He tornat a la “catequesis”, el capellà, que ha estat molt content de tornar-me a veure, m’ha dit que encara que he fet moltes “faltas”, com que eren per una causa justificada, podré fer la comunió amb els altres nens i que després de la comunió estaria bé que anés a fer Ejercicios Espirituales per recuperar la formació que he perdut.

Ara a més a més de les oracions i tot el que ens expliquen de La Eucaristia, El Santo Sacramento i la Comunión, que encara no sé ben bé quina és la diferència entre aquestes coses o si tot vol dir el mateix, també hem d’“ensayar” la “ceremonia”, el capellà diu que el ritual és molt important i que ho hem de fer bé, sense “tonterias” ni “risitas”.

Quan m’avorreixo a la “cataquesis”, em distrec mirant el vitrall que hi ha a sobre l’altar, hi ha un soldat romà vestit com els Armats que surten per Setmana Santa, però aquest va a cavall. Imagino com devien ser les guerres que feien aquells soldats.

Al mig de l’altar, i a sobre d’una columna bastant alta, hi ha Crist, Cristo Rey per això es diu així aquesta església. Està dret com si ens parlés o ens convidés a acostar-nos.

Just a sota dels seus peus hi ha dibuixats com tres barrets, que m’imagino que són els dels tres reis “magos” i a cada costat dels peus hi té les figures dels “evangelistas”.

També hi ha, a cada costat de l’altar, dos “candelabros” daurats bastant grans, he comptat que tenen set braços.

Abans de “comulgar” hem de confessar-nos, això vol dir que haurem d’explicar al capellà els nostres pecats, si no ho fem bé, no estarem en “gracia” i no podrem fer la Primera Comunión. Si un no es confessa, no se’n penedeix sincerament dels pecats que ha fet, no fa la penitència ben feta i després fa la Comunión, estarà fent un pecat molt gran i si es mor, anirà a parar a l’infern, o com a molt al “purgatorio” si els seus pecats són “veniales”.

Tot això m’angoixa bastant. He de dir al capellà allò de la pedra al cap d’un nen, el cop de puny al Rueda, l’espenta al Marcos perquè caigués al riu…? Si ho faig segur que no acabo les oracions de la penitència en una bona estona i si no, m’arrisco anar a l’infern, amb els dimonis, per sempre més. Ara fins i tot, quan em poso al llit, aquesta angoixa no em deixa agafar el son.

Mira fill, això de la religió és un invent que fan servir perquè la gent ignorant tingui por i estigui callada, tot esperant ser feliç en una altra vida. Estigues tranquil, que el cel, el purgatori i l’infern no existeixen. Un no ha de ser bona persona per por a l’infern, ho ha de ser per estar convençut de que cal ser-ho, per viure en pau amb ell mateix i amb la gent que l’envolta.

Això que et dic no ho parlis amb ningú, ni mestre, ni capellà, ni amics. Cal que facis aquesta comèdia de la primera comunió per evitar-te problemes a l’escola i que et deixin en un racó. Fins i tot podrien obligar-nos a deixar-te en un internat. Per això has d’anar al confessionari i li dius al capellà quatre “tonteries”. Que si no creus als pares, que dius alguna paraulota, que no fas els deures i no cal que diguis res més, com que poc, però alguna vegada tot això ho fas, tampoc diràs cap mentida.

Primer de tot hem anat amb els pares al sastre, que està al començament del carrer Pintor Morell, que nosaltres li diem Baixada del Joc de la Pilota. M’ha pres les mides per fer-me un “traje”, serà la primera vegada que tindré uns pantalons llargs.

A la llibreria Sobrerroca, de l’Avenida del Caudillo, hem comprat un “estuch” amb el llibre, el rosari i l’agulla amb una creu que cal portar a la cerimònia.

També hem anat amb la mare a comprar una camisa blanca, uns “gemelos” pels punys de la camisa, una corbata, uns guants fins de color blanc, un parell de mitjons i unes sabates.

Aquest dia aniràs de vint-i-un botó, “aviam” si ja et comportes com un noi i deixes de fer criaturades. Que ja en tinc prou amb les “tonteries” del teu pare.

Després d’anar a emprovar un parell de vegades ja tinc el “traje” a punt, i anem al fotògraf Lladó del carrer Juan Jorba, que nosaltres en diem carrer Nou, per fer-me la fotografia del recordatori.

