Els orígens, la infància i l’educació a Castellbell i el Vilar
“Nascut en un poble de la província de Barcelona anomenat Castellbell i el Vilar ([barri de] la Bauma) l’any 1892 i fill dels meus estimats pares, ell, Iscle Junyent Dalmases, ella, Antònia Vila Sivila, la meva infantesa transcorregué normalment fins als cinc o sis anys, quan vaig començar a anar a l’escola rural instal·lada al mateix poble.
Aleshores l’escola de reglament era, com totes, una escola pobra, en què la pobresa es traslluïa fins i tot en els punys planxats i rodons que lluïa el senyor mestre i que per manca de recanvi durant un mes seguit no se sabia si eren blancs o si eren negres. L’estada a l’escola era més rutinària que altra cosa, ja que recordo que cada nit de les vuit a les deu era el meu estimat pare qui, amb totes les de la llei, feia de verdader mestre.”
“[…] una vegada [a l’escola rural-parroquial], el senyor rector [em va demanar] si jo volia abraçar la carrera sacerdotal. No vaig decidir ni sí, ni no, ja que, respectuós amb el meu pare, li volia demanar parer a ell. Així ho vaig fer, i el meu pare, home d’un esperit liberal per excel·lència, incapaç de fer un tort a ningú, em digué que, no sent una cosa per a ell, ho deixava a la meva lliure elecció. Als nou anys, com es pot comprendre, prendre una determinació amb caire seriós és igual que demanar fruit a un plataner: tant podia haver dit que sí com que no. Més, malgrat la inexperiència, un dia vaig demanar a mossèn Joan si els sacerdots es morien i, en respondre’m afirmativament, en sec vaig respondre-li que no. I heus aquí perquè en la revolta del 36 trobaren un capellà menys.”
La formació i l’ofici de confiter, de Terrassa a Barcelona
“Molt aviat vaig trobar la plaça que cercàvem. Fou a Terrassa, a la casa Piera, que tenien instal·lada la confiteria al carrer de la Font Vella. Anaven d’acord amb l’antiga casa Piera, fàbrica de xocolata i colmado, casa antiquíssima regentada per l’avi Piera, que era un home d’una honradesa indiscutible, catòlic fervent i arrimat en tot el que era antic, tot al contrari del futur hereu, en Pepet, que era més liberal però també un empedreït noctàmbul, el qual, conjuntament amb la seva madrastra, la senyora Antonieta, formaven la família de la casa Piera de la plaça Major, número 1.”
“L’any 1910 diuen que he deixat d’ésser aprenent i que ja puc anar de dependent, més ben dit, de fadrí, a qualsevol altre lloc. I, com si res, surt una casa de confiteria de primer ordre a Barcelona; la casa Vda. Llibre, establerta al carrer Fernando amb Rambles, i laboratori al carrer d’Arrepentides, número 1.”
L’interès prematur per a la política municipal
“L’Ajuntament de Barcelona té per costum celebrar les sessions municipals a les sis de la tarda, i així com ara la joventut fa els impossibles en perjudici fins i tot de la seva salut per tal de presenciar un partit de futbol, jo faig els impossibles en aquella època per no deixar-me perdre cap sessió municipal incloent-hi a voltes quedar-me sense sopar. És l’època d’homes com [Joaquim] Lluhí i Rissech, [Albert] Bastardas [Sampere], [Eusebi] Corominas [Cornell], [Ildefons] Sunyol [Casanovas], i molts altres. És aquell temps de la calç i el ciment, és l’època de [Josep Jorge] Vinaixa, Emiliano [Iglésias Ambrosio], [Juli] Marial [Tey], etcètera.”
L’emigrat a París
“al començament del 1911, arribà a la Societat de Confiters una demanda de París demanant un oficial confiter per anar a treballar a casa d’un confiter català a París.[…] I aquell mes de març de 1911, emprenc el viatge a París. Sol, sense ni tampoc conèixer un borrall de francès. […] Així vaig arribar al bulevard Sebastopol, a la barraca on anava encaixonat. I dic barraca perquè no era altra cosa allò que havien anomenat confiserie. Hi havia dos senyors que ho regentaven, un i altre eren catalans: el senyor Borràs i el senyor Viader, un era emmaridat amb una senyora basca i l’altre era viudo. En arribar allà em vaig adonar que havia caigut en una enganyifa, i per pura sort hi vaig trobar un conegut meu que havia nascut al mateix poble que jo: en Ribera, fill d’una casa de pagès anomenada cal Xiviró. L’altre empleat de la casa era un asturià. Tots dos eren pròfugs i no sabien parlar el francès, eren allí gairebé per força.”
“Havíem tingut cura d’haver-nos inscrit com a socis a l’Association des Pâtissiers de Paris (secció estrangera). Amb aquesta sola i per tant modesta força un bon dia, quan feia set dies que cada dia menjàvem mongetes cuites fetes set dies abans, vaig cridar el senyor Borràs i li vaig notificar que jo no menjava mongetes d’aquelles, […] en arribar la senyora Borràs, una dona sense modals, carregada de vanitat i d’orgull, va voler prendre part en la saragata venint-me a trobar i dient-me que sabia que jo era un anarquista, i jo li vaig respondre que en aquell assumpte valia més que no hi prengués part ja que jo no havia tingut cap tracte amb ella i que, arribat el cas que fos anarquista, era d’aquells a qui no agradaven les mongetes agres.”
L’esclat de la Primera guerra mundial
“[…] el mes de novembre vaig entrar al restaurant Lapérouse, situat als vorals del Sena i a prop de la Santé. Allí vaig estar tota la resta de 1913 i part de 1914, i allí em va trobar l’atemptat comès per Mme. [Henriette] Caillaux contra M. [Gaston] Calmette i també m’hi sorprengué la guerra del 1914”.
“París prenia tot seguit un aspecte ben diferent del que tenia; no hi havia declaració de guerra, però els grans bulevards foren encatifats de sorra i també les grans avingudes”
“Al cap de quinze dies de començada la lluita, era repatriat a petició pròpia de retorn a la llar dels meus volguts pares. La meva absència havia durat tres anys i mig. I enmig d’aquest trasbals guerrer abandonava la nació francesa, a la qual he guardat sempre la meva simpatia conjuntament amb el respecte de què es feu creditora.”
