Com que hem estat enfeinats amb l’”arreglo” del meu “cuarto”, aquest any no voltem gaire per la Fiesta Mayor de Manresa. Però procurem sortir de casa alguna estona per estirar les cames i deixar de sentir l’olor de pintura que fa el pis.

El dissabte no hem sortit de casa, jo volia anar al vespre a la “picina” perquè feien un festival d’homenatge al meu entrenador, el senyor Cor Braasem, que marxa de Manresa, però els pares han dit que, per acompanyar-me, estaven cansats de pintar, netejar, endreçar i que ho feien massa tard per anar-hi tot sol.

Ho fessin al matí o a primera hora de la tarda hi podries anar tot sol, però ja comencen al vespre i això s’acabarà a les tantes de la nit.

Avui diumenge ha vingut a casa el tiet Paco amb el Marcos, per si volia anar amb ells a la Misa Solemne de la Fiesta Mayor que fan a l’església de la Seo. Els pares han dit que hi anés, així es quedarien una estona tranquils a casa.

L’església està ben plena de gent, el tiet m’explica que hi ha el senyor bisbe de Vich que es diu Ramon Masnou, totes les autoritats civils i militars de Manresa i una coral que canta caçons en llatí, que és com parlen els capellans quan fan missa.

Quan s’acaba sortim per la Bajada de la Seo que és on comença la Solemne Procesión. El tiet diu que el senyor que porta la bandera és l’alcalde de Manresa, que es diu José Moll, però a mi, els que em fan més gràcia són els gegants i els “cabesudos”.

Aquest dilluns els pares ja acaben de repassar la pintura i netejar el terra, per això al migdia anem fins a la Plaza de los Màrtires a veure la tronada i mirar d’agafar alguna joguina de les Bombas Japonesas.

Tornant cap a casa anem al quiosc Canaletas per fer el vermut, però com que està ple de gent, travessem el carrer Ángel Guimerá i anem fins al Bar Pajaril, que també té totes les taules ocupades perquè hi ha un Certamen Pajaril.

Baixem cap al quiosc del Mig, on no trobem cap taula buida perquè al costat, davant de la porta del Casino, han posat una tarima on està fent un concert l’Agrupación Municipal de Música de Manresa, nosaltres li diem La Banda Municipal.

Ens quedem una mica a escoltar el concert i seguim baixant fins al “quiosco” del Quimet, aquí estem de sort i agafem una taula que s’acaba de buidar.

El pare demana uns “berberechos” i olives, una canya de cervesa de barril per ell i una Coca Cola per mi, que ens partim amb la mare, que també beu una mica de la cervesa.

L’escola comença igual que els altres anys i per no canviar, fins i tot repeteixo curs amb el señor López.

L’única novetat és que el mossèn ja m’ha dit que aniré a “catequesis” per preparar la Primera Comunión. Alguns dies en sortir d’escola he d’anar a l’església de Cristo Rei, que queda molt a prop.

Entro per la porta del carrer Carrió, s’ha de travessar la nau central per arribar als bancs de fusta que queden a prop de l’altar i tot està molt fosc.

Som una bona colla de nens, no hi ha nenes, alguns van a la meva escola, però la majoria venen d’altres col·legis i no els conec.

A l’esquerra de l’altar hi ha la capella del Santísimo amb la imatge d’una Mare de Déu. Els capellans no volen que hi entrem, però a vegades m’hi acosto per què la trobo més bonica que la resta de l’església.

Al fons de la nau, al costat de la porta principal, hi ha un Santo Cristo molt gran clavat a la creu, em fa una mica d’angúnia si el miro de prop.

La sang li regalima de la corona d’”espinos”, de les mans i els peus. No entenc com hi ha gent que li va a fer petons als peus.

Ens expliquen què vol dir fer la Primera Comunión, el mossèn parla en castellà, però a vegades també ho fa en català. Repeteix coses que ja ens han ensenyat a la classe de Religión i també ens parlen de com ens hem de comportar a tot arreu per ser uns bons cristians.

M’agrada això de la “cataquesis” perquè ens fan preguntes i has de pensar les respostes, perquè no estan escrites com al Catecismo, on hi ha moltes preguntes amb les respostes que hem de saber de memòria.

El més pesat és quan ens fan aprendre a resar a poc a poc i ens hem de fixar en les paraules que anem dient, sense fer “cantinella” ni dir les oracions de “carretilla”. Així repetim una i una altra vegada el Padrenuestro, l’Avemaria, La Gloria i l’Ángel de la Guarda i el credo ja els he après a classe i el Acto de Contrición, el Yo confieso i la Salve que són noves.

