Introducció
El retrat biogràfic del bagenc, fill de Castellbell i el Vilar, republicà i regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona Ramon Junyent Vila (1892-1957), l’hem realitzat a partir de les seves memòries inèdites que, tot sigui dit, són de caràcter molt sincer i personal, tant és així que les va escriure amb un estil directe i gens florit i sovint ometent els càrrecs i els cognoms complets dels companys i de les personalitats amb qui va conviure políticament. En aquest sentit, la nostra feina ha estat la de reconstruir el context social i polític de Ramon Junyent Vila per a poder-lo situar a Castellbell i el Vilar, el Bages, i al govern de la Barcelona republicana i en guerra des del 1934 al 1939.
El fill d’una família obrera i republicana de Castellbell i el Vilar
Ramon Junyent Vila neix el 31 d’agost del 1892 a ca l’Iscle, al número 84 del carrer de la Bauma de Castellbell i el Vilar, a un barri obrer construït a partir del 1860 a redós de la fàbrica de Roca-Lluvià que, a partir del 1892, compra i modernitza el fabricant Joan Vial Solsona de la mà de l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March. En aquests moments, Castellbell i el Vilar és un municipi de poc més de dos mil habitants[1] de caràcter eminentment obrer, amb el 90% de la població activa treballant a les cinc fàbriques tèxtils del poble.
Ramon Junyent és el segon fill d’una jove família[2] amb tres germanes més: la gran, Clara (1890), i les dues petites, Elisa (1894) i Flora (1898). La mare, Antònia Vila Sibil·la, prové de Santpedor i el seu pare, Iscle Junyent Dalmases, és un pagès de Rajadell proletaritzat a Castellbell i el Vilar com a “corronaire”, és a dir, com a obrer especialitzat i, tot sigui dit, amb consciència de ser-ho i de pertànyer a la classe treballadora. Només així s’entén que el 1902, el pare de Ramon Junyent ja consti com a primer “Infermer” d’una germandat obrera de socors mutu que s’acaba constituint amb el nom de Montepio de Sant Joan Baptista.[3] I temps després, entre els anys 1909 i 1912, Iscle Junyent també consta com a president del Casino de La Bauma, freqüentat per la Societat Coral “La Unió”, el cor de Clavé i la primera organització obertament republicana del poble.
Durant aquests primers anys, Ramon Junyent Vila comparteix generació i veïnatge amb dos altres fills de Castellbell i el Vilar i futures personalitats del republicanisme manresà i català: amb el fill del majordom de la fàbrica Roca-Lluvià del barri de la Bauma, Ignasi Ribera-Rovira (1880), qui serà director d’El Poble Català i dirigent de la Unió Federal Nacionalista Republicana que, el 1917, acabarà integrant-se al Partit Republicà Català de Lluís Companys i de Francesc Layret;[4] i amb el fill del llauner i cafeter de la colònia obrera del Borràs, Francesc Senyal Ferrer (1897), qui serà cofundador del diari El Dia, president de la Unió Catalanista Republicana de Manresa i, a partir del 1933, diputat al Congrés dels diputats a la candidatura d’ERC encapçalada per Lluís Companys i Jaume Aiguader.[5]
La infància de Ramon Vila transcorre entre els dos cors de Clavé del barri, cursa els primers estudis a l’escola parroquial de Santa Maria del Vilar, els quals amplia a casa de la mà del seu pare de vuit a deu de la nit, i aprèn a tocar el clarinet a l’orquestra municipal.
El confiter inquiet establert a Barcelona
Quan fa poc que ha començat el nou segle, la família Junyent-Vila defuig la idea que el seu fill adolescent s’integri al proletariat tèxtil del poble, s’esforça perquè aprengui un ofici fora de les fàbriques i Ramon Junyent s’acaba formant com a confiter a Terrassa, a la confiteria-pastisseria i “fàbrica de xocolata i colmado” de Cal Piera, al carrer de la Font Vella. I d’aquí ja fa el primer salt a Barcelona, a la popular confiteria de Cal Llibre, a la cantonada del carrer de Ferran amb la Rambla.
A la capital catalana, el confiter Ramon Junyent és un jove inquiet de 18 anys que ja se sent atret per la política municipal i pels representants del republicanisme federal de Barcelona. No en va, assisteix com a públic als plens municipals de la plaça de Sant Jaume per a escoltar els companys de partit del seu paisà castellvilarenc, Ignasi Ribera-Rovira: els regidors barcelonins de la Unió Federal Nacionalista Republicana, els quals ell mateix recorda i destaca a les seves memòries són Joaquim Lluhí i Rissech, Albert Bastardas Sampere, Eusebi Corominas Cornell i Ildefons Sunyol Casanovas.
L’emigrat a París
El 1911, amb 19 anys i sense saber ni un borrall de francès, Ramon Junyent emigra a París per a treballar en una confiteria al bulevard du Sebastopol regentada per dos catalans, “el senyor Borràs i el senyor Viader”,[6] on paradoxalment hi coincideix amb un altre vell conegut de Castellbell i el Vilar, Antoni Ribera Frontera de cal Xiviró. A la capital francesa i aprofundint en la pròpia consciència de classe, Ramon Junyent s’afilia a la secció estrangera del sindicat Association des Pâtissiers du París i reivindica els seus drets a la feina, motiu pel qual és titllat d’anarquista per la mestressa Borràs.
