Presentació
Ramon Junyent Vila, a més de les seves memòries, va escriure unes notes gairebé diàries entre el novembre del 1950 i el maig del 1951 sobre diferents aspectes de l’actualitat política barcelonina, estatal i internacional que oferia cada dia. Les titulava “Comentari del dia”. En va escriure un centenar i nosaltres n’hem seleccionat una seixantena que reproduïm en aquest apartat.
Són articles manuscrits molt breus. Cadascun apareix amb la data corresponent, però sense títol. Els títols que hi trobareu els hem afegit nosaltres per tal d’ajudar al lector interessat.
Hi podreu comprovar que Ramon Junyent esmenta i critica amb duresa en diverses ocasions moltes decisions -i sobretot les corrupteles- de l’Ajuntament de la Barcelona franquista d’aquells anys, fet que el devia indignar enormement, ja que ell havia estat regidor durant la República.
Ens parla de manifestacions i de vagues antifranquistes, especialment de la famosa vaga dels tramvies que va tenir lloc el maig del 1950, del malestar de les classes populars, de com és d’asfixiant la dictadura , de José Antonio Girón de Velasco, dels discursos del “Caudillo”, de les “Santes Missions”, però també de personalitats catalanes rellevants com Josep Maria Folch i Torres i Joan Solé i Pla.
Molts dels seus comentaris parlen dels conflictes internacionals d’aquells dies, especialment de la guerra de Corea, a la qual dedica diversos articles.
Hi ha dos comentaris que mereixen una menció especial: el primer, l’únic comentari al qual va posar títol, “Lletra al Reverendíssim i Il·lustríssim Sr. Bisbe de Barcelona”, on demana la llibertat dels detinguts per la vaga dels tramvies; i un que hem titulat “No deixar pansir les flors de l’ideal. El juny és el mes de la sega”, on, malgrat la situació dictatorial i d’opressió nacional que vivia Catalunya aleshores, Ramon Junyent afirma que “no cal de cap de les maneres deixar pansir les flors de l’ideal, perquè si no és el març ni l’abril ni tampoc el maig, vindrà el juny i aquest és el mes de la sega”.
Fets diversos del dia
7 de Novembre de 1950
El Tinent General D. Josep Solchaga és nomenat President de la Delegació Provincial de Barcelona. Sens comentaris.
————————————
Queda plenament confirmat que els Xinos voluntaris (sic) ajuden en creixent nombre als Nord Coreans.
———————————-
El Ministre d’afers espanyol fa més declaracions a la premsa relatives a l’entrada d’Espanya a la O.N.U. Se’n desprèn que no se sent gens eufòric, ja que l’entrada tan sols, sense ajut econòmic, no l’entusiasma gens ni gota. És qüestió de paciència, i d’espera.
L’afer coreà, Josep Maria de Sagarra i Indalecio Prieto
9 de Novembre de 1950
Dia darrera dia es complica l’afer Coreà. No creiem per ara que aquesta complicació excedeixi a res sobrenatural. Quan tot semblarà que va a la davallada, la Xina comunista afluixarà, després d’haver obtingut, sinó totes, bona part de les seves aspiracions. I fins a una altra.
——————————
Ha tingut lloc en el dia d’avui, i en el Teatre Romea, l’estrena de l’obra de l’eximi poeta Josep M. De Sagarra, Les Vinyes del Priorat, obtenint un èxit esclatant
——————————
Llegim a la premsa francesa que el polític socialista Indaleci Prieto abandona decididament França, per tal de traslladar-se a Mèxic. Aquesta decisió del polític socialista sembla voler confirmar haver perdut l’esperança, per ara, de produir-se res satisfactori a la causa republicana.
——————————
I poca cosa més de nou ha donat de sí el dia 9.
“Vivim al millor país del món”
10 de Novembre de 1950
Dia gris propi de novembre, ni plovent ni fent sol, trist, tal i com és la situació del país, que no pot ésser ni més trista ni més perduda, i ningú diu res.
————————–
Arreu del món llegint la premsa dels respectius països gairebé tots els governs es preocupen del benestar dels seus conciutadans.
Sabem de sobres que tampoc poden fer el que ells voldrien, ja que la situació arreu s’imposa. Més no obstant i això, se’n preocupen. Aquí res, convençuts que vivim al país millor del món, tot es va encarint, i els sous, ningú es recorda de tocar-los. Talment com si tothom fos empleat de l’Estat. Fins quan això pot durar?
Abans d’anar Franco a les Illes Canàries hi havia la pau tan al cel com a la terra. Al cap de pocs dies d’haver-hi anat, una gran tempesta de vent i pluja una mica més i els treu fora del mapa. Era de preveure.
Davant la crisi energètica, un director general esperant la pluja
13 de novembre de 1950 dilluns
Dia de tardor esplèndid amb rivets primaverals, tal i com fou el dia d’ahir diumenge, encara que un xic airejat pel vent del Nord.
Al revés del que propagaven els diaris gaudim de llum sense gens de restricció en bona part de llocs, i pel que es desprèn i segons explica el Director General de Industrias vingut expressament per tal de contar-nos “cuentos” que ningú entén.
La situació és greu. Més a primers de desembre, segons explicacions donades per ell, una nova tècnica, la d’Adrall, serà posada en marxa i diu que alleujarà en molt la solució. Per altra part, altra solució, que si no falla serà la més interessant, és la que l’esmentat Sr. va insinuar, “deixar-ho a la mà de Déu” perquè plogui. Aquesta solució donada a la premsa pel Sr. Suárez justifica que l’esmentat Sr. ostenti el càrrec de Director General d’Indústria. Així que prou per avui i deixem-ho tot a la bona mà de Déu.
Enganyar la gent sobre el pa blanc
14 de Novembre de 1950 dimarts
Per molt poc ha donat de si aquest 14 de novembre, bon dia això si, res més que bon dia. Per la resta ha seguit igual tant ací com a fora.
————————–
Fa temps es rumoreja un nou canvi de govern a Madrid, i també un canvi d’alcalde a la nostra Ciutat. Poc importen aquests canvis, perquè res hi guanyarem. Canviaran, si això és cert, els homes, més els fets seran els mateixos.
—————————-
Ens hem de fer ressò del que ve succeint fa dies amb la qüestió del pa. Enviaven a la gent dient-los-hi que si s’hi inscrivien els darien per mitjà del blat excedent pa blanc a tothom i a bon preu. Propaganda, no ha sigut pas escassa, i feta des de les altures, més tan sols fa un mes que s’ha posat en pràctica i el pa ja té un altre color. Ara diuen que aquest color és més bo que el blanc, més encara diuen que podria ésser que no duri tot el que havia de durar. Almenys anirà seguint així (diem nosaltres) fins que [la] part interessada hagi cobrat “l’aguinaldo”.
Obres municipals a Barcelona
15 de Novembre de 1951 dimecres
Hem quedat bon xic sorpresos en el dia d’avui en constatar que el nostre Ajuntament, tal vegada no sabent com fer malbé els diners, es proposa construir uns orinadors al carrer de Marina, davant mateix de la plaça de braus Monumental, i també davant del cafè Sol i Sombra. Ningú arriba a comprendre la necessitat d’aquesta millora, sinó és altra que ajudar algun empresari d’obres, ja que aquestes són d’aquelles [obres] sense concurs.
————————–
I en parlar d’obres, hem de referir-nos a les que s’estan portant a terme a tot el tros comprès de la plaça Tetuan a Marina. Fa temps que els passeigs laterals d’aquest tros haurien d’haver sigut asfaltats, més pel que s’ha demostrat s’han entestat que així no sigui, i d’aquesta manera d’ací a dos anys o més, abans si plou, tornar a fer el mateix que estan fent ara, obres que en diem nosaltres sense paternitat de cap mena.
El conflicte entre Anglaterra i Egipte
16 de Novembre de 1950 dijous
Cada dia que passa la situació mundial és més tibant. Sembla talment com si uns i altres s’haguessin posat d’acord per anar fent insuportable la vida. Lluny d’apaivagar lo de Corea, es desprèn que ja tothom s’està preparant per passar-hi tan bé com pugui l’hivern, que ja tenim a sobre.
A la Indoxina els francesos [Illegible] cada dia més, amb més dificultats. I com si tot això fos poc, el rei Faruk d’Egipte ara ha de demanar el tracte Anglès-Egipci de l’any 1936. I no demanant res demana que retirin les forces angleses que resideixen encara a Egipte, i en particular les del Canal de Suez. A quina finalitat pot obeir aquesta demanda del rei Faruk, i precisament en aquests moments? I com respondrà Anglaterra, avui també ja prou atabalada amb tots els problemes que té a resoldre?
No podem tardar pas molt a veure de desxifrar la incògnita, més tingui el desenllaç que tingui entra a la categoria dels anomenats greus.
“Les flors es marceixen, el record, quan és sincer, és el que queda”. Recordant al seu pare
17 de Novembre de 1950 divendres
Diada aquesta de recordances i afecció i d’estima que van des dels primers anys de la meva vida, lligada a la del meu volgut i estimat pare. Festa Onomàstica d’ell, la de Sant Iscle, Festa Major de llur poble, Rajadell, on em portava molts anys, essent molt jovenet encara.
I quan no era a Rajadell fèiem la Festa Major a casa nostra de la millor manera que es podia. I cada any, tan si era lluny o a prop, aquest 17 de novembre, era d’aquelles dates que mai, però mai, havien passat per a mi a l’oblit. I després tampoc. Cada any en aquesta diada, amb la més absoluta quietud, amb el més fervent dels recolliments, dedico el més perenne dels meus records a la seva memòria, ja que és l’únic avui que puc dedicar-li. Les flors es marceixen, el record, quan és sincer, és el que queda. I en aquest mon tot trasbalsat i del qual també participo, pare meu, no vos oblido.