El retorn: nova feina, servei militar, casament i paternitat
“En aquell temps es comença una gran obra de la qual es parlava feia molts anys. Són els treballs per allargar la via dels Camins de Ferro dels Catalans, o sigui allargar-lo de Martorell a Manresa per empalmar amb el Manresa-Berga. Com que és una companyia francesa l’encarregada d’executar aquests treballs, aprofito l’ocasió de conèixer la parla francesa per oferir-los els meus serveis.”
“Poc abans d’entrar en aquest lloc, havia complert el meu servei militar a Manresa i al batalló de Caçadors de Reus núm. 16 [a la caserna militar adossada a l’església del Carme de Manresa]; l’havia d’haver fet durant el temps que vaig ser a París però havia demanat pròrroga dues vegades. De totes maneres, aquest servei militar durà tan sols trenta dies ja que els excedents de contingent aleshores fèiem aquests dies de servei.”
“Per fi decidírem efectuar l’acte del casori el dia 11 de juny de l’any 1921 i ho férem a l’església de [la Sagrada Família de] la Bauma, o sigui, al nostre país natal [a Castellbell i el Vilar].”
“Retornàrem a [barri de] la Bauma incidentalment per tal que la meva muller donés a llum, fet que esperàvem per a la segona quinzena de març de 1922; i així va ser, amb un part amb dificultats, el 29 d’aquell mes, no sense haver esgotat el calze de l’amargura tant per la mare com pel nadó. Una filla fou la nou nascuda, a qui malgrat tot aconseguírem també salvar. En foren els padrins el meu estimat pare i la mai prou alabada mare política, que li imposaren els noms de Margarida, Antònia.”
El primer activisme polític: regidor de l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar
“[…] quan l’any 1922 es convocaren unes eleccions de regidors. Si bé no militava en cap partit polític, estava absorbit del tot pel problema del català, el qual, per mitjà de llibres llegits, havia acaparat del tot la meva atenció. Al poble no hi havia partits polítics per poder-hi militar, però com que dos anys abans havia sigut convidat a prendre part en un míting republicà a la ciutat de Manresa, els que feien de polítics pensaren en mi per presentar-me en candidatura. No cal pas negar que era el meu somni daurat. La política m’atreia, i sense que el meu nom fos encasellat en cap partit, ho vaig acceptar i vaig triomfar.”
“L’alcalde de sempre era en Jaume Moncunill [Gall], propietari [del mas del Gall]. Alguna vegada ho havia estat un altre propietari [del mas del Puig], en [Valentí] Puig [Sallés]; i la resta de regidors gairebé tots eren pagesos i algun botiguer. Als uns els interessava que les collites anessin bé i als altres, que llurs pagaments a l’ajuntament fossin com més baixos millor. A la constitució d’aquell ajuntament fou elegit també alcalde el mateix senyor Moncunill, primer tinent d’alcalde el propietari [del mas dels Abadals] senyor [Isidre] Buguñà [Erola] i a mi em va tocar la segona tinença, però com que el senyor Buguñà també volia ser alcalde, en no ser-ne no va comparèixer mai. El senyor Moncunill també sempre estava absent, i per aquestes circumstàncies jo estava en funcions d’alcalde.”
“Per exemple, no era possible saber mai com s’havien liquidat els pressupostos, ja que el secretari [Joan Grau Vila] feia una barreja dels seus diners amb els que cobrava. Vaig demanar per què no es nomenava un interventor i em van contestar que no n’hi havia cap necessitat. No obstant, es va nomenar interventor el senyor Josep Rovira [Marsal]. Cal fer constar que a cinquanta quilòmetres de Barcelona i a catorze de Manresa, mancada de telèfon, no hi havia cap mena de guàrdia per mantenir l’odre. Més un any després, hi havia telèfon a totes les barriades, hi havia mossos d’esquadra i s’acabaren els robatoris a les nits. Tampoc no hi havia aigua i vam començar els treballs per fer-ne la instal·lació”.
“[…] un bon company que tenia força noció del temps que vivíem i que per cert, sense ofendre ningú, no era pagès: era el bon amic Casimir [Ros Gost] . Era l’any 1923, s’apropava la data de l’11 de setembre i en presentar una proposició perquè una comissió es traslladés a la capital per fer ofrena de flors al monument d’en Rafael Casanova, el secretari, amb la seva bonhomia, em demanà què havia fet aquest minyó! No era pas tot sol, ja que, de fet, dels que estàvem reunits, n’hi havia quatre que no sabien de qui ni de què parlàvem. I com que aquells dies tots tenien feina a les vinyes, em varen nomenar a mi per fer l’ofrena en representació del consistori i també un benemèrit ciutadà català mil per mil que, molt satisfet, acceptà la missió: era en Pau Ribas, àlies Pau Corder.”
“[…] havia sortit de regidor en aquell ajuntament un desequilibrat de qui no vull pas perdre temps ni embrutar papers parlant-ne, ja que ni ell, ni la seva actuació particular, ni política, val la pena. A més, vull deixar ben clar que aquest abominable ciutadà fou el culpable que l’any 1936 el poble de Castellbell i el Vilar hagués de presenciar la mort violenta de nou ciutadans, bons tots ells.”
La depuració política amb la dictadura de Primo de Rivera
“És del domini públic el que succeí l’11 de setembre d’aquell any 1923. Pocs dies després es proclamava dictador, amb el suport de les forces militars i d’algun altre partit polític, el general Primo de Rivera, una de les primeres mesures del qual va ser destituir els ajuntaments i nomenar-ne altres per decret. Aquesta destitució fou portada a terme en aquell poble per un caporal de la Guàrdia Civil del veí poble de Sant Vicenç de Castellet. Ens cridaren a sessió extraordinària i, una vegada allí reunits, el caporal ens digué, i no en català, que la nostra missió estava acabada i que podíem fer lliurament del que tinguéssim que fos propietat de l’ajuntament: insígnies, etcètera, i que podíem retirar-nos.”
