Com que a la televisió han canviat el dia del Perry Mason, ara el fan els dijous, jo també he canviat el dia que vaig a casa de la Rosita i el Miliu per mirar-lo.

Són bona gent i penso que fins i tot m’estimen. Sopo a casa amb una esgarrapada i pujo cap al seu pis.

La Rosita és parladora, el Miliu no tant, però els hi agrada explicar coses de la seva família de Marganell, també de la que tenen a Tortosa.

Ell parla de la feina de tintorer a Tintes Baltiérrez. Li pregunto per què l’aigua del torrent que passa pel costat de la “pisina”, hi ha dies que és de color. Diu que quan acaben de tenyir, han de netejar el tint que han fet servir, per posar-ne un altre, per això fan servir molta aigua que va a parar al torrent. Que caldria filtrar tota l’aigua bruta abans d’abocar-la, però, això costaria molts diners i potser els amos s’estimarien més tancar l’empresa.

També m’expliquen peripècies dels viatges que fan amb la seva moto, una OSSA, per tot Catalunya, com el dia que es va posar a nevar tot pujant a Coll de Pal.

Mentre els escolto, vaig bevent el vas de llet calenta amb Cola Cao, que sempre em prepara la senyora Rosita.

És curiosa la relació que tenim nosaltres amb els quatre veïns de l’escala:

Amb els del primer no ens parlem des que ens van apujar el lloguer.

Els del segon segona, van venir després què es va morir la mare dels Buchaca i es va quedar el pis buit. Els nous llogaters són andalusos, una mica cridaners, parlen en castellà i sempre estan amb la porta del pis oberta, per on surten les olors del que estan cuinant.

Hi ha un nen una mica més petit que jo, quan em veu sempre vol que entri a casa seva, per jugar una estona.

Tenen un tocadiscos petit, té el plat on es posen els discos i la tapa que porta l’altaveu. Posa música del Manolo Escobar, la Lola Flores i altres d’aquest estil que a mi no m’agraden gaire. A vegades bé la seva mare i ens fa baixar el volum de la música.

Aquest pis dona al carrer del Coso, això m’agrada, perquè des del seu balconet, veiem el trànsit del carrer, de l’Avenida del Caudillo, el final del carrer Urgel i la plaça Valldaura, m’hi passaria molta estona mirant, però aquest nen sempre vol que juguem.

Em sembla que a la mare no li cauen gaire bé, i quan fa una estona que hi estic, em crida amb qualsevol excusa. Ells s’han adonat del que fa la mare i el nen ja no em diu que vagi a jugar amb ell.

Al tercer primera hi tenim el senyor Miliu i la senyora Rosita.

I al tercer segona hi viu, de sempre, una parella que gairebé no veig mai, no sé ni com es diuen. Bon dia, passiu bé i poca cosa més.

Per primera vegada vaig a l’escola content, entenc el que explica el senyor Molina, i m’agrada tenir la llibreta amb les planes ben ordenades, amb espais i els escrits ressaltats amb els colors dels bolígrafs, com ell vol.

Els altres nens, des del cop de puny al Rueda, continuen sense posar-se amb mi, tampoc em toquen les meves coses de la taula.

Hi ha una colla que es dediquen a canviar les coses que deixem a les taules quan sortim al patio. Això fa que al tornar es faci un bon enrenou, a vegades, fins i tot, desapareix alguna cosa.

Al pati faig el que em sembla, si vaig amb la colla del Cachas, sempre puc entrar en els seus jocs. Si no m’agrada el que fan, m’entretinc tot sol.

Quan és temporada de cromos, faig canvis i col·lecciono els de futbol, també els de pel·lícules de cine, de ciències naturals i de geografia.

De les col·leccions que surten a les rajoles de xocolata, només tinc cromos de La Campana d’Elgorriaga, que és la xocolata que compra la mare.

No puc comprar més xocolata, no en tens mai prou i després ve el mal de panxa.

Per fer les col·leccions compro cromos al quiosc de la plaça Valldaura o a la llibreria Sobrerroca de la Muralla.

