Josep Dencàs i Estat Català
“Figurava a la conselleria de Governació en [Josep] Dencàs [Puigdollers], un home per a mi inepte per a aquestes altures, i fou ell qui organitzà el servei policíac. I això, igual que ara en el temps que vivim per obtenir un càrrec públic qualsevol hom ha de ser de la Falange Espanyola, quan ens donaren l’Ordre Públic havien de ser forçosament d’Estat Català, i era natural que, tenint aquest carnet, qualsevulla, per mals antecedents que tingués, ingressés tot seguit a la Policia. El resultat fou que va quedar un cos d’agents que, salvant rares excepcions, fou denigrant, no només per al partit, ni per a Estat Català, ho fou per a Catalunya.”
Les eleccions a Corts del novembre del 1933
“ […] no crec que mai més vegi una candidatura tan desastrosa com aquella, bons minyons tots tal vegada, però incapaços de saber ni tan sols quina era la seva missió a Madrid.”
Francesc Macià
“Pocs seran els homes que políticament hagin gaudit de la popularitat, de l’afecte i del respecte de què gaudí Macià a Catalunya. Arreu on va és l’entusiasme delirant de la multitud enfervorida que li agraeix el fet d’haver renunciat a ser militar per defensar Catalunya.”
L’Ajuntament de Barcelona presidit per Carles Pi i Sunyer
“[…] és els més honrat que han tingut els ciutadans de Barcelona.”
El Casal d’Estat Català (JEREC) del barri de les Corts “afusella” un retrat de Lluís Companys
“La desgraciada actitud del grup d’Estat Català, que temps ha treballaven per desprestigiar Companys i havien arribat fins i tot a la denigrant actitud de foradar a trets el seu retrat en algun centre, un dels quals era el famós del carrer de les Corts, es feia insostenible dia rere dia.”
La preparació dels Fets del 6 d’Octubre
“Que Estat Català preparava ja de temps l’atzagaiada del 6 d’octubre ho proven els flamants uniformes que lluïen aquell dia els germans [Miquel i Josep] Badia [Capell] i el flamant general Dencàs, i per si això no fos poc, la fugida que temps ha tenien preparada per mitjà d’una mina que anava des del Govern Civil fins a la Barceloneta.”
“I la fi d’aquesta República Federal fou molt pitjor que la de la República Catalana. Hom tenia previst el final tràgic de tot aquell castell de focs artificials […].”
L’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a la declaració de l’Estat Català de Lluís Companys
“[…] enmig d’un silenci sepulcral, l’alcalde Pi i Sunyer, amb veu serena, demanà al Consistori d’adherir-se a l’acord del Govern de Catalunya pres poc abans, que no era altre que la proclamació de la República Federal.”
“Com es pot suposar, hi votàrem a favor la majoria i en contra, les minories. Anècdotes d’aquella nit, moltes i suculentes totes. Tothom se sentia valent, començant per en [Antoni ] Vilalta [Vidal] i acabant per Granier Barrera. En veritat, salvant rares excepcions, la majoria d’homes dels allà presents no ho semblaven.”
La detenció i l’empresonament pels Fets del 6 d’Ocutbre
“[…] mentre Badia i Dencàs tranquil·lament s’escapaven, la República Federal donava per acabada la seva actuació a les sis de la matinada d’aquell diumenge 7 d’octubre amb la detenció i empresonament de tot el govern de la Generalitat i alguns diputats i de la majoria de l’Ajuntament, menys el valent del Vilalta que havia marxat disfressat de metge en una ambulància. Segurament que si hagués anat tot com ell es pensava hauria estat nomenat general de l’exèrcit català fent colla amb en Dencàs i Badia.”
La rebuda al palau de Capitania General
“La nostra arribada a capitania és d’aquelles que cal recordar i que, per tant, no s’obliden. S’havia de veure per constatar que tota la fòbia anticatalana es trobava representada allà aquella matinada.”
Joan Casanovas i Ventura Gassol, insultats
“Cap dels reunits, que no eren pocs, es mostraven tal com eren, rabiosos, incultes. Un agafà en [Joan] Casanovas [Maristany] insultant-lo, però l’insultat respongué amb coratge de català amb un “visca la República”. Un altre insultà en [Bonaventura] Gassol [Rovira] i si no hagués sortit oportunament a la balconada el general [Domènec] Batet [Mestres], ordenant amb un crit de comandament que ens deixessin entrar, allà en només cinc minuts més hauria passat el que fins aleshores tothom temia.”
El president Companys i el general Batet parlamenten: “recollons, quina nit!”
“El general Batet ens rebé personalment i en trobar-se davant per davant amb el president de la Generalitat li digué: “Re………ons, quina nit”, i acte seguit engega un discurs parlant del sol que ens il·lumina, però el president l’interrompé dient-li: “General, no hem vingut aquí per escoltar discursos, si hi ha altra feina per fer, podem anar per fer-la”. Batet respongué que era sensible puig que ell havia tingut baixes, i el president el tallà, sec, dient-li que també n’havia tingut ell.”
