ell s’aixeca i s’abracen.

No ho havies de fer, encara tenim de comprar moltes coses pel taller i això t’haurà costat un ull de la cara.

La Mari diu que són molt boniques i ajuda a la mare, que està tremolant, a posar-se-les.

Com cada any arriba la Feria de Sant Andrés, a aquesta fira hi ha més atraccions i parades que a la de l’Ascensión tot i que a les dos fires fa mal temps, una és al principi de l’hivern i l’altra per la primavera. Penso que seria millor que les fessin més cap a l’estiu.

Aquest any, per primera vegada, he pujat tot sol als coches choque Caspolino. M’ha costat una mica “apendre” com funcionen, si gires molt el volant, marxa en “radera”, però quan li he agafat la mida, m’ho he passat molt bé anant a chocar amb cotxes de nens i nenes fins que m’he gastat tots els diners que portava a la “buchaca”.

De cara a Nadal, a l’escola, tornem a preparar un trabajo manual per portar a casa, aquest any he triat de fer una làmina nadalenca, aprofitant les classes de dibujo.

Anar a dibujo m’agrada molt, encara que el mestre, el senyor Hurtado, és malcarat i ens renya a la mínima.

La classe té unes taules inclinades, per poder dibuixar amb la làmina posada davant els ulls. M’agrada el dibuix artístic i les làmines que vaig fent em sembla que em queden bastant bé, com a mínim el mestre no me’n fa repetir cap.

Hi ha un dibuix que s’ha de fer obligatòriament que és una barca que porta el nom d’Amparo, que és el nom de la senyora del mestre.

El senyor Hurtado ens demana que cada setmana li portem unes làmines fetes, que li hem d’ensenyar. Si l’original m’agrada no hi tinc cap problema, però si no, ja em costa una mica més i faig una trampa.

Poso l’original en el vidre d’una finestra i la làmina enganxada a sobre, com que és més petit que la làmina no es pot calcar, però sí que vaig fent el dibuix mantenint sempre la mateixa separació entre les línies de l’original i les de la làmina.

Després ho repasso, hi poso color i ja tinc el dibuix fet a la mida de la làmina, però molt més de pressa i a vegades més ben fet, que si no ho hagués fet d’aquesta manera.

El dibuix lineal és una llauna, cal fer-lo i després passar-lo a tinta i això sembla quan havíem d’escriure amb plumilla, els borrones creixen de mala manera, quan no és el tiralíneas, és el compàs que espatlla el dibuix.

Si el borrón és petit, ho rasco amb molt cuidado amb un “agilet”, després hi passo una molla de pa i si cuela cuela i si no l’he de repetir.

Les làmines que anem acabant s’han de guardar, perquè a final de curs haurem de fer una tapa i portar-les a “encuadernar” a la Libreria Vergés. El pare diu que l’Hurtado i aquesta llibreria tenen muntada una bona martingala.