Al taller ens hem organitzat la feina: El pare farà de caixista, maquinista i escrivent. La mare de guillotinista, manipuladora i anirà a cobrar, pagar, repartir les feines fetes i recollir els pedidos i jo serè aprenent de caixista, l’ajudant de la mare i faré encàrrecs.

Això de fer encàrrecs em va d’allò més bé per demanar que em comprin una bicicleta, però de moment no estem per fer gaires gastos i els pares diuen que encara soc petit per voltar per Manresa en bicicleta.

Ja tenim un nou client, la Libreria Gol de la carretera de Vich cantonada amb el carrer Juan Bautista de la Salle. L’amo és un senyor coix que es mou amunt i avall com si no ho fos.

Ens estem fent un tip de fer talonaris de números de la Loteria de Navidad i del Niño.

Com que cada un ha d’anar numerat, en el motlle cal posar dos numeradors, un per la matriu i un altre pel taló.

El numerador és una maquineta, que cada cop que s’imprimeix un paper, la mateixa pressió del timpà fa que giri un número.

Per posar-los a zero, cal fer girar cada rodeta de números, de les cinc que té, amb un bastonet de fusta, si fos de ferro podria ratllar el número i després no s’imprimiria bé.

Quan acabem d’imprimir els posem en una llauna de conserves, sense tapa i plena de petroli, cal netejar-los amb un raspall de les dents vell, d’aquesta manera queden ben nets, sense tinta i a punt per tornar a servir.

Els motllos també els netegem després d’imprimir i abans de treure’ls de la rama. Els posem sobre el marbre de la taula de fusta i amb un raspall de les sabates vell i moll de petroli, ho raspallem fins que les lletres estan netes de tinta, després els eixuguem amb uns draps vells.

La mare comença per tallar el paper a mida. Avui s’ha equivocat a l’ajustar la mida del tope de la guillotina, quan ha vist que havia esguerrat el paper tallat, s’ha posat a plorar, el pare ha parat d’imprimir i l’ha anat a abraçar.

No vull que ploris ni et disgustis per res de la feina, si no ja ens ho podem vendre tot i deixar-ho córrer.

Una vegada imprès el paper, cal esperar una mica perquè la tinta estigui ben seca.

Cal troquelar entre la matriu i la butlleta, separar-los de cent, de cinquanta o de vint-i-cinc, segons ens demana el client, posar unes tapes de paper gruixut a dalt i a sota i cosir el talonari amb dues grapes.

Per cosir els de cent talons cal fer una mica de força, la cosidora que tenim és de grapes, i funciona amb una palanca que cal apretar fins que les grapes es “doblen” per sota el gruix del paper.

El pare procura parar d’imprimir, per cosir ell els talonaris més gruixuts i que no ho tingui de fer la mare.

Que et penses? Que no tinc prou força? Si et foto un mastegot, ja veuràs si en tinc.

Riuen i es fan una “festeta”.

Cada dia m’agraden més les motos, ja siguin Montesa, Ossa, Derbi, Torrot, Lube, Rieju, Peugeot, Ducson, les Sanglas de la Guardia Civil, però les que més, són les Bultaco.

He vist davant de casa els fills del drapaire Puntí i del forn de pa Costa, de la carretera de Cardona, fent equilibris dempeus a sobre els seients de les seves motos, he badat una estona mirant les “tonteries” que feien amb les motos.

Les Bultaco Tralla són les millors, m’agraden molt més que les Montesa Brio.

Li he dit al pare que ja no vull més tebeos, ara compro la revista Motociclismo, m’agrada seguir les curses del Mundial, el Campeonato de España i també les que es fan per aquí, com la Subida en Cuesta a Montserrat, el Rallie 2000 virajes, les XXIV Horas de Montjuich…

Al Campeonato del Mundo guanyen motos que aquí no es veuen pel carrer, les italianes MV Agusta i les Honda japoneses.