El 1912, Ramon Junyent ja ha deixat la confiserie Borràs-Viader i es troba treballant al mític restaurant Lapérouse al moll des Grands-Augustins, a la riba mateix del Sena i al sud de l’illa de la Cité. Hi treballa durant dos anys, fins el 1914. Ell mateix recorda que es troba a la feina el dilluns 16 de març del 1914 quan Henriette Caillaux, esposa del ministre republicà-socialista Joseph Caillaux, assassina al periodista Gaston Calmette, director de Le Figaro. També es troba treballant al restaurant Lapérouse el dilluns 3 d’agost del 1914, dia en què Alemanya declara la guerra a França i aquesta s’involucra en la Primera guerra mundial.
El primer regidor esquerranós de Castellbell i el Vilar
Amb la Gran guerra europea, Ramon Junyent abandona París, retorna a Castellbell i el Vilar i realitza el servei militar a la caserna militar de Manresa, al Batalló de caçadors de Reus número 16. En acabat, fa valdre el domini del francès après durant la seva estada de gairebé quatre anys a París, per entrar a treballar a la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans que construeix la via de tren que ha d’unir Manresa amb Martorell i Barcelona.
Mentrestant, a Castellbell i el Vilar, la revista satírica Bugadera del 21 de juny del 1919 publica “Que’l Ramonet de cal Iscle amb la Pepeta fa la brisca” en al·lusió al festeig de Ramon Junyent amb la Josepa Vila Pons,[7] amb qui es casa dos anys justos després, el dissabte 11 de juny del 1921, a l’església de la Sagrada Família de la Bauma. A partir del març del 1922 començaran a arribar els fills: primer la Margarida (1922), després el Ramon (1924) i, finalment, la Montserrat (1931).
Amb la vida familiar encarrilada, Ramon Junyent ha dirigit la seva trajectòria laboral cap al món dels saltataulells i els anys vint ja apareix com a “dependent” d’ofici, tot i que es desconeix si està sindicat al CADCI. En l’àmbit ideològic, conserva l’interès per la política municipal que ja l’inquietava quan feia de confiter a Barcelona. Ramon Junyent fa un parell d’anys que manté contacte amb un cercle de joves nacionalistes i federals de Manresa, entre els quals hi té un antic paisà seu, el castellvilarenc Francesc Senyal Ferrer, que des del 1921 presideix la Joventut Nacionalista de Manresa.[8] Ens trobem just en l’instant abans de la fundació del nou republicanisme nacional d’arrel local; i el cas és que Ramon Junyent n’acaba esdevenint un primer candidat apartidista per a l’alcaldia de Castellbell i el Vilar. És així com en els darrers temps de la Restauració -on la dona encara no té dret al sufragi i només poden votar els homes majors de 25 anys-, les eleccions del 5 de febrer del 1922 converteixen Ramon Junyent en un dels regidors castellvilarencs més votats.
El dissabte 1 d’abril del 1922, Ramon Junyent rep l’acta de regidor i es converteix en el segon tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar; una institució encara dominada pel caciquisme i el pairalisme, on el batlle i el primer tinent l’alcalde són dos dels principals propietaris agraris del poble: Jaume Montconill Gall del mas del Gall i Isidre Bogunyà Erola del mas dels Abadals, respectivament. Després ja ve Ramon Junyent Vila i, per darrere d’ell, els set regidors següents (Isidre Viadiu, Jacint Vila, Antoni Biosca, Josep Muntaner, Rossend Ambròs[9] i Benvingut Alzina) que, d’una manera o altra, continuen essent perfils més aviat benestants i conservadors o, si més no, lligats al món del comerç o a l’elit agrària i fabricant del poble. En qualsevol cas, del conjunt de deu regidors electes de Castellbell i el Vilar de l’any 1922, el primer i més esquerranós és Ramon Junyent Vila.[10]
El regidor amb responsabilitat social i catalanista
El regidor Junyent intensifica la seva vida associativa i cultural: és el soci número 39 del Casino de la Bauma, del qual el seu pare Iscle Junyent també n’ha estat president una dècada enrere.[11] Justament, el 22 de juliol del 1922, l’assemblea general de socis del Casino de la Bauma nomena Ramon Junyent Vila com a nou president de l’entitat.