De Castellbell i el Vilar a Barcelona
“Jo havia comprat, abans que esdevinguessin aquests fets, un cafè a la mateixa barriada de la Bauma en un edifici propietat del fabricant. Aquest fabricant tenia un gerent anomenat Serra, esbirro mil per mil i que era el que feia i desfeia tot el que li venia de gust per escabrós que fos. No era pas jo l’home indicat per servir-lo en tot allò que a ell li semblava que perquè tenia aquell cafè l’havia de servir com un lacai, i procedir d’una manera indecent que repugnava la meva consciència i la meva manera de ser. I succeí el que havia de succeir. Una de les topades més serioses va ser en ocasió d’un sopar que van oferir a tots els que havien servit a l’Àfrica amb motiu del desembarcament d’Alhucemas. Em cridà i em va dir que havíem de fer propaganda perquè aquella diada fos un èxit. I li vaig haver de confessar que no compartia la seva opinió i que jo considerava denigrant que un èxit militar es pagués, a aquells que l’havien realitzat, amb un sopar. I així fou fet, tal com li havia dit: en lloc de fer propaganda vaig fer tot el que vaig poder perquè hi assistissin el mínim de persones possible. Naturalment no fou del seu grat i no tingué altra pensada que enviar-me la força dels Mossos d’Esquadra –no en nom seu, sinó en nom de les autoritats–, aquella mateixa força que poc temps abans jo havia aconseguit portar al poble, per prevenir-me que si persistia en aquella actitud prendrien mesures contra meu.”
“Finalment vaig aconseguir el que volia i un bon dia 27 de gener de 1927 deixava Castellbell i el Vilar per la capital de Catalunya.”
“Aquell mateix dia 27 vaig arribar a Barcelona acompanyat d’en Josep Aloi [Farreny], àlies Petit, i ens instal·làrem al carrer de Rosselló, 410 3r 1a. Jo havia trobat feina, facilitada per Monsieur Maury, a la societat General d’Aigües de Barcelona, i havia de començar el 2 de febrer d’aquell any 1927.”
A la Barcelona republicana, a les files d’Esquerra
“De moment l’Estatut no ens dona la facultat de regir l’Ordre Públic, i jo si escric això és per fer constar el col·lapse decisiu que l’Orde Públic ens porta als destins de Catalunya.
Figurava a la conselleria de Governació en [Josep] Dencàs [Puigdollers], un home per a mi inepte per a aquestes altures, i fou ell qui organitzà el servei policíac. I això, igual que ara en el temps que vivim per obtenir un càrrec públic qualsevol hom ha de ser de la Falange Espanyola, quan ens donaren l’Ordre Públic havien de ser forçosament d’Estat Català, i era natural que, tenint aquest carnet, qualsevulla, per mals antecedents que tingués, ingressés tot seguit a la Policia. El resultat fou que va quedar un cos d’agents que, salvant rares excepcions, fou denigrant, no només per al partit, ni per a Estat Català, ho fou per a Catalunya.”
“Entretant es convoquen eleccions de diputats a les Corts per Madrid, i aquells dies es convoca una vaga de tramvies. La candidatura ha estat composta per cabdills d’Estat Català; el primer nom és el del sempre Honorable Lluís Companys [Jover]. La resta, no crec que mai més vegi una candidatura tan desastrosa com aquella, bons minyons tots tal vegada, però incapaços de saber ni tan sols quina era la seva missió a Madrid. Per una banda, hi havia la tragèdia de l’anomenada candidatura i per l’altra, la vaga de tramvies. En Dencàs, sense gens ni gota de visió política, en aquell moment en comptes d’arranjar o mirar d’arranjar la vaga amb procediments persuasius, i sense encomanar-se com diríem ni a Déu ni als sants, treu els tramvies al carrer guiats, diu ell, per escamots i policies del nou Ordre Públic, tasca que hauria hagut d’ésser portada a terme per l’autoritat militar.”
“Quan aquesta tempesta esclata, regeix la presidència de la Generalitat l’Honorable Lluís Companys, el qual, a la mort del plorat primer president Francesc Macià [Llussà], ha estat nomenat per ocupar aquest càrrec.”
“I permeteu-me que aprofiti aquesta coincidència que l’ocasió em dona per retre homenatge al traspassat president. Pocs seran els homes que políticament hagin gaudit de la popularitat, de l’afecte i del respecte de què gaudí Macià a Catalunya. Arreu on va és l’entusiasme delirant de la multitud enfervorida que li agraeix el fet d’haver renunciat a ser militar per defensar Catalunya. És arreu que rep les proves sinceres de la confiança que en ell té dipositada tot un poble. Si durant el seu mandat hi ha hagut errors, el poble no els acusa a ell, no obstant, a poc a poc minvaren, i així ho hem de reconèixer, aquelles coses apoteòsiques de les quals fins aleshores havia estat objecte”
El segon activisme polític: regidor de l’Ajuntament de Barcelona
“Aquell mateix any 1934 el mes de gener tenen lloc unes eleccions municipals, i la campanya és, com sempre, renyida. Es presenta la Lliga [Catalana] de bracet amb l’extrema dreta, els radicals [Partido Republicano Radical] i Esquerra Republicana [de Catalunya] conjuntament amb Acció Catalana [Republicana], i socialistes catalans [Unió Socialista de Catalunya].”
“Aquesta candidatura va encapçalada pel prestigiós Carles Pi i Sunyer, seguit de vint-i-cinc noms més entre els quals hi ha el meu, motiu pel qual, com he dit abans, em trobo implicat en aquests assumptes. Bé, doncs, aureolats pel triomf d’aquelles darreres eleccions de diputats, les dretes se les prometen molt felices, però pateixen el desengany més enorme de tots els anys de la seva actuació.”
“La candidatura d’Esquerra surt triomfant per cent seixanta-dos mil vots, i per minories surt la Lliga, els carlins i quatre radicals. En constituir-se aquell Ajuntament que, ho puc dir i ho dic, és els més honrat que han tingut els ciutadans de Barcelona, és nomenat per aclamació Carles Pi i Sunyer, i jo quedo designat conseller delegat al Districte X [Districte de Sant Martí].”
“Més, com he dit abans, les intrigues i les ambicions de comandament no tenen entranyes i allà on arriben, sense miraments de cap mena, ho destrueixen tot. L’Ajuntament s’ha constituït. De moment tothom es posa a treballar, però ben aviat es veu marcada en la persona d’un regidor l’ambició d’en [Vicenç] Bernades [Viusà], que per tal d’intervenir en la comissió d’Hisenda comença a trobar anomalies en el si d’altres regidors, com són [Jaume] Serra i Húnter i [Emili] Granier [Barrera].”