Ara no escolto tant la ràdio, una mica al matí, mentre esmorzem amb la mare i una estona als vespres, sempre tenim posada Radio Barcelona EAJ 1. Com que el pare arriba, els vespres, més tard, ja no és a temps d’escoltar la Pirinaica.

Hi ha unes cançons que són divertides, no tant per cantar, sinó per ballar-les, són les del Twist. A casa quan en sentim una, vaig amb la mare i imitem com les hem vist ballar per la televisió, riem, fins que el pare ens diu que parem de fer el pallasso.

Els cantants de rock són els que més m’agraden, a part de l’Elvis hi ha un francès el Johnny Hallyday, el pare diu que això no és música, que és xivarri. Dels espanyols m’agrada el Duo dinámico. A la mare José Guardiola, Ramon Calduch i cantem La Bamba o Estando Contigo de la Conchita Bautista.

El José Guardiola, li diuen Pepe hucha, canta amb la seva filla petita la cançó Di papá, ens fa gràcia i també la cantem a casa.

Per la televisió hi ha un programa de titelles d’una senyora que es diu Herta Frankel, tots els grans em diuen que ho miri, però a mi no m’agrada. Si me’l miro és perquè el fan els diumenges abans del Rintintín i aquest sí que el vull veure.

Els dissabtes fan un programa per fer riure, És broma, amb el Cassen, com que l’hem vist per Manresa mentre feien Plácido, ara ens cau més simpàtic. Una cosa de la televisió que fa molta ràbia, és que després del Rintintín paren i estan mitja hora sense fer res.

Les vacances de Nadal les passem treballant al taller, només la vigila de Noche Buena, anem a casa de la Carme i el Pepe per sopar i veure l’Especial de la televisió.

El dia de Sant Esteve, tenim tota la família a fer el vermut a casa.

Per Cap d’Any ens ajuntem, una altra vegada, a casa de la Carme i el Pepe per menjar el raim.

I la nit de reis anem a casa del padrí Amadeo, que em regala un nou llibre del Julio Verne, aquesta vegada és el Viaje al centro de la tierra.

Ja som el 1962, faré deu anys i això m’agrada, vol dir que em vaig fent gran.

A l’escola he tingut un disgust, ens han dit que el Sr. Molina està malalt i faltarà uns dies.

De moment tenim el Sr. Ferrer, que ve, sense deixar de fer la seva classe, fins que arribi un substitut. Trobaré molt a faltar les classes del mestre Molina, sobretot les de geografia i les d’història.

Ha vingut el substitut del Sr. Molina, això vol dir que va per llarg que pugui tornar. Aquest mestre és molt jove, diuen que ve de l’escola de Péritos de minas. Les seves classes són avorrides i fa moltes matemàtiques, que encara ho són més.

Avui, dia de la Llum, tornem a baixar a Barcelona, el motiu és que hi anem per tornar al senyor Rucosa, els cèntims que ens va deixar per comprar la impremta. No hem tardat tant com en un principi ens pensàvem i els pares estan molt contents, no els hi agrada gens això de deure diners.

Hem estat de sort què els clients s’han refiat de nosaltres, ens encomanen moltes feines i ens paguen puntualment.

No anem a casa seva, sinó al magatzem de carbó que tenen al carrer Fontanella, allà trobem el senyor Rucosa tot enfeinat, parla una estona amb el pare, agafa el sobre amb els diners i com que sempre ha dit que no vol cobrar-nos interessos, els pares li regalen un rellotge. Ell no ho vol, però al final per no discutir amb el pare l’agafa, s’abracen i marxem.

Jo, mentre els grans parlaven, he preguntat pel gos que tenien quan vàrem anar a casa seva, m’han dit que el van atropellar davant mateix del magatzem. Només l’havia vist una estona, però m’ha sabut greu.

Estem contents, baixem fins al Port per la Via Layetana, passegem, ens fem fotos i anem a dinar a la Barceloneta, com fèiem quan tenia la iaia Casilda a Barcelona. Trobo molt a faltar a la iaia i els dies que em quedava a casa seva. M’agradaria que tornés, encara que només fos per poder estar una estona amb ella.

