Memòries de Ramon Junyent Vila

BREU PREFACI

Vull aprofitar els darrers dies, els darrers mesos o els darrers anys, qui ho sap, del meu passeig pel país terrenal en aquest país, on tot és mentida i per tant res és veritat, per deixar aquests escrits, sense cap mena de pretensió i tan sols perquè tots els meus familiars no oblidin tan ràpidament com està succeint la memòria de llur espòs, pare, germà, etc.

 

LA INFANTESA

Nascut en un poble de la província de Barcelona anomenat Castellbell i el Vilar ([barri de] la Bauma) l’any 1892 i fill dels meus estimats pares, ell, Iscle Junyent Dalmases, ella, Antònia Vila Sivila, la meva infantesa transcorregué normalment fins als cinc o sis anys, quan vaig començar a anar a l’escola rural instal·lada al mateix poble.

Era aleshores l’escola de reglament, com eren totes, escoles pobres, en què la pobresa es traslluïa fins i tot en els punys planxats i rodons que lluïa el senyor mestre i que per manca de recanvi durant un mes seguit no se sabia si eren blancs o si eren negres. L’estada a l’escola era més rutinària que altra cosa, ja que recordo que cada nit de les vuit a les deu era el meu estimat pare qui, amb totes les de la llei, feia de verdader mestre.

Dels vuit o nou anys, i organitzada per un vicari que arribà a la parròquia de Castellbell, es formà una banda. Era una orquestra amb joves de nou a divuit anys de la qual vaig formar part durant tres o quatre anys, i, quan vaig saber una mica de solfeig, em van donar un clarinet amb el qual, amb tota la bona fe, feia tot el que podia. Això feu que comencés a freqüentar la rectoria, on llavors hi havia de senyor rector mossèn Joan, de majordoma l’Asunción, de vicari mossèn Pere i mossèn Agustí, el músic. Les contínues entrevistes a la casa rectoral feren que una vegada [a l’escola rural-parroquial] el senyor rector [em va demanar] si jo volia abraçar la carrera sacerdotal. No vaig decidir ni sí, ni no, ja que, respectuós amb el meu pare, li volia demanar parer a ell. Així ho vaig fer, i el meu pare, home d’un esperit liberal per excel·lència, incapaç de fer un tort a ningú, em digué que, no sent una cosa per a ell, ho deixava a la meva lliure elecció. Als nou anys, com es pot comprendre, prendre una determinació amb caire seriós és igual que demanar fruit a un plataner: tant podia haver dit que sí com que no. Mes, malgrat la inexperiència, un dia vaig demanar a mossèn Joan si els sacerdots es morien i, en respondre’m afirmativament, en sec vaig respondre-li que no. I heus aquí perquè en la revolta del 36 trobaren un capellà menys.

 

NOVA VIDA

Quan vaig arribar als dotze vam començar a parlar del meu futur, que, no havent pogut ser ni advocat ni sacerdot, havia de virar vers uns altres camins. I així ho férem.

En realitat, no sabia ben bé què escollir. En els meus primers anys havia anat en certes ocasions a ajudar un botiguer instal·lat a la mateixa Bauma i, com diu l’adagi, “de tot lo fet, sempre alguna cosa en queda”. De manera que en aquell meditar per on havia de decantar-me vaig escollir l’ofici de confiter.

 

A TERRASSA

Molt aviat vaig trobar la plaça que cercàvem. Fou a Terrassa, a la casa Piera, que tenien instal·lada la confiteria al carrer de la Font Vella. Anaven d’acord amb l’antiga casa Piera, fàbrica de xocolata i colmado, casa antiquíssima regentada per l’avi Piera, que era un home d’una honradesa indiscutible, catòlic fervent i arrimat en tot el que era antic, tot al contrari del futur hereu, en Pepet, que era més liberal però també un empedreït noctàmbul, el qual, conjuntament amb la seva madrastra, la senyora Antonieta, formaven la família de la casa Piera de la plaça Major, número 1.

En aquesta primera etapa hi vaig passar un any ben llarg, i després vaig ser traslladat a la segona casa Piera, del carrer Font Vella, on, regentada pel senyor Ventura i la senyora Carme, vaig començar a fer crema i tots els seus derivats.

Em recordo encara de l’antic encarregat Lluís, hi havia també en Marcet, en Salvador, etc. Em trobava en l’esmentada casa l’any 1909, època d’una revolta, una de les primeres que jo presenciaria, mes com que de la revolució no n’he de parlar deixem aquest episodi a part i continuem els passos de la meva vida a la terra.

 

A BARCELONA

L’any 1910 diuen que he deixat d’ésser aprenent i que ja puc anar de dependent, més ben dit, de fadrí, a qualsevol altre lloc. I, com si res, surt una casa de confiteria de primer ordre a Barcelona; la casa Vda. Llibre, establerta al carrer Fernando amb Rambles, i laboratori al carrer d’Arrepentides, número 1, avui tot desaparegut.

La meva residència durant aqueix temps de casa Llibre és a casa la meva tia Llorença, que m’acull al seu pis del carrer d’en Rull, número 4, 5è pis i sense ascensor. Agradable estada en tots els aspectes; res a dir jo d’ella mes ella sí de mi. No és greu, tanmateix, el greuge que jo li faig a ella.

L’Ajuntament de Barcelona té per costum celebrar les sessions municipals a les sis de la tarda, i així com ara la joventut fa els impossibles en perjudici fins i tot de la seva salut per tal de presenciar un partit de futbol, jo faig els impossibles en aquella època per no deixar-me perdre cap sessió municipal incloent-hi a voltes quedar-me sense sopar. És l’època d’homes com [Joaquim] Lluhí i Rissech, [Albert] Bastardas [Sampere], [Eusebi] Corominas [Cornell], [Ildefons] Sunyol [Casanovas], i molts altres. És aquell temps de la calç i el ciment, és l’època de [Josep Jorge] Vinaixa, Emiliano [Iglésias Ambrosio], [Juli] Marial [Tey], etcètera, i és allà on reconec l’equívoc de no haver escollit qualsevol carrera menys la que em dedicava. Ja és tard. Els penedits no podem tornar a Roma.

 

A PARÍS

Tot d’una, al començament del 1911, arribà a la Societat de Confiters una demanda de París demanant un oficial confiter per anar a treballar a casa d’un confiter català a París. L’oferta no es gaire suculenta i no entusiasma ningú, i encara menys si haguéssim sabut on anàvem. Però, en fi, d’això ja en parlarem.

Amb l’entusiasme dels meus divuit anys, amb un desig inaguantable de veure, de seguir, nou món, ho accepto en principi, no sense abans demanar l’autorització als meus estimats pares. El meu pare, que com ja he dit abans té un criteri propi, em respon que per la seva part no vol pas hipotecar-me les meves iniciatives, i com que suposa que jo he meditat bé les conseqüències d’aquesta empresa, que llavors semblava molt gran, em dona la seva conformitat. No em nega pas la meva bona mare la seva, davant de tot el que he relatat, mes bon xic més egoista amb aquella mena de cosa inèdita en una mare, no reposa ni un moment provant de fer-me recular en el meu primer projecte. Res hi pot, ni les llàgrimes d’ella, ni les de les meves volgudes germanes.

 

L’ARRIBADA

I aquell mes de març de 1911, emprenc el viatge a París. Sol, sense ni tampoc conèixer un borrall de francès. La consigna per trobar-nos a l’estació del Quai d’Orsay a París és que jo en arribar he de portar un mocador blanc a la mà esquerra. Arribo, executo la consigna i no veig ningú que em parli del mocador blanc. Encara sort que portava l’adreça d’allà on havia d’anar, i maleta i jo a dintre d’un cotxe tot ensenyant l’adreça al conductor del vehicle. Així vaig arribar al bulevard Sebastopol, a la barraca on anava encaixonat.

 

L’ESTADA A PARÍS

I dic barraca perquè no era altra cosa allò que havien anomenat confiserie. Hi havia dos senyors que ho regentaven, un i altre eren catalans: el senyor Borràs i el senyor Viader, un era emmaridat amb una senyora basca i l’altre era viudo. En arribar allà em vaig adonar que havia caigut en una enganyifa, i per pura sort hi vaig trobar un conegut meu que havia nascut al mateix poble que jo: en Ribera, fill d’una casa de pagès anomenada cal Xibiro. L’altre empleat de la casa era un asturià. Tots dos eren pròfugs i no sabien parlar el francès, eren allí gairebé per força. Tampoc el sabia parlar jo, i al cap de vuit dies de permanència a l’establiment començaren les discussions amb el senyor Borràs en demanar-li que a la nit tenia necessitat de sortir durant dues hores cada dia, de set a nou, per tal de poder anar a l’escola per aprendre el que no sabíem. Naturalment, crits i imprecacions creient que jo afluixaria la demanda, i com que no fou així, hagué de claudicar, i no tan sols per mi, sinó pels altres dos que s’ajuntaren a la mateixa petició. I així es marxava, en espera de la primera ocasió d’estripar-ho tot. Naturalment, l’escassa coneixença de totes les coses de París feia gairebé impossible intentar una cosa semblant, mes no hi havia cap altra solució. I el que havia de venir, i que amb molta paciència anava aguantant, vingué més ràpid del que prevèiem. Amb tot això havíem passat dos mesos. Havíem tingut cura d’haver-nos inscrit com a socis a l’Association des Pâtissiers de Paris (secció estrangera). Amb aquesta sola i per tant modesta força un bon dia, quan feia set dies que cada dia menjàvem mongetes cuites fetes set dies abans, vaig cridar el senyor Borràs i li vaig notificar que jo no menjava mongetes d’aquelles, no només aquell dia sinó cap més dia. El rebombori que s’armà aquell dia va no cal ni descriure’l, i encara sort que havia preparat els altres dos perquè aquell dia no diguessin ni piu, i així ho feren. El senyor Borràs no tingué més remei, doncs, que afluixar i liquidar-me, mes en arribar la senyora Borràs, una dona sense modals, carregada de vanitat i d’orgull, va voler prendre part en la saragata venint-me a trobar i dient-me que sabia que jo era un anarquista, i jo li vaig respondre que en aquell assumpte valia més que no hi prengués part ja que jo no havia tingut cap tracte amb ella i que, arribat el cas que fos anarquista, era d’aquells a qui no agradaven les mongetes agres. Acabà tot com tenia previst que acabaria. I al cap d’haver passat tres dies, el mateix feien els altres dos que s’havien quedat.

