25. La pista de patinatge del Congost - Taller de motos i botiga Bultaco - Ja tenim telèfon: 7398 - Treballo a la impremta- Anem a banyar-nos a la Baells - Tinc una ràdio de galena. Amb ulls de nen

Amb el Bordas, ja no juguem a endevinar els cotxes que passen pel soroll que fan, però hi ha un cotxe nou, que es diu Gogomobil. És petit, lleig i fa soroll de motor de moto, més aviat sembla el d’un motocarro. No entenc qui pot voler comprar-se aquesta mena de llauna amb rodes.
A l’estadi del Congost hi ha una pista de patinatge, el Marcos hi va tot sovint, però jo, com que no tinc patins, no hi vaig mai.
Avui anem amb els pares a casa la tieta Màlia, abans hi anàvem més sovint, però últimament la mare i la tieta no s’avenen gaire, això va a temporades.
Però ho hem fet perquè s’acosta el meu “cumpleanys” i la tieta em vol regalar uns patins, que són els que feia servir fins ara el Marcos, em sembla que li han quedat petits i n’hi han comprat uns de nous.
Tots cinc, el tiet Paco no ve, anem cap al Congost, la pista està en un racó del camí de terra, envoltat d’arbres, que dona la volta a l’estadi.
És de ciment i hi ha nens i algun noi patinant, el Marcos primer dona unes voltes per fer- se el xulo amb els seus patins nous, la veritat és que ho fa molt bé i no cau.
Després, ve i m’ensenya a posar-me els seus patins vells. Amb una clau afluixa els cargols que fixen la seva llargada i els ajusta a les meves sabates.
Una vegada els ha tornat a collar, cal lligar els patins al peu amb unes cintes de cuiro amb sivelles i ja m’ajuda a posar-me dret.
Es queda, de cara davant meu i m’agafa les dues mans, tot dient com ho he de fer per patinar i no caure, però això no és gens fàcil.
Al cap d’una mica, ell se’n va i em quedo sol al mig de la pista, caic de cul, caic de costat i torno a caure, també em costa aixecar-me amb aquests patins als peus.
Els que porta ell tenen unes pastilles gruixudes, de goma, a la puntera, que serveixen per frenar. Si poses el peu de punta a terra, el patí no llisca, però els que m’han regalat no tenen aquests frens i tot és més difícil.
Ho provo tot sol, agafat a la barana de ferro que dona la volta a la pista, el Marcos em va dient com he de posar les cames i els peus per no caure. Però ja vaig ben brut de tant anar per terra.
Això de patinar em sembla molt més complicat que anar en bicicleta, després de caure unes quantes vegades i que el pare em digui que soc un sapastre, em trec els maleïts patins dels peus i em sembla que costarà que me’ls torni a posar.
Avui, a casa, hem tingut una agradable sorpresa, sobretot la mare. Han trucat a la porta, quan no esperàvem a ningú i era el cosí Claudino de León, resulta que ha fet un viatge amb el camión, que ha descarregat a Igualada i ha decidit venir fins a Manresa per passar una estona amb nosaltres.
La mare està més que contenta i vol que es quedi a dormir, però ell diu que no pot, que es quedarà a sopar, però en ben sopat tornarà a agafar el camió cap a León, així podrà conduir tota a la nit, segons diu, és quan es va més tranquil per la carretera.
Al començament del carrer Barreras, davant de la botiga del sabater Amadeo, han obert un petit taller de motos, el porta un noi jove, que a part d’arreglar-les també es dedica a trucar-les perquè corrin més.
Alguna tarda i els dissabtes hi passo estones badant, avui m’ha dit que si m’agraden les motos i tinc temps puc ajudar-lo a fer alguna cosa, com netejar i “petrolejar” els motors.
M’explica que abans de posar-se a arreglar una moto i sobre tot el motor, el canvi de marxes o el carburador, convé que tot estigui ben net, per evitar que la pols o el fang hi entrin i encara ho espatllin més.
Aquest dissabte he començat a anar-hi, m’agrada molt això del taller de motos i sobretot escoltar als nois que les porten i es queden una estona a xerrar de carreres i aventures que els hi passen per la carretera.
Abans de posar-me a netejar, em diu com s’ha de fer i després, quan ja vaig amb les mans i la roba ben bruta, mira si ha quedat prou net i em dona un duro per cada cosa que netejo.
