A començaments de 1976 va treure el cap a Manresa una curiosa “Asociación para el estudio de problemas económicos, empresariales y de dirección” (AED), que estava presidida pel senyor Pere Arderiu i en formàvem part varis personatges simpatitzants de la ideologia conservadora que s’identificava amb el pensament i les tesis de Fraga Iribarne, però mantenint prudentment les distàncies respecte d’altres companys de viatge menys presentables del cacic gallec. En la seva presentació en societat, es declaraven apolítics i concretaven els seus objectius immediats en tres punts: a)- Impulsar la realització d’un estudi econòmic i sociològic de la comarca del Bages. b)- Distingir el manresà i bagenc de l’any i c)- realitzar activitats divulgadores, per fer l’article de les seves idees.
En Celdoni Sala, un dels homes forts d’aquesta associació, va acceptar que l’entrevistés per “Gazeta de Manresa” i per al “El Correo Catalan”, i mentre sopàvem a la Fonda de Callús, em va intentar descaradament de vendre’m la moto, per veure si m’engrescava: “… creiem que això que hem fet és molt important. Perquè aquí es diu que hi ha gent que exporta, però en realitat gairebé ningú sap a quins països, en quina quantia i per quins conductes. Estem en condicions de pensar seriosament en una societat que unifiqui, a nivell de gestió i a nivell d’assessorament, els canals de l’exportació, però ignorem les dades fonamentals per aconseguir l’èxit. En qualsevol cas, aquests estudis no volem pas limitar-los a dades simplement econòmiques, sinó que pensem que s’haurien de tenir en compte qüestions tant interessants com la qualitat de la vida, el medi ambient, l’ecologia i qualsevol dels problemes socials del centre de Catalunya, que no dic que Manresa en sigui la capital natural, però sí que no es pot passar per alt que al seu entorn pivoten altres comarques i zones d’influència… Creiem que el nostre projecte és vital i imprescindible per fer una reprogramació comarcal. Precisament pensem que els errors comesos fins ara s’han produït com a conseqüència d’incomplerts i deficients estudis estructurals…”
Per desenvolupar un projecte tan ambiciós com ambigu, havien tramat una societat anònima, “Corporación para la promoción macro-comarcal centro catalana”, però, malgrat l’enrevessada i campanuda etiqueta que se li va endossar, l’invent no va pas prosperar i, que jo sàpiga, quant al capítol proselitista la collita més aviat la collita va ser magra. I és que en aquella època post-mort d’en Franco, proliferaven arreu de l’Estat Societats Anònimes d’estudis de vida efímera, que es posaren de moda per camuflar-hi plataformes de comunicació i debat polític.
En aquesta línia, unes setmanes després que l’Associació pilotada per l’Arderiu i en Sala, va presentar-se a Manresa una altra d’aquestes societats que es posicionava sota el fals embolcall d’enrevessats objectius teòrics de caràcter tècnic-econòmic per servir de rampa de llançament d’iniciatives amb rerefons polític concret; en aquest cas per valorar les possibilitats d’endegar un diari més plural que la xarxa de premsa del Movimiento. Els caps visibles d’aquesta iniciativa foren una colla de joves professionals que s’identificaven com lliurepensadors, encapçalats per l’empresari Josep Maria Sancliments i l’advocat Joan Vergé. Es varen convocar tres reunions de treball en una de les sales del vell Casino dels senyors, assistint-hi un parell de dotzenes de manresans convidats expressament perquè, segons els promotors, es veiés que al voltant de la taula hi estaven representades les tendències i les capelletes més influents a la societat civil de la ciutat.
Com que jo hi estava convidat, puc donar testimoni que si la iniciativa no va quallar fou per dues raons principals, a la meva manera de veure: en primer lloc, perquè el ventall de socis potencials s’havia dissenyat tan ample i divers que era francament improbable una certa convivència civilitzada entre ells, precisament en uns moments en què els grups polítics emergents no se’ls notava gaire decidits a donar suport sense reserves plantejaments unitaris, puix els interessos de cada partit de cara a una convocatòria electoral que s’ensumava a la cantonada invitaven més a la confrontació competitiva que a estar oberts a anar de bracet; i, en segon lloc, perquè aquella moda de les Societats Anònimes era tan circumstancial i passatgera que ja havia començat a caure en desús.
