Presentació

Les memòries de Francesc Terra i Busquet titulades: «Com he viscut la guerra que he viscut […] i sobreviscut!» és un relat lleuger però minuciós que ens presenta set escenaris; els set capítols en què es divideixen: l’ambiental i contextual, els episodis de batalla, l’escapada de l’exèrcit republicà, el llarg període d’emboscat a Sant Feliu Sasserra, el breu període de l’alliberament i retorn a casa, a Manresa, el camp de concentració, la incorporació a l’exèrcit franquista i el pas per Àfrica que s’acaba amb el retorn normalitzat el 30 de juny de 1939.

La documentació que hem pogut consultar del Fons Terra dipositat a l’Arxiu Comarcal del Bages ens presenta un Francesc Terra ordenat, que ha pensat allò que ha volgut traslladar a les seves memòries. Fa apunts sobre el terreny, esquemes i índex de matèries; escriu i reescriu, i corregeix manta vegades fins arribar a la redacció final.

L’escenari ambiental comença quan Francesc Terra ingressa d’alumne al col·legi de La Salle de Manresa l’any 1927 on diu que el primer dia de classe descobreix la forma, els límits i la situació d’Espanya en el món. Se situa en el temps polítics de les dictadures del rei Alfons XIII; de la República i del cop d’estat feixista del 18 de juliol del 1936; de les maltempsades a la rereguarda republicana i del reclutament de les darreres lleves cap al front: «En un esforç suprem i desesperat, i jo penso que criminal, o almenys desassenyat, varen voler intentar reclutar el màxim de personal en peu de guerra».

Els episodis de batalla, ultra el procés de reclutament, el duen a Sant Martí de Sesgueioles on descobreix els polls i els pispes, això és els soldats que robaven amb intimidació i impunitat als altres soldats. El primer toc d’atenció el rep a Montgai on el fan assistir a l’afusellament d’un emboscat; serà un avís per a possibles defallences.

El 20 de maig arriba a la Sentiu i explica l’assalt al Tossal de Déu, prop de Balaguer, més conegut pels que hi van intervenir com el Merengue. Dóna notícia de la mort de joves coneguts: el caporal Subirats que li parlava de la seva nòvia, la Fineta, dels germans bessons Davant del carrer d’Urgell, del carter de la companyia que era de Sallent o del Joan Roig Ribas i l’Eudald Vilanova. De la seva companyia, possiblement uns 150 homes, només en van sobreviure 25.

Terra va ser obligat a fer part d’un escamot d’afusellament d’oficials i comissaris de la segona i quarta companyies perquè no havien sabut dur a l’èxit el primer assalt al Merengue. Van ser les primeres bales que va haver de disparar. L’endemà, 23 de maig, de la quarta companyia només en restarien 37 sobrevivents. Vistes les coses, Francesc Terra decideix escapolir-se i tornar cap a casa, si més no, cap a terra coneguda. L’escapada el durà, en un periple de cinc dies, a cal Raleta , uns parents a Sant Feliu Sasserra, on arriba el 27 de maig i que ens relata amb tot detall.

També és explicat minuciosament el temps d’emboscat entre Sant Feliu Sasserra i Avinyó on rep l’auxili de familiars directes que hi viuen. L’experiència comença el 28 de maig de 1938 i s’acaba a finals de gener de 1939 poc després de l’ocupació de Manresa, en una data no explicada, el dia que, estant en la pairalia anomenada Torruella, hi entren per sorpresa un grup de soldats moros que els faran presos i robaran tot el que poden de la casa. Dut a Manresa amb un grup de soldats republicans capturats, l’aval d’un falangista conegut de la família el farà sortir de l’atzucac.

La felicitat li durarà pocs dies ja que l’enrolen amb altres presoners en un grup que farà parada a l’anomenat Hotel Ciment de Cervera durant tres dies. Aquest centre de detenció i classificació ocupava una vella cimentera molt polsegosa degut a la seva antiga activitat i sense cap precaució higienista. Terra recorda, amb especial mal record, l’única latrina que vessava per tot arreu a causa de la gran quantitat de presoners.

Dut a l’edifici de l’antiga universitat de Cervera hi romandrà cinc setmanes, fins l’11 de març; el mateix aval de Manresa li servirà per tornar una altra vegada a casa fins que el tornen a cridar, ara sí, per fer el soldat a les ordres de Franco.

La incorporació a l’exèrcit franquista el du fins el nord d’Àfrica en un periple que acabaria el 18 d’abril a Melilla. El darrer capítol, el titulat: “L’Àfrica” descriu la “trobada” amb les xinxes que hi ha per tot arreu i amb un capellà manresà, Jacint Boqué i Serra, que tenia cura d’una de les parròquies de la ciutat. Es posa malalt i té la sort que un comandant metge i una monja paüla conclouen que per a la seva recuperació li cal una estada de dos mesos a casa. El 30 de juny de 1939 surt de Melilla i a primers de juliol arriba a Manresa.

