Pel meu “cumpleanys” hem estat a la platja, per això l’endemà, que és dissabte, anem a casa del padrí Amadeu.

Avui el pare no va a treballar, ens diu que en el conveni posa que aquest dissabte fa pont. Fer pont?, fins ara no sabia que vol dir això. Si fa pont, pot fer festa el dia que queda entre dos festius. Això sí, aquest dia caldrà descomptar-lo dels dies de vacances, que com diu el pare: els amos no regalen res.

Això dels ponts i altres coses de la feina, ho poden fer a la “inprenta” IN-OC, S.A., perquè s’ha fet un conveni per tots els treballadors del grup d’empreses d’assegurances, com Seguros Serra Sallent, Catalana Occidente, Depsa…

Si estiguéssim al conveni d’Artes Gráficas, no tindrien tants avantatges. Els de les assegurances són més “sennyoritos” i tenen un conveni millor.

A la família es va quedar que com ara no hi ha canalla petita, deixaríem de fer-nos regals pels dies assenyalats. Ens felicitem i a vegades anem a casa del que celebra alguna cosa a fer el vermut.

Però el padrí no vol deixar passar el meu “cumpleanys”, sense fer-me un regal.

M’ha donat un paquet ben embolicat, l’obro i hi ha un llibre: El Capitan de Quince Años de Julio Verne, Colección Historias de l’Editorial Bruguera.

Em diu el mateix que em van dir els pares:

Ja ets prou gran per joguines, ara cal que llegeixis molts llibres.

Si aquest m’agrada, seguirà regalant-me llibres de Julio Verne, així podré fer-ne una bona col·lecció.

La cosina Paquiteta m’explica qui era l’escriptor francès Jules Verne, ho diu en francès, perquè l’ha estudiat, el parla i l’escriu molt bé, després de la seva estada com a refugiada al sud de França. Ho fa a poc a poc i amb molts detalls per confirmar el que va dient. Així em puc fer una idea de com era aquest escriptor i de com són les seves històries, plenes de fantasies i viatges. Parlen d’invents que no existien quan es van escriure i llocs on ell no hi havia estat mai.

Aquest llibre va amb unes tapes de paper, perquè no s’embrutin les de veritat que són de cartró. Totes tenen un dibuix en color on posa que porta 250 “ilustraciones”. Està escrit en castellà i té pàgines només amb lletres i altres amb dibuixos com si fos un TBO.

Tornem a casa, i em poso a llegir les planes amb dibuixos, n’hi ha una cada tres o quatre de lletra, fins que el pare em fa apagar el llum perquè ja és hora de dormir.

Tots tres anem cap a Camarasa, perquè faci el canvi d’aigües, que em va recomanar el metge Saló, per acabar-me de curar.

Al tren només porto una maleta per la meva roba, les llibretes per fer deures i el llibre de Julio Verne.

El pare també porta una bossa i un mocador de farcell, plens de coses pels tiets, per agrair que em tingui uns dies a casa seva.

Les canyes de pescar no te les emportes, no volem que t’acostis al riu tot sol. Quan vinguem nosaltres de vacances ja les portarem i anirem a pescar tots plegats.

No he estat ni un dia lluny dels pares, només una estona quan van anar a veure com jugava el Kubala. Avui quan s’han entornat cap a Manresa, estaven tristos, sobretot la mare. Jo, la veritat, estava content, no tant perquè marxessin, sinó per quedar-me tants dies a Camarasa.

Fes bondat, creu als tiets i ajuda tot el que puguis als cosins, “com en facis” alguna de les teves, ja hem dit a la tieta que et facturi al tren cap a Manresa.

Ni la tieta, ni els cosins Miquel i Jaume, no em manen cap feina tot i que els hi dic que els vull ajudar. Al tiet Siscu, no el veig gaire, per què marxa d’hora cap al tros i molts dies no ve a dinar. Les cosines Paquita i Concepció, no s’estan al poble i només les veig de tant en tant.

La casa és de les poques que no va rebre per la guerra, i parlen de fer obres per tenir una casa més moderna, amb una façana nova i l’interior més ben arreglat.