El pare diu que això d’haver de pujar cada dia al Poble Nou, ens fa perdre molt temps. També que no podem aguantar gaire més sense donar d’alta el taller, ens cal un local on els clients puguin venir, tenir un telèfon, poder posar una guillotina elèctrica i també una minerva moderna.

O fem un cop de cap, o tenim els dies comptats, ara entenc perquè aquells nois es van voler vendre aquest taller.

Per això la mare s’ha posat a buscar un local que quedi a prop de casa, cal que sigui més gran i que el lloguer no pugi gaire.

A les tardes, si hi vaig amb la mare, ens parem a la Pasteleria Perarnau del carrer Carrió, que fa poc que han obert. M’agrada que em compri per berenar un Ou ferrat, que és com una “ensiamada” amb crema al mig, també una bosseta de Bananas, que són uns dolços de la mida d’un dit que semblen un plátano petit.

Avui amb el Cachas i el Nin hem anat pel Paseo del Rio fins al pont de San Francisco, l’hem travessat per badar una estona mirant la giratòria dels trens de la Renfe, una barraca, on li sembla al Nin que hi viu el Peret borratxo, les obres de reconstrucció del Pont Vell, el Nin diu que el van volar els rojos, i hem pujat fins a les cases de La Guia.

Allà hi viuen famílies de ferroviaris de la Renfe, com que el pare del Nin també és ferroviari, hi tenen amics. Hem trobat nens coneguts i ens quedem a jugar, amb ells, una bona estona.

Ja tenim un altra vegada el Leocadio treballant de valent a la cuina. Per començar ha tret tot el que és d’obra que ajustava la cuina econòmica a les parets.

Tot seguit, amb el pare, han desmuntat les parts de ferro que es poden treure, perquè no pesi tant la cuina a l’hora de baixar-la per l’escala.

Porto al drapaire Puntí totes les peces de ferro, anells dels fogons, portes… i els grans baixen com poden la resta.

Com sempre em vull quedar els cèntims que ens dona el drapaire, però aquesta vegada, el pare diu que els posarà a la Libreta de Ahorro de la Caja de Pensiones.

Una vegada tot tret, netegen la campana a cops de rasqueta, el paleta ho arrebossa i enguixa perquè quedi ben fi.

Ara toca als pares netejar i pintar tota la cuina, blanc el sostre, marró les bigues de fusta i les parets d’un verd pàl·lid, que la mare diu que fa net i dona llum.

Una vegada ben netes i pintades les rajoles del terra, tot està a punt per un gran dia, ens porten la cuina de gas butano.

És de la marca Balay, el pare diu que és bona, que la fabriquen a les “vascongadas” i que els bascos treballen molt bé.

Al davant a l’esquerra té un armari on es posa la bombona de butà. Al costat hi ha una porta que s’obre de dalt cap a baix amb una finestra de vidre al mig, és el forn elèctric.

Com enyorava poder tenir un forn per cuinar, no us imagineu la il·lusió que em fa.

La mare gairebé plora. A casa primer cuinava amb la cuina econòmica o el fogonet de carbó, després en el fogó de petroli i ara poder tenir aquesta cuina, li és una gran alegria.

La cuina porta una tapa, blanca com tota la resta. Quan l’aixeques hi ha dos focs de gas i dos d’elèctrics de diferents mides.

Normalment, cuinaré amb els de butano, que és més barato que l’electricitat.

Ara només cal posar un enchufe al costat de la cuina.

El problema que tenim és que, quan ha vingut un amic del pare que és electricista, treballa al taller de l’empresa Casals Cardona, que està a la cantonada del carrer Santa Inés i el de la Luz, ens ha dit que s’ha de reforçar la instal·lació elèctrica i canviar el comptador, si no, no podrem fer servir el forn i els focs elèctrics. Es veu que hi ha perill que s’encengui tota la instal·lació.

Amb això els pares no hi comptaven, però la mare diu que s’han d’espavilar per arreglar-ho ben de pressa.