En l’aniversari de la mort de José Antonio Primo de Rivera
21 de Novembre de 1950 dimarts
Avui la premsa no té altres noves per donar si no són les que fan referència a l’aniversari de la mort d’en José Antonio. Catorze anys que dura la mateixa carnavalada, i per tal que no sigui sempre igual cada any fan intercalar-hi números nous. Aquest any lo nou ha sigut el fer tancar fins a les 7 de la nit cines, cafès, teatres, en fi, tot, a Alacant, i és llàstima puig que una cosa que voldrien que fos seriosa els alacantins s’ho prenen, i amb molta raó, amb una xunga completa.
Mai, per això, ningú ha explicat la vida de l’heroi abans dels fets. Era el fill de la família que ningú podia veure, a casa seva. Foragitat diverses vegades de llur casa, hi tornava quan el perdonaven prometent que s’esmenaria. I qui ho havia de dir, que fos ell el que daria tot el benestar a aquella mateixa família, que no tenien res i no el podien veure.
I així s’escriu la Història.
El ministre de Treball José Antonio Girón de Velasco
26 de Novembre de 1950 dilluns
En l’actual govern espanyol, d’inspiració i trajectòria democràtica orgànica, hi ha, com a tots els ministeris, un Ministre del Treball que no treballa gens i parla molt poc.
Més quan ell decideix de parlar ho fa de tal manera, que no sabent com acabar a voltes parla hora i mitja. Dies enrere quedà demostrat que així ho decidí, i escollí la ciutat de Sevilla per tal de donar-hi una conferència. Conferència que, segons ell, hauria volgut fos feta per un home d’estudis que sempre hagués hagut d’estar envoltat de llibres. No obstant això, no esperéssiu una gran lliçó, ja que ell havia viscut sempre a campaments, i havia tingut la dissort d’haver de deixar els estudis per tal d’empunyar el fusell.
El camarada Girón fa prop de deu anys que és el Ministre de Treball. Per què no de la Guerra?
El paper de Xina i la guerra de Corea
29 de Novembre de 1950 dimecres
Tots els comentaris d’avui i d’aquests dies giravolten sobre els grans esdeveniments que venen desenvolupant-se a Corea, entre les forces (diuen) de la Societat de Nacions i les altres (diuen) nord-coreanes. La tragèdia estreba en que les forces d’una banda són les dels Estats Units i les altres són les Xines. L’esdevingut no ha pas sorprès a tothom. Els més sorpresos han sigut els americans que fa quinze dies donaven la lluita per acabada i prometien fins i tot, a llurs tropes, poder passar el Nadal a casa seva.
I de cop i volta, els Xinos, aquest imperi, en el qual els homes no s’acaben mai, fan acte de presència al pont de Corea, i d’una manera estrepitosa, ben armats, fan retornar als seus punts de sortida a les forces digníssimes de les Nacions Unides.
Les conseqüències que poden reportar aquests fets, són pel moment incalculables. Per una banda poden influir molt en l’entrada de la Xina comunista en el si de l’ONU, institució on fins al present no ha estat admesa. Si no és així el problema és més gran encara.
Coses que passen a l’Ajuntament de Barcelona
30 de Novembre de 1950 dijous
Ningú arriba a comprendre les coses que venen passant a l’Ajuntament de la nostra Ciutat. Gairebé ningú està assabentat de qui són els elements que l’integren ni l’obra que realitzen, i un dia darrera l’altre llegim un homenatge a cadascun d’ells. Ja n’hi ha de celebrats, a gairebé tots. Ahir tocava el torn al Sr. De Delas, per haver inaugurat el servei municipalitzat del transport del peix.
Pocs dies fa que en una sessió municipal a l’efecte ben preparada, amb la tribuna de públic plena d’empleats que no arriben a cobrar mil ptes, anuncien un 25% d’augment. Cal fer constar que fins ara no havien sigut augmentats. Per aquest motiu, doncs, a l’acabament de la sessió, aquell públic de comparses dedica una càlida ovació als edils, tal i com estava convingut. Una sessió en la qual el Sr. Alcalde es desfeu en elogis a la premsa i al mateix Ajuntament, el qual digué podria servir d’exemple “al mundo entero”. Creiem que es deuria referir al Mundo Deportivo.
Sobre els impostos aprovats per l’Ajuntament de Barcelona
1er de Desembre de 1950 divendres
Força són els comentaris del dia. En primer lloc hem de recollir l’acord del nostre magnífic Ajuntament, que segons la seva darrera sessió llampec com ho són totes, aprova posar en pràctica tots els impostos que marquen les ordenances fiscals, els que molts anys han passat sense cobrar-los, ja que un d’ells afecta més que cap a les classes menestrals.
Tal és l’impost de recollida d’escombraries, el qual des de primer d’any tothom haurà de satisfer. Creiem que en els moments actuals, amb els ingressos fabulosos que per altres conceptes recull l’Ajuntament, seria una gran obra, si enlloc d’instituir-ne de nous ens tragués o rebaixés algun altre, ja que la crisi és latent arreu, i és impossible en certs comerços sortir airosos de llur comesa.
Corea
Poc espai resta avui però tan sols sigui un petit comentari per reflectir la impressió del tot justificada que unes paraules del President Truman, referint-se a la bomba atòmica, han produït al món sencer. D’aquest estat parlarem un altre dia, ja que el tema s’ho mereix.
Uns guàrdies urbans que desconeixen el català
2 de Desembre de 1950 dissabte
L’Ajuntament que actualment regeix els destins de la Ciutat de Barcelona acaba de nomenar cent guàrdies urbans. Passen de mil, els actuals. Tal vegada siguin necessaris i no pretenem immiscir-nos en aquests nomenaments. Una sola cosa, ens causa tristesa i ho hem de posar en relleu. La majoria dels nomenats no saben ni parlar, ni llegir ni molt menys escriure ni tan sols un borrall de català. I l’antic, i també l’actual cap dels esmentats guàrdies són posats a l’Ajuntament per partits que procedien, en el moment de llur nomenament, de partits catalanistes.
La Diagonal, o sigui l’Avinguda del Generalíssim, dintre de poc quedarà tal i com ja fa anys hauria d’ésser, vull dir que quedarà asfaltada totalment. No té res de particular aquest fet. El que sí té de particular i estrany és que la Gran Via, o sigui pels entorns, des de la Plaça Tetuan al final de la Plaça de les Glòries l’asfaltin amb guixos i terra. Això sí que es presta al comentari.
La guerra de Corea, una enorme tragèdia
4 de Desembre de 1950 dilluns
Trist és el comentari del dia. L’assumpte de Corea en poques hores s’ha convertit, i de no sorgir res de nou, s’hi convertirà més encara, en una enorme tragèdia. Arreu del mon tenen la temença que tot això al final no es converteixi en una tercera guerra mundial, ara sí que ho serà.
Els anglesos estan alarmats i han alarmat més encara a tots els altres països. La decisió presa pel govern anglès de traslladar-se a Washington per tal d’entrevistar-se amb el President Truman ha, com és natural, aixecat la polseguera política que era d’esperar. Ara bé, no es pot fer cap comentari seriós, perquè tan sols podem fiar-nos del que diu la premsa, i si el que diu referent a les intencions de M. Attlee[i] fossin certes, creiem que M. Attlee tornarà igual que ara, ja que molt podem equivocar-nos, però creiem que els americans, no la ONU, poden abandonar sense un immens desprestigi a Corea.
[i] Clement Richard Attlee, primer ministre del Regne Unit (1945-1951)
El món sencer trontolla
5 de Desembre de 1950 dimarts
Tal vegada, i tot i reconeixent-ho, arribarem a fer-nos pesats amb els comentaris d’aquests dies. Més la cosa s’ho val. És el mon sencer que trontolla. És una malaltia greu, i sabem que escrivint aquest comentari no arreglarem res tampoc, però serveix almenys de vàlvula d’expansió. Hom no pot dir allò que pensa, sobretot en els països on l’Estat és totalitari.
I cada dia deixant en aquest tros de paper escrit el que un pensa del desgavell que han creat al món, primer els alemanys de Hitler, i després els russos de Stalin, hom queda un bon xic desmanegat del malson que pesa damunt d’aquest cos humà del matí a la nit.
La tragèdia avança a passos de gegant sense que gairebé ningú se n’adoni. Cap dels dirigents dels desastres que veurem ací i arreu en tocarà les conseqüències. Aquestes sempre son per als mateixos, per als que no tenen res, ni tan sols veu per a protestar.
L’agreujament de la guerra de Corea
6 de Desembre de 1950 dimecres
Els fenòmens estranys que es venen desenvolupant aquests dies, ja sigui en la part guerrera com per la banda diplomàtica, deixen desconcertats els més experts en aquesta matèria.
Per exemple, els coreans del Nord, de cop i volta, a la vetlla de Sant Joan ataquen als coreans del Sud. A Estats Units no interessa gens aquella lluita, i, en nom de moment i d’acord després amb la O.N.U. intervenen en l’afer, el qual de moment es preveu ja seriós. Tan sols que la seriositat del problema està ben amagada.
Els coreans del Nord obtenen èxits avançant, depassen la capital que és Seül, encara que acte seguit els del Sud i les forces de la O.N.U. contraataquen i fan recular els del Nord fins ben a prop de la frontera amb Manxúria. De moment sembla estabilitzat ja l’afer. No obstant, els xinos comencen a inquietar-se per les grans instal·lacions elèctriques que tenen a l’altra banda del riu Yalu. Estats Units tot seguit dona garanties que seran respectats i que per tant ni s’aproparan a aquests llocs. La Xina està quieta, i pensem creure en la paraula dels Nord-americans.