La conversa telefònica amb el seu fill Ramon de 10 anys
“Durant aquest temps se’ns permeté a tots telefonar a les nostres famílies; per cert, que en fer-ho jo als meus i parlar amb el meu fill, que aleshores tenia aproximadament deu anys, no trobà altres paraules més encertades que dir-me: “Escapi’s, home”.”
El trasllat al vaixell-presó Uruguay
“[…] per mitjà de dos autobusos fórem traslladats al vaixell Uruguay.”
“Al port, a la banda on hi havia ancorat aquest vaixell, en aquella època hi havia un destacament d’aviació que, en no haver-los notificat la nostra arribada, ens van rebre amb un nodrit tiroteig que de miracle no passà del consegüent espant.”
Vint-i-quatre hores sense menjar
“[…] ens fou servit un sopar fred que tots, sense tenir en compte si era bo o dolent, senzillament devoràrem, ja que havíem estat vint-i-quatre hores sense menjar.”
Enric Pérez-Farràs condemnat a mort
“Una de les angúnies fortes d’emoció passades en aquest captiveri fou la pena de mort dictada contra l’amic i comandant [Enric] Pérez-Farràs en el començament de la nostra estada, més en saber-se la commutació de la pena, vam recuperar la tranquil·litat. I així retornàrem per un breu temps a la nostra vida quotidiana.”
Cap al penal del Puerto de Santa María
“[…] així transcorregué l’any 1935, sent jutjats i condemnats i traslladats per tal de seguir condemna al penal del Puerto de Santa Maria.”
Repressió policial durant la Diada de l’11 de setembre del 1935
“[…] per tal de retre homenatge a Rafael Casanova havíem convingut sortir de la redacció del diari La Humanitat tots en comitiva portadors d’una monumental corona. Així ho férem, més quina no seria la nostra sorpresa quan sense previ avís ens veiérem atacats d’una forma violenta per un estol de policia anticatalana que repartí cops sense miraments a tort i dret. Els desencerts de la política central anaven multiplicant-se un darrere l’altre. El poble, amb una unanimitat sense precedents, demanava justícia i llibertat per als empresonats, que no eren pocs.”
El presagi de Carles Pi i Sunyer
“Ja en aquells dies els aires eren de tempesta arreu d’Espanya. Recordo com si fos ara la veu tremolosa de l’alcalde de Barcelona Pi i Sunyer que en el seu discurs es referia sense parlar-ne als atemptats que aquells dies havien tingut lloc a Madrid en les persones d’un militar i d’un gran polític de dretes, Calvo Sotelo. Aquelles morts eren presagis dels núvols ennegrits que, amb una visió claríssima, preveia Carles Pi i Sunyer.”
La indecisió de la Guàrdia Civil davant del cop d’estat del juliol del 1936
“De Pedralbes sortiren les forces allà aquarterades i igualment feien les de cavalleria i les de la caserna de Tarragona, com també les de Sant Andreu. Les que de primer moment es mostraren indecises foren les de la Guàrdia Civil, que finalment lluitaren a favor del Govern legalment constituït.”
La repressió a la rereguarda republicana
“La crema d’esglésies, el saqueig i les detencions arbitràries sorgien d’una manera sinistre arreu de la ciutat i dels pobles. La persecució de clergues i monges, i no tan sols persecució sinó eliminació, anava augmentant de manera alarmant. Era tot fruit d’aquell immens triomf, d’aquella borratxera d’eufòria, que no deixava ni tan sols temps de calcular les conseqüències que més tard o més d’hora reportaria tot allò que s’esdevenia.”
Els revolucionaris, “amos absoluts de tot”
“[Els revolucionaris] es feren amos absoluts de tot: nomenaven comitès arreu, tenien el control de carreteres i de tot i exigien i van obtenir poc temps després, tant una sindical com l’altra, i fins i tot el POUM, llocs de comandament […].”
El decret de Col·lectivitzacions i el paper de Joan-Pau Fàbregas, àlies “Porqueres”
“Això feu que al Govern de la Generalitat la FAI hi prengués una preponderància extraordinària que li va permetre tenir al seu caprici la cartera d’Economia en la persona d’un gàngster anomenat Porqueras [sobrenom de Joan-Pau Fàbregas Llauró], autor de la famosa, absurda i lladre llei de les Col·lectivitzacions, llei arrencada del govern de la Generalitat per la força de les dues sindicals; llei que ajudà molt a deixar-nos encara molt i molt més desacreditats i sobretot a ensorrar l’economia de Catalunya. […] I una vegada acomplerta aquesta aberració pel senyor Porqueras, enmig del més absolut silenci traspassà l’atlàntic emportant-se fins i tot un automòbil que el govern havia posat a la seva disposició per al seu ús particular. Aquest sol fet deixa retratada la gran capacitat d’aquest camarada de la FAI.”