En canvi, sota l’eslògan “Busquem la Llibertat”, a l’aparador de Manresa per primera vegada en molt de temps s’hi va penjar una propaganda genuïnament política, sense embuts i de pares coneguts: CONVERGÈNCIA SOCIALISTA de CATALUNYA, que amb xerrades sobre “socialisme avui” i “per un sindicat unitari”, que va desenvolupar en Jordi Marsal, van debutar oficialment el socialistes a Manresa els dies 19 i 25 de maig de 1976. Per ordre cronològic, aquest fou el tercer partit que en els darrers mesos s’havia presentat en societat a Manresa, a cara descoberta; el més matiner amb poques setmanes de diferència fou CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA de CATALUNYA (CDC), mitjançant una sessió d’estudi presidida per Jordi Pujol, el seu líder carismàtic i indiscutible. Entremig de tots dos, fou en Josep Badia qui exposà els plantejaments del PARTIT CARLÍ de CATALUNYA.
Durant un diguem-ne període de rodatge, aquí i allà s’anunciaven conferències exploratòries sobre les diverses possibilitats d’obertura que s’albiraven després de la dictadura i durant una etapa que, francament, ningú sabia quant podia durar enmig d’una decebedora falta de voluntat política per accelerar la transició, ja que malgrat en Franco l’hagués dinyat, els seus hereus no estaven pas per orgues ni per construir ponts de plata. Fixeu-vos que de les xerrades programades a la ciutat per escalfar l’ambient pre-democràtic només pogué pronunciar la seva en Miquel Roca Junyent, ja que la segona de la sèrie, que havia de desenvolupar-la Joan Armet, fou prohibida. Aleshores, per solidaritat i en senyal de protesta per la censura, la resta de conferenciants previstos varen renunciar a intervenir-hi, de manera que el cercle de xerrades va acabar com el rosari de l’aurora.
La majoria dels que formaven part del grup promotor de CDC a Manresa derivava del moviment “Crist Catalunya”, de signe nacionalista i confessional, que començà a actuar a mitjans de l’any 1954, sota la batuta d’en Jordi Pujol. A còpia de temps, alguns dels militants començaren a decantar les seves simpaties ideològiques cap al socialisme, però en Pujol va considerar que per aquells verals no se’ls hi havia perdut res i el 17 de novembre de 1974, al monestir de Montserrat, aprofitant com a tapadora una trobada de penyistes culers, es posaren les bases d’un anomenat “Centre de Documentació Catalana”, clarament precursor de CDC, que sota la fórmula d’entitat cívica-cultural pogués servir per aixoplugar-hi diverses activitats i iniciatives, inclòs bastir un partit polític. La colla de manresans que s’hi varen apuntar des de bon principi a aquesta tasca per fer proselitisme al Bages foren Carles Llusà, Ramon Llatjós, Marcel·lí Llobet, Sebastià Datzira, Josep Piñot i Benvingut Sanmiquel, que es reunia gairebé cada setmana i canviant tot sovint el lloc de la cita per allò dels “espietes”, si bé on coincidiren més fou en un pis a la vora dels Docs.
Cinc dies abans de la mort d’en Franco es va celebrar una assemblea a l’Hospitalet, amb assistència dels manresans, que fou decisiva per l’enllestir el futur partit. futur del projecte polític que representava CDC. La transició de la dictadura a la democràcia es pressentia inevitable, però molts dubtaven que fos un camí de roses i, d’altra banda, la principal preocupació dels més moderats era que el canvi de règim esdevingués sense cap trencadissa. Va semblar que un bon mètode per aconseguir que tot plegat no acabés en una olla de grills era participar de mica en mica en totes les plataformes unitàries possibles, per no deixar soltes les regnes de l’inevitable capgirell polític de règim en mans dels nostàlgics del franquisme reciclats a reformistes. Per aquesta raó, CDC es va infiltrar poc a poc a l’Assemblea del Bages, a una Comissió de Seguiment de l’administració municipal que va tolerar l’alcalde Roqueta en mostra de bona voluntat i, més endavant, en la Comissió de salvament del patrimoni.