Més ah!!!També pensem que la part seriosa, com que veu que el conflicte no ha sortit com tenia calculat, mana als Xinos d’enviar forces a Corea, i aquest és el fet greu que en aquests dies commou el món [final illegible]
Gibraltar, un tema per cridar l’atenció
7 de Desembre de 1950 dijous
No falten prou problemes al món per tal de solucionar que sembla que tothom tingui dret, cada, dia, a plantejar-ne de nous. Ara sembla, si no ens equivoquem, que ens toca el torn a nosaltres. Fa molt de temps estem rumiant com ho farem per tal de fer parlar de nosaltres. Les curses de braus no tenen prou eficàcia. La democràcia orgànica que tan bé administrem no causa sensació. Les eleccions que en diverses etapes hem celebrat han caigut l’endemà en el més gran dels oblits. Què fer, per tal de cridar l’atenció un poc o molt? Per fi sembla ho hem trobat. I no cregueu que és un afer petit, no.
Res més que Gibraltar. Ja feia dies que en molt petites dosis anàvem tocant un dia el tambor, l’altre la trompeta, fins que per fi ens assabentem que un dia d’aquests i ja ben preparats tocaran el bombo. Qui el tocarà? També ens ho han fet dir. Perquè tothom hi doni la importància que aquest assumpte té, el bombo el tocarà ni res més ni res menys que el Cap d’Estat d’Espanya. Si en sortim bé i bons ja tornarem a parlar-ne.
La guerra és inevitable
13 de Desembre de 1950 dimecres
Tant que semblava que s’anava a donar el toc d’alarma ahir pels fets de Corea, aquell pànic que s’havia apoderat de totes les cancelleries sembla que s’ha transformat, en aquest curt termini de quaranta-vuit hores, en un ambient molt més saludable que no aquell. Ha quedat esborrada dels “partes” oficials la temuda frase de la bomba atòmica.
Els americans o bé l’O.N.U., diguem-li allò que més ens plagui, han embeinat l’espasa sinó del tot poc en falta. Els Xinos continuen avançant-se i tot això, i el reembarcament de les forces annexes han contribuït a que la calma aparentment retornés a gaudir, ningú sap per quants dies, de tot allò d’on havia estat foragitada.
I naturalment, tot seguit tornen a sentir-se les veus de que la guerra que semblava que havia d’esclatar fa quaranta-vuit hores ara ja no sigui inevitable. Jo opino igual ahir que avui i dic: la guerra és inevitable.
Las Cortes Españolas
14 de Desembre de 1950 dijous
Avui tenen sessió plenària el que hem batejat aquí amb el nom de “Cortes Españolas”. Hem llegit, a falta d’altres coses, l’ordre del dia llarguíssim. Ha de parlar el Ministre d’Afers Estrangers, ho ha de fer també el d’Hisenda, i serà el tercer el d’Obres Públiques per tal de parlar de les carreteres que, per cert, convé no tan sols parlar-ne sinó arreglar-les. A més de tot això que per parlar-ne bé n’hi ha per quatre o cinc sessions. Queda una setmaneta d’ordre, encara llarguíssim.
Més com aquestes “Cortes Españolas” foren construïdes a base només de deixar parlar a uns, i els altres a escoltar, suposem que demà podrem referir-nos a aquest tema i comentar, si ens sembla bé, algun acord, ja que malgrat tota aquesta feixuga tasca, amb una sola sessió quedarà tot discutit i aprovat, i fins a una altra.
La festa de les modistes. Las Cortes ho aproven tot per majoria absoluta
15 de Desembre de 1950 divendres
Molts i seriosos son els comentaris avui a fer. Corea, que cada dia que passa és tema, la festa de les modistes, la important sessió de les Corts espanyoles.
Lo primer, tal i com venim dient fa dies, cada dia s’agreuja a passos de gegant, fins que fatalment tindrà el desenllaç que preveiem, i que consti ben a contra nostra.
De la manera que vàrem dir, passava la festivitat de les reines de l’agulla, fent un xic de bullici pels carrers de la Ciutat, una funció religiosa, una funció teatral, i l’elecció de la Reina de la festa. Més tot això sense alegria, sense aquella animació d’anys enrere, tot fou celebrat amb una mena de recolliment, i no s’hi pot fer més, és que tothom recorda ……
I queda poc espai per comentar aquesta sessió de “las Cortes”, en que com és costum tot fou aprovat per majoria absoluta, i que segons llegim ni fou necessari dir que sí, ja que tan sols un senyal afirmatiu de cap calgué per quedar tot aprovat, fins i tot els disset milions i mig que devem tan sols d’interessos a l’Argentina resultat del pacte Franco-Perón. I ja està bé.
Més sobre la guerra de Corea
19 de Desembre de 1950 dimarts
Poc d’espai sud-coreà queda en el dia d’avui a les forces de l’ONU. Es troben, segons els darrers comunicats, en una situació molt delicada. Seül, la capital de la República del Sud, ha sigut ja avançada, en fi que en termes de guerra no és res més que una retirada sinó del tot desastrosa, amb honors de derrota. L’ONU ha llançat l’ordre de ¡prou foc!; ara bé, els voluntaris Xinos no en volen saber res sinó tot el contrari, fan severíssims càrrecs als americans, acusant-los d’haver provocat aquest conflicte i demanen, a la vegada, la retirada “de totes les seves forces”. Volen Formosa (Taiwan)[1] i que siguin reconeguts per l’ONU en lloc de la Xina Nacionalista.
De manera que tot d’un plegat han canviat totalment els papers, i ara la paraula la tenen els Estats Units. I mentrestant Rússia sembla que no sigui enlloc.
[1] Taiwan, illa situada davant la costa de la Xina, és conegut tradicionalment amb el nom portuguès de Formosa.
La mort del doctor Joan Solé i Pla
22 Desembre de 1950 i Divendres
Ahir de nou va tocar-nos la trista missió d’acomiadar d’una manera oficial al bon amic, eminent Doctor, patriota exemplar, qui al llarg de tota la seva vida no havia sigut altra cosa que abnegació i sacrifici, exiliat a Colòmbia (Barranquilla). El seu somni daurat, el seu únic pensament, era contínuament per la seva pàtria que era Catalunya. I quan tot ho tenia preparat, i quan tot feia preveure realitzat el seu projecte de tornar a trepitjar la terra dels seus amors, una curta i insospitada malaltia l’arrancava per sempre més de prop dels seus i del nostre. Més no pas del tot, ja que en Solé i Pla, per nosaltres viurà mentre viurem.
Diputat al Parlament de Catalunya, havia mantingut sempre, amb tenacitat i fermesa i sense cridòries inútils, el seu criteri i els seus ideals. El Govern francès li havia atorgat la Legió d’Honor, ben merescuda per cert, i tot i havent-li atorgat aquesta distinció honrosa, no havia pas complert, ben cert, la tasca realitzada amb motiu de la Guerra 1914-1918, del plorat amic, exemple de ciutadania, humaníssim en tots els aspectes del que en vida fou el Doctor Solé i Pla.
La mort de Josep Maria Folch i Torres
29 Desembre de 1950 i Divendres
Abans que se’n vagi l’any de gràcia de meitat de segle, vull dedicar un modest record al plorat home de la nostra terra, qui en vida tant havia fet per la seva causa. No pas en discursos estridents, ni tampoc en articles polítics, als quals per això no havia pas deixat de servir, i per cert, ben allunyat dels que jo pertanyia. No obstant això un mateix pensament portàvem dintre nostre, Catalunya.
Amb el seu constant treball havia preparat a tota una generació, ensenyant-los amb una fe i una tossuderia exemplars, a llegir tal com ho havien de fer. Una enorme massa de ciutadans que avui són homes havien passat hores i més hores llegint, amb fruïció, les planes sempre noves de l’enyorat i mai prou alabat “Patufet”, i tots aquells, avui encara, poden acompanyar llurs fills a les representacions dels Pastorets.
Però avui, que Catalunya es fa gran, tant d’una manera com de l’altra, reto record i tribut d’admiració al plorat mestre i bon català, En Josep M. Folch i Torres.
Unes corporacions municipals que són la vergonya de la ciutat de Barcelona
30 de Desembre de 1950 i Dissabte
Fi de 1950
Darrer comentari d’aquest any. Demà és Diumenge i com que sempre hem predicat que aquest dia és per descansar no treballem. És el mateix, tant se val si els comentaris fa dies que uns i altres semblen germans. Gairebé tots, i sense voler tenen ressemblança, i és que hom no té prou voluntat ni força per deturar la ploma i ella sola corre, a velocitat de por, escrivint (és clar) el que tenim posat tots al pensament i sigui el desgavell que ací i allà, i per tot arreu ha regnat durant aquest any de 1950.
Els diaris de demà, per vergonya d’ells i nostra, i em sembla que ja ho veig, publicaran llargs articles, per exemple, explicant el que ha fet la Corporació Municipal, el que han fet en fi totes les corporacions oficials, i llegint-ho la cara ens caurà de vergonya, en comprovar que no res del que diran s’ha portat a cap. Mai en la història del món, més corporacions com la del Municipi, i la Diputació, havien sigut la vergonya de la Ciutat de Barcelona com ho són ara. No volem pas detallar avui les seves malifetes, les guardem per a millor ocasió, però quan es puguin fer públiques, avui de res no serviria.
