Avui no vull tornar a l’escola i trobar-me aquell home, que potser voldrà que li toqui la tita un altra vegada. Això és un problema molt gran i no vull parlar-ne amb ningú. No sabré quina cara fer-l’hi i tampoc si el senyor Molina em preguntarà alguna cosa del que va veure.

Crec que abans de posar-se a cridar, el mestre Molina, ja havia vist des de la porta el que estava passant, per això va fer aquells crits i em va dir que marxés cap a casa.

He decidit que posaré una bona pedra a la cartera, per obrir-li el cap, li vull fer mal, d’aquesta manera penso què m’expulsaran de l’escola i no caldrà què hi torni més.

Quan la mare em crida perquè em llevi, li dic que em trobo malament, que em fan mal la panxa i el cap.

Ara què et passa? Va, posa’t el termòmetre a la “xella”, a veure si tens febre.

Suposo que, com que la mare sap que vaig content a l’escola, es creurà que estic malalt. És així, tot i que no tinc febre, em diu que em quedi al llit.

Al migdia, quan ha vingut el pare, li hem explicat que estic malalt, em posa la mà al front, pregunta si vaig bé de ventre i decideix que dinarem i després m’acompanyarà a l’escola, li ve de pas per anar al taller.

Rondino, però no tinc cap més remei, si no vull explicar el que va passar ahir, que anar cap a l’escola. En arribar el pare m’ha deixat a la porta on hi ha nens de la meva classe.

Mentre pugem per les escales, em diuen que no hi ha el mestre suplent, que ha vingut el senyor Ferrer per fer la classe, però que els hi han dit que la setmana que ve, ja tindrem el mestre Molina. Respiro a fons, no tornaré a veure mai més aquell home.

Vaig a nedar a “pisina”, ara hi ha un entrenador nou què es diu Hans Brink, que també és holandès, com el primer que vaig tenir.

Com que fa molts mesos que no vaig a entrenar, no em coneix, només m’ha dit que faci l’escalfament i en acabar que vagi al seu costat. Parla un castellà que costa molt d’entendre.

Estic preocupat, per si em dirà que no cal que segueixi anant a entrenar. Mentre faig l’escalfament, ja començo malament. Em diu que ha de ser más fuerte, que el que faig no serveix per res

Em pregunta que nedo i em mana que salti a l’aigua per fer unes “pisines”. No parla normal, només mana cridant, amb una veu una mica afònica, però forta.

Al moment de saltar he relliscat, estava nerviós, he caigut malament a l’aigua i això tampoc ha agradat a l’entrenador. Ja em veig fora.

Quan ja fa una estona que vaig nedant, em diu que pari i que faci una “pisina” esprintant, el veig, de reüll, que va caminant, seguint-me, tot mirant com nedo. Quan arribo al final, em diu que no pari, que torni però fent tots els moviments més grandes. Amb els seus braços m’ensenya el que vol dir.

Arribo, surto de l’aigua i em diu que si vull puc seguir de nedador, que creu m’adaptaré bé a nedar distàncies llargues amb braça, però que no puc faltar cap dia.

L’entrenament que m’ha marcat és:

Un escalfament ben fet.

Deu “pisines” braça.

Deu de peus. Agafo amb les mans una fusta rectangular i només faig anar els peus.

Deu de braços. Amb una càmera de bicicleta posada als turmells, que no em deixa separar els peus, nedo només amb els braços.

Vint “pisines” més a bon ritme.

Això de dilluns a divendres. Estic molt content, no faltaré cap dia i els dissabtes al matí i els diumenges, que pugui, també hi aniré, encara que no faci l’entrenament.

Vaig amb el Marcos a jugar a futbol al Congost, ara hi anem tots dos de tant en tant, ell no és gaire bo, però molt millor que jo. Quan ens trobem amb altres nens i trien per fer els equips, sempre soc dels últims que agafen, normalment jugo de defensa dret.

Corro molt “radere” la pilota, no em canso, i si un contrari m’encara, normalment pot passar la pilota, però no el jugador. Em diuen que faig moltes faltes, però als del meu equip ja els hi està bé.

