A l’escola començo a passar-m’ho una mica més bé que als cursos passats, el señor López és un bon mestre i no ens dona gaires deures per fer a casa, ara vaig a classe sense por i cap nen que es passa amb mi, tot i que soc dels petits de la classe.

La mare vol que quan surti de l’escola torni cap a casa ben aviat per berenar, estudiar i fer els deures. Jo bereno i faig els deures, si en tinc per fer, però no em cal estudiar.

El mestre ens explica la “lección” del dia, jo estic molt “atento” i segueixo en el llibre el que ell va dient, així l’endemà quan ens pregunta, me’n recordo ben bé sense necessitat d’haver-ho estudiat a casa.

D’aquesta manera puc jugar una estona i escoltar la ràdio fins que arriba el pare de treballar i ens posem a sopar.

Els dissabtes és el pitjor dia d’escola. La classe de “religión” encara és distreta, però la “formación del espíritu nacional” sí que és una llauna. Anar a formar al “salón” per escoltar els discursos del señor director i cantar sempre les mateixes cançons, em fa molta angúnia.

A vegades em distrec mirant per les finestres que donen al carrer Bruch, es veuen passar trens de càrrega que van o venen de l’estació dels Catalans, que hi ha al costat del riu. No en passen gaires, però quan ho fan, vull veure com travessen el petit túnel que hi ha darrere l’escola i la fumera que hi surt de la màquina de carbó.

A la paret de la casa que hi ha al costat del túnel, tenen pintat un gran anunci de “Chocolate Mundial”. Penso que jo no n’he menjat mai d’aquesta xocolata.

També m’agrada mirar els ramats d’ovelles que van cap al “matadero”, encara que no ni ha tantes com les que té el cosí Miquel de Camarasa, també van aixecant una bona polseguera, amb un pastor i els gossos.

Avui el señor López m’ha fet quedar a l’hora del pati per dir-me que he de parlar amb els pares del que he de fer al setembre. Ell creu que faria bé de repetir el curs, com que vaig saltar dos cursos en un any, ara resulta que per edat vaig un curs avançat i en fer els anys al juny també em trobo que a la classe hi ha bastants nens més grans que jo. Que si a casa decidim que passi de curs, no hi veu cap problema pel nivell que tinc, però que si repeteixo aniré amb una millor base de cara als següents cursos.

Ho explico a casa i el pare diu que millor que no repeteixi, que si em costa seguir el ritme dels altres nens, ja repetiré un curs més endavant. La mare no hi està d’acord i diu que és millor que repeteixi ara, d’aquesta manera estaré a on em toca per edat. Al final, cosa estranya, em diuen que decideixi jo el que vull fer.

Com que m’agrada anar a classe amb el señor López, li dic que no em fa res repetir curs amb ell. També perquè penso que si deixo de ser dels petits de la classe, ningú s’atrevirà a fer-me cap mala passada.

Tots els de la colla dels diumenges ja han vist que he après a nedar, ara vaig per l’aigua sigui més o menys fondo i m’agrada nedar contra corrent, tot i que els pares em fan sortir dels llocs que ni ha molta.

Obro els ulls a sota l’aigua per mirar si hi ha peixos, a vegades hi veig també alguna serp d’aigua. Això no agrada gens a la mare.

Tenir aquests ulls tan vermells no pot ser bo de cap manera. Fes el favor de no obrir els ulls per sota l’aigua.

Ara els diumenges em llevo d’hora i surto amb el pare i els que van a pescar, si és que marxen primer que la resta de la colla. M’agrada pescar i treure més peixos que el pare, encara que siguin més petits.

Cap al migdia, si fa calor, agafo la meva canya i marxo cap on hi ha la resta de la colla, per banyar-me. Aprendre a nedar ha estat molt important per mi, estic molt content i no sortiria mai de l’aigua.

Pensa que després de menjar t’has d’esperar com a mínim dues hores per posar-te una altra vegada a l’aigua. Si no ho fas, pots tenir un tall de digestió i morir-te allà mateix.