No se surt pas amb el seu propòsit, puig que Pi i Sunyer ha vist la maniobra i Hisenda la té ell conjuntament amb Ferran Boter [Mauri]. Així va marxant tot amb el beneplàcit de Barcelona, ja que, com he dit abans, feia molts anys que no havien regit els interessos de la ciutat, ni un alcalde, ni un Ajuntament com aquell. Llàstima que el mateix any 34 i el mes d’octubre esclatà la tragèdia número 1.”
Els Fets del 6 d’Octubre des de l’Ajuntament de Barcelona
“La desgraciada actitud del grup d’Estat Català, que temps ha treballaven per desprestigiar Companys i havien arribat fins i tot a la denigrant actitud de foradar a trets el seu retrat en algun centre, un dels quals era el famós del carrer de les Corts, es feia insostenible dia rere dia. Que Estat Català preparava ja de temps l’atzagaiada del 6 d’octubre ho proven els flamants uniformes que lluïen aquell dia els germans [Miquel i Josep] Badia [Capell] i el flamant general Dencàs, i per si això no fos poc, la fugida que temps ha tenien preparada per mitjà d’una mina que anava des del Govern Civil fins a la Barceloneta.”
“I la fi d’aquesta República Federal fou molt pitjor que la de la República Catalana. Hom tenia previst el final tràgic de tot aquell castell de focs artificials, i bona prova que ho tenia previst és que aquell mateix dia sis cap a la tarda hom rebia la convocatòria per a una sessió extraordinària que havia de tenir lloc a les deu de la nit a l’Ajuntament.”
“Home disciplinat, home de partit, vaig acudir a la convocatòria no sense haver-me acomiadat de l’esposa, fill i filles, i també de totes les amistats que vaig poder trobar en aquella vetlla.”
“L’espectacle d’aquella sessió, si no hagués estat per les conseqüències tràgiques que hom preveia que havia de reportar a Catalunya, era grotesc, més aviat d’opereta. A les onze tingué lloc la convocada sessió. Presents tots els regidors de la majoria, Lliga i carlins, els quatre radicals –més ben dit, tres, ja que mancava en [Pere] Domènech [Seriñana]– i enmig d’un silenci sepulcral, l’alcalde Pi i Sunyer, amb veu serena, demanà al Consistori d’adherir-se a l’acord del Govern de Catalunya pres poc abans, que no era altre que la proclamació de la República Federal.
Com es pot suposar, hi votàrem a favor la majoria i en contra, les minories. Anècdotes d’aquella nit, moltes i suculentes totes. Tothom se sentia valent, començant per en [Antoni ] Vilalta [Vidal] i acabant per Granier Barrera. En veritat, salvant rares excepcions, la majoria d’homes dels allà presents no ho semblaven.
En Vilalta havia arribat amb un màuser i ho volia arranjar tot; en Granier anava fregant-se les mans de satisfacció tot cridant que ja eren tots nostres mentre retrunyien a la plaça de la República les descàrregues dels Mossos d’Esquadra contra les forces de l’exèrcit i la seva resposta amb canonades, tot i que cal dir la veritat, sense mala intenció.”
La derrota de l’Estat Català i la “rendició” de l’Ajuntament de Barcelona
Els que prevèiem tot el que anava succeint, com Pi, [Ramon] Duran Reynals, [Amadeu] Hurtado [Miró] i altres, manteníem la mateixa serenitat que al començament, no així molts altres com en Vilalta, que començaven a amagar màusers, pistoles i fins i tot s’amagaven ells i tot. I mentre Badia i Dencàs tranquil·lament s’escapaven, la República Federal donava per acabada la seva actuació a les sis de la matinada d’aquell diumenge 7 d’octubre amb la detenció i empresonament de tot el govern de la Generalitat i alguns diputats i de la majoria de l’Ajuntament, menys el valent del Vilalta que havia marxat disfressat de metge en una ambulància. Segurament que si hagués anat tot com ell es pensava hauria estat nomenat general de l’exèrcit català fent colla amb en Dencàs i Badia. Allò del màuser s’hauria cotitzat. I, com deia abans, tots els altres sense ell i acompanyats per quatre soldats i un caporal camí de capitania general.
El trajecte per la Via Laietana fins a capitania no fou pas un passeig falaguer, ja que el tiroteig no parava, i encara sort que els soldats que portàvem no respongueren al convit que en altres llocs els feien. La nostra arribada a capitania és d’aquelles que cal recordar i que, per tant, no s’obliden. S’havia de veure per constatar que tota la fòbia anticatalana es trobava representada allà aquella matinada. Cap dels reunits, que no eren pocs, es mostraven tal com eren, rabiosos, incultes. Un agafà en [Joan] Casanovas [Maristany] insultant-lo, però l’insultat respongué amb coratge de català amb un “visca la República”. Un altre insultà en [Bonaventura] Gassol [Rovira] i si no hagués sortit oportunament a la balconada el general [Domènec] Batet [Mestres], ordenant amb un crit de comandament que ens deixessin entrar, allà en només cinc minuts més hauria passat el que fins aleshores tothom temia.
I per fi entràrem a capitania deixant el carrer als energúmens que moments abans ens havien dedicat una tan cordial arribada. L’entrada al saló de capitania fou també de les que tota la vida hom recorda. El general Batet ens rebé personalment i en trobar-se davant per davant amb el president de la Generalitat li digué: “Re………ons, quina nit”, i acte seguit engega un discurs parlant del sol que ens il·lumina, però el president l’interrompé dient-li: “General, no hem vingut aquí per escoltar discursos, si hi ha altra feina per fer, podem anar per fer-la”. Batet respongué que era sensible puig que ell havia tingut baixes, i el president el tallà, sec, dient-li que també n’havia tingut ell. I acte seguit començaren els treballs per actuar en consell sumaríssim, cosa que quedà en suspens pels volts de les tres de la tarda. El primer a fer declaració fou el president, seguit de Joan Casanovas, Lluhí i Vallescà i Gassol. Durant aquest temps se’ns permeté a tots telefonar a les nostres famílies; per cert, que en fer-ho jo als meus i parlar amb el meu fill, que aleshores tenia aproximadament deu anys, no trobà altres paraules més encertades que dir-me: “Escapi’s, home”.
