Engego un nou curs,1962-63, al Grupo Escolar Generalísimo Franco amb el mestre Juan Ferrer. Aquest serà l’últim curs en aquesta escola, ja que faré la preparatòria per l’examen d’ingrés a l’Istituto Luís de Peguera per estudiar el Bachillerato.

Nano, ja cal que aquest any estudiïs de valent, que fins ara ha estat més jugar que estudiar, però l’institut ja és una altra cosa, o t’espaviles o no te’n sortiràs.

La classe és l’última del passadís del segon pis, té una forma rectangular, com totes, però acaba en una mitja circumferència, amb finestres que donen al pati, això fa que tingui més llum que les altres.

Es veu que aquesta classe l’han acabat de fer no fa gaire, no tenia vidres a les finestres i l’havien deixat a mig fer. Per això les taules no són com les de les altres classes, de fusta i velles, sinó noves de tubo de ferro i fórmica.

En començar el curs, el mestre ens ha dit que ens caldrà portar coses per fer manualidades i dibujo. Anirem cada setmana, un parell de dies, a l’última planta on hi ha les classes de la Escuela Municipal de Artes y Oficios, a fer dibujo amb un mestre que es diu Fernando Hurtado Sanchís.

Cal que portem:

Una carpeta gran per les laminas de dibujo, que han de ser unes d’especials que fa el senyor Hurtado, no en podem fer servir de cap altra mena. Les podem anar a comprar a la Libreria Vergés que està a la cantonada del carrer Guimerá i el Paseo de José Antonio.

El llibre de dibuixos de mostra que haurem de copiar, del mateix Hurtado. Lápices de dibujo de diferents números i l’estuche de lápices de color, tot això per fer dibujo artístico.

I pel dibujo lineal: Regla de plàstic de 40 cm, esquadra i cartabon de 30 cm, transportador. Estuche de compás, bigotera, tiralíneas, peces per punta de llapis i per tinta. Tinta “xina”.

També ens ha dit que de cara a Nadal farem un trabajo manual per portar a casa.

A mi tot això m’agrada, crec que aquest curs serà molt diferent de tots els altres.

Els pares han trobat un local per traslladar el taller, és al carrer de La Luz número 12. El lloguer no és gaire car, però està en molt mal estat, cal fer obres, instal·lació elèctrica, pintar… Era una quadra on hi havien tancat una tartana i el seu cavall.

S’hi pot entrar directament des del carrer, baixant un graó o des del replà de l’escala que puja als pisos de sobre.

Firmem un contracte de lloguer amb els amos, uns senyors que es veuen bona gent. Viuen a l’últim pis de la mateixa casa. Hem pactat que estarem uns mesos sense pagar lloguer, mentre netegem i fem les obres més necessàries.

Ara, a més de treballar al taller del Poble Nou, també cal arremangar-nos per poder entrar en el nou local al més aviat possible. Fa una pudor de fems i humitat que no es pot aguantar.

El local és rectangular, té una entrada una mica més ampla i després és ben recta. Hi ha dues parets que el divideixen en tres parts. Al final, a tocar del sostre, hi ha una finestra petita amb reixes, que dona arran de terra del pati de l’entresol.

Com sempre el paleta Leocadio és qui farà les obres, cal demanar un permís a l’Ajuntament per fer-les i un altre per poder obrir la impremta. Resulta que aquesta activitat necessita un permís especial, perquè està classificada com a indústria tòxica, també cal que els veïns més propers, ens firmin una autorització.

Que una impremta té alguna cosa tòxica, ja m’ho semblava per les tintes que es fan servir i també perquè els pares volen que begui llet cada dia que faci de caixista.

Em diuen que la llet ajuda que no em faci mal respirar una mica de pols, de plom i antimoni, que és del que estan fetes les lletres d’impremta. També han insistit molt que m’he de rentar les mans amb sabó després de treballar i mai posar-me els dits bruts a la boca o al nas.

Hem fet tractes amb un senyor que porta un carro amb cavall, que ens ajuda a treure la porqueria i la runa de les obres, crec que ho va a llençar a la vora del riu. El carro és de fusta, molt més petit que una tartana i ben reforçat per poder carregar runa, sacs i totxos.

La mare pensa que aquest home fa molts viatges amb el carro, ens cobra un tant per cada viatge, per treure poca cosa.

El pare li ha dit que no torni més i ara ha contractat un senyor amb un motocarro.

Aquest diu que ho descarrega tot al costat del basurero municipal, que hi ha al camí de Rajadell, “radera” el cementiri, es veu que allà és on l’Ajuntament diu que s’ha de portar la runa d’obres.

És millor que aboquin la runa on diu l’Ajuntament, que de qualsevol manera al costat del riu, com feia el carreter.