Tenen terres que treballa el tiet Siscu, un bon hort, el corral, el ramat que porta en Miquel i en Jaume treballa a la Central, per això crec que poden pensar a arreglar la casa, que té tres pisos i un corral bastant gran.

Al corral hi ha gallines i conills. Els conills estan en unes gàbies, les gallines i el gall volten amunt i avall.

També hi ha una porquera pel “cotxo”, li donem sobres del menjar i una calderada, que de tant en tant fa la tieta al mateix corral, amb un foc de llenya i en una olla gran que posa sobre uns peus, tot de ferro.

La tieta que és una senyora prima i una mica nerviosa no para de fer coses. Jo procuro anar amb ella i si puc, ajudar-la.

Anem al corral i agafem els ous que han posat les gallines. També cal posar aigua als “beuredors”. Per menjar repartim: herbes i pinso als conills; panís, fulles d’enciam i escarola a les gallines.

Baixem al rebost, per agafar el que cal per fer el menjar i anem al poble a comprar el que fa falta.

Si anem a comprar, sempre procuro portar una de les senalles de la tieta.

Quan acabem de menjar, la tieta tria de les “escurrualles” el que poden donar a les gallines o al “cotxo” i m’ho posa en uns pots perquè els hi porti.

Aquí les cases tenen un rebost que és a baix del portal, el que vol dir que és fresc perquè queda per sota del carrer, una mica com si fos una cova.

Hi guarden les conserves que cada casa es fa, sobretot de tomates i “prèssics”, les “mermelades”, l’oli, el vi i el menjar que ha d’estar a la fresca.

Les herbes “medecinals” o de cuinar, el panís, les “pataques”, l’embotit que s’ha d’assecar… Està a l’eixida que hi ha a sota la teulada, on passa l’aire, però no hi toca mai el sol.

Quan en Jaume no va a treballar a la Central, o fa per “turnos”, anem a l’hort, que queda a prop del poble i al costat del riu. Arreglem la somera, l’hi posem unes senalles d’espart que són d’una peça, l’hi penja una a cada costat del llom. A dins hi carreguem els xapos, una dalla, el selló ple d’aigua…

Si vull, en marxar, em puc enfilar a la somera, quan tornem millor que no, ja que va prou carregada amb el que hem collit, però m’estimo més caminar i portar-la amb la corda. En Jaume la mana a crits, quan jo ho provo no em fa cap cas i l’he d’estirar amb la corda.

A l’hort hi ha molta feina:

Obrir el bagant de l’aigua per regar. Amb el xapo anem fent o desfent preses de terra entre les fileres del que hi ha plantat, perquè arribi l’aigua justa a cada una.

Arrancar amb el xapo petit les males herbes, això és una feina pesada.

Posar verí per les cuques, en Jaume no m’ho deixa fer i em fa apartar.

Si portem planter, hem de fer les fileres de terra ben rectes, com marca un cordill que clavem de punta a punta. Amb el xapo petit fem un forat per posar-hi el planter i “apretem” la terra que queda al seu costat, després s’ha de regar.

Posar bé les canyes per enfilar les tomaqueres i les mongetes.

Collir tot el que ja està madur: cebes, tomates, mongetes, “anciams”, “pastenagues”, “aubergínies”, síndries, melons, “pepinos”, carbassons, cols…

Quan no tinc res per fer a casa, pujo fins a la plaça de l’Ajuntament. A casa sempre es menja a la mateixa hora, per això ja sé quan he de tornar. De totes maneres tampoc hi pujo cada dia, perquè ja vaig prou cansat amb les coses que faig amb la tieta i els cosins.

Al poble no hi ha estiuejants com a l’agost, ni la gent surt tant als vespres, però em trobo amb els xiquets que ja conec i puc voltar pel poble i jugar amb ells.

Avui sí que n’hem feta una de bona, el cosí Miquel em va dir si volia anar amb ell a pasturar el ramat. Molts dies té el ramat lluny del poble i es queda a dormir al camp o torna molt tard a la nit. Però ara té les ovelles a prop i les vol portar a un corral que hi ha al costat del pont d’Escalera.