El Marcos ha anat a catequesi per poder fer la primera “comunion”. Això vol dir que l’any vinent em tocarà a mi fer el mateix. Li pregunto com és això de la catequesi i m’explica que és com una classe de religió però més seria. Que no cal que hi pensi, que l’any que ve ja m’ho trobaré.

El dia de la primera “comunión” del Marcos anem tota la família a missa a la “iglesia” de Cristo Rey, bé, el pare no ha pogut o potser no ha volgut venir i quan es presenta al migdia la mare està de morros i li fa mala cara.

A la “iglesia” hi havia molts nens, alguns anaven vestits de guardia civil, de militar, de mariner, però el Marcos anava mudat com un senyor, “traje”, camisa blanca i corbata.

Ens han donat un “recordatorio” de la cerimònia i ara descobreixo que es diu Marcos-Francisco, sempre havia pensat que es deia només Marcos i que no tenia un nom compost com ho és el meu.

La nit abans de Sant Joan, que és el meu “cumpleanys”, sortim al vespre per fer un vol.

Anem a veure la foguera que fan al “cruce” del carrer Bruch amb Nueva Valldaura, davant de les Hermanas Dominicas. Els pares em donen cèntims per comprar “petardos”, però només cebetes, mistos garibaldi i una pedra foguera. Com que a la mare li fan por els “petardos” no vol que en tiri de cap altra mena.

Al cantó de davant de la “iglesia” de les Dominicas hi ha una botigueta que entre altres coses també venen “petardos”. El senyor que porta aquesta botiga no és gaire simpàtic i em fa cosa anar-hi a comprar.

El pare, que sap amb que estan fets els “petardos”, a la guerra ho va aprendre, m’estira la mà, s’acota i em parla molt “en serio”.

Una vegada tinguis els “petardos” no t’allunyis de nosaltres i no t’acostis massa a la foguera ni als nens més grans que tiren trons. Sobretot no te’ls acostis a la boca, tots aquests “petardos” són molt verinosos i tampoc et posis els dits a la boca després d’haver-los tocat. D’acord?

Jo no em poso mai els dits a la boca, ni em mossego les ungles com fan altres nens o alguna gent gran. La mare sempre diu que les mans porten molta brutícia i que cal rentar-les bé abans de menjar.

Pel meu “cumpleanys” els pares diuen que no em regalaran més joguines, que aquest any és l’últim.

L’any que ve ja tindràs vuit anys i faràs la primera “comunion”, això vol dir que ja seràs gran i s’acabaran les joguines. Et regalarem, roba, sabates, llibres…

Per això aquest any m’han comprat un “fuerte” com els que surten a les pel·lícules de l’”oeste”. És la joguina més gran i bonica que he tingut mai.

En una capsa gran hi ha les parts de la muralla que cal muntar. Està feta amb troncs punxeguts com la de veritat i té una porta que obre i tanca.

A l’interior de la muralla hi ha una passarel·la per posar els soldats i que puguin disparar per sobre. També hi ha la casa del “sheriff”, la presó, una torre per posar la bandera amb el seu “mastil” i l’escala per pujar-hi.

En unes capses a part hi trobo:

Una “carreta” que és com una tartana gran i la diligència del “correo”, totes dues amb els seus cavalls.

Uns quants soldats de peu amb la casaca blava, un porta una trompeta, altres amb escopeta i un altre amb pistola. També n’hi ha de cavalleria amb els seus cavalls.

Dues tendes d’”indios”

El “jefe indio” i alguns “indios” que s’aguanten drets, altres van amb els seus cavalls, que es coneixen perquè no porten “silla” com els dels soldats.

Si el proper curs treus bones notes, podràs anar a comprar més capses amb “indios”, americans o el que tu vulguis.

Pel “Dieciocho de Julio” tornem a anar, amb un camió, a la font de Bellvehí de Calders.

Avui ha començat malament el dia. Estava pescant des d’un pontet que hi ha sobre del riu Calders, la veritat és que no picava cap peix i potser era perquè aquí no hi ha prou aigua.