I ara comença la meva modesta heroïcitat en aquell gran i cosmopolita París de l’any 1911. El primer pas fou donat, per tant, a la Societat de Confiters per tal de saber si hi havia alguna plaça vacant; l’endemà mateix vaig trobar plaça nova i allí vaig anar amb la convicció absoluta que hi seria un dia i prou, mes els vaig fer un xic de llàstima i m’hi tingueren vuit dies. Com és molt natural, en no entendre’ns, em va passar el mateix en quatre llocs. Mes a la fi el lloc definitiu fou el Grand Hotel Continental, on vaig anar perfeccionant la parla i la feina. Hi havia en aquest hotel quaranta cuiners i el cap de personal era espanyol; allí menjàvem molt bé i érem bastant ben pagats. Fins al 1913 vaig ser a l’esmentat hotel, d’on vaig sortir el mes de juny del mateix any per anar a l’Hotel d’Arcachon per fer-hi la temporada d’estiu, on vaig estar molt bé durant juny, juliol, agost i setembre, i vaig retornar a París a primers d’octubre. Vaig estar un mes passejant i el mes de novembre vaig entrar al restaurant Lapérouse, situat als vorals del Sena i a prop de la Santé. Allí vaig estar tota la resta de 1913 i part de 1914, i allí em va trobar l’atemptat comès per Mme. [Henriette] Caillaux contra M. [Gaston] Calmette i també m’hi sorprengué la guerra del 1914, la declaració de la qual descriuré encara que no tingui gaire relació amb el que m’he proposat escriure.

 

LA GUERRA DEL 14

Encara retrunyien per París i per tot França els valsos i els sorolls d’aquells focs d’artifici que havien tingut lloc el 14 de juliol d’aquell any per festejar la presa de la Bastilla. Encara tothom se sentia cansat del trasbals d’aquells dies, quan la nova fatal de l’atemptat de Sarajevo arribà a París. Tothom s’adonà que allò portava aparellada la catàstrofe que havia d’esclatar i que ningú sospitava que pogués durar quatre anys. L’atemptat, doncs, fou la pólvora que encengué la tragèdia. París prenia tot seguit un aspecte ben diferent del que tenia; no hi havia declaració de guerra, però els grans bulevards foren encatifats de sorra i també les grans avingudes. L’aspecte era desolador i trist. Aquells dies molts dels homes destacats en la política feien treballs desesperats per saber si era possible evitar el monstre de la guerra. Un dels que defensaven amb més braó aquesta tesi era el líder del socialisme francès Jean Jaurès. Un fanàtic estudiant francès intentà reprimir-lo, i ho aconseguí, mentre l’il·lustre dirigent dinava en un restaurant del Faubourg-Montmartre, ben a prop de la redacció de l’Humanité, aleshores portaveu del socialisme francès. No calmà pas els ànims aquell acte criminal sinó tot el contrari, i mentre tot això s’esdevenia s’anava preparant la declaració de guerra.

I així fou. I aquell 4 d’agost França en pes prenia l’aspecte d’una nació abocada al drama, tot paralitzat, tot per la guerra, entusiasmes amb deliri, trens atapeïts de tropes i de tropes alegres, animades, cantant, escrivint als vagons el famós «à Berlin, à Berlin». Banderes franceses enllaçades amb altres de diferents nacions reclutant patriotes per a la guerra; en fi, un deliri d’entusiasme bèl·lic mai vist.

Al cap de quinze dies de començada la lluita, era repatriat a petició pròpia de retorn a la llar dels meus volguts pares. La meva absència havia durat tres anys i mig. I enmig d’aquest trasbals guerrer abandonava la nació francesa, a la qual he guardat sempre la meva simpatia conjuntament amb el respecte de què es feu creditora.

 

EL RETORN

La meva sortida de París la vaig fer, doncs, al revés del que havia estat la meva anada. En lloc de venir per Cervera i Portbou vaig preferir retornar per Irun i Sant Sebastià, amb la finalitat de conèixer aquestes ciutats, i també Saragossa, que no coneixia. I així ho vaig fer. Després d’haver visitat Saragossa, un matí vaig agafar el tren correu i, tot i que no recordo el dia, sí que recordo que aquell mateix dia i en aquell mateix tren el meu estimat pare, a qui havia avisat prèviament, es dirigia a Barcelona per venir-me a rebre. Recordo també que en el moment de deixar el tren a l’estació de Monistrol algú del públic em va reconèixer i corrents feren avisar el cap de l’estació que no donés la sortida al tren per poder avisar el meu pare, que ja havia pujat al mateix tren. De seguida ens vam trobar a la mateixa andana, sense pensar-ho ni l’un ni l’altre, amb la natural alegria de tots dos, i de la qual participaren totes les persones que hi havia a l’estació. No cal que descrigui l’emoció d’aquelles hores, puig allò de l’estació en va ser una petita part ja que poc després i a mig camí rebia als meus braços la meva bona mare i les meves estimades germanes, ja que algun benemèrit ciutadà des de l’estació havia corregut per advertir-les més ràpid. I aquest fou el meu retorn del primer viatge fet per pròpia voluntat a les terres, per a mi hospitalàries, de França.

 

JA SOM AQUÍ

Uns dies llargs de bon repòs a casa meva és la suite de la meva arribada. Mes en aquesta vida totes les coses bones no poden durar, i primer el temperament –els meus nervis–, i també la meva manera de ser no em permeten fer la vida de paràsit. El meu pare continua treballant a la fàbrica Vial fent de corronaire, o sigui, vestint els corrons de ferro de les màquines de filar de baieta i pell, feina que fa durant molts anys a la mateixa fàbrica. Decidim d’acord amb el meu pare proposar al senyor Vial de traspassar-nos la maquinària i provar d’establir-nos pel nostre compte. Mentre les gestions per aquest fet segueixen el seu camí, emprenc el viatge de diversos articles, feina que em plau i no va pas del tot malament. Mes com que les gestions abans empreses arriben a bon fi, molt a pesar meu l’he de deixar per posar-me al costat del meu pare per emprendre un nou ofici. I aquesta nova empresa, si bé no marxa pas malament, no dona pas ni de bon tros per a tots dos.

 

ELS FCC

En aquell temps es comença una gran obra de la qual es parlava feia molts anys. Són els treballs per allargar la via dels Camins de Ferro dels Catalans, o sigui allargar-lo de Martorell a Manresa per empalmar amb el Manresa-Berga. Com que és una companyia francesa l’encarregada d’executar aquests treballs, aprofito l’ocasió de conèixer la parla francesa per oferir-los els meus serveis. Després d’un breu examen soc acceptat i al cap de poc entro a formar part, doncs, dels empleats d’aquella companyia com a encarregat del magatzem.

Poc abans d’entrar en aquest lloc, havia complert el meu servei militar a Manresa i al batalló de Caçadors de Reus núm. 16 [a la caserna adossada a l’església del Carme de Manresa]; l’havia d’haver fet durant el temps que vaig ser a París però havia demanat pròrroga dues vegades. De totes maneres, aquest servei militar durà tan sols trenta dies ja que els excedents de contingent aleshores fèiem aquests dies de servei.

L’estada als FCC durà quatre o cinc anys, de la secció de Monistrol on començo passo a la secció d’Olesa i finalment d’aquesta a la de Manresa, on té lloc el final dels treballs.

 

EL MEU MATRIMONI

Som a l’any 1921, i després d’haver-nos relacionat durant sis anys amb la que havia de ser la meva esposa, decidim casar-nos. Teníem el projecte de fer-ho molt abans, mes cal fer constar que aquesta tardança a posar-ho en pràctica fou deguda a les desgràcies que malauradament prengueren per marc la família de la llavors futura esposa. En pocs anys desaparegueren un germà de dinou anys i el seu pare, i no sense haver malaltejat llargues i cruents temporades. Ramon es deia el pare i Gabriel, el germà. Per fi decidírem efectuar l’acte del casori el dia 11 de juny de l’any 1921 i ho férem a l’església de [la Sagrada Família de] la Bauma, o sigui, al nostre país natal [a Castellbell i el Vilar].

Aquells dies a la secció d’Olesa les coses a l’empresa no rutllaven gaire bé i la direcció prengué l’acord d’acomiadar diversos empleats i canviar-los per nosaltres, els de la secció de Monistrol.

Fet aquest trasllat, vam haver d’anar a viure a Olesa, i cal fer constar que guardem un gran record d’aquella estada a Olesa de Montserrat.

 

UN NAIXEMENT

Retornàrem a [barri de] la Bauma incidentalment per tal que la meva muller donés a llum, fet que esperàvem per a la segona quinzena de març de 1922; i així va ser, amb un part amb dificultats, el 29 d’aquell mes, no sense haver esgotat el calze de l’amargura tant per la mare com pel nadó. Una filla fou la nou nascuda, a qui malgrat tot aconseguírem també salvar. En foren els padrins el meu estimat pare i la mai prou alabada mare política, que li imposaren els noms de Margarida, Antònia .

 

LA POLÍTICA

Així anava transcorrent la nostra existència, amb calma i alegria, quan l’any 1922 es convocaren unes eleccions de regidors. Si bé no militava en cap partit polític, estava absorbit del tot pel problema del català, el qual, per mitjà de llibres llegits, havia acaparat del tot la meva atenció. Al poble no hi havia partits polítics per poder-hi militar, però com que dos anys abans havia sigut convidat a prendre part en un míting republicà a la ciutat de Manresa, els que feien de polítics pensaren en mi per presentar-me en candidatura. No cal pas negar que era el meu somni daurat. La política m’atreia, i sense que el meu nom fos encasellat en cap partit, ho vaig acceptar i vaig triomfar.

I cal fer constar que la política amb honradesa és del més humà i bo que existeix.

Naturalment, en ser regidor d’un poble com aquell, que sempre havia estat constituït per pagesos, el que no ho és, i tenint sobretot més o menys formació política, mana, governa, i puc assegurar que és del més distret que hi ha. I sobretot quan el secretari, més viu, no es pagès i en fa. Aquest era el cas de Castellbell i el Vilar, poble disseminat amb cinc barriades i amb uns cinc mil habitants.

 

UNA ACTUACIÓ

Així va començar la meva vida política, a la qual em vaig lliurar ja per sempre més en cos i ànima. I estic convençut que, per debutar, era i és una cosa ideal fer-ho en un poble com el meu. L’alcalde de sempre era en Jaume Moncunill [Gall], propietari [del mas del Gall]. Alguna vegada ho havia estat un altre propietari [del mas del Puig], en [Valentí] Puig [Sallés]; i la resta de regidors gairebé tots eren pagesos i algun botiguer. Als uns els interessava que les collites anessin bé i als altres, que llurs pagaments a l’ajuntament fossin com més baixos millor. A la constitució d’aquell ajuntament fou elegit també alcalde el mateix senyor Moncunill, primer tinent d’alcalde el propietari [del mas dels Abadals] senyor [Isidre] Buguñà [Erola] i a mi em va tocar la segona tinença, però com que el senyor Buguñà també volia ser alcalde, en no ser-ne no va comparèixer mai. El senyor Moncunill també sempre estava absent, i per aquestes circumstàncies jo estava en funcions d’alcalde.