Ens llevem que encara és de nit, i marxem cap al pont per travessar el riu, ara el ramat està guardat en un corral a l’altra banda.

Els gossos venen corrent cap a nosaltres, en Miquel diu que no tingui por, que de moment estigui al seu costat, he de deixar que m’olorin sense fer res i no voler-los tocar que ja se’n tornaran cap al ramat.

Al cap d’una estona ja em coneixen i quan s’acosten es deixen tocar, però marxen de seguida.

El cosí camina molt de pressa, porta a la mà un bastó llarg que té un ganxo de ferro a la punta, diu que és un gaiato, i una bossa a l’esquena amb el dinar.

En arribar al corral, posa aigua del riu al ”beurador” de les ovelles amb una galleda, tot seguit obre la porta del corral perquè surtin a pasturar.

Hi ha dues ovelles petites que no tenen més d’uns dies i encara els hi costa seguir la mare.

Anem marxant, però el cosí m’ha dit que em posi al darrere del ramat, per mirar que els dos “corderets” no es quedin enrederits, ja que podria venir alguna mala bèstia i matar-los o es podrien perdre i es moririen si no poden mamar de la mare.

Ho he fet tot content per tenir aquesta feina, tot sovint he d’anar fins al riu per beure aigua i rentar-me la cara ben bruta de la pols que aixeca el ramat.

Passem el dia mirant que les ovelles no entrin en uns camps sembrats que hi ha per on anem passant, els dos gossos fan aquesta feina i en Miquel els mana a ells i a les ovelles amb uns crits que no són fàcils de fer, a mi no em surten pas.

Dinem en una “sombra” i anem acostant el ramat cap el pont d’Escalera. Cal estar alerta per si alguna ovella s’acosta al riu, els gossos ja ho saben i les aparten de la vora de l’aigua.

Quan el sol comença a caure , el Miquel i els gossos ajunten el ramat i anem marxant cap al corral de l’altra banda del riu.

En arribar-hi, obrim la porta, que no és gaire ampla, perquè vagi entrant el ramat en fileres, així es poden “contar” les ovelles.

Li pregunto si alguna vegada n’ha faltat alguna. M’explica que a vegades ha passat i que cal tornar endarrere, només amb els gossos, per mirar de trobar-la.

Una vegada en vaig perdre sis al mig d’una “tormenta” de vent i pedra que em va caure a sobre. No l’esperava. Vaig haver de portar el ramat a un corral proper i anar a buscar-les ben moll i tremolant de fred.

Aquell dia portava tres gossos molt bons i tot i que ja era de nit les “vem” recollir totes menys una.

Si no la troben, és perquè ha caigut al riu. Les ovelles saben nadar, però si no hi ha un lloc pla per sortir de l’aigua, s’ofeguen esgotades. La forma de les potes fa que no puguin pujar el marge de la vora del riu.

 

Una vegada tancades, avui hi eren totes, tornem cap a casa.

Arribem a casa, i la tieta em veu empolsinat de cap a peus, els crits que li fa al cosí Miquel es poden sentir des del carrer.

Que has fet! Aquest xiquet ens el deixen perquè es curi dels pulmons i no se t’acut res millor que posar-lo al darrere del ramat perquè s’empassi tota la polseguera que aixeca!

El Miquel només diu que és el que se li fa a qui va per primera vegada amb un ramat, que així s’aprèn que sempre s’ha d’anar al davant i a contra vent.

Ja han arribat els pares per passar els quinze dies de vacances, estic molt content, ells també, per veure’m i perquè no paro d’anar amunt i avall, el que vol dir que estic ben recuperat dels bronquis.

Ningú explica als pares l’enredada que em va fer el Miquel amb el ramat, però la veritat és que a partir d’aquell dia, sempre més m’he trobat bé, penso que respirar aquella polseguera em va acabar de curar.

Aquest any els pares han llogat un pis i no anem a casa de la senyora “Tresa” com fèiem fins ara.

Així tenint un pis per nosaltres estarem més independents i podrem fer cada dia la nostra. Quan teníem llogades les habitacions, sempre havíem d’estar pendents de la “Tresa”.

