El Pare Massot detalla com es va organitzar la repressió franquista a Mallorca, esperonada arran del frustrat desembarcament del capità Bayo. Des dels inicis, a través de la esperpèntica figura del feixista italià “Comte Rossi” (en realitat, Arconovaldo Bonnaccorsi) fins a la més sistemàtica del governador civil Torres Bastard, nomenat pel general Franco, amb la sagnant col·laboració dels falangistes mallorquins.
TRANSCRIPCIÓ:
L’ORGANITZACIÓ DE LA REPRESSIÓ CONTRA “ELS ROJOS”
El feixista “Comte Rossi”, amo de Mallorca
Pare Massot i Muntaner: El conde Rossi, que es feia dir general conde Aldo Rossi, no era general, ni era comte, ni era Rossi, tot i que era un equivalent de coronel de les milícies feixistes. Llavors els que més endavant, amb la Legió Còndor van anar… no la Legió Còndor, amb el CTV –els del Còndor eren els alemanys–, el CTV, el cos de tropes voluntàries, doncs, per cobrar una mica més, pujaven un grau, i per tant, sent coronel, podia dir que era general, però en realitat era coronel però de les milícies feixistes. De comte, no ho era. I es deia Arconovaldo Bonaccorsi, no Rossi. Rossi és un dels noms més corrents d’Itàlia, que el va posar diguem-ne per amagar-se, tot i que el van conèixer.
Jo tinc documents d’ambaixades italianes d’altres països que diuen: “Ai, hem vist el Bonaccorsi fotografiat a Mallorca”. Perquè era un fatxenda. I aleshores, quan es va acabar aquesta petita batalleta que hi va haver, perquè no és més que una petita batalleta, van fer tota una sèrie de festes. I una de les festes que van fer va ser una desfilada a davant d’un institut –que en aquell moment a Mallorca només hi havia un sol institut, que s’hi estudiava batxillerat–, i al davant hi havia una avinguda, i a més era un dia que plovia. I ell s’hi va presentar sobre un cavall, i hi ha fotografies d’ell amb el cavall que van donar la volta al món. I ell anava amb punyals i amb bombes de mà. Era un fatxenda total.
I aleshores presumia de quan matava antifeixistes, perquè havia estat de les tropes de xoc dels feixistes. D’una part ell pertanyia al grup que en deien de l’arpinati, de Bolonya, i havien tingut problemes molt greus amb els socialistes. Però els socialistes no feien res, eren els feixistes els que feien, com acostumava a passar també aquí, que els falangistes, que eren l’equivalent dels feixistes, tiraven bombes per provocar i coses d’aquestes. I el Rossi presumia d’aquest tipus de coses.
I després, era un obsés sexual, que ell mateix deia, això ho va escriure el Bernanos, que li tenia molta mania. I el Bernanos diu: “En un banquet de Palma va dir a una senyora de l’aristocràcia mallorquina que necessitava com a mínim tres dones cada dia”. I li portaven prostitutes d’una casa de prostitució de Palma que en deien ca n’Elena, i era un personatge realment… I era casat i tenia fills, però és clar, la seva família no la va portar a Mallorca.
I llavors durant uns mesos, estem a començament d’octubre, i aleshores fins a final d’any, va ser l’amo de Mallorca, en el sentit que anava pertot arreu, que tots els pobles li feien homenatges. Ell mateix ensenyava una fotografia, que la van publicar a Itàlia, d’un poble que va anar que li van fer una corona que era un homenatge al conde Rossi. Era la persona del dia. I anant a tots els pobles on anava, quan parles encara ara amb persones que llavors eren nens, perquè són els únics que queden vius, unes paraules en italià, que les diu tothom, vol dir que realment les deia. I doncs parlava del manganello, el manganello era el garrot que feia servir per pegar a la gent, i sobretot el que encara ara tothom se’n recorda, i els que no se’n recorden ho saben perquè ho han sentit dir als seus pares o als seus avis, deia: “Tutti i rossi, fucilatti!”. “Tots els rojos, afusellats!”
I, per tant, encara que en el moment que ell anava a llocs i marxava de seguida, no s’hi quedava, però això va afavorir molt que ja hi havia un ambient molt enrarit de repressió, perquè, és clar, era por. A partir del dia 15 d’agost quan van saber que havien desembarcat a Menorca, a Formentera i a Eivissa, a Formentera i a Eivissa, a Menorca no hi van fer mal perquè eren diguem dels seus, però en canvi van destruir totes les esglésies, que això va fer molt mal.