Abans m’han portat a la barberia Albá, de davant de casa, per tallar-me i pentinar el cabell. És la primera vegada que vaig a una barberia de veritat.

Quan la mare veu les fotos diu que encara faig cara de malalt i que estic molt prim, això ja m’ho ha dit sempre.

Quina llàstima que per fer la primera comunió el nen estigui amb aquesta carona. Està tan prim que se li veuen les orelles molt grans. Què hi farem!, el que importa és que es trobi bé, que ja hem patit prou aquest any.

Quan s’acosta el dia de la comunió, a casa hi ha morros i males cares, el pare, tossut, no vol entrar a l’església.

Una cosa és que pel seu bé el nen hagi de fer aquest “paripé” i un altre molt diferent que jo hi participi.

La mare li retreu que semblarà que jo no tingui pare.

“Aviam” si la gent es pensarà que ets mort!

Com que el pare no baixa del burro, el tiet Paco s’ha ofert per anar al costat de la mare a l’entrada de l’església, que és quan entren els nens cada un amb els seus pares. D’aquesta manera no aniré només amb la mare.

Hem entrat en la filera de pares, mares i nens, mentre el pare s’esperava a fora.

S’ha anat fent la missa, ara asseguts, ara drets, de genolls i quan és el moment de la comunió els nens hem fet fileres i molt “sérios” ens anem acostant al capellà, que està amb un “monaguillo” al costat, que porta un platet per posar-lo a sota la barba dels nens, no sigui que l’hòstia caigui a terra.

Em poso de genolls, obro la boca i trec una mica la llengua, el capellà diu: “El cuerpo de Cristo” i em posa l’hòstia a sobre la llengua, me l’he empassada a poc a poc, sense mastegar i torno cap al meu lloc. Tot això com ho havíem “ensayat” a la “catequesis”.

Quan hem sortit de l’església, ha vingut el pare, la mare no li diu res i anem tota la família cap a casa, on hem deixat coses a punt per fer un bon vermut.

Després, per dinar només es queda la Mari i els pares encara estan de morros.

Ara hem d’anar a casa el padrí Amadeu, es veu que m’ha comprat un regal, que no ha volgut portar al migdia, perquè érem molta gent a casa, però com que ell és el meu padrí vol fer-me un regal.

Quan arribem a casa dels tiets i són tots, el padrí Amadeu, la tieta Paquita i els cosins Paquiteta, Glòria i Josep-Joan.

El padrí em dona un paquet, no gaire gran, molt ben embolicat, l’obro i surt un “estuch” folrat de roba de color verd, l’obro, costa una mica, i a dintre hi ha una “pluma” estilogràfica Super T.

És un regal molt bonic i li dic al padrí que el cuidaré perquè no s’espatlli mai.

Com que ja porta tinta, els cosins em posen al davant uns fulls de paper perquè hi escrigui alguna cosa, però costa una mica acostumar-se a escriure amb una “pluma” i a més vaig amb molt de “cuidado” per no despuntar la “plumilla”.

El pare diu que ja m’ensenyarà a escriure bé amb la “pluma” i que ara val més que la guardi.

Tornem cap a casa, estic bastant cansat, però no puc deixar de pensar amb el regal tan bonic que m’ha fet el padrí, em sembla que no el faré servir gaire. És una cosa de noi que estic segur que no tenen la majoria dels meus amics.

El senyor Millan, que és un conegut del pare, ha obert un bar amb televisió que es diu Bon Dia. Està al mateix carrer de casa, passada la plaça Magnet.

Es coneixen de la “pisina” i em sembla que també han treballat junts a la impremta.

És un home ferm, simpàtic i ens deixa una taula just a sota de la televisió per tres o quatre nens que ell coneix. I vaig només una estona els diumenges a primera hora de la tarda.

Després entra altra gent al bar, que no és gaire gran, i els nens marxem a jugar al carrer.

Fill, sempre que hi vagis vull que m’ho diguis, et donaré cèntims perquè facis “gasto”. En Millan és bona persona i li ha costat molt poder obrir aquest bar, nosaltres sempre que hi anirem, prendre’m alguna cosa.

Jo procuro anar-hi el dissabte a la tarda i sobre tot el diumenge en ben dinat, per veure a la televisió la sèrie Rin Tin Tin, que va d’un nen i un gos llop que estan a l’”oeste”, també El Llanero Solitario que és de “vaqueros”. A vegades veig pel·lícules que fan riure del “Gordo y el Flaco”, del Cantinflas o del Charlot.