El pis està a dalt de tot d’una casa de la plaça de l’Ajuntament, els amos tenen el forn de pa a la planta baixa, li diuen el Forn de cal Quindo.

Anem tots tres cap a la plaça i anem al forn per recollir les claus del pis i acabar de fer els tractes del lloguer.

Tampoc fan gaire falta les claus, aquí tothom deixa les portes obertes, fins i tot amb les claus posades.

Pugem l’escala que és molt dreta i quan obrim la porta surt una pudor que tomba.

Tot està molt net i endreçat, però ens expliquen que en aquell pis hi tenien gallines, conills, coloms… Per arreglar-lo van treure tots els animals, netejant-lo amb molta aigua i llegiu i desinfectant amb uns “polvos” que es diuen Zotal.

Després d’escampar aquest desinfectant, van tenir uns mesos el pis tancat, i van obrir-lo fa poc, per fer les obres, pintar i posar els mobles, ens diuen que si deixem les finestres i el balcó obert marxarà de seguida.

La veritat és que quan fa una estona que estàs al pis, ja no notes aquesta olor, però si vens del carrer, déu-n’hi-do!

Perquè ara la senyora “Tresa” ens ha dit que ja té llogades les habitacions, si no marxàvem ara mateix, no hi ha dret de com ens han enredat.

Jo penso que la senyora “Tresa”, que té el seu caràcter, s’ha enfadat amb nosaltres per no llogar-li les habitacions de bon principi i després ja no ens ha volgut a casa seva.

Aquest any no han vingut els Saez, crec que és millor, perquè la mare s’havia posat de morros amb el pare. Li va dir que es mirava massa la senyora Saez. El pare va assegurar-li que no era veritat i que només tenia ulls per ella, però la mare havia seguit mirant de reüll al pare quan estàvem amb ells.

Els pares han fet uns amics nous, els Pinzano que venen de Barcelona, a on tenen una botiga de joguines. Porten dos fills, el gran és de la meva edat i l’altra és més petit.

Són una parella molt simpàtica i agradable, els hi agrada xerrar, explicar coses i també que el pare els n’hi expliqui. Sobretot de quan era petit i de com es vivia aquí abans de la guerra.

També volen fer excursions, conèixer l’entorn i la història del poble. Com que al pare li agrada parlar-ne, es passen moltes estones plegats, sobretot a la fresca del vespre, mentre la canalla voltem pel poble..

Avui hem agafat la somera dels tiets per portar el fato i anem a l’ermita de Sant Jordi, que és el patró del poble.

Aquesta ermita està a sobre d’una serralada que es diu Serra Carbonera, el camí és estret, llarg i fa força pujada.

A més del cosí Jaume també venen els cosins Miguel i Francisco Mirada (per nosaltres Miquel i Cisco), que són fills de la tieta Bienvenida, que és germana de la tieta Amalia, la família Pinzano i nosaltres tres.

En Jaume ha demanat la clau perquè puguem entrar i veure l’interior de l’ermita. Per Sant Jordi i puja la gent del poble per fer-hi un aplec i la missa pel patró.

El lloc és bonic per la vista que té, Camarasa i el Segre queden als peus i al davant la Serra del Mont-roig, entremig la serra de Sant Salvador.

L’ermita de Sant Jordi està en un pla on no hi ha arbres, només matolls. En Jaume diu que anem alerta en allunyar-nos perquè hi ha bufadors. Són uns forats molt fondos que hi ha a terra, d’on surt aire calent.

Si caus en un bufador, t’hi quedes, ningú et podrà treure i et rostiràs ben rostit.

 Fa poc hi ha hagut un foc a la falda de la serra, que va pujar per la muntanya i els bombers no volien acostar-s’hi, per la por a les bombes i les bales de la guerra que, amb la calor del foc, explotaven tot sovint.

També ens expliquen que després de la guerra hi havia molta misèria, i la gent del poble es feia un sobresou, anant a recollir la ferralla escampada per tot el que havia estat el front. Això era molt perillós per les bombes, granades i bales que no havien explotat i que amb un cop ho podien fer.