A les primeres sessions, que eren de tacte, només de veure com es desenvolupava tot allò vaig adonar-me de la desorganització qui hi regnava. Per exemple, no era possible saber mai com s’havien liquidat els pressupostos, ja que el secretari [Joan Grau Vila] feia una barreja dels seus diners amb els que cobrava. Vaig demanar per què no es nomenava un interventor i em van contestar que no n’hi havia cap necessitat. No obstant, es va nomenar interventor el senyor Josep Rovira [Marsal]. Cal fer constar que a cinquanta quilòmetres de Barcelona i a catorze de Manresa, mancada de telèfon, no hi havia cap mena de guàrdia per mantenir l’odre. Mes un any després, hi havia telèfon a totes les barriades, hi havia mossos d’esquadra i s’acabaren els robatoris a les nits. Tampoc no hi havia aigua i vam començar els treballs per fer-ne la instal·lació, treballs que quedarien paralitzats per uns fets que quan arribi el seu torn relataré.

 

ENCARA MÉS COSES

I encara més coses. Totes les que he tingut la sort d’anar descrivint eren arrencades per mi i per un bon company que tenia força noció del temps que vivíem i que per cert, sense ofendre ningú, no era pagès: era el bon amic Casimir [Ros Gost]. Era l’any 1923, s’apropava la data de l’11 de setembre i en presentar una proposició perquè una comissió es traslladés a la capital per fer ofrena de flors al monument d’en Rafael Casanova, el secretari, amb la seva bonhomia, em demanà què havia fet aquest minyó! No era pas tot sol, ja que, de fet, dels que estàvem reunits, n’hi havia quatre que no sabien de qui ni de què parlàvem. I com que aquells dies tots tenien feina a les vinyes, em varen nomenar a mi per fer l’ofrena en representació del consistori i també un benemèrit ciutadà català mil per mil que, molt satisfet, acceptà la missió: era en Pau Ribas. De fets i anècdotes per l’estil, faríem inacabable aquesta ressenya, i més quan havia sortit de regidor en aquell ajuntament un desequilibrat de qui no vull pas perdre temps ni embrutar papers parlant-ne, ja que ni ell, ni la seva actuació particular, ni política, val la pena. A més, vull deixar ben clar que aquest abominable ciutadà fou el culpable que l’any 1936 el poble de Castellbell i el Vilar hagués de presenciar la mort violenta de nou ciutadans, bons tots ells.

 

AQUELL SETEMBRE DE 1923

És del domini públic el que succeí l’11 de setembre d’aquell any 1923. Pocs dies després es proclamava dictador, amb el suport de les forces militars i d’algun altre partit polític, el general Primo de Rivera, una de les primeres mesures del qual va ser destituir els ajuntaments i nomenar-ne altres per decret. Aquesta destitució fou portada a terme en aquell poble per un caporal de la Guàrdia Civil del veí poble de Sant Vicenç de Castellet. Ens cridaren a sessió extraordinària i, una vegada allí reunits, el caporal ens digué, i no en català, que la nostra missió estava acabada i que podíem fer lliurament del que tinguéssim que fos propietat de l’ajuntament: insígnies, etcètera, i que podíem retirar-nos.

En insinuar-li que teníem problemes pendents de resoldre i que era llàstima deixar-los així, cosa que la superioritat hauria d’haver tingut en compte, i que, per tant, havíem de fer constar la nostra protesta, digué: “No puedo aceptar protestas de ustedes de ninguna clase y, es más, si dentro de quince minutos no han abandonado la casa saldrán con todo mi sentimiento por el balcón”. D’aquesta manera quedaren interrompudes una sèrie de solucions a alguns problemes, un dels quals era la portada d’aigües a domicili i que el nou consistori, nomenat després, portà a terme.

 

CONSEQÜÈNCIES

Tots aquests fets més tard o més d’hora tenen les seves conseqüències, i més encara quan us trobeu davant de certa gent que, coneixent la vostra manera de pensar i de sentir, valent-se de la seva superioritat us obliguen a fer coses que desdiuen de la vostra manera de pensar.

Jo havia comprat, abans que esdevinguessin aquests fets, un cafè a la mateixa barriada de la Bauma en un edifici propietat del fabricant. Aquest fabricant tenia un gerent anomenat Serra, esbirro mil per mil i que era el que feia i desfeia tot el que li venia de gust per escabrós que fos. No era pas jo l’home indicat per servir-lo en tot allò que a ell li semblava que perquè tenia aquell cafè l’havia de servir com un lacai, i procedir d’una manera indecent que repugnava la meva consciència i la meva manera de ser. I succeí el que havia de succeir. Una de les topades més serioses va ser en ocasió d’un sopar que van oferir a tots els que havien servit a l’Àfrica amb motiu del desembarcament d’Alhucemas. Em cridà i em va dir que havíem de fer propaganda perquè aquella diada fos un èxit. I li vaig haver de confessar que no compartia la seva opinió i que jo considerava denigrant que un èxit militar es pagués, a aquells que l’havien realitzat, amb un sopar. I així fou fet, tal com li havia dit: en lloc de fer propaganda vaig fer tot el que vaig poder perquè hi assistissin el mínim de persones possible. Naturalment no fou del seu grat i no tingué altra pensada que enviar-me la força dels Mossos d’Esquadra –no en nom seu, sinó en nom de les autoritats–, aquella mateixa força que poc temps abans jo havia aconseguit portar al poble, per prevenir-me que si persistia en aquella actitud prendrien mesures contra meu.

Serien llargues de relatar les conseqüències que la meva actitud, el meu criteri, em reportaren del cara a cara del petit i mal intencionat cacic de la barriada de la Bauma. Contaré tan sols la darrera, que fou la que feu vesar el vas d’aigua ja per cert ben replè.

Al cafè abans esmentat hi havia de sempre una porta que donava a la sala d’espectacles, porta que per cert era convenient que hi fos per si era el cas d’algun incident. Sense previ avís, un bon dia envia el paleta, per sorpresa general nostra, a treure la porta i a tapiar-la. Ni una protesta sorgí per part meva, mes sí que vaig emprendre el camí únic que em pertocava emprendre. Abans d’aquesta salvatjada, ja havia comès el crim de traslladar-me del despatx on era i m’havia fet anar al blanqueig com un vulgar peó. Abans de portar a la pràctica el que moltes i diverses vegades havia planejat, vaig optar per anar a Barcelona a visitar les amistats que hi conservava per tal de canviar d’aires. Per altra banda, també volia buscar un comprador per a aquell cafè i sortir d’aquell lloc on m’anaven empenyent dia rere dia a l’atemptat o bé a una situació difícil. Finalment vaig aconseguir el que volia i un bon dia 27 de gener de 1927 deixava Castellbell i el Vilar per la capital de Catalunya.

 

 

A BARCELONA

Aquell mateix dia 27 vaig arribar a Barcelona acompanyat d’en Josep Aloi [Farreny], àlies Petit, i ens instal·làrem al carrer de Rosselló, 410 3r 1a. Jo havia trobat feina, facilitada per Monsieur Maury, a la societat General d’Aigües de Barcelona, i havia de començar el 2 de febrer d’aquell any 1927. I avui, 18 de novembre del 1950, quan estic escrivint a poc a poc tot el succeït, encara estic si no al mateix emplaçament, sí a la mateixa casa. I quina diferència de clima i quin comportament i quina mena de tracte més diferent. Em sembla que torno a viure de nou, em trobo deu anys més rejovenit, ja no és aquell viure neguitós de pensar què faran, què diran, ja sembles més ocell de bosc. Ningú et mana coses abruptes, ningú et diu fes la teva feina ni fes-te ençà ni fes-te enllà. I et fa un efecte que ets més lliure del que realment ets.

Al cap d’uns dos anys provem fortuna instal·lant una petita i modesta granja a l’avinguda Gaudí, que al començament va funcionar bé. És un petit episodi que en no ser gaire interessant no valdria la pena de parlar-ne, però com que va lligat amb el que anirà venint, és per això que em veig obligat a parlar-ne. I amb aquest passatemps, arriba allò desitjat i allò pel que també havia posat el meu gra de sorra.

 

LA SITUACIÓ A ESPANYA

Som de cop i volta, no sense molts dolors i amargures, al final d’aquella dictadura de Primo de Rivera. Uns herois a Jaca intenten enderrocar la que ha de caure poc temps després, mes no segueixen tots els compromesos i en Galán i Garcia Hernández són afusellats. A la nostra terra tot va removent-se; Macià, fa anys exiliat, retornarà, intel·lectuals de Madrid i Catalunya signen un pacte, els polítics també signen el de Sant Sebastià, que més tard resultarà catastròfic, ja que alguns dels signants no faran honor a la seva signatura.

Tot d’un cop, Primo de Rivera perd la confiança d’Alfons XIII i l’home, acorralat pels mateixos militars, fuig a París, on morirà un any després en el més ignominiós dels oblits. No soc partidari ni remotament de la seva obra ni dels seus procediments, però he de reconèixer que el tracte que se li va donar en aquell temps és propi dels seus amics d’armes.

En Dámaso Berenguer, general i un d’aquests darrers de qui he parlat, assumeix la presidència del consell de ministres. Els seus esforços gegantins per redreçar la carcassa d’aquesta Espanya que es veu a caure d’una manera vertical i la seva bona voluntat per evitar que es perdi el que ja està perdut, bé prou que es noten arreu, però res valdrà, ni els nous programes ni l’amnistia ni els bons intents, res. El que està escrit no tornarà enrere, és el destí d’una monarquia desacreditada, corcada en tots els seus estaments, que en la seva hora no ha sabut situar-se al lloc on s’hauria d’haver situat. No hi ha salvació possible. A darrera hora li fallen tots els puntals amb què comptava. Sanjurjo, amo absolut de la Guàrdia Civil, esdevé general de la covardia, els polítics monàrquics esdevenen republicans de darrera hora i tota l’estructura alfonsina, d’una manera estrepitosa, s’enfonsa sense salvar-se res. I quan el remei és inútil, tan sols un únic monàrquic, el Conde de Romanones, se sent amb coratge de dir el darrer adeu al seu rei i a la seva família.

 

A CATALUNYA

Com ja dèiem abans, la nostra terra no ha quedat pas enrere durant aquest any de govern Berenguer en què hom ha pogut anar obrint centres, reorganitzant forces i en Macià, d’una manera triomfal encara que d’incògnit descobert, ha pogut tornar a la seva terra per la defensa de la qual s’havia hagut d’exiliar.

El govern Berenguer per congratular-se amb l’opinió pública, creu ell, convoca unes eleccions municipals. La campanya és intensa i, per l’entusiasme que de seguida desperta, es preveu la riuada que s’ho emportarà tot. Arreu es presenten candidatures republicanes (potser fins i tot massa); a Catalunya s’intenta fer una coalició amb la nova Esquerra Republicana, acabdillada per Macià i Companys, amb Acció Catalana, que acabdillen D. Amadeo Hurtado, Bofill i Mates, etcètera.

Aquests, sense engruna de visió política, refusen el convit i presenten candidatura a part, i naufraguen amb totes les de la llei. Això dona motiu a alguns regidors de la Lliga i altres del Partit Radical. No cal dir que en aquella època no ha sortit encara el nom comunista.

