En aquest apartat, el Pare Massot explica amb molt detall el fracàs de l’expedició republicana, comandada pel capità Bayo, en el seu intent de recuperar l’illa de Mallorca. Ens precisa el paper decisiu de les forces feixistes italianes de Mussolini i la crueltat contra els milicians vençuts, exemplificada en el cas de cinc milicianes, violades i assassinades per part dels franquistes.
TRANSCRIPCIÓ:
L’INTENT REPUBLICÀ DE CONQUERIR MALLORCA
L’esclat de la guerra civil, revolució obrera i dualitat de poders
Pare Massot i Muntaner: Quan l’any 1936, el 19 de juliol a Barcelona, el 17 ja a l’Àfrica, els militars es van revoltar, a Barcelona, com a Madrid, com a València van perdre els militars i es van fer amos de la situació per una banda els Mossos d’Esquadra i els cossos de seguretat que depenien de la Generalitat, més la Guàrdia Civil, però sobretot s’hi va anar afegint cada vegada més els membres de la CNT, de la FAI i d’altres organitzacions. I llavors, quan es va acabar tot aquest procés, pràcticament les organitzacions obreres es van fer càrrec del poder i van aconseguir que el president Companys es posés d’acord amb ells per formar el que en deien el Comitè de Milícies Antifeixistes, que era una mena de govern paral·lel, el govern a l’ombra. Aleshores, dintre d’aquest comitè hi havia fonamentalment una branca de tipus policíac que es va formar immediatament que es van dedicar… que això, d’altra banda, és un procés que va passar exactament igual a l’altre costat. Sense posar-se d’acord, van fer el mateix i més o menys similar de coses positives i de coses negatives; més aviat negatives que positives.
Aleshores a Catalunya van començar per una banda a detenir persones que consideraven o promilitars o bé persones de dreta i d’una manera molt especial religiosos i capellans, i això és un aspecte. I després l’altre aspecte que van fer va ser iniciar una mena d’exèrcit popular al marge del govern central, que això va ser una altra font de conflictes constants i que no es va acabar de solucionar fins que el govern de Madrid va venir a Barcelona i que tampoc no es va acabar de solucionar perquè el govern de Madrid i el govern de Barcelona estaven totalment enfrontats.
El capità Bayo
Però, bé, la qüestió és que dintre d’aquesta branca militar van sortir unes expedicions cap al front d’Aragó que van durar fins que els franquistes van fer l’ofensiva molt ja cap al final de la guerra i s’ho van menjar tot, i van organitzar també una altra expedició que era a les illes Balears, no solament a Mallorca sinó que van començar per Eivissa… perdó, van començar per Formentera, que és al costat d’Eivissa, i aleshores el que portava tot això era un capità que havia format part de la legió estrangera que sembla que també havia treballat d’aviador, una persona una mica aventurera, el capità Alberto Bayo, que després es va exiliar en acabar la guerra i vivia a Amèrica del Sud i va acabar a Cuba com a assessor del Fidel Castro.
Doncs aquest, el Bayo, es va posar d’acord… és un tema molt complicat i molt difícil d’aclarir del tot, però entre ell i el Díaz Sandino, que era el diguem el conseller d’Interior relacionat amb Defensa d’aquell moment que eren amics, el Díaz Sandino també era aviador, i van convèncer per una banda el Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de la Generalitat i es van posar d’acord amb el govern de Madrid perquè els cedís alguns vaixells perquè aquí només hi havia alguns hidroavions, però uns hidroavions que van començar a bombardejar Mallorca i que tiraven llaunes de sardines plenes de pólvora que jo n’he vist a cases, ara ja no hi deuen ser, però almenys a dues cases ho havia vist que deia: “Es forat de sa bomba”, que havia entrat per la teulada i pràcticament no havia fet res; ara, és clar, en algun cas va caure a sobre d’un soldat i el va matar. Però vaja, la qüestió és que no tenia gaire poder ofensiu i llavors per això van aconseguir uns quants destructors i altres vaixells que eren de l’Armada espanyola, diguem-ne, aquí no n’hi havia.
