Presentació

«Al contrari del que tu penses, per a nosaltres has estat un heroi … en la manera que vas tenir de superar els entrebancs que et portaren el dia a dia», han escrit els néts de Miquel Serra Obradors en un preàmbul de les seves memòries.

Aquest exercici de memòria històrica és un document de 38 pàgines. Conté una explicació detalladíssima de les vivències d’abans, durant i després de la guerra i es divideix en dos grans capítols: Estada, front de l’Ebre i retirada fins a Manresa i Retirada a França, estada als camps de concentració i tornada a casa.

Miquel Serra Obradors va néixer l’any 1921, no va ser estrictament de la Lleva del Biberó-41 que havien nascut el 1920, però la seva primera joventut ja va anar lligada al conflicte bèl·lic. Treballava a la indústria carrossera manresana Obradors que amb les altres indústries locals del ram de metall van ser col·lectivitzades i després van entrar a formar part del llistat d’indústries de guerra.

Miquel Serra no va ser mobilitzat segons els cànons militars, senzillament va passar a dependre del quart batalló del cos de tren de l’exèrcit de la República que tenia la comandància a les oficines que l’empresa d’autocars de la línia ATSA tenia a la carretera de Vic i, per tant, a estar regit per les ordenances militars: «vaig passar de ser aprenent a ser soldat».

La seva participació “activa” en els fronts militars comença en un desplaçament des de Manresa en un camió-taller juntament amb altres tres treballadors per treure dels camins maquinària pesant inutilitzada que feia nosa per als desplaçament militars; havien de travessar l’Ebre, però ja no van poder i van anar a la zona compresa entre Tortosa i El Perelló. Els tres companys que anaven amb ell: el Brinca, el Vidal i el Martínez van morir en una ràtzia, ell va ser l’únic dels quatre que va sobreviure. El van recollir al cap d’unes hores en un estat lamentable que s’agreujava amb els problemes de mobilitat que l’afectaven una cama. Aquí va començar la seva epopeia, la que ha deixat escrita, adreçada als seus néts.

En les memòries de Miquel Serra trobareu una descripció detallada de la retirada per les carreteres del Ripollès i l’entrada a França per Prats de Molló i també de la posterior reentrada a Espanya per anar al camp de concentració de Deusto i la readaptació a la societat manresana un cop retornat a la ciutat.

 

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Miquel Serra Obradors

«Al lloc on nosaltres treballàvem, les indústries es van col·lectivitzar, els treballadors es van fer amos de les indústries perquè no hi havia cap altre manera per aguantar la indústria. Podran explicar-vos la història de moltes maneres. Que si els treballadors van prendre les indústries dels patrons, podreu sentir a dir moltes coses, que si es van fer robatoris, … és veritat que es van fer espoliacions, però tingueu en compte una altra cosa: Que en aquells fets i aquella guerra, cap d’aquells amos hauria pogut mantenir les indústries i els llocs de treball».

 

«I així, d’aquesta manera, jo vaig passar a formar part de l’exèrcit de la República. I vaig passar-hi a formar part, tot i que les meves condicions físiques no eren adequades. Tingueu en compte que com que van passar sense revisions individuals per tot el grup de gent que estaven apuntats en aquelles indústries, ningú em va preguntar per què jo anava amb un bastó».

 

«Un bon dia, el comissari va dir-me que aniríem a netejar carreteres cap a la part de Tortosa, que em preparés la manta per si havíem de passar alguna nit a fora, i que, no sé exactament el dia, a les vuit del matí estigués en un lloc determinat. […] A les vuit del matí vàrem carregar un “clic” d’aquells que porten els ferrocarrils quan hi ha un descarrilament, una botella de gas i una botella d’oxigen; ens n’havíem d’anar, i allà ja ens dirien exactament què.

[…] Aquelles ordres van venir l’endemà, que es va presentar un comandant i va dir-nos que havíem d’anar a treure tots els camions que hi havia entremig, però que particularment comencéssim pel capdamunt, que hi havien dues tanquetes (tancs molt lleugers).

[…] El cas és que jo no sé si va ser el primer, o el segon, o el tercer, o el quart o el quint que va tocar de ple al Brinca i al Martínez. Vaig quedar-me sol. El soplet es va apagar. Es va apagar també sol. Jo no sé si vaig tancar o no vaig tancar les ampolles, però quan em vaig acostar cap allà ja els vaig veure tots dos trinxats, desfigurats. El Brinca molt alegre, molt xistós i el Martínez molt valent».

 

«No sé exactament on estava ni on era, però sí recordo concretament una cosa i és que vaig quedar-me sol, molt sol i amb molta por. La meva documentació estava reduïda a una cartilleta que demostrava que jo estava mobilitzat i que allò em permetia no ser agafat una altra vegada per portar-me al front, perquè pertanyia a un exèrcit ja mobilitzat… També portava el bastó. Era la única manera amb que jo tenia capacitat per moure’m una mica. Vaig quedar sol i amb molta por.