S’ha acostat el Marcos i m’ha agafat la canya per posar-se a pescar ell. Jo li he dit que no li vull deixar i que me la torni.

M’ha mirat d’aquella manera que em fa tanta ràbia, en “plan” “xuleta”.

Li he agafat la canya tot donant-li una espenta, pensant que la deixaria anar en veure que queia del pont a dins l’aigua, dit i fet.

Com que el pontet és baix no s’ha fet mal, però ha quedat ben xop i una mica espantat.

De seguida ha vingut la tieta “Malia” cridant i jo amb la canya a la mà he marxat corrent cap on hi havia els pares.

La tieta m’ha renyat molt fort, mentre el tiet Paco, que no m’ha dit res, mirava d’eixugar la roba molla al foc que hi havia a punt per fer el dinar.

Els pares m’han preguntat què ha passat, els hi he explicat mentre el pare també em renyava, però la mare li ha dit que si el Marcos no m’hagués pres la canya, no hauria passat res.

A vegades aquest nen té coses de “bombero”, com se li acut donar una espenta al Marcos perquè caigui al riu?

El que sí que m’han fet fer els pares, és anar a demanar perdó al Marcos, m’he estat una estona amb ell, mentre s’eixugava la roba. El tiet Paco també l’havia renyat i hem quedat una altra vegada com amics i fent broma del que havia passat.

A l’hora de dinar hem patit una altra cosa que ens ha amargat el dia. Com cada any alguns de la colla havien anat a dormir allà, per agafar les taules de pedra per menjar nosaltres.

Al migdia, una gent que hi havia per allà, ha vingut a seure per dinar a les nostres taules. Quan els hi hem dit que les estàvem parant per dinar nosaltres, han respost que les taules són per tothom i que allà es quedaven.

Aquí han començat els crits, els insults, les amenaces i alguna espenta. La mare m’ha agafat i ens hem apartat del “jaleo” mentre li deia al pare que no s’hi fiqués, que encara li tocaria rebre.

Al final aquella gent ha marxat i ens hem quedat per dinar a les taules, però no ha quedat gaire bon ambient entre els de la nostra colla, n’hi havia que estaven enfadats perquè creien que alguns havien estat massa “echaos pa’lante” i que no feia falta muntar tot aquell merder.

En tornar cap a casa la mare ja ha dit que no tornarem a sortir més amb uns quants dels més esverats de la colla, que són uns busca-raons.

L’arribada de la segona quinzena d’agost vol dir vacances. Anem a pujar al tren Platillo de la Renfe per anar cap a Camarasa, com ja vàrem fer l’any passat.

La senyora “Tresa” ens ha tornat a llogar el pis de casa seva per poder passar aquests dies de vacances, anant a pescar, fent sortides i vida de poble, però aquest any hi ha una novetat important, ja sé nedar.

Aquests dies repetirem les visites a la família, als amics i les sortides a les falles i a sobre de la presa amb els avis Ribes i els Saez. Tot i que la mare li fa alguna mala cara al pare, perquè diu que es mira a la senyora Saez.

El pare tornarà a fer fotografies amb la màquina d’en Pepe de la Cruz. Li costa tant de posar la màquina a punt, que quan dispara, tots donem gràcies a deu per poder deixar d’estar ben posats per la foto.

Els pares s’han fet amics d’una família que viu al mateix carrer d’on estem nosaltres, carrer Sant Pere, just al davant de la casa que era dels avis. Ella es diu Nuria, pero tothom li diu Nuri, és molt simpàtica i avui hem anat a sopar a casa seva i després hem baixat a la Plaça i ens hi hem estat fins ben tard.

Això de què les botigues estiguin obertes fins ben entrada la nit i que la gent del poble estigui per allà fent-la petar, és ben divertit i a Manresa no passa.

Jo m’he fet amic d’alguns nens, sobretot del Manel de les cabres, que viu molt a prop de la Plaça.