I llavors es va posar d’acord a més a més amb un capità de València que es deia Uribarri, que aquest també havia tingut molt protagonisme al començament de la guerra, i el Manuel Uribarri i l’Alberto Bayo van encapçalar la primera expedició, primer a Formentera, que evidentment hi havia mitja dotzena de soldats i que no va passar res, i després a Eivissa, que a Eivissa van bombardejar una miqueta i hi va haver una invasió que van intentar controlar-la però com que no se’n van sortir tothom va córrer i van matar uns quants oficials i poca cosa més.
I una mica tenien la sensació que des de Menorca, que Menorca s’havia mantingut republicana, perquè allà els suboficials es van imposar als oficials, com havia passat també als llocs on hi havia sobretot Armada, els sotsoficials de l’Armada no podien veure els oficials perquè deien que eren aristòcrates i molt… que se’ls miraven des de molt amunt i llavors se’ls van carregar pràcticament a tots. I el resultat d’això era que els vaixells funcionaven com podien, perquè els comandaments no hi eren i hi havia uns submarins que funcionaven però que no es podien submergir perquè no en sabien, i coses d’aquestes van ser decisives perquè aquests desembarcaments al final van fracassar.
I van anar a Menorca, des de Menorca van acabar d’organitzar un desembarcament cap a Mallorca, i a Mallorca se’n van sortir sense cap problema, perquè a més a més en aquells moments hi havia molt poca organització i els militars mallorquins estaven molt fins i tot amoïnats i preocupats i tenien la idea que potser hi hauria, com havia passat tantes altres vegades, que es posarien d’acord els militars entre ells i que les coses no anirien més endavant. I és per això que a Mallorca el primer mes, de repressió sanguinària no n’hi va haver, hi havia algun cas esporàdic però el que van fer va ser posar a la presó persones que consideraven sospitoses –van posar unes mil cinc-centes persones a la presó–, però de morts, com després n’hi va haver a dotzenes, no, al començament no n’hi va haver cap, i era sobretot perquè els militars pensaven que hi hauria una entesa i que no haurien d’entrar en combat diguem; que d’altra banda no estaven preparats, perquè en aquells moments els militars que hi havia a Mallorca la gran majoria eren mallorquins que, com després els militars mallorquins, demanen per anar a Mallorca i ben poca feina hi tenen; i llavors passava el mateix, no estaven preparats i no sabien com tirar endavant, i la prova és que després, en acabar, tot plegat, tot i que van guanyar en teoria, els van fer un consell de guerra i se’n van carregar tot un munt, sobretot els que eren més amunt, el comandant militar i tot l’estat major en bloc.
Doncs des de Menorca van desembarcar a Portocristo i a les platges circumdants pràcticament fins a Artà i van ocupar una franja de terreny, un cap de pont que diuen els militars, d’uns quants quilòmetres d’amplada i de llargada, però l’amplada no era gaire perquè els mallorquins tenien artilleria i aleshores de seguida van venir els artillers, van aturar l’avanç dels milicians, que aquests milicians fonamentalment eren de partit, alguns hi havia una part de la guarnició de Menorca, que aquests eren soldats i tenien formació militar, però la gran majoria eren milicians voluntaris que n’hi havia més o menys de tots els partits polítics. Molts eren del PSUC, altres eren de la CNT-FAI, altres eren del POUM, que aquests després al cap d’un any va haver-hi a partir dels fets de Maig del 37 va ser un partit que va quedar arraconat i que a més a més els seus líders els van posar a la presó i algun el van matar, i n’hi havia també d’Estat Català i que aquests eren més aviat contraris, però en aquest aspecte anava tothom d’acord, n’hi havia d’Esquerra Republicana de Catalunya i encara de partits més petits, i a més a més hi havia, a més dels milicians, hi havia també unes cinc-centes milicianes que van sortir fotografiades una mica a tot arreu i van actuar però tampoc massa no van actuar, perquè tampoc no tenien formació militar …
La decisiva intervenció de l’Itàlia de Mussolini
Aleshores, durant uns dies van anar avançant però no van passar d’ocupar un poblet que es diu Son Carrió, que està al costat de Son Servera, que Son Servera és una miqueta més gran i que a Son Servera hi va haver lluita durant una colla de dies fins que van venir els italians de Mussolini. I els italians no van venir perquè sí, sinó que van venir perquè els falangistes i sobretot el Joan March, que era el factòtum de Mallorca, era la persona més rica i més poderosa de Mallorca, doncs el March era a Itàlia en aquells moments, i llavors a Mallorca mateix hi havia també uns creuers italians que es van anar tornant que tenien la missió de vigilar. I aquests italians ja feia molt temps que tenien ganes de posar un peu a Mallorca, de tenir unes bases, perquè si hi havia un moment, com va acabar passant, que hi havia una guerra entre Itàlia i França, si tenien un peu a Mallorca podien dominar els que en aquell moment estaven a les colònies franceses d’Algèria, Tunis, etcètera, que no hi hagués soldats d’allà que travessessin el mar, i per tant, aquesta situació geoestratègica de les Illes feia anys que la tenien present i quan va començar la guerra del 36 van veure la possibilitat d’aconseguir-ho.