No fou pas ben tranquil·litzadora la nostra estada a capitania durant les hores que hi estiguérem, ja que al voltant de les onze del matí, sense que ningú hagi pogut esbrinar mai d’on vingué, un nodrit tiroteig vingut de fora i en direcció allà on érem truncà l’aparent tranquil·litat que hi regnava, tant que, apaivagat aquest incident, havíem perdut l’amic Dr. [Benet] Mori [Ballester], que després trobaríem amagat al dessota d’una taula.”
La reclusió al vaixell-presó Uruguay
“Devien ser les tres de la tarda d’aquell mateix dia quan foren canviades les ordres i per mitjà de dos autobusos fórem traslladats al vaixell Uruguay.
Al port, a la banda on hi havia ancorat aquest vaixell, en aquella època hi havia un destacament d’aviació que, en no haver-los notificat la nostra arribada, ens van rebre amb un nodrit tiroteig que de miracle no passà del consegüent espant.
Una vegada passada la llista i convenientment registrats fórem instal·lats en les diverses cabines de l’esmentat vaixell. En honor a la veritat haig de fer constar l’admirable serenitat de què tothom férem gala, només el bon home del Dr. Mori se’ns va posar a plorar com un infant, el qual, naturalment, davant de les nostres explicacions, recobrà la calma perduda. Aquell mateix diumenge a les onze de la nit ens fou servit un sopar fred que tots, sense tenir en compte si era bo o dolent, senzillament devoràrem, ja que havíem estat vint-i-quatre hores sense menjar.
Plàcidament, s’anà desenvolupant la vida a bord, talment com si estiguéssim realitzant un llarg viatge marítim, amb la sola diferència que de tant en tant sovintejaven les visites familiars i també les del jutge instructor general [Sebastián] Pozas [Pereira].
Dies després fórem traslladats al ciutat de Càdis i, com és natural, aquest trasllat causà un certa inquietud ja que ningú sabia ni s’arribava a imaginar el perquè d’aquell trasllat. Més res de nou es produí, i al cap d’un temps tornàrem a les nostres antigues habitacions de l’Uruguay. Mentrestant, la concurrència havia anat augmentant, i havíem tingut entre nosaltres el senyor [Manuel] Azaña [Díaz], Luis Bello [Trompeta], i altres que en aquest moment no recordo.
Entrats en aquesta residència marítima el dia 7 d’octubre de1934, en sortírem el 19 de febrer de 1935. Entretant, la Generalitat era regentada per en [Joan] Pich i Pont, que ostentava una sèrie de càrrecs amb els quals no havia somiat mai, i com a tal ens va fer una visita al vaixell per explicar-nos tot l’interès que es prenia per nosaltres.
Una de les angúnies fortes d’emoció passades en aquest captiveri fou la pena de mort dictada contra l’amic i comandant [Enric] Pérez-Farràs en el començament de la nostra estada, més en saber-se la commutació de la pena, vam recuperar la tranquil·litat. I així retornàrem per un breu temps a la nostra vida quotidiana.”
El camí cap a la creació i la victòria del Front d’Esquerres
“Tots i cada un de nosaltres teníem el pensament fix en els companys que formaven el Govern de la Generalitat, arrencats una nit d’hivern de la nostra companyia a l’Uruguay i traslladats per ser jutjats a la capital d’Espanya. I així transcorregué l’any 1935, sent jutjats i condemnats i traslladats per tal de seguir condemna al penal del Puerto de Santa Maria. I, com de costum, arribà aquell any l’Onze de setembre, i per tal de retre homenatge a Rafael Casanova havíem convingut sortir de la redacció del diari La Humanitat tots en comitiva portadors d’una monumental corona. Així ho férem, més quina no seria la nostra sorpresa quan sense previ avís ens veiérem atacats d’una forma violenta per un estol de policia anticatalana que repartí cops sense miraments a tort i dret. Els desencerts de la política central anaven multiplicant-se un darrere l’altre. El poble, amb una unanimitat sense precedents, demanava justícia i llibertat per als empresonats, que no eren pocs. Després de tot el que passava, es preveien unes eleccions generals, i per fi arribaren; havíem profetitzat de quina manera es farien les candidatures, que, a més de retornar la llibertat als empresonats, van ser també causa d’alguna tragèdia. Les discussions per fer les llistes de diputats foren llargues i laborioses i quan uns eren partidaris d’anar al cos electoral tots sols, uns altres, que fórem més, volguérem establir una candidatura popular.”
La rehabilitació política sota l’amenaça feixista
“Aquell 14 de juliol havíem assistit a la inauguració d’un modest monument a la memòria dels catalans morts en la primera guerra mundial del 1914 i per França [monument “Als voluntaris catalans morts durant la Gran Guerra 1914-1918” del parc de la Ciutadella]. Ja en aquells dies els aires eren de tempesta arreu d’Espanya. Recordo com si fos ara la veu tremolosa de l’alcalde de Barcelona Pi i Sunyer que en el seu discurs es referia sense parlar-ne als atemptats que aquells dies havien tingut lloc a Madrid en les persones d’un militar i d’un gran polític de dretes, Calvo Sotelo. Aquelles morts eren presagis dels núvols ennegrits que, amb una visió claríssima, preveia Carles Pi i Sunyer.
El febrer d’aquell mateix any, després de les eleccions de diputats, havíem tornat a l’Ajuntament a ocupar els mateixos càrrecs que teníem el 6 d’octubre de 1934, de manera que ens trobàvem de nou al bell mig dels fets i hi havíem d’intervenir. Per començar havíem rebut l’ordre de restar a les tinences d’alcaldia la nit del 15 al 16 de juliol, que era un dissabte, per estar al corrent del que pogués passar aquella nit. Fou inútil haver-hi passat la nit ja que fins a la matinada, quan ja tots érem a les respectives cases, no començà la lluita.”
La guerra i la revolució des de l’Ajuntament de Barcelona
“De Pedralbes sortiren les forces allà aquarterades i igualment feien les de cavalleria i les de la caserna de Tarragona, com també les de Sant Andreu. Les que de primer moment es mostraren indecises foren les de la Guàrdia Civil, que finalment lluitaren a favor del Govern legalment constituït. Prèviament, s’havien repartit armes aquella mateixa nit a diversos elements civils. De la manera com havia estat preparat el moviment militar en dona una bona prova l’arribada del general [Manuel] Goded [Llopis] aquella mateixa matinada en avió per fer-se càrrec del moviment a Catalunya. Al front de la capitania general s’hi trobava per sort el general Batet, que no s’apartà de les ordres del Govern. Diverses i emotives foren les incidències d’aquell dia, que donaren com a resultat, gràcies a la disciplina de la Guàrdia Civil, la policia i elements civils, la derrota dels militars insurrectes.”