També ens fan fer la Señal de la Cruz ben feta, no de pressa i corrent com la fèiem fins ara, hem de dir a poc a poc el que toca a cada moviment de la mà.

“En el nombre del Padre y del Hijo y del Espiritu Santo, Amén”.

Avui ha fet una bona “tormenta”, ha plogut molt i l’aigua que baixa pel Torrent ha pujat de mala manera. Des del balcó de casa es veu com corre l’aigua, normalment no es veu perquè va per sota el terra, però avui sembla un riu de veritat i fa molt soroll.

He baixat a la porta del carrer i veig que l’aigua passa per sobre els “adoquins” ben bé un pam i això que aquí l’aigua no s’acumula perquè s’escampa cap a l’Avenida del Caudillo.

Al Bar Ramón hi entra l’aigua. El drapaire Puntí, que també té el magatzem inundat, ha sortit amb unes botes altes als peus, fins a la tapa rodona de ferro de la claveguera que hi ha al mig del carrer i amb una palanca de ferro l’ha aixecat, per provar si d’aquesta manera l’aigua deixa de pujar. Crec que no ha servit de res i continua entrant als baixos les cases.

El dia 31 d’octubre es celebra el Dia del Ahorro, per això ha vingut a classe un senyor de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros i ens parla de què és bo “ahorrar” cèntims per quan siguem grans. M’ha agradat perquè com que és dissabte no hem anat a cantar al “salón”.

Som dilluns i el mestre ens ha dit que anirem a l’oficina de la Caja de Pensiones, que ens donaran la Libreta de Ahorro amb una primera “imposición” de “cinco pesetas”.

Aquesta oficina està en una casa molt bonica que hi ha a la cantonada del carrer Angel Guimerá amb l’Avenida del Caudillo, davant la plaça Santo Domingo.

Quan hi arribem ens acompanyen a un despatx, que està una mica fosc, on un senyor m’ha preguntat el meu nom i “apellidos” per escriure’l a la “libreta”. Ens ha explicat com funciona això de la Libreta de Ahorro i que pel nostre futur seria bo que cada mes els pares facin un “ingreso”, que així quan siguem grans tindrem uns bons “ahorros”.

 

Hi ha bars i algunes cases que han comprat televisions. És com una ràdio gran, amb una pantalla on es veu el que fan com si estiguessis en un cine, però en petit.

El pare diu que un “aparato” de televisió val molts calés i que de moment no en comprarem cap. També es pot anar a algun bar que ja en tenen i, si prens alguna cosa, et deixen quedar una estona.

Al bar Ramon han posat un televisor, però com que a casa estem enfadats amb ells, ara no hi entro mai.

Crec que el Pepe i la Carme estan pensant en comprar-ne i el senyor Miliu i la Rosita del pis de sobre el nostre també en parlen.

A la ràdio han començat una novel·la que agrada a la mare, tot i que a vegades és molt trista, es diu Ama Rosa. Per la “Pirinaica” i també pel Diario Hablado parlen dels cubans que han guanyat la guerra i que ara a Cuba mana el Fidel Castro.

Els dissabtes escoltem una estona Cabalgata fin de Semana amb un locutor que es diu José Luís Pécker, abans n’hi havia un altre que em feia gràcia per què es diu Bobby, Bobby de Glané, que fa el Carrusel Deportivo dels diumenges a la tarda.

He deixat d’anar per les botigues per passar l’estona, quan surto de casa vaig a jugar amb els meus amics, baixo pels carrers de La Luz i Bruch fins a la casa del Cachas o l’estació dels Catalans de la vora del riu.

Tot i això, avui com que plovia una mica he tornat a anar a la sabateria del senyor Amadeo. Estava amb dos o tres amics mirant uns papers que han amagat de seguida, però he vist que eren fotografies de dones despullades. L’Amadeo m’ha dit que si no volia res, anés a fer un vol.

A la cantonada del nostre carrer amb el carrer de La Luz hi ha un altre sabater que és on ara portem a arreglar les sabates, la mare es va enfadar, no sé per què, amb el sabater Amadeo.

Per comprar sabates o sandàlies anem a Calzados Peñarroya de la Plaza Clavé, la mare diu que tenen més models i més bonics que el senyor Amadeo.