En Leocadio diu que la humitat supura de la claveguera que passa per sota del local. Cal obrir i posar una tuberia de ciment nova, o no acabarem amb la humitat i la pudor. Amb això no hi comptàvem, val diners i tardarem més a poder fer el trasllat.

Avui la ràdio parla d’un gran desastre al Vallès a Terrassa, Rubí, Sabadell… Escoltem EAJ 1 Radio Barcelona on el locutor Joaquín Soler Serrano no para de demanar ajuda, diners, mantes, roba… per als damnificados. Es parla de centenars de morts.

Aquest locutor també fa un programa que es diu Avecrem llama a su puerta, resulta que van per les cases i truquen, si quan obres la porta tens una pastilla d’Avecrem et donen un premi. A casa, normalment no en fem servir d’aquestes pastilles, ens agraden més les Maggi, però la mare sempre en té alguna, per si truquen els del programa.

Aquí a Manresa ha plogut fort, però no ha fet mal. El pare explica que els ajuntaments havien permès fer cases molt senzilles i barraques a les rieres seques i que ara que ha fet un bon temporal, l’aigua s’ho ha emportat tot.

En Joaquín Soler Serrano diu que han caigut més de dos-cents litres d’aigua d’un patac i que això era imprevisible. No para i està tot el dia demanant la solidaridad del pueblo catalán.

Hi havia barris sencers on vivia gent treballadora que no tenia on anar i es feien una barraqueta per viure al costat de les rieres, que eren uns terrenos que no tenen amo, per això ningú els hi reclamava. Però els ajuntaments sí que sabien que tota aquella gent estaven en perill, però mira, com que eren pobres, tant els hi feia el què els hi pogués passar.

Ha vingut la Mari tot esverada, es veu que té família del pueblo que viu a la riera de Las Arenas i li fa por que els hi hagi pogut passar una desgràcia. Ara ja es parla de més de mil morts, la majoria gent gran, dones i nens.

La mare proposa fer paquets de roba, però no els vol portar enlloc, agafaran el tren i aniran fins aquella riera, per mirar de trobar la família de la Mari.

No em refio gens ni mica del Soler Serrano, ni dels ajuntaments que recullen roba i diners. Si tenim alguna cosa per ajudar, ho farem de mà a mà.

Jo també hi vull anar, però la mare diu que no és una cosa per nens. Que serà molt desagradable i no vol que deixi d’anar a l’escola ni un dia.

La mare i la Mari han marxat carregades amb roba i mantes. Porten un impermeable i katiuskes als peus.

Quan han tornat, ja és de nit, la mare diu que la família de la Mari estan tots bé, que a la part on viuen no hi ha arribat l’aigua de la riera, però que el temporal els hi ha rebentat la teulada i tot el que tenen a casa està moll, enfangat i fet un fàstic.

Jo no volia mirar, però he vist un nen més petit que tu… pobret. No vegis com ens han agraït el que els hi hem portat, perquè no han rebut cap altra ajuda, ningú s’ha acostat per veure què els podia fer falta. A sobre s’han quedat sense feina, la riuada també s’ha emportat la fabriqueta on treballaven.

La mare plora, està trista, però el pare li diu que ha fet molt bé, que poques persones hi ha al món amb el seu bon cor.

Expliquen per la ràdio que hi ha morts que surten flotant al mar o que arriben a les platges.

El pare ha portat un Mundo Obrero que dedica algunes pàgines a aquest desastre, diu el mateix que deia ell la nit del temporal, que la culpa és dels ajuntaments i del Gobierno Civil que han deixat construir de quansevol manera.

Com sospitava la mare, una bona part de l’ajuda que va portar la gent, piles de roba, sabates, mantes i milions de pessetes no han arribat als que ho han perdut tot, sinó que ha volat.

La mare encara s’enfada més quan sent la ràdio dient que l’ajuda que arriba a la gent, és per la generosidad del Generalísimo. Això la fa renegar com mai l’hi havia escoltat.

El Franco ha anat a donar ànims a los damnificados i els ha dit que ha manat que es reconstrueixi tot el que s’ha perdut. El pare se’n riu.

A veure si també farà resucitar els morts. Segur que aquí més d’un s’omplirà les butxaques.

La Paquiteta ens ha proposat que si un dia a la setmana vaig a casa seva, en sortir de l’escola, em farà classes de francès. Que em serviran per tenir bones notes, quan vagi a l’Institut.

També diu, que si vull, puc anar algun dia amb ella a l’Institut Français. Què està a la mateixa escala del Lingua Club, al carrer San Juan Bautista de la Salle.

Aquest diumenge hem anat a la Barriada Mion, és un barri de cases petites, carrers de terra que pugen i baixen al voltant de la muntanyeta del Puigberenguer, on hi ha una gravera.

