Aquesta Setmana Santa aprofitem per netejar, endreçar i posar a punt tot el que hi ha a la nostra impremta.

Farem un inventari de tot el que tenim i un llistat de què ens farà falta per tirar endavant. Va, Joan Esteve, agafa paper, un llapis i comença a fer llistes.

Tenim dos clients que ens porten feines, són els encàrrecs que recullen a les seves botigues. La Libreria Rubiralta del carrer Borne, que encomana principalment targetes de visita de particulars, recordatoris de primera comunió, participacions i invitacions de boda… i Terra Material de Oficina del carrer Angel Guimerá, que també ens encarrega talonaris d’albarans i rebuts, factures i moltes targetes comercials.

És obligatori que tots els impresos portin el Pie de imprenta, això és el nom de la impremta que l’ha fet i la seva “direcció”.

La policia vol que això no hi falti mai, així poden controlar si hi ha impremtes clandestines.

Com que nosaltres no tenim cap permís, ni paguem impostos, i posem les dades dels nostres clients, a ells també els hi agrada això, perquè així poden continuar dient que tenen impremta pròpia. El que no sé, és com ho farem quan tinguem un encàrrec directe.

El pare ha aprofitat aquests dies per anar a veure altres llibreries, que sap que no tenen impremta, per oferir-los la nostra feina. El principal problema és que no tenim teléfono, això vol dir que no ens poden avisar quan han de que dir-nos alguna cosa.

La mare, cada dia al migdia, va a recollir els encàrrecs i entregar les feines fetes. També va a cobrar, no ens paguen al “contat”, sinó que cal fer una factura a final de cada mes, que ens pagaran a finals del mes següent.

Ara que comença a fer calor, es fa una mica pesat pujar fins al Poble Nou. Em fa gràcia que allà la gent parlen com si fossin d’un altre poble, diuen que baixen a ciutat, per fer entendre que van al centre de Manresa.

El pare mentre treballa m’ensenya el nom de les coses que fa servir, vol que vagi fent una llista per recordar-los. També m’explica la història de la Impremta, tot i que a ell li agrada parlar més de les Arts Gràfiques, assegura que és una feina d’artistes.

La màquina d’imprimir és una antiga minerva de plat marca HISPANIA, que com a molt pot imprimir un paper de doble “fol” i que té:

El tinter, on s’ha de graduar la tinta que surt amb unes palometes.

Un plat que gira per escampar la tinta.

Els quatre rodillos de cautxú, que pugen i baixen per agafar la tinta i posar-la, fent una capa molt fina, a sobre el motllo.

El timpà amb el “pisó” que és on es posa cada paper, que s’aguanta amb unes pinces de metall i les pales que no deixen que el paper es mogui en el moment d’imprimir.

Un motor elèctric, que fa girar la roda de ferro que mou la màquina amb una corretja de cuiro, cal posar-li pega aràbiga, perquè no “patini” sobre la roda.

En un principi també tenia un pedal per fer-la funcionar, però ara ja no hi és.

La palanca del freno.

El maquinista ha d’estar dret davant del timpà. Amb una “postadeta” de fusta a cada costat. A la dreta pels papers en blanc i a l’esquerra pels que ja estan impresos, aquesta te uns llistons a dos dels costats perquè al deixar els fulls no llisquin cap a terra.

Si veu que el paper no ha quedat ben posat a les pinces, abaixa el pisó i el full no s’imprimeix, perquè no arriba a tocar el motllo amb les lletres entintades.

Aquest diumenge dinem d’hora per anar al cine Cataluña, volem veure una pel·lícula de romans que es diu Ben-Hur, és molt famosa i segur que si no hi anem ben aviat, no podrem entrar de la gentada que hi haurà.

Tot i afanyar-nos, quan arribem, des del Paseo de José António no es veu el final de cua, que puja pel costat del cine i gira cap al carrer Calvo Sotelo.

És una vergonya que aquí la gent no sàpiga fer una cua com cal. Uns s’esperen davant de la porta, per colar-se a espentes quan l’obren. Altres fan cua, i després diuen que guarden la tanda i s’ajunten cinc o sis al seu costat. Això a Barcelona no passa, allà tothom fa una fila ben feta i si algú es vol colar, l’escridassen de mala manera.