Hem comprat unes sabates per mi, de cara a l’hivern que es diuen Gorila, quan hem anat a pagar, m’han regalat una piloteta de goma que porta dibuixat el nom de les sabates i un gorila.

A la mateixa Plaza Clavé hi ha la farmàcia del senyor Balaguer, que és conegut de la cosina Paquiteta.

A aquesta farmàcia hi anem a buscar les aspirines, els xarops i si cal alguna altra medecina, sempre procurem portar la recepta del “seguro”, perquè així no hem de pagar.

La mare vol ser qui va a aquesta farmàcia i que no hi vagi el pare. Es pensa que la senyora que hi ha despatxant havia estat “novia” del pare, tot i que ell diu que no és veritat, que només eren amics.

Pujant de la Plaza Clavé pel carrer Urgel hi ha un forn de pa que ara també fan “pastels” es diu Forn de Sant Joan. Algun diumenge la mare hi va a comprar un braç de gitano, diu que és tan bo com el de la Lionesa i què està més bé de preu.

La mare ha deixat de comprar el vi dolç, per acompanyar els pastels, amb el senyor Isanta i anem a buscar-lo a La Cuadra del carrer Magraner.

Aquest vi dolç em sembla que no és tan “empalagós” com el de l’Isanta, entra més bé i no encaparra.

Estic de vacances de Nadal, ha nevat una mica, ja feia un parell d’anys que no ho feia i he sortit a xafar neu una estona. No fa molt fred, però sí que hi ha clapes de gel per terra i em fa riure la gent que hi rellisca.

Tot i que els pares ja van dir que ja no em comprarien més joguines, anem a la botiga Juguetes Farrés del carrer Guimerà per comprar algunes capses d’americans, “indios”, vaques i “bisontes” per jugar amb el Fuerte que em van regalar pel meu “cumpleanys”.

A més a més m’han regalat una pissarra amb guixos, una capsa molt bonica de “coranta” “llapissos” de colors Caran d’Ache, un “cuaderno” de dibuix de mida “folio” i mitjons gruixuts i samarretes “afelpades”.

Avui m’he començat a trobar malament, em raja el nas, estossego i la mare diu que tinc febre i que no puc anar a escola.

Toca prendre aspirina, fer “bafos” d’eucaliptus i estar al llit ben tapat. Això dels “bafos” no m’agrada gens, la mare fa bullir un pot d’aigua amb fulles d’eucaliptus, quan bull el posa sobre el plat d’alumini que el pare va portar de la guerra, me’l posa sota la cara i em tapa amb una tovallola gran doblada per la mitat, d’aquesta manera tota l’escalfor i el vapor de l’aigua no s’escapa. Em sembla que m’”ofego” i em poso a suar. Vull que la mare s’emporti aquest pot, però em renya i he de callar.

“Estiguet” ben quiet, “aviam” si tombaràs el pot i a sobre de “costipat” et quedaràs ben escaldat.

Fa dos dies que la mare no para de posar-me el “termòmetro”. És un tubet de vidre, amb una part de metall que porta mercuri. La mare me’l posa a l’aixella i cal esperar cinc minuts, el treu i mira la temperatura que marca.

Un dia es va trencar el “termòmetro” al sacsejar-lo perquè baixés el mercuri. Vaig recollir-lo i el tinc guardat en una capseta metàl·lica de pastilles per la tos, si la sacsejo es fan boletes que s’empaiten i quan xoquen entre elles s’ajunten fent-ne una de més gran.

Com que el “costipat” no em passa, la mare va al metge, tenint febre no vol que surti de casa. El metge del “seguro” és el doctor Llusà, fins ara visitava a l’Asepeyo del carrer Carrió, però ara ho fa en un pis de la carretera de Vich, que queda més lluny de casa.

El metge diu que tinc de prendre un xarop per la tos, seguir amb els “bafos” i les aspirines. La mare diu que el xarop té molt mal gust, però a mi m’agrada i no em fa res prendre’m les cullerades que faci falta.

També al vespre la mare em fa unes fregues al pit amb una pomada que es diu Vicks VapoRub, fa bona olor, però jo cada dia tinc més tos, febre i em fa més mal el pit quan estossego i quan surto del llit no puc parar.

A casa estan preocupats i la tieta “Malia” que ha vingut a veure què em passava, diu que faig mala cara i que m’estic aprimant, que podria ser que tingués bronquitis i per això cal que em portin a un metge de “pago”.