Fa poc que han obert la botiga Motriauto, al carrer de l’Era Esquerra, és el representant de les motos Bultaco. Des del carrer es veuen les que tenen per vendre, perquè la fachada és tota de vidre.
Veig la Sherpa S de motocròs, la Mercurio 155 que és una moto de passeig, la Matador 200 de todo terreno i la que més m’agrada la Metralla de carretera.
Alguna vegada hi tenen una TSS 125, que és la moto per competició de velocitat, però no crec que la venguin, sinó que només la tenen alguns dies per cridar l’atenció de la gent.
Al taller s’hi entra per un vado que hi ha a la dreta de l’aparador i des del carrer no es veu gaire que hi fan, l’amo és el senyor Ramón Torrades i el mecànic, que no em vol veure per allà mirant, es diu Francesc Segués.
Nosaltres, a l’imprenta, cada cop tenim més feina i ja ens han posat el telèfon amb el número 7398, el pare ha tingut de moure’s per aconseguir-lo, es veu que si no tens padrins, tarden molt a posar-lo.

De padrins a la Telefónica no en tenim, però el pare s’hi ha fet molt pesat, dient que per obrir un negoci cal que s’afanyin més a posar el telèfon, que a casa d’un particular, si no s’anirà a la ruïna només obrir.
M’han dit que jo no he de trucar a ningú, que només és per coses de la feina, que les trucades es paguen i només el farem servir quan de veritat faci falta. També em diuen que he de parlar el que sigui just i no allargar-me, que com més estona estigui parlant, més haurem de pagar.
Amb el telèfon ens han portat la Guia Telefónica de la Provincia de Barcelona, on hi ha tots els telèfons classificats per pobles i ordenats seguint l’abecedari.
M’entretinc a mirar qui té telèfon a Manresa i si hi trobo algú conegut, l’apunto en una llibreta, amb els números dels nostres clients i els de les cases que ens venen coses.
A casa, he fet per la mare una llista amb els esmorzars que vull que em prepari cada dia de la setmana i l’he enganxada a les rajoles de la cuina, de moment li ha fet gràcia i en fa cas. Això ho he fet perquè hi ha dies que em posa coses per menjar que no m’agraden gaire i d’aquesta manera ja sé que cada dia tindré un esmorzar que em ve de gust.
Ara com que ja no “tinc que anar” a l’escola, els pares han organitzat el que hem de fer cada dia.
A les nou del matí, després d’esmorzar, anem la mare i jo a obrir el taller, trec els porticons de les portes i així ja es veu que estem oberts.
El pare no ha volgut posar un “lletrero” a la fachada, però ha imprès una cartolina que hi posa IMPRENTA amb les lletres de fusta més grans i negres que tenim i l’ha enganxat al vidre de la porta.
La mare talla el paper que s’ha d’imprimir a la tarda, això li costa, perquè s’ha de fer molta força, després se’n va a comprar i fer el dinar.
Jo em quedo, per escombrar i treure la pols. Cal no aixecar gens de pols a l’escombrar, perquè es posaria al plat de la tinta de la minerva i faria que la tinta fes “gromulls” que taponarien els ulls de les lletres i no s’imprimirien bé.
Per això poso un grapat de serradures humides a terra i escombro amb cuidado, la humitat de les serradures fa que no s’aixequi la pols, quan arribo al final del local, ho arreplego tot amb una pala petita i ho llenço en un sac que tenim per la basura.
Després em poso a distribuir els motllos que ja s’han imprès i que el pare ha deixat nets de tinta.
També m’ha preparat per compondre uns quants originals, que siguin fàcils de fer, com targetes de visita, rebuts, etiquetes…
Si tenim algun original per imprimir en català, ho ha de fer el pare, ell va estudiar en català a l’escola a Camarasa i quan va venir a viure a Manresa, ja va entrar a treballar en una imprenta que ho feien tot en català.
Per si té algun dubte, ha comprat un diccionari Castella/Català i ho mira per no fer faltes.

Li agrada tenir feines per imprimir en català i s’hi fixa molt, fins i tot, si veu alguna falta una vegada imprès l’encàrrec, el llença i torna a imprimir-lo.
Mai hem d’imprimir res amb faltes d’ortografia, però si és en català, encara ens hi hem de mirar més, poc que es fa servir, ja seria el colmo que ho féssim malament.