I llavors un dels oficials, que es deia Margottini, que era segurament la persona més intel·ligent que en aquells moment corria per allà, va parlar amb els falangistes de Mallorca, que els falangistes en aquell moment eren molt poquets, però que van anar creixent a partir del 19 de juliol, i va aconseguir que demanessin a Mussolini, o al seu gendre, el conde Ciano, que enviés ajuda militar i assessors militars d’Itàlia a Mallorca, i va ser el primer moment de la intervenció italiana que després es va fer molt més àmplia a partir de l’anomenada Legió Còndor; a Mallorca no hi anaven com a Legió Còndor sinó com a voluntaris que s’integraven dins el Terç, dins la legió estrangera.
I aleshores al cap de quinze dies d’haver desembarcat el Bayo. van arribar uns quants avions italians de bombardeig i hidros però molt més poderosos i molt més moderns que no pas els que tenia el Bayo i en una tarda es van carregar tots els hidros que tenia el Bayo i van fer fugir els vaixells que hi havia al mar perquè tenien por que els enfonsessin. I llavors a més a més d’això els italians van portar una persona que se’n va parlar molt que en deien el conde Rossi, que es deia Arconovaldo Bonaccorsi, que era un esquadrista italià, un membre de les milícies feixistes, i aquest va intentar posar-se al capdavant de les tropes, els militars de Mallorca no l’hi van deixar fer però en tot cas va manar molt, i entre altres coses, per una banda va animar el personal que potser no n’estava gaire, d’animat, però que en veure que tenien avions i així les coses van canviar, i després va intervenir molt en la repressió que llavors sí que a partir del dia 15 d’agost del 36, quan va començar el desembarcament, llavors sí que la repressió es va fer immensa i terrible perquè els militars deien que no volien deixar enemics a l’esquena i afusellaven tothom [sonen les campanes].
Doncs aleshores, els italians van aixecar la moral dels soldats i dels militars mallorquins, van aconseguir un canvi del comandament militar i van començar a fer unes operacions per per tirar al mar els milicians, que és el que havien intentat fer des del començament sense sortir-se’n, perquè als primers moments es pensaven que fugirien de seguida, i no, els milicians van anar resistint; a més tenien els vaixells, un parell de destructors que bombardejaven, i per tant l’artilleria de Mallorca no s’hi podia acostar, i després tenien els hidros que bombardejaven que encara que no fossin gaire potents però que feien mal, i feien por sobretot.
