La pressió constant de la dictadura franquista estava ben present a Montserrat amb l’amenaça, a la immediata postguerra, de substituir els monjos de Montserrat -considerats catalanistes- per d’altres provinents de Navarra. I, més endavant, per l’acolliment que el monestir oferia a activistes i intel·lectuals antifranquistes.
TRANSCRIPCIÓ:
EL COMPROMÍS ANTIFRANQUISTA DELS MONJOS DE MONTSERRAT
La por davant la repressió franquista de la postguerra
Pare Massot i Muntaner: És a dir, quan el 39 van poder tornar a venir els monjos havien d’anar en un compte extraordinari perquè qualsevol cosa que fessin que no agradés podia passar el que s’havia parlat durant la guerra, que és que traurien els monjos i n’hi posarien uns altres que fossin més dòcils. I, de fet, hi va haver un moment que durant la guerra volien anar en un monestir de Navarra i va sortir un article al diari dient que els monjos separatistes de Montserrat no podien anar-hi. Vull dir que el primer temps s’havia d’anar molt en compte. I d’altra banda, i això no era només a Montserrat, a tot arreu els que manaven eren els que havien guanyat i que teòricament havien salvat de les desgràcies que havien fet els altres. I tot això es va anar veient a poc a poc perquè són coses d’aquelles que… I aquí, l’any 46 va començar ja un canvi radicalíssim, encara que en aquell moment no tenia significació política. La part de significació política aquí va començar cap a l’any 58 amb les baralles amb Acedo, amb el governador civil de Barcelona. I després aquí es van tocar moltes coses. Jo he estat rodejat de la Guàrdia Civil, i són d’aquelles coses que te’n recordes tota la vida. Quan hi va haver la tancada dels intel·lectuals…
La tancada d’intel·lectuals a Montserrat
Joaquim Aloy: Què recorda d’aquella tancada?
Massot: Què recordo? Oh, tot! Jo ho vaig viure des de dintre i des de fora, perquè els que es van reunir, tota una colla eren amics meus, i aleshores –és que jo vaig estudiar a la Universitat i quan vaig venir a Montserrat era antifranquista i continuo sent antifranquista– i aleshores van ser uns dies molt densos, perquè vam estar d’un tris que entrés la policia, que no convenia de cap manera, perquè fins aquell moment havien respectat que deien que si no era una cosa urgent no entraven a llocs religiosos, i aquí constantment teníem persones refugiades que si les agafaven les posaven a la presó, i a més a més també ens hi haurien posat a nosaltres. I aleshores amb el tema de la tancada es va aconseguir que poguessin fer el manifest que volien fer, que arribés a l’exterior, que es publiqués als diaris de fora i que sortís a la ràdio. Això va ser l’abat Cassià, que negociant amb en Martín Villa o amb qui fos en aquell moment li van prometre que no prendrien represàlies i que no entrarien, perquè si haguessin entrat també haurien pres més represàlies encara.
Però van ser uns dies molt durs. Perquè a més per la ràdio de la policia se sentia que anaven dient: “Operación mano de pintura”. L’operación mano de pintura era l’entrada al monestir. I estaven a punt, a punt, de començar, i a darrera hora van fer marxa enrere i van deixar sortir; a alguns els van crear problemes, però a la majoria no els en van crear. Ara, entre els que van venir aquí hi havia infiltrats de la policia, perquè tenien fotografies que només podien procedir de gent que era aquí.
La Brigada Social estava infiltrada a tot arreu. A mi, l’altre dia em van passar una nota que parlava de diverses reunions i sortia el meu nom i deia: “Monjo de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i catalanista”. A tots ens tenien fitxats. Quan hi va haver la tancada d’intel·lectuals aquí, n’hi havia alguns que no els convenia a ells que la policia sabés que havien vingut. Aleshores aquests es van quedar aquí dintre, després els van portar al Miracle i al cap d’uns quants dies els van tornar a recollir.