Per la seva part, els socialistes del Bages visqueren l’any 1976 tres moments determinants per superar les tensions internes entre les diverses maneres d’entendre el paper que els corresponia jugar en el futur panorama polític i, sobretot, decidir sobre el lideratge definitiu. Primer, fou amb un míting al Palau Blaugrana, a Barcelona, que s’encetà el procés cap a la constitució del partit socialista de Catalunya; a continuació, es procedí a la constitució de la Federació socialista del Bages i, finalment, a mitjan octubre es celebrà el Congrés constituent on quedaren definides les característiques del PARTIT SOCIALISTA DE CATALUNYA (PSC), definit com un partit de classe, de masses, democràtic i nacional. Punts claus del primer Consell comarcal del PSC, pocs dies després, foren l’aprovació dels Estatuts i la discussió de la qüestió sindical, obrint-se el debat més acalorat de la jornada sobre la reforma sindical que es proposava tirar endavant el govern, a la qual hi trobaven el govern gripaus difícils d’empassar:
a)- que enlloc es parlava de sindicats, sinó “d’associacions professionals”.
b)- que aquestes “associacions” només podien limitar-se a defensar reivindicacions laborals, no polítiques.
c)- que el govern les podia aprovar o suspendre, si en un moment donat no li feien peça.
A part d’aquestes consideracions, també preocupava que l’AISS – un nou organisme inventat exclusivament per protegir els patrimonis del sindicat vertical i daurar la píndola de la legalització dels sindicats de classe als funcionaris de la CNS – que estaven en la seva majoria a la defensiva, i que en comprovar com xinxollava l’edifici del verticalisme temptaven aquells treballadors que tenien pensat afiliar-se a un sindicat nou però temien embolicar-se de retop en política a esperar a veure-les venir. Però, potser, la pregunta més seriosa que es plantejaven els socialistes fou: ¿què poden fer els sindicats de classe en un marc en teoria democràtic, on no hi estan reconeguts drets fonamentals com els de vaga i de reunió?
Els militants del PSC, mentre valoraven l’èxit de la vaga del dia 12 de novembre, en protesta per les mesures econòmiques del govern, i es decantaven per l’abstenció en el referèndum patriòtic convocat pel dia 15 de desembre per aprovar la Reforma Política, també consideraren que la central sindical on millor encaixava un militant socialista català, sense pretendre cap mena de contradicció orgànica amb els cosins-germans del PSOE, era la USO (Unió Sindical Obrera), considerant les seves credencials com a sindicat democràtic, unitari, de classe, autònom i, sobretot, autogestionari, sense descartar puntuals col·laboracions unitàries amb unes CC.OO influenciades pels comunistes, cada vegada més implantades al Bages. Amb la unificació de les tres ànimes o branques del socialisme, l’any 1978, la UGT va convertir-se en el sindicat de referència; però, això ja són figues d’un altre paner, que avui no toquen.
El mes de juny de 1976, també es va constituir a Manresa una delegació de l’Associació d’ex-presoners polítics de Catalunya, els estatuts de la qual havien estat lliurats al Govern Civil a mitjan gener; però els promotors, cansats del silenci administratiu injustificat derivaren la iniciativa a través de la delegació d’Amics de les Nacions Unides, a Barcelona, recalcant quines eren les seves pretensions: lluitar per l’amnistia general sense exclusions de cap mena; elaborar un estatut del presoner polític que reflectís el reconeixement previ del dret a dissentir; lluitar per una reforma penitenciària i, finalment, aconseguir l’abolició de la pena de mort, de la tortura i dels maltractes. La delegació a Manresa pretenia aplegar tots els ex-presoners polítics del Bages, que en el moment de constituir-se, ja sumaven un parell de dotzenes de membres.
En relació al relat anterior, es dedueix que aquell 1976, un anys després de la mort del dictador, no s’entreveuria cap escletxa de llibertat mentre drets tan bàsics com el d’expressió o de reunió no estiguessin reconeguts. En el millor dels casos, es podria dir que s’havia de trampejar el dia a dia polític i sindical en un marc jurídic enrarit per una esquizofrènica i ridícula incoherència administrativa que, per la mateixa regla de tres que avui autoritzava un acte polític, l’endemà en prohibia un altre d’idèntic; era una estratègia inspirada en les consignes maquiavèl·liques d’un Martin Villa que considerava que repartir-ne una de freda i una de calenta, era la millor tàctica per tenir tothom content i enganyat. Us poso dos exemples d’aquest joc dels disbarats a Manresa: la repressió d’un recital del cantautor comunista Manuel Gerena i la prohibició d’un acte al PSUC, tres mesos després de permetre la presentació en societat del partit a bombo i platerets.