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Francesc Terra Busquet

«[…] carregat al camió militar de torn i com a indumentària obligatòria, tots els de la Lleva del Biberó portàvem de casa: la manta, el plat i la cullera, tal com demanava o manava el decret de mobilització … L’ambient d’aquesta comitiva, ja podeu pensar quant diferent va ser ara d’aquella de les excursions anuals al monestir (de Montserrat) amb els amics que ara se’n deia “camaradas” […]»

 

«[…] vàrem formar filera per rebre el sopar en fred i en pots de llauna en conserva. Rebérem una ració de carn russa, greixosa, gelatinosa i poc gustosa que la majoria i entre ells jo mateix, no vàrem poder engolir malgrat la gana que havíem d’arrossegar[…]»

 

«Un nou orador, va ocupar el micròfon, fent una nova exaltació de la valentia del soldat de la llibertat, va despotricar dels desertors que no la secunden, i fan pitjor que l’enemic… fins que va dir clarament que aquests covards mereixien un càstig exemplar, perquè no són dignes de tenir vida. En aquell moment entrava darrera mateix del locutor, un grup de soldats, conduint un seglar jove, d’uns vint anys, no molt baix, tampoc alt, vestit a l’estil camperol.

Amb un mocador de pagès, varen tapar els ulls d’aquell pobre xicot, i el grup d’aquell piquet d’execució, obeint ordres del seu comandant, es posà ferm, carregà els fusells, apuntà i, foc!…va caure el sentenciat a terra, xarbotant sang… mentre el mateix locutor, tornant a ocupar el micròfon, amb veu potent, pitjor que la vegada anterior, llançava la terrorífica, i fanàtica al·locució intimidatòria, de la que no hauria volgut sentir mai, però que tot i no voler, no puc oblidar frases inhumanes, entre altres, com aquestes: “… un cobarde, que no es digno de recibir trato humano… que escondido viva como una rata… i ahora ni será siquiera enterrado como un hombre, donde descansan las personas humanas, si no que le corresponde el campo, como una bestia”.

[…] Per rubricar aquesta escenificació, varen fer-nos desfilar a tota la tropa allà formada al lloc on havia estat abatut aquell desgraciat xicot, sagnant encara, i cada parella de soldats quan passava davant d’ell, aixecant els punys enlaire ens feien cridar: “Viva la República”».

 

“Anava escoltant, sense veure res, la gran tempesta de canonades, majorment nostres, de protecció, però el soroll que feien era eixordador perquè teníem la bateria artillera ben bé darrera nostre i els xiulets de circulació dels obusos no paraven i els crits dels meus camarades, bon punt eixien de la trinxera d’evacuació, eren, a més d’impressionants, com d’un efecte fantasiós, perquè ignoraves a què obeïen, però, tot just vaig haver escalat jo la trinxera d’evacuació, ja vaig entendre la situació, perquè el salt que vaig haver de fer carregat amb tanta indumentària, macuto, fusell, manta, bombes de mà, cartutxeres i caixa de pintes de cartutxos d’alimentació del fusell metrallador, ja no va ser un salt, sinó un davallament per sobre dels meus camarades predecessors, caiguts a la mateixa sortida, batuts per les metralladores enemigues, que tenien encarades totes les seves ratxes precisament directament al lloc de sortida. Al final, encara que no veia res, sentia la intensitat dels ramells de xiulets balístics que miraculosament dibuixaven tot el meu entorn. Ja no sé si vaig sentir pànic o desconcert, o covardia, perquè el meu afany de cercar protecció d’aquell terrorífic allau de perills, va deixar-me atordit i desorientat, i anava volent seguir als altres supervivents que baixaven com podien costa avall, cercant defugir aquella tempesta balística, cap al fons de la vall que hi havia entre les trinxeres d’on havíem eixit i les posicions enemigues d’”El Merengue” de mal pair que teníem enfront i des d’on venia aquell ruixat mortífer de bales de metralladora i fuselleria. […] Les ràfegues de metralladora segaven les espigues que queien senceres o esmicolades sobre els nostres caps. […] De la meva esquadra –[formada per 5 soldats]- vaig quedar-me tot sol.”

 

«[…] i recordarem d’ell (el caporal Subirats) la il·lusió que tenia per la seva promesa, una tal Fineta, de professió perruquera, de Manresa de qui mol sovint ens parlava».