Durant els anys de regidor a Castellbell i el Vilar, Ramon Junyent Vila intenta posar llum a l’opacitat pressupostària que gestiona al seu aire el secretari de l’Ajuntament, Joan Grau, que alhora és el ferrer del poble. També és iniciativa de Ramon Junyent que el consistori es doti d’un interventor econòmic, que es destini al poble una parella de mossos d’esquadra i que comencin les obres per a fer arribar aigua corrent, potable i de boca a la població. No en va, l’Ajuntament en ple decideix que sigui el seu regidor més esquerranós, Ramon Junyent, qui -en companyia de l’amic i veí Pau Ribas, àlies “Corder”- representi Castellbell i el Vilar a l’ofrena institucional de l’11 de setembre del 1923 al monument a Rafael Casanova de la ronda de Sant Pere de Barcelona, el pedestal del qual és obra de l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March. Justament és a partir d’aquesta diada catalanista de la qual participa Ramon Junyent -fortament reprimida, amb una trentena de detinguts i nombrosos ferits-, que el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, justifica el cop d’estat i la imposició d’aquesta primera dictadura militar.
A Castellbell i el Vilar, però, Ramon Junyent i la resta de regidors es mantenen un any al govern de Castellbell i el Vilar fins que, finalment, la força militar els destitueix: el dissabte 6 d’octubre del 1923 arriba una patrulla de la Guàrdia Civil procedent de Sant Vicenç de Castellet. El caporal que els encapçala es dirigeix a la casa consistorial i exigeix que es convoqui d’urgència una sessió per a dissoldre l’Ajuntament i depurar responsabilitats amb l’entrega de totes les pertinences públiques i la documentació municipal.[12]
L’activista estigmatitzat en temps de dictadura
A partir d’aquesta primera represàlia política de caire governamental, la vida de Ramon Junyent a Castellbell i el Vilar es complica de mica en mica: com a bon dependent, regenta el cafè Cal Picarrocs, freqüentat pels republicans de La Unió i per un altre grup amb inquietuds catalanistes que hi funden els Bastoners de Castellbell i el Vilar.[13] Alhora, és sabut que Ramon Junyent conserva el contacte amb la Joventut Nacionalista de Manresa que, finalment, ja s’ha adherit a un partit polític, l’Acció Catalana, amb el paisà Francesc Senyal com a un dels seus dirigents. Aquestes relacions i la seva pròpia inquietud també el duen a aparèixer com a soci numerari de l’Associació de la Premsa de Manresa i Comarca en qualitat de corresponsal del Diario de Manresa a Castellbell i el Vilar.[14]
En aquest context advers per a activistes inquiets, el 10 de juliol del 1924, Ramon Junyent és rellevat de la presidència del Casino de la Bauma. però és manté a la junta com a tresorer, gestionant l’economia de la societat. Durant aquests anys, justament, es decideix establir les quotes d’una i de cinc pessetes per a cada soci en favor d’una caixa de suport mutu destinada a companys que caiguin malalts o morin. Finalment, Ramon Junyent i la gran majoria de membres de la junta del Casino acaben plegant per sempre més a l’assemblea general del 28 de gener del 1926.
Tanmateix, el conflicte de debò esclata el setembre del 1926, quan els fabricants de Castellbell i el Vilar organitzen un sopar d’homenatge als castellvilarencs militaritzats que van participar en el desembarcament colonial d’Alhucemas, i Ramon Junyent Vila es nega a col·laborar-hi i a fer-ne propaganda des del seu establiment. A partir de llavors, comença a patir l’assetjament de les autoritats locals de la Unión Patriótica i, fins i tot, les amenaces dels mossos d’esquadra que, paradoxalment, ell mateix havia contribuït a dur a Castellbell i el Vilar. Cansat i fastiguejat, l’etapa esquerranosa de Ramon Junyent -tant des de l’ajuntament com des del cafè- a Castellbell i el Vilar i al Bages toca a la seva fi quan s’acaba l’any 1926.
El militant republicà a Barcelona
El 27 de gener del 1927, Ramon Junyent arriba a Barcelona en companyia d’un amic veí de Castellbell i el Vilar, l’obrer Josep Aloy Farreny, àlies Petit.[15] Provisionalment, tots dos s’estableixen al número 410, 3r 1a, del carrer de Rosselló, a la dreta de l’Eixample. Aquest és el camp base des d’on Ramon Junyent s’obre camí a la capital catalana; i troba feina a la Societat General d’Aigües de Barcelona, on ja comença a treballar-hi el 2 de febrer del 1927.
Amb feina i certa estabilitat econòmica, la resta de la família Junyent-Vila també deixa Castellbell i el Vilar i arriba a Barcelona, i hi passen l’equador de la dictadura de Primo de Rivera. És aquí on Ramon Junyent Vila viu amb esperança la fi del règim amb la legalització del republicanisme catalanista i el retorn –tant de la clandestinitat com de l’exili- dels dirigents polítics a qui ell tan admira. A partir d’aquí, Ramon Junyent se suma amb entusiasme al moviment popular liderat per l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que dona suport a l’adveniment de la República del 1931.
Durant aquests primers anys republicans a Barcelona, Ramon Junyent Vila ja consta com a un dels oradors d’un míting d’ERC a Santa Coloma de Gramenet el 3 de juliol del 1932;[16] i també es troba acompanyant Carles Pi i Sunyer i d’altres regidors i dirigents d’ERC a l’homenatge de les entitats d’ERC del districte Setè de Barcelona el 19 de febrer del 1933.[17] Una setmana després, el 26 de febrer de 1933, Ramon Junyent Vila encara consta com a representant de l’Agrupació Joventut Esportiva Republicana de Castellbell i el Vilar alhora que ja exerceix de delegat del districte Desè de Barcelona (Sant Martí), suposem que per Esquerra Republicana de Catalunya.