Aquest vespre mentre ens estàvem a la Plaça, s’ha sentit un terrabastall molt gran al carrer que des de l’Ajuntament baixa fins a la casa d’en Manel. Resulta que una de les cases que van bombardejar per la guerra ha fet figa i s’ha ensorrat del tot.

El cosí Miquel Mirada de cal Trenado, que és molt fort i valent, ha estat dels primers que hi ha anat per mirar si algú s’havia fet mal. Per sort en aquell moment no passava ningú pel davant i a la casa no s’hi vivia.

Al poble hi ha moltes cases abandonades com aquesta, on no viu ningú. Al pare li faria molta gràcia tenir casa al seu poble, en parla amb la mare per saber què en pensa i ella li ha tret del cap.

L’Ajuntament ajuda a qui vulgui comprar alguna d’aquestes cases mig ensorrades i les venen per menys de cinc-centes pessetes, que està molt bé, però t’has de comprometre a arreglar-la i això pot costar molts diners que nosaltres no tenim.

La majoria dels dies anem a pescar a prop del Pont d’Escalera, que és al final del “pantano” de San Lorenzo de Mongay. En aquest punt l’aigua ja és tranquil·la i com que és un pas estret, els peixos estan més agrupats i piquen força.

A vegades caminem una estona més i anem fins a la presa per la banda del poble o sense travessar el pont, seguim per un caminet molt estret per aquest costat del “pantano”, fins a un lloc que queda ben pla al costat de l’aigua.

El que més pesquem són carpes, n’hi ha de totes mides, avui n’hem agafat una que diuen que ha de pesar més de sis quilos. Sort que portàvem dos bons salabrets per aixecar-la entre tots de l’aigua, si no hagués pogut trencar la canya d’una espernegada.

Quan hem arribat al poble encara respirava i l’hem posat en una mena de safareig i s’ha reviscolat. Al cap d’una estona ha vingut la senyora “Tresa” per dir-nos que dels cops de cua que dona ha esquerdat el safareig.

Aquí pesquem carpes que pesen entre mig i un parell de quilos, les més petites les tornem al riu. Les altres les pugem al poble i sempre hi ha gent que les ve a buscar per menjar-se-les, diuen que són ben bones, però la mare no les vol cuinar.

Les carpes sempre tenen un gust com de fang.

La meva canya és més petita que les que porten els grans.

Ells pesquen amb patata bullida, que agrada a les carpes, però jo poso a l’ham cucs de terra, que aquí en diuen llambrics, els faig tot anant a pescar pels horts que hi ha a prop del Molí.

Els grans seuen a sobre la cistella de vímec i allà es queden, però a mi m’agrada anar amunt i avall per la vora de riu i quan veig un lloc que em sembla bo per pescar m’hi quedo una estona.

Porto una cistella petita amb un pot de llauna amb els llambrics i la bossa de xarxa per posar els peixos que pugui pescar: barbs, bagres, madrilla i a vegades també alguna carpa.

El cosí Miquel Puig ens ha portat a cal Figueres, a sota del bar d’en Casiano. Allà guarden la llana de les ovelles i n’ha triat de la millor que es pot trobar per fer un matalàs pel llit que volen comprar els pares pel meu “cuarto”.

Baixo al riu amb la mare, la tia Amalia i altres dones. Portem la llana a un lloc que tenen preparat a la vora per rentar-la. Cal fer-ho molt bé perquè després el llit no faci pudor d’ovella i per treure la terra, la pols, les fulles, les branques i la brutícia que té enganxada. També cal mirar de desenredar-la.

És una feina feixuga, les dones es posen de genolls en unes lloses i amb les mans van netejant la llana, a vegades algun cabdell s’escapa i han de posar-se a dintre l’aigua per què el corrent no se l’emporti riu avall.

Quan els hi sembla que la llana ja està prou neta, l’escampen per sobre d’una màrfega per deixar-la que s’eixugui, si no és ben eixuta es podria podrir. Com que les dones no paren de xerrar i riure, jo vaig cap al poble tot xino-xano.