En el primer cas, el governador civil va negar als veïns de la Font dels Capellans el permís per organitzar un recital de Manuel Gerena, el dia de Sant Pere, a la plaça principal del barri. I per toca’ls-hi més allò que no sona varen comunicar-los la decisió unes poques hores abans. El motiu al·legat fou: “que no es podia autoritzar un acte com aquell, a l’aire lliure”. No obstant aquesta sonada governamental, el dia de sant Pere, una mica abans de les vuit del vespre una colla de veïns varen traslladar els equips de megafonia des de la plaça on s’havia de fer el recital fins al pati de la parròquia de la Sagrada Família, on s’havien traslladat des de la plaça on s’havia de fer el recital els equips d’altaveus. Dos inspectors de la brigada política-social del comissari Anselmo, requeriren als dirigents veïnals i, especialment, al rector de la parròquia, mossèn Josep Codinach, que estava prohibida l’actuació del canta-autor Manuel Gerena.
Mentrestant durava aquest estira i arronsa entre policies, veïns i capellà, una delegació de l’Associació de Veïns intentaven entrevistar-se amb el comissari principal, Enrique Mieza, a la plaça Espanya; però no en varen treure res de profit. Al final, el rector de la Sagrada Família es va deixar de més romanços, i acollint-se a la immunitat que gaudia l’església catòlica gràcies al Concordat, va autoritzar que el suspès recital es fes a l’altar major. Més de dues mil persones, aprofitant cada racó del recinte, pogueren seguir l’audició, això sí, fastiguejats per una calor sufocant i per la tensió ambiental. Unes cinc-centes persones que no hi cabien a l’església, s’entaforaven a les portes per seguir com podien l’acte des de fora, però impedint encara més la circulació d’aire, mentre un Gerena suat i trasbalsat passava per l’experiència d’actuar des de l’altar major d’una església, conscient que al carrer patrullaven les FOP i l’esperaven varis inspectors de la BPS de Manresa per prendre-li declaració Com que vaig seguir molt d’aprop aquells incidents m’agradaria pensar, modestament, que si no hagués estat per la presència de la premsa, a la sortida s’haguessin fet detencions perquè entre la policia, francament, els ànims estaven molt caldejats.
Uns mesos més tard, a l’octubre, fou suspès un acte polític organitzat pel PSUC. En realitat, en no ser possible actuar a cara descoberta perquè el partit comunista encara no era legal, la sol·licitud de permís l’havia signat en Jaume Sala Alegre, com a simple ciutadà, exposant que: “… de conformidad con lo prevenido en el artículo 4º de la Ley 17/1976, de 29 de mayo, reguladora del derecho de reunión, pone en conocimiento de V.E. que pretende celebrar una reunión pública en el local cerrado del teatro “Círculo Familiar Recreativo”, que consistirá en mesa redonda, seguida de coloquio, sobre el tema “Entre la Reforma y la Ruptura”. Presidirá la reunión Luís Maruny Curtó y actuarán de oradores Francisco Padullés Esteban y Sebastián Vives Antunez…”
La negació del permís, comunicada mitjançant telegrama del Govern Civil a l’alcalde de Manresa la mateixa vigília de l’acte, raonava així la decisió administrativa: “… este Gobierno Civil, sin entrar en el fondo de la petición formulada, ha resuelto prohibir su celebración por haberse omitido el cumplimiento de requisitos exigidos para la celebración de tales actos. Al propio tiempo notificará también al interesado que contra la presente resolución puede interponerse recurso de alzada…” El Comitè local del PSUC va oposar-se a la suspensió amb un comunicat que, com passava tot sovint en una època tan excepcional que qualsevol decisió governamental esperpèntica era possible, tampoc va ésser publicat en el periòdic local, i si va arribar a coneixement de l’opinió pública manresana fou gràcies, entre d’altres mitjans, a “EL CORREO CATALAN”, del qual jo n’era el corresponsal aleshores, que van publicar el text íntegre. Pel seu interès testimonial, el reprodueixo:
“El Comité Local del PSUC en Manresa, ante la suspensión por orden gubernativa de la mesa redonda y coloquio que había de celebrarse hoy sábado día 9 a las siete y media de la noche, en el teatro “Els Carlins” con el título “Entre la Reforma y la Ruptura”, quiere comunicar a la opinión pública lo siguiente:
1º)- Esta suspensión, como la otra mesa redonda organizada hace unos días por la Assemblea del Bages, pone en evidencia la continuidad de una línea represiva y contraria a los Derechos Humanos, a las libertades políticas fundamentales de expresión y reunión, por parte del Gobierno Suárez, a pesar del verbalismo de sus declaraciones y de los gestos sin significado de la firma de acuerdos internacionales sobre derechos Humanos.
