Intervenció llegida al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa, el 10/1/2002
Joaquim Aloy
Sr. Alcalde de Manresa, regidors i regidores, senyores i senyors:
En nom d’en Pere Gasol i meu, he de donar les gràcies abans que res, a en Josep M. Ainaud de Lasarte, per haver vingut a aquest acte a parlar-nos d'”Els Ideals de la Generalitat Republicana”. També hem d’agrair a l’Ajuntament de Manresa l’haver organitzat l’any passat una exposició de les característiques de “Joves i Republicans”, especialment a la regidoria de Cultura, que és qui va propiciar el projecte i el va seguir dia a dia amb molt d’interès. També a totes les famílies de les personalitats que van tenir un relleu significat en l’exposició i que van col·laborar aportant tota aquella documentació i informació que disposaven. A tots ells moltes gràcies.
Avui es presenta aquest monogràfic de la revista Dovella sobre l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)”, celebrada l’any passat, amb motiu del setantè aniversari de la proclamació de la República.
La revista Dovella ja té més de 20 anys d’existència i amb aquest monogràfic ja ha arribat al número 74. És una prova del seu encert i de la seva utilitat com a revista d’història i de les arts en general. Cal felicitar els qui la van iniciar i els qui l’han sabut mantenir i actualitzar fins avui dia.
A partir d’ara, dons, la mostra”Joves i Republicans”, a més a més del llibre de l’exposició, comptarà amb aquesta revista que recull tots els textos, fins i tot, alguns que finalment no hi van sortir o van ser resumits i una mostra d’alguns documents, imatges i textos inèdits que l’exposició va permetre posar a disposició del gran públic. Els dos elements, el llibre i la revista, constitueixen, per tant, un complement de l’exposició.
Hem d’agrair al Centre d’Estudis del Bages l’oportunitat que ens ha ofert d’aplegar tots aquests materials i la seva plena disponibilitat en poder fer possible aquest monogràfic i a les Edicions Farell pel seu treball en aquesta edició.
L’exposició va intentar donar a conèixer l’obra de govern de l’Ajuntament republicà dels anys 30 i l’efervescència cultural del moment. Volíem donar un relleu important a la gent, a la col·lectivitat, l’autèntica protagonista d’aquell moment històric que va fer possible el canvi de règim. Tanmateix, com a exemple de les inquietuds col·lectives, l’exposició remarcava la trajectòria d’unes persones que van destacar en el camp polític, intel·lectual i sindical. A partir d’unes persones concretes -amb noms i cognoms- l’exposició cercava un to més didàctic, més entenedor i més proper al visitant.
L’entranyable Jacint Carrió, en l’homenatge a Joaquim Amat i Piniella celebrat l’any 1985 en aquest mateix saló de plens, referint-se a aquells republicans ens deia: “Qui eren aquells homes? La majoria, joves que creien fermament en uns ideals per a una vida millor”
De fet, l’exposició es titulava “Joves i Republicans” i posava l’accent en els ideals d’aquests joves. Uns ideals de justícia social, de llibertats individuals, de llibertats nacionals, de progrés social, d’igualtat, de regeneració de la vida política, de reconeixement del paper polític i social de la dona, etc. que van mobilitzar una gran part de la població.
La majoria dels republicans més coneguts -no tots- però la majoria eren joves, havien nascut a finals del segle XIX o a primers del XX. En aquest sentit, les fornades del tombant de segle van ser molt fecundes i profitoses per a la ciutat i el país. Francesc Senyal va néixer el 1897, Joan Selves el 1898, Farreras i Duran i Tomàs Ramon i Amat el mateix 1900; Emilià Martínez el 1901; Vicenç Prat i Antoni Esteve el 1902; Joan B. Claret el 1903., Antoni Invers el 1905. Els més joves eren Josep M. Planes (nascut el 1908) i Joaquim Amat i Piniella (nascut el 1913).
Poques vegades s’ha produït al llarg de la història de Manresa una fornada de persones tan capaces políticament i intel·lectualment. Uns autèntics caps de brot de la seva generació, uns líders polítics i socials que jugarien un paper determinant en aquella situació històrica. Alguns exercirien càrrecs de molta responsabilitat al govern de la Generalitat.
Tots ells van combatre la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera des de diferents àmbits i van lluitar a fons per aconseguir la República, que consideraven el sistema més just i més adient per a donar resposta als immensos problemes del país.