A la una tanco les portes i vaig cap a casa, quan arriba el pare d’INOC S.A. dinem tots tres amb una esgarrapada.
Després anem el pare i jo cap al taller, la mare vindrà quan acabi de rentar plats i endreçar la casa.
Repassem els motllos que he fet. De faltes normalment no n’hi troba perquè tot és en castellà.
Per acabar de justificar alguna línia que balla, li tallo trossets, molt petits, de cartolina prima o paper gruixut i els fica en els espais entre paraules, com que són molt prims no es noten una vegada impresos i fan que tot quedi ben ajustat.
Això de posar paper o cartolina per justificar bé les línies no s’hauria de fer gaire, un bon caixista ja fa que totes les línies li quedin sempre ben ajustades.
Per treballar, el pare es posa la granota i engega la minerva fins al vespre.
La granota pel pare és com si fos un uniforme que el portaria, si està net, pel carrer, però la mare no ho vol.
La granota de treballador s’ha de portar amb orgull, no fa de pobre, fa d’home de profit, portar-la fora de la feina, és una mostra de dignitat de la classe obrera.
Només para per canviar la platina amb un motllo nou, que jo ja li he preparat, el colla i imprimeix la primera prova.
La llegeix en veu alta, vol, que jo que tinc l’original als dits, l’escolti per si em sembla que hi pot haver alguna cosa mal escrita, acaba d’ajustar el tinter i fa la tirada.
Com que és una màquina molt antiga, encara que funciona bé, no va a més de mil impresos per hora.
De tant en tant l’”engrassem” amb un setrill de llautó ple d’oli, cal posar la punta del setrill contra la boleta d’acer del punt d’”engrassar”, perquè deixi entrar unes gotes d’oli a l’apretar el botó que porta al costat de la nansa i també posem pega aràbiga a la corretja de cuiro del motor.
Mentres jo segueixo distribuint, faig encàrrecs i quan arriba la mare “troquela”, cus i embolica les feines acabades.
A les set de la tarda posem els porticons i tanquem la porta del carrer.

La mare va cap a casa per fer el sopar, hi ha dies que jo vaig amb ella i altres em quedo amb el pare, que procura acabar la feina que té a la màquina i em diu que cal que faci l’endemà.
Normalment, és a les nou quan el pare para la màquina, tanca els llums, anem a sopar i cap al llit a dormir.
A mi m’agrada la feina de la imprenta, el que menos és distribuir i el que més fer motllos. A vegades em distrec fent-ne que no són de feina, sinó que els faig perquè penso que una vegada impressos seria una cosa bonica.
També bado amb el telefono, el despenjo per si s’escolta alguna cosa, que a vegades passa.
Agafo els encàrrecs de les trucades que rebem. El pare vol que apunti tot el que em diuen i és el que es mira primer quan arriba a la tarda.
Hi ha dies que a mig matí, si no hi ha la mare, vaig a comprar-me una xocolatina Crunch de Netsle o un Cacaolat a una botiga de comestibles que hi ha al carrer del Coso, just davant de l’entrada del de la Llum, es diu Cal Verdulet i el porta una senyora molt simpàtica.
Hi vaig corrent sense tancar les portes, el pare no ho vol que ho faci, de totes maneres no em cal, perquè des de la mateixa botiga veig l’entrada del taller per si algú s’hi acosta.
Ara no tinc temps per anar a la biblioteca, però si hi vaig alguna estona, m’agrada llegir unes revistes que expliquen com funcionen i com es poden fer a casa moltes coses interessants, que es diu Mecánica Popular.
La bibliotecària em va dir que podria llegir una novel·la que es diu El Libro de la Selva, la vaig agafar i la veritat és que em va agradar molt.
Crec que m’ho va dir per què sabia que m’agradaria i així li demanaria més llibres, però no ho he fet.
El senyor Ferrer m’ha deixat un llibre més gruixut, que els que m’ha recomanat fins ara, em diu que si Las Novelas Ejemplares m’han agradat, El Lazarillo de Tormes també ho farà.
He vist uns anuncis als diaris d’Escuela Radio Maymó, diuen que pots aprendre com funciona una ràdio sense sortir de casa, t’envien els llibres i les peces per fer-ne una, al final et quedes amb la ràdio i tot el material que has necessitat per fer-la.
Això m’agrada i li dic al pare si puc enviar una carta per demanar informació de com funciona i el que val.
