Va ser un dels impulsors de l’entitat sardanista Nova Crida, el 1977
Quan estava a punt de jubilar-se, a final dels anys 1990, Leandre Fusté Bosch (Cassà de la Selva, 1939) va començar a escriure les seves memòries. Aprofitant el revers de fulls d’etiquetes, va anar deixant per escrit els seus records d’infantesa, a Cassà de la Selva; de joventut, com a forner a Sant Antoni de Calonge i Palafrugell; i, d’adult, a Manresa, on va establir-se i formar una família. Vint anys després, amb l’ajuda de la seva filla, Àngels Fusté Gamisans, va decidir completar i donar forma literària a tot aquest material i fer-ne una autoedició, que va veure la llum el març de 2019. Les memòries es titulen “Fent recompte de moments, sentiments i afanys… d’una vida” i ara les podeu llegir al nostre portal telemàtic:
Leandre Fusté Bosch ens respon quatre preguntes sobre els seus records escrits:
Què us va animar a escriure les vostres memòries?
Soc un dels fills petits d’una nissaga de molts germans, quinze, dels quals dotze vam arribar a l’edat adulta. A mesura que passaven els anys, cada cop érem menys per mantenir vius els records de la nostra infantesa a Can Palau, la nostra casa pairal, a Cassà de la Selva.
Vaig començar amb la voluntat de fixar les vivències de petit, perquè no es perdessin i, un cop posat, vaig anar continuant, també, amb els motius que em van dur a treballar de forner a la Costa Brava, de jove, i, més tard, a crear una família a Manresa. Tot i que inicialment la meva intenció era preservar la memòria d’una infantesa que vaig viure amb moltes dosis de felicitat, al final vaig acabar fent un repàs de tota la meva vida.
Com recordeu la Manresa de final dels anys 1960?
Lluny de tot. Aquesta era la sensació que tenia quan venia cada quinze dies des de Palafrugell per veure la que, més tard, seria la meva esposa, la Isabel Gamisans. Manresa estava molt mal comunicada, aleshores. Per arribar, havia de fer moltes hores de viatge per carreteres plenes de revolts, ja fos passant per Barcelona i els Brucs o bé per les Guilleries i Collsuspina. En comparació amb la Costa Brava, Manresa em semblava una ciutat deixada i freda. També hi trobava a faltar vida cultural al carrer, sobretot poder ballar sardanes de manera habitual, una de les meves passions des de ben jove.
Tanmateix, un cop instal·lat a la ciutat, hi vaig descobrir paisatges molt bonics. De la mà del que era l’amo de la fàbrica on treballava, vaig fer un munt d’excursions a llocs d’una gran bellesa com ara Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Pedraforca o la Serra del Cadí. Llevar-se i veure cada dia el perfil de les agulles de Montserrat és un luxe que segurament només valorem aquells que no hem viscut sempre a Manresa.
La sardana us va ajudar a fer-vos un lloc a la societat manresana?
Abans d’arribar al Bages, acostumava a anar a ballar sardanes gairebé cada setmana. A les comarques de Girona, sempre hi havia un poble o ciutat on en tocaven, ja fos en una ballada o en un aplec. Els primers anys de viure a Manresa, trobava a faltar poder ballar sardanes a la plaça, sense cap més objectiu que gaudir de la música i la dansa i de compartir-les amb altra gent. I és que, en aquells moments, la poca o molta activitat sardanista manresana es concentrava, sobretot, en les colles de competició. Al cap d’uns anys d’instal·lar-me a la ciutat, a final dels anys 1970, diferents circumstàncies van afavorir que una dotzena de persones entusiastes ens reuníssim al voltant del grup sardanista Nova Crida per canviar aquesta situació.
Durant quaranta anys, promoure la sardana popular, la que es balla a la plaça, ha ocupat bona part de les meves energies i del meu temps lliure. També m’ha permès conèixer molta gent i fer bones amistats. El meu compromís amb la promoció de la sardana a Manresa ha estat sempre ferm i sincer, tant que molts es fan creus que no sigui manresà. Avui, passada la vuitantena, l’edat ja no em permet muntar ballades al carrer però mantinc la voluntat d’assegurar la presència de la sardana en moments destacats del calendari anual de la ciutat. Sota el nom d’Amics dels Concerts, a l’aixopluc d’una Nova Crida pràcticament sense activitat, organitzem concerts de sardanes i música per a cobla per la Festa de la Llum, per la Festa Major i per la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics.
Cassanenc o manresà?
Les meves arrels són a Cassà de la Selva i no hi renuncio pas, però, ja fa més de cinquanta anys que visc a Manresa. Després de tants anys, he après a estimar-la, bo i treballant per fer-la millor. També hi tinc la meva família, la meva esposa, les meves filles, els meus nets. No m’imagino vivint enlloc més. Soc cassanenc de naixement i manresà per vocació.
Enllaç a les Memòries de Leandre Fusté