Avui, tot baixant per la carretera de Cardona, jugàvem amb el seu balón per davant del Cuartel de la Guardia Civil, quan li he passat massa fort i ha volat per sobre la barana de pedra per caure al canal.

M’ha esbroncat mentre corria pel camí que baixa fins al corrent d’aigua, jo vaig “radere” seu, mig espantat, per si no el podem agafar.

Al final, amb l’ajuda d’una canya, l’hem pogut fer arribar a la vora i recuperar-lo. El Marcos em fa mala cara, però li dura poca estona.

A vegades quan em poso al llit per dormir, penso que si estic quiet i concentrat amb què penso, això pot passar. He d’estar absolutament quiet, amb les mans com si portes un cotxe, d’aquesta manera em despertaré conduint-lo de veritat… Això no passa mai.

El que sí que passa cada dia, és que sento a la meva mà, aquella cosa dura i fastigosa, no vull recordar-ho, però em ve al cap encara que no vulgui. No em costa no parlar-ne, estic acostumat a guardar secrets, com que a casa treballem d’estranquis, que si escoltem la “Pirinaica”, que el pare es reuneix amb companys del PSUC…

Al taller els pares es fan un tip de treballar. El pare vol que aprengui a distribuir, això vol dir que quan deixa un motllo net a la platina a sobre del comodí, cal retornar cada lletra, filet, espai i separador al seu lloc, per poder tornar a fer un altre motllo.

Cada col·lecció de lletres d’una mena es diu pòlissa i porta més o menys lletres de cada mena segons les que fan falta per escriure les paraules. Si no està completa a dintre la caixa, no podrem fer nous motllos per imprimir.

Però això és molt avorrit i no em puc equivocar. Ara ja no em cal mirar la caixa que el pare em va preparar, amb els paperets posats dintre els caixetins, amb el que hi va a cada un.

Però, si vaig de pressa i m’equivoco, o em cau una lletra allà o no va, quan el pare la troba, sempre la troba, no em renya, però rondina.

Com pot estar això fora de lloc? Ves a saber com a anat a parar aquí!

Em mira i jo faig com si sentís ploure.

El curs s’ha acabat, va començar molt bé, però la malaltia del senyor Molina ho ha espatllat del tot. Tinc bones notes, sis amb un 7 o més, les pitjors Formación del Espiritu Nacional i Educación física amb un 5 i un 5,6, els hábitos tots B. Acabo amb ganes de començar el nou curs amb el senyor Ferrer.

Els dies que ha vingut a la nostra classe, m’ha agradat molt, és serio, però no crida i li agrada explicar coses, siguin de la Enciclopédia o no. És l’únic mestre, de tots els que he tingut, que a classe diu coses en català.

Com cada any, per Sant Joan tornem a anar a Comarruga, el que aquesta vegada ho ha fet diferent i més divertit, ha estat que hem comprat un matalàs inflable per jugar a l’aigua.

Al tornar he tingut un bon ensurt. Estàvem esperant el tren dels Catalans a Martorell. Ja era fosc, a la carretera es veien els llums de La Tina, però faltava una bona estona per l’arribada del tren.

Anava a donar una volta i aprofitar per fer un pipí, quan no he vist que hi havia un marge i he caigut, no era gaire alt, però estava ple d’”esbarges” molt atapeïts.

He quedat estirat a sobre d’aquelles punxegudes plantes, sense tocar a terra, com si flotés. Em punxava per tot arreu i si volia posar-me dret, m’enfonsava i encara em punxava més. No sabia què fer i la resta de la colla no em podia veure, des de l’estació, per venir a ajudar-me.

A cap d’un moment he decidit anar girant el cos, ben tieso, cap al final dels “esbarges” i deixar-me caure al camí.

Dit i fet, no m’he enfonsat entre les maleïdes punxes i he pogut sortir, això sí, brut de la terra del camí i tota la roba, cames i mans plenes de punxes. Quan m’ha vist la mare no se’n sabia avenir com havia pogut acabar d’aquella manera.

Els pares m’expliquen que aquest any no anirem de vacances a Camarasa, que ara ja conec la família i on va néixer el pare, per això anirem a León i fins a Villagroy, al poble de la iaia i la mare.