La majoria de gent que hi viu parla en castellà, però nosaltres anem a casa d’una família que és de Camarasa. Ja fa temps, que durant unes vacances, el senyor Baleri va demanar al pare si li podia donar un cop de mà, per venir a viure a Manresa, no sé si el pare els ha ajudat, però avui ens conviden a fer el cafè a casa seva.

El pis és en una casa de dos plantes, entrem i es veu tot molt endreçat i net, però amb pocs mobles.

No fa gaire que han arribat i sembla que estan contents, diuen que per culpa de la guerra moltes famílies van marxar del poble, la del pare va ser una d’elles, però ara és més estrany que algú se’n vagi. Semblen bona gent i quedem que un dia vindran ells a casa nostra.

A l’escola el tracte amb el senyor Ferrer és molt diferent del que hem tingut amb els altres mestres. A classe diu coses en català i no ens renya si nosaltres el parlem o el fem servir per dir alguna cosa, mentre no sigui un tema d’estudi. De totes maneres el dia que creu que pot venir el director, o pitjor, l’inspector, es posa serio i no vol sentir ni una paraula en català.

Explica coses d’ell i de la seva senyora, que també és mestra aquí, al Grupo Escolar Generalísimo Franco. També parla del seu poble, Sant Llorenç de Morunys.

Quan està fent classe és molt serio, renya fort si algun nen xerra o fa soroll, no pica mai, però només cal que s’acosti enfadat, perquè et tremolin les cames.

Té un estanc, bé crec que és d’un familiar, al carrer Casanova, és l’estanc a on ens feia anar a comprar-li tabac el mestre Larrañaga. M’ha dit que si algun dia vull parlar d’alguna cosa amb ell, puc anar-hi en sortir de l’escola.

Només hi aniré algun dia, per no fer-me pesat i procuraré no estar-m’hi gaire estona, ja que ell ha de despatxar a la gent que hi va entrant a comprar.

El local és molt petit, però i ven moltes coses, paquets de cigarros, caliqueños, puros, tabac de picadura per pipes, pipes, mistos, papel de liar, encenedors, també sellos, polizas, letras de cambio, papel del estado, certificados…

Com ens va dir, en començar el curs, per Nadal farem un treball manual per portar a casa, per això ens ha donat uns dibuixos, de mostra, de coses que podem anar a fer al taller, que és una classe de l’escola d’Artes y Oficios que hi ha al nostre pasillo, al costat dels retretes.

En aquesta classe hi ha bancs de fuster i algunes eines, però ens han dit que les eines no les podem tocar, no sigui que les espatllem o que algú se les emporti cap a casa.

Jo vull fer una casa de fusta, només la fachada, al portal i posaré una postal del naixement, m’ha semblat la cosa més bonica de les que podíem triar.

Però he de dir als pares que m’han de comprar un serrucho petit i una llima, que es diu raspa, que per un costat és plana i per l’altra rodona. La fusta per fer la casa, m’ha dit el senyor Ferrer que passi per l’estanc i em donarà dues capses, buides, de puros que em serviran per fer aquest treball.

No he tocat mai aquestes eines, però ve un senyor que ens ensenya com s’han de fer servir i com es talla i llima la fusta. La majoria de nens de la classe no venen al taller, alguns han triat fer només un dibuix i altres em sembla que ho volien fer, però els seus pares no els hi han buscat les eines.

Amb el pare anem a comprar la raspa a la Ferreteria Armengou de la carretera de Vich. És una botiga molt gran on despatxen uns senyors que porten uns guardapolvos no gaire nets.

Hi ha tantes coses diferents, que no puc entendre com s’ho fan per trobar tot el que la gent els hi demana. Tenen capses als taulells i a les parets fins al sostre, on hi han d’arribar amb unes escales. També per terra hi ha tubs, teles metàl·liques, rollos de filferro…

La Fereteria Hermanos Sol ens queda una mica més a prop de casa, està a la Avenida del Caudillo, davant de Cal Jorba, però mai hi anem a comprar.

El pare ha portat un serrucho, que no sé d’on l’ha tret, es veu que és vell, però diu que pel que he de fer, ja m’anirà bé.

Vull que em quedi una cosa ben bonica, que el senyor Ferrer vegi que he aprofitat bé la fusta de les capses de puros i que els pares estiguin contents amb el meu trabajo manual.

De cara a Nadal rebem cada any un paquet del Brasil. La iaia ens envia coses d’allà, uns “llapissos” de colors per mi, una cadeneta o un braçalet per la mare, un bolígraf pel pare… i sempre hi ha un saquet de cafè.