“La crema d’esglésies, el saqueig i les detencions arbitràries sorgien d’una manera sinistre arreu de la ciutat i dels pobles. La persecució de clergues i monges, i no tan sols persecució sinó eliminació, anava augmentant de manera alarmant. Era tot fruit d’aquell immens triomf, d’aquella borratxera d’eufòria, que no deixava ni tan sols temps de calcular les conseqüències que més tard o més d’hora reportaria tot allò que s’esdevenia. Si greus foren les conseqüències que tots aquests actes de vandalisme reportaren a la nostra reputació, a la nostra manera de ser dels catalans, molt més gravíssimes foren pel que fa a l’economia.
Trist, tristíssim, és haver d’escriure per a nosaltres, amarats de democràcia pura, de catalanisme sincer, d’ideals liberals i nobles, aquestes ratlles, més la nostra consciència ens hi obliga, sense miraments de cap mena per tot allò que puguin pensar els amics que, com jo, foren testimonis vivents de tots aquells esdeveniments que d’una manera important s’anaven desenvolupant, molt en contra nostra, a causa de la intervenció de les organitzacions.”
Sobre el moviment revolucionari barceloní en temps de guerra
“[Els revolucionaris] es feren amos absoluts de tot: nomenaven comitès arreu, tenien el control de carreteres i de tot i exigien i van obtenir poc temps després, tant una sindical com l’altra, i fins i tot el POUM, llocs de comandament […]. Això feu que al Govern de la Generalitat la FAI hi prengués una preponderància extraordinària que li va permetre tenir al seu caprici la cartera d’Economia en la persona d’un gàngster anomenat Porqueras [sobrenom de Joan-Pau Fàbregas Llauró], autor de la famosa, absurda i lladre llei de les Col·lectivitzacions, llei arrencada del govern de la Generalitat per la força de les dues sindicals; llei que ajudà molt a deixar-nos encara molt i molt més desacreditats i sobretot a ensorrar l’economia de Catalunya. […] I una vegada acomplerta aquesta aberració pel senyor Porqueras, enmig del més absolut silenci traspassà l’atlàntic emportant-se fins i tot un automòbil que el govern havia posat a la seva disposició per al seu ús particular. Aquest sol fet deixa retratada la gran capacitat d’aquest camarada de la FAI.”
“Un bon dia sortí un acord entre tots els partits, i, cosa estranya, hi donaren el seu consentiment Esquerra i Acció Catalana, per legalitzar els crims que fins aleshores es cometien sense cap mena de control. I aquest error fou el nomenament d’unes patrulles de control l’èxit de les quals fou convertir en criminals molts ciutadans que no ho havien estat mai. Cruel i terrible era per a qui tenia la dissort d’anar a raure en una patrulla on manaven els de la FAI o bé els del POUM, i així ho puc assegurar molt a pesar meu ja que durant aquells anys fou la tasca més feixuga per a mi: anar d’un lloc a l’altre per salvar la vida de molts i molts ciutadans que no havien comès cap altre delicte que haver format part d’altres partits que no eren els governamentals.”
Sobre el bàndol feixista espanyol en temps de guerra
“No foren pas més suaus els procediments utilitzats per la gent de l’ordre, de la pau, i que cometien els assassinats en massa en nom de Déu amb guants blancs i amb sabates. Assassins i lladres la majoria, amb un grau de culpa molt superior al dels altres, es poden acusar i els acuso. Arreu on quedaren victoriosos fou la persecució sistemàtica a tot home d’idees liberals, i sense formular cap causa ni cap mena d’explicació foren executats milers i milers de ciutadans sense haver intervingut, per res de res, en aquells esdeveniments.
Els primers culpables de tot el que va passar van ser els insurrectes, ho repeteixo i ho afirmo. Els seus objectius no eren pas els que han propagat i diuen encara avui: la lluita contra el comunisme, per la clara i senzilla raó que en el moment de la insurrecció no hi havia comunistes enlloc. El que sí que hi havia a Catalunya i Bascònia era uns estatuts que volien assemblar-se molt a una somiada autonomia. Ja es parlava de la de Galícia i de la de València i aquest era el fonamental problema pel qual promogueren la revolució els amants de tornar a refer el centralisme o la tan esbombada i corrompuda unitat espanyola.
I una de les proves convincents del que queda relatat és que arreu on quedarien guanyadors fou l’eliminació en massa de tot ésser humà que sabien, o bé només sospitaven, que respirava en sentit liberal, o bé que sabien que havia votat per algun partit que no fos de dreta, i fins i tot, com després deixaré demostrat, eren gent de dreta els que foren perseguits.”
El final de la guerra, la por i la repressió franquista
“Fou, doncs, a final de gener del 1939 quan, amb motiu de l’entrada de les forces, a Catalunya els governamentals es veieren obligats a emprendre el camí per trobar la seguretat que aquí no tenien i que cada dia era més urgent. Era només per informes que se sabia la manera contundent que tenien d’operar aquests elements, i, encara que no fossin gaires, n’hi havia ben bé prou per decidir buscar refugi en altres llocs. Potser fou excessiu aquell èxode, ja que molta de la gent que marxava no hi tenia res a veure, però eren tants i tants els horrors que havien sentit a explicar de la diguem-ne zona nacional que tothom se sentia esporuguit i emprenia la marxa massivament. En canvi per a nosaltres era justificadíssim.
Aquells que no hagin viscut aquelles jornades plenes d’amargor i de llàgrimes no podran explicar mai la tragèdia d’un èxode d’aquesta naturalesa. Famílies senceres, més aviat mig famolenques que altra cosa, amb tot l’equipatge de les seves misèries a l’esquena i abandonant de mica en mica pel camí una part d’aquelles suors: roba per aquí, mobles per allà, autos estimbats, la desolació durant tot el camí i, per si faltava encara alguna cosa, l’aviació seguint de prop aquella caravana de misèria i ajudant-los a caminar per mitjà dels bombardejos, als quals ja ens tenien acostumats.”
