La 37a assemblea de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, la CONFAVC, es va reunir dissabte 2 d’abril de 2022 a la sala Plana de l’Om de Manresa, on hi caben menys de dues-centes persones. Però més de quaranta anys abans, el 2 de desembre del 1979, la ciutat ja havia acollit els representants del moviment veïnal de tot el país en la Primera Assemblea d’Associacions de Veïns de Catalunya, i els assistents no haurien pas cabut a la Plana (sala que llavors no existia). De fet, per desenvolupar el seu extens programa van necessitar tres seus: l’Institut Lluís de Peguera, el col·legi Bages i la desapareguda Pista Castell, recinte esportiu que va acollir a la tarda la part final, precedida pel treball en comissions del matí. El pavelló va quedar ple amb els més de mil delegats que representaven un total de 234 associacions de veïns de 74 poblacions pertanyents a 19 comarques, en un moment en què l’associacionisme veïnal tenia una força enorme però alhora li calia redefinir el seu paper «a la llum ja de vuit mesos d’Ajuntaments elegits per sufragi universal, ara també que sembla començar-se a remuntar l’impàs produït a les associacions per la desviació de molts dels seus elements cap a la política», tal i com ho vaig escriure a la portada del Regió7 del dimarts següent (en aquells moments li dèiem «diari» per aspecte i vocació, però es publicava dos cops per setmana, dimarts i dissabtes).

L’assemblea es va celebrar en diumenge. Avui en dia és més aviat inusual ocupar el darrer dia de la setmana en aquests menesters, i es tendeix a fer-ho en dissabte si els participants no són professionals de la cosa i treballen de dilluns a divendres, però a finals dels anys setanta la gent que treballava en dissabte era una proporció superior a l’actual. Això de dedicar el dissabte al barri, al partit o a l’entitat, i el diumenge a la família, com van fer els delegats de la trobada d’enguany, no era possible, i calia triar entre una cosa i l’altra.

La trobada havia de reflexionar sobre el moment del moviment, que es trobava en una cruïlla pel fet que «els seus» havien entrat als ajuntaments. Fins les eleccions municipals del 3 d’abril d’aquell mateix 1979 les associacions de veïns s’havien enfrontat obertament a uns consistoris i a uns alcaldes als que no reconeixien cap legitimitat, ja que eren nomenats pel governador civil de la província d’acord amb criteris de proximitat política (i fins l’inici de la transició, de lleialtat al «Movimiento Nacional» franquista) en lloc de sorgir de les urnes. Les associacions podien dir que elles representaven als veïns molt millor que els alcaldes. Però un cop que la democràcia va arribar als ajuntaments, i aquests van convertir-se en veritables representants de la ciutadania, les associacions havien de replantejar el seu paper, i no només perquè una part dels seus dirigents hagués entrat a les institucions, a fi de treballar amb els mitjans de l’administració per aconseguir els objectius perseguits, sinó perquè la recobrada legitimitat dels governs municipals obligava a un canvi d’actitud. Ja no podien dir-los que no els representaven. Però tampoc creien convenient plegar veles i deixar que els ajuntaments fessin el que volguessin. Havien nascut per collar el poder a favor del benestar dels barris i ho continuarien fent.

La resposta es trobava en una paraula: «davant», en el sentit d’estar «enfront», diferent al d’estar «en contra». «Davant dels ajuntaments» era l’expressió triada per constar al document de conclusions de l’assemblea. «S’aprecia que les eleccions municipals no ho han solucionat tot i que els ciutadans aprecien la necessitat de mitjans de participació i control», resumia la crònica. De quina manera? «Dret de veu als plens, dret de proposta, de referèndum, de participar en l’elaboració de la Carta municipal, dret a la gestió de serveis, obligació de consulta, poder de convocatòria…». (Per veure un exemple del què s’ha aconseguit i què no, poden consultar el Reglament de participació ciutadana de l’Ajuntament de Manresa).

El final de la jornada va ser més lleuger i animat que els espessos debats de les hores anteriors. Aquesta va ser la narració al diari: «Un cop cantat Els Segadors, que representava la fi de la part seriosa, el miler llarg de delegats (ja ben atabalats), els soferts organitzadors i el públic en general, que se n’havia assabentat, van gaudir de les adhesions ben pràctiques de diversos cantautors i músics catalans que van animar la vetllada fins la matinada. En una primera part van intervenir Joan Isaac, Quintin Cabrera i Ovidi Montllor; després que el públic tragués les cadires mentre es muntava un escenari de grans efectes, van actuar Sisa, Gato Pérez, Moto Clua i Roky Muntanyola, els quatre en representació del Foment de l’Autor, entitat gremial que es va adherir a la trobada. Progressivament, a mesura que el festival avançava, van anar desfilant els delegats que havien de tornar a casa i el local es va anar omplint de marxosos locals».

Un cartell musical de luxe que s’havia aconseguit perquè els artistes estaven molt agraïts a les associacions de veïns, impulsores en aquells anys d’unes festes de barri que els procuraven un munt d’actuacions.

(Al Regió7 del diumenge 3/4/2022 es publiquen sengles entrevistes amb dos dirigents veïnals que van participar en aquella trobada: el manresà Víctor Feliu i Luis Conejero, de Montcada i Reixac.