Ferm partidari de l’ERC de Companys
Com a militant d’aquesta ERC -entesa, en aquest moment, com a plataforma de diferents partits-, Ramon Junyent Vila sent un profund respecte i una gran admiració per a Francesc Macià, però a l’hora d’alinear-se políticament dins de l’ERC, defuig el separatisme de l’Estat Català i se sent més proper al catalanisme socialitzant del Partit Republicà Català de Lluís Companys.
En aquest sentit, Ramon Junyent no s’està de criticar el fet que, segons ell, la policia de la Generalitat s’ompli de militants d’Estat Català amb l’objectiu de controlar l’ordre públic del qual, justament, n’acabarà sent comissari el manresà Joan Selves i Carner.[18] I la persona a qui Junyent culpa de tot aquest monopoli exercit per l’Estat Català és a Josep Dencàs Puigdollers, líder dels escamots d’Estat Català -convertits en les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català-, rival i principal antagonista de Joan Selves a qui acaba substituint com a conseller de Governació després de la seva mort. Ramon Junyent retreu a Josep Dencàs la seva manca de visió política; la poca mà esquerra amb la qual s’encara a la conflictivitat social liderada per la CNT; i la manera com potineja -segons ell- la “desastrosa” llista electoral d’ERC per a les eleccions a Corts del 19 de novembre del 1933, al número nou de la qual –per la circumscripció de Barcelona- hi va Francesc Senyal com a candidat manresà i bagenc que, val a dir, guanya l’acta de diputat.
El regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
Per a les eleccions municipals del 14 de gener del 1934, Ramon Junyent Vila és el setzè candidat d’ERC -amb el manresà Jaume Serra Húnter[19] de número dos de Carles Pi i Sunyer, que lidera la llista- a la Coalició d’Esquerres Catalanes que també integra l’Acció Catalana Republicana (ACR), la Unió Socialista de Catalunya (USC) i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE). La coalició liderada per ERC arrasa amb vint-i-sis regidors -davant de deu regidors de la Lliga i quatre de lerrouxistes- i Ramon Junyent aconsegueix l’escó a l’Ajuntament de Barcelona i és designat conseller-delegat del districte X de Sant Martí.
Ramon Junyent considera l’ajuntament del qual forma part com el “més honrat que han tingut els ciutadans de Barcelona”, i treballa des dels departaments de Serveis públics, Circulació i Policia urbana. També integra el Patronat Escolar de Barcelona, la Comissió del monument d’homenatge a Pi i Margall i la Junta de la Séquia comtal.[20] Tanmateix, no s’està d’explicar que hi ha un company d’ERC força intrigant, el regidor Vicenç Bernades Biusà, que en temes d’hisenda municipal intenta fer la murga a dos altres regidors de la coalició del govern municipal, concretament a Jaume Serra Húnter d’ERC i a Emili Granier-Barrera de la USC, per sort, sense que se surti amb la seva perquè l’alcalde Pi i Sunyer li para els peus.
Ramon Junyent també fa memòria de com és l’organització d’ERC de Barcelona, de la fracció d’Estat Català i, sobretot, dels seus escamots enquadrats a les Joventuts d’Esquerra Republicana–Estat Català (JEREC), que assegura menyspreen el president Companys, fins al punt que arriben a “afusellar” a trets un quadre amb la seva foto al Casal de les JEREC de les Corts. En aquest sentit, Junyent no s’està de culpar de tota aquesta crispació a Josep Dencàs i als germans Miquel i Josep Badia.
El testimoni dels Fets del 6 d’Octubre
La inclusió de ministres d’extrema dreta en el nou govern d’Alejando Lerroux, fa esclatar una onada d’indignació popular. A Astúries, l’Aliança Obrera proclama la República Socialista i a Catalunya, el president Lluís Companys declara l’Estat Català des del Palau de la Generalitat. Ramon Junyent Vila explica que el mateix dia 6 d’octubre és convocat a un ple extraordinari per a les deu de la nit i que “com a home disciplinat, home de partit” s’hi presenta. El ple de l’Ajuntament de Barcelona s’hi adhereix: «A la ciutat de Barcelona, essent les deu i vint de la nit del 6 del mes d’octubre del 1934, sota la presidència del senyor Escofet i amb assistència dels senyors […] consellers [entre els quals hi ha Ramon Junyent Vila], es reuní en sessió extraordinària l’Ajuntament de Barcelona, actuant de secretari el titular del mateix senyor Josep-Maria Pi i Sunyer. El President manifestà que es llegiria una proposició presentada per distints consellers; en dóna compte el secretari. La proposició diu així:
A l’Ajuntament Ple. — Els consellers municipals que subscriuen davant la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, fidels als ideals que han servit lleialment tota la vida, proposen al Ple consistorial que acordi la seva ferma i decidida adhesió al President i al Govern de Catalunya — Barcelona, 6 d’octubre del 1934. — Signen l’alcalde, senyor Pi i Sunyer, els consellers regidors i alguns regidors de la majoria consistorial.”»[21]
Ramon Junyent recorda el coratge inicial del company Antoni Vilalta Vidal del PNRE que arriba a l’ajuntament armat amb un màuser, la serenor de l’alcalde Pi i Sunyer “enmig d’un silenci sepulcral” quan adhereix l’Ajuntament i la ciutat a l’Estat Català, i l’entusiasme del socialista Emili Granier-Barrera en cridar “ja són nostres!” mentre “retrunyien a la plaça de la República les descàrregues dels mossos d’esquadra contra les forces de l’exèrcit”.