Ara que tenim la cuina, no la deixarem que funcioni només a mitges, ni pensar-hi.

L’electricista ha posat un tub bergman pel sostre des del comptador fins a la cuina, l’ha fet baixar per la cantonada de la paret, i allà ha collat una base bastant grossa per enchufar la nova cuina.

Com que tot ja funciona, la mare s’ha volgut lluir aquest diumenge, amb el seu forn i ha cuinat un pollastre amb prunes, jo no havia menjat mai res tan bo.

Per aquesta estrena ha vingut la Mari, que ha portat una plata de lionesas, com si fos un dia de festa grossa.

La mare mentre cuinava ha estat una mica nerviosa, no volia que ens hi acostéssim per res. Feia tants anys que no feia res al forn, diu que potser més de dotze. Els nervis també eren per no saber ben de com funcionava tot.

Si no saps com està de calent el forn, sempre val més fer curt de foc i estar-hi una mica més, que no se’t cremi el menjar. Per Nadal farem uns canelons com Déu mana.

Avui a l’escola me n’ha passat una de molt grossa, tremolo només de pensar-hi, estic al llit i sento aquella cosa dura a la meva mà.

Quan ha tocat el timbre del migdia, el mestre m’ha dit que m’havia de quedar una estona més, que volia parlar amb mi. M’ha estranyat perquè no havia fet res malament a classe i tenia els deures passats en limpio.

Com que ha vist que em posava una mica nerviós, m’ha dit que no em preocupés, que no tenia cap motiu per renyar-me, només volia ensenyar-me uns llibres que tenia a la taula.

Hem esperat que tots els altres nens marxessin i m’ha dit que tanqués la porta de la classe.

A l’acostar-me a la taula, he vist un llibre d’Historia del Arte. Ha dit que volia que el miréssim tots dos i que li digués que em semblaven les pintures i escultures que m’ensenyaria.

Per veure-les bé, m’ha fet seure a sobre la seva cama.

Ha obert el llibre per un punt que tenia posat on sortien escultures d’homes i dones despullades. Jo ja ho he trobat estrany, però no sabia què dir, m’ha preguntat què m’agradava més veure homes o dones despullades, li he dit que no ho sabia, que m’era igual.

Ha passat plana i també hi havia més dones despullades, m’ha preguntat si havia vist mai una dona despullada. Li he dit que no, mentre em passava la mà per l’esquena i m’apretava cap amb ell.

Jo ja estava molt nerviós, no sabia què fer, volia sortir corrent, però no m’atrevia i ell m’agafava per l’espatlla.

M’ha preguntat si trempava, no he respost. Ara més que nerviós, tenia por, molta por, el cap em donava voltes, però no sabia decidir què havia de fer.

Ell ha dit que sí, que estava trempant i que si li posava la mà a la bragueta, ho notaria, jo no ho he fet, però m’ha agafat la mà i me l’ha posat a sobre la seva tita. He notat una cosa dura que m’ha fet fàstic i l’he apartat de cop.

El mestre m’ha mirat, amb una mitja rialla a la cara, mentre jo tenia el cap que em semblava que m’explotaria tot de cop.

Tot i que estic d’esquena a la porta de la classe, sento que l’obren i entra algú:

• Qué está pasando aquí?

Assenyalant-me amb el dit:

• Coja sus cosas y márchese para casa!!

Aquests crits del senyor Molina, m’han rebotat dins el cervell com uns trons. Potser no ha cridat gaire, però a mi m’ha semblat com quan cau un llampec molt a prop.

He sortit de la classe, volia córrer, però les cames, que tremolaven, no em responien, he baixat les escales mentre sentia els crits del senyor Molina una i una altra vegada.

Al carrer he començat a córrer per allunyar-me d’aquest maleït Grupo Escolar Generalísimo Franco. No hi vull tornar, no vull explicar a ningú el què m’ha passat i que després em facin preguntes, no en vull parlar mai més.

Però allò dur, ho sento a les meves mans, amb fàstic, molt de fàstic.