2º)- En la prohibición de este acto, por otro lado, concurren circunstancias especialmente graves y arbitrarias. Tal como consta en la comunicación donde hemos recibido la prohibición del acto, el motivo de ésta es no haber presentado la notificación del acto con la necesaria anticipación de 72 horas. No obstante, la notificación de este acto fue presentada en la mañana del sábado día 2 de octubre en las oficinas del mismo Gobierno Civil de Barcelona, tal como consta en el resguardo que se nos devolvió sellado. Ambos documentos, fotocopiados, se han entregado a los corresponsales acreditados en Manresa. Que se impida la celebración de un acto es ya un hecho denunciable por su carácter antidemocrático, pero si esta prohibición se fundamenta en datos inexactos, esto nos parece especialmente indicativo de arbitrariedad. Nos reservamos el derecho de emprender las iniciativas legales que correspondan contra esta medida y exigir la adecuada compensación ya que existe una fórmula de represión económica que consiste en comunicar la prohibición de un acto cuando todos los gastos ya están hechos.
3º)- No renunciamos a la celebración del acto, porque es un derecho inalienable de todo ciudadano el de poder reunirse y expresarse libremente. En el momento oportuno se indicará su celebración.
4º)- Queremos denunciar también el clima de provocación que rodea todas las medidas del reformismo, desde la ocupación de la ciudad de Sabadell por las FOP, hasta las medidas tomadas en el Consejo de Ministros de ayer viernes, que no son más que un intento descarado de hacer caer sobre los trabajadores, los pensionistas, los campesinos y los pequeños y medianos empresarios, la grave crisis económica por la que atraviesa el País.
5º)- Nos ratificamos en nuestra posición en que solamente la unidad de toda la oposición y la movilización pacífica y serena de todo el pueblo, nos puede conducir a la ruptura pactada, única posibilidad de devolver al pueblo las libertades tanto tiempo secuestradas”.
Curiosament, el més absurd i incongruent d’aquesta suspensió és que no feia pas gaire, exactament el 3 de juliol, el PSUC havia celebrat amb totes les benediccions de l’autoritat, inclòs el comissari Anselmo hi va assistir com a delegat governatiu, fent l’espelma a peu d’escenari, el primer míting formal dels comunistes a Manresa després de la guerra civil, camuflat sota el lema “per la llibertat, la democràcia i el socialisme”. Es donà el cas que mentre les invitacions personals les signava el PSUC, als cartells murals així com també a la sol·licitud d’autorització hi figurava com a tapadora l’Associació d’Antics Alumnes de l’Institut Lluís de Peguera. Era un dels trucs emprats per fer passar garses per perdius, en les beceroles d’una pre-democràcia en que les mentides pietoses no eren pecat.
El local de la Sala Loyola estava ple a gom a gom, molta gent lluint mocadors vermells al coll. A les parets s’hi recolzaven pancartes d’un fons vermell cridaner, amb la falç i el martell destacant-hi pel seu agosarat color negre. No hi cabia ni una agulla quan els oradors feren acte de presència a l’escenari. Destacava per la seva corpulència en Solé Tura, que si bé no va parlar, pel sol fet d’assistir-hi enardí l’ambient. Els discursos dels oradors varen ser interromputs vàries vegades per crits com: “Sí, sí, sí, Dolores a Madrid” o “El pueblo unido jamás será vencido”, etc. L’acte es convertí poc a poc en una autèntica olla a pressió que brufava els sentiments tant de temps reprimits. Hi havia tanta gent, que per esponjar la platea una cinquantena de joves varen pujar a l’escenari, a la gatzoneta davant l’entarimat dels oradors.