Lluny d’aquesta eufòria, Ramon Junyent es manté prudent al costat de dos regidors d’ACR: del segon tinent d’alcalde i vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, Estanislau Duran-Reinals; i d’Ot Hurtado Martí, fill del veterà republicà Amadeu Hurtado Miró. Alhora, no s’està de criticar a Antoni Vilalta perquè, segons explica, quan ja s’ensuma que l’Estat català va cap a la derrota, el seu coratge desapareix, es desfà del màuser, es disfressa de metge i fuig dins d’una ambulància que evacua els ferits. Junyent es riu de tot plegat afegint que “segurament, si hagués anat tot com ell pensava, hauria estat nomenat general de l’Exèrcit català fent colla amb el Dencàs i els Badia”.
Davant de la proclama, el capità general de Catalunya, Domènec Batet, declara l’estat de guerra a Catalunya mentre el president Companys es tanca amb el govern al palau de la Generalitat per a organitzar la resistència. A l’altra banda de la plaça de la República -actual plaça de Sant Jaume-, l’alcalde Pi i Sunyer s’hi solidaritza i fa el mateix amb Ramon Junyent i la resta del consistori a l’ajuntament de Barcelona. L’enfrontament entre la Generalitat i l’Estat dura poc per la inferioritat d’efectius i la manca de suport exterior; i el Govern de Catalunya es rendeix durant la matinada del 7 d’octubre conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona.
A la casa de la Ciutat, tot l’Equip de govern es troba al saló de Plens -actual sala de Carles Pi i Sunyer-, mentre dos oficials de la guàrdia urbana hissen la bandera blanca d’un balcó i obren la porta principal per rendir-se als militars. L’exèrcit s’apodera de l’ajuntament, fa presoners els regidors de la Coalició d’Esquerra Catalana i, després de conduir-los enfora, a la plaça els ajunta amb qui també resistia al palau de la Generalitat. Un cop aquí, l’exèrcit escorta Ramon Junyent Vila i la resta de presoners cap al port, a l’edifici de Capitania General. Segons el també regidor i company d’ERC de Junyent, Vicenç Bernades, “Seguírem cap avall, direcció de Correus, sempre amb la petita escorta d’artillers que ens havien posat. Ja no tenim soldats de banda a banda i comencem a enraonar els del grup. Quants som? A veure, el President Companys i els consellers Gassol, Martí Esteve, Barrera, Comorera, Lluhí, el president del Parlament Joan Casanoves, els militars Pérez Farràs i López Gatell, l’Alcalde Pi Sunyer i els regidors Escofet, Ventós, Cortés, Martínez Cuenca, Odó Hurtado, Duran Reynals, Hilari Salvador, Rosell Montaner, Pla, Pumarola, Altaba, Carbonell, Codó, Gispert, Oliva, Mori, Cordomí, Junyent, Granier-Barrera i jo”.[22] Constatem que Ramon Junyent es troba entre els dinou regidors de Barcelona de Coalició d’Esquerra Catalana que han secundat amb Pi i Sunyer l’Estat Català i s’han mantingut lleials al president Companys, mentre que n’hi ha sis, entre ells Jaume Serra Húnter, que es troben absents.
Detingut i empresonat per separatista
El relat de Bernades entronca amb el de Junyent quan, a les seves memòries, explica com són conduits de la plaça de la República cap al carrer de Jaume I i per la via Laietana, on “el tiroteig no parava” per part de les forces defensores de l’Estat Català. Finalment, arriben al passeig de Colom, el segueixen cap a la dreta i arriben fins davant del palau de Capitania General. Un cop allà, Junyent descriu com “tota la fòbia anticatalana es trobava representada allà aquella matinada. Cap dels reunits, que no eren pocs, es mostraven tal com eren, rabiosos i incultes”. Ramon Junyent veu com agafen i insulten a Ventura Gassol Rovira, conseller de Cultura, i també a Joan Casanovas Maristany, president del Parlament de Catalunya, el qual explica que respon “amb coratge de català” amb un crit de “visca la República!”. Ramon Junyent no s’està de comentar que si, en aquell precís moment, el general Domènec Batet Mestres, capità general de l’Exèrcit espanyol a Catalunya, no arriba a sortir a la balconada del palau “ordenant amb un crit de comandament que ens deixessin entrar”, els podrien haver fet la pell a tots. Un cop al saló principal del palau militar, Ramon Junyent repassa la conversa civilitzada que mantenen els dos principals dirigents enfrontats, el president Companys i el general Batet; i les declaracions públiques de rendició del president del Parlament, Joan Casanovas; del conseller de Justícia, Joan Lluhí i Vallescà; i de Ventura Gassol, conseller de Cultura. Detinguts a Capitania General, Junyent recorda escoltar trets i tirotejos al carrer fins ben bé les onze del matí del 7 d’octubre.