En Companys, amb un grup d’homes decidits, s’apodera de l’Ajuntament i en Macià fa el mateix al Palau de la Generalitat. És el 14 d’abril de l’any 1931. Acte seguit es proclama la República Catalana. És una jornada de crits, d’entusiasme indescriptible (potser massa entusiasme) que després de poc servirà, perquè aquest entusiasme porta aparellada una sèrie de perjudicis que més tard tots pagarem.

 

A MADRID

Com a Barcelona, en plena eufòria, enmig d’un entusiasme indescriptible, és proclamada la República i constituït un govern que presideix el fins aleshores monàrquic D. Niceto Alcalá-Zamora. També formarà part d’aquest govern en Maura fill. A Madrid i a províncies passen fets que a Catalunya s’han pogut evitar. Allà han començat, per celebrar aquest esdeveniment, a cremar algunes esglésies, però deixant a part aquest episodi, la República, tant allà com aquí, ha vingut sense dolors, com si diguéssim en safata. El fet d’implantar-se un nou règim tal com havia succeït sembla que hauria hagut de portar en els homes directors d’aquells dies un immens desig de col·laborar estretament en l’obra, per fortificar-la, donant temps a elaborar les lleis per les quals el nou Estat s’havia de regir. Però desgraciadament no va passar res d’això; la pugna entre els dirigents, si bé en el primer moment no esdevé pública i cruel, és sorda però intensa. Els primers dies una ensopegada força seriosa sorgeix respecte de Catalunya. Macià ha proclamat la República i, com jo trobo natural, els ministres de l’Estat central troben incompatible una cosa amb l’altra. Macià, però, també sabia que ho feia per desfer-ho quan ho manessin, i així passà. L’assumpte aquest quedà arranjat tal com havia d’ocórrer, mes no hi quedaren pas els altres ni els que anaren sorgint, promoguts gairebé tots per les dretes, que pel bé del país no saberen resignar-se a perdre tot allò que a dreta llei havien perdut. I els homes de la República, en lloc de donar rèplica a un enemic fort i ben organitzat amb una unió d’aquelles indissolubles i deixant a part interessos de partit i particulars, obraren de diferent manera. Les apetències de ser ministres, de manar i de voler-se veure amb aquests importants càrrecs els portaren a organitzar diversos partits, no pas per millorar res, sinó tan sols per haver-hi un cap més. I mentre estaven discutint entre ells aquests detalls, l’enemic assajava ja la primera punyalada a la jove República.

I som al 10 d’agost de l’any 1931. Sortosament la prova fracassa, mes també fou un fracàs la feble defensa que es feu per part del govern de la institució republicana. I així podíem veure com al cap de poc temps el promotor d’aquells fets s’escapava amb tota tranquil·litat de la presó on passava temporada. Amb aquest botó de mostra i refent un xic la memòria, crec que hi ha prou relat d’aquella temporada. Bé prou que la relació que anirà venint m’obligarà en poc o en molt a trobar-me en els mateixos comentaris.

 

TAMPOC ANÀVEM BÉ

Algú podria dir si això s’hauria de publicar volent que siguin unes memòries particulars meves, ja que en introduir tants fets polítics potser s’aparten d’això. Mes he de confessar que el fet de ser part integrant en poc o en molt de tots aquests fets fa que forçosament n’hagi de parlar. I dèiem que ací no anàvem pas bé perquè les mateixes lluites de grups anaven minvant el prestigi de les institucions del nou règim.

L’esquerra catalana, amb en Macià i Companys, no deixava pas de passar maldecaps a causa de les diferències de procediments i de criteris que integraven el partit. Per una banda, Estat Català, amb l’Honorable Macià al capdavant, si bé en realitat era una minoria volia i aconseguia imposar-se en moltes ocasions. Macià, que als primers temps era l’ídol i l’esperança del poble, no hauria pres a voltes algunes de les decisions que prenia, mes com que es trobava sempre encerclat per Aiguader, Gassol, Dencàs, Badia, que formaven l’estat major d’Estat Català, no podia actuar amb tota llibertat d’acció i aquest fet li anava cada dia minvant prestigi.

Per altra banda, un grup bastant nombrós d’homes, amb qualitats indiscutibles i bastant intel·ligents, com Lluhí, Casanovas, Tarradellas, Comas, Humbert Torres, Casanellas, Tudurí i molts altres, preveien feia molt temps on fatalment ens havia de portar a tots el sectarisme d’Estat Català. Prèviament havia estat concedit a Catalunya l’Estatut, del qual no havia parlat però ho faig ara que parlo d’Estat Català.

L’Estatut, de la manera que havia estat redactat, resultava molt desfigurat tal com havia estat aprovat. I no cal pas relatar la lluita que havien hagut de sostenir a Madrid tots els diputats catalans per arrencar-lo de la incomprensibilitat de les patums del Govern de la República. De moment l’Estatut no ens dona la facultat de regir l’Ordre Públic, i jo si escric això és per fer constar el col·lapse decisiu que l’Orde Públic ens porta als destins de Catalunya.

Figurava a la conselleria de Governació en [Josep] Dencàs [Puigdollers], un home per a mi inepte per a aquestes altures, i fou ell qui organitzà el servei policíac. I això, igual que ara en el temps que vivim per obtenir un càrrec públic qualsevol hom ha de ser de la Falange Espanyola, quan ens donaren l’Ordre Públic havien de ser forçosament d’Estat Català, i era natural que, tenint aquest carnet, qualsevulla, per mals antecedents que tingués, ingressés tot seguit a la Policia. El resultat fou que va quedar un cos d’agents que, salvant rares excepcions, fou denigrant, no només per al partit, ni per a Estat Català, ho fou per a Catalunya.

I ja tenim l’Ordre Públic. Entretant es convoquen eleccions de diputats a les Corts per Madrid, i aquells dies es convoca una vaga de tramvies. La candidatura ha estat composta per cabdills d’Estat Català; el primer nom és el del sempre Honorable Lluis Companys. La resta, no crec que mai més vegi una candidatura tan desastrosa com aquella, bons minyons tots tal vegada, però incapaços de saber ni tan sols quina era la seva missió a Madrid. Per una banda, hi havia la tragèdia de l’anomenada candidatura i per l’altra, la vaga de tramvies. En Dencàs, sense gens ni gota de visió política, en aquell moment en comptes d’arranjar o mirar d’arranjar la vaga amb procediments persuasius, i sense encomanar-se com diríem ni a Déu ni als sants, treu els tramvies al carrer guiats, diu ell, per escamots i policies del nou Ordre Públic, tasca que hauria hagut d’ésser portada a terme per l’autoritat militar.

Resultat d’aquesta tan seriosa ensopegada va ser, per una banda, el triomf de les dretes capitanejades per Gil Robles i, per l’altra, la tragèdia que plana a passos de gegant sobre el cel d’or i la terra sàvia de Catalunya.

 

GOVERN DE DRETES

I com es lògic, davant d’aquest triomf dels partits de dretes, el president de la República encomana de formar govern als representants de les dretes. Com que aquest lapse de moment no afecta directament Catalunya, ací tot continua igual, no sense per això que les relacions entre Catalunya i Madrid es posin cada dia més tibants. Gil Robles s’instal·la al ministeri de la Guerra. Lerroux arriba a satisfer per fi les seves apetències i el govern format per unes, podem dir-ne, patums de dretes com Samper, Rocha, etcètera fan esclatar el temporal que, tot i previst, fa sensació fins i tot arreu del món.

 

LA GENERALITAT

Quan aquesta tempesta esclata, regeix la presidència de la Generalitat l’Honorable Lluís Companys, el qual, a la mort del plorat primer president Francesc Macià, ha estat nomenat per ocupar aquest càrrec.

I permeteu-me que aprofiti aquesta coincidència que l’ocasió em dona per retre homenatge al traspassat president. Pocs seran els homes que políticament hagin gaudit de la popularitat, de l’afecte i del respecte de què gaudí Macià a Catalunya. Arreu on va és l’entusiasme delirant de la multitud enfervorida que li agraeix el fet d’haver renunciat a ser militar per defensar Catalunya. És arreu que rep les proves sinceres de la confiança que en ell té dipositada tot un poble. Si durant el seu mandat hi ha hagut errors, el poble no els acusa a ell, no obstant, a poc a poc minvaren, i així ho hem de reconèixer, aquelles coses apoteòsiques de les quals fins aleshores havia estat objecte. I pocs dies abans d’aquell Nadal de l’any 1933 es posa malalt i en pocs dies, malgrat la intervenció de la ciència, la malaltia acabà amb ell per sempre més.

La seva mort ha estat de les més sentides que ha tingut Catalunya; mes Déu en aquests moments l’ha premiat per tota la seva obra honrada i no ha volgut que veiés la tempesta que entre uns i altres estava a punt d’esclatar a Catalunya.

 

ELECCIONS MUNICIPALS

Aquell mateix any 1934 el mes de gener tenen lloc unes eleccions municipals, i la campanya és, com sempre, renyida. Es presenta la Lliga [Catalana] de bracet amb l’extrema dreta, els radicals [Partido Republicano Radical] i Esquerra Republicana conjuntament amb Acció Catalana, i socialistes catalans [Unió Socialista de Catalunya].

Aquesta candidatura va encapçalada pel prestigiós Carles Pi i Sunyer, seguit de vint-i-cinc noms més entre els quals hi ha el meu, motiu pel qual, com he dit abans, em trobo implicat en aquests assumptes. Bé, doncs, aureolats pel triomf d’aquelles darreres eleccions de diputats, les dretes se les prometen molt felices, però pateixen el desengany més enorme de tots els anys de la seva actuació.

La candidatura d’Esquerra surt triomfant per cent seixanta-dos mil vots, i per minories surt la Lliga, els carlins i quatre radicals. En constituir-se aquell Ajuntament que, ho puc dir i ho dic, és els més honrat que han tingut els ciutadans de Barcelona, és nomenat per aclamació Carles Pi i Sunyer, i jo quedo designat conseller delegat al Districte X [Districte de Sant Martí].

Mes, com he dit abans, les intrigues i les ambicions de comandament no tenen entranyes i allà on arriben, sense miraments de cap mena, ho destrueixen tot. L’Ajuntament s’ha constituït. De moment tothom es posa a treballar, però ben aviat es veu marcada en la persona d’un regidor l’ambició d’en [Vicen] Bernades [Viusà], que per tal d’intervenir en la comissió d’Hisenda comença a trobar anomalies en el si d’altres regidors, com són [Jaume] Serra i Húnter i [Emili] Granier [Barrera].

No se surt pas amb el seu propòsit, puig que Pi i Sunyer ha vist la maniobra i Hisenda la té ell conjuntament amb Ferran Boter [Mauri]. Així va marxant tot amb el beneplàcit de Barcelona, ja que, com he dit abans, feia molts anys que no havien regit els interessos de la ciutat, ni un alcalde, ni un Ajuntament com aquell. Llàstima que el mateix any 34 i el mes d’octubre esclatà la tragèdia número 1.