Hem pogut entrar i seure no massa lluny de la pantalla, la pel·lícula és molt llarga, dura més de tres hores, i fan mitja part.

Amb el Nodo i els anuncis sortim del cine que ja és fosc, m’ha agradat molt i no es fa gens pesada, perquè hi passen moltes aventures. Quan està lligat remant en una galera i es pot “aufegar” i la carrera de quadrigues, és el que més m’ha fet patir.

Aquest cap de setmana el pare ha estat més atent del normal, a què deia la Pirinaica. Es veu que els americans dels EUA han atacat a Cuba, desembarcant en un lloc que es diu Bahia Cochinos.

Aquests americans es pensen que són els amos del món. Però si l’URSS no els hi para els peus, no ho farà ningú més.

La invasió de Bahia Cochinos ha acabat malament pels EUA, els cubans s’han defensat i han matat o fet presoners els invasors. El pare en parla content a tot arreu i diu que els de la CIA, que no sé ben bé qui són, l’han cagat molt.

Això que passa a Cuba ho vaig seguint des que va començar la revolta. Sempre que en diuen alguna cosa per la ràdio, ho vull escoltar, i si el pare té algun diari o revista que en parla, també m’ho ensenya.

Sé que el que mana a Cuba es diu Fidel Castro, però a mi em cau més bé l’Ernesto Guevara, que li diuen El Ché.

Vaig començar amb el pare a estudiar l’Esperanto, però ara amb la feina que té amb el nostre taller, va molt cansat i no li queda humor ni temps per continuar les classes, només de tant en tant em posa deures i repassa el que he fet. Si no n’hi parlo, em sembla que ja li està bé, el pobre es fa un tip de treballar.

Els pares no han volgut parlar de diners per la impremta amb la família, és un tema que no el toquen mai. Ara tot el que guanyen al taller ho guarden per tornar el préstec que els hi ha fet el senyor Rucosa.

Per viure ho farem només amb el sou d’INOC S.A. tot i que al no fer hores anirem més justos, però amb pocs mesos ja podrem respirar sense deure res a ningú.

En un principi els pares van decidir que, per no gastar, aquest any no aniríem de vacances a Camarasa. Així també podríem fer les feines que vagin arribant. Però ara el pare ha dit que no tindrem cap feina fins passada la festa major, perquè la segona quinzena d’agost tot estarà parat i les llibreries tancades.

Per això al final tornem a anar-hi, però hi estarem menys dies que els altres anys, la setmana de la festa major i poc més.

Aquestes vacances he fet una cosa prou important, he après a anar en bicicleta, gràcies al cosí Francisco de cal Trenado.

Com que ho he trobat fàcil i ja volto amunt i avall amb la bicicleta al cul, el pare ha dit que podem anar a Balaguer, com quan ell era petit, i així farem una cosa diferent.

Quan arribem el pare sembla bastant cansat, anem fins a la plaça del Mercadal, per seure en una taula d’un dels bars que hi ha, i menjar-nos els bocadillos que ens ha preparat la mare.

El pare i el cosí demanen unes cerveses i jo una Coca-Cola, però en Francisco em diu que he de tastar una beguda nova que es diu tònica.

Sembla una gasosa, però quan la tens a la boca resulta d’allò més amargant. Li dic al Francisco que no en vull i que em demani una Coca-cola, que allò no hi ha ningú a qui li pugui agradar.

El pare tasta la meva tònica, i també diu que és molt amargant, però com té molta set se l’acaba tota.

No penso demanar mai aquesta beguda, que per acabar-ho d’arreglar, té un nom que no saps com s’ha de dir.

Mentre descansem, el pare explica coses del mercat que feien aquí els pagesos quan ell era petit i venia amb l’avi i la somera per carregar el que fes falta a casa. També que a la guerra va conèixer una senyora de Balaguer, que era del PSUC com ell, que es diu Teresa Pàmies. Ara és la que parla per l’emissora de la Pirinaica.