En Padullés, va interrompre el seu discurs per comunicar als assistents la que esdevindria noticia bomba del dia: inesperadament, el Rei Joan Carles acabava de nomenar el ministre falangista Adolfo Suárez, president de Govern. La informació va caure com una gerra d’aigua glaçada sobre la concurrència, ja que es va considerar una passa endarrere molt important cap a la democratització. ¿Qui s’havia de pensar, però, en aquell moment d’estupefacció que abans d’un any, aquell home que havia pujat mamant las doctrina del Movimiento legalitzaria el partit comunista i estaria a partir un pinyó amb en Carrillo? Vet aquí, doncs, quins tombs tan sorprenents que dona la política. Al final de l’acte, es va cantar “La Internacional” i “Els Segadors”, palesant-se que la majoria dels presents feien esforços per dissimular que no es sabien la lletra de cap dels dos himnes, malgrat que puny enlaire subratllessin la música amb entusiasme. Qui pitjor ho va passar, us ho ben juro, fou el delegat governatiu, el comissari Anselmo, assegut en un racó de l’escenari, que si us plau per força va fer el cor fort. Abans de plegar, es va recomanar que en sortir la gent es dissolgués ordenadament.
A pesar d’aquesta crida a la calma alguns grups intentaren manifestar-se al carrer, sent dissolts amb contundència per les FOP que esperaven el moment d’intervenir. No obstant això, el cas és que per primera vegada des de la guerra civil els simpatitzants del comunisme i d’altres manresans ansiosos de participar en un assaig de la llibertat, pogueren esbravar-se a gust de “visques” i consignes que els sortien de les entranyes, sense que ningú els esbandís a cops de porra. Potser per revenjar-se d’aquesta gosadia popular, hi trobaríem la causa de la prohibició el mes d’octubre d’un acte semblant
A principis de març, l’Associació Catòlica de Dirigents (ACD), que presidia l’empresari cintaire Ignasi Perramon, elaborà una declaració sobre la transició política, que pel seu tarannà moderat va ser publicada per la “Gazeta de Manresa”. Aproximadament un mes després, però, Francesc Padullés, Sebastià Vives, Josep Fuentes, Joan Sala, Lluís Maruny, Jaume Sala, Josep Cónsola, Manuel Ramos i Joaquín Vizcaino, coneguts activistes i militants comunistes, signaren una carta oberta dirigida al diari, puntualitzant els punts de vista exposats per l’ACD, que el director del diari, senyor Lozano, se suposa que escoltant els suggeriments d’un Consell Local del Movimiento nerviós i pràcticament descol·locat, es negà a publicar, malgrat que fos una rèplica a unes opinions que sí que havia publicat sense problemes. En resum: des de l’estricte punt de vista de l’ètica periodística, era un bon nyap. Una vegada més, però, d’aquesta carta els manresans en varen tenir coneixement a través de “EL CORREO CATALAN”. Amb el vostre permís, us el reprodueixo:
“Els qui signem aquesta carta, units en una mateixa actitud política, volem fer pública la nostra opinió davant la situació del país i les opinions de l’Associació Catòlica de Dirigents, ja que creiem que en el seu anàlisi hi ha implícita una invitació al debat públic i al diàleg obert sobre qüestions cabdals. Amb aquesta carta oberta no pretenem de cap manera polemitzar o enfrontar-nos als punts de vista de l’ACD (amb alguns dels quals discrepem profundament), sinó ben al contrari, iniciar un diàleg públic a la recerca d’aquells punts de coincidència que ens facin avançar tots cap a una societat democràtica.
1- Transcendència de l’actual moment històric: Tal com molt bé assenyala l’ACD, som en un moment històric d’indubtable transcendència. El país està en una cruïlla decisiva. Venim d’una situació caracteritzada per la negació de la democràcia i iniciem un camí, que ja no pot tornar endarrere, cap a una convivència en el diàleg i el respecte, on ningú no estigui exclòs.
