No és que et paguem per fer res, ni a casa, ni a l’escola. Ajudar a les feines de la casa i estudiar a l’escola és la teva obligació. Només si et portes malament, deixarem de donar-te aquest duro.

Jo tinc els cèntims que em paga el drapaire Puntí quan li porto: pells de conill, ampolles de vidre, revistes, diaris, capses de cartró… També em puc quedar el canvi, si és menys d’un duro, dels diners que em donen per anar a comprar.

Els cèntims que em regalen pel meu “cumpleanys”, sobretot la Mari, els tiets o els cosins, els posem a la Libreta de Ahorro de la Caja de Pensiones.

Volem que aprenguis a administrar els teus diners i si et vols comprar alguna una cosa, tindràs d’ahorrar per poder fer-ho.

Els responc, que estaria bé que em donessin set pessetes, que és el que val l’entrada al cine els diumenges, ara ja no vaig a la sala dels nens petits del Kursaal, i he de pagar l’entrada com una persona gran. Al final quedem que seran set pessetes.

Si vaig al Kursaal, faig la cua tot mirant els cuadros i cartells de les pel·lícules, que hi ha al pasillo d’entrada.

Quan arribo a la taquilla, que està al costat de les dues escales per pujar al primer pis i al galliner, miro on està l’acomodador que recull les entrades de la gent quan entra.

No compro l’entrada, i espero un moment que estigui distret, per pujar de pressa, procurant no fer soroll, d’aquesta manera veig la sessió de dues pel·lícules i el NODO sense pagar.

Si l’acomodador em mira, acabo comprant l’entrada. Penso que ja em coneix i sap el que faig, per això si és un dia de poca gent, es posa d’esquena i fa veure que no em veu.

He vist nens que també es volen colar aquí al Kursaal, i a l’Olímpia per l’entrada del carrer Casanova, però com que van una colla, criden més l’atenció i els enxampen, jo, com que vaig sol, no m’han agafat mai.

Un cop al primer pis, sempre procuro seure a la mateixa cadira, la que està al costat del pasillo del mig, a la primera fila que queda per sota del sostre que fa el galliner.

Si seus en una de les primeres fileres, et van caient a sobre pipes, xiclets mastegats, closques de cacauets o escopits que tiren la gent de dalt.

Al sortir del cine, tinc les set pessetes per comprar-me alguna cosa a la parada del Jeroni al carrer Guimerà, i també anar a fer alguna partida a un dels dos Salones Recreativos del Passeig de baix, el que més m’agrada, és el Dynamic, allà parlo amb l’encarregat i a vegades em fa saltar partides gratis.

Als futbolins no hi jugo, sempre estan plens de nois més grans que jo, però m’agrada fer algunes partides a les màquines. Hi tinc bona traça i amb una pesseta i una mica de sort puc fer tres o quatre partides.

Si caminem o estem pescant i no piquen, el pare em parla dels boscos, m’ensenya la diferència entre un pi pinyoner i el que no fa pinyes, que és una alzina, un roure, un pollancre… Diu que algun dia anirem al Pirineu, on els boscos són més bonics.

He començat a agafar un parell de fulles de cada mena d’“abre” o arbust que trobo, les més boniques que veig.

Una vegada a casa, el pare m’ensenya a posar-les ben planes entre dos papers secants, ara ja no els faig servir a l’escola, també posem un pes a sobre i ho deixem així uns dies, perquè perdin la humitat.

Quan les fulles ja estan seques, les enganxem en un “fol” de cartolina blanca amb una goteta ben petita de Pegamento Imedio. Les posem una de cara i una altra d’igual girada.

Al costat de cada parella de fulles hi poso el nom de la planta, si el sé, i el mes de l’any que l’he collit. El color d’una fulla és diferent si l’agafo a la primavera o a la tardor. Hi ha fulles que cauen a l’hivern i l’”abre” queda ben pelat, altres aguanten tot l’any.

Guardo les cartolines al calaix de la meva tauleta de nit, dintre d’un sobre gran que ha portat el pare, perquè no agafin humitat.

La colla que sortíem els diumenges s’ha anat desfent, després de la batussa de la Font del Bellvehí, i els pares han fet uns amics nous, ell treballa a la impremta amb el pare i també és músic, es diu Josep Pla i toca el fiscorn en una cobla, la seva senyora, molt xerraire i alegre, es diu Donelia i és castellana, però també parla en català.