 

LA TRAGÈDIA NÚMERO 1

Arriba finalment aquell famós 6 d’octubre en què el triomf de les dretes ha donat un govern ultradretà. Naturalment que la posició del Govern de Catalunya esdevé de cop i volta, si no insostenible, sí crítica in extremis. No fora ni hauria estat gens falaguer que un president de la Generalitat, i més un senyor Companys, es veiés obligat a acompanyar un Gil Robles per exemple donat el cas d’una visita oficial. Qui sap si, però, amb una bona voluntat tot això s’hauria superat. Jo crec que sí. El que per exemple era insuperable era la posició del president en aquell moment. La desgraciada actitud del grup d’Estat Català, que temps ha treballaven per desprestigiar Companys i havien arribat fins i tot a la denigrant actitud de foradar a trets el seu retrat en algun centre, un dels quals era el famós del carrer de les Corts, es feia insostenible dia rere dia. Que Estat Català preparava ja de temps l’atzagaiada del 6 d’octubre ho proven els flamants uniformes que lluïen aquell dia els germans [Miquel i Josep] Badia [Capell] i el flamant general Dencàs, i per si això no fos poc, la fugida que temps ha tenien preparada per mitjà d’una mina que anava des del Govern Civil fins a la Barceloneta.

Per altra banda, els capdavanters dels miners d’Astúries, no conformant-se d’haver perdut les eleccions, preparaven un moviment revolucionari que feien esclatar un dia o dos abans. Davant d’aquests dos fets consumats, el govern català, i encara menys el president Companys, no es podien quedar de cap manera amb els braços creuats. Forçosament es veia obligat a una actuació que amb tota seguretat no entrava ni remotament en els seus plans i s’hi trobava obligat molt més per la situació interior de Catalunya, que Badia i Dencàs havien compromès i complicat, sense cap mena de responsabilitat per part seva ni haver sospesat ni un sol moment què representava tot allò que ells i només ells obligaven el president Companys a executar. Bona prova és que es passaren tot aquell dia sis fent reunions i conferències i fins ben cap al tard d’aquell dia sis no es decidiren a proclamar la República Federal.

 

LA REPÚBLICA FEDERAL

I la fi d’aquesta República Federal fou molt pitjor que la de la República Catalana. Hom tenia previst el final tràgic de tot aquell castell de focs artificials, i bona prova que ho tenia previst és que aquell mateix dia sis cap a la tarda hom rebia la convocatòria per a una sessió extraordinària que havia de tenir lloc a les deu de la nit a l’Ajuntament.

Home disciplinat, home de partit, vaig acudir a la convocatòria no sense haver-me acomiadat de l’esposa, fill i filles, i també de totes les amistats que vaig poder trobar en aquella vetlla.

L’espectacle d’aquella sessió, si no hagués estat per les conseqüències tràgiques que hom preveia que havia de reportar a Catalunya, era grotesc, més aviat d’opereta. A les onze tingué lloc la convocada sessió. Presents tots els regidors de la majoria, Lliga i carlins, els quatre radicals –més ben dit, tres, ja que mancava en [Pere] Domènech [Seriñana]– i enmig d’un silenci sepulcral, l’alcalde Pi i Sunyer, amb veu serena, demanà al Consistori d’adherir-se a l’acord del Govern de Catalunya pres poc abans, que no era altre que la proclamació de la República Federal.

Com es pot suposar, hi votàrem a favor la majoria i en contra, les minories. Anècdotes d’aquella nit, moltes i suculentes totes. Tothom se sentia valent, començant per en [Antoni] Vilalta [Vidal] i acabant per Granier Barrera. En veritat, salvant rares excepcions, la majoria d’homes dels allà presents no ho semblaven.

En Vilalta havia arribat amb un màuser i ho volia arranjar tot; en Granier anava fregant-se les mans de satisfacció tot cridant que ja eren tots nostres mentre retrunyien a la plaça de la República les descarregues dels Mossos d’Esquadra contra les forces de l’exèrcit i la seva resposta amb canonades, tot i que cal dir la veritat, sense mala intenció.

Els que prevèiem tot el que anava succeint, com Pi, [Ramon] Duran Reinals, [Amadeu] Hurtado [Miró] i altres, manteníem la mateixa serenitat que al començament, no així molts altres com en Vilalta, que començaven a amagar màusers, pistoles i fins i tot s’amagaven ells i tot. I mentre Badia i Dencàs tranquil·lament s’escapaven, la República Federal donava per acabada la seva actuació a les sis de la matinada d’aquell diumenge 7 d’octubre amb la detenció i empresonament de tot el govern de la Generalitat i alguns diputats i de la majoria de l’Ajuntament, menys el valent del Vilalta que havia marxat disfressat de metge en una ambulància. Segurament que si hagués anat tot com ell es pensava hauria estat nomenat general de l’exèrcit català fent colla amb en Dencàs i Badia. Allò del màuser s’hauria cotitzat. I, com deia abans, tots els altres sense ell i acompanyats per quatre soldats i un caporal camí de capitania general.

 

CAPITANIA GENERAL

El trajecte per la Via Laietana fins a capitania no fou pas un passeig falaguer, ja que el tiroteig no parava, i encara sort que els soldats que portàvem no respongueren al convit que en altres llocs els feien. La nostra arribada a capitania és d’aquelles que cal recordar i que, per tant, no s’obliden. S’havia de veure per constatar que tota la fòbia anticatalana es trobava representada allà aquella matinada. Cap dels reunits, que no eren pocs, es mostraven tal com eren, rabiosos, incultes. Un agafà en [Jaume] Casanovas [Maristany] insultant-lo, però l’insultat respongué amb coratge de català amb un “visca la República”. Un altre insultà en [Bonventura] Gassol [Rovira] i si no hagués sortit oportunament a la balconada el general [Domènec] Batet [Mestres], ordenant amb un crit de comandament que ens deixessin entrar, allà en només cinc minuts més hauria passat el que fins aleshores tothom temia.

I per fi entràrem a capitania deixant el carrer als energúmens que moments abans ens havien dedicat una tan cordial arribada. L’entrada al saló de capitania fou també de les que tota la vida hom recorda. El general Batet ens rebé personalment i en trobar-se davant per davant amb el president de la Generalitat li digué: “Re………ons, quina nit”, i acte seguit engega un discurs parlant del sol que ens il·lumina, però el president l’interrompé dient-li: “General, no hem vingut aquí per escoltar discursos, si hi ha altra feina per fer, podem anar per fer-la”. Batet respongué que era sensible puig que ell havia tingut baixes, i el president el tallà, sec, dient-li que també n’havia tingut ell. I acte seguit començaren els treballs per actuar en consell sumaríssim, cosa que quedà en suspens pels volts de les tres de la tarda. El primer a fer declaració fou el president, seguit de Joan Casanovas, Lluhí Vallescà i Gassol. Durant aquest temps se’ns permeté a tots telefonar a les nostres famílies; per cert, que en fer-ho jo als meus i parlar amb el meu fill, que aleshores tenia aproximadament deu anys, no trobà altres paraules més encertades que dir-me: “Escapi’s, home”.

No fou pas ben tranquil·litzadora la nostra estada a capitania durant les hores que hi estiguérem, ja que al voltant de les onze del matí, sense que ningú hagi pogut esbrinar mai d’on vingué, un nodrit tiroteig vingut de fora i en direcció allà on érem truncà l’aparent tranquil·litat que hi regnava, tant que, apaivagat aquest incident, havíem perdut l’amic D. [Benet] Mori [Ballester], que després trobaríem amagat al dessota d’una taula.

Devien ser les tres de la tarda d’aquell mateix dia quan foren canviades les ordres i per mitjà de dos autobusos fórem traslladats al vaixell Uruguay.

 

L’URUGUAY

Al port, a la banda on hi havia ancorat aquest vaixell, en aquella època hi havia un destacament d’aviació que, en no haver-los notificat la nostra arribada, ens van rebre amb un nodrit tiroteig que de miracle no passà del consegüent espant.

Una vegada passada la llista i convenientment registrats fórem instal·lats en les diverses cabines de l’esmentat vaixell. En honor a la veritat haig de fer constar l’admirable serenitat de què tothom férem gala, només el bon home del D. Mori se’ns va posar a plorar com un infant, el qual, naturalment, davant de les nostres explicacions, recobrà la calma perduda. Aquell mateix diumenge a les onze de la nit ens fou servit un sopar fred que tots, sense tenir en compte si era bo o dolent, senzillament devoràrem, ja que havíem estat vint-i-quatre hores sense menjar.

Plàcidament s’anà desenvolupant la vida a bord, talment com si estiguéssim realitzant un llarg viatge marítim, amb la sola diferència que de tant en tant sovintejaven les visites familiars i també les del jutge instructor general [Sebastián] Pozas [Pereira].

Dies després fórem traslladats al Ciutat de Cadis i, com és natural, aquest trasllat causà un certa inquietud ja que ningú sabia ni s’arribava a imaginar el perquè d’aquell trasllat. Mes res de nou es produí, i al cap d’un temps tornàrem a les nostres antigues habitacions de l’Uruguay. Mentrestant, la concurrència havia anat augmentant, i havíem tingut entre nosaltres el senyor Azaña, Luis Bello, i altres que en aquest moment no recordo.

Entrats en aquesta residència marítima el dia 7 d’octubre de1934, en sortírem el 19 de febrer de 1935. Entretant, la Generalitat era regentada per en [Joan] Pich i Pont, que ostentava una sèrie de càrrecs amb els quals no havia somiat mai, i com a tal ens va fer una visita al vaixell per explicar-nos tot l’interès que es prenia per nosaltres.

Una de les angúnies fortes d’emoció passades en aquest captiveri fou la pena de mort dictada contra l’amic i comandant [Enric] Pérez Farràs en el començament de la nostra estada, mes en saber-se la commutació de la pena, vam recuperar la tranquil·litat. I així retornàrem per un breu temps a la nostra vida quotidiana.

 

VIDA ORDINÀRIA

El retorn a les nostres llars i a la nostra feina quotidiana fou cosa obligada, mes la tranquil·litat era aparent, ja que constantment seguíem les incidències de la política espanyola i de més a prop, de la que a Catalunya es referia. Tots i cada un de nosaltres teníem el pensament fix en els companys que formaven el Govern de la Generalitat, arrencats una nit d’hivern de la nostra companyia a l’Uruguay i traslladats per ser jutjats a la capital d’Espanya. I així transcorregué l’any 1935, sent jutjats i condemnats i traslladats per tal de seguir condemna al penal del Puerto de Santa Maria. I, com de costum, arribà aquell any l’onze de setembre, i per tal de retre homenatge a Rafael Casanova havíem convingut sortir de la redacció del diari La Humanitat tots en comitiva portadors d’una monumental corona. Així ho férem, mes quina no seria la nostra sorpresa quan sense previ avís ens veiérem atacats d’una forma violenta per un estol de policia anticatalana que repartí cops sense miraments a tort i dret. Els desencerts de la política central anaven multiplicant-se un darrere l’altre. El poble, amb una unanimitat sense precedents, demanava justícia i llibertat per als empresonats, que no eren pocs. Després de tot el que passava, es preveien unes eleccions generals, i per fi arribaren; havíem profetitzat de quina manera es farien les candidatures, que, a més de retornar la llibertat als empresonats, van ser també causa d’alguna tragèdia. Les discussions per fer les llistes de diputats foren llargues i laborioses i quan uns eren partidaris d’anar al cos electoral tots sols, uns altres, que fórem més, volguérem establir una candidatura popular.