Diuen que també havien trobat soldats morts i mal enterrats, que els portaven a la fosa comuna del cementiri.

Recollint la ferralla, a vegades ensopegaven amb una pistola o un fusell, que es tenia d’entregar a la Guardia Civil, però hi havia alguns que no ho feien i també ho venien desmuntat a peces amb la ferralla.

Ves a saber perquè, algú més atrevit mirava d’arreglar l’arma, i si veia que podia funcionar, l’amagava amb la munició que anava trobant.

A la tarda baixem cap al poble tot rient i cantant, en Cisco i el Miquel a veure qui la diu més grossa, en Jaume no és que sigui serio, però li costa més fer broma.

Avui hem anat a pescar i banyar-nos cap al pont del Pastor, és la primera vegada que hi anem i pràcticament hem fet diego.

Com que no picaven he agafat la meva canya de fibra, la bossa de xarxa i el pot de llambrics i he marxat cap a la presa del “pantano”. A prop d’on es barregen l’aigua del Segre i del Noguera Pallaresa hi ha força corrent, però també veig alguna raconada d’aigua més tranquil·la.

Vaig provant, fins que de cop i volta piquen i he pogut treure un peix bastant gran, d’un parell de pams, que no conec. El poso a la bossa i marxo cap on han quedat pescant els altres. Ningú sap quina mena de peix potser, el pare diu que s’assembla molt a una “trucha” però que el veu diferent.

Quan tornem al poble, ensenyem el peix a casa de la tieta Amalia, i en Jaume diu que és una mena de truita que han portat d’Amèrica, que es diu Black Bass.

Ja fa temps que les tiren Segre amunt, per Coll de Nargó, però algunes van baixant.

Els pescadors que les empaiten no venen a Camarasa per pescar-les i per això se’n veuen algunes de ben grans. També diu que és un peix molt bo per menjar.

Aquesta truita no l’hem donat i la mare l’ha cuinat a la graella, estava ben bona i no costava gens treure’n les espines.

Els tiets i els pares ha organitzat aquest diumenge una trobada de la família Guillaumet de tota la comarca i encara de més lluny. A la tarda tothom ha anat arribant a casa de la senyora Leonor i els músics cecs, Joan i Julio.

Som molta gent i tots es diuen Guillaumet, molts han vingut amb la seva família. N’hi ha de Manresa, de la Sentiu, de Preixens, de Senterada, els de Camarasa i de més llocs.

N’hi ha que fins avui no es coneixen en persona, però tot parlant relliguen el parentiu que tenen i els fa molta gràcia haver-se trobat.

De Manresa ha vingut el padrí Amadeu amb la tieta Paquita. Tinc una mica d’embolic, resulta que per aquí quan parlen del padrí, volen dir l’avi.

També han vingut el cosí Pepe i la Carme amb la seva filla Inmaculada. Que es quedaran uns dies de vacances. Igual que la tieta “Malia” amb el cosí Marcos.

Quan tothom ja s’ha presentat, comencen a parlar de com els hi ha anat a cada un la guerra, del que han patit, dels que hi van morir, dels que han passat per les presons i de lo difícil que és tornar a aixecar les famílies, només treballant la terra i el bestiar.

Els que tenen família a ciutat, ja sigui a Balaguer, a Lleida, a Manresa o a Barcelona miren que els fills i hi vagin a viure, per buscar feina d’aprenents de qualsevol cosa i fer-se una vida allà.

Hem parat una taula llarga al mig de la sala, amb amanides, coques de recapte, truites de “pataques”, d’espinacs, pa amb tomata, pernil, embotits i per beure aigua, gasosa, Coca-cola, cerveses i vi.

Preparar tot això porta feina, però com som una bona colla, ben aviat està tot a punt. La senyora Leonor ha anat a buscar més cadires i taules de les que ja té a casa i quan han arribat tots, mengem, bevem i els músics toquen algunes peces de música clàssica, que s’escolten en silenci.

Segueixen amb cançons populars, que alguns canten i tot s’anima d’allò més amb uns “pasodobles” que posen a ballar a la majoria de la gent.

Que avui és la festa dels Guillaumets!