 

«Recordo el fet de dos bessons del carrer d’Urgell de Manresa de cognom Davant a un dels quals va impactar-li una bala perduda, justament al percutor d’una de les bombes de mà de les que portava penjades a la cintura com gairebé tots les portàvem; va obrir-li el ventrell completament però va quedar viu i, repenjat en un petit marge, anava cridant que algú tingués pietat d’ell i l’acabés de matar que ja es donava compte que no podia pas viure ni curar, per pietat! […] va durar aquesta situació poc més d’una hora i les mosques voleiaven entorn d’aquest i molts altres drames dantescos».

 

«Camaradas, para que os persuadáis que en el Ejército Popular la justicia es igual para todos, vosotros soldados vais a efectuar una ejecución por fusilamiento de gente cobarde e indisciplinada que, por dejar de obedecer las órdenes que se les dieron, han sido causa de muchas bajas en el combate de hoy. Vais a fusilar a vuestros propios capitanes y comisarios de la segunda y cuarta compañía confiando sirva de ejemplo y estímulo para todos».

 

«Dels que fugen, algun se n’escapa […] Vaig albirar el traçat del camí solar, est a oest, i vaig prendre consciència que jo havia d’emprendre el camí oposat a la ruta solar, o sigui des de l’oest cap a l’est, que per dir-ho d’altra manera, la meva caminada hauria de tenir direcció de ponent cap a llevant i amb aquest convenciment faig l’inici de la trajectòria de la meva escapada».

 

«Per molt que volia accelerar la caminada, l’últim àpat que havia fet amb aquella resta de retall de cansalada ja donava senyals d’esgotament energètic i el meu cos acusava els símptomes de flaquesa i l’avís de que era precís un descans de repòs especial, pensant en demà, un altre dia, ajudant Déu».

 

«Convençut que els consells d’aquell bon pastor eren ben assenyats i eixits de la seva autèntica bona fe de persona ben arrelada a la terra, vaig seguir el seu consell. Resultat: tal com m’havia descrit, vaig ésser molt ben rebut en aquella masia (de Biosca), varen fer-me una sopa escaldada amb un ou, un plat de patates i un tall de cansalada, pa i vi i per dormir, varen acompanyar-me a un petit paller allunyat de la casa perquè, em digueren, que sovint tenien registres de gent que els denunciava perquè els seus fills i parents no estaven al front i això podria resultar perillós per a mi mateix si s’esqueia».

 

«Aquella senyora, bo i traient-se d’aquell sobre que portava a les mans una petita foto carnet, va suplicar-me si podia donar-li alguna novetat d’aquell noi de la foto que era el seu fill i feia molts dies que no en sabia cap notícia. Davant la cara angoixada d’aquella pobra mare no vaig tenir altre recurs que seleccionar un petit assortit d’arguments amb la intenció de tranquil·litzar-la».

 

«També va dir-me l’oncle Andreu: -Avui surt una expedició de gent que se’n van cap a França; no podries pas formar-ne part, ni per salut, ni per preparació d’equipament, ni pel compromís previ amb els responsables del guiatge; s’han de fer les coses planificades, bé, i pensar que demà serà un altre dia gràcies a Déu.»

«Afegia l’oncle Andreu: “almenys aquí per ara no hi arriben les bales, trobaràs aliments sans i beguda, acomodament com si fossis a casa, aprofita’t”. Efectivament: un bon llit parat amb matalàs i coixí, llençols blancs i manta, tot net, bon servei de menjar i beure i molta bona companyia familiar, inclòs serveis de taula, neteges i roba.

Naturalment que aquesta còmoda situació inicial era perillosa i acceptada de l’única forma que podia fer-se: com una etapa provisional, o sigui, per esperar una altra instal·lació més segura. Acceptada així, des del nou llit, bo i donant-ne gràcies a Déu, vaig trobar un bon son!».

 

«En arribar a la barraca-balma, vàrem descarregar-nos i sortint a fora, segàrem uns feixos de fanals secs que a les fosques no era pas massa fàcil de veure si era sec o verd el fanal que amb l’oncle Andreu, pacientment, vàrem muntar una mena de matalàs i a sobre hi posàrem, una manta doblegada mig pel fanal i la meitat superior per abrigall, també hi vàrem guarnir un coixí per al cap i després d’intercanviar-nos consignes i recomanacions, l’oncle Andreu va retornar al poble i jo vaig disposar-me a descansar a la per mi nova llar del Clot de Matacans».