Així fou fet i no cal pas dir que l’èxit fou esclatant, sorollós, en va sortir triomfant la candidatura que anava des de Companys, Comorera, fins als representants del POUM. I aquell mes de febrer, el Front Popular sortia triomfant no tan sols a Catalunya sinó arreu d’Espanya.

No cal tampoc relatar amb tots els detalls la sortida dels empresonats i la seva arribada, d’una manera especial la del Govern de la Generalitat, que fou apoteòsica, cosa mai vista i que es pot assegurar que no es podrà veure mai més. Era bo de veure aquell entusiasme, aquell esclat de joia, d’eufòria de tot un poble, però també melancòlicament hom pensava en el futur i en la tàctica adoptada pel capitalisme i a la qual les masses treballadores entabanades per vagues i més vagues feien la tasca la mar de bé. Forçosament tot donava lloc al fet que l’entusiasme, l’eufòria, l’alegria, a la llarga no servís per a gran cosa. I per altra banda el govern de Madrid, que donava mostra i proves d’ineptitud sobretot en quedar orfes de Manuel Azaña, que en ser elegit president de la República havia sortit de l’esfera governamental.

I un bon dia de juliol, un malnat, un que havia promès fidelitat a la Constitució i a les institucions republicanes, després d’haver-ho preparat impúdicament amb tota la calma, conjuntament amb els seus amics generals i també civils feien esclatar la tragèdia número 2.

 

TRAGÈDIA NÚMERO 2

Aquell 14 de juliol havíem assistit a la inauguració d’un modest monument a la memòria dels catalans morts en la primera guerra mundial del 1914 i per França [monument “Als voluntaris catalans morts durant la Gran Guerra 1914-1918” del parc de la Ciutadella]. Ja en aquells dies els aires eren de tempesta arreu d’Espanya. Recordo com si fos ara la veu tremolosa de l’alcalde de Barcelona Pi i Sunyer que en el seu discurs es referia sense parlar-ne als atemptats que aquells dies havien tingut lloc a Madrid en les persones d’un militar i d’un gran polític de dretes, Calvo Sotelo. Aquelles morts eren presagis dels núvols ennegrits que, amb una visió claríssima, preveia Carles Pi i Sunyer. I ben aviat es confirmaren els auguris abans assenyalats.

La insurrecció de les forces del Marroc, capitanejades pel capità general de Canàries, en aquells dies general Franco, era la plena confirmació de tot allò dolent que es presagiava. I així arribàrem en aquell luctuós dia del 16 de juliol de 1936. El febrer d’aquell mateix any, després de les eleccions de diputats, havíem tornat a l’Ajuntament a ocupar els mateixos càrrecs que teníem el 6 d’octubre de 1934, de manera que ens trobàvem de nou al bell mig dels fets i hi havíem d’intervenir. Per començar havíem rebut l’ordre de restar a les tinences d’alcaldia la nit del 15 al 16 de juliol, que era un dissabte, per estar al corrent del que pogués passar aquella nit. Fou inútil haver-hi passat la nit ja que fins a la matinada, quan ja tots érem a les respectives cases, no començà la lluita.

De Pedralbes sortiren les forces allà aquarterades i igualment feien les de cavalleria i les de la caserna de Tarragona, com també les de Sant Andreu. Les que de primer moment es mostraren indecises foren les de la Guàrdia Civil, que finalment lluitaren a favor del Govern legalment constituït. Prèviament, s’havien repartit armes aquella mateixa nit a diversos elements civils. De la manera com havia estat preparat el moviment militar en dona una bona prova l’arribada del general [Manuel] Goded [Llopis] aquella mateixa matinada en avió per fer-se càrrec del moviment a Catalunya. Al front de la capitania general s’hi trobava per sort el general Batet, que no s’apartà de les ordres del Govern. Diverses i emotives foren les incidències d’aquell dia, que donaren com a resultat, gràcies a la disciplina de la Guàrdia Civil, la policia i elements civils, la derrota dels militars insurrectes. Naturalment, aquesta derrota fou la detenció del general Godet i de tots els altres que s’havien distingit en els fets d’aquella tràgica jornada. I quan cap al tard el president Companys obligava a parlar per ràdio el presoner general Godet, es donava per salvada la situació a Catalunya. Salvada de les urpes del militarisme, però començaria el calvari més greu i de més intensitat que havia sofert mai Catalunya. Les forces d’ordre públic, barrejades amb el poble, eren des d’aquest moment incapaces de reprimir tot allò que acte seguit començava a succeir a la nostra terra i en altres llocs de la península.

La crema d’esglésies, el saqueig i les detencions arbitràries sorgien d’una manera sinistre arreu de la ciutat i dels pobles. La persecució de clergues i monges, i no tan sols persecució sinó eliminació, anava augmentant de manera alarmant. Era tot fruit d’aquell immens triomf, d’aquella borratxera d’eufòria, que no deixava ni tan sols temps de calcular les conseqüències que més tard o més d’hora reportaria tot allò que s’esdevenia. Si greus foren les conseqüències que tots aquests actes de vandalisme reportaren a la nostra reputació, a la nostra manera de ser dels catalans, molt més gravíssimes foren pel que fa a l’economia.

Trist, tristíssim, és haver d’escriure per a nosaltres, amarats de democràcia pura, de catalanisme sincer, d’ideals liberals i nobles, aquestes ratlles, mes la nostra consciència ens hi obliga, sense miraments de cap mena per tot allò que puguin pensar els amics que, com jo, foren testimonis vivents de tots aquells esdeveniments que d’una manera important s’anaven desenvolupant, molt en contra nostra, a causa de la intervenció de les organitzacions.

 

LA FAI-CNT I UGT

Eren les dues sindicals existents a la nostra terra en aquella època, amb molta més preponderància de la CNT, que d’acord amb la FAI optaven per uns procediments més convincents que no l’altra. De bell antuvi, i per una mena de forma incomprensible, a causa de la por per una banda i la més certa, i per l’altra de la convivència que deien que volien donar les autoritats, el fet fou que es feren amos absoluts de tot: nomenaven comitès arreu, tenien el control de carreteres i de tot i exigien i van obtenir poc temps després, tant una sindical com l’altra, i fins i tot el POUM, llocs de comandament al Govern de Madrid, al de la Generalitat i a tots els ajuntaments. I naturalment això els donava una força insuperable que, de fet, els donava els ressorts del Govern a les seves mans. Això feu que al Govern de la Generalitat la FAI hi prengués una preponderància extraordinària que li va permetre tenir al seu caprici la cartera d’Economia en la persona d’un gàngster anomenat Porqueras[1], autor de la famosa, absurda i lladre llei de les Col·lectivitzacions, llei arrencada del govern de la Generalitat per la força de les dues sindicals; llei que ajudà molt a deixar-nos encara molt i molt més desacreditats i sobretot a ensorrar l’economia de Catalunya.

Establertes les famoses col·lectivitzacions a cada fàbrica, taller, etcètera s’instauraren els comitès d’empresa i es foragitaren en la majoria de llocs els que fins aleshores havien estat els gerents o patrons. Als llocs (que no foren gaires) on trobaren gent més o menys capacitada, la cosa, si no rutllava del tot bé, tampoc anava del tot malament, però en la majoria de casos fou el desastre més enorme que la història hagi registrat. I una vegada acomplerta aquesta aberració pel senyor Porqueras, enmig del més absolut silenci traspassà l’atlàntic emportant-se fins i tot un automòbil que el govern havia posat a la seva disposició per al seu ús particular. Aquest sol fet deixa retratada la gran capacitat d’aquest camarada de la FAI.

I així anaven transcorrent els dies i les setmanes. Era un viure sense viure, s’amuntegaven els errors i el primordial assumpte de la guerra quedava, la majoria de vegades, del tot oblidat.

Qualsevol era bo per fer de capità, tinent, etcètera, i encara que tot això no hagués fet perdre la guerra, era suficient per mostrar als ulls del món la deficient organització que aquí regnava.

Altres foren, i greus, els errors comesos. Un bon dia sortí un acord entre tots els partits, i, cosa estranya, hi donaren el seu consentiment Esquerra i Acció Catalana, per legalitzar els crims que fins aleshores es cometien sense cap mena de control. I aquest error fou el nomenament d’unes patrulles de control l’èxit de les quals fou convertir en criminals molts ciutadans que no ho havien estat mai. Cruel i terrible era per a qui tenia la dissort d’anar a raure en una patrulla on manaven els de la FAI o bé els del POUM, i així ho puc assegurar molt a pesar meu ja que durant aquells anys fou la tasca més feixuga per a mi: anar d’un lloc a l’altre per salvar la vida de molts i molts ciutadans que no havien comès cap altre delicte que haver format part d’altres partits que no eren els governamentals. I així desfilen com a records per la meva ment tot aquell estol de ciutadans de qui no faig esment puig que la llista es faria inacabable.

Si algun dels meus amics un dia arriba a llegir això que deixo escrit, en el seu fur intern es dirà que faig l’autocrítica dels mateixos on jo militava. No ha estat ni remotament el meu pensament voler ofendre ningú, però sí deixar ben clar allò que segons el meu judici ocorregué aquell 19 de juliol de 1936 fins al final de 1938. I per mostrar que la meva intenció no és cap altra que deixar ben clara la veritat, vull referir-me també als fets que tingueren l’escenari precisament a tot arreu on els insurrectes quedaren amos i senyors.

Per documents llegits i fotografies vistes no foren pas més suaus els procediments utilitzats per la gent de l’ordre, de la pau, i que cometien els assassinats en massa en nom de Déu amb guants blancs i amb sabates. Assassins i lladres la majoria, amb un grau de culpa molt superior al dels altres, es poden acusar i els acuso. Arreu on quedaren victoriosos fou la persecució sistemàtica a tot home d’idees liberals, i sense formular cap causa ni cap mena d’explicació foren executats milers i milers de ciutadans sense haver intervingut, per res de res, en aquells esdeveniments.

[1] Joan Pau Fàbregas Llauró, que també era conegut com a Joan Porqueras i Fàbregas.