La República va arribar pacíficament. De la nit al dia. L’entusiasme de la població va ser desbordant. Emilià Martínez i Espinosa, sindicalista de primera línia, ho definia en una frase que nosaltres vam destacar en l’exposició i que després vam veure reproduïda en un gran mural a la Pujada Roja:
“Qui no ho ha vist no es pot imaginar l’espectacle meravellós d’un poble passant, de sobte, de l’esclavitud a la llibertat”.
Eren moments d’eufòria. Potser se n’esperava massa de tot plegat. Després de tants anys de manca de democràcia i llibertat i de tanta ineptitud i corrupció política, els problemes s’havien anat acumulant i la República els havia de resoldre tots. Recordeu que Vicenç Prat, en la seva habitual agudesa escrivia: “Hom creu que la República abolirà fins i tot el mal de queixal…”
La nova classe política republicana i catalanista governà molts pocs anys. Malgrat això, a Manresa van tenir temps de demostrar el seu entusiasme per la cultura, l’ensenyament i la modernització de la ciutat. Van deixar constància de la seva capacitat de gestió, de la seva amplitud de mires, de la seva ambició per a la ciutat. L’anhel per a posar al dia Manresa -que aleshores era la setena ciutat de Catalunya- es constata tant en l’obra realitzada com en els projectes que només van tenir temps d’esbossar o iniciar.
Aquells 45 mesos efectius en què van estar al poder -i encara interromputs pels Fets del Sis d’Octubre- van ser realment fructífers. D’altra banda, com hem dit, alguns d’aquests polítics van haver de deixar la ciutat per assumir responsabilitats de govern en d’altres instàncies superiors. Manresa i el Bages, en proporció al seu nombre d’habitants, va ser una de les ciutats i comarques que més polítics va aportar a les institucions republicanes.
Catalunya anava consolidant la seva autonomia i progressant culturalment i socialment. Era una època també del debat de les idees, de les avantguardes artístiques, del racionalisme arquitectònic, de la renovació de la cultura, d’un temps en què Àngel Servet afirmava que “anàvem de cara a la plenitud cultural”.
Si amb tan poc temps es va poder fer una tasca tan remarcable -a Manresa i al conjunt del país-, és lícit de preguntar-se què hauria passat amb una etapa perllongada de normalitat democràtica. Joan Selves afirmava aleshores que amb uns 10 ó 12 anys de funcionament de l’Estatut de Catalunya “no serà res d’estrany que Catalunya sigui un dels països més avançats, tant culturalment com materialment, un país que no tindria res a envejar als nòrdics”.
Però la República també va ser una etapa convulsa, com l’exposició bé s’encarregava de ressenyar.. La República tenia enemics poderosos. La crisi econòmica mundial va causar estralls. La conflictivitat social anava creixent. Els mateixos polítics republicans -sobretot els del govern central- van cometre errors inexplicables. No hi va faltar tampoc el sectarisme polític de determinats governants, un sectarisme que sempre acabava essent negatiu per al conjunt de la societat.
Paral·lelament, el feixisme s’anava imposant a Europa. Josep M. Planes, un dels periodistes més brillants de l’època, amb la seva extraordinària clarividència, en una conferència a Manresa, el 3 de maig del 1936, afirmava davant d’una concurrència atònica: “Anem de cara a una guerra mundial, és inevitable, això pot ésser dintre un temps més o menys llarg… A dues nacions pertoca defensar la civilització: Anglaterra i França”. Això ho deia el 3 de maig del 1936. Tres anys i quatre mesos més tard, Alemanya envaïa Polònia i s’iniciava la Segona Guerra Mundial.
Un Josep M. Planes que poques setmanes després d’aquella conferència a Manresa, intuint la possibilitat d’un cop d’Estat contra la República alertava a “La Publicitat”: “Caldria que aquestes famoses classes conservadores que somnien amb la implantació violenta d’una dictadura de dretes, reflexionessin sobre les conseqüències que reportaria en aquests moments el fracàs d’un cop d’estat feixista… Així com un cop d’estat marxista ens portaria fatalment a una situació de força de tipus reaccionari, un cop d’estat feixista ens portaria a una situació de força de tipus exactament contrari. La gent de seny -si és que encara en queda a una i altra banda- sabran què els convé”.
Josep M. Planes, que precisament seria una de les primers víctimes de la guerra, l’encertava una vegada més. El fracàs del cop d’Estat militar a Catalunya va comportar una situació autènticament revolucionària, que també va ser desastrosa per al país.
