Aquest any la Fiesta Mayor cau entre setmana, per això no hem pogut fer més dies de vacances.

Avui, dilluns, el pare treballa, l’anem a esperar amb la mare a la sortida de la feina, per donar un vol pel centre.

Al Paseo de Pedro III, com cada any, han penjat bombetes de colors entre els “abres” i l’escut lluminós de la ciutat a l’entrada des de l’Avenida del Caudillo.

Badem per les parades i atraccions de la fira, fins a la Plaza de la División Azul. Cal caminar a poc a poc per la gentada que hi ha.

Ens parem en una de les atraccions que té uns patos de plàstic, que estan posats en un canal d’aigua corrent. Pagues i et deixen una canya petita per mirar de pescar-ne un, si ho fas et donen un premi.

En una altra, demano per disparar amb les escopetes de balins, per fer caure les boles que estan posades en files l’una al costat de l’altra, els pares em diuen que millor que m’esperi a l’any vinent i em compren un núvol de sucre.

Anem baixant cap al carrer d’Àngel Guimerà, la mare vol veure els aparadors de les botigues que participen al Concurso de Aparadores.

Per tot arreu hi ha molta gent, però dintre de les botigues no se’n veu gaire, amb ganes de voler comprar.

Demano per tornar a sortir, després de sopar, per anar a veure els Fuegos Artificiales que fan a la Plaza Santo Domingo, però els pares em diuen que els fan massa tard.

Avui, la mare s’ha posat seriosa, vol que tots tres netegem el pis de dalt a baix.

Aprofitarem aquest dia de festa, per fer dissabte a fondo.

Ja podeu agafar els draps de treure la pols i “brillo” que tenim feina llarga. 

Hem tornat de vacances carregats de roba bruta i del fato que ens ha donat la família, per això tenim el pis empolsinat i tot d’amunt d’avall.

Al vespre el pare ens té preparada una sorpresa: ha comprat unes entrades per anar a la Plaza de Toros, hi fan un espectacle que és com l’Empastre, que ja hem anat a veure altres anys, però diu que aquest és d’una altra companyia.

Ja som el dia de la Solemne Misa, com cada any m’ha vingut a buscar el tiet Paco, per anar a la Basílica de la Seo. Llarga i avorrida com sempre, només esperava que s’acabés, per anar a la Plaza de los Mártires que fan la Tronada amb les bombes japoneses.

Al vespre hem sortit per veure el Castillo de Fuegos Artificiales al Paseo de Garcia Valiño, després, ens hem encantat al concert de sardanes que feien al Paseo de Pedro III al costat del Casino.

La tornada a l’escola ha estat amb molts canvis. He estat dos cursos amb el senyor López, ara aniré amb el mestre Larrañaga, Ángel Larrañaga.

Estreno una cartera de plàstic ben xula, es pot portar amb la mà, com feia fins ara, penjada al costat, o com una mochila.

Tot el que tindré és nou, ho anem a comprar a la Libreria Sobrerroca de l’Avenida del Caudillo.

Un plumier de plàstic, que s’obre amb una cremallera, amb: llapis de colors, bolígraf de tinta blava i tinta vermella, un llapis d’escriure, una goma d’esborrar, una maquineta de fer punta, un regla, una esquadra, un cartabón i un transportador. Tot ben posat gràcies a unes “gometes” que aguanten cada cosa al seu lloc.

També porto l’Enciclopedia Alvarez de Segundo Grado, una llibreta de caligrafia i un altre, d’espiral, amb fulls ratllats.

El pare, a la impremta, m’ha fet uns blocs de retalls de paper blanc, la “mitat” de grans que les llibretes, per fer números, apunts o coses que no cal posar en limpio. Tenen molts fulls cosits amb grapes i “taladrats”, per arrencar-los quan ja no serveixen.

Per sort ja no he de portar el mango i les plumillas, ja s’ha acabat la història dels tinters, la tinta i els borrones.

A l’escola també hi ha jocs nous com: l’“Escubidu”, el Hula Hoop i la baldufa, als dos primers hi juguen nens i nenes, la veritat és que més nenes que nens. Amb la baldufa ja hi jugaven fa anys, però ara s’ha posat de moda, fins i tot en fan competicions.