I aleshores l’arribada dels avions italians i d’uns quants militars o paramilitars italians va fer que canviessin les coses. Llavors van començar a mirar d’acabar, que fins a aquell moment a poc a poquet els milicians anaven tirant endavant però tampoc no massa, i a partir d’aquell moment va ser al revés, que els milicians van haver de retrocedir i ja des del primer moment hi havia hagut problemes molt greus perquè al cap de dos dies hi va haver una desfeta a Portocristo. Els primers que van desembarcar, com que no tenien tàctica militar, ni tenien estratègia, ni obeïen, eren anarquistes en bona part i per tant feien el que els semblava, a diferència del que més o menys a l’exèrcit hi havia una certa disciplina, i aleshores a Portocristo mateix al cap de dos dies ja hi va haver una reunió de tècnics militars que van demanar al Bayo que reembarquessin perquè si no acabarien com van acabar els de Portocristo. El Bayo se’ls va treure de sobre i va aconseguir que hi anessin més milicians i va anar augmentant el nombre de desembarcats i per tant estaven més forts.
Però això a partir del moment que van venir els italians es va tornar a perdre l’avantatge i tenien molta por. He parlat amb persones que hi eren en aquell moment i tots em deien el mateix, que bombardejant constantment i que veien caure la gent i que ells no tenien… armes en tenien però no tenien… tampoc no tenien instrucció, no tenien formació, i la qüestió és que estaven molt desanimats. I, tot i que el Bayo volia aguantar, va arribar un moment que era impossible, entre altres coses –això habitualment no es diu– però la raó principal és que als seus representants els van dir que tenien sempre avions a punt per si calia, avions més grossos, que els ho enviarien des d’Itàlia. I de l’exèrcit, de l’Armada espanyola, els darrers dies hi van enviar els dos vaixells més importants, el creuer Libertad i el cuirassat Jaime I. I aleshores els italians, el conde Rossi en concret, va telegrafiar a Itàlia –aquests telegrames es conserven– demanant-los que enviessin avions de bombardeig capaços de portar bombes suficients per ensorrar-los. I per altra banda, ens consta que el conde Ciano va dir que enviaria a Mallorca totes les Camises Negres i tots els milicians feixistes necessaris per fer fora els milicians diguem-ne catalans. I llavors aquesta informació la tenien des de Madrid perquè s’escoltaven mútuament els uns i els altres, perquè jo tinc, que m’han arribat a través d’antics militars mallorquins transcripcions dels telegrames que enviaven els altres, i era encara que ho fessin fins i tot en clau, les desxifraven, les claus, i per tant des de Madrid sabien que podien perdre els vaixells més importants i que Mallorca es podia convertir en el que deien un gran cementiri de milicians. Si haguessin bombardejat cada vegada més en avions tan grans hi havia en aquells moments quatre o cinc o sis mil homes que haurien quedat sense possibilitat d’escapar-se i o s’haurien hagut de rendir o els haurien mort. I per tant van donar l’ordre de retirada. O sigui, aquests vaixells, en comptes d’ajudar a l’ofensiva del Bayo, aquests mateixos vaixells van donar l’ordre, que venia del comitè de l’Armada, i deia que volien evitar conflictes amb una potència estrangera. És evident, sabien que els italians estaven disposats al tot per tot i lògicament no volien problemes amb els italians.
Un reembarcament ràpid i sorpressiu
Bé, la qüestió, que això va fer que el Bayo va fer l’operació més important de tot el desembarcament, que va ser el reembarcament, perquè va aconseguir de convèncer la seva gent, els va fer embarcar dient que anirien a Palma; és a dir, que desembarcarien en un lloc més proper als centres de poder de Mallorca, perquè segurament és el que haurien hagut de fer des del començament, que era anar directes cap a Palma i la gent, els mallorquins en aquell moment, els que jo havia parlat, em deien: “Si haguessin vingut directes a Palma no els hauria frenat ningú”, perquè no hi havia… no estava preparat res.
Però, en aquest cas, els va convèncer perquè anessin a Palma i els va enganyar, i se’n van anar a Barcelona, a València, segons els llocs. I fent això va aconseguir de salvar la gran majoria dels seus homes, i de les seves dones perquè ja dic que hi havia unes cinc-centes milicianes, i els militars mallorquins no se’n van adonar. Dir que l’endemà van tirar endavant perquè estava previst que feien un atac general i van trobar les trinxeres buides, i això va ser una sorpresa total. Llavors van començar a dir: “Nosaltres hem guanyat i som els vencedors”, però en realitat els italians deien: “Si no han fet res”, perquè era per por dels italians que els altres van marxar.