No tenia res per menjar, ni cap unitat. Hi havia gent que passava pel voltant meu, jo els sentia, però procurava que no em veiessin. […] Cada vegada que hi havia un marge o una cosa d’aquestes que tots els camps i tots els terrenys tenen, m’havia d’assentar a terra i havia d’arrossegar-me per poder pujar o baixar qualsevol petitesa del terreny. Ho vaig passar molt malament. Les cames em feien molt mal; sobretot un peu. Hi havia un peu que em feia molt de mal. L’esquena també. Jo estava desmoralitzat, però havia d’anar-me’n cap a casa».

 

«Estava protegit per la muntanya, però era en un pla. Hi havia un grup de sanitaris. Van posar-me allà, van donar-me una cosa per beure, suposo que era cafè. No em van poder donar esmorzar perquè no n’hi havia. Algú em va donar un grapat d’avellanes. Vaig menjar avellanes, i vaig assentar-me.

Tenia fred. No tenia res. No tenia plat, no tenia manta, no tenia res. Llavors va venir una infermera que parlava un llenguatge estrany i que portava una insígnia. Exactament no sé quina, però que sí que recordo que deia Socors Internacional. Aquella dona va mirar-me; va mirar-me la temperatura, va fer-me unes preguntes. Jo no sé exactament el què li vaig contestar, però recordo sobretot que va dir-me que miraria que no em quedés allà, que miraria d’evacuar-me».

 

«Hi havia dones, canalla, mobles…; hi havia algun gos, una cabra, un be, matalassos… Van deixar-me pujar al camió que evacuaven, però aquell camió no se’n va anar cap a Lleida; va agafar la carretera de Lleida en direcció a Barcelona, que és el què a mi m’interessava».

 

«I així d’aquesta manera es va tornar a parar el camió. Llavors van pujar més persones. Van pujar-hi una família; un home de mitja edat, una dona, i unes nenes. La dona i les dues nenes les van posar a davant a la cabina, i nosaltres anàvem continuant avall. […] Ens van tornar a donar un xusco i una llauna de llet. A mi em va tocar un pot de llet la Lechera sencer. Vaig fer un forat al pot, el vaig posar a la vora d’un foc que hi havia i es va tornar d’un color que semblava crema. Vam repartir-ho entre aquelles dues nenes, i vam menjar aquell xusco de pa».

 

«S’havia creat un rumor aquí a Manresa i es deia que la resistència es faria precisament aquí, en l’eix del riu Cardener i Llobregat, des de dalt de les muntanyes del Pirineu i fins a la desembocadura del Llobregat a Barcelona. Això representava per Manresa el que deien que podia haver passat a Lleida o en altres llocs de retirada catalana, on s’havien de quedar tancats molt temps i es passaven vertaderes calamitats».

 

«Vam marxar, i en els primers moments fins i tot es veia a la carretera gent afusellada o morta i amb “lletreros” que deien o “por chivato”, o per mentider, o per desertor… Allà tothom es podia prendre la justícia per les seves mans».

«Va dir que havíem d’agafar el camió que teníem, que allà ja no el podíem tenir més amagat, i que amb aquest camió havíem d’anar des de baix a Camprodon fins a dalt a Molló i cap a Setcases a procurar que la carretera quedés ben lliure. Que tots els camions que trobéssim a la carretera, tant de baixada com de pujada, els féssim baixar avall. Que les carreteres quedessin ben netes perquè les ambulàncies poguessin passar-hi».

 

«Cap a l’esquerra hi havia un poble que no sé si era Molló o Setcases (suposo que era Molló) i allà al costat del cementiri vam passar nosaltres la nit, esperant que l’endemà al matí passaríem la frontera i ens n’aniríem cap a França. Allà ens vam trobar les notícies (nosaltres esperàvem que només fossin rumors però eren notícies) que el mateix dia que nosaltres vam marxar de Manresa van entrar les tropes nacionals i llavors vaig penedir-me d’haver marxat.

Vaig suposar que si m’hagués quedat a Manresa, al matí hauria estat roig, i al vespre hauria sigut nacional, i aquell dia s’hauria acabat la guerra».

 

«Allà ja érem a França; hi havia tot de neu glaçada, males condicions per caminar, però al mateix passar, la gent ja havien fet uns camins, i aquests camins són els que aprofitàvem tots.

Allà hi baixaven homes, dones, ferits, soldats, tots marxaven de la mateixa manera. Uns anaven armats i els altres amb la roba que podien.

Allà vaig veure, a meitat de la baixada a unes dones que assistien a una dona, esperant que vinguessin de la Creu Roja, perquè havia parit. Jo a aquella dona la vaig veure, i vaig sentir com un nano que plorava; l’abrigaven amb mantes, i cridaven».