Quan tornem cap a Manresa anem d’allò més carregats, amb la màrfega de la llana, les maletes i les bosses de fato que sempre ens regalen la família i els amics del poble.

A casa hem apartat la taula i les cadires del menjador per posar la llana. Ha vingut un matalasser de cal Bardia, que és una matalasseria que hi ha a la Plaza Magnet.

Porta uns bastons amb què ha començat a aixecar la llana i espolsar-la. Fa un soroll seguint un ritme Tac… Tac… TacTac… Tac… Tac… TacTac… El senyor matalasser explica que cal fer-ho per deixar la llana ben esponjada i que el matalàs quedi flonjo.

La mare no para de rondinar, encara que semblava que la llana era ben neta, el matalasser amb els seus bastons fa caure bastanta pols, que ella va recollint amb l’escombra i la pala de recollir, per mirar que no s’escampi per tot el pis.

Quan sembla que la llana està ben espolsada i sense cap embolic, el matalasser estén a terra la roba per fer el matalàs, que és gruixuda, però fina quan la toques, amb uns dibuixos de color blau.

Comença a cosir-la amb unes agulles prou grosses per fer passar un fil gruixut per anar fent la forma del matalàs. Aquest senyor ha dit que poques vegades es veu llana tan bona i això fa que la mare pari de rondinar per la polseguera que s’ha fet al menjador.

Quan el matalàs està acabat em sembla molt bonic, amb aquest estampat de color blau i el bordó blanc a tot el voltant.

Ha quedat un matalàs bastant gruixut, el matalasser comenta que amb una mica menys de llana ja n’hi hagués hagut prou, però que en un bon matalàs la llana mai fa nosa.

Per arreglar el meu “cuarto” traiem del sostre les barres on penjàvem la roba que rentàvem i planxàvem, això ja no ho tornarem a fer.

També baixem al drapaire senyor Puntí el llit de baranes on encara dormo, ja fa dies que no m’hi puc estirar i he de dormir arronsat.

Ha vingut el senyor Leocadio, el paleta, per tapar amb una mica de guix els forats que han quedat al sostre en treure les barres de fusta.

Tenies un “cuarto” que t’ha durat fins a la primera “comunion”, ara aquest ja t’ha de durar fins que et casis.

Els pares pinten les parets d’un color crema molt pàl·lid, blanc el sostre i veig clar les bigues.

Amb aquests colors queda més alegre, és una llàstima que aquest “cuarto” no tingui cap finestra.

Ara només cal que el senyor Sanpera, de la botiga de mobles del carrer Urgel, ens porti el llit i la tauleta que li han comprat els pares. Com que faré la primera “comunión” la primavera que ve, ara ja estrenaré el llit nou, així si tenim visites ho podrem ensenyar.

Ha quedat una “cuarto” que ja fa de noi, a un costat hi ha l’armari gran, que va regalar la família als pares quan es van casar i que no cap a la seva habitació.

A la paret que queda davant de la porta hi ha el llit de cara a l’entrada, amb un capsal gran de formes arrodonides, és de fusta envernissada brillant, igual que la tauleta que està a la seva dreta amb un llum petit, un calaix i a sota un armariet amb una postada i la porteta que té un “tibador” daurat, com el del calaix.

Per l’altre costat del llit els pares han comprat una cadira de fusta que l’han fet entapissar de la mateixa roba de la “vànua” que la mare ha fet pel llit.

També estreno llençols de cotó. De manta no n’han comprat per què aprofitem alguna de les que tenen pel seu llit i que mai fan servir.

Al sostre el pare ha tret la bombeta i ha penjat un llum de vidre que també fa com unes llagrimetes com el que tenim al menjador, però més petit.

Estic d’allò més content amb aquest “cuarto”, però avui mentre dormia he caigut tot rodolant i m’he fet mal al genoll i una búrnia al cap en picar contra la pota de la cadira.

Aquest nen acostumat a les baranes del seu llitet, ara s’obrirà el cap en caure d’aquest llit que queda molt alt per ell. T’has d’acostumar a posar-te per dormir al mig del matalàs, que és prou gran.