Vaig pensant com podré convèncer als pares, quan siguem a Manresa, perquè em comprin una bicicleta.

Tornem l’últim dia de la Fiesta Mayor, estem tots cansats, però els pares diuen que encara que sigui l’últim dia, hem de sortir al vespre per fer un vol pel centre.

Anem al Paseo de Garcia Valiño per veure el castell de focs artificials i després ens parem per escoltar una estona el concert que fan al Paseo de Pedro III.

Avui hem sentit el xiulet de l’esmolet i per primera vegada la mare m’ha donat els ganivets que tenim per casa per baixar-li i esperar que tot estigui ben esmolat.

T’ho embolico amb un drap de cuina i ho portes amb cuidado, que no et caigui res a terra, ho agafes tot pels mànecs, no sigui que et tallis i tinguem un disgust.

No m’agrada el xiulet que fa aquest home, es posa a la boca una mena de peça metàl·lica amb foradets i bufa, la fa lliscar entre els llavis i va fent uns xiulets que es posen al cervell de mala manera.

Tampoc m’agrada la seva cara, li dono el que porto i abans de començar, ja em demana si la mare m’ha donat els diners per pagar-li la feina.

Porta un cavallet de fusta amb quatre potes i una roda, quan camina l’empeny sobre la roda amb les potes aixecades.

Per esmolar posa les quatre potes a terra i amb un pedal fa voltar la roda que amb una corretja fa girar les rodes de pedra d’afilar.

L’home, tot brut, es posa a fregar el tall dels ganivets per la roda d’esmolar, quan nota que està calent, ho suca en una aigua bruta que porta en un pot de llauna i continua.

Primer ho fa en una roda que treu “chispes” i després en una altra que és més petita i no “chispeja”, al final passa pel tall una mena de pastilla negra, per deixar-ho ben fi.

He tornat a l’escola, un nou curs i un mestre nou, el senyor Teodoro Molina. No és gaire alt i una mica gras, em recorda al Papa de Roma Joan XXIII, la mare em diu que no s’hi assembla de res.

A part de les llibretes i tres bolígrafs Bic, negre, blau i vermell, aquest any no m’han comprat res de nou per anar a l’escola. La mare ha netejat amb alcohol l’”estuch” i la cartera i jo he fet punxa a tots els “llapisos”.

El senyor Molina no crida, no pica i gaire bé no castiga mai, m’agrada com explica i penso que serà un curs per aprendre coses i no patir per res.

Vol què escrivim recte i amb bona lletra, que siguem polits. Hem de fer servir bolígrafs de colors: cada color per una cosa diferent. Hem de fer subratllats, deixar espais i que cada pàgina, sigui de redacció o d’operacions, es vegi ordenada i sense cap borron ni guixada.

Les llibretes ja són amb espiral, per això si m’equivoco o embruto una pàgina la puc arrencar i repetir-la Els apunts i operacions ho faig en una i després ho passo en límpio a l’altra, que és la que es mira el mestre.

A l’hora del recreo, no tinc gaires amics, a part del Cachas, però també jugo amb altres nens, si m’agrada el joc que fan, sense que tinguem de ser amics.

Les col·leccions de cromos, sobretot de jugadors de futbol, m’ocupen bona part del temps dels “patis”.

A casa el pare vol que parlem tots tres en serio, diu que faig coses que no són gaire normals, que surto molt tot sol, que tinc una mania amb voler saber de memòria els noms dels carrers i les persones, que no estudio mai a casa, que em refio de recordar el que explica el mestre i llegir el llibre a classe, i que amb això no n’hi ha prou per tenir bones notes.

Ens dius que vas a casa d’amics, però mai n’ha vingut un a casa nostra, no en coneixem cap.

També diu que ara surto sol per anar pels camps, rius i rieres, boscos… per recollir minerals, fulles i fòssils i que això és un perill, que em pot passar qualsevol cosa i ningú sabrà on soc.

Valdria més que et dediquessis a estudiar, fer deures i ajudar al taller, ja és hora que comencis a saber que és treballar.