I seguint el costum, bon any per a tothom, que molt difícil serà.
Els disbarats del discurs del cap de l’Estat espanyol
3 de Gener de 1951, i diumenge
A la darrera nit d’aquell any 1950, el cap de l’Estat Espanyol, que per la gràcia de Déu regeix els seus destins, parla a tots els seus governats, fent a la seva manera una exposició de tots els benifets haguts gràcies a ell i al seu govern durant aquell any.
Mancat en absolut de fons, no digué res de nou, coses que ja sap tothom, i el que ningú sap no ho digué. Que el deute de l’Estat és més crescut cada dia, i que pot arribar el dia en que ningú pugui posar-hi remei no ho digué. Que continuem sense llibertat de premsa, ni de pensament, tampoc no en feu menció. Que al nostre país no hi pot haver oposició de cap mena, i que tots hem d’anar vivint combregant amb rodes de molí tampoc, que la justícia se la fan a la manera de llur gust, i que de la mateixa manera que som vius avui ens poden aniquilar demà tampoc va parlar-ne, i a la fi va dir tants i tants disbarats que val més no recollir-los aquí, ja que segons ell, el que es cuida de tot no és ell, és Déu.
Espanya i la O.N.U.
4 de gener de 1951, i dijous
Els esdeveniments es van desenvolupar tal i com estava previst. L’acord de la Societat de les Nacions de l’any 1946 i referent a Espanya fou anul·lat en aquest darrer 1950. Els països que havien retirat llurs ambaixadors tornaran a ésser representats.
De moment Estats Units ha fet ja llur nomenament de llur representant i Espanya ha seguit l’exemple i ha fet el mateix. El de fora s’anomena Stanton Griffis, el d’aquí Lequerica[i]. El nom no és pas el més important. El que dona relleu al fet és la situació internacional. Si aquesta no es trobés embolcallada en aquesta mena de volcà, que igual pot començar a escopir plom avui que demà, creiem que aquests nomenaments haurien quedat ajornats a segon terme. Més com hi ha tant remenament d’armes i de soldats convé que els espanyols també siguin a l’hora trista de rebre a la Societat de les Nacions.
[i] José Félix de Lequerica Erquiza
La sobtada simpatia de les autoritats envers l’armada nord-americana, arribada al port de Barcelona
9 de Gener de 1951 i dimarts
Ahir un esdeveniment tingué lloc a la nostra Ciutat. I si no ho fos, han fet tot el que ha estat a l’abast de les nostres autoritats per a donar-li aquest caire. En el nostre port i a primeres hores del matí arribaren quatre vaixells de l’armada nord-americana, un creuer i tres destructors comanats pel vicealmirall Ballentine. És antiga la simpatia per Nord-Amèrica del poble espanyol i principalment dels catalans, que sempre han sentit admiració i respecte pels pobles d’ideals de llibertat, i no és gens estrany que aquesta simpatia es posi a la pràctica en visitar-nos.
El que més estranyesa causa a la majoria de nosaltres és la sobtada simpatia, l’admiració que, sense com s’hi va ni com s’hi compta, han sentit totes les nostres autoritats, quan no fa pas molt de temps eren precisament els americans els més calumniats, i els que tenien gairebé la culpa de totes les calamitats que pesaven sobre la Nació Espanyola. Però ha faltat tan solament el préstec d’uns quants milions de dòlars per alegrar fantàsticament als Governants, i sortosament que estaran pocs dies ací, o sinó, tot el que ens deixaran ho gastaríem en obsequiar-los.
El Pacte Atlàntic
10 de Gener de 1951 dimecres
Fa des de diumenge, que el General Nord-americà Eisenhower, arribat a París, corre per Europa. París primer, Bèlgica, Holanda i altres llocs encara recorrerà, visitant els generals més destacats d’aquests països, conjuntament amb els governants d’aquestes Nacions.
Eisenhower ha sigut escollit com a cap del nou exèrcit del pacte Atlàntic per tal de combatre, en cas d’un atac dels russos a la Zona Occidental. La incògnita de tot aquest pla és, doncs, el que dirà o farà Rússia, De moment s’entreté a enviar alguna que altra nota als Estats Occidentals, sobretot a França, amb la qual té un pacte signat, que per qüestions del destí porta la signatura res menys que del General De Gaulle.
I en el moment precís que en aquest exèrcit del general americà pretenen formar-lo inclús a base de tropes alemanyes, és quan els russos fan memòria d’aquell acord.
I per altra part, de Nord-Amèrica arriben discursos contraris a fer expedicions de tropes, siguin d’on siguin, ja que diuen l’escarment de Corea ha sigut ja prou alliçonador.
Els Marins de l’Esquadra Americana, plens de compliments i banquets barcelonins
12 de Gener de 1951 i divendres
Tots els que han sigut hostes de la nostra Ciutat aquests darrers dies deixen avui el nostre port, i a un altre lloc, segons diuen a Casablanca, i així d’ací i d’allà seguiran tot el Mediterrani. Simpàtics i seriosos són els Marins de l’Esquadra Americana, però, malgrat la seva serietat, arreu escampen un doll de simpatia. Bregats d’anar pels mars amb tota serietat hauran marxat d’ací sorpresos de tants compliments i al mateix temps de tants banquets com han sigut objecte per part de les autoritats de la nostra Ciutat.
I tan així ho han reconegut que un dels Marins amb parla espanyola em deia que si no haguessin sortit tan aviat, el Sr. Bisbe segurament els hauria ofert en el seu palau Episcopal algun banquet. “Demasiada comida” deia estranyat, ja que segons ells sabien, aquí no anàvem tan sobrats d’aquestes matèries primeres. “No hagan caso”, els hem respost, “nosotros somos así”. I ell reia, reia.
La “Santa Misión”, una idea monstruosa i ineficaç per a la mateixa religió catòlica
15 de febrer de 1951
Després del repòs obligat de què ja feia esment ahir, els temes per a aquests comentaris surten com pluja menuda. Situació a Corea, declaracions del Caudillo i la “Santa Misión”, etc. etc., abasten no tans sols per un comentari sinó fins i tot per a fer un llibre, que bé podria titular-se “La tragèdia del món” “i la d’Espanya”
Però avui en petita dosi parlarem de la Santa Misión. Jo no sé a qui se li pot ocórrer una idea que jo qualificaria a despit de tot i de tothom de monstruosa, i d’ineficaç per la mateixa religió Catòlica. Apoderar-se d’una ciutat com Barcelona, tractar-la com si estigués encara per civilitzar és molt més gran del que a primer cop d’ull sembla. I és molt més gran encara, quan en moments com aquests en què el poble no menja, en què ningú viu la vida que de dret li pertoca, en què les ferides de la invasió no estan encara cicatritzades, escollir aquests moments per ensenyar-nos a resar en llengua forastera és un acte atrevit que no té nom i que n’hi vull donar un, és de Cínic
Sobre unes declaracions del “Caudillo”
16 de Febrer de 1951
Han aparegut aquests dies (ja feia alguns d’ells que estàvem tranquils), unes declaracions del Caudillo del futur “imperio Español” a un periodista americà. L’esmentat periodista, que s’anomena Karl von Wiegand, és el cap de l’Empresa Hearst, que segons diuen el llegeixen 35 milions de ciutadans. Sembla a primera vista un home de bona fe, a qui al Caudillo li ha entrat de bon ull (només en té un), i l’home ha exposat sincerament tot el que ell li ha dit.
Declaracions no pas de gran estadista sinó d’home de carrer qualsevol: que els japonesos són asiàtics i que ho seran sempre, que els alemanys no han canviat de raça i que per tant sempre seran alemanys, i com a declaració bomba que la guerra no està en ment. Tot això ho sap i ho explica el més vulgar home de carrer.
Ara bé, el que ha oblidat, en fer les declaracions de races, ha sigut la de que a Catalunya, per més que facin veure que ens volen, que pensen tant en nosaltres, tampoc hem canviat, que som i serem els mateixos.
Barcelona, cap i casal de Catalunya, va esdevenint una mena de poble gran
20 de Febrer de 1951 Dimarts
Barcelona, cap i casal de Catalunya, capital per dret propi de la nostra nacionalitat, va esdevenint, progressivament i sense que gairebé ningú se n’adoni, en certs aspectes una mena de poble gran, o més petit d’alta muntanya. En canviar-se el règim, el nou ordre les envestí contra el Carnaval, i com és forçós reconèixer forçosament, queda exclosa del calendari aquesta festa.
I no és pas que en parlar d’aquesta diada ho faci amb un gran interès carnavalesc; era una de les festes que no m’havia dit mai grans coses. No obstant això em plaïa, admirava l’entusiasme de la joventut, i en fi era una cosa que si més deixava guanyar unes pessetes a una indústria que ara ha quedat paralitzada, i donava vida i majestuositat a la Capital. El Carnaval és mort. El Viacrucis ha ressuscitat.
I així contemplarem esmaperduts, sense poder arribar a atreure ni l’interès ni les seves conseqüències, com centenars i centenars d’homes, un dissabte de Quaresma, amb un llum a la mà (perquè van d’esma), es passegen Rambles avall, pensant com resoldre llurs problemes la setmana vinent, o no pensar en res, creien potser que van a la rua. Tot això a un poble d’alta muntanya diverteix. A Barcelona és senzillament un escarni.
Un suïcidi que obliga a pensar
21 de Febrer de 1951 dimecres
Un drama dels que molt sovintegen s’ha produït avui. Del d’avui tothom n’haurà esment. S’ha produït a plena llum del dia. D’altres, molts d’altres, es produeixen a la nit i desapareixen. I ometent-los així ens fem la il·lusió que ací no passa res, que vivim el país millor del món, que l’opulència d’ací fa que tothom visqui enamorat de la vida.