Per fer el “gasto” demano sempre una Coca-Cola i unes patates rosses o un Sidral. El Sidral és com una sal granulada, que quan te’n poses una mica a la boca fa pessigolles.

Com que els pantalons llargs són els del “traje” de la comunió, només me’ls poso si algun dia he d’anar mudat, si no encara vaig amb els curts, però la mare m’ha dit que de cara a l’hivern em comprarà un parell de pantalons llargs per fer “quita y pon”.

Avui ens hem mudat i anem a casa la tieta Malia, es veu que els amos de la Urbanización Bellavista ens han convidat a anar-hi, perquè volen ensenyar-nos un dels xalets, per si volem comprar-lo. Nosaltres no tenim cèntims per comprar una d’aquelles casetes, però els tiets potser sí.

Des del balcó de casa he vist com anaven fent aquestes casetes, el camí per anar-hi i el dipòsit per l’aigua, que és de color blanc i queda per sobre dels arbres i les cases. Ara la Torre Gual ja no és l’única casa que s’hi veu.

De totes maneres, a la mare li fa gràcia anar-hi per veure com són aquestes casetes per dintre i a més ens conviden a berenar, tant si fem fira com no.

Mentre els pares i els tiets parlen i visiten els xalets, el Marcos i jo anem a un costat de la urbanització que hi ha un parc infantil.

Allà ens “columpiem” i també pugem a sobre d’una fusta rodona pintada de colors vius, que es fa girar amb els peus, té com un volant al mig per agafar-s’hi, el Marcos la fa anar molt de pressa i de cop i volta baixa per deixar-me tot sol.

Quan veig que va més a poc a poc, també baixo, però amb l’estona que he estat fent voltes, m’he marejat i no m’aguanto dret. Caic a terra i m’embruto el “traje” que queda ple de pols, mentrestant, ell se’n riu.

Anem cap al restaurant que han fet al mig dels xalets, on els pares i els tiets ja han acabat la visita i ara estan berenant amb els senyors que els hi expliquen com poden comprar-se una caseta allà mateix.

A aquest nen no se’l pot deixar anar a enlloc, mira com t’has posat, fixat el Marcos si va net i tu fet un pòtol! Va, passa i menja alguna cosa que estem convidats.

El curs s’ha acabat i, tot i el temps que no vaig poder anar a l’escola per estar malalt, he tret millors notes que les de l’any passat.

Faig memòria als pares de que he de fer el canvi d’aigües que va dir el metge, però em diuen que no podem abusar dels cosins de Camarasa i que m’hi portaran a primers de juliol, així passaré el “cumpleanys” aquí i tornaré a finals d’agost, després de passar les vacances amb ells.

Si un dissabte al migdia estem a casa i no he quedat amb els amics per anar a jugar, m’agrada anar a la part de dalt de l’Avenida del Caudillo.

Passada la plaça Santo Domingo, em paro a mirar els aparadors de Can Jorba, són grans i n’hi ha uns quants i a cada un hi posen coses diferents. Vestits de senyora, cortines i mantes, plats i jocs de cafè… El de les joguines està al final del porxo per la banda del carrer Nou.

Seguint amunt per la vorera, que és bastant ampla, hi ha La Cerveceria i comencen les parades i els xarlatans.

Aquests homes no callen en tota l’estona, “compre! aproveche! una ocasión única! si compra dos se lleva tres!”… Em paro a escoltar-los tot i que a algun no li fa massa gràcia, i em diu que deixi d’escoltar els pets de la gent.

Miro la botiga de la Montserratina amb uns aparadors plens de coses boniques per fer regals.

I la del senyor Bonjorn, que si està a la porta em saluda, i es treu uns quants caramels de la butxaca per donar-mels.

Vaig badant amb totes les coses que els venedors tenen per terra a sobre d’uns hules o en unes taules de fusta, fins a arribar al Parque de Bomberos.

Aquí espio des de la porta els camions, les “mangueres”, els vestits i “cascos” de bomber, les escales que a la part de dalt tenen uns ganxos de ferro, que penso que deuen ser per enganxar-les als balcons quan s’hi han d’enfilar, les destrals amb uns mànecs força llargs…

M’agradaria veure com baixen els bombers per una barra que va des de l’”altillo” fins on hi ha els camions. Només ho deuen fer si els avisen d’algun foc i això no deu passar gaire sovint.