La veritat és que com que els pares han de treballar al taller, m’estimo més anar sol, que amb la família o els amics dels pares per sortir els diumenges.

Procuro no caminar gaire per les carreteres, sempre agafo camins, que a vegades no em porten enlloc i he de tornar endarrere.

Sempre vaig amb una bossa amb el martell, per trencar pedres i unes tisores per tallar fulles i flors, la mare diu que agafi aigua, però no em cal, perquè sé trobar fonts per beure o si no a qualsevol casa de pagès et donen un vas d’aigua.

Quan torno porto la bossa amb pedres, algun fòssil i fulles, que guardo, tot ben posat, a la meva tauleta de nit.

M’agrada caminar de pressa, però sense córrer, tot imaginant històries, per exemple: com ho faria per viure tot l’any sol al mig d’un bosc.

Tallo una canya, la pelo, li lligo un tros de fil de pescar amb una “cameta” d’un ham. Agafo un cuc en un rec d’hort i ja puc pescar, a pols, peixos per menjar.

El pare diu que si no canvio una mica aquesta manera de fer, em portaran a un “sicòleg” o al metge de capçalera, el Dr. Llusá que és “siquiatre”. La mare no hi està d’acord i renya al pare per dir-me aquestes coses.

El que hem de fer és estar més per ell, potser no ha estat tan bona idea això de voler tenir una impremta.

Quan vaig al taller, el pare comença a ensenyar-me com funciona això de les lletres d’impremta. N’hi ha de diferents: la Predilecta, la Gótica, la Bisonte… i de cada clase molts tamanys: el 6, el 8, el 10…

Es guarden en uns calaixos que es diuen caixes, on cada lletra té el seu espai que es diu: caixetí. Cal no barrejar-les, les “A” amb les “A”, les “b” amb les “b”, les majúscules i les minúscules tampoc s’han d’ajuntar. El moble on es guarden les caixes és el comodí i la persona que hi treballa el caixista.

Perquè jo pugui saber on va cada lletra, el pare s’ha entretingut a enganxar un paperet a cada caixetí d’una caixa amb la lletra que va allà.

Les majúscules van per l’ordre de l’abecedari, però les minúscules van amb un ordre especial depenent del que es repeteix cada lletra en els escrits, les “a” que és la lletra que més es fa sevir és la que té un caixetí gran i més a mà, hi ha tres mides de caixetins en funció del que es fa servir cada lletra. També n’hi ha pels números, les lletres amb accent, els signes de puntuació, els espais…

Ara he d’aprendre a escriure i llegir amb les lletres de dreta a esquerra, es posen d’aquesta manera perquè quan s’imprimeix queden, normal, d’esquerra a dreta.

Tot i que el pare va dir que seguiríem sortint els diumenges, com sempre hem fet, la veritat és que molts dies de festa, ha d’anar a treballar al nostre taller, per poder complir amb els encàrrecs que ens arriben.

Els clients diuen que la feina del pare és molt fina i ben feta. Segur que per començar volien veure com quedaven de bé els impresos que fèiem. No sabien que el pare és molt bon impressor.

Ara també han començat a portar per fer molts talonaris de números de la loteria de Nadal.

Jo vull continuar les col·leccions de fulles i de minerals, també guardo flors i miraré de col·leccionar papallones. Passa que ja és difícil trobar una fulla o un mineral diferent dels que ja tinc, sempre es repeteixen els mateixos i de fòssils se’n troben pocs si no és a Navarcles.

Per això el pare m’ha dit que puc anar a la biblioteca de l’Institut i preguntar per algun llibre que expliqui com fer aquestes col·leccions i els noms de cada mineral, fòssil o fulla.

Avui he anat a la biblioteca, el pare ja m’ha dit que hi he de parlar fluixet i no fer sorolls que puguin molestar als “demés”.

És una sala gran, amb el sostre alt i plena de postades amb llibres de tota mena, que donen la volta a la sala.

A l’entrada, a mà esquerra hi ha el mostrador de les bibliotecàries, em paro i em demanen quants anys tinc, els hi dic que al juny en vaig fer nou, penso que igual no em deixen entrar per ser petit, veig que hi ha senyors grans, nois i noies que segurament estudien a l’Institut.