La repressió per part de l’extrema esquerra va perjudicar la pròpia causa republicana
En el bàndol republicà, una de les coses que ens va fer més mal va ser que, de la mateixa manera que a Barcelona la Generalitat va perdre el control, i el control va quedar a mans de bandes anarquistes fonamentalment, però no només anarquistes però fonamentalment sí. I llavors a Madrid va passar el mateix i a València va passar el mateix i tot això els cònsols anglesos ho van anar transmetent als seus governs. I els francesos van fer el mateix. I llavors, tant França com Anglaterra es van posar recelosos davant d’una República que tenien por que la dominessin els comunistes, quan en realitat els comunistes en aquell moment tenien molt poc pes. Però sigui el que sigui, la qüestió aquesta tan desastrosa de cremar-ho tot i de matar tothom i coses d’aquestes, que va fer mal per l’altre cantó també, perquè eren gairebé iguals els uns que uns altres, el que passa que ho feien amb persones diferents. Però denúncies i morts per robatoris, per persones per deutes, per enemistats personals, per problemes que si un volia la dona d’un altre o coses d’aquestes… això ho he trobat en un cantó i en l’altre exactament igual. I quan ho dius la gent et diu: “Ai, això ets equidistant”. I no, no és una qüestió d’equidistància, és una qüestió de realisme. Desgraciadament, els homes som uns bèsties i es reacciona de la mateixa manera davant d’uns estímuls determinats.
I, ja dic, en aquest cas això va fer molt mal a la República, perquè els anglesos i els francesos van estar sempre una mica recelosos, i en canvi els alemanys i els italians van donar tant suport com va caldre al Franco, al darrere tenien el March que pagava i aleshores van acabar guanyant. Però la veritat és que són coses d’aquestes que són molt difícils. Ficar-te en aquests temes és molt complicat, i no fa gens de gràcia, la veritat.
La sagnant repressió per part dels franquistes a Mallorca
Doncs a Mallorca, el Rossi i altres, perquè la repressió allà en van donar també la culpa als italians, però hi havia més mallorquins que hi intervenien. El principal que va ser responsable de la repressió sistemàtica i alegal, sense judicis i sense res, era precisament el governador civil de Mallorca, que es deia Torres Bastard, que aquest Torres Bastard havia estat ajudant militar del Franco quan era a Mallorca. I li va escriure una carta, quan va marxar el Bayo, al cap d’uns dies li va escriure una carta dient-li: “Aquí no hay mando. Ningú està a l’altura de les circumstàncies. S’han fet tota una colla de coses que potser s’haurien hagut de fer d’una altra manera…Y menos mal que los falangistas de vez en cuando hacen alguna limpia”. “Hacer alguna limpia” volia dir matar gent per les bones. I diu: “En canvi, els altres estan a la presó menjant i no fent res”.
Bueno, la qüestió, al cap de molt poc temps, el Franco el va nomenar –aquesta carta existeix. Jo la vaig publicar sencera i és esgarrifosa– i aleshores, el Franco al cap de molt pocs dies el va nomenar governador civil i va donar ordres, va enviar també un capità general, un comandant militar nou, i li va donar ordre que comencés a fer consells de guerra contra tots els militars que tenien a la presó perquè al començament alguns, sobretot carrabiners, s’havien aixecat contra el Franco. I després, consells de guerra contra els militars franquistes que es consideraven massa febles, i se’ls va carregar tots. No en va matar cap, però anys de presó, els van desposseir dels títols i dels graus militars, etcètera. I després, fent això, sense dir-ho, deia al Torres Bastard: “Fes el que tu voldries fer”. I aquest el que va fer va ser posar-se d’acord amb tota una colla de falangistes d’aquell moment fent una mena de comitè –que a mi me’n van donar els noms i tot; em van demanar que no els publiqués i encara no ho he fet, però un dia ho buscaré i els posaré, perquè d’altra banda són gent que ja tots són morts– i aleshores aquests es reunien cada dia, feien una llista dels presos que convenia matar, els posaven en llibertat i quan sortien de la presó els agafaven amb un camió, se’ls emportaven a la carretera i els mataven.
I llavors, quan els familiars els demanaven deien: “No, aquest ha estat posat en llibertat tal dia”. I fins al març del 37 van funcionar les coses d’aquesta manera. I entremig, van morir entre mil i mil vuit-centes persones. I aleshores, a partir de final de desembre van començar a actuar els consells de guerra. Que els consells de guerra eren molt poc de fiar, en el sentit que obeïen a consignes. I alguna vegada hi va haver defensors que van aconseguir que no matessin les persones. Però en general, estaven condemnades d’entrada, que sabien qui eren i volien fer-los desaparèixer. I després també, la veritat sigui dita, hi va haver jutges que van ser molt més bones persones que d’altres. A mi em va explicar un senyor, que ja és mort fa anys, que aquest era mestre i l’acusaven que havia tret el santcrist de l’escola. I, és clar, això ho va fer perquè era obligació; al temps de la República van diguem-ne secularitzar l’ensenyament i no podien haver-hi símbols religiosos, però diu: “Jo el vaig portar i el tenia a casa meva”. I aleshores, com que no tenien cap argument especial, el jutge li va dir: “Escolti, a vostè si el deixo en llibertat, aquests animals –que volia dir els falangistes– el mataran per les bones, i per tant el guardarem una temporada”. I sí, ho van fer així, el van guardar una temporada, el van enviar en un camp de concentració un temps i després el van posar en llibertat i ja va anar fent. Però coses d’aquestes en van passar la tira.