Mentre estava malalt podia escoltar tot el dia els programes de la ràdio que més m’agraden, com ara, que estic de vacances. N’hi ha un de nou de la Cadena Ser que és de “discos” i es diu Discomania, comença amb una cançó d’aquelles que després no et pots treure del cap:

La canción más dulce
la que llega al alma,
y la que llena de alegríaaaa . . . Discomaniaaa

El locutor que fa el programa es diu Raul Matas i va posant cançons de cantants espanyols com: Quince años tiene mi amor del Duo Dinámico, La Bamba o El Sucu Sucu que no sé qui les canta. També de cantants estrangers com: Franc Sinatra, Paul Anka i el que més m’agrada, Elvis Presley.

Aquest Elvis Presley també fa cine i vull saber quan faran una pel·lícula seva a Manresa, per poder-la anar a veure.

A casa la mare també canta alguna cançó de la Gloria Lasso com Cachito o Corazón de Melón, que les cantem plegats.

A la “pisina” no m’hi deixen tornar fins passat l’estiu, si és que estic més recuperat. Això em fa molta ràbia, per què hi ha un entrenador nou i no sé si voldrà que continuï com a nedador, després de tant temps sense anar a entrenar.

Els pares han decidit que per Sant Joan anirem a la platja, diuen que també m’anirà bé l’aigua del mar i que em toqui el sol, que al costat del mar és millor que als rius.

Des que va marxar la iaia cap al Brasil no he tornat a banyar-me al mar, per això em fa molta il·lusió.

Anem a Comarruga amb el Pepe, la Carme i alguns de la colla dels diumenges, agafem el primer tren del matí al baixador dels Catalans per anar fins a Martorell.

De l’estació dels Catalans de Martorell a la de la Renfe i anem caminant de pressa per no perdre el tren.

Amb el tren de la Renfe arribem fins a San Vicente de Calders i de l’estació d’aquest poble caminem un bon tros fins a la platja de Comarruga.

Allà, girem a l’esquerra per un carrer que va pel costat de la platja, fins a un lloc que hi ha un “merendero” que es diu La Pineda. Aquí deixem totes les coses sobre unes taules de fusta, que hem d’ajuntar per poder dinar tots plegats.

Els senyors del “merendero” cuiden que ningú ens toqui les coses i ens deixen canviar i dutxar-nos en uns “servicios” que ja tenen preparats, a canvi que fem el “gasto” del beure, cafès i si volem alguna cosa per picar i fer el vermut. Podem menjar el que portem de casa, però no volen que beguem res que no els hi comprem a ells.

La platja és molt gran, posem les tovalloles sobre la sorra, al costat del “parasol” i cap a l’aigua a jugar i nedar.

Tot i que em canso aviat, m’agrada nedar endintre. Quan entres a l’aigua es va fent “fondo” fins que cobreix, però si nedes una mica més, tornes a tocar a terra, després es torna a fer “fondo” i ja no tornes a tocar de peus a terra.

Amb les mans vaig removent la sorra i de tant en tant trobo una petxina, l’obro i me la menjo. Li he dit al pare que vull que em compri unes ulleres de “buso” amb el “tubo” per respirar dintre l’aigua, amb això podré empaitar peixos i collir més petxines, sense acabar amb els ulls ben vermells.

Dinem i fem una llarga sobretaula per esperar les maleïdes dues hores per poder tornar a l’aigua.

Quan el sol ja cau, recollim totes les coses, ens dutxem per treure’ns de sobre la sorra, ens vestim i tornem a fer el mateix camí que hem fet al matí, ara per tornar cap a casa, mentre es va fent de nit, la mare diu que això de la platja ho hem de fer tot sovint.

Anar a la platja és cansat, però ens ho passem d’allò més bé. Ja podem quedar cada any per Sant Joan per començar a venir aquí. Després hem de mirar quines combinacions tenim per anar a Vilanova i la Geltrú o a Sitges.

Això al pare no li fa massa gràcia, arribem cansats a les tantes de la nit i a dos quarts de cinc ja li toca el despertador per anar a treballar, però no ha gosat contradir a la mare, això de banyar-se al mar és de les coses que més li agrada fer.