El Pare Massot ens parla del bisbe Perelló, mallorquí com ell, que exercia el càrrec a la diòcesi de Vic i que va ser salvat per la Generalitat republicana. També reflexiona sobre les conseqüències de la repressió contra l’Església.
TRANSCRIPCIÓ:
EL BISBE PERELLÓ, UN MALLORQUÍ A LA DIÒCESI DE VIC
Pare Massot i Muntaner: Bueno, era un santito, que deia el Franco. Era molt bon home però molt poqueta cosa. Amb el Vidal i Barraquer no estaven en gens bona relació. Era potser no anticatalanista, però no era gens catalanista. A diferència de la majoria, bueno, hi havia dos o tres bisbes que no ho eren, de catalanistes, però tots els altres sí que ho eren. I el Perelló era, pel que he sentit explicar perquè és que jo no el vaig conèixer, però va poder marxar, que això també la Generalitat no li agrairan mai tot l’esforç que va fer per salvar gent. Perquè a més en va salvar moltíssima de tota mena de tendències. I uns dels que va salvar van ser algun d’aquests bisbes que ells sabien que, així com el Vidal i Barraquer era catalanista, altres bisbes no ho eren, i també els van salvar. I aleshores el Perelló se’n va poder anar a Mallorca –tot el temps de la guerra em sembla que va estar a Mallorca– i quan va tornar, doncs clar, és lògic que si has hagut d’estar tot un temps fora i després tornes i ho trobes tot destrossat i destruït i tots els capellans morts, etcètera, és normal que no poguessin estar d’acord en totes aquelles coses. El que passa que llavors alguns van anar a l’altre extrem.
La persecució contra l’Església i la seva reacció
Però això va començar ja abans perquè si no haguessin començat a cremar esglésies i a matar capellans, l’Església d’entrada no s’hi havia ficat en aquests temes. Normalment, i com que els militars no havien demanat ajuda, perquè els militars anaven per les seves i en cap moment van dir: “Ens aixequem per defensar la religió catòlica”; realment molts dels militars eren maçons que no tenien… Però els ho van donar en safata, perquè llavors els bisbes es van pensar que d’aquesta manera tirarien endavant les coses, i alguns com el Vidal i Barraquer van ser previsors i prudents i altres com el Pla i Deniel van parlar de Cruzada, que ningú n’havia parlat; sí, el Franco n’havia parlat alguna vegada, però sense donar-li un sentit religiós. I, d’altra banda, a la carta col·lectiva de l’any 37 no surt mai enlloc el nom de Cruzada. El que sí que hi ha és de dir: “L’Església és la gran perjudicada”, que això era cert, que era la gran perjudicada, perquè no hi havia intervingut en tant que… Com això que deia l’abat dels fejocistes, eren uns nois normals i corrents que no hi havia cap motiu. Podien dir: “No estic d’acord amb el que pensen o el que deixen de pensar, però tothom té dret”, en aquell temps tothom tenia dret a pensar el que volgués. I en canvi els van perseguir. Un dels que es van salvar em deia: “Ens perseguien com conills”. I una mica és així.
O sigui que, en una guerra, les reaccions no saps mai què passarà. Això ara, aquests darrers anys s’ha parlat molt de la segona guerra mundial i sobretot de França, que a França hi va haver el govern de Vichy, que el consideraven col·laboracionista –i ho era–, però, per altra banda, segons què haguessin fet encara hauria estat pitjor, perquè els alemanys s’haurien carregat tot bitxo. I la dialèctica entre una cosa i una altra és molt difícil d’establir. Perquè també a França, quan la Resistència es va apoderar de tot, van fer una escabetxina espantosa els francesos. Que dius: “Per què?”. No ho sé. És això, els homes som molt bèsties!