 

A SARAGOSSA I ALTRES LLOCS

Després de tot el que he deixat escrit, i com ja he dit abans, si no relatés res de com actuaren els insurrectes als llocs on triomfaren semblaria evidentment que els únics culpables de tot l’esdevingut haurien estat el que ells anomenaren zona roja. Els primers culpables de tot el que va passar van ser els insurrectes, ho repeteixo i ho afirmo. Els seus objectius no eren pas els que han propagat i diuen encara avui: la lluita contra el comunisme, per la clara i senzilla raó que en el moment de la insurrecció no hi havia comunistes enlloc. El que sí que hi havia a Catalunya i Bascònia era uns estatuts que volien assemblar-se molt a una somiada autonomia. Ja es parlava de la de Galícia i de la de València i aquest era el fonamental problema pel qual promogueren la revolució els amants de tornar a refer el centralisme o la tan esbombada i corrompuda unitat espanyola. Aquest fou un dels principals mòbils pels quals es portà a la lluita sanguinària la meitat d’Espanya contra l’altra meitat.

I una de les proves convincents del que queda relatat és que arreu on quedarien guanyadors fou l’eliminació en massa de tot ésser humà que sabien, o bé només sospitaven, que respirava en sentit liberal, o bé que sabien que havia votat per algun partit que no fos de dreta, i fins i tot, com després deixaré demostrat, eren gent de dreta els que foren perseguits.

Especial i cruenta fou la persecució assenyalada a Saragossa. Allà quedà demostrada per sempre la brutalitat i els instints sanguinaris dels guanyadors, portant a la plaça de braus tots els indefensos ciutadans que havien de ser suprimits. I com si fos un festival per a aquests criminals i sanguinaris, un bon dia al matí, amb l’assistència de jerarquies i per mitjà de ràfegues de metralladores, eren segades les vides de centenars de ciutadans en nom del sagrat nom de Déu, de l’ordre i de la justícia. I amb més o menys intensitat, arreu es comportaven amb el mateix sentit anticristià.

I així s’anà desenvolupant la vida a Espanya, per una banda els uns, per altra banda els altres, segons els que hi governaven, fins a començament de l’any 39, en què després d’haver regat de sang les terres d’Espanya, amb sang dels mateixos espanyols, els anomenats de l’ordre s’apoderaren dels darrers reductes que encara tenien sota el seu domini els elements republicans.

 

MARXEN ELS UNS I ARRIBEN ELS ALTRES

Fou, doncs, a final de gener del 1939 quan, amb motiu de l’entrada de les forces, a Catalunya els governamentals es veieren obligats a emprendre el camí per trobar la seguretat que aquí no tenien i que cada dia era més urgent. Era només per informes que se sabia la manera contundent que tenien d’operar aquests elements, i, encara que no fossin gaires, n’hi havia ben bé prou per decidir buscar refugi en altres llocs. Potser fou excessiu aquell èxode, ja que molta de la gent que marxava no hi tenia res a veure, però eren tants i tants els horrors que havien sentit a explicar de la diguem-ne zona nacional que tothom se sentia esporuguit i emprenia la marxa massivament. En canvi per a nosaltres era justificadíssim.

Aquells que no hagin viscut aquelles jornades plenes d’amargor i de llàgrimes no podran explicar mai la tragèdia d’un èxode d’aquesta naturalesa. Famílies senceres, més aviat mig famolenques que altra cosa, amb tot l’equipatge de les seves misèries a l’esquena i abandonant de mica en mica pel camí una part d’aquelles suors: roba per aquí, mobles per allà, autos estimbats, la desolació durant tot el camí i, per si faltava encara alguna cosa, l’aviació seguint de prop aquella caravana de misèria i ajudant-los a caminar per mitjà dels bombardejos, als quals ja ens tenien acostumats.

 

L’ENTRADA A FRANÇA

I sense ànims de caminar, ja per fi, uns més aviat, altres més tard, tothom entrava a França. Del darrer poble de Catalunya jo en sortia un diumenge 5 de febrer i entrava, travessant la muntanya, a la veïna nació francesa. Molts i molts compartíem aquella caravana en la qual hi havia tot el govern de Catalunya amb el seu president i part del Govern de Madrid amb el seu cap, el senyor Azaña. I caminàrem des de les vuit del matí, que sortírem del nostre refugi, fins a les tres de la matinada per arribar a un camp de concentració anomenat camp d’Argelers. Abans, els gendarmes ens havien registrat i despullat del que portàvem. Una infinitat de famílies quedarien dividides perquè havien estat enviats uns a uns llocs i uns altres a diferents indrets. La vida del camp era ben dura i per aquest motiu convenia sortir-ne com més aviat millor. I així, després d’algunes diligències amb èxit, abandonàrem el camp al cap de dos dies d’haver-hi entrat. No era un abandó total el que férem sinó que en lloc d’haver de dormir en una barraca de fusta ens permeteren anar a viure en una casa que no estava del tot acabada, però en què es vivia molt més confortablement que a les barraques. La vida del camp tampoc la podrà descriure mai tot aquell que no hagi tingut la desgràcia de conviure-hi, i he de reconèixer que, atesa l’enorme multitud, es feia impossible resoldre aquell problema d’altra manera de com ho fou. I allí quedàrem uns dies tots els que ara citaré si la memòria no m’és infidel. Hi havia en [Domènec] Pla [Blanc], [Ramon] Fabregat [Arrufat], [Joan] Cordomí [Pujolar], [Antoni] Escofet [Pascual], [Benet] Mori [Ballester] (que no sabia on tenia la muller i les filles) els germans [Joaquim i Emili] Petit de Sant Boi i [Josep] Gispert [Vila].

Així passaren uns quinze dies fins que ens vingué a treure el senyor [Ramon] Frontera [Bosch], que no cal dir que de bell antuvi se sabé situar i gaudí per sempre d’una situació privilegiada que, per cert, ben poc es mereixia. D’allà sortírem en direcció a Perpinyà, on passàrem només un dia, i vam marxar cap a Montpeller, on teníem fixada la nostra residència.

Quants i quants dies de reflexió, quants i quants records veuríem en la nostra ment de tot allò que havíem passat sols, sense la família; tot el que estimàvem havia quedat allà per a la majoria de nosaltres, d’altres ni sabien on tenien la família. Era una mena de calvari, semblava com si tot allò fos l’infern del qual sempre havíem sentit parlar, i el més turmentós de tot en aquests casos és que no hi havia cap de nosaltres que es mereixés haver de purgar d’aquella manera tan barroera una culpa que cap de nosaltres s’havia guanyat. Però aquesta ha estat la manera de penar els delictes polítics. El guanyador quan es tracta sobretot de gent d’ordre no ha tingut mai la clemència que ha tingut la gent d’esperit liberal envers ells si alguna volta ha acabat fracassant el seu intent, com ho demostren els fets d’aquell 10 d’agost del qual he parlat abans.

 

LES NOVES QUE ARRIBEN

Si punyent era tot el que passava allà, allunyats de tot, més ho eren encara les noves que ens anaven arribant de la manera brutal i vandàlica com es comportaven els esbirros de la nova situació.

Alguns bons amics, convençuts que el que deia la ràdio per boca del general insurrecte seria veritat, que no seria ferit ningú que no portés les mans tacades de sang, es quedaren a Catalunya. Entre ells, un bon amic nostre, en [Domènec] Latorre [Soler], a qui vaig veure i trobar per darrera vegada el dia 24 de gener de 1939, li vaig comunicar que l’endemà ja marxava i el vaig convidar a venir, ja que presagiava que si es quedava seria blanc dels botxins que s’apropaven, o, més ben dit, dels que sempre havia tingut a la vora sense pensar-ho. Es negà en rodó a seguir-me, ja que ell estava convençut que no li passaria res. Ens acomiadàrem; a reveure fou el darrer mot de tots dos. I allà, en terres de França, havíem de saber que l’amic Latorre havia estat afusellat. I així anaven arribant les noves, un dia d’ell, un altre de l’amic Enric P. Farré, un altre dia d’en [Santiago] Vivancos [Ferrés], etcètera; i també anava arribant que als pobles havien tingut lloc els mateixos procediments que a la capital i en ciutats importants.

La fòbia que portaven a dins feia temps s’assadollava de sang catalana, que fou la més perseguida per ells, amb més braó i amb més constància. No ens podien enganyar de res, ja que feia temps ens havien demostrat la seva set venjativa envers la nostra terra quan detingueren el plorat català Carrasco i Formiguera. No podien pas dir que aquest nom portés les mans ensangonades, ja que era tot el contrari, catòlic mil per mil, mes la seva tragèdia fou que, igual que catòlic, era catalanista. I fou tot inútil per salvar-lo i la fera el devorà.

 

EN RAHOLA

Un bon dia ens va arribar una nova dolentíssima portada per un nou arribat de Girona. La gent de l’ordre havia afusellat el malaurat [Carles] Rahola [Llorens], el perillós home de lletres. Amb aquest nom sagrat a la llista dels crims comesos per aquella horda criminal augmentava la indignació de tota la gent que poc o molt l’havíem conegut. L’home bo per excel·lència i que només havia comés el crim de sentir-se enamorat de la terra que l’havia vist néixer i saber cultivar i enlairar les lletres de Catalunya. Casos com aquest es repetien i es podrien detallar a centenars arreu de Catalunya, on la repressió de la gent de l’ordre prengué caire d’extermini. No havia passat pas gaire temps d’aquest acte criminal, com tots els altres, quan ens havíem d’assabentar d’un altre al qual de bell antuvi no volíem donar crèdit però que era ben cert.

Tots aquests fets s’anaven succeint encara amb el Govern que a França estava constituït, el qual, si no s’havia portat del tot esplèndidament, tampoc podem dir que ho hagués fet del tot malament.

La propera desfeta de França només la prevèiem nosaltres i l’havíem anunciat a volguts amics francesos, com eren M. [Joan/Jean] Amade i M. [Ramon] Donnadieu, als quals hem d’estar reconeguts tota la vida ja que el seu comportament des de la nostra arribada i mentre visqué M. Amade fou no pas d’amics sinó de germans totalment. Ens van ajudar en tot i van fer que la nostra estada a Montpeller fos el més agradable possible, com així fou. I no va faltar el preuat concurs del fill de M. Amade, [Louis Amade] que tenia un alt càrrec a la Prefectura de Montpeller.

I aquests amics, confiats en el xovinisme de les forces franceses, vivien alegres i confiats malgrat els nostres pronòstics ja que pensaven que, primerament, no havia de passar res i, en segon lloc, si arribava a succeir el que nosaltres prevèiem, l’aniquilació de les forces alemanyes seria qüestió de pocs dies i potser fins i tot de poques hores. Desgraciadament, el temps no tardà pas gaire a donar-nos la raó i el més greu fou que l’aniquilació fou en sentit contrari i foren els francesos els que patiren en pocs dies la desfeta més seriosa que registra la història. I aquells bons amics i a la vegada bons patriotes francesos van patir tant que la salut d’alguns, com la de M. Amade, se’n va ressentir tant que acabà per portar-lo a la sepultura.