Jo no havia sentit mai això del fiscorn i poques vegades he escoltat una cobla tocant sardanes. Els pares no saben ballar-les, però diuen que els hi agrada escoltar-les i ara hi anem, tot sovint, si toca el Pla.

La música que fa el fiscorn no m’agrada i penso que si no hi fos, tampoc es trobaria a faltar. En Pla m’explica que sí que és important per les sardanes i que pràcticament només es toca a Catalunya. Ell sap tocar la trompeta i també el saxofon, però diu que amb el fiscorn no ha de bufar tant i li paguen el mateix.

Molts diumenges anem a la font de La Cura de Navarcles. Hi ha taules de pedra per menjar-hi, la font per beure i refrescar la fruita i les begudes, una bona ombra de plataners i només cal baixar una mica per un bon camí i ja ets al riu Calders.

Aquí hi ha unes pilones de ciment per travessar el riu sense posar els peus a l’aigua, els cotxes sí que han de passar per dintre l’aigua, per travessar el riu.

A la dreta hi ha un tros de riu que està bé per banyar-se i a l’esquerra, en direcció al Llobregat s’hi pot pescar sota d’uns horts, on podem fer cucs, i d’una fàbrica tèxtil.

Baixant pel costat dret del riu Calders, la muntanya és bastant alta, entre les pedres que es van desprenent, n’he trobat que porten formes de closques de cargols, “pichines”, fulles…

El pare diu que són fòssils, que aquí on estem ara, fa molts anys era el fons del mar, per això es poden trobar animals i plantes que varen quedar sota el fang.

Després l’aigua del mar va marxar, es va assecar tot, i la pressió de la terra va fer créixer aquests turons. Ara l’aigua del riu, el vent i la pluja va desmuntant aquests marges i es poden trobar els animals i plantes que hi havia en aquell mar, convertits en pedres, això són els fòssils.

Em proposa que guardi els que trobi per fer-ne també una col·lecció. Per això agafo una pedra de riu que fa punxa per trencar les pedres on trobo fòssils, que no són gaire fortes, d’aquesta manera els fòssils queden en pedres petites i les podré guardar. He d’anar molt al “tanto”, perquè al trencar les pedres, no es trenqui també el fòssil.

Un altre dia portaré de casa un martellet que tenim, tot rovellat de no fer-lo servir, per poder trencar les pedres sense fer malbé els fòssils.

A vegades trobo pedres on hi ha dos o tres fòssils pràcticament enganxats, no val la pena mirar de separar-los, perquè es trenquen i, tots junts, ja no són prou bonics. Els que més m’agraden són els cargols, se’n troben de molts sencers i mides diferents.

La tieta Gregoria, el Pepe i la Carme han comprat una televisió, els pares m’han dit que no volen que hi vagi sol, que només faig que enredar.

Però algun dissabte al vespre o diumenge a la tarda, si no hem anat a fora, hi anem tots plegats, a vegades també ve el padrí, la tieta “Màlia” i el Marcos.

Avui quan hi hem anat a veure la televisió, els de la perfumeria que hi ha als baixos de la casa de la tieta, que fa cantonada entre els carrers Urgel i Cirera, estaven al carrer perquè s’han comprat un Biscuter i l’ensenyaven als veïns i clients.

Estaven contents, l’engegaven de tant en tant perquè s’escoltés el soroll del motor i deixaven que la canalla hi pugés, sense tocar res. A mi m’agrada més el PTV, porta uns colors més vius que el gris del biscuter, i al tenir portes, sembla una mica més cotxe.

Al segon pis de la casa de la tieta Gregoria s’han posat a vendre joies de la Joyeria Fortuna. Els pares diuen que les pots pagar a plazos, a més a més quan fas la compra et donen un número, que si un dia és el que surt al sorteig dels ciegos, mentre estàs pagant els plazos, deixes de pagar.

Això dels ciegos, és un sorteig que fan cada dia al vespre, si has comprat el cupón que porta els mateixos números que diuen per la ràdio, et donen uns diners de premi.

Al pare no li agrada això de les loteries, però a la feina han fet una penya per comprar cupons i fer quinieles, cada dissabte quan cobren la setmanada, deixen unes pessetes a un parell de companys, que són els encarregats de comprar els cupons i fer les quinieles.

Algun dia el pare diu que els hi ha tocat un premi, però si és poca cosa ho deixen a la caixa de la penya i aquella setmana no han de posar-hi més diners.

Totes les rifes són un engañabovos, però mira, només per l’estona que passem xerrant i rient, ja val la pena de jugar-hi amb la penya. I si un dia toca, encara riurem més.