La iaia ens diu, per carta, que està molt bé. Viu en una casa als afores de Sao Paulo, on té un hort i cria conills. Explica que allà no hi ha gaire tradició de menjar conill, però que ells en venen tants com en poden criar.

El problema és que el cafè que ens envia no està torrat, el pare ha preguntat, al senyor Serra dels cafès, com es poden torrar a casa aquests grans.

El senyor Joan Serra és una persona molt amable i atenta, té una botiga al començament del carrer Magnet, on torra i ven cafè. Els dies que ho fa, l’olor de cafè s’escampa per tot el carrer.

El pare ha agafat una paella vella i l’ha portat al padrí Amadeu, perquè al taller del garatge de l’Agència Mora hi faci tot de foradets.

Una vegada foradada, la posem amb el cafè, sobre la flama del foc de gas. El pare va movent la paella perquè tots els grans es torrin igual per tots els costats.

Això fa que tot el pis s’ompli d’olor de cafè. Però quan la mare mol al molinet els grans torrats i prepara un cafè, no el troba bo.

Potser no estic acostumada a aquest cafè, segur que la iaia ens envia el millor que es pot trobar al Brasil, o no el sabem torrar com cal.

Ara els diumenges a la tarda fan, per la televisió, una nova sèrie de l’Oeste, que es diu Bonanza. Està bé, són històries d’un pare amb tres fills, hi ha baralles i persecucions, però, tot i que porten pistoles i rifles, disparen ben pocs tiros. També fan una altra sèrie de l’Oeste, que es diu Cheyenne, però aquesta no la puc veure perquè la fan entre setmana.

Ja falta poc per les vacances de Nadal, el meu treball manual està quedant molt maco, he tallat, amb l’ajuda del senyor que bé a ensenyar-nos manualidades, el perfil de la casa, una finestra i la porta, és com la façana d’una casa de pagès.

El més pesat i ho he de fer sense ajuda, és la teulada, he agafat els “llistonets” que portava de reforç una de les capses de puros, els hem tallat a la mida dels dos costats de la teulada.

Ara hi he de fer amb la raspa la forma de les teules. Els hem posat ben apretats al cargol del banc de fuster i amb la raspa vaig fent la forma de les canaleres, m’han marcat per on he de llimar, però això no s’acaba mai.

Ara, que ja tinc totes les peces de fusta a punt, la façana, els dos fulls de la porta, les tires de la teulada i la peça del peu de la casa, cal encolar-les i posar-hi uns serjants perquè no es moguin fins que la cola estigui seca.

Una vegada tot encolat, he enganxat, amb pegamento, per “radera” de la finestra el retall d’una postal de Nadal, de manera que només es veu un angelet i a la porta un altre que hi ha el naixement.

A sobre la teulada hi he posat uns trossets de cotó fluix, sembla que estigui nevada, crec que ha quedat molt bonic, a veure què diuen els pares.

Avui és l’últim dia de classe abans de vacances, he portat el meu treball a casa, ben embolicat amb paper de color que ha portat el senyor Ferrer.

Els pares l’han desembolicat i els hi ha agradat, tant que el pare hi ha posat una xinxeta amb una cinta i l’ha penjat al menjador. Estic d’allò més content, crec que de veritat m’ha quedat molt maco i els pares també han estat contents.

Aquestes festes de Nadal fa fred de veritat, es veu que hem arribat a vint graus sota zero, el pare diu que fa més fred que a Moscú. La nevada també ha estat forta.

S’han rebentat molts tubs de l’aigua potable, nosaltres deixem cada nit les aixetes obertes amb un rajolí, així sembla que no es gelen els tubs.

La neu en alguns llocs ha passat del mig metre d’alçada i s’han vist esquiadors baixant pels carrers. Amb el fred la neu ha quedat ben gelada i molta gent ha relliscat i s’ha fet mal.

Jo he sortit a voltar una mica i mirar de fer un ninot de neu, però de seguida m’ha entrat neu a les katiusques i també, com que només tinc uns guants de llana, s’han quedat ben xops. He tornat cap a casa amb les mans i els peus que em feien mal del fred.

Com sempre quan neva, el primer que es troba a faltar a les botigues és el pa, a cal Joan de la son ens han dit que no patim que aparten el pa pels clients de sempre i que no cal que n’acaparem, com vol fer alguna gent poca-solta.

Per Cap d’Any ens trobem, tota la família, a casa de la tieta Gregoria, el Pepe i la Carme, per veure la televisió i menjar el raïm amb les campanades, que aquest any les fan en directe des de la Puerta del Sol de Madrid.

Per Reis, encara amb neu gelada pels carrers, hem anat a casa del padrí per recollir el llibre de Julio Verne, aquesta vegada ha estat Miguel Estrogoff.