Hi ha històries que el pas del temps les va difuminant, lentament, fins que acaben desapareixent. Això és el que va estar a punt de passar amb Pedro Pérez Vengut, un comandant de l’exèrcit de la República que es va exiliar a França el 1939.
En aquest web expliquem una història d’una profunda dimensió humana esdevinguda a Manresa. Una cadena de casualitats va propiciar que la filla de Pedro Pérez, la Rosario Pérez Morera (Manresa, 1935), conegués el lloc on havia mort el seu pare i recuperar les seves cendres. Unes cendres que ara estan al pis de la Rosario. “Aquesta història m’ha vingut com si fos una pel·lícula. Això estava mort fins que us vaig conèixer”, comenta agraïda per la tasca feta des de l’Associació Memòria i Història de Manresa.
La troballa d’una documentació per part de l’Associació i les gestions de la família han fet possible aquest “miracle” i el “tancament del cercle familiar”. Ara la Rosario parla amb el seu pare i li explica que “m’ha fet falta tota una vida per tornar a estar amb ell. I que el dia que em fiquin a mi allà baix, hi serem tots tres: la meva mare, el meu pare i jo. Estarà al meu costat. Per fi, estarà al costat de la seva filla”.
La tomba de Pérez Vengut, coberta per la vegetació, va ser trobada al cementiri de Pamiers (Occitània), per la seva neta, Dolors Giménez, l’octubre del 2023. A petició de la família, les restes de Pedro Pérez Vengut es van exhumar, es van incinerar a inicis de gener del 2024 i, al cap d’uns dies, ja eren a casa la Rosario.
Pedro Pérez Vengut (Palos de la Frontera, 18 d’agost de 1906 – Pamiers, 19 d’abril de 1954) va ser un comandant de l’exèrcit de la República durant la Guerra Civil. Després de la derrota del bàndol republicà, es va haver d’exiliar, va travessar la frontera amb els seus soldats i va acabar al camp de concentració de Sètfonts (Occitània), d’on va sortir temps més tard gràcies a l’ajuda de la seva dona, la manresana Llúcia Morera Agut.
El comandant Pérez Vengut va viure amagat als voltants del poble de Beaumont-de-Lomagne, a prop de Montauban i Tolosa, per evitar la persecució de les tropes alemanyes durant la Segona Guerra Mundial.
Una vegada finalitzada la guerra, va estar sempre esperant la caiguda del general Franco, gràcies a una intervenció internacional, i anhelant poder tornar a Catalunya, on es podria retrobar amb la seva dona i la seva filla. Però, finalment, no va poder trepitjar la terra d’on havia hagut de fugir i va morir el 1954 a Pamiers, Occitània.
La seva història va quedar en l’oblit durant molts anys, fins que la recerca i la perseverança dels seus familiars i de l’Associació Memòria i Història de Manresa, van permetre rescatar-la.
Memoria.cat publica aquest web per donar a conèixer aquesta història colpidora i evitar que Pedro Pérez Vengut caigui en l’oblit. La part fonamental del web és una extensa entrevista realitzada a la seva filla en què explica la infantesa viscuda en una França marcada per la Segona Guerra Mundial.
La Rosario rememora els records que conserva del seu pare, el qual només veia fugaçment perquè tenia por de ser descobert, així com l’arribada de les tropes alemanyes al poble on vivia i el pas de camions carregats amb jueus i espanyols que es dirigien als camps de concentració.
També es poden consultar fotografies i documentació sobre Pérez Vengut, com la carta que va escriure l’agost del 1939 des del camp de concentració adreçada al cònsol general de Mèxic a París, en què li demanava poder-se exiliar amb la família al seu país, i en què desglossava la seva trajectòria militar i mostrava la seva permanent i indestructible fidelitat a la República espanyola.