De totes maneres quan la mare vol comprar unes arracades o un braçalet s’estima més anar a un pis que hi ha al nostre carrer, davant d’on comença el carrer de La Luz. Diu que són andorrans i que el que tenen és de “calitat” i està molt bé de preu perquè és de contrabando.

Avui al vespre hem anat al cine Olímpia, els dijous fan el programa de duro i de tant en tant esperem al pare a la sortida de la feina i anem al cine.

En sortir pel carrer Guimerá, anava distret, parlant de les pel·lícules amb els pares, i he picat de cap contra una farola, tan fort que no m’aguantava dret. El curiós és que no m’ha sortit ni una gota de sang, però en arribar a casa ja tenia una bona búrnia i una taca blava que agafava mig front.

Els pares no saben què fer, si portar-me a l’hospital o esperar a l’endemà. De moment volen que estigui una bona estona sense adormir-me. Que pot ser que tingui una commoció i no és bo que em posi a dormir.

El pare m’ha despertat a quarts de cinc de la matinada, quan anava a treballar, ha dit que no marxaria tranquil, si no veia com em trobava del cap. M’ha fet parlar una mica i ha volgut que mirés el seu dit, mentre el movia d’un costat a l’altra. Diu que tinc el cap dur, que ja puc dormir, que estic bé.

Aquest cap de setmana anem a Lerida, els avis Ribes han animat als pares per marxar el dissabte i tornar el diumenge en tren. Ens quedarem a dormir a casa d’uns familiars seus.

Anar a les Balsas d’Alpicat, als Jardines Elíseos i a menjar una bona cargolada, és una sortida que a Manresa s’organitzen amb autocars, que van i venen en un dia.

A les Balsas hi hem anat amb un autobús i no ens hem pogut banyar perquè feia malt temps, són com unes “pisines” molt grans envoltades d’”abres” on la gent va a passar el dia.

Els Jardines Elíseos estan a Lerida i resulten molt bonics, ben cuidats i fan goig. Hi ha gronxadors, fonts…

Els cargols m’agraden molt, els pares ja em van ensenyar a treure’ls el cul, per menjar la part més bona, ben sucats en allioli.

Al restaurant ens han portat unes planxes grans de cargols i unes bandejas amb piles de “cargolines”, botifarres i carn a la brasa. De postres un bon gelat de corte de xocolata i nata.

Dimarts és l’onze d’octubre, el “cumpleanys” de la mare. No he fet mai un regal als pares i penso que estaria bé de començar, a més, com que no l’espera, segur que la faré molt contenta.

Avui dissabte, agafo els diners que tinc, els compto i surto a voltar per veure què trobo que li pugui agradar, ella sempre diu que un bon regal és aquell que fa servei.

Veig jerseis i “bluses” als Almacenes Urmu del carrer Urgel, però la roba és molt cara, a més no sabria si li va bé a la mare.

Al Caribú, que fa cantonada amb els carrers Urgel i Borne, tenen uns bons aparadors, plens de moltes coses, hi estic una estona mirant i trec el cap per la porta, fins que el senyor de la botiga em diu si vull alguna cosa. No m’agrada la manera que em parla, li dic que no i marxo Plaza del General Mola amunt.

La perfumeria Angelina del carrer San Miguel, al costat de la farmàcia, té els aparadors amb moltes colònies i perfums, però vés a saber quin li pot agradar a la mare. A casa només hi ha una ampolla de lavanda a granel, que anem reomplint.

A l’aparador de la Cristaleria Torras, també al carrer San Miguel, d’avant de la Libreria Roca, hi veig coses molt boniques.

Un llibre sí que el podria comprar, però a la mare li costa llegir, tot i que amb el pare ha millorat molt i li agrada, em quedo amb el dubte.

A la plaça gran l’aparador de Casa Fius fa molt goig, però no cal demanar els preus.

Al començament del carrer Sobrerroca hi ha una botiga que tenen moltes coses per les cases, es diu Puigbertran, hi veig una mena de paella que serveix per torrar pa, a casa no en tenim i quan torrem pa sempre hem de rascar els trossos que es cremen. Val 50 pessetes, no hi arribo, però no m’hi falta gaire. Crec que ja tinc el regal.

Ara estic donant voltes com m’ho faré per tenir els diners que em falten per les 50 pessetes. Si els demano al pare, em preguntarà per què els vull, i ja no hi haurà sorpresa.