Després de tres anys de Guerra Civil, el feixisme va liquidar la República i tota aquella gent preparada políticament i intel·lectualment que tenien un projecte de ciutat i un projecte de país i que, sobretot, tant haurien pogut continuar fent per a la ciutat i per al país perquè l’any 1939 continuaven essent joves, van ser apartats, perseguits, empresonats o morts. La repressió va ser duríssima i sistemàtica. El regidor d’Esquerra Republicana de Catalunya, Agustí Espinalt i Sanllehí, va ser afusellat l’abril del 1939 al camp de la Bóta. Tomàs Ramon i Amat havia estat afusellat l’octubre del 1937 al front d’Aragó. Lluís Prunés, Francesc Senyal, Farreras i Duran i Jaume Serra i Húnter es van haver d’exiliar. Emilià Martínez, Víctor Serra i tants i tants sindicalistes van estar empresonats molts anys. La repressió s’acarnissà especialment contra el moviment obrer. Una tercera part dels manresans afusellats pel franquisme eren de la CNT
Joaquim Amat i Piniella i Jacint Carrió van anar a raure als camps d’extermini nazis. Amat-Piniella, en la seva primera introducció a la novel·la K.L.Reich que es publica ara per primera vegada gràcies a la revista Dovella parlava així d’aquells republicans que havien combatut per la llibertat i que foren conduïts a aquests camps: “Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres…”
Vicenç Prat, Joan B.Claret, Ferran Planes, Josep Martí Farreras, Josep Niubò i el mateix Amat quan retorna a Catalunya, tots ells intel·lectuals, amb una sòlida formació cultural que tantes aportacions positives havien fet van haver de viure en l’ostracisme, molts d’ells amb la convicció que Catalunya ja no tornaria a ser mai més Catalunya.
A la pèrdua de la guerra civil i la victòria del franquisme s’hi havia afegit el desengany, la frustració incommensurable de veure com les potències aliades, acabada la segona guerra mundial, permetien la continuïtat del règim franquista.
L’exposició “Joves i Republicans” també posava èmfasi en aquest final tràgic d’aquesta gent, perquè no només va segar de soca-rel els seus projectes i les seves il·lusions, sinó perquè va estroncar els projectes i les il·lusions col·lectives d’una ciutat i d’un país que haurien pogut arribar lluny.
Pedro Flores, un altre jove, republicà i líder obrer que ens ha deixat fa molts pocs dies, afirmava “el franquisme va matar el pensament”.
El franquisme també s’encarregà de tergiversar la història i demonitzar la República. I els familiars d’aquells nacionalistes i republicans més distingits van ser mal vistos i van haver de pagar en la seva pròpia carn el simple fet de ser-ne un membre de la família. Crec que tothom estarà d’acord que els fills i filles, els nets i nétes, els nebots i nebodes d’aquells joves i republicans poden estar realment orgullosos d’haver tingut com a pare, avi, besavi aquelles persones que van defensar les llibertats, l’autonomia, que van treballar amb els governs de Macià i Companys i que van fer una gran aportació a la normalització del país.
Seria injust que la Manresa d’avui es mostrés gasiva i no els oferís el reconeixement que es mereixen, ells que tant van fer per a la ciutat. Seria injust que tots plegats oblidéssim o donéssim poca rellevància a una generació que va lluitar per uns ideals tan nobles.
Cal recuperar la memòria històrica, treballar contra l’oblit, contra la ignorància. En aquest sentit, és important potenciar les activitats de difusió de l’Arxiu Històric Comarcal, del Museu Comarcal de Manresa, els projectes i activitats del Centre d’Estudis del Bages. Tot allò que ajudi a la recerca, la investigació històrica i la difusió d’aspectes de la història desconeguts per a la majoria. Cal difondre-ho mitjançant publicacions, exposicions, fornint la web de l’Ajuntament de Manresa de continguts d’història que permetin posar a l’abast -especialment de les generacions més joves- aspectes bàsics del nostre passat.
Aquesta tasca adquireix encara més urgència quan constatem dia a dia com des del govern central s’intenta anar imposant un concepte centralista i uniforme d’Espanya, de despersonalització de la identitat nacional catalana, quan intenten tergiversar la història, tornar-la a escriure exclusivament des de la seva òptica.
Amb segons quins temes sembla que no hàgim avançat gens des dels anys 30, ja que moltes de les qüestions i pors que se suscitaven aleshores tornen a aparèixer de nou. La història també en aquest sentit ofereix moltes lliçons i no podem desaprofitar-les.
Moltes gràcies.