Ara vols estudiar ràdio? Val més que vinguis més pel taller i et fixis “amb” el que fas i quan comenci el curs ja saps que et tocarà fer.
Però també em diu que si vull demanar informació, que ho faci, que això no costa res.

Quan he rebut la propaganda de l’Escuela Maymó, he vist que és bonica i m’agrada molt el que explica, però fer aquest curs és bastant car, jo no tinc tantes pessetes i els pares no ho voldran pagar.
Això de la ràdio m’ha fet molta gràcia, trec la tapa del “radera” del nostre aparell, és un Stibert fabricat a Barcelona, que ens va donar la iaia Casilda quan va marxar a viure al Brasil i no sé com funciona perquè puguem escoltar el que diuen de tan lluny.
Quan era més petit creia que la veu venia pel fil elèctric, però ara ja sé que pel cable només porta electricitat perquè pugui funcionar i la veu arriba per ones que corren per l’aire.
Vaig a la biblioteca i demano llibres o revistes que parlin de com funciona una ràdio, en una revista de Mecánica Popular expliquen com fer-ne una de galena, faig una llista del que necessito i crec que podré fer-la.
Surto i m’arribo a la botiga del senyor Garriga al carrer Sobrerroca, li explico el que vull fer, li fa molta gràcia i em diu que no cal la llista de coses que li demano, que puc comprar un quid on hi ha tot el que fa falta per fer una ràdio d’aquestes.
Torno cap a casa i ho explico als pares, en un principi no els hi fa molta gràcia, però la mare diu que si faig bondat em poden comprar aquest quid pel meu “cumpleanys”.
A casa m’agrada cantar amb la mare, ella diu que més que cantar el que faig és cridar, però a mi em sembla que ho faig força bé.
També escolto els programes de música que fan per la ràdio, com El Gran Musical dels diumenges al matí.
Avui, diumenge, hem fet una sortida amb els pares i els meus amics, al Cachas ja el coneixien perquè el seu pare organitza excursions amb autocar i ens ha convidat a anar- hi alguna vegada, al Nin no el coneixien.
Jo sempre parlo amb ells en català, però el Nin només parla en castellà i això no agrada gaire als pares.
Hem agafat el tren dels Catalans direcció Berga, és la primera vegada que fem aquest viatge, passem de Berga i arribem fins a l’estació de la Baells.
Allà hem baixat cap al riu Llobregat, per passar el dia en unes ombres i poder-nos banyar a la riera de Vilada, que porta una aigua molt neta. Aquí la riera fa uns tolls entre les roques on podem saltar a l’aigua i jugar.
El viatge m’ha agradat molt, els vagons del tren són de fusta, no va gaire de pressa i el tiba una màquina de gasoil, això vol dir que no fa fum i podem anar tota l’estona a la plataforma, fora del vagó.
La via passa pel mig dels pobles i va al costat de la carretera, podem saludar a la gent que marxa a peu o amb carro, hi ha cops que els cotxes passen a tocar del tren i també els hi diem coses, tot això no es pot fer si vas en els trens de la Renfe.

Pel meu “cumpleanys” m’han comprat roba, com cada any i m’han donat els cèntims per anar a buscar les peces per fer la “ràdio galena”.
El senyor Garriga m’ha dit que és molt fàcil de fer i que si em quedo fins a l’hora que tanquen la botiga, m’ajudarà a muntar-la i així ja podré anar cap a cas amb la ràdio funcionant.
Mentres la muntem m’explica com funciona Ràdio Manresa, que està a la Plaza General Mola, diu que si em fa gràcia hi puc anar de part seva i m’ho ensenyaran.
També m’explica com funciona el centre emissor que tenen al Castell, amb l’antena que fa que l’emissora s’escolti molt bé a Manresa i per tota la comarca.
Ja tinc la “ràdio galena” que funciona, però només s’escolta amb un auricular petit que cal posar-lo a l’orella.
Quan me’n vaig a dormir, l’engego i em quedo una bona estona buscant emissores, no se’n poden escoltar gaires, però alguna se sent força bé. El problema és que la mare passa pel meu cuarto i me la fa tancar.
Només falta que ara no dormis per culpa d’aquesta cosa, si no dorms, te la prendré i l’amagaré. La nit és per dormir i no per estar-te escoltant ves a saber quines rucades.