A les seves memòries, Ramon Junyent Vila també explica com és traslladat amb la resta de regidors de Barcelona i en companyia del govern de Catalunya en un autobús militaritzat fins al port, on són empresonats al vaixell Uruguay. Un cop a la presó flotant, recorda coincidir-hi amb dos presoners espanyols d’Izquierda Republicana: el seu líder, Manuel Azaña Díaz; i el diputat per Lleida, Luis Bello Trompeta. Durant aquest temps de reclusió a l’Uruguay, allò que Junyent té present amb més angúnia és el moment en què un bon amic seu, el comandant Enric Pérez-Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra i responsable de la defensa del palau de la Generalitat durant els Fets del 6 d’Octubre, és condemnat a pena mort, tot i que, sortosament, la sentència li és commutada. Poc més de quatre mesos després d’haver estat empresonat, Ramon Junyent Vila és posat en llibertat el 19 de febrer del 1935.
La rehabilitació política i l’ombra del feixisme
Ramon Junyent viu gran part del 1935 amb “el pensament fix en els companys que formaven el Govern de la Generalitat, arrencats una nit d’hivern de la nostra companyia [del govern de Barcelona] a l’Uruguay i traslladats per a ser jutjats a la capital d’Espanya. […] per tal de seguir la condemna al penal del Puerto de Santa María”. Arriba la diada de l’11 de setembre i Ramon Junyent participa de l’ofrena d’ERC de Barcelona al monument a Rafael Casanova: es troba amb la resta de companys a la seu del diari La Humanitat (ronda de la Universitat, 26) i, en comitiva, s’encamina cap a la ronda de Sant Pere quan “ens veiérem atacats de forma violenta per un estol de policia anticatalana que repartí cops sense miraments a tort i a dret”.
Finament, Ramon Junyent explica els debats interns que tenen dins d’ERC per a bastir una futura candidatura per a les eleccions generals i on Junyent defensa l’opció de constituir un front català d’esquerres que, de fet, acaba essent la proposta majoritària on el Front d’Esquerres de Catalunya arrasa als comicis del 16 de febrer del 1936 amb quaranta-un diputats dels cinquanta-quatre que s’elegeixen al Principat. Les victòries electorals del conjunt de l’esquerra tant a Catalunya com a Espanya propicien que Ramon Junyent recuperi l’acta de regidor de Barcelona d’abans dels Fets del sis d’octubre del 1934.
El 14 de juliol del 1936, Ramon Junyent participa en la inauguració del monument als Voluntaris catalans morts durant la Gran Guerra 1914-1918 instal·lat al parc de la Ciutadella, just davant del parlament de Catalunya: “recordo com si fos ara la veu tremolosa de l’alcalde Pi i Sunyer que en el seu discurs es referia, sense parlar-ne, als atemptats que aquells dies havien tingut lloc a Madrid” i que, enmig d’un clima prebèl·lic, havien acabat amb la vida del militar socialista José del Castillo i del líder d’extrema dreta José Calvo Sotelo. Durant els dos dies posteriors, el 15 i el 16 de juliol, Ramon Junyent rep l’ordre de passar les nits a la seu del districte X d’on era regidor-delegat -suposem que a Ca la Vila del districte de Sant Martí- “per estar al corrent del què pogués passar!”.
La Guerra Civil a Barcelona
Finalment, esclata el cop feixista a Barcelona i Ramon Junyent explica com a Barcelona el secunda l’Exèrcit espanyol de les casernes de cavalleria del carrer de Tarragona i les de Pedralbes i de Sant Andreu. Al mateix temps, un vell conegut, el general Batet, manté la Capitania general lleial a la República conjuntament amb “la Guàrdia Civil, la policia i elements civils”. Un cop derrotat el cop a Catalunya, Ramon Junyent Vila reivindica que és des d’ERC -“nosaltres, amarats de democràcia pura, de catalanisme sincer, d’ideals liberals i nobles”- que condemnen la repressió dels primers mesos de guerra a la rereguarda republicana. Ell mateix explica com es dedica a “anar d’un lloc a l’altre per a salvar la vida de molts i molts ciutadans que no havien comès cap altre delicte que haver format part d’altres partits”. Alhora, també denuncia aquells companys que sindicalment militen a la CNT, com Joan-Pau Fàbregas Llauró, àlies “Porqueres”, que fou regidor d’ERC pel districte IV de Les Corts i, segons Junyent, “autor de la famosa, absurda i lladre llei de Col·lectivitzacions”.[23] Inexplicablement, Junyent no diu res sobre el període estival del 1937, període en el qual Pi i Sunyer abandona l’alcaldia de Barcelona per assumir la conselleria de Cultura de la Generalitat.