L’afusellament dels presoners republicans: el cas de les 5 milicianes
Bé, la qüestió, que per una banda això va funcionar bé, en el sentit que no hi va haver baixes etcètera, però va tenir una contrapartida també, és que precisament, com que en aquells moments no hi havia sistemes de comunicació com els actuals, hi va haver dotzenes, o centenars, no sabem ben bé quants, per a moltes persones que van quedar que no sabien que els altres marxaven i que a primera hora de l’endemà els van anar agafant, i entre els que van agafar hi havia també cinc milicianes, cinc noies, que les van violar i les van afusellar. És una salvatjada de les moltes que es van fer en aquelles èpoques. I de tots els que hi havia, jo sé que els militars tenien un servei d’informació i van fer interrogatoris a alguns dels presoners perquè… ho sé perquè n’he trobat algun, però només algun, la resta o van desaparèixer o no… era molt difícil de saber què se n’ha fet. I després van agafar tot el material que van poder que hi havia a les trinxeres, i en aquest material hi havia les llistes de persones que hi havien intervingut, que si tinguéssim aquestes llistes seria molt interessant perquè sabríem això mateix que us interessa a vosaltres, si hi havia una centúria, o una columna que venia de Manresa o que venia…; de Monistrol hi havia tota una sèrie de persones que hi van morir precisament i per això sabem que hi eren.
Les germanes Boixader
Però, de tota aquesta paperassa de Mallorca en sabem l’existència perquè un general, un senyor que va acabar sent general, que jo el vaig conèixer, encara que treballava en el que els militars en diuen la Segona Bis, el servei d’espionatge militar, cada dia li enviaven un dossier amb informació i es va adonar que en aquell dossier hi posaven uns fulls per tapar-lo diguem-ne i que aquests fulls eren reciclats i hi havia llistes que corresponien a milicians i a comandaments de l’any 36. I aquest home en va recollir els que va poder, que eren tres o quatre només, i tota la resta es devien acabar perdent i ara en els arxius això no hi és.
I a Barcelona, també el comitè de milícies tenien material que una part també s’ha recuperat recentment. Ara fa pocs mesos ha sortit un llibre[1] sobre les milicianes que hi ha treballat sobretot un català que es diu Gonzalo Berger, i en aquest cas l’ha ajudat també una senyora catalana que entre ells dos havien fet un documental[2] sobre les milicianes que va sortir per IB3 i per TV3. Aleshores d’aquestes milicianes n’hi havia dues que jo les havia pogut identificar –vaig tenir la sort de poder-les identificar fa bastants anys–, que es deien Boixader, que eren dues germanes[3].
I va venir a veure’m aquí, va venir un senyor que venia de tant en tant a Montserrat i va demanar per mi a la porteria i em va dir: “Jo tenia unes parentes –em sembla que eren cosins llunyans– que van venir, que recordo que van venir a casa, que eren d’una família d’altra banda molt benestant i que eren ciutadanes de no recordo quin país sud-americà, tenien doble nacionalitat, i aleshores diu van venir amb la granota de milicianes i els fusells de milicianes. Després n’hi va haver que també deien que van anar-hi com a infermeres de la Creu Roja i no, es van posar el braçalet de la Creu Roja però hi van anar com a milicianes, i a més a més n’hi devia haver una d’elles que va escriure un dietari que acaba dient: “Estem sols, no sabem què passarà, agafarem els fusells i ens defensarem”. Els fusells els van continuar tenint sempre, però no crec que els fessin servir habitualment, més aviat les milicianes aquestes feien feines de tipus més pràctic, d’ajudar i de fer d’infermeres i de fer el menjar i coses d’aquestes.
