El rodatge de Plácido a la ciutat de Manresa es va allargar durant tot el mes de març del 1961. Cal dir que aquest títol –que fa referència al nom del protagonista, interpretat per Cassen- se li va donar cap al final del rodatge. El títol inicial del guió de Luís García Berlanga i de Rafael Azcona era Siente un pobre en su mesa, però va ser rebutjat per la censura franquista (el guió també es va haver de refer en part per la censura). Explica Berlanga que aquest títol el va treure d’una campanya de caritat que s’havia fet a Madrid per Nadal i que quan en va tenir coneixement de seguida va veure que allà hi havia una pel·lícula i ell i Azcona es van posar a treballar en el guió. Posteriorment, i de forma provisional, es va anomenar Los bienaventurados i és amb aquest nom que s’hi refereixen els mitjans de l’època. Preguntat en una entrevista a La Vanguardia[1], poc abans de l’estrena, sobre el títol definitiu de Plácido, el director, irònicament, va contestar “la placidez encaja mejor con nuestra burocracia”.
La tria de Manresa
Quan Berlanga va començar a preparar el film, estava previst que aquest es rodaria en uns estudis a Madrid i els exteriors, a la ciutat de Cuenca o potser a Vitoria. Després, per diverses vicissituds i canvis en la producció (finalment el productor va ser Alfred Matas, de Jet Films), el rodatge es va traslladar a Barcelona i, buscant una ciutat mitjana propera, van arribar a Manresa. Segons sembla, l’equip de producció de seguida van considerar que era una localització ideal, que s’adaptava perfectament al guió: una “ciutat petita i grisa de províncies”. Respecte d’ això, el productor adjunt, Narciso Munné, entrevistat al diari Manresa[2] explicava: “Manresa es una población importante, pero no demasiado grande ni poblada. Su ambiente nos gustó, pues reúne las características que requiere el guión”. Berlanga, per la seva banda, en una entrevista al mateix diari[3] deia sobre la tria de la ciutat: “Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [de Barcelona] y la que reunía mejores características era Manresa” i continua: “No crea que es coba. Manresa es una fabulosa ciudad cinematográfica”.
Els escenaris
Els principals escenaris van ser al centre històric: la Plaça de Sant Domènec, el carrer del Born, la Plana de l’Om, el carrer de Sant Miquel, la Plaça Major, la Baixada del Pòpul i les escales del Carme, entre d’altres localitzacions. També, l’estació del Nord, el pont de l’estació i la llavors recentment coberta Via de Sant Ignasi. Les escenes on millor es poden veure tots aquests escenaris manresans són les del principi de la pel·lícula, de la caravana d’artistes que, arribant a l’estació del Nord, passa per la Via de Sant Ignasi i baixa pel carrer de Sant Miguel, la Plana de l’Om, el Born i la plaça de Sant Domènec. Les escenes finals van ser rodades a les escales del Carme, on encara hi havia la caserna amb una guarnició. Pel que fa a escenaris interiors, encara que la majoria es van rodar en estudi a Barcelona, també es va rodar l’escena de la festa de “repartiment de pobres” al Casino. Una menció especial mereixen els urinaris de la plaça de Sant Domènec, on treballava la dona del protagonista, i que algú fins i tot va pensar que s’havien construït expressament per al film.
Els centres operatius del rodatge van ser l’Hotel Sant Domingo, on s’allotjava l’equip quan es quedaven a la ciutat i, durant les hores de rodatge, també el Bar Perdiu, tots dos situats a la Muralla de Sant Domènec, dos establiments emblemàtics de la ciutat ja desapareguts.
El rodatge
El rodatge va ser força complex. Bona part dels exteriors es rodaven de nit, a vegades fins a altes hores de la matinada, amb gran presència d’extres i d’elements d’atrezzo. La meteorologia i les característiques urbanístiques de la ciutat, amb carrers estrets, forts pendents i escales, van ser altres elements que van dificultar el rodatge. Especialment complicades de rodar van ser les escenes de la comitiva d’artistes que es creua amb un funeral a la Via de Sant Ignasi, ja que feia poc que s’havia cobert la part final del torrent i encara no estava asfaltada, i també la sortida d’aquesta comitiva pel pont de l’estació, que llavors no era accessible als vehicles pels esglaons que hi havia. Els llargs plans seqüència que Berlanga realitzava afegien dificultat perquè calia repetir-los força vegades amb tot el muntatge i trasbals que comportaven. En general, els actors i el mateix director recordaven el rodatge com a força dur i pesat pel fred i per les moltes repeticions de preses (fins a disset o divuit vegades).
En moltes escenes sortia el motocarro del protagonista (un dels emblemes de la pel·lícula), guarnit amb l’estrella de Nadal. Aquest vehicle era força difícil de conduir i per això en moltes escenes no el conduïa Cassen, el protagonista, sinó el seu propietari, Enric Martí, caracteritzat o més aviat tapat. De fet, en un descens pel carrer de Sant Miquel, quan el conduïa Cassen, va xocar contra l’establiment de Ca la Dibuixanta, a la placeta de Sant Miquel, sense que hi hagués conseqüències importants. Per això, el descens per la baixada del Pòpul, uns dies després, va ser tota una aventura i sembla que Cassen estava força atemorit.
Extres i figurants
La pel·lícula requeria un gran nombre d’extres i de figurants. En els primers dies de rodatge es va convocar un càsting al Casino al qual es van presentar més de dues-centes persones que havien de cobrir quatre grups principals de personatges: avis i àvies i homes i dones pobres. A més, hi havia un bon nombre de figurants que tenien algunes línies al guió i per fer aquests petits papers es va demanar que hi participessin actors i actrius aficionats de la ciutat. Els extres rebien una paga diària de 60 pessetes i els que tenien paper, 150, una quantitat prou respectable per l’època. A més, hi van participar músics de la banda municipal, dirigits per Joan Camp, que rebien 300 pessetes diàries i alguns motoristes, així com un carro de cavalls amb el seu conductor, Josep Antoni Cruz, per a la cavalcada d’artistes. Tots els extres coincideixen que van estar ben pagats, més que en la seva feina habitual.
Repercussió a la ciutat
En general, la ciutat es va bolcar en el rodatge i durant aquelles setmanes va ser el centre de totes les converses. Un gran nombre de persones s’acumulava als rodatges de les diferents escenes i la curiositat i l’afany per veure els artistes i el que hi havia darrere una pel·lícula era, lògicament, molt gran. Per evitar aglomeracions de gent al rodatge, es va recomanar, a través del diari, que no hi anessin més de dues persones per família.
La bona acollida de la ciutat i l’atenció dels mitjans locals – Radio Manresa i el diari Manresa – es van veure recompensats amb la participació d’alguns dels artistes del film en un festival benèfic organitzat per aquests dos mitjans per recaptar fons per al nou establiment de les “Hermanitas” dels pobres. Probablement Berlanga devia estar encantat amb aquest acte que, salvant les diferències, es podia relacionar amb la temàtica del film. El director també va participar en altres actes culturals a la ciutat com la projecció i col·loqui posterior de la seva aclamada pel·lícula Bienvenido mister Marshall, a la sala Loyola, organitzada pel Cineclub Manresa.
El 29 de març es va acabar el rodatge a Manresa i els manresans van quedar a l’espera de l’estrena per veure com es plasmava a la pantalla gran tot allò que havien vist i viscut i com la seva ciutat quedava reflectida al cinema. S’havia especulat que es faria una preestrena a Manresa, idea que no prosperà. Es va estrenar al cinema Windsor de Barcelona el 20 de d’octubre del 1961 i a Manresa va arribar uns dies després.