Tanmateix, quan les seves memòries discorren en plena guerra i parla de l’Espanya feixista, Ramon Junyent Vila no s’està d’acusar-los de cometre “persecució sistemàtica” i “assassinats en massa en nom de Déu” per a “refer el centralisme o la tan esbombada i corrompuda unitat espanyola”.
El 1938, Ramon Junyent Vila, entre altres atribucions, també és regidor-delegat de l’Ajuntament de Barcelona al Teatre Català de la Comèdia[24] i aquest mateix, al marge de l’àmbit de la política municipal, s’inicia a la maçoneria des de la lògia Cosmos de Barcelona.
La derrota i la fugida de Barcelona
Amb la caiguda de Catalunya i la inevitable derrota de la República, Ramon Junyent Vila escriu que “eren tants i tants els horrors que s’havien sentit a explicar de la, diguem-ne, zona nacional, que tothom se sentia esporuguit i emprenia la marxa massivament”. Junyent també pateix en primera persona la retirada cap a la frontera francesa i, en recordar-ho, observa que “aquells que no hagin viscut aquelles jornades plenes d’amargor i de llàgrimes no podran explicar mai la tragèdia d’un èxode d’aquesta naturalesa”.
El 24 de gener del 1939, Ramon Junyent Vila es troba amb el funcionari Domènec Latorre Soler[25] a l’ajuntament. Parlen sobre l’avanç de les tropes feixistes i de l’imminent caiguda de Barcelona. Junyent li diu que demà mateix emprendrà el camí de l’exili i el convida a marxar plegats perquè “presagiava que si es quedava, seria blanc dels botxins que s’apropaven o, més ben dit, dels que sempre havia tingut a la vora sense pensar-ho”. Latorre el contradiu, està tranquil i declina la invitació de Junyent. Així, el dimecres 25 de gener del 1939, Ramon Junyent abandona Barcelona i s’afegeix a la massa republicana que es bat en retirada. Tot just l’endemà al migdia, el 26 de gener, l’Exèrcit franquista ocupa Barcelona. Aquest mateix dia però unes hores abans i provinent de Manresa, que ja havia caigut el 24 de gener, el poble natal de Ramon Junyent és “liberado” per una patrulla de cavalleria”.[26]
Presoner de França
Ramon Junyent escriu que “del darrer poble de Catalunya jo en sortia el diumenge 5 de febrer”. Un cop a la Catalunya del Nord, els gendarmes el registren i el “despullen” de tot allò que duu i l’obliguen a reprendre una altra llarga marxa cap al camp de concentració francès d’Argelers. Tanmateix, la seva condició de regidor de Barcelona li atorga certs privilegis, com per exemple el de poder substituir els barracons del camp per una casa a mig construir que comparteix amb d’altres companys del consistori barceloní com Domènec Pla Blanc, Joan Cordomí Pujolar, Josep Escofet Andreu, Benet Mori Ballester i Josep Gispert Vila; amb l’antic secretari de Macià, de l’ERC més socialitzant i director general d’Indústria de la Generalitat durant la guerra, Ramon Fabregat Arrufat; i els qui ell anomena “germans Petit de Sant Boi”.
Al cap d’unes dues setmanes d’estar tancats al camp, els ve a alliberar un altre veterà d’ERC, nascut a Balsareny i arrelat a Castellbell i el Vilar, Ramon Frontera Bosch, que des del 1937 era president de l’Escola Nova Unificada i sotssecretari de Cultura amb Pi i Sunyer com a conseller de la Generalitat.[27] Tot sigui dit, les arrels bagenques i el fet que sigui l’artífex de la seva sortida del camp de concentració, no eviten que Ramon Junyent receli de Ramon Frontera, de qui en parla en aquests termes: “de bell antuvi se sabé situar i gaudí per sempre d’una situació privilegiada que, per cert, ben poc mereixia”. Un cop en llibertat, el grup de regidors republicans es dirigeix a Perpinyà i s’acaben traslladant a Montpeller, on fixen la seva residència. Des d’aquesta capital occitana, a Ramon Junyent li arriben les tristes notícies de l’afusellament de l’amic i veterà republicà Domènec Latorre, a qui, com hem dit, havia convidat a compartir el camí cap a l’exili, i de l’admirat intel·lectual Carles Rahola Llorens.[28]
Acollit pel Comitè d’Aide aux Intellectuels Catalans
A Montpeller, Ramon Junyent i el “grup de consellers de Barcelona” són els primers en ser acollits a la residència que ha habilitat el Comitè d’Aide aux Intellectuels Catalans, liderat pel cercle occità d’intel·lectuals felibres de la ciutat.[29] Sobretot trava bona amistat amb l’advocat Ramon Donnadieu,[30] amb l’escriptor Joan Amade i també amb el fill d’aquest últim, l’alt funcionari i lletrista Louis Amade, dels qui considera que rep un tracte “no pas d’amics, sinó de germans”.[31] Des de Montpeller, Junyent i la resta d’exiliats del feixisme espanyol avisen als seus amfitrions del perill alemany i italià, però aquests els responen que no cal preocupar-s’hi i que, en tot cas, si la República francesa fos atacada pel Reich, “l’aniquilació de les forces alemanyes seria qüestió de pocs dies i potser, fins i tot, de poques hores”. De fet, la invasió nazi i l’esclat de la guerra els sorprèn i estaborneix de tal manera que el propi Junyent explica com “van patir tant que la salut d’alguns, com la del M. [Joan] Amade se’n va ressentir tant que acabà per portar-lo a la sepultura.”