Les execucions en nom de Déu del règim franquista
“No foren pas més suaus els procediments utilitzats per la gent de l’ordre, de la pau, i que cometien els assassinats en massa en nom de Déu amb guants blancs i amb sabates. Assassins i lladres la majoria, amb un grau de culpa molt superior al dels altres, es poden acusar i els acuso. Arreu on quedaren victoriosos fou la persecució sistemàtica a tot home d’idees liberals, i sense formular cap causa ni cap mena d’explicació foren executats milers i milers de ciutadans sense haver intervingut, per res de res, en aquells esdeveniments.”
El pànic a la repressió
“[…] eren tants i tants els horrors que havien sentit a explicar de la diguem-ne zona nacional que tothom se sentia esporuguit i emprenia la marxa massivament. En canvi per a nosaltres era justificadíssim.”
Compartint la caravana de l’exili amb el govern de Catalunya
“Del darrer poble de Catalunya jo en sortia un diumenge 5 de febrer i entrava, travessant la muntanya, a la veïna nació francesa. Molts i molts compartíem aquella caravana en la qual hi havia tot el govern de Catalunya amb el seu president i part del Govern de Madrid amb el seu cap, el senyor Azaña. I caminàrem des de les vuit del matí, que sortírem del nostre refugi, fins a les tres de la matinada per arribar a un camp de concentració anomenat camp d’Argelers. Abans, els gendarmes ens havien registrat i despullat del que portàvem. Una infinitat de famílies quedarien dividides perquè havien estat enviats uns a uns llocs i uns altres a diferents indrets.”
Domènec Latorre, la confiança mata
“Alguns bons amics, convençuts que el que deia la ràdio per boca del general insurrecte seria veritat, que no seria ferit ningú que no portés les mans tacades de sang, es quedaren a Catalunya. Entre ells, un bon amic nostre, en [Domènec] Latorre [Soler], a qui vaig veure i trobar per darrera vegada el dia 24 de gener de 1939, li vaig comunicar que l’endemà ja marxava i el vaig convidar a venir, ja que presagiava que si es quedava seria blanc dels botxins que s’apropaven, o, més ben dit, dels que sempre havia tingut a la vora sense pensar-ho. Es negà en rodó a seguir-me, ja que ell estava convençut que no li passaria res. Ens acomiadàrem; a reveure fou el darrer mot de tots dos. I allà, en terres de França, havíem de saber que l’amic Latorre havia estat afusellat.”
Carles Rahola, un altre afusellat
“Un bon dia ens va arribar una nova dolentíssima portada per un nou arribat de Girona. La gent de l’ordre havia afusellat el malaurat [Carles]Rahola [Llorens], el perillós home de lletres. Amb aquest nom sagrat a la llista dels crims comesos per aquella horda criminal augmentava la indignació de tota la gent que poc o molt l’havíem conegut.”
L’acollida dels occitanistes Amade i Donnadieu “fou no pas d’amics sinó de germans totalment”
“La propera desfeta de França només la prevèiem nosaltres i l’havíem anunciat a volguts amics francesos, com eren M. [Joan/Jean] Amade i M. [Ramon] Donnadieu, als quals hem d’estar reconeguts tota la vida ja que el seu comportament des de la nostra arribada i mentre visqué M. Amade fou no pas d’amics sinó de germans totalment. Ens van ajudar en tot i van fer que la nostra estada a Montpeller fos el més agradable possible, com així fou. I no va faltar el preuat concurs del fill de M. Amade, [Louis Amade], que tenia un alt càrrec a la Prefectura de Montpeller.”
La desfeta de l’exèrcit francès
“[…] foren els francesos els que patiren en pocs dies la desfeta més seriosa que registra la història.”
El règim de Vichy, “un criat dels amics del Führer”
els alemanys es feren els amos de tot França i l’anomenat govern de Vichy no deixà de ser res més que un criat dels amics, en aquella època, d’un altre general que s’anomenà el Caudillo, el Führer.
L’exèrcit alemany arriba a Montpeller
“Quan arribaren jo estava empleat a l’hotel Anglaterra, i no sé si fou pel nom que tenia que aquell destacament va decidir ocupar-lo. […] fou el dia de tota la meva vida, i d’una manera força especial la tarda d’aquell dia, que he passat més horrorós, tant, que en veure’m la regenta de l’hotel (el seu marit havia estat mobilitzat) em va fer marxar a passejar perquè no en presenciés l’arribada. Tal era el meu estat d’ànim que no podia contenir les llàgrimes de ràbia antialemanya. No recordo en tota la meva vida haver passat un dia com aquell.”
Empresonat per maçó
“[…] quan jo anava encarrilant la vida vaig ser cridat de nou a la Prefectura de Policia, on m’assabentaren que havia de quedar detingut per haver pertangut a la maçoneria. […] D’allí vaig ser traslladat a la presó Model, on em van tenir trenta-sis o trenta-set dies fins que em van alliberar però quedant a disposició del tribunal de la maçoneria, […] vaig ésser condemnat a tretze anys i un dia, la pena més lleugera que imposaven, i em van enviar a casa, això sí, en llibertat vigilada.”