I aleshores li vaig ensenyar una fotografia que estava publicada en un llibre que havia sortit els anys de la guerra i de seguida em va dir: “Sí, sí, són…” i les va identificar amb el nom i tot. I aleshores després ell va comunicar-ho a la família que tenia a Mèxic –venien de Mèxic aquestes noies– i llavors gràcies a això, de saber que tenia relació amb Mèxic, vaig poder fer com a mínim una hipòtesi que un dels llibres més coneguts que van sortir amb motiu de la guerra, va sortir l’any 38, va ser Els grans cementiris sota la lluna, d’un novel·lista francès Georges Bernanos, que aquest vivia a Mallorca a partir de l’any 34 i que a més a més els seus fills eren membres de la Falange poc abans de començar la guerra, i per tant era un senyor que tenia molta informació. Després es va barallar amb els italians i va escriure aquest llibre en contra dels italians, en contra del Franco, en contra de tot. Però ell, en el fons del fons era el que en deien un falangista autèntic, dels que haurien volgut una Falange diferent que no s’hagués barrejat amb tota una sèrie de coses…
Un capellà de Palafrugell demana clemència per a dues milicianes
Bé, això és… evidentment era molta utopia però s’hi nota molt en el seu llibre, però en canvi té l’avantatge que això, com que sabia tantes coses, una de les coses que explica és que hi va haver un capellà mallorquí i un caputxí, que ens consta que era un que li feien anar a confessar els que es volien confessar de persones que afusellaven, que es deia el pare Atanasi de Palafrugell, i aleshores diu que aquest va demanar al conde Rossi que dues de les noies que havien agafat que no hi havia cap motiu perquè les afusellessin li va demanar que les alliberés, i diu que el conde Rossi va dir que ho consultaria amb el coixí i que l’endemà les va fer afusellar. I és cert, en va fer afusellar cinc.
I aleshores, aquestes altres persones que ara hi han treballat van tenir la sort d’identificar-ne dues més, perquè així com a Mallorca hi havia tots aquests papers que en principi s’han perdut, n’hem conservat uns quants que aquest militar tenia i que en un llibre que va publicar hi va posar un facsímil i a partir d’aquí hem pogut saber d’alguns dels caps del PSUC que hi havia, qui eren i qui tenien… però això era simplement un full així [fa un gest amb les mans] que sortien deu o quinze noms; doncs el Comitè de Milícies Antifeixistes tenien milers de fitxes de persones que els pagaven o perquè eren milicians o perquè eren parents de milicians que s’havien mort, i llavors aquestes fitxes estaven a Salamanca, amb els famosos “papers de Salamanca”, que els van fotocopiar i una part els van portar aquí, i si no hi havia fotocòpies de tot. I llavors mirant aquests papers han pogut localitzar dues persones més, dues milicianes més, que a més a més s’han pogut posar en contacte amb la família i tot.
Una miliciana manresana?
I n’hi havia una cinquena, que és la que va escriure un diari, que li diuen El diari de la miliciana, que es va publicar ja primer en italià l’any 38 i després va sortir en castellà i més endavant ens en van arribar còpies mecanografiades que jo estic segur que són còpies de l’any 36 mateix fetes per soldats, i, per tant, jo estic seguríssim que és un document autèntic, perquè a més a més totes les coses que diu les he pogut comprovar per altres cantons i diu coses que ningú més sabia que elles, perquè l’observació que apuntaven si els avions tenien un tipus de roda o un altre tipus, això no s’ho pot inventar ningú. I d’altra banda, parlaven en un llenguatge molt senzill, està escrit per una persona que sabia molt poc castellà: en lloc de dir “mono” posava “granota” sempre en castellà, i altres coses; posava altres catalanismes, que vol dir que tenia molt poca cultura. I aleshores aquesta persona que sabíem quina era perquè n’havia sortit una fotografia, l’any 38 va sortir una fotografia a Manacor i deia: “La que està marcada és la que va escriure el dietari”, i aquesta que està marcada és la que no està identificada i que precisament és una que dubtaven que no fos una persona de Manresa.[4] Però pel que expliquen en aquest llibre que ha sortit fa poc que es diu Les milicianes, que és de Gonzalo Berger i de la Tània Balló, que és la que el va ajudar, doncs aquesta persona surt més endavant, i per tant l’any 36 no la van matar, i ells mateixos no es posen d’acord de si és aquesta o és una altra. En tot cas, de moment, continua havent-hi una incògnita de si n’era l’autora i de si realment era de Manresa o no ho era. Les altres no ho són.