“Escubidu”: Són unes tires primes de plàstic de diferents colors llampants, que es relliguen i trenen per fer moltes coses com clauers, caps pels “llapissos”, braçalets…

Per la ràdio una cantant que agrada molt a la mare, la Gloria Lasso, canta una cançó que diu:

Yo vendo peras, manzanas

y escubidu dubi dua…

M’agrada aquesta cançó, i la cantem mentre intento fer alguna cosa amb aquestes maleïdes tires, no em surt res de bonic i aviat ho deixo estar. El pare em diu que la cançó és francesa i que no parla d’aquests plàstics, sinó d’un suc de fruites.

El Hula Hoop: és un aro de plàstic dur que cal fer-lo girar movent la cintura, com més estona millor. Alguns nens i nenes en porten a l’escola i el director no els hi diu res.

Ho veig bastant difícil i quan me’n deixen un, no hi ha manera de què volti i em cau als peus.

Al Marcos ni han comprat un, i quan vaig a casa seva vol ensenyar-me com ho he de fer, però no me’n surto.

Baldufa: és com una pera de fusta amb una punta arrodonida de ferro a baix i un cap rodó de color vermell a dalt.

Cal embolicar-la amb un cordill per llençar-la a terra, “mentres” el cordill es desembolica. La gràcia és que quedi girant a terra, sobre la punta de ferro, una bona estona.

Es fan jocs, com dibuixar una rodona a terra, un nen tira la baldufa que ha de quedar girant dintre el cercle, un altre tira la seva contra la què està girant, per fer-la fora de la rodona i que quedi la seva dreta i donant voltes a dintre.

També fa gràcia quan la tiren a terra i, sense que pari de girar, fer-la pujar a la palma de la mà i que continuï ballant.

Els pares m’han dit que si en vull una, la puc anar a comprar a la botiga Juguetes Valls del carrer Urgel. N’hi ha de moltes mides, en trio una de mitjana, com la que he vist que porten la majoria dels nens.

Ho provo una i una altra vegada, més i més vegades… no hi ha manera què la maleïda baldufa acabi a terra ballant.

Hi ha nens que fins i tot les tiren en l’aire, i quan cau els hi balla una bona estona. El pare diu que no poso bé el cordill, però quan ell ho fa, tampoc se’n surt.

Com que m’agrada com és la baldufa, per la seva forma i color, la deixo a sobre la tauleta de nit per fer bonic, si els nens em pregunten per què no la porto, els dic que me l’he descuidat a casa… que ja hi jugaré un altre dia.

Jo no tinc cap mena de traça amb cap d’aquests jocs. Per això amb el que més em distrec al pati és amb els jocs de córrer i saltar també canviant cromos de futbolistes, de pel·lícules, de sèries de televisió, de ciències naturals…

El capellà m’ha tornat a dir que estaria bé que anés a fer Ejercicios Espirituales, ja m’ho va proposar abans de fer la Primera Comunión. Això representa que un dia a la setmana, en sortir de l’escola, tornaré a anar a l’església de Cristo Rey, també hauré d’anar-hi algun dissabte al matí i un fin de semana anirem el dissabte a Montserrat, dormirem al monestir i tornarem el diumenge després de dinar.

No sé si m’agradarà, però segur que al pare no li fa cap gràcia, de totes maneres no em diu res, ni a favor, ni en contra.

Als Ejercicios hi anem pocs nens, en comparació amb els que érem per preparar la comunió. No resem gaire, un Padre Nuestro quan arribem i una altra oració al final.

El capellà no ens fa estudiar, només vol que escoltem i preguntem el que no entenguem. Ell també ens fa moltes preguntes. I ens ensenya alguna cançó:

Esta picolissima serenata

en los ejercicios yo la aprendí

porque el alma que no està en gracia

no puede ser feliiiz, no puede ser feliiiiz…

Continuo jugant i voltant amb la colla del carrer Bruch. Ara tots porten tirachinas, però hem començat a dir-ne fona, i ja només parlem de les fones.