Al final ja m’he decidit, al migdia agafaré una moneda de 50 pessetes del moneder de la mare i hi posaré tots els meus diners, com que a les tardes no va a comprar no se n’adonarà. Quan surti de l’escola aniré a comprar la torradora, la posaré dintre la cartera i tornaré cap a casa.

Quan arribi el pare li donaré el regal i com que em preguntaran com ho he pagat, els hi explicaré el que he fet, crec que no em renyaran.

Tot ha anat com jo pensava, la mare ha estat d’allò més contenta i el pare només m’ha dit que no torni a tocar mai més els diners dels pares.

Hem sopat pa torrat, sense gust a cremat, sucat amb tomata i all, embotits i formatge. El dinar per celebrar de veritat el “cumpleanys” el farem el diumenge.

Avui anem tots tres al cinema Avenida per veure la pel·lícula El Puente sobre el rio Kwai. És apta, de guerra i molt llarga. La seva música ja fa temps que s’escolta per la ràdio, sobretot un tros que s’ha de xiular i que molts dies quan sortim la xiulem mentre caminem.

M’ha agradat molt i he patit una mica cap al final, per si podien fer explotar el pont o no. És la pel·lícula que més m’ha agradat de totes les que he vist.

Ara el pare diu que cada dissabte dedicarem una estona a estudiar esperanto.

És un idioma que el parla molta gent a tot el món, perquè és fàcil d’aprendre, al recollir per cada cosa les paraules més fàcils de diferents idiomes. D’aquesta manera no cal estudiar el de cada país.

De totes maneres només conec al Pepe de la Cruz que parli esperanto, però el pare em diu que anirem al Lingua Club, que està al començament del carrer Juan Bautista de la Salle, d’aquesta manera coneixeré més gent que el parlen i altres nens que l’estudien.

M’agrada això de poder parlar amb Castellà, Català i Esperanto, tot i que l’únic que realment estudio és el castellà a l’escola. Però penso que això dels idiomes tampoc ha de ser massa difícil, el català no l’he estudiat mai i el parlo amb tothom.

Aquest desembre s’ha casat el rei de Bélgica, que es diu Balduino amb una senyora espanyola que es diu Fabiola. No sé per què a la mare li ha fet tanta gràcia aquesta boda.

Abans comprava la revista Lecturas, la Hola no li ha agradat mai, però ara fa un temps que en compra una que es diu Garbo, diu que li agrada perquè hi ha dones que escriuen molt bé, consells pràctics i figurines que retalla i guarda en una carpeta, per fer alguna peça de roba per ella.

Però aquests dies ha tornat a comprar la Lecturas, i també els especiales de la Garbo.

La boda l’han fet en directe per la televisió, però com que dura molta estona, diu que més de dues hores, no es podia entretenir per veure-la tota, per això, s’ha posat d’acord amb la Rosita, que és la veïna del pis de sobre de casa nostra, que ja fa dies que tenen televisió i amb la que sempre hi tenim molt bona relació, perquè l’avisi quan entrin a l’església, per pujar a veure una estona la boda.

A l’hora de dinar, la mare ens ha explicat amb pèls i senyals el que ha vist per la televisió, tot i que la cerimònia encara no s’havia acabat.

El pare això de la boda d’aquest rei belga no li fa cap gràcia, diu que és una monarquia molt corrupta, que ha fet les mil i una amb la gent de l’Àfrica, on han mort i esclavitzat a tot un país que es diu el Congo Belga.

Aquest any les festes de Nadal han estat, com diu la mare:

Mas de lo mismo.

De totes maneres sembla que la relació amb la tieta Màlia s’han refredat, no sé per què, però ara fa dies que no anem a casa seva.

El dia 29 al vespre, el Franco surt per la TVE i per totes les ràdios, els pares han decidit que tancarem la ràdio i farem un bon sopar. El pare diu que l’estona que dura el discurs del Franco, és millor no sortir al carrer.

Segur que la secreta voltarà pels carrers, per identificar als que no escolten el discurs del Franco.

Una cosa nova que hem fet aquestes festes, ha estat celebrar la nit de Cap d’Any a casa la tieta Gregoria, sempre anàvem a casa la tieta Màlia.

Sopem, preparem els dotze grans de raïm per cada un i posem a punt les copes de xampany per brindar amb el Rondel semi-seco, a casa ens agrada més el Delapierre.

Mentres, per la TVE, fan un programa informatiu fins que és l’hora de les campanades. Aquest 1960 ha estat el primer any que mengem el raïm mirant la televisió.