El dietari de la miliciana
La que va escriure el dietari jo li tinc una gran admiració, perquè de la manera que escriu, tot i que és una noia que no té estudis, que treballa a Correus o a Telègrafs, i per tant també el fet aquest que treballés a Barcelona sembla que venia d’un altre lloc però no en sabem res més, no podem… de la manera que escriu no es pot identificar cap cosa concreta, doncs quan parla dels ideals que ella té, de com està desencisada perquè altres no tenen els mateixos ideals i explica que en un dels llocs on es reunien a la nit els soldats, el que es reunien amb els oficials, que li deien el cabaret, perquè allà hi anaven una part d’aquestes noies i que a ella això li rebentava molt. O sigui, n’hi havia de totes menes. Que això és el mateix que passava… a Mallorca passava amb les falangistes, a mi em va explicar una senyora que havia estat durant un temps falangista, em va dir: “Els meus germans em van dir “marxa, marxa de la Falange perquè totes són unes putes””. O sigui que això, en un cantó i en l’altre tot era molt similar, desgraciadament.
Joaquim Aloy: El que queda clar és que vostè està convençudíssim que “El diari d’una miliciana” …
Massot: És autèntic.
J. A: …és autèntic total eh?
Massot: És autèntic. Per a mi, és autèntic total començant ja pel fet aquest que no és del 38. Jo la còpia que tinc és del 36, i són còpies que no és l’única que tinc, que en tinc de molts altres documents i es veu això. Un fins i tot està signat per un soldat, els encarregaven a mecanògrafs que ho copiessin i aleshores copiaven el que trobaven. No hi afegien… perquè a més per afegir coses has de ser… ho hauria pogut afegir el que… la hipòtesi que ells tenien que hi havia un senyor que va escriure un llibre, que és el que hi havia la fotografia, que es deia Francesc Ferrari Belloch, que a més a més era un senyor que després de la guerra el van posar a la presó i li van fer un expedient perquè havia estat de la maçoneria, i en aquell moment, probablement, per aconseguir que això no passés llavors es va fer profranquista fins a l’extrem. I d’aquest llibre en van fer tres edicions i hi havia la fotografia d’aquest… jo de petit l’havia llegit, per això ho sabia de memòria d’aquestes milicianes, suposo que moltíssima gent de Mallorca ho sabia perquè era un llibre molt, molt conegut; i ja dic… el Ferrari hauria pogut tornar a escriure més endavant, però el 36… o els militars no en saben d’escriure… si està mecanografiat i a més a més són molts manuscrits… Vaja, tot el que van trobar ho van mecanografiar, i, llegint-ho dius: “Ah, parla del Gavaldà”. El Gavaldà era un cap de columna del PSUC que depenien d’ell; doncs com un senyor que no fos de l’olla podia parlar del Gavaldà. No constava per enlloc més. El Gonzalo, que té moltes idees genials de vegades, diu: “Ah, podria ser que en l’interrogatori que els van fer que…”. Sí, però, aquestes noies les van agafar i al cap de dos dies les van afusellar. Doncs jo estic segur que d’interrogatori, ben poca cosa. I si en van fer devia ser per cobrir l’expedient i poca cosa més. En tot cas, tot això s’ha perdut. Jo estic seguríssim que és autèntic al cent per cent.
[1] Gonzalo Berger i Tània Balló. Les combatents. La historia oblidada de les milicianes antifeixistes. Rosa dels Vents. Barcelona, 2021.
[2] Milicianes. Documental de Jaume Miró i Tània Balló. Producció de Nina Produccions i Cinètica Produccions, amb la coproducció de TV3 i IB3.
[3] Daría i Mercè
[4] Es refereix a Ramona Soldevila Cirés. Vegeu “Ramona Soldevila Cirés, miliciana i manresana”
