El pare Massot explica les gestions de l’abat Marcet per salvar el Monestir de Montserrat i els seus monjos dels excessos de l’extrema esquerra revolucionària durant l’estiu del 1936. Tot i així, 23 monjos acabaren sent assassinats. Relata també l’important paper del comissari Carles Gerhad a l’hora de salvaguardar el monestir i com aquest acabà sent un hospital militar on s’arribaren a practicar certes activitats literàries.
TRANSCRIPCIÓ:
EL MONESTIR DE MONTSERRAT DURANT LA GUERRA
23 monjos assassinats
Pare Massot i Muntaner: Aquí vam tenir la gran sort que l’abat Marcet estava amb molt bona relació amb el govern de la Generalitat. Jo sempre he parlat molt malament del que van fer els franquistes a Mallorca, però aquí van matar vint-i-tres monjos, que eren demòcrates, que havien votat l’Estatut, i dius no hi ha cap motiu per a això, eren altres històries. Llavors, jo dic, amb el Macià i amb el Companys hi havia hagut sempre una bona relació i amb el [Ventura] Gassol i amb [Josep Maria] Espanya, que era el més important d’aquell moment per donar passaports i coses d’aquestes, i amb el [Manuel] Corachan, que era el de Sanitat –el Gassol era el de Cultura–; el Corachan no podia fer gaire cosa perquè el consideraven feixista, tot i que no ho era, però almenys devia ser més a la dreta que no pas els altres.
I aleshores, l’abat Marcet, de seguida que aquí van començar a veure que la situació estava malament a tot arreu, va fer anar un metge que era aquí i un xicot que era monjo des de feia poc temps, que també era metge, amb un cotxe que portava la insígnia de Sanitat van anar cap a Barcelona, que estava ple de controls, que no deixaven passar a ningú, s’havien d’anar identificant. Bueno, van aconseguir d’ arribar a la Generalitat, van parlar amb el Corachan, i el Corachan els va dir: “Ai, els monjos de Montserrat els voldria veure al cel!”. Com que digués: “Jo no puc fer res”. Però van parlar també amb el Gassol i amb l’Espanya, i aquests van enviar aquí un senyor que es deia [Joan] Solé Pla, que aquest era molt enèrgic,i amb ell venien uns quants mossos d’esquadra. I aleshores, gràcies a això, va aconseguir que un grup que havia pujat –no sé d’on venien–, que van ser els que després van anar a cremar la catedral de Vic, doncs volien cremar també Montserrat, i aquest va dir als mossos: “Dispareu”, i els milicians tenien una por horrorosa també, i van marxar quan van veure que els altres dispararien.
L’escriptor Joan Puig i Ferrater, comissari de la Generalitat a Montserrat
I aleshores, després, al cap de pocs dies, va venir com a comissari de la Generalitat un escriptor, el Joan Puig i Ferreter, que després va escriure un llibre que es diu Les profanacions, que en aquest llibre explica de forma novel·lada tot el que ell va fer. Evidentment, moltes de les coses que explica no són veritat, sobretot quan parla a favor seu. Però en conjunt, sí. Es pot anar documentant cosa per cosa tot el que explica, que és el que realment va passar, tant si ho exagera com si s’atribueix coses que no són seves, etcètera. Però bé, en tot cas, el conjunt és veritat. I aquest va aconseguir que pogués venir un autocar que la major part de monjos els van portar a la policia, a Via Laietana devia ser, i després els van deixar anar, i una part també gràcies a la Generalitat van poder sortir amb un vaixell cap a Itàlia. Però, és clar, els que es van quedar per aquí, n’hi va haver que ja havien marxat abans… [interrupció]. Doncs això que deia, que una part dels monjos es van haver de quedar per aquí, i trenta-dos els van matar, en moments successius…
Joaquim Aloy: Vint-i-tres.
Carles Gerhad comissari-conservador de Montserrat
Massot: Vint-i-tres, sí. I aleshores la majoria van poder anar a Itàlia, alguns van poder sortir més tard. I llavors n’hi havia alguns que estaven a Andorra en aquells moments i que tampoc no els va passar res. I llavors a Montserrat s’hi va quedar el que en va ser conservador–ell es feia dir comissari–, que va ser-ho fins a l’any 39, que era el Carles Gerhard, que era un català però fill de pares alemanys; en realitat s’hauria de dir Gerhard, però són de Valls, i a Valls tothom els diu els Gerard. Jo vaig conèixer el seu fill, que es va morir fa molt poc temps, i tenia un germà, que també vivia… em sembla que vaig conèixer la dona, la viuda, del seu germà. I després tenia un germà músic molt important que es va exiliar, el Robert Gerhard, que ara em sembla que feien un centenari d’ell o alguna cosa així.