De la retirada a la reclusió al camp d’Argelers
“Del darrer poble de Catalunya jo en sortia un diumenge 5 de febrer i entrava, travessant la muntanya, a la veïna nació francesa. Molts i molts compartíem aquella caravana en la qual hi havia tot el govern de Catalunya amb el seu president i part del Govern de Madrid amb el seu cap, el senyor Azaña. I caminàrem des de les vuit del matí, que sortírem del nostre refugi, fins a les tres de la matinada per arribar a un camp de concentració anomenat camp d’Argelers. Abans, els gendarmes ens havien registrat i despullat del que portàvem. Una infinitat de famílies quedarien dividides perquè havien estat enviats uns a uns llocs i uns altres a diferents indrets. La vida del camp era ben dura i per aquest motiu convenia sortir-ne com més aviat millor. I així, després d’algunes diligències amb èxit, abandonàrem el camp al cap de dos dies d’haver-hi entrat. No era un abandó total el que férem sinó que en lloc d’haver de dormir en una barraca de fusta ens permeteren anar a viure en una casa que no estava del tot acabada, però en què es vivia molt més confortablement que a les barraques. La vida del camp tampoc la podrà descriure mai tot aquell que no hagi tingut la desgràcia de conviure-hi, i he de reconèixer que, atesa l’enorme multitud, es feia impossible resoldre aquell problema d’altra manera de com ho fou. I allí quedàrem uns dies tots els que ara citaré si la memòria no m’és infidel. Hi havia en [Domènec] Pla [Blanc ], [Ramon] Fabregat [Arrufat], [Joan] Cordomí [Pujolar], [Antoni] Escofet [Pascual], Mori (que no sabia on tenia la muller i les filles) els germans [Joaquim i Emili] Petit de Sant Boi i [Josep] Gispert [Vila].
Així passaren uns quinze dies fins que ens vingué a treure el senyor [Ramon] Frontera [Bosch], que no cal dir que de bell antuvi se sabé situar i gaudí per sempre d’una situació privilegiada que, per cert, ben poc es mereixia. D’allà sortírem en direcció a Perpinyà, on passàrem només un dia, i vam marxar cap a Montpeller, on teníem fixada la nostra residència.”
Les notícies sobre els primers amics afusellats
“Alguns bons amics, convençuts que el que deia la ràdio per boca del general insurrecte seria veritat, que no seria ferit ningú que no portés les mans tacades de sang, es quedaren a Catalunya. Entre ells, un bon amic nostre, en [Domènec] Latorre [Soler], a qui vaig veure i trobar per darrera vegada el dia 24 de gener de 1939, li vaig comunicar que l’endemà ja marxava i el vaig convidar a venir, ja que presagiava que si es quedava seria blanc dels botxins que s’apropaven, o, més ben dit, dels que sempre havia tingut a la vora sense pensar-ho. Es negà en rodó a seguir-me, ja que ell estava convençut que no li passaria res. Ens acomiadàrem; a reveure fou el darrer mot de tots dos. I allà, en terres de França, havíem de saber que l’amic Latorre havia estat afusellat. I així anaven arribant les noves, un dia d’ell, un altre de l’amic Enric P. Farré, un altre dia d’en [Santiago] Vivancos [Ferrés].
Un bon dia ens va arribar una nova dolentíssima portada per un nou arribat de Girona. La gent de l’ordre havia afusellat el malaurat [Carles] Rahola [Llorens], el perillós home de lletres. Amb aquest nom sagrat a la llista dels crims comesos per aquella horda criminal augmentava la indignació de tota la gent que poc o molt l’havíem conegut.”
De la desfeta francesa a l’ocupació alemanya
“La propera desfeta de França només la prevèiem nosaltres i l’havíem anunciat a volguts amics francesos, com eren M. [Joan/Jean] Amade i M. [Ramon] Donnadieu, als quals hem d’estar reconeguts tota la vida ja que el seu comportament des de la nostra arribada i mentre visqué M. Amade fou no pas d’amics sinó de germans totalment. Ens van ajudar en tot i van fer que la nostra estada a Montpeller fos el més agradable possible, com així fou. I no va faltar el preuat concurs del fill de M. Amade, [Louis Amade], que tenia un alt càrrec a la Prefectura de Montpeller.
I aquests amics, confiats en el xovinisme de les forces franceses, vivien alegres i confiats malgrat els nostres pronòstics ja que pensaven que, primerament, no havia de passar res i, en segon lloc, si arribava a succeir el que nosaltres prevèiem, l’aniquilació de les forces alemanyes seria qüestió de pocs dies i potser fins i tot de poques hores. Desgraciadament, el temps no tardà pas gaire a donar-nos la raó i el més greu fou que l’aniquilació fou en sentit contrari i foren els francesos els que patiren en pocs dies la desfeta més seriosa que registra la història. I aquells bons amics i a la vegada bons patriotes francesos van patir tant que la salut d’alguns, com la de M. Amade, se’n va ressentir tant que acabà per portar-lo a la sepultura.”
“Total, que d’una manera vertiginosa, els alemanys es feren els amos de tot França i l’anomenat govern de Vichy no deixà de ser res més que un criat dels amics, en aquella època, d’un altre general que s’anomenà el Caudillo, el Führer. De tota aquesta desorientació França en pagà amb escreix les conseqüències. Les tres quartes parts de la nació quedaren ocupades i a les que no, hi enviaren una companyia de soldats, com va passar a Montpeller, on jo era en aquell moment.
Quan arribaren jo estava empleat a l’hotel Anglaterra, i no sé si fou pel nom que tenia que aquell destacament va decidir ocupar-lo. Amb una sola tarda els hostes que sojornaven a l’hotel van haver de canviar de domicili i nosaltres els vam haver de transportar els bagatges al nou lloc que van escollir.
Sense mentir, sense afegir res del que varen veure tots els que es trobaven a prop meu, he de dir que fou el dia de tota la meva vida, i d’una manera força especial la tarda d’aquell dia, que he passat més horrorós, tant, que en veure’m la regenta de l’hotel (el seu marit havia estat mobilitzat) em va fer marxar a passejar perquè no en presenciés l’arribada. Tal era el meu estat d’ànim que no podia contenir les llàgrimes de ràbia antialemanya. No recordo en tota la meva vida haver passat un dia com aquell.