És bo que coneguis tota la família, tothom tindria de saber d’on ve.

De tornada pararem a Madrid, que és la capital d’España. La mare també hi té família i el pare vol trobar-se amb uns companys de la presó, dels que no n’ha sabut res més, des que els van escampar per diferents presons.

Com que no hi ha tingut cap més contacte, els hi envia unes cartes a la “direcció” que li van donar quan els van separar, espera que un o altre encara visqui al mateix lloc.

Per precaució ha enviat només dues cartes i en diferents dies, pensa que seria molt mala sort que si la policia les obrís, fos el mateix home els dos dies i que pogués lligar caps. Si no responen, té més “direccions” per escriure, però aquest dos són els que eren més amics.

Com que no sap en quina situació poden estar, ni tan sols si són vius, i la policia pot obrir les cartes, ha d’anar molt alerta amb el que hi posa, ni parlar de política, ni de la presó.

Avui hem rebut la resposta a una de les dues cartes que va enviar el pare als seus companys. Diu que l’esperen amb moltes ganes de retrobar-se i li posa un telèfon per trucar i quedar.

El pare ha mirat amb un comptafils el sobre, per intentar saber si la policia el podia haver obert, al posar un número de telèfon, podia portar problemes a l’hora d’haver de quedar. Al final li sembla que no ha estat obert.

M’explica que a vegades arriben cartes que han estat obertes i els han deixat de qualsevol manera, perquè sàpigues que l’han llegit i que això vol dir que et vigilen.

Altres, si els interessa que continuïs escrivint-te amb aquella persona, tornen a tancar el sobre amb molt cuidado, perquè te’n refiïs i segueixis explicant coses.

També em diu que a la presó, on totes les cartes passaven per la censura, primer feien una carta normal. Després escrivien, un missatge entre les línies, amb una tinta, que es feien ells mateixos, que es diu simpàtica. Aquesta tinta és invisible, només si escalfes el paper, pots llegir el que hi ha escrit. La feien a partir del pipí i algun suc de fruita, com la llimona.

Anem cap a l’estació, carregats amb dues maletes i la bossa que ens ha donat la Mari, per portar a la seva germana del pueblo.

La Mari va demanar a la mare si li faria el favor de portar un paquet a la seva germana, la mare no li podia dir que no. Però quan va veure com era de gran la bossa, va posar mala cara, però no tenia cap més remei que carretejar-la.

Nosaltres a les maletes també portem coses pels tios i primos, els pares diuen que és de mala educació arribar amb les mans buides.

Agafem el tren del nord, un Expreso amb un bitllet de tercera que es diu Kilométrico, que es veu que surt més barat que el bitllet normal.

El Kilométrico no és un bitllet de tren, és com una llibreta, que quan el compres ja dius quants quilòmetres vols pagar. Després els revisors apunten els quilòmetres que fem i hi posen un timbre.

Aquest viatge és el més llarg que hem fet mai, estem unes “vint-i-dos” hores en uns vagons amb bancs de fusta, de tant en tant m’aixeco per estirar una mica les cames.

Hi ha estacions on s’acosten a les finestres dones i nens que volen que els hi comprem ampolles de beure una mica fresques, les porten en uns cubells amb gel, n’hi ha de gasosa, Coca-Cola o cervesa. També porten trossos de coca, d’empanades, bocadillos… La mare diu que tot és molt car.

Al tren, que en un principi anava molt ple, hi van famílies amb nens i molts homes, tothom com nosaltres, carregats amb maletes, cistells i draps de farcell. Al vagó hi ha un tuf de suor, xoriço i, com diu el pare, d’humanitat.

Arribem entrada la nit a l’estació de León, ens estan esperant el tio Pedro i els seus fills Manolo i Saro, el cosí Claudino no ha pogut venir, treballa de camioner i està fent un viatge, la tieta s’ha quedat a casa preparant-nos el sopar.

Abraçades, petons, llàgrimes i cap a casa dels tiets per sopar i dormir que estem molt cansats.