I de camp de concentració també, a final d’any, del 36, els van començar i també n’hi havia tota una colla que hi havia tota mena de gent, des d’intel·lectuals i professors i el que sigui que els feien picar pedra, i altres que eren persones senzilles però que mira que se les carregaven perquè havien estat d’un partit o d’un altre; però que no hi havia res en contra d’ells, era purament perquè els havien denunciat que aquests eren rojos i etcètera. El mateix que passava aquí, també. Aquí també hi havia camps de concentració i era el revés, aquests els acusaven perquè eren carlins o perquè eren fejocistes, que no tenien res a veure amb la política. És un món molt complicat, molt complicat…
Joaquim Aloy: La repressió va ser sagnant, per això…
Massot: Sagnant.
J.A.: I suposo que això va afectar molt la societat, no? Ha marcat molt la societat…
La família de l’alcalde de Palma de Mallorca
Massot: Sí, clar. Bueno, ara ja no se’n recorda ningú, però durant un temps allà i aquí i a tot arreu hi havia una por de qualsevol mena de coses perquè els que havien estat a la presó… Jo vaig poder parlar amb moltes dotzenes de persones que havien estat a la presó i sempre t’acabaven dient: “Que no hi tornem mai més”. Perquè havien quedat tan tocats… Tant si t’explicaven coses bones com dolentes, perquè n’hi havia bastants casos que explicaven que algú els havia ajudat, que havien tingut alguna protecció. En canvi altres casos que deien: “Mira, ens insultaven”. La viuda del que era l’alcalde de Palma, que es deia Darder, el seu marit el van afusellar i a ella la criticaven si anava vestida de negre, i va acabar marxant de Mallorca, va poder aconseguir… es va exiliar.
Però aquesta em va passar un dia que vaig anar a parlar amb una seva cunyada, que aquesta seva cunyada sortia –jo em vaig dedicar uns quants anys a resseguir les petjades de les persones relacionades amb el llibre dels cementiris del Bernanos, i aleshores entre aquestes persones hi havia una família sencera, que aquesta família tenia el marit que el van afusellar. Eren una gent que eren rics a més a més i que ni de socialistes ni de comunistes no en tenien res. Eren d’Esquerra Republicana Balear, que era el partit de l’Azaña, de fet era un partit de dretes. I els van acusar que tenien un llençol blanc i que això era un senyal que feien als avions republicans. Tenien estesa la bugada. Però, és clar, era l’excusa per posar-los a la presó. I aleshores hi va estar ell, que el van matar; la seva dona, que es va salvar que la matessin, que jo no la vaig conèixer, i tres fills, em penso que eren dues filles i un fill. I una de les filles era casada amb un metge, que aquest metge també surt, perquè era l’únic radiòleg que en aquell temps hi havia a Palma. I el Bernanos parla de l’únic radiòleg que hi havia a Palma. I ell em va dir que realment l’havia mirat, perquè devia estar malalt del pit i li va fer una radiografia–. I aleshores, el dia que els vaig anar a veure va ser molt interessant, em van explicar tant l’un com l’altra tota la història familiar. I en acabar ell em va dir: “Ah, només ha parlat la meva dona! Torna demà, torna demà que et vull explicar més coses”.
Jo vaig canviar tots els plans que tenia i l’endemà hi vaig tornar. I mentre estàvem parlant van trucar a la porta i es va presentar la viuda de l’alcalde, que era germana. O sigui, li van dir que jo volia parlar amb ella, però no li van dir qui era. I aleshores, quan va començar a parlar, em diu: “Ah, així tu treballes sobre la guerra civil”. Dic: “Sí”. Diu: “Oh, hi ha un llibre molt interessant, que és d’un que es diu Josep Massot”. I els altres li diuen: “Oh, és aquest”. I aleshores jo li vaig dir: “Mira, això em compensa, que fa una temporada…”. Feia un mes o així, a Barcelona també uns que havien estat soldats però nacionals i després van canviar perquè van veure que tot allò no anava enlloc. Eren antifranquistes. I aleshores em van explicar una colla de coses i em van dir: “Vine un altre dia que cridarem un jutge que sap moltes coses perquè estava a Mallorca el temps de la guerra”. Molt bé. Doncs hi vaig anar i quan vaig arribar, em diu: “Ah, així tu parles de la guerra?”. Dic: “Sí, bueno, he fet alguna cosa”. Diu: “M’han dit que hi ha un xicot que ha estat molt temps a l’estranger –jo havia estat uns mesos a Alemanya feia poc temps– i que, és clar, que no sap res, perquè…”. I els meus amics li deien: “Toni, Toni!”. I jo no podia més de riure! I llavors ell se’n va adonar. I diu: “Ets tu?”. I dic: “Suposo”. I diu: “Ah, està molt bé, està molt bé! Jo no l’he llegit”. I aleshores jo li deia a aquesta senyora: “Això em compensa del jutge”. Perquè que un jutge franquista et digui que ho fas malament ho trobo molt lògic. Però que la viuda d’un alcalde afusellat et digui que està contenta del que has fet, això sí que és important. Però sí, hi ha moltes anècdotes sempre.