A la nit es reprengué el servei, ells ja estaven instal·lats a l’hotel i vulguis o no vulguis vaig haver de suportar servir aquella gent, que precisament per culpa d’ells em trobava allà, jo i centenars d’amics.”
“[…] quan ja feia cinc mesos que [els soldats alemanys] s’allotjaven a l’hotel, un d’ells, una bona nit d’estiu, cansat, fatigat i amb una visió encertada del final que l’esperava es disparà un tret al cap i acabà per sempre més de guerrejar.”
Un soldat alemany jugant a fer de torero
“[…] mentre les relacions eren tan cordials entre els alemanys i l’estat de Franco, els primers foren convidats a presenciar una cursa de braus a la plaça Monumental de Barcelona. El fet en si no tindria la importància que sembla, però en té perquè quan van tornar de la festa, el xofer del comandant, ignorant la meva nacionalitat, em preguntà si jo havia vist mai una cursa de braus. Veient a venir la seva intenció, els vaig dir que no i que m’hauria plagut molt haver-lo pogut acompanyar. Aquell vespre es trobava amb mi el bon amic Cordomí, que em venia a fer companyia molt sovint. Per tal de complaure’ns, aquell soldat alemany, gran, d’uns quaranta-cinc anys i propietari d’un garatge a Berlín, en aquell moment va saber captar la simpatia de nosaltres dos, espectadors únics d’un espectacle que molts haurien volgut presenciar. Em demanà un davantal, una escombra, dues forquilles i un ganivet. L’escombra la va fer servir de cavall; el drap, de muleta i capa, tot alhora; les dues forquilles, de banderilles, i el ganivet era l’espasa. Davant nostre, un home sol, ple de bona fe, amb un entusiasme sense límits, capejà, banderillejà i torejà un toro amb una valentia extraordinària, de tal manera que, en voler-se tirar a matar, caigué a terra estirat pensant-se que havia mort el toro. I heus aquí com en una nit d’estiu, en una sala de l’hotel d’Anglaterra, un alemany a qui no volíem cap mal em feu veure una cursa de braus, amb tota seguretat la més bona, la de més qualitat, la més emocionant que tant l’amic Cordomí com jo havíem presenciat mai a la vida. L’endemà, tots dos estàvem turmentats de tant riure, i consti així un bon record pel pobre alemany que feia de soldat per força i que llavors responia per Joan Beck, propietari d’un garatge a Berlín.”
El retorn a la Catalunya sota el franquisme
“[…] em vaig anar acomiadant dels coneguts que deixava allà i en particular de Monsieur Amade pare i fill, M. Donnadieu, M. Droceot, i alguns alts empleats del departament de la Policia d’Estrangers amb els quals havíem guardat molt bona i franca relació. I quan les coses estigueren a punt, vaig emprendre el viatge de retorn a Catalunya, i així vaig passar la frontera el dia 11 de febrer de 1942.”
“I aquell mateix dia sortia de Portbou en direcció a Figueres, on vam haver de passar la nit per tramitar la documentació. L’endemà, dia 12, acompanyat pel meu cunyat Quimet [Joaquim Vila Pons], arribàrem a l’estació de França, on m’esperaven els meus fills Ramon i Montserrat, havent trobat pel camí la meva filla Margarita que pel mateix motiu venia cap a l’estació. I així arribàrem a casa del meu cunyat, on vivien en aquell moment tots els meus familiars. L’alegria indescriptible de la meva muller, de la meva germana i de la bona mare política no cal dir-la ni explicar-la, puig cada un se la pot imaginar. També recordo que va venir el meu cosí Sebastià.”
Arrestat per roig
“[…] seguidament ens dirigírem a la Prefectura de Policia, on teníem l’ordre de presentar-nos. Abans ja havíem discutit sobre aquest particular i, tal com jo preveia, vaig quedar detingut. Aquest no era el parer d’un tinent de la Guàrdia Civil (de qui no recordo el nom) ni de tots els meus acompanyants. Però així fou, en arribar a l’esmentada dependència trobàrem un senyor, autèntic falangista, que tenia clar que era ell qui manava i, malgrat les discussions que tingué amb mi i amb el tinent de la Guàrdia Civil, no hi hagué manera de fer-lo canviar de criteri i m’envià al calabós número dos. Era un dijous, i divendres a la nit, gràcies a unes gestions de Josep Arbós, em cridaven a dos quart d’onze de la vetlla per dir-me que ja podia anar a casa meva. De manera que aquest petit captiveri que semblava que havia de ser llarg es resolgué satisfactòriament.”
Empresonat i jutjat per maçó
“[…] quan jo anava encarrilant la vida vaig ser cridat de nou a la Prefectura de Policia, on m’assabentaren que havia de quedar detingut per haver pertangut a la maçoneria. El delator d’aquest afer fou un subjecte de no gaires bons antecedents, anomenat Sanfeliu, expulsat pels mateixos nacionals de l’Administració de l’hospital de Sant Pau, on abans de la guerra havia estat ja empleat i on fou també detingut per mal subjecte. D’allí vaig ser traslladat a la presó Model, on em van tenir trenta-sis o trenta-set dies fins que em van alliberar però quedant a disposició del tribunal de la maçoneria, instal·lat en aquella data a Madrid, on vaig ser convocat el mes de gener del 1943. I allà, en aquell tribunal, amb la severitat i l’estil de gran comèdia, com ho tenien muntat, vaig ésser condemnat a tretze anys i un dia, la pena més lleugera que imposaven, i em van enviar a casa, això sí, en llibertat vigilada.”
La rehabilitació final
“La Societat General d’Aigües de Barcelona, a la qual havia pertangut des de l’any 1927, tot i els bons intents de la direcció, el senyor Josep-Maria de Soler-Nolla [director-gerent de la societat], no tenien prou valor per tornar-me a reprendre i d’aquesta manera em feren passejar gairebé un any i uns mesos, per temença dels nous sindicalistes. Fins que pels volts de març del 1943 em donaren feina a l’Hospitalet per tal de no estar en contacte amb cap mena de camisa vieja, i així anàrem marxant fins al gener de 1947, data en què vaig entrar de nou a formar part de la comunitat de la SGA de Barcelona.”