Tirachinas: és una i grega (Y ) de fusta forta, que s’agafa pel mànec i entre les dues puntes porta lligada una goma. Al mig d’aquesta goma hi ha una peça, més ampla, per posar-hi la bala, que pot ser una pedra, una bola, una grapa…

Agafes ben fort el mànec amb una mà. Amb l’altra estires la goma amb la bala, apuntes i la deixes anar. Surt disparada, més o menys fort segons com és la goma i del que l’has estirat.

A l’escola ens han dit que el tirachinas és perillós i que no volen que en portem, que si a algú n’hi troben un, li prendran i el castigaran.

He anat al taller de bicicletes que hi ha al costat del Bar Ramón, per la banda de l’Avenida del Caudillo, per demanar al mecànic, que es diu Miliu, hi ha el pare i el fill que és bastant més gran que jo, si em pot donar un tros de cámara de roda de bicicleta. N’ha tret uns quants i m’ha deixat triar-ne un.

Al taller de bicicletes del nostre carrer no hi vaig mai, no sé per què, però el mecànic que hi ha no em cau bé.

El diumenge, tots tres i la Mari, hem agafat el tren de la RENFE fins a Vacarisas, per anar a buscar bolets per un lloc que li diuen el bosc cremat.

Des de l’estació caminem una mica seguint la via, per deixar-la a l’esquerra i començar a pujar pel bosc, arribem fins a una ermita que es diu Sant Salvador de les Espases, el nom està posat en català.

És una capella molt petita i antiga, el pare diu que aquí hi havia un castell, però que no en queda res més que un tros de paret.

Està oberta i es veuen penjades a les parets fotografies, postals del sant, cames i braços de cera, rosaris… fa una mica d’impressió tot això.

El pare m’explica que són exvots, que vol dir que una persona que ha estat ajudada pel sant per curar-se una cama, com agraïment la fa de cera i la porta aquí. Com que n’hi ha molts, penso que aquest Sant deu d’ajudar a molta gent.

Dinem al banc que hi ha a l’entrada de l’ermita i baixem cap a l’estació de Vacarisas per tornar cap a casa.

Hem fet mig cistell de rovellons i poca cosa més, la mare diu que aquí és massa d’hora pels bolets, que, per agafar-ne més, hagués estat millor anar cap a Berga.

Per mi, avui el més important era recollir una bona branca d’arbre, que després la pogués serrar en forma de Y grega.

Com que hi ha bastants arbres tombats, ha estat fàcil de trobar-ne, però algunes ja estaven podrides, altres eren massa primes o molt gruixudes, al final torno amb un parell que em sembla que serviran per fer una bona fona.

No me’n surto de fer la fona, la goma és massa dura i no la puc estirar, la fusta es trenca… al final també aniré a comprar-ne una a la botiga de joguets.

Avui el Cachas m’ha deixat la seva fona, he estirat ben fort la goma i l’he deixada anar, amb tan poca traça, que la pedra que feia de bala ha caigut allà mateix i la goma m’ha donat un cop ben fort a la mà, els nens han rigut, “mentres” m’aguantava el mal que em feia la mà, per no plorar.

Els pares s’ho pensen, jo rondino, i al final em donen els cèntims per anar a comprar una fona a la botiga de joguines. És de fils de metall trenats, una mica més petita que les de fusta, però puc disparar bales bastant fort, fent bona punteria.

Amb els amics voltem amb les fones a la mà, tirem, contra els coloms, les rates, els ocells, les bombetes dels llums que hi ha pels carrers…

Quan pujàvem pel carrer Francisco Moragas, ens ha sortit un home de la fàbrica de Piensos Ganador, cridant de mala manera, ha dit que ja ens coneixia i que anava al Cuartel de la Guardia Civil a denunciar-nos per gamberros.

Ben espantats, hem marxat corrent, fins a arribar a l’estació dels Catalans del riu, on viu el Nin. Allà hem amagat les fones, per si venia la Guardia Civil.

Com que no ha vingut ningú, les recollim i marxem cada un cap a casa seva.

Aquest diumenge anirem a Barcelona per veure jugar el Kubala, és la primera vegada que vaig al Camp Nou, em fa molta il·lusió. Juguen el Barça i el Real Racing de Santander. A mi m’agradaria més veure un partit contra el Real Madrid, però el pare diu que no es troben entrades quan el Barça juga contra un equip gran, i si n’hi ha a la reventa, són molt cares.