Sobrevivint al règim de Vichy
Ramon Junyent explica com Occitània s’acaba integrant a la França feixista de Vichy i que una companyia nazi destinada a Montpeller ocupa l’Hôtel d’Angleterre, al carrer de Meguelone, on justament ell es troba treballant en aquest moment. De cop i volta, Junyent es troba convivint i treballant al servei dels militars nazis de la ciutat. És per aquest motiu que recorda perfectament el dia -el 14 d’octubre del 1941- que els alemanys de Montpeller es desplacen fins a Barcelona per assistir als actes de benvinguda a una delegació de les Joventuts Hitlerianes; i sembla ser que allò que els impressiona més és una corrida de toros a la Monumental. Junyent explica que un vespre es troba a l’hotel amb un antic company regidor de l’Ajuntament, el berguedà Joan Cordomí Pujolar,[32] quan Johann Beck, el xofer d’un comandant nazi amb fusta de comediant, els recrea la corrida de toros de Barcelona abillat amb una escombra que li fa de cavall, un davantal a mode de “capote”, dues forquilles com si fossin banderilles i un ganivet per espasa: “tots dos estàvem turmentats de tant riure; i que consti així un bon record pel pobre alemany, que feia de soldat per força”.
El retorn a la Barcelona franquista
Finalment, Ramon Junyent Vila decideix abandonar la França de Vichy i entregar-se a l’Espanya de Franco. Travessa la frontera el matí del dimecres 11 de febrer del 1942; i de Portbou se’n va cap a Figueres on l’espera el seu cunyat, Joaquim “Quimet” Vila Pons. Fan nit a Figueres i l’endemà ja tramita tota aquella documentació que li exigeixen les noves autoritats franquistes. El mateix dia arriba a l’estació de França de Barcelona on l’esperen els seus tres fills -Margarida, Ramon i Montserrat- i, tot seguit, se’n van a casa del seu cunyat on l’espera la seva esposa Pepeta i la resta de la família.
Detingut i empresonat per maçó
Finalment, el mateix dijous 12 de febrer del 1942 es dirigeix a l’edifici de la Prefectura superior de la Policia de via Laietana, que des de fa un any també és la seu de la Brigada Político-social, i s’entrega a “un senyor, autèntic falangista, que tenia clar que era ell qui manava […] i m’envià al calabós número dos”. L’endemà, però, gràcies a les gestions de Josep Arbós Batista, inspector provincial de la F.E.T. y de las J.O.N.S., a qui Ramon Junyent Vila va salvar la vida del seu pare el 1936, és posat en llibertat de nou.
Només dos mesos després i aquesta vegada per una delació, Ramon Junyent Vila torna a ser empresonat l’11 d’abril del 1942. Malgrat que els tribunals franquistes tenen clar que “dicho individuo, es de arraigadas ideas izquierdistas, habiendo pertenecido a Izquierda Republicana de Cataluña por cuyo partido fué Concejal en Barcelona con anterioridad y durante todo el periodo rojo en aquella capital, pasándose a Francia con la retirada de los marxistas”, sobretot se l’acusa de pertinença a la maçoneria. Per aquest motiu se’l reclou a la presó Model de Barcelona fins que, el gener del 1943, passa a disposició judicial del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y del Comunismo a Madrid. El 29 d’abril del 1943 es comença a tramitar el seu procés judicial i, mig any després, el 20 d’octubre arriba la sentència: reclusió menor al seu domicili sota vigilància i control periòdic policial. Contra tot pronòstic, la pena acaba sent menor i, en aquest sentit, és segur que es deu a la gran quantitat de testimonis i avals recollits de persones afins al franquisme -com el mateix Josep Arbós- que reconeixen en Ramon Junyent Vila la persona que salvà gran quantitat de vides durant el primer període de guerra Civil a la rereguarda republicana.[33]
Rehabilitat sota el franquisme
Malgrat que la sentència i la conseqüent pena acaba esdevenint menor, a Ramon Junyent Vila no se li commutarà la pena fins a mitjan del 1946. El gener de l’any següent, Societat General d’Aigües de Barcelona, l’empresa on havia començat a treballar poc després d’arribar a Barcelona bo i deixant enrere Castellbell i el Vilar, el torna a contractar, sense temor a ser fiscalitzada pel sindicat falangista ni per “cap mena de camisa vieja” de l’empresa. Aquí acaba la trajectòria d’aquell bagenc que va arribar a ser regidor de l’Ajuntament de la Barcelona republicana.