I no obstant … un home, diuen, ha caigut en l’interior d’un celobert del pis on vivia i ha quedat mort al moment. Causes? No les diu ningú, són desconegudes. Més indagant, indagant, resulta que el suïcida tenia la muller malalta fa tres o quatre anys, i una filla, que era la qui els donava vida, caigué també atacada de tuberculosi fa més de sis mesos. Ni per la muller ni per la filla hauria sigut possible l’internament a cap lloc. Mort ell, sacrificant llur vida, les dues han sigut internades al moment.
Fins amb la mort la mala administració juga.
Els règims dictatorials
23 de Febrer de 1951 divendres
En acabar-se la segona guerra mundial, més ben dit, mentre durava, una mena de por col·lectiva i mundial s’havia anat apoderant de molt i molts homes d’essències purament democràtiques de que quan s’acabés no s’instal·lessin arreu del món, com venia dient, règims no parlamentaris. El primer botó de mostra havia sorgit a casa nostra, que prenent més o menys el model de l’Alemanya de Hitler, l’havia ja instal·lat.
França, mentre durava el govern Pétain portava la mateixa intenció i oh, paradoxa!!, Rússia l’anava instal·lant arreu d’on passava i podia deixar-hi llur representant. Més sortosament no ha quedat res més que el que podia talment quedar-s’hi. Arreu del món ha imperat el bon sentit comú, el prestigi del Règim parlamentari amb tots llurs defectes, ha ressorgit com devia, i tan sols aquells països que no tenen ni la més petita engruna de sentit comú han optat per suprimir-los: Espanya i Rússia.
L’inici de les protestes contra l’augment de tarifes dels tramvies
25 de Febrer de 1951
Fa uns quants dies que una protesta va prenent peu cada dia, contra l’augment de tarifes de tramvies. L’origen d’aquesta protesta que es pretén portar a terme és deguda a què a la Capital d’Espanya la tarifa màxima al tramvia és de ptes 0,40, mentre que nosaltres, sense ésser capital, és de 0,70. Comprenc que la protesta en llur fons no pot ésser més lògica ni més justa. Més de la mateixa manera que la trobo plena de justesa la trobo d’una absurditat immensa, que molt em fa témer que tan sols serà com vulgarment es diu “aigua de borratxes”.
Tots els clams, protestes, escrits, manifestant contra aquesta diferència de preus van dirigides contra la Companyia, la qual jurídicament no té res a veure amb aquest assumpte. En el seu dia ella proposà aquest augment, en primer terme a l’Ajuntament de Barcelona, el qual aprovà les esmentades tarifes. Més com sigui que per assentar-les han d’ésser aprovades per la superioritat, i aquesta és el Ministre d’Indústria i Comerç, allí acudiren, el qual les donà, a l’igual que l’Ajuntament, per aprovades.
I contra els veritables culpables d’aquestes diferències de preus tramviaris entre Madrid i Barcelona, amb tant de temps que tothom ha tingut, no he sentit ni una sola veu, ni la més petita protesta, tan sols ara a la vetlla de pagar, que els protestataris es recorden tan sols que hi ha una Companyia de Tramvies, la qual en el seu interior deu pensar, aneu caminant i rumiant, bé prou que us cansareu i tornareu.
No deixar pansir les flors de l’ideal. El juny és el mes de la sega
28 de Febrer de 1951 dimecres
Com si res, en un obrir i tancar d’ulls acaba de passar d’una manera ràpida un altre mes. Talment sembla ahir que érem 31 de gener, aquell que tant difícil és d’arribar al final. Sortosament però, aquell adagi de que el mes de gener era la “cuesta de enero” ha quedat del tot esmicolat, perquè ara tots costen igual d’arribar, i per un igual i amb la mateixa velocitat arriben a la fi.
I començarem l’altre que serà març, amb les mateixes esperances de sempre, esperant, si és possible, que hi puguem veure alguna que altra cosa de nou de tot allò que fa tant de temps dia darrera dia anem esperant i que mai arriba. L’esperança hi és, i la fe no manca, dues prendes d’un valor inestimable, que si arribem a la fi d’aquest març sense res de nou, renovarem amb el mateix delit de sempre, per suportar amb la màxima resignació l’espera del que vindrà, que aquell, com serà l’abril, almenys cada un valdrà per mil.
No cal de cap de les maneres deixar pansir les flors de l’ideal, perquè si no és el març ni l’abril ni tampoc el maig, vindrà el juny i aquest és el mes de la sega.
Protesta perquè les “Santes Missions” no han estat organitzades pels bisbes de Catalunya
1 de Març de 1951 dijous
El diumenge proppassat tingué lloc enmig d’una esplèndida festivitat la final de les Santes Missions. Per una banda els uns trobaran en falta el no poder anar-hi cada dia com ja havien pres per costum, matí i tarda, l’anar a passar una hora a l’església per escoltar el “misionero”. I és que en aquest camp del Senyor hi ha de tot. Jo des del meu mirador he vist anar-hi, en aquesta tanda de missions, a molts coneguts que em consta hi acudeixen perquè aquella és una acèrrima voluntat; altres, els més, hi han acudit tan sols perquè s’ha fet de moda.
Més amb [illegible] tot ha passat, i em consta que ha passat bé. Per altra banda, i aquesta és una nota simpàtica, els altaveus ja no molestaran més a ningú, i això a més de simpàtica era convenient. Més amb tot, d’aquestes festes jo sense ser malpensat en vull treure una conseqüència. M’han dit persones ben assabentades d’aquestes coses que les Santes Missions es realitzen per tal de convertir i de salvar ànimes. Molt bé, i així vull que sigui. I llavors jo em pregunto si realment d’això es tracta, quan més simpàtica no haurien estat aqueixes diades si haguessin estat organitzades mancomunadament pels bisbes de tot Catalunya, perquè no podrà ningú negar-me que tan sols a Barcelona existeixen ateus i ànimes en perill? Per altra part, jo he constatat que en cap dels actes que han tingut lloc aquests dies ha pogut notar-s’hi la presència de cap més germà d’ofici, del nostre Bisbe D. Mondrego. Fins i tot, arribo a creure que no els haurà convidat.
El resultat final no crec veure’l gaire aviat, però el veurem quan un bon dia el D. Mondrego serà anomenat Cardenal[i]. I els ateus i les ànimes què?
[i] El bisbe Gregorio Modrego Casaus el 1962 fou nomenat arquebisbe ad personam, i el 1964 arquebisbe sede plena per elevació a arxidiòcesi de la seu barcelonina.
Sorpresa per l’èxit de la vaga de tramvies
2 de Març de 1951 divendres
Comentava el proppassat dia 25 l’aparició d’uns pasquins, profusament repartits per la Ciutat, recomanant a tothom que el dia 1 de Març s’abstinguessin d’una manera absoluta de prendre cap tramvia per traslladar-se a qualsevulla indret de la Ciutat. Tinc a bé confessar que mai hauria cregut que l’esmentat prec hagués sigut en el dia d’ahir pres amb tanta d’unanimitat. Crec que, al igual que jo, l’èxit deuria sorprendre a la mateixa empresa.
Durant aquests dotze anys havien passat tantes i tantes coses que donaren lloc a la protesta més que justificada, i que tothom havia suportat amb una deferència gairebé de mesell, que la veritat creia que una vegada més hauríem d’anotar una decepció més.
Més no, no ha sigut així, i me’n felicito. Per una banda, per l’èxit que representa aquesta protesta contra l’abús d’una Companyia que pel sol fet de tenir tots els ressorts del govern a llur favor, feia tot el que li venia a grat de fer. Per l’altra banda serveix com a prova per demostrar que amb actituds com aquesta poden resoldre’s molts problemes, que els actuals governants tenen del tot abandonats. El poble, d’una manera unànime, ha demostrat que la paciència té un límit, i que allà hem arribat.
Les autoritats han perdut el control en la vaga dels tramvies
3 de Març de 1951 i Dissabte
Forçosament hem de tornar avui a comentar el candent problema de Barcelona, el qual ha pres ja el nom del problema dels tramvies. Amb més o menys intensitat, avui circulen uns quants tramvies més, però el buit segueix sent el mateix que el dels passats dies. L’única novetat d’avui és que la premsa a la fi ha començat a parlar-ne una engruna. I ho ha fet tan ponderadament que tenen el dring d’unes notes pregades. En cap dels diaris que he llegit s’hi veu per enlloc l’explicació lliure d’un periodista, sinó tan sols unes declaracions del Governador i algun que altre article editorial recomanant, en termes molt velats, que tornem a pujar als tramvies. I amb tot, no hi puja ningú. El fet està plantejat i el que és pitjor és que per enlloc es preveu una solució satisfactòria. I pitjor és encara quan es constata que les autoritats han perdut del tot llur control i que per tant van a la deriva. L’Ajuntament, d’una manera vergonyosa, fa el mut, i el Governador, segons diu, no té altra missió que la de garantir l’ordre. Aleshores el problema plantejat, segons ells, l’han de resoldre la companyia per una banda i llurs usuaris per l’altra. Conclusió, que ja està doncs resolt i aquí no ha passat res. Els uns fent circular els tramvies i els altres no pujant-hi.
“Vàrem prendre l’acord de passejar-nos tot el dia a peu, fent cas omís dels tramvies”
5 de Març de 1951 dilluns
Dia de Març. Però de Març absolutíssim. Dia cru, pluja tot el dia, guarnit de neu en els alts llocs i no en poques ciutats.