Marxem de bon matí amb el tren de la RENFE fins a Plaza Cataluña, allà agafem un autobús per anar a l’aeroport.

Els pares volen que vegi els avions de veritat. Ells no han pujat mai en un avió, però quan festejaven ja havien vingut a veure l’aeroport. Ara fa poc que han inaugurat aquesta terminal i per això els hi fa gràcia tornar-hi

L’edifici del Aeropuerto del Prat em sembla petit, l’imaginava més gran. No es pot entrar fins a la pista si no tens un bitllet, per això pugem a la terrassa, des d’on es veu la pista, com “aterrissen” i “despeguen” els avions.

Hi ha força gent esperant que arribi algun conegut, o fent el mateix que nosaltres, badar una estona i tornar a marxar.

Tornem per dinar en un bar al costat del Camp Nou, que els pares troben molt car.

Aquí s’aprofiten els dies de futbol, segur que un dia de cada dia no posen aquests preus.

Les entrades que ha comprat el pare són al gol de la primera graderia, això vol dir que estem a darrere d’una porteria. Espero estar de sort i veure un gol del Kubala en aquesta porteria.

Aquest camp fa impressió de gran que és, avui no s’omple ni de bon tros, però a nosaltres això ens és ben bé igual, volem veure jugar el Kubala.

A l’entrada ens han donat un paper on posa els jugadors que sortiran a jugar, també serveix per apuntar els resultats de la quiniela, i una cosa que no entenc gaire, el Marcador Simultaneo Dardo.

En aquest Marcador no hi ha els noms dels equips, si no marques comercials que volen fer propaganda, per saber a quin equip correspon cada una, has de mirar-ho en aquest paper.

Pel Barça juguen: Ramallets, Olivella, Garay, Gracia, Verges, Gensana, Kubala, Evaristo, Kocsis, Suarez i Czibor.

El partit ha acabat 2 a 0 a favor del Barça i el Kubala ha fet els dos gols. M’ha agradat molt com juguen el Suárez i el porter Ramallets, que ha salvat un parell de jugades que podien ser gol.

Ja veuràs com aquest any no tornarem a guanyar la lliga, o hem fet dos anys seguits, però amb el canvi d’entrenador i, sobretot, pels “àrbits” que van a favor del Madrid, no ens la deixaran guanyar.

Ara el pare ja no m’explica coses de la guerra o de la presó com si fossin contes, ja soc massa gran per seure a la seva falda i quan ho faig és per jugar i acabem empaitant-nos per casa i amb la mare dient que som uns ganàpies per fer tant enrenou.

Però sí que em parla de coses, que a l’escola no les ensenyen, i ell vol que entengui. Per això aprofita les estones que estem sols a casa, caminant, pescant… mai pels carrers, per por a qui pugui escoltar el que em diu.

He anat a la “pisina” per demanar si encara puc tenir el carnet de nedador, he vist que hi ha un entrenador nou, i no sé quin horari d’entrenaments puc fer. Em diuen que tinc la fitxa de nedador i, per tant em faran un carnet nou.

L’entrenador està enfeinat, però puc parlar amb una noia jove, que és nedadora i ajuda a l’entrenador, És molt simpàtica, li explico per què vaig deixar d’anar a entrenar, i que el pare ja va anar a informar a l’entrenador Cor Braasem, em demana si ja estic ben recuperat, i que potser cal que pregunti al metge, si em convé anar a nedar amb la humitat que hi ha, sobretot a la piscina coberta.

Me’n vaig cap a casa enfadat, per no poder tornar a entrenar.

Ara ja no prenc cap medicina i després de fer el canvi d’aigües, hem anat al metge Saló, perquè em miri els bronquis i pulmons. M’ha dit que estic molt bé, i ja no troba cap senyal de la infecció. De tornar a entrenar no hi veu cap problema, però com que cal ser prudents, seria millor esperar a passar l’hivern.

El mestre Larrañaga és una persona més aviat prima, seriosa i em sembla que no li agrada gaire explicar les lliçons. Ens fa llegir el llibre i després pregunta.