També volen saber qui m’ha dit d’anar a la Biblioteca i que vull fer-hi. Els hi dic amb cuidado de parlar fluixet, estic una mica nerviós perquè aquesta sala fa impressió, tot i que la senyora que parla amb mi ho fa d’una manera molt amable. En entrar m’ha semblat que era més esquerpa, però mentre parlem ha anat canviant.

M’explica com funciona la biblioteca, si pot anar, els dies laborables i dintre del seu horari, tantes vegades com em convingui i l’estona que vulgui. Puc agafar el llibre que m’agradi, hi ha unes postades de llibres per nens. No es poden guixar ni retallar els llibres i quan hagi fet l’he de deixar al mostrador. No s’ha de fer soroll, ni riure, no es pot menjar, ni beure i cal portar les mans netes.

Em diu que, mes endavant, podré emportar-me un llibre a casa, per això cal que em facin un carnet on posaran el dia del préstec, que si no torno el llibre abans del dia que toca, em retiraran el carnet. Per poder fer-me’l he de portar dues fotos de carnet.

Ara que ja m’han explicat com va això de la biblioteca, diu que segui i ella em portarà algun llibre de minerals, que quan el torni, ja en tindrà algun altre de botànica.

Les taules són llargues, de fusta i tenen unes “làmpares” amb pantalla per poder llegir. Com què el sostre és tan alt, els globus de llum que hi ha, no fan prou per poder llegir. Hi ha algunes finestres força grans, que sempre estant tancades.

Les cadires, també de fusta, són com unes butaques amb braços. Cal aixecar-les per moure-les, si no fan soroll en fregar les potes amb el terra. Això costa una mica de fer per què pesen força.

Els pares han decidit que ja n’hi ha prou de l’estufa de petroli, i en compren una que funciona amb gas butano de la marca AGNI. És alta, amb rodes i porta a dintre la bombona de gas.

La part que escalfa són uns rectangles que hi ha a la part baixa. Se’n pot encendre un, dos o tots tres, tenen una reixa de metall al d’avant per evitar que et cremis amb el foc. De la mitat amunt hi ha una peça de llauna que sembla un mirall, el pare diu que és per fer anar la calor endavant.

Perquè funcioni cal enganxar un aparell que es diu regulador a sobre la bombona i una vegada està fixat, aixecar la palanqueta que deixa passar el gas, que va fins als cremadors, per un tub de goma del mateix color que la bombona.

Això ho farà sempre el pare, cal fer força i si no es fa bé, pot ser perillós. A mi no em fa gaire gràcia això del gas, s’escolten moltes coses, que si exploten, que et pots intoxicar… Tu ni t’acostis a les bombones ni a l’estufa.

Tot seguit cal posar la marxa que es vol, fent girar una rodeta “I” “II” “III” mantenir-la apretada a la vegada que es fa funcionar l’encenedor, fins que es vegi la flama, dos o tres vegades ja n’hi ha prou. Cada vegada que apretes l’encenedor fa un soroll: clac! clac!…

Aquest gas va en unes bombonas de color taronja, que les reparteixen en camions. Cal baixar la bombona buida al portal de casa i el butanero te la canvia per una de plena i et cobra el gas.

Quan passa el camió, es va parant de tant en tant, el xofer fa sonar la “bocina” del camió, així la gent pot saber que ha arribat.

No puc dir que trobi bonica aquesta estufa, l’hem comprat per què el petroli fa mala olor, però el butà també fa olor i com que encara tenim el fogó de petroli, ara al pis es barreja l’olor de petroli i el del butà.

El que si es nota és que aquesta estufa escalfa més que la de petroli, i com que té rodes, es pot posar ben bé allà on fa falta, que sempre és al costat d’on seu la mare.

Continuarem anant a fer la cua per comprar el petroli i a sobre hem d’estar pendents del camió de les bombones.

Els pares diuen que aviat anirem a Barcelona per tornar els diners que ens va deixar el senyor Rucosa, i ja podrem comprar una cuina, també, de gas butano.