França en aquell moment, igual que qualsevol nació que pateix o ha patit aquest col·lapse i on la unitat no és perfecta, anà del tot a la deriva. Els alemanys, amb la seva preparació militar i la seva guerra llampec, els havien vençut. El govern, desorientat, sense unitat, amb el general Pétain en el seu si, amb l’astut Laval, foren els que es constituïren en l’anomenat govern de Vichy i els que en adonar-se del desastre demanaren l’armistici. I l’altre govern, a la deriva, no sabé embarcar-se a l’Àfrica o a l’estranger i constituir-se en govern exiliat. Total, que d’una manera vertiginosa, els alemanys es feren els amos de tot França i l’anomenat govern de Vichy no deixà de ser res més que un criat dels amics, en aquella època, d’un altre general que s’anomenà el Caudillo, el Führer. De tota aquesta desorientació França en pagà amb escreix les conseqüències. Les tres quartes parts de la nació quedaren ocupades i a les que no, hi enviaren una companyia de soldats, com va passar a Montpeller, on jo era en aquell moment.

Quan arribaren jo estava empleat a l’hotel Anglaterra, i no sé si fou pel nom que tenia que aquell destacament va decidir ocupar-lo. Amb una sola tarda els hostes que sojornaven a l’hotel van haver de canviar de domicili i nosaltres els vam haver de transportar els bagatges al nou lloc que van escollir.

Sense mentir, sense afegir res del que varen veure tots els que es trobaven a prop meu, he de dir que fou el dia de tota la meva vida, i d’una manera força especial la tarda d’aquell dia, que he passat més horrorós, tant, que en veure’m la regenta de l’hotel (el seu marit havia estat mobilitzat) em va fer marxar a passejar perquè no en presenciés l’arribada. Tal era el meu estat d’ànim que no podia contenir les llàgrimes de ràbia antialemanya. No recordo en tota la meva vida haver passat un dia com aquell.

A la nit es reprengué el servei, ells ja estaven instal·lats a l’hotel i vulguis o no vulguis vaig haver de suportar servir aquella gent, que precisament per culpa d’ells em trobava allà, jo i centenars d’amics.

Relatar les incidències de tot aquell temps arribaria a fer-se pesat, ja que cada dia aniria sent el mateix. Però en referiré alguna o altra, perquè ni que només sigui com a record ja val la pena.

Arribar aquests soldats teutons a Montpeller i deixar escurades les tendes fou tot u. Tota mena de teixits, sabates, de tot, va anar a parar a Alemanya, i cal fer constar que ho pagaven tot religiosament. El fet d’estar a l’hotel feu que de llavors en endavant tinguéssim de tot, ja que ells es cuidaven de portar tot el que necessitaven.

Dues de les anècdotes més destacables foren, la primera, que quan ja feia cinc mesos que [els soldats alemanys] s’allotjaven a l’hotel, un d’ells, una bona nit d’estiu, cansat, fatigat i amb una visió encertada del final que l’esperava es disparà un tret al cap i acabà per sempre més de guerrejar. I l’altra no fou tètrica, sinó al revés, fou d’una comicitat extraordinària. Un bon dia, mentre les relacions eren tan cordials entre els alemanys i l’estat de Franco, els primers foren convidats a presenciar una cursa de braus a la plaça Monumental de Barcelona. El fet en si no tindria la importància que sembla, però en té perquè quan van tornar de la festa, el xofer del comandant, ignorant la meva nacionalitat, em preguntà si jo havia vist mai una cursa de braus. Veient a venir la seva intenció, els vaig dir que no i que m’hauria plagut molt haver-lo pogut acompanyar. Aquell vespre es trobava amb mi el bon amic Cordomí, que em venia a fer companyia molt sovint. Per tal de complaure’ns, aquell soldat alemany, gran, d’uns quaranta-cinc anys i propietari d’un garatge a Berlín, en aquell moment va saber captar la simpatia de nosaltres dos, espectadors únics d’un espectacle que molts haurien volgut presenciar. Em demanà un davantal, una escombra, dues forquilles i un ganivet. L’escombra la va fer servir de cavall; el drap, de muleta i capa, tot alhora; les dues forquilles, de banderilles, i el ganivet era l’espasa. Davant nostre, un home sol, ple de bona fe, amb un entusiasme sense límits, capejà, banderillejà i torejà un toro amb una valentia extraordinària, de tal manera que, en voler-se tirar a matar, caigué a terra estirat pensant-se que havia mort el toro. I heus aquí com en una nit d’estiu, en una sala de l’hotel d’Anglaterra, un alemany a qui no volíem cap mal em feu veure una cursa de braus, amb tota seguretat la més bona, la de més qualitat, la més emocionant que tant l’amic Cordomí com jo havíem presenciat mai a la vida. L’endemà, tots dos estàvem turmentats de tant riure, i consti així un bon record pel pobre alemany que feia de soldat per força i que llavors responia per Joan Beck, propietari d’un garatge a Berlín.

 

ELS ALEMANYS I FRANÇA

Vaig estar una bona temporada a l’hotel d’Anglaterra, i precisament tenint com a clients els ja esmentats soldats alemanys, que no eren d’ocupació ja que Montpeller fou zona lliure, amb aquest grup de control. I com totes les coses bones, aquesta bona vida que portaven aquells minyons, que la majoria no eren pas de vint anys, un dia o altre havia d’arribar a la seva fi. I així com a la seva arribada no faltava de res, com a resultat de l’avenç alemany anaven minvant cada dia més en tots els ordres l’avituallament. I a força de la necessitat ineludible que tenien de carn de canó, de quaranta homes que havien arribat, a començament de l’any 1942 ja només en quedaven dotze, amb els seus superiors. I malgrat el desgavell que regnava a França a causa d’haver-se constituït al començament el famós i trist govern Pétain-Laval, i malgrat la seriosa desfeta del seu exèrcit, els francesos no s’acovardien i la resistència creixia d’una manera increïble. Els alemanys exerciren a França el pillatge més indecorós que hom hagi pogut imaginar-se. No va quedar en peu a cap ciutat ni poble cap estàtua de bronze ni de ferro, ni cap objecte de metall; en fi, res, tot fou destruït i fos per tal de construir canons i municions, que fet i fet no havien de servir per res més que per portar el món a l’estat caòtic que per desgràcia de la humanitat avui encara es troba. I el pitjor és que de resultes de tot allò tornàvem a estar a punt de presenciar l’hecatombe més seriosa que mai s’hagi pogut veure al món. I així anà corrent el temps, no sense que durant aquest lapse hagués de rebre dues vegades el que, malgrat ser previst, no deixava de causar-me el xoc que forçosament m’havia de causar. La primera va ser la trista nova de la mort del meu estimat pare, i, no refet d’aquesta, al cap de poc temps m’anunciaven la fi de la meva estimada mare. Dues víctimes més de la crueltat amb què tractaren la gent de l’ordre aquells que precisament havien estat paladins defensors d’aquest ordre.

Podríem anar relatant i relatant petites incidències que s’anaven esdevenint durant aquell temps en què encara vaig sojornar a França, però seria un bon xic cançoner i fins i tot cansat. Val més deixar, doncs, aquestes petites historietes, exposar que em vaig anar acomiadant dels coneguts que deixava allà i en particular de Monsieur Amade pare i fill, M. Donnadieu, M. Droceot, i alguns alts empleats del departament de la Policia d’Estrangers amb els quals havíem guardat molt bona i franca relació. I quan les coses estigueren a punt, vaig emprendre el viatge de retorn a Catalunya, i així vaig passar la frontera el dia 11 de febrer de 1942.

 

RETORN A ESPANYA

I aquell mateix dia sortia de Portbou en direcció a Figueres, on vam haver de passar la nit per tramitar la documentació. L’endemà, dia 12, acompanyat pel meu cunyat Quimet [Joaquim Vila Pons], arribàrem a l’estació de França, on m’esperaven els meus fills Ramon i Montserrat, havent trobat pel camí la meva filla Margarita que pel mateix motiu venia cap a l’estació. I així arribàrem a casa del meu cunyat, on vivien en aquell moment tots els meus familiars. L’alegria indescriptible de la meva muller, de la meva germana i de la bona mare política no cal dir-la ni explicar-la, puig cada un se la pot imaginar. També recordo que va venir el meu cosí Sebastià. Allí esmorzàrem i seguidament ens dirigírem a la Prefectura de Policia, on teníem l’ordre de presentar-nos. Abans ja havíem discutit sobre aquest particular i, tal com jo preveia, vaig quedar detingut. Aquest no era el parer d’un tinent de la Guàrdia Civil (de qui no recordo el nom) ni de tots els meus acompanyants. Però així fou, en arribar a l’esmentada dependència trobàrem un senyor, autèntic falangista, que tenia clar que era ell qui manava i, malgrat les discussions que tingué amb mi i amb el tinent de la Guàrdia Civil, no hi hagué manera de fer-lo canviar de criteri i m’envià al calabós número dos. Era un dijous, i divendres a la nit, gràcies a unes gestions de Josep Arbós, em cridaven a dos quart d’onze de la vetlla per dir-me que ja podia anar a casa meva. De manera que aquest petit captiveri que semblava que havia de ser llarg es resolgué satisfactòriament. Però devia estar escrit en algun lloc o altre, per tal de no deixar-me tranquil, perquè quan jo anava encarrilant la vida vaig ser cridat de nou a la Prefectura de Policia, on m’assabentaren que havia de quedar detingut per haver pertangut a la maçoneria. El delator d’aquest afer fou un subjecte de no gaires bons antecedents, anomenat Sanfeliu, expulsat pels mateixos nacionals de l’Administració de l’hospital de Sant Pau, on abans de la guerra havia estat ja empleat i on fou també detingut per mal subjecte. D’allí vaig ser traslladat a la presó Model, on em van tenir trenta-sis o trenta-set dies fins que em van alliberar però quedant a disposició del tribunal de la maçoneria, instal·lat en aquella data a Madrid, on vaig ser convocat el mes de gener del 1943. I allà, en aquell tribunal, amb la severitat i l’estil de gran comèdia, com ho tenien muntat, vaig ésser condemnat a tretze anys i un dia, la pena més lleugera que imposaven, i em van enviar a casa, això sí, en llibertat vigilada. I aquí s’acabava el segon episodi de la meva arribada a la meva Barcelona.

La Societat General d’Aigües de Barcelona, a la qual havia pertangut des de l’any 1927, tot i els bons intents de la direcció, el senyor Josep Maria Soler de Nolla, no tenien prou valor per tornar-me a reprendre i d’aquesta manera em feren passejar gairebé un any i uns mesos, per temença dels nous sindicalistes. Fins que pels volts de març del 1943 em donaren feina a l’Hospitalet per tal de no estar en contacte amb cap mena de camisa vieja, i així anàrem marxant fins al gener de 1947, data en què vaig entrar de nou a formar part de la comunitat de la SGA de Barcelona.

I aquí hi posarem el punt, per ara, i si la vida s’allargués uns anys més encara, i alguna cosa de nou que valgués la pena de formar part d’aquests modestos records succeís, els hi afegiríem en unes quantes quartilles més.

 

RAMON JUNYENT VILA

Desembre de 1948

 

(Vegeu el “Comentari del dia”, que Ramon Junyent va escriure entre el novembre del 1950 i el maig del 1951).