Presentació

Isidre Parcerisas Subirana (Fals 14/08/1920 – Manresa 22/03/1994) explica en aquestes memòries que la seva va ser una família de vençuts: «… el meu germà havia mort a la batalla de l’Ebre, la meva mare del disgust d’un fill mort i jo que no sabien com acabaria, va emmalaltir de càncer i va morir l’any 1940. Vaig trobar el pare i la Ramona que cuidava de la casa. La Ramona havia cuida’t la mare en la seva malaltia i tenia l’home tancat a la presó Model. El pare havia sigut de la Unió de Rabassaires».

Explica que els joves del seu grup van protagonitzar un inici de revolta pel mal tracte rebut en el trasllat entre Manresa i Agramunt i que això va tenir un mal final amb l’afusellament d’un dels nois, de Fals, el més alt, només per voluntat del que manava. L’envien al front sense haver fet instrucció i sense armes, només amb unes bombes de mà. Quan arriben al canal d’Urgell es troben que tots els passos ja estan ocupats pels franquistes; els posen en falca i són abatuts per les tres bandes; ni dormen ni mengen.

El tifus el salva, de moment, i l’envien a fer la convalescència a l’hospital del Monestir de Montserrat on també passarà gana, fins el punt que fan ràtzies pels horts del poble de Monistrol. Torna al front i en la desbandada, el fan presoner prop de casa, a tocar el castell de Boixadors. El periple comença a Calaf i continua cap a Saragossa i el camp de concentració de la Magdalena, Santander, que descriu amb tres mots: gana, pallisses i mort. En surt lliure el març del 1939, deu mesos després d’haver estat mobilitzat, però entre la guerra i després el servei militar va fer un total de set anys de soldat.

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Isidre Parcerisas Subirana

«…quan el tren va arribar a Manresa, tots els del meu poble (Fals) ens vam entornar cap a casa a esperar que passés la Fira de Manresa que faltaven 8 dies. Els que van quedar en el tren els van portar al front de La Sentiu (Lleida). En arribar els van fer anar a combatre amb només 17 anys i molts sense fusell, només amb bombes de mà. No en va quedar cap de viu. El que no va morir ferit de bala o bomba, va morir ofegat. Van obrir les comportes dels pantans i l’aigua es va emportar els que quedaven vius».

«Nosaltres volíem esperar marxar de nit, però ja no podíem més i a mitja tarda ens dirigim cap a la porta i trobem un sentinella que ens barra el pas. Va cridar al sergent de guàrdia, surt, recordo que jo vaig quedar al seu costat, i diu: «Quien es el que quiere marchar?» I diem: Tots. Es va enamorar d’un amic que era del nostre poble, de Cal Vicenç, que era molt alt i estava al mig de tots i li diu: «Ven, tu que has dicho todos». L’agafen. A la resta ens fan formar amb 10 minuts. A ell el fan posar de cara a una paret i un piquet llegeix un paper: «…fulano de tal, pena de muerte por falta de disciplina …apunten …fuego». Ens van fer passar un a un a mirar-lo amb el cap obert. Ja ningú va voler marxar».

«La nostra brigada, la 137, 3ª divisió, vam estar 18 dies guardant línia. 18 dies sense dormir ningú, perquè de dia tocava disparar trets i de nit s’havia de fer trinxera. Recordo que hi havia ametllers florits i de gana que teníem, ens en menjàvem la flor que era molt amarga».

«Fèiem guàrdia dues hores sí, dues hores descans. Plovent i nevant, t’havies de passar les dues hores movent-te per no quedar congelat. Els que ho feien a les cotes més altes se’ls havien d’emportar per tallar-els-hi cames i braços congelats. Hi vam estar 3 dies i 3 nits, plovent sense parar i sense res per a protegir-nos … Per no mullar-nos vam entrar al cementiri i vam obrir una tomba. Ens vam aixoplugar amb set cadàvers, bé el que vam reconèixer van ser set caps».

«…després d’interrogar-me moltes vegades diuen que m’han d’afusellar. Formen un piquet, em posen de cara a la paret i van a comunicar la novetat al comandant. Al cap d’uns 20 minuts ve el comandant i quan em veu tan jove i petit em salva la vida. Fa retirar el piquet i els hi diu que portin galetes i conyac. I ho van portar. I em va dir: «Tienes que saber que estás en el ejército de Franco y no te va a pasar nada».

«Al cap de 8 dies ens van tancar en un tren com si fóssim bestiar. A cada vagó érem més de 50. Vam estar-hi 3 dies i 3 nits. No podíem seure perquè no hi cabíem. Havíem de fer les necessitats allà dintre. La gent ens donava aigua per una finestreta perquè estàvem morts de set i de gana».

«Al camp de concentració de la Magdalena (Santander) érem uns 4.000. A causa de les pallisses i de la fam cada dia treien 10 o 12 morts. El que sabien que havia fet alguna cosa a favor dels rojos, el cridaven i ja no el vèiem més. L’afusellaven».

«De menjar ens donaven un grapat de glands o bé de castanyes seques. Vaig caure molt malalt, i la fam i els polls m’acabaven de matar. Els meus amics cada dia al matí el primer que miraven era si encara era viu. Déu va voler que no em morís i al cap de 2 mesos vaig poder sortir d’aquell calvari».

«Una família de vençuts: el meu germà havia mort a la batalla de l’Ebre; la meva mare entre el disgust d’un fill mort i que no sabien com jo acabaria, va emmalaltir de càncer i va morir l’any 1940».

Documents

Memòries de l’Isidre Parcerisas Subirana