2- Clima de confusió i de crisi: És cert que el país viu hores de confusió i d’inquietud. Una anàlisi de les causes d’aquesta situació ens portaria a les principals característiques de la política d’aquests anys que acabem de passar i al fet que s’estiguin prolongant amb una vigència injustificada. En aquest clima de tensió, la violència que està apareixent (set morts en el que va d’any) marca els perills d’una situació reticent on encara no són reconeguts de forma clara els drets elementals dels ciutadans. Les morts d’Elda, Vitòria, Tarragona i Basauri fan necessari, com apareix a les primeres planes dels diaris i revistes, el canvi del govern i de la seva política. A nivell econòmic, aquesta mateixa situació política està provocant un estancament en la greu crisi que estem travessant. Com diu encertadament l’ACD, el descens de la productivitat, la baixa taxa d’inversió, la pressió fiscal, etc, estan creant una situació que és greu per a les petites i les mitjanes empreses. Nosaltres hi afegiríem que és també molt greu per als treballadors, enfrontats a l’increment del cost de la vida, a l’amenaça d’atur forçós, a la manca de reconeixement dels seus drets, a l’existència d’uns sindicats que el mateix govern considera inadequats quan en proposa una reforma a fons.
En aquest context, les solucions aportades pel Govern s’ha traduït en una devaluació de la pesseta que es tradueix, a la pràctica, en marges de benefici més amplis per als monopolis i les companyies multinacionals, en detriment de la petita i mitjana indústria que, mantenint els mateixos preus per competir als mercats exteriors, es troba, per altra banda, amb un considerable augment de les matèries primes i d’altres materials necessaris per a la producció. Indubtablement, la pèrdua d’hores de treball a causa de conflictes sòcio-laborals és molt important. Però no es tracta de solucionar-ho imposant límits salarials per decret ni demanant als treballadors que solucionin una crisi de la qual no en són culpables. Caldria afegir també la gran quantitat d’hores de treball perdudes perquè els treballadors assumeixen el seu paper de ciutadans conscients i responsables, en plantejar la necessària solidaritat, la demanda de drets bàsics com els d’amnistia, d’un sindicat obrer i democràtic o situacions com les recents a Sabadell, on la vaga general no tenia origen en cap conflicte laboral sinó en l’actuació de l’alcalde i de les forces que haurien de ser d’ordre públic.
3- La sortida de l’actual situació: Pensem que no són només empresaris i treballadors, com a tals, els qui han de cercar una sortida a la crisi, sinó que són tots els ciutadans qui han de col·laborar a “arrancar el país del impasse en què es troba”. Però, justament, som dins d’un sistema polític que no té prevista la participació dels ciutadans en els afers públics. Perquè, en efecte, l’actual situació econòmica (especialment desastrosa per als treballadors i els petits i mitjans empresaris) no pot solucionar-se sinó és en el marc més global de la situació política. Els treballadors saben prou bé què és la crisi econòmica i han donat la seva opinió sobre una possible sortida. Però la falta d’un marc democràtic impossibilita tota operativitat a les seves propostes.
L’alternativa que nosaltres proposem per aquesta situació històrica, és la que han presentat arreu del país els organismes unitaris, amb plena consciència de la responsabilitat que tots tenim en l’hora present:
a)- Amnistia general per a presos i exiliats polítics sense limitacions.
b)- Reconeixement explícit del ple exercici dels drets fonamentals: llibertat d’associació, d’expressió, de reunió, de sindicació i de manifestació.
c)- Reconeixement de l’Estatut de 1932 com a marc legal provisional per a les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.
En aquest marc, reclamem la instauració d’un Consell Provisional de la Generalitat, que aplegui totes les forces democràtiques fins a la convocatòria d’eleccions generals. Per a nosaltres, l’aplicació immediata d’aquests punts retornaria el país al clima de confiança i serenor necessaris per solucionar una bona part dels problemes plantejats per l’ACD. En aquest context, nosaltres plantejarem la nostra perspectiva pluripartidista, arrelat en la defensa i extensió d’aquesta democràcia als camps social i econòmic, on les forces del treball i de la cultura puguin oferir una alternativa més democràtica i més racional a l’actual domini de la societat per part dels monopolis, en el marc d’una estructura federal de l’Estat que respecti els drets nacionals del poble català. El futur exigeix l’aportació de tots i cada un dels estaments socials a l’hora de decidir què ha de ser el país demà. La nostra invitació va adreçada als membres de l’ACD i als altres estaments empresarials per tal d’apropar les posicions i construir entre tots les bases per al futur democràtic, amb la mateixa força amb què ens adrecem als treballadors i a tots els ciutadans”.