En realitat un dia d’aquells que en diem d’hivern i que sols poden aprofitar-se per passar-lo ben resguardat del fred. Sort que en la diada d’ahir vàrem trobar la manera elegant de no fer l’aperitiu ni de tenir fred. Vàrem prendre l’acord de passejar-nos tot el dia a peu, fent cas omís dels tramvies que circulaven, i que d’una manera hospitalària ens oferien llurs [inintel·ligible] que amb tota deferència ens haurien resguardat.
Cal remarcar, cal fer-ho constar, per tal que quedi escrita la performance realitzada en aquest dia tan cru, d’hivern per tota l’afició futbolística en assistir al partit que tenia lloc al camps de les Corts, plovent bastant abundantment i a peu.
Crec que la Història no registra un fet semblant d’unanimitat tant perfecta.
Sembla però, segons deixen entreveure les migrades notes d’avui a la premsa, que tenen desitjos de que aquest assumpte (més gran del que sembla) quedi arranjat a la millor brevetat possible. Tindrem però abans ocasió de tornar a comentar l’afer.
La fi de la vaga dels tramvies
6 de Març 1951 i Dimarts
Al cap de cinc dies de circular els tramvies sense passatge hem donat per acabada la vaga de la clientela tramviaire. En aquests moments, malgrat l’aparent victòria, no gosaria jo dir si hem guanyat res o si hem perdut alguna cosa. Més tard, quan tot sigui ben estudiat, podrem comentar-ho. De moment algú hi ha perdut més que els vaguistes. Aquests hauran perdut un 5% de llur pressupost en l’adob de les seves respectives sabates.
El Sr. Alcalde hi ha perdut la vara, i això ja és perdre, i difícilment per més que visqui no la trobarà. El Sr. Baeza Alegria[i], també ha perdut quelcom, una vara també de molt més preu que l’anterior. Ha perdut l’humor i l’alegria i fins i tot el prestigi ja que les seves primeres notes han fet menys efecte a l’opinió pública que qualsevol esquela de funeral, i de tercera. I és que aquest bon senyor havia arribat a fer-se la idea de que el càrrec de Governador havia estat creat per a ell i que tan sols consistia a assistir a processons i banquets. I no, no era això, si hagués sabut el que ell representava fa molt de temps que hauria plegat, o al revés, tal volta s’hauria emplenat de glòria, ja que els interessants afers en els quals hauria d’haver actuat no són pocs i gairebé tots d’una importància cabdal pel bé de la col·lectivitat i en particular pel benestar de la massa treballadora.
I si res de nou no passa (que tot podria ser) ja no parlaríem més d’aquest conat de revolució nacional sindicalista tramviaire, que no altra cosa ha estat, segons les notes que hem anat llegint al acabar-se. Que Déu doni el premi, doncs, a qui se’l mereixi, jo no en vull ni una engruna.
[i] Eduardo Baeza Alegría, governador civil de Barcelona entre els anys 1947 i 1951, quan va ser destituït per la vaga dels tramvies.
Delegats sindicals demanant la llibertat dels detinguts per la vaga dels tramvies i protestants pels preus
7 de Març de 1951 dimecres
Un bon amic digne de tot crèdit m’explicava avui un fet que no deixa de tenir la seva importància. Preparant el proper homenatge que el Sant Pare dedicarà el proper diumenge als obrers de tot Espanya, als quals adreçarà la Paraula, convocaren als locals de la C.N.S. a tots els Delegats i enllaços sindicals etc. etc. per tal de convidar-los a l’acte, ja ressenyat, amb la consigna, com és natural, de no faltar ningú.
Tot això molt bé, i sobre aquest punt tothom digué bé. I acabada aquesta consigna vingué la resta. Alguns dels presents començaren a demanar per la llibertat dels detinguts d’aquests darrers dies amb motiu de la vaga de vianants contra els tramvies, i acte seguit obtingueren satisfacció. D’altres i per cert molt nombrosos començaren a llançar paraules per cert ben fortes contra la primera autoritat governativa, recordant-li que les subsistències anaven pels núvols mentre els jornals anaven seguint arran de terra.
Tot aquest estat de coses més tard o més d’hora indiscutiblement han de produir-se, estiguin els obrers enquadrats als Sindicats verticals o no. Aquest problema està candent i forçosament se n’haurà de parlar i en parlarem.
L’augment del malestar de les classes populars
8 de Març de 1951 dijous
Ja sé que resultarà pesat que cada dia aquest comentari comenti si fa no fa fets sinó iguals molt pareguts. I és que el tema s’ho val. Venen succeint coses temps ha ja previstes, i consti que som tan sols al començament. Quan a dintre de la C.N.S. els addictes trenquen el gel cridant que volen l’abaratiment de les subsistències, quan comencen a malparlar del seu cap visible, és senyal evident que el carro no rutlla pas pels camins que els dirigents voldrien que rutllés.
I anar a moltes de les manifestacions que es fan és un bon xic més alarmant. No pas per nosaltres, pels carrers i pels interiors d’algun taller, inclús es rumoreja ja d’organitzar per un dia X una vaga general pacífica (naturalment). I hem de confessar que quan aquestes manifestacions tenen lloc dintre l’organització sindical actual, els seus dirigents no poden mostrar-se pas optimistes, ja que la seva creació no fou pas per a aquests fins.
I és que forçosament aquest col·lapse havia de produir-se un dia o bé un altre. Quan en un país, sigui el que sigui, es produeix aquest desnivell tan enorme en els pressupostos interiors de cada família com els que es produeixen actualment ací, l’obrer a la primera [inintel·ligible] de reacció que té es veu obligat a exposar-la, i fins i tot a posar-la en pràctica. I per ara el conflicte tramviaire. a part del que representa en si mateix, haurà tingut l’eficàcia de prestar aquest servei als milers i milers de boques tancades.
Les tensions als sindicats falangistes
9 de Març de 1951 divendres
A fer constar que en el dia d’avui hem llegit amb sorpresa que han estat rellevats de llurs càrrecs el president Nacional del Sindicat del Metall, en Garcia-Ramal. I que idèntica solució han adoptat amb en Jato Miranda, president del Sindicat Nacional d’Espectacles.
No cal dir que a ambdós i per un igual els regracien llurs serveis. En una paraula, que els han dit: molt bons nois, treballen molt, però no tornen (la llufa). Això és prova evident que la “marejadilla” dintre el camp falangista Sindical Nacionalista etc. etc. subsisteix a gran escala, i a mesura que es vagi escolant el temps s’anirà engrandint. Hi ha coses a la vida que és del tot impossible deturar-les.
Un moviment de vaga general
12 de Març de 1951 i Dilluns
Avui dia 12 de març un altra dia dels que han de quedar senyalats a la història. A primeres hores del matí un moviment de vaga general ha començat a paralitzar els treballs a la gran ciutat. Tan general ha estat que a les 12 h del migdia no treballava ningú. Han començat a formar-se les indispensables cues per tal d’obtenir queviures a tots els comerços, els quals un cop ja els havien venut han tancat portes. De manera que l’atur és més que general.
Qui ha proposat aquest moviment? Com pot ser que en el règim en el que vivim es produeixi un espectable com aquest? No és pas que no estigui del tot justificat. Ho és si el moviment ha explotat com a protesta de l’excés de cost en què s’ha posat la vida. Més amb tot aquest pretext i tot, no puc arribar a veure l’èxit d’un moviment parell en un estat parell. Ho veig confós i per tant, gens clar. De moment no hi veig res més que una lluita a mort, entre certs dirigents de la cèlebre Falange, i com és molt natural, troben per a aquesta protesta l’ajut incondicional de tothom, puig que tothom està tip, i no pas de menja, sinó del que representa aquest Estat. Tothom sense rèplica es junta amb satisfacció i amb certa alegria, en aquesta protesta ciutadana. En fi, poc tardarem a presenciar l’espectacle i a saber-ne la víctima.
Vaga total a les barriades extremes
13 de març de 1951 i Dimarts
Ben poca cosa de nou podríem afegir avui al comentari d’ahir dia 12 si el comentarista cregués en les notes que les emissores venen donant. Hauríem de dir que el greu afer de la vaga està ja del tot resolt, que els comunistes han estat detinguts i que aquí no ha passat res més que el que havia de passar. Aquestes potencies estrangeres imaginàries, quants de trasbalsos han donat. Amb tot i la normalitat que per arreu ha renascut, han fet la seva aparició a la ciutat banderes de policia i tres o quatre vaixells de guerra al port.
La normalitat de les notes radiades, diem nosaltres, existeix a l’interior de la ciutat, és cert, però a les barriades extremes, on radica el pes de la indústria, l’atur ha estat total. Els taxis no han fet la seva aparició fins la tarda i encara en ben poc nombre. I aquesta i no altra és la situació actual. Ara bé, no és pas això el més xocant d’aquestes notes oficioses, el més paradoxal d’aquestes és aquesta afirmació de que tot això està preparat i executat pels comunistes, i àdhuc organitzat a l’estranger. I dit tot això, els nostres governants es queden tranquils com si haguessin dit la veritat, convençuts que el país s’ho creu. I aquest país, al qual creuen tonto, sap més coses de les que ells es pensen, i una d’elles, la més important, és que no son comunistes.
Final de l’”acte de sublevació col·lectiu”
14 de març de 1951 i Dimecres
Son les 10h del matí del dia d’avui, jo a l’habitació reclòs amb un gran finestral que domina tot el carrer he pogut copsar una tranquil·litat gairebé completa. L’única nota que recorda que ha passat alguna cosa aquests dies, és la presència encara de la guàrdia d’assalt i de la Benemérita. Pel la resta “tout est fini” que dirien els francesos.