El pare ha preguntat als seus amics de l’Asepeyo i li han recomanat el metge Josep Saló que visita al carrer Casanova.

M’han abrigat bé i anem cap allà a l’hora que tenim donada. El metge Saló és molt atent i ens parla en català.

M’escolta el pit quan respiro amb una cosa metàl·lica que porta uns tubets fins a les seves orelles. Em dona copets al pit i a l’esquena i després anem a una saleta molt fosca on hi ha una màquina de “rayos equis”, que és per mirar-me els pulmons per dintre.

Es veu que al final de la visita ha dit als pares que això és “serio”, que tinc una infecció als bronquis bastant gran, que ell em pot receptar unes “medicines” i que caldria que em posessin unes indiccions d’estreptomicina com més aviat millor, però que segurament a les farmàcies no en trobarem, que només en tenen en alguns hospitals i que aquest hivern van molt buscades.

Tornem cap a casa i el pare va a la farmàcia Balaguer a buscar les “medicines” que ens ha receptat el metge i preguntar per aquestes indiccions.

A la farmàcia m’han dit que d’estreptomicina normalment no en tenen, però que se’n pot aconseguir al mercat negre pagant l’”oro i el moro”.

Veig els pares molt preocupats i procuro fer veure que em trobo millor, que no és veritat.

Com que el metge Saló ha dit que aquesta “medicina” la tenen als hospitals, el pare ha anat a parlar amb el tiet “Paco”, que és capità de l’exèrcit, per si creu que a l’Hospital Militar de Barcelona se’n pot trobar.

Quan torna explica que el tiet li ha dit que si a l’Hospital Militar n’hi ha, ell ens la portarà, que demà mateix hi va.

El tiet Paco ha vingut a casa i li ha donat al pare una capsa amb ampolletes d’estreptomicina. Els pares li han agraït molt emocionats el que ha fet i volen saber que li han costat aquestes ampolletes, però el tiet no vol ni sentir a parlar de cèntims. El que sí que els hi ha dit és què han d’anar a veure al metge Saló, perquè els hi digui quina quantitat s’ha de posar a cada injecció i que han de buscar algú de confiança per punxar-me, que no vulgui saber d’on hem tret les ampolletes.

Ja estic més bé, encara no vaig a l’escola i em llevo poc del llit, però només tinc una mica de febre els vespres i estossego quan m’he de moure molt.

Per això passo el dia escoltant la ràdio, dibuixant amb els llapis de colors i fent a les llibretes de l’escola alguns deures que em posa el pare.

Mira de llegir cada dia una part del llibre, escriu el que et sembla que no entens i fes les operacions que et poso. Al vespre repassarem el que has fet.

Avui m’he emportat una bona “bronca” de la mare i encara sort que estic malalt i no ha sigut més forta.

M’he posat a fer números amb el llapis en un full de paper a sobre el capsal del llit.

Algunes de les operacions que he fet han quedat marcades a la fusta envernissada i quan la mare ho ha vist, s’ha posat a cridar com poques vegades ho havia fet.

La mare ja pateix per si no podré fer la Primera Comunión, per què encara estaré malalt o pot ser com que no vaig a “cataquesis” el capellà dirà que no la puc fer.

Sembla que la infecció dels bronquis ja està curada gràcies a les indiccions d’estreptomicina. Com que ja no estossego, torno a l’escola, però al “recreo” no jugo gaire perquè em canso.

Els pares diuen que m’he aprimat molt i em fan menjar de tot, encara que no tingui gana.

Si no alimentem bé aquest nen, no s’acabarà de refer i tornarà a caure malalt.

Els pares em fan prendre, oli de fetge de bacallà, que té un gust de peix que no m’agrada, però diuen que porta moltes vitamines, he d’empassar-me el suc d’unes ampolletes de vidre, que porta ferro i també he de menjar molta carn i fetge, que pel pare és com una medicina.

El metge Saló ha dit als pares que m’aniria bé un canvi d’aigües, perquè la humitat de Manresa no ajuda a refer-me, fins i tot podria recaure.

Per això han escrit a la tieta Amalia de Camarasa per demanar-li si em pot tenir unes setmanes a casa seva, hi aniria des del final de curs, fins a la segona quinzena d’agost, que és quan vindrien els pares de vacances i després ja tornaríem tots plegats cap a Manresa. La tieta ha dit que sí, que hi puc anar el temps que faci falta.