A classe, cal estar en silencio, si parlem entre nosaltres, s’enfada. Si està posant alguna cosa a l’encerado i escolta algú que parla o riu, es gira, i llença el guix o el borrador que té a la mà, contra el nen que fa soroll. Si està a la seva taula, li tira un regla de fusta que sempre té a punt.

La majoria de les vegades l’encerta, i fins i tot fa mal al nen, que acaba plorant.

Una cosa que ens fa fer, és enviar-nos a comprar-li tabac. Fuma molt, i quan veu que no li queden “pitillos”, diu a un de nosaltres que li vagi a comprar un paquet, a l’estanc que hi ha a la Calle Casanovas, que és del mestre Juan Ferrer, que fa classe als més grans de l’escola.

També s’està dies sense venir a classe. Diuen que li agrada molt anar a cazar, quan passa això, ve a fer-nos la classe un fill seu, que si el pare explica poc, el fill encara menys.

Ara, alguns dies al migdia, he agafat el costum de sortir de casa amb temps de sobres per arribar puntual a l’escola. Passo per la plaça Clavé, on hi ha una paradeta, que és un carretó amb dues rodes, que porta una senyora i compro alguna cosa.

Si fa calor un cucurutxo de gelat de nata o xocolata, si no en fa, un pirulí, que és un caramel en forma de con, les dues coses les vaig llepant i quan arribo a l’escola ja me les he acabat.

A vegades, a la tarda, m’arribo al carrer Guimerá i compro a la parada del Jeroni un tros de regalèssia o unes “pegadolces”, ni una cosa ni l’altra m’agraden gaire, però a l’escola hi ha molts nens que en porten i jo vull fer com ells.

A mi m’agrada més la paperina de cacauets, de cigrons o de xufles, que he de buidar o amagar a la cartera abans d’arribar a casa. La mare em renyaria per menjar fora-d’hores.

Aquest diumenge el pare m’ha explicat què són els sindicats de treballadors i què feien abans de la guerra. Ara només hi ha el Sindicato Vertical que agrupa treballadors i amos.

Això és una pantomima amb la que volen enganyar als teballadors i a l’Organització Internacional del Treball, però no se’n sortiran.

Diu que tots els treballadors i empresaris han de pagar la quota sindical, si tens un problema petit, com el que va tenir ell fa uns anys, aquest Sindicato t’ho soluciona parlant amb l’amo.

Si el problema és d’un grup de treballadors, l’empresa pot fer fora els que li porten problemes, i la Magistratura del Trabajo, que és com un jutjat de l’Organización Sindical, sempre li donarà la raó.

Mira si arriben a ser feixistes els d’aquest Sindicato, que volien enviar 100.000 treballadors a fer d’esclaus a les fàbriques de Hitler.

Jo ja sé que aquest Hitler és com el Franco d’Alemania, però que allà va perdre la guerra, i que es va matar quan l’exèrcit de l’URSS va entrar a Berlin.

Aquesta explicada la fa a casa, perquè avui diumenge, anirem a fer el vermut, com sempre, al Canaletas. Però abans vol anar fins una mica més amunt de la Plaza España, on han inaugurat un edifici bastant gran per posar-hi el Sindicato, també ens pararem per mirar el nou edifici de Correos.

Al Sindicato mana el falangista José Solís Ruiz, que no vol sentir a palar dels drets dels treballadors, sobretot, de què puguem fer huelgas.

També he sentit que parlen molt d’aquest Sindicato, quan estem a casa del Roman Chesa. Diuen que a poc a poc els comunistes aniran entrant a la seva organització i quan se’n donaran “conta”, els hi muntaran una huelga general que els fotrà molt.

En tornar cap a casa, hem vist una gentada a la Plaza Valldaura, feien la inauguració de l’església, el pare ha passat de llarg, però jo m’hi he acostat i m’he colat per veure què hi fan. Hi havia un cor cantant, crec que era l’Orfeó Manresà i molta gent.

L’església no m’ha agradat, té molt ciment i poca llum. Han dit que l’any vinent inauguraran el convent dels caputxins, que és al mateix edifici.