Alguna que altra escaramussa ha tingut lloc en alguna barriada extrema, més no passarà res més. I després d’aquests fets em sembla començar a sentir les veus dels que no hi entenen res i discuteixen molt pregonant la inutilitat d’aquests dos dies de festa. Ja ho venien dient alarmats: dos jornals perduts, i total per res. Aquesta serà la tònica general dels anomenats panxa-contents i també la d’algun que altre director, que l’hi haurà semblat que no fent efectius aquests dos jornals ha impedit ell tot sol, un altre 19 de juliol. I restaran els que així pensin contents, satisfets i també altrament enganyats.
Els fets d’aquests dies valen molt més que dos jornals. El Govern ha estat el primer sorprès d’aquest acte de sublevació col·lectiu, que ni ell ni ningú haguessin cregut mai que pogués produir-se. Té una importància cabdal a fora de casa nostra, s’ha de reconèixer que no tothom pensa igual després d’haver proclamat als quatre vents la unitat perfecte del poble espanyol. Hem estat, segons declaracions repetides del cap d’Estat, l’avantguarda d’exterminar els comunistes de casa nostra i de cop i volta, ens han paralitzat gairebé tot Catalunya en un obrir i tancar d’ulls. Gesta que mai a França per exemple ha estat possible, malgrat haver-hi organitzat el partit comunista. I a part d’aquest punt importantíssim, alguna o altra conseqüència, més tard o més d’hora sorgirà.
Segons el règim franquista, la vaga és obra dels partits comunistes forasters
15 de març de 1951 i Dijous
A les acaballes dels fets ocorreguts aquests dies a la ciutat dels nostres amors, el govern ha publicat nota darrera nota manifestant obertament, que la principal causa es trobava en els partits comunistes forasters, instigadors conjuntament amb els d’aquí, de tots els mals haguts i per haver. La gent que realment toca de peus a terra, no pot creure de cap de les maneres amb aquest subterfugi.
És sabut i conegut de tots els habitants d’Espanya que la persecució sistemàtica dels comunistes al nostre país és un fet. I és un fet positiu proclamat als quatre vents per les mateixes autoritats. I és clar i natural el que ha ocorregut amb aquestes declaracions. La premsa comunista d’Itàlia, França, etc., al assabentar-se d’aquestes declaracions oficials espanyoles, els ha mancat temps per acceptar la paternitat dels fets i demostrar, tot i ser fals, la seva entesa amb els imaginaris comunistes espanyols. I si als de fora, aquesta demostració d’organització mundial, se’ls ha posat bé, tampoc li ha anat malament al govern espanyol per [illegible] a un nombre molt elevat de ciutadans. Tal vegada antics militants de partits avui dissolts que tampoc estaven assabentats de que s’anés a fer una revolució de caire comunista.
Altres son les causes fonamentals d’aquests i incidents, que molta gent no ignora, ni el propi govern tampoc.
El règim franquista “no ha penetrat dins de l’ànima del poble”
16 de març de 1951 i Divendres
És un fet innegable que siguin qui siguin els historiadors que escriuen o han escrit la història dels pobles, a voltes han de narrar amb més o menys diferències d’apreciació, fets esdevinguts que en el fons son idèntics.
Això fa que la història es repeteixi més sovint del que hom voldria, no obstant no arribi a servir d’experiència en aquells que tenen l’obligació de preveure els fets.
Un fet evident que hem viscut tota la nostra generació és el que ha passat recentment a Itàlia, a Alemanya i allà on han tingut governs autoritaris. En llur proclamació sembla talment que tothom quedi enlluernat, els avantatges en política que mai no han pogut ésser, ni representar res, amb els democràtics procediments en que abans aquella nació es regia, es llencen famolencs a la caça de prebendes, i és tan gran l’ambició que els fa moure, que acaparen tot el que poden amb els desitjos immensos d’engrandir la pàtria. Però borratxos d’eufòria no pensen que la vida d’un home té un límit, com la té també la d’un règim instaurat per la força. I mentre l’engranatge que han muntat per tal de satisfer les seves ambicions, acumular riqueses, espoliar tot allò que troben al seu pas, va marxant, no se n’adonen que darrere d’ells hi ha un poble que pacientment es va esllanguint, que d’una manera atribolada va prenent nota de tots aquells monstres, que fent veure que implanten reformes socials favorables als seus súbdits, dia darrera dia el llencen a la misèria, que vol dir a la desesperació.
I quan ja no pot suportar més el pes d’aquest bagatge i un bon dia del mes de març demostra que darrera de tot allò, ple de immoralitat, hi ha aquest poble que vol viure, és aleshores quan sorgeixen els qualificatius, abans d’anarquistes, avui de comunistes. I no voldria pas equivocar-me, més mirant els fets esdevinguts fredament, no és pas que hi hagi comunistes ni istes de cap mena, més el que sí hi ha és el principi del fi d’una institució, que malgrat la força no ha penetrat dins l’ànima del poble. I aquests i no altres son els fets, que el temps i només el temps, se’n cuidarà d’aclarir.
“Lletra al Reverendíssim i Il·lustríssim Sr. Bisbe de Barcelona” per demanar la llibertat dels detinguts per la vaga dels tramvies
17 de Març de 1951 dissabte
Perdoni’m la Vostra Il·lustríssima aquest granet de Llibertat que vaig a prendre’m, no pas per res de mal sinó tot el contrari. Ja sé que vaig a prendre-li uns moments a les múltiples tasques que la vostra Il·lustríssima té a resoldre en aquest Bisbat de tantes i tantes preocupacions.
Més un cas de consciència en extrem important pesa sobre meu. I no puc ni dec explicar-lo a ningú més (crec jo) que al representant del nostre Amantíssim Pare Sant. I com que és gairebé segur que dintre el meu cas seran munió els que s’hi trobaran, a l’ensems que la vostra divina visió i la vostra indiscutible i catòlica autoritat resoldran el problema que amb la vostra vènia vaig a exposar-vos.
No fa molts dies la vostra Santa persona organitzava a Barcelona la Santa Missió. No cal pas que en aquests moments conegui la importància que tingué. Tan sols us diré que la vostra augusta persona en fou testimoni, fins i tot hi prenguéreu part, per cert amb un èxit esclatant. Bé. I amb la vostra claríssima visió, amb la vostra reconeguda fe, amb la sàvia organització de la qual donàreu proves, rematàveu aquella magistral Santa Missió aquell diumenge a la tarda a la Plaça de la Victòria, amb aquell grandiós homenatge a l’excelsa Patrona de la nostra volguda Ciutat, la Verge de la Mercè. Bé.
I allí en aquell maco espectacle jo hi vaig veure tot Barcelona. I vos, Il·lustríssim i Reverendíssim Sr. Bisbe de Barcelona, com jo, també ho vàreu veure. I jo vaig veure la vostra santa Persona, com el vostre rostre reflectia una satisfacció tan immensa, que sense cap mena de dubte en aquells moments, davant d’aquell poble, postrat de genolls al peus de la seva Imatge venerada, no hauríeu titubejat pas un sol moment a proclamar ben alt la bondat, la sinceritat, i el catolicisme de tot aquell poble, a qui vos molt sàviament donàreu la vostra benedicció.
Ni un sol incident torbà la majestuositat de la gran diada i per tant, no hi havia Guàrdia Civil ni policia armada. Bé. I amb aquell poble, tot bondat, il·luminat i confiant en la Verge, m’hi trobava jo, s’hi trobava aquell, ens hi trobàvem tots. Més ja veurem, Il·lustríssima, el que són les coses.
Havien passat uns dies, no molts, no, que un bon dilluns cansats, acabant ja les forces per continuar la lluita de cada dia amb el nostre treball, tots, o part dels que ens havíem postrat de genolls davant la nostra santa Verge, i com si ella ens hagués donat forces per portar avant el nostre pla, que res no tenia de maligne sinó tot el contrari, demanàvem tan sols tot allò que de dret ens pertocava (ja veurem si era just) treballant per poder sobrevenir a les modestes necessitats de la vida, ja que l’augment de tots els articles i el no augment dels jornals feien del tot impossible aquell mínim de benestar, el qual crèiem tenir dret.
I fou en aquest dilluns del qual us parlo que d’una manera espontània deixàrem el treball, per tal de provar si així aconseguíem despertar de llur somni daurat els que tenien el deure ineludible de procurar, tal com han proclamat sempre, aquell modest benestar del qual abans us parlo. I en aquest atur d’aquest dilluns, atur pacífic en general, m’hi trobava jo, s’hi trobava aquell, ens hi trobàvem tots també, ja que tots anàvem amb el mateix pla i la mateixa set de justícia.
El resultat d’aquesta jornada no la desconeixereu pas Il·lustríssima, de sobres us serà coneguda. Els resultats catastròfics, per tots, els jornals no seran abonats, a la presó més d’un miler de detinguts, sense cap mena de motiu, i els que no cobraran els jornals, els que han sigut posats a la presó, sabeu qui són Il·lustríssima? Els mateixos que aquell diumenge, meravellats de la gran diada, donaven el nom a Barcelona de Catòlica. I al cap de pocs dies, per una mena d’art d’encantament, s’havien transformat per part de les Autoritats en Comunistes.
Perdoni’m Il·lustríssima, no us he molestat amb cap altre intent que el de que amb la vostra Autoritat proclameu ben alt que la Barcelona dels nostres amors ha sigut, és i serà la mateixa de sempre, més no serà mai ni remotament Comunista, i que per tant si podeu obtenir la llibertat dels detinguts Déu vos ho premiarà, i el poble vos ho agrairà.