«[…] i mentre efectuàvem les presentacions de rigor, varen entrar un tropell de quatre o cinc moros, armats i carregats de bombes de mà que, intimidant-nos … van fer requisa de tot el que va semblar-los d’algun valor: rellotges, carteres, cinturons, anells, medalles […]»

«Un d’aquests soldats parlava català i aviat vàrem veure que la seva única obsessió no era pas parlar amb nosaltres sinó veure què portàvem a sobre o d’equipatge per tal de ser-nos requisat tot lo que podia ser del seu agrado o capritx!»

 

«[…] emoció que ja som a Manresa! Carretera de Vic, Muralla del Carme, plaça Sant Domènec, i aquí ve l’inesperat i millor des del meu alliberament: som exhibits a la plaça Sant Domènec, el lloc més cèntric de la meva estimada ciutat, escortats pels nostres guàrdies, davant d’un públic manresà, com uns presoners indiscriminats i sense deixar-nos parlar amb ningú […] però de sobte, d’entre aquell públic tan variat que es contemplava, vaig sentir la veu de la meva germana, la Neus! (e.p.r) que va cridar-me: Paco!, oi que ets el Paco? I ets viu! Va penjar-se al meu coll. Feia prop d’un any que no tenia notícies meves, des d’aquell estrany comunicat de l’exèrcit republicà que deia: “desaparecido en combate”».

 

«Aquell aval polític que va alliberar-me del meu cautiveri, obtingut i facilitat pel meu tiet Francisco, va venir a través d’un amic seu falangista agraït de favors rebuts i que casualment coneixia els de casa meva perquè era client de la lleteria de casa i jo mateix que els havia servit la llet a domicili, coneixia els seus fills més joves que jo i anàvem al mateix col·legi de La Salle».

 

«[…] i començaven a comparèixer tots els meus enyorats familiars que m’esperaven des d’un món tan diferent del que jo procedia i estaven com jo àvids d’abraçar-me i petonejar-me, però jo, conscient que no tenia pas dret a fer-los participar de la misèria parasitària que portava a sobre, vaig cridar: “Aparteu-vos de mi que vaig molt brut, envaït de la misèria pollosa, per favor no us apropeu a la meva roba! … vaig sentir que el meu pare deia: -Passa al menjador on hi ha preparat un bugader amb aigua, tovallola, draps i una ampolla d’alcohol i una muda de roba interior i una altra de vestir […]»

 

«[…] (A Cervera) varen fer-nos “hostatjar” a tots els transportats dintre un magatzem de ciment que hi havia molt a prop de la mateixa estació. La perspectiva d’aquest destinament no era pas massa bona perquè en aquest mateix magatzem, que batejàrem amb el nom d’Hotel Ciment, hi trobàrem ja l’ocupació d’una colla de presoners de guerra, malalts uns, ferits d’altres i gairebé tots bruts, estripats, barbuts […]»

«[…] i l’atmosfera s’anava contaminant de pols de ciment i tota mena de pudors i brutícies, agreujats encara més pel ser d’una sola “turca” ([…] una cambra o dependència per a descarregar-nos de les nostres necessitats fisiològiques però sense altra instal·lació que un senzill forat a terra…). I a més era l’única en ús per a aquella multitud i que no podies ni apropar-t’hi perquè la brutícia s’estenia per tot arreu i si cercaves allunyar-te de la turca, anaves a parar a la boira cimentera que et deixava el nas i els pulmons com una pastera formigonera; podies sortir al pati per respirar però aquell que no coneix com és l’aire de la Segarra, ja ho aprèn de seguida i no té més remei que tornar a dintre el magatzem de ciment si no vol morir congelat pel gebre o amb un refredat en grau de pulmonia».

 

«Per fi les ordres van arribar: -No quedan plazas disponibles en ningún cuartel de Ceuta […]Tienen que seguir rumbo a Melilla […]. I recordem aquella data d’arribada al port de Melilla: 18 d’abril de 1939».

 

«La primera nit ja va avisar de la cadena de molèsties que ens esperaven en aquell país i que era igual que dormissis amb aquell llit de taulons i suports de ferro com directament per terra d’aquells barracons mal pavimentat de panots ja molt vells i avariats. Tot era molt dur i molt incòmode però el més incòmode i torturador fou una plaga de xinxes que no sé pas d’on sortien però sí com picaven […]»

 

«Efectivament, tots els nostres comandaments oficials, suboficials i fins el “mestre armer”, tots anaven saturats d’aquest aire despreciatiu sobre nosaltres, sense pensar-se gens en classificar-nos de “rojo-separatistas” i altres prebendes com advertir-nos que a la primera paraula que sentirien dels nostres llavis en català “se nos caería el pelo”, seguida de prevenció amb l’ingrés al calabós, i aviat varen demostrar com era fàcil posar-ho en pràctica».

 

Memòries de Francesc Terra i Busquet