L’endemà voltem per la ciutat que és molt bonica, visitem la Catedral; una casa amb torres punxegudes que va fer Antoni Gaudí, que és un arquitecte català; l’estàtua de Guzmán el Bueno, la història d’aquest senyor l’hem estudiat a classe; el Convento de San Marcos…

Aquest convent, que avui està tancat, es veu gran i bonic, però el tio Pedro n’explica coses terribles. Diu que el Franco el va fer servir com a Campo de Concentración, no he entès ben bé si ell hi va estar tancat o no, però diu que hi van passar uns deu mil presos i que en van matar centenars.

La gent de León veien de matinada com sortien camions amb presos i al cap d’una estona tornaven buits.

Per l’entorn de León, es podien trobar morts, la Guardia Civil deia que eren fugitius i que els havien tingut de matar perquè s’escapaven i eren perillosos.

A altres els hi donaven unes pales per fer una forat, els feien posar al costat i els disparaven perquè caiguessin a dintre. Després ho tapaven amb la mateixa terra que ells havien tret. El tio diu que aquests no es trobaran mai, si no és que algú ho va veure al mateix moment que passava i algun dia ho vol explicar.

Jo entenc que a Cataluña el Franco ens tingués ràbia i bombardegés, matés i tanqués a les presons molta gent. Però em costa més d’entendre que aquí, que és España, també ho fes igual o pitjor.

Quan tornem a casa m’agradarà parlar d’això amb el pare, segur que ell m’ajudarà a entendre perquè van passar aquestes coses i si pot tornar una guerra com aquella. Em quedo molt preocupat.

Hem agafat el primer tren del matí fins a Toral de los Vados, aquí baixem per travessar el riu i enfilem muntanya amunt, per un camí ben estret, passem prop de Corullón i arribem a Villagroy, que és el poble de la iaia i la mare.

El camí em fa una mica de cosa, passa per un bosc de castanyers i no estic acostumat a aquests arbres. També per què diuen que en aquests boscos hi ha molts llops.

El tio Pedro parla molt amb el pare, s’acaben de conèixer i sembla que siguin amics de tota la vida.

Li explica que a ell també li van fer un Consejo de Guerra i va passar uns quants anys a la presó. Però que al poble, on es va quedar tota la guerra la mare, no van veure ni un soldat. Una altra cosa és el que va passar a la capital i altres pobles grans, principalment els de la Cuenca minera.

Al poble ens han convidat a dinar uns cachelos amb chorizo picant, després de fer un vol per les poques cases que encara hi viu gent. Tothom vol abraçar la mare i conèixer el seu fill.

Quan ens assentem a la taula per dinar, ens ensenyen que tenen una bombeta, només una, ens diuen que fa pocs dies que han posat l’electricitat al poble.

Dinem, els cachelos, que són patates estofades, com que picaven força, jo he begut molta aigua i els pares i el tio vi i després una copeta d’orujo.

Ja portem una setmana per aquí i els pares diuen que hem de marxar, els tios i cosins decideixen que anirem a un restaurant a sopar, per celebrar la visita i demà ens acompanyaran al tren.

Avui a primera hora hem anat a l’estació de León. És un edifici gran, de color vermell brut i amb un rellotge a la fachada. A dintre hi ha una coberta que s’aguanta amb uns triangles de ferro. Com totes les estacions de tren, està bruta i als lavabos millor no acostar-s’hi.

Hem vingut d’hora perquè volem facturar els dos cistells que portem. Un, el més gran, ens el van omplir de coses de menjar a Villagroy, l’altra l’han omplert la tia i la mare amb coses que han comprat i el que ens van donar la família de Toral de los Vados. Estan fets amb tires de fusta de castaño i un cèrcol de la mateixa fusta a la part de dalt que fa que mantinguin la forma i es puguin agafar bé.

Quan arribem a Madrid ja ens estan esperant uns altres primos. Crec que uns són família nostra i altres de la Mari. Viuen al barri de Vallecas, per això quan a casa fem quinielas amb la Mari, sempre posa que el Rayo Vallecano guanya, encara que jugui contra el Barça.

Aquest barri no està al centre de Madrid, és de cases de planta baixa i carrers sense asfaltar. També s’hi veuen alguns blocs de Casas baratas.