 

«Aquella riera estava guardada per soldats negres, soldats senegalesos. Aquest va ser el primer contacte que vaig tenir amb la força que no ens respectava com a persones ni com a res. Allà vam deixar de ser amos per passar a ser servidors. Aquells negres, aquells senegalesos, al crit de “allez, allez” al camp ens anaven posant en pilots i ens feien passar per unes úniques palanques que hi havia fetes amb taulons per passar aquell riu on passava bastanta aigua, i que per cert era freda».

 

«Allà vam començar a passar les primeres dificultats. Sobretot, el gran problema que hi havia és que feia un vent fred, gelat. No hi havia manera d’aguantar-ho. Però com que aquell terreny ho permetia vam decidir fer un forat protector de terra ben plana (que és el que tothom feia) amb la terra que podíem arrancar, perquè allà no et proporcionaven pic ni pales. Un cop fet el forat, posàvem una manta a terra de protecció i el Perelló, el Santacreu i jo, dormíem junts amb 2 mantes a sobre».

 

«Anava un cop la setmana al canal, a rentar-me i banyar-me. Jo em rentava amb un sabó que ens donaven que era com una mena de pedra molt forta, per no agafar sarna. Els que no es rentaven amb aquell sabó normalment agafaven sarna, però jo no en vaig agafar mai. El que sí que vaig agafar van ser polls, molts polls. A tot arreu».

 

«Allà vam baixar del tren, els gendarmes van posar-nos en files de vint o trenta i ens acompanyaven al pont d’Hendaia, el pont de la frontera, que és un pont pintat amb dos colors. Ells ens acompanyaven fins a mig pont. Allà ens esperava la guàrdia civil, que ens portava fina a l’altre cantó de pont i allà ens feien esperar. Allà hi havia uns “lletreros” que deien :”Español, si no has ofendido a tu patria, tu patria te espera”. I Arriba España i Viva España i viva el primer año triunfal i retratos del Caudillo per tot arreu».

 

«Anàvem entrant i ens comptaven perquè havíem de fer cues de cent. El que ens comptava era un andalús que imagineu-vos si era tonto que ens comptava de dos en dos, però si per aquelles coses de l’empenta passàvem tres, ja es descomptava. Sabia comptar d’un en un i de dos en dos, però si havia de comptar de tres en tres ja es descomptava».

 

«Em van obrir la porta. Era una porta petita que hi podia passar dret, però que després de fer tres o quatre passes ja m’havia d’acotar perquè tocava la teulada. Em va obrir la porta i el llum i així que vaig passar em va fotre una garrotada amb un “vilo” que portava a la mà a davant i jo vaig quedar parat. I me’n va fotre una altra i una altra i una altra i una altra… i sé que em deia: “ Cuéntalas hijo de puta; cuéntalas”…»

 

«Però a mi ningú em deia res. La panxa i el pit em feien molt mal. No podia respirar. Però a base de resistir m’ho vaig haver d’arreglar tot sol. Feia uns exercicis de gimnàstica amb els braços que va semblar que em calmaven. Respirava ben fort amb el nas, em posava les mans a l’esquena, que em feien mal i em quedava com si m’hagués pixat. M’ho vaig passar malament. Tenia una debilitat i unes ganes de beure molt gruixudes, però amb l’aigua que m’enviaven no en tenia prou».

 

«Va dir-me que m’havien apallissat perquè aquell Miquel Serra Obradón (que era Obradón i no Obradors) que era un altre que venia amb la mateixa colla que jo, només que jo vaig anar amb uns valencians i ell venia amb una colla de Madrilenyos».

 

«Van dir que si jo volia em farien la documentació per anar-me’n cap a casa perquè m’havien arribat els papers que em permetien anar-me’n cap a Manresa. Que a Manresa m’havia de presentar a les autoritats i que podria marxar ben aviat, tan aviat com hi haguessin mitjans. Però que no marxés perquè anava fet una calamitat. Que m’estigués set o vuit dies més allà, que em pogués curar una mica perquè sinó em podia trobar que m’ho passés molt malament.

[…] Tenia l’esternó i dues costelles trencades, l’esquena plena de llagues, la cassoleta del genoll s’havia desplaçat».

 

«Era ja cap a l’estiu. Vaig arribar amb ferides a l’esquena. Caminava malament. Però en realitat estava bo. Estava bo i vaig anar-me’n cap a casa. Quan vaig arribar a casa, la primera cosa que vaig fer, com podeu comprendre va ser rentar-me, vaig posar tota aquella roba que portava a bullir. Els polls es van quedar desfets».

 

«Vaig anar, com tenia l’obligació, a presentar-me per treballar. Allà hi vaig tornar a veure molta gent que havia marxat; aprenents com jo que ja treballaven. Tots els que havíem marxat cap a França i érem de ca l’Obradors vam anar a ca l’Obradors, tots els que eren de Cal Novell van anar cap a cal Novell, els de Cal Quinto cap a Cal Quinto, els del Moya cap a cal Moya i els del Planell cap a Cal Planell…Així, d’una manera indirecta ens van controlar a tots».

Memòries de Miquel Serra Obradors