Entre Sant Josep i la Setmana Santa
20 de Març de 1951 dimarts
Com un somni s’acaben d’escolar dos dies de repòs. Dos dies d’aquells primaverals amb què ens ha volgut obsequiar el patró de la Diada de Sant Josep. I a fe que han sigut dos dies d’un verdader repòs. Ha descansat l’esperit, les noves semi-tràgiques que de boca en boca corrien per avui, i fins i tot ha descansat l’ànima, que un ben guanyat repòs tenia.
Per tal de celebrar el Sant, els Pepets i les Pepetes han rivalitzat mútuament, en obsequis d’uns a altres, la crema, el plat típic de la diada no ha faltat, i es pot dir que en general tothom ha pres revenja de la setmana tan absurda, que conjuntament entre els de dalt, els del mig i els de baix ens havien fet passar. I bé, com totes les coses bones aquest repòs s’ha acabat, i de bell nou tornem a ser a la palestra com si res no hagués passat.
I ara a preparar-se per donar pas a la setmana del silenci. La setmana anomenada Santa, amb els seus tradicionals dejunis, setmana de meditació, que molts haurien d’aprofitar-la per meditar a fons per tal de trobar remei a aquesta situació que bé prou es pot dir caòtica que ve sofrint la humanitat de tot el món. Més, desgraciadament tots els que s’hi veuen més lligats a aquesta meditació aprofitaran els dies aquests per altres fins ben diferents, i es donarà el cas, oh, ironies de la vida!! que ho faran més i per força aquells que menys obligats estan, i que per desgràcia tot l’any estan obligats a una meditació forçosa. Aquells que no tenen res de res.
I vindrà el Dissabte de Glòria, i el món seguirà igual, igual de malament. El van fer massa depressa.
La corrupció a l’Ajuntament de la Barcelona dels anys 50
11 d’Abril de 1951 Dimecres
Arran dels fets esdevinguts els primes dies del proppassat mes de març fou presentada al Govern Central la dimissió del llavors Alcalde de Barcelona, Sr. Baró de Terrades. Mentrestant, per accident del nou Alcalde Sr. Simarro[i], usufructuava l’Alcaldia, el Sr. García-Tornel[ii] que ha esdevingut tinent d’Alcalde a perpetuïtat. Una vegada refet de l’accident ha pres possessió del càrrec el nou Alcalde Sr. Simarro, que ha cregut convenient refer de dalt a baix la composició del nou Consistori. I davant el comentari general així ho ha fet.
Ningú hauria sospitat mai que la reforma tingués l’envergadura que ha tingut. Diuen que han tret els més lladres. En Baixas de Palau[iii], Baró d’Esponella[iv], Condeminas, Valldeperes, entre altres, han sortit, estant reemplaçats per En Carballo[v], Par Tusquets[vi], Compte Pi[vii], etc. etc., si cab aquests darrers més lladres encara que els primers, en total, una vergonya per Barcelona, i molt més vergonya encara per un Estat autoritari en declivi. El Sr. Simarro, per treure els avantatgistes, havia d’haver-los tret tots, inclusiu el Sr Secretari, que -el nou Alcalde no deu ignorar- ha sigut el primer que segons declaracions pròpies ha fet fortuna.
[i] Antoni Maria Simarro Puig. Va ser alcalde de Barcelona entre els anys 1951 i 1957.
[ii] Lorenzo García-Tormel
[iii] Melchor Baixas de Palau
[iv] Epifano de Fortuny
[v] Eugenio Carballo Morales
[vi] Ramon Par Tusquets
[vii] Emili Compte Pi
Tothom predica la pau, mentre s’arruïnen les nacions tot fabricant fusells, canons…
25 d’Abril de 1951
Fa dies i més dies que venim dient que el món va a la deriva. Els fets venen donant-nos la raó. La guerra de Corea segueix la seva tràgica comèdia de recular uns i avançar els altres, o bé avancen els uns i reculen els altres. Per dues vegades Corea ha canviat d’amos. Això no fora res si entremig d’aquest vaivé no comptessin les vides humanes que uns hi altres hi venen deixant, que globalment no es veuen però que a llurs cases troben en falta cada dia, siguin aquests, nord-americans, nord-coreans o de qualsevol altra nacionalitat.
Es viu una propaganda de pau i al mateix temps un ambient de guerra, ambient de guerra que diguin tot el que puguin dir, no té ni tindrà cap més solució, el plat entaulat, que redimir-lo per les armes. Ningú gosa ser el primer a fer esclatar una salvatjada com la que fa temps es va preparant, puig que sobradament saben que les vies del mon civilitzat s’unirien totes contra l’autor d’una semblant malifeta.
Mentrestant, tothom predica la pau, mentre s’arruïnen les nacions tot fabricant fusells, canons, etc., etc. El món va a la deriva.
Vagues al País Basc amb detencions i empresonaments
26 d’abril de 1951 – dijous
De nou a Guipúscoa i a Biscaia els treballadors han tingut el valor de protestar contra el que diem ara, la vida cara. Podríem haver-ne dit insuficiència del jornal per a fer front a les despeses més indispensables del pressupost familiar. Nosaltres oficialment ens n’hem assabentat de tot el que ha ocorregut quan tot ha estat arranjat. Cal dir però, que hi estàvem al corrent des del començament per mitjà de les ràdios estrangeres.
Epíleg total, tot seguirà igual, han tornat al treball, menys dos cents empresonats que en 48 hores i a la nit han estat detinguts i enviats al jutge especial que actua en aquesta mena de delictes. Totes les versions oficials diuen que la vaga ha estat organitzada i efectuada pels refugiats bascos a l’estranger. No fa gaire temps quan aquesta demostració de protesta es va fer a Barcelona la culpa va recaure sobre els comunistes de fora. Amb tot, cal fer-se una pregunta, si a Biscaia han organitzat la vaga els elements refugiats a l’estranger, per què cal, doncs, detenir dos-cents treballadors que tan sols han protestat d’una cosa justa i legal que les autoritats no han sabut resoldre? I no en saben ni en sabran mentre els s governants es moguin pels seus interessos particulars.
La revenja del règim franquista per les vagues del Primer de Maig
3 de Maig de 1951
Com havíem previst el primer de maig ha passat sense gaire pena ni tampoc massa glòria. En poc o en molt, ho poso per tal de constatar que ens trobarem que aquesta diada ha existit. Sobretot en el ram de l’aigua, i amb més intensitat a la barriada del Poble Nou. Trist bagatge pels que han [illegible] amb els procediments inquisitorials que fa servir el nou delegat del Govern a Catalunya. Sembla que les fàbriques a les quals no ha entrat el personal a treballar han sigut clausurades per l’esmentada autoritat, amb ordres concretes de no precedir a llur reobertura fins que els obrers vagin personalment a demanar treball, perdent així la seva antiguitat a la casa.
Amb les noves lleis dictades fa molt poc, en les quals tota acció social, segons el Govern, executada pels obrers, poden ésser llençats de llur domicili sense cap altre expedient que una ordre del Govern.
Senzillament que usufructuen un dret. Un obrer pot trobar-se senzillament al mig del carrer sense estada, ni sense cap aliment per a ell ni llur família. D’això se’n diu democràcia orgànica.
Estats Units, el gran país de la democràcia
7 de Maig de 1951 dilluns
Al gran país de la Democràcia han arribat les declaracions d’un General, davant una Comissi composta per Diputats i Senadors d’ambdues càmeres, per tal d’escoltar les declaracions, més ben dit, el parer d’aquest General que no és altre que MacArthur.[i] Fets d’aquesta naturalesa no poden passar enlloc més del món que en el marc d’aquest gran país que és Estats Units.
I poden tan sols succeir en aquest lloc perquè sense cap mena de dubte és l’únic país del món sencer on saben i coneixen el que és la veritable democràcia. En qualsevol país que no hagués sigut Estats Units, aquest afer enutjós per a ambdues parts hauria, sense por a equivocar-me, provocat una verdadera crisi de Govern, fins i tot crisi de Règim. I allà no ha passat res, no pot passar res perquè cadascú es limita a restar en el lloc que li pertoca, sense ni tan sols pensar el més mínim en usufructuar funcions d’altri.
[i] Es refereix al general Douglas MacArthur, que a l’abril del 1951 va ser retirat del càrrec de comandament de les forces de les Nacions Unides que defensaven Corea del Sud, per les seves desavinences públiques amb el president Truman sobre la guerra de Corea.
Rojos, separatistes i maçons, acusats de fomentar les protestes contra la carestia de vida
16 de Maig de 1951 dimecres
Amb data d’avui, que fins i tot podria ésser que passés a la Història, Espanya pot viure tranquil.la, alegre i confiada. Res més ni res menys, que han sigut descoberts, detinguts i posats a lloc segur, els cabecillas rojos-separatistas-masónicos, que tenien l’encàrrec de fomentar pertorbacions a la península amb l’excusa de que són caríssims els queviures comparats amb els sous que es venen guanyant.
En realitat, l’efecte de les suposades detencions, que ningú ha vist, ni es dona cap nom dels detinguts, és que tot allò de la vida cara era un mite, que si feien vaga no era per això sinó que la feien moguts per ressorts posats en pràctica per exiliats espanyols, i que en aquest país ningú s’exclama per estar en el que s’hi viu millor que enlloc.
Més a nosaltres se’ns acut una pregunta. A Pamplona, on radica la Santa Seu del Carlisme, i on precisament la vaga ha sigut més violenta que enlloc, és que també existien allí separatistes, rojos i maçons? Francament, no podem creure en res d’això si no és per a fer pagar els plats trencats a uns o altres.