Doncs el Gerhard va contribuir moltíssim perquè Montserrat es conservés, perquè va aconseguir que els comitès que venien, entre d’altres els de Monistrol però no únicament aquests, els va deixar fer algunes coses. Van fer alguna cosa que ara ens sap molt greu, per exemple,tot el que en diuen els misteris del rosari, que eren modernistes, i en aquell temps el modernisme no estava de moda, i llavors van dir: “Com que no val res els deixarem fer malbé això perquè així facin malbé alguna cosa”. I ara ens sap molt greu que es vagi fer.
Sanatori i Hospital militar
Però, bueno, en tot cas va conservar essencialment tot el monestir, va conservar la biblioteca i van obrir també el monestir. Bé, primer van posar una sala de la infermeria, la van convertir en hospital de tuberculosos, i va venir un metge, que era el doctor Sayé de Barcelona, que va portar els seus malalts. Però aquí per a tuberculosos és massa humit, no és bo, i al cap de poc temps se’ls van emportar.
Però això també va servir perquè de moment no vingués ningú més, i llavors més endavant van obrir el monestir. Tant a dintre com a fora el deixaven visitar. I això era una atracció, que també, d’aquesta manera, suposo que devia servir perquè les persones que continuaven treballant aquí tinguessin un sou cada mes i anessin fent coses. I després, una mica més endavant, quan la guerra va anar empitjorant, es va convertir en hospital. I el Gerhard va lluitar sempre amb els militars perquè no li ocupessin tot el monestir. I ell va mantenir una part del monestir, però la gran majoria era dels militars.
Tot i que al monestir hi venia el Companys de tant en tant, i hi venia l’Antoni Maria Sbert, que era conseller–que era cosí de la meva mare l’Antoni Maria Sbert–, i després es va exiliar a Mèxic. I venien escriptors, pintors… A Montserrat hi havia molta gent que fugia dels bombardeigs de Barcelona i el Gerhard els donava acolliment. Però a poc a poc això es va haver d’anar limitant perquè els militars gairebé ho van agafar tot, perquè era un hospital militar que va començar a Santa Cecília, una mica més avall, i que després el van augmentar i el van posar aquí.
En deien la Clínica Z –que això és el que ara estàvem parlant quan heu arribat amb l’Àngels[1], que ella està fent un llibre sobre l’hospital i hi ha relacions, entre altres coses, amb la biblioteca també. Perquè durant el temps que a l’hospital hi havia malalts, entre els que van venir hi havia un escriptor que es deia Manuel Altolaguirre, i aleshores aquest escriptor va organitzar unes edicions que en deien Ediciones Literarias del Ejército del Este, a les quals va sortir un llibre de poesies sobre la guerra del César Vallejo, un llibre de poesies sobre la guerra del Pablo Neruda –que en aquell moment eren dues vaques sagrades–, després un altre llibre de poesies de l’Emilio Prados, que era un escriptor molt més jove però que també ha estat conegut i reconegut, i altres llibrets petits.
I tot això, ho va fer a la impremta nostra, la impremta del monestir, i quan van haver de marxar, perquè van haver d’evacuar l’hospital el 39, quan hi va haver la retirada, d’aquests llibres en van deixar una part que estava sense enquadernar encara a la impremta. I afortunadament els monjos d’aquell moment, el que era el bibliotecari va tenir la… tot i que suposo que no els feia gaire gràcia perquè van trobar el monestir fet una porqueria, tot estava molt brut; és clar, venia d’un hospital, però van veure aquests llibres i en van enquadernar uns quants i els hem pogut conservar. I algun altre se l’havia emportat el mateix Altolaguirre o alguna altra persona, que els n’havien enquadernat algun exemplar; però tot el conjunt estava en rama, que en diem nosaltres, sense enquadernar. I això que estudia l’Àngels són aquests llibres i alguna altra cosa.
I a més a més hi havia també una biblioteca, que en deien Biblioteca del Soldado, que portaven llibres sobretot de tipus anarquista i comunista de propaganda que eren no solament per als soldats sinó també per als que en deien els comissaris polítics, que aquests havien de fer xerrades i conferències. I, aleshores, d’aquests llibres en queden una trentena. No sé si els van guardar tots o si en van fer una selecció. En tot cas, és l’únic lloc que queda una biblioteca d’aquesta mena. A Montserrat hi ha coses de tota mena.