El pare ha telefonat, per trobar-se amb els seus companys de la presó i han quedat a la Puerta de Alcalá, a les dotze del migdia.

I anem el pare i jo, la mare no vol venir. Diu que és un perill, que no sabem què ens podem trobar i que seria millor oblidar-nos d’aquesta trobada.

El pare em diu que si algú ens pregunta alguna cosa, estem fent turisme i em penja, del coll, la màquina de fer fotos. Ell ha dit que anirà amb un nen i el seu company, portarà: Aquello que tu ja sabes. Això vol dir un petit clavell vermell a la camisa i un diari a la mà.

Donem una volta per aquesta plaça, que és molt gran i aprofito per fer alguna foto. A la segona volta se’ns acosta un senyor, més baixet que el pare i al moment s’abracen com mai havia vist una abraçada com aquesta, amb uns cops a les espatlles tan forts que penso que es faran mal.

Ens diu que ens asseguem en una cafeteria, per prendre alguna cosa, i veure si algú sospitós s’ha fixat en nosaltres. Després entrarem al Parque del Retiro, per seure en algun banc i parlar més lliurement.

El Parque del Retiro està allà mateix, és molt gran, amb arbres i un llac amb barques al mig. Jo vaig a voltar, mentre ells parlen i parlen i encara parlen més.

Em fixo que es veuen molts d’aquells homes que es diuen Mutilados de guerra, a Manresa n’hi ha algun, però aquí te’n trobes a cada cantonada.

El viatge ja s’ha acabat, tornem a agafar el tren cap a Manresa, l’Estació de Madrid és molt gran i plena de gent, que va amunt i avall. He vist el tren TAF, tot platejat, ja l’havia vist des del Congost, passant per Manresa i el TALGO, aquest és la primera vegada que el veig.

El nostre tren també és un Expreso, però aquest té compartiments tancats i els seients són “acolchats” de color verd, molt més còmodes que els de fusta.

Quan arribem a l’estació de Manresa, anem a l’oficina de paqueteria, per recollir els dos cabassos que vàrem facturar a León. El pare diu que és un miracle que els recuperem sencers.

Hem tornat a temps de veure la Fiesta Mayor. Com que no volíem ser una molèstia, ni uns gorreros a les cases on ens hem estat, hem fet unes vacances més curtes que altres anys.

Vulguis o no molestes, i quan estàs fora també gastes molt més, tampoc estem aquest any per gaires alegries.

Aquesta Fiesta Mayor 1962 és com la de cada any: tronades i festivales a la Plaza de Los Mártires. Llums, envelat, fira, tómbola, concursos d’ocells, concerts… al Paseo de Pedro III i al de José Antonio i misses a la Seo.

Els Castillos de Fuegos Artificiales no s’han fet al Paseo de Garcia Valiño, sinó a la Plaza Cataluña. Tot i que hi ha molta gent, sembla que aquí no estem tan apilotats com quan ho feien al passeig.

Al ser socis del Club Natación Manresa, aquest any anem alguns vespres a la Piscina Municipal. Fan Lucha libre, Festivales de natación, amb unes nedadores holandeses, com el meu entrenador i ball.

Una cosa nova ha estat la inauguració, davant de la Plaza de Toros, d’una plaça, amb una font lluminosa al mig, es diu Plaza de la División Azul.

Li pregunto al pare que és això de la División Azul, diu que és un exèrcit de soldats, que Franco va enviar a lluitar amb el Hitler contra l’URSS.

Van dir que eren voluntaris, però quan un oficial s’oferia voluntari, tots els soldats de la seva unitat també estaven obligats a anar-hi, però deien que tots eren voluntaris.

En van marxar prop de cinquanta mil i entre morts, presoners, desertors que es passaven a lluitar amb els russos, ferits, malalts que es morien aquí i mutilats segurament, de sans, en devien tornar poc més de la meitat.

Els van enviar sense roba d’abrigar i quan va arribar l’hivern, a Rússia fa molt fred, es morien més congelats i de gana, que dels trets dels russos. Pobres nois, va ser una escabetxina.