Presentació

«Sant Corneli. La muntanya sinistra. Remembrança d’un sagnant episodi de la Guerra d’Espanya 1936-39, al front de Catalunya». Així titula, Ferran Torrescasana i Oliva, de la lleva del 1940, les memòries de 121 pàgines mecanografiades a raó de 38 línies per pàgina. Un treball ingent de memòria històrica.

Les memòries o «Apunts autobiogràfics d’un supervivent» és un compendi de la guerra civil i dels seus efectes en les vides dels qui la van viure des dels fronts de batalla i des dels fronts de la supervivència en els camps de concentració, en els batallons de presoners-treballadors i en el llarg servei militar amb què van ser obsequiats després. Ferran Torrescasana i Oliva, d’ofici impressor, ofrena les memòries als seus companys de les diverses unitats, morts o vius, que van participar en la batalla de Sant Corneli, a la serra de Comiols o al Montsec de Rúbies i a les vídues i mutilats de guerra del bàndol republicà.

«Hi vam anar molt joves; no més enllà d’homes a mig fer … Sorpresos i expectants; fets un garbuix de preguntes sense plausible resposta», però res els llevà de viure i de veure la mort molt de prop. Sant Corneli, el pujol altres vegades citat en algunes de les memòries que publiquem en aquest web, marcà la seva visió de la guerra amb un solc profund. «He vist la ganyota de la mort ben de prop. Que poc val aquí la vida d’un fill de mare». I defineix l’enfrontament com a «desigual lluita en el front de combat, sota la punyent intuïció de la inutilitat d’aquell sacrifici col·lectiu».

Les imatges de l’horror de la guerra l’acompanyaran sempre més: «Ha estat una davallada esgarrifosa entre els cossos d’incomptables companys morts o ferits; els gemecs dels més greus em fan plorar amargament. Déu meu quina desfeta!»; serra de Comiols, nit del 25 al 26 de maig del 1938. El 26 de desembre del 1938, un altre cop al coll de Comiols i en una gran emboscada, va ser fet presoner perquè un soldat franquista, en lloc d’engegar-li un tret, el va ajudar a sortir de la trinxera i es van abraçar: «La guerra ha terminado para ti!», explica que li va dir.

De Comiols al camp de concentració de Deusto: por i fam; passa per una mena d’interrogatori depurador de responsabilitats polítiques: dos guàrdies civils d’uniforme i un funcionari civil. Que si de la UGT, que si de les Joventuts Socialistes i una pluja de cops que el fan rodolar per terra: «Per la cara d’ensurt que van posar els companys que esperaven torn, quan vaig sortir trontollant d’aquell antre, el meu aspecte devia reflectir palesament el meu llastimós estat físic i d’esperit». Altres no van sortir-ne tan ben parats: «No pogué estranyar-nos massa, doncs, que hi hagués qui, espaordit, preferís de suïcidar-se llançant-se al buit des del capdamunt de l’edifici. A punta de dia, l’espectacle d’una manta amagant pietosament el cos d’un ésser humà estavellat al terra es repetí, aquells dies, almenys en tres ocasions».

De Deusto a Miranda d’Ebre on la latrina és un tauló sobre el riu; el menjar escasseja encara més: guixes nedant en aigua enrogida per pebre vermell i farcides de corcs. Els barracons estan sota vigilància de presoners afavorits, una pràctica que a l’Alemanya Nazi van batejar com a “kapos”. Un nou desplaçament el du cap a Extremadura on «aquí, com gairebé arreu, la guerra s’ha endut les millors energies; només es veuen dones, la majoria endolades, infants i vells». L’enquadren com a treballador-presoner i comença la feina de reparar infraestructures malmeses per la guerra. Cap a Madrid, entre Pinto i Valdemoro i novament a Catalunya, bàsicament per terres de l’Alt Empordà. En una escapada nocturna i il·legal a la festa major de Mollet d’Empordà o de Peralada va ballar amb la pubilla de la festa. Quaranta anys més tard, casat i amb fills, l’anà a trobar, es deia Teresa. Arribà l’aval, retorn a casa i mobilitzat de nou tres anys més, ara a Larache; sortosament, el seu ofici d’impressor el salvà de les facècies pròpies de fer el soldat.

I el retorn definitiu, Torrescasana el viu desencisat «davant l’amarga realitat d’una gent diferent a com l’havíem coneguda: previnguda, sovint hipòcrita o insincera; com alguns, havien pogut canviar tan fàcilment de camisa sense que se’ls enrogís la cara?»

 

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Ferran Torrescasana Oliva

«Per això m’he decidit a escriure, a tall d’apunts autobiogràfics, què va ser d’aquells xicots, del nostre “paper” en aquella maltempsada que, entre altres coses no menys valuoses, va malmetre els millors anys d’aquella primera joventut; que ens féu homes abans d’hora, si és escaient qualificar així els éssers humans prematurament empesos a enfrontar-se a la mort i al sofriment físic i psíquic més colpidor».

 

«… en certs moments, vaig passar por, molta por. Com molts! Perquè m’estimava la vida. I qui no?».

 

«L’odissea s’encetà quan aquell estol d’improvisats combatents que componíem la major part d’unes unitats refetes de manera apressada arran de l’esfondrament de les posicions republicanes al front d’Aragó […] vàrem rebre la missió, pel que fa al quart Batalló de la 134 Brigada Mixta, de conquerir el cim, ben fortificat i guarnit per l’enemic, d’una muntanya de la Serra de Carreu anomenada de Sant Corneli, al front de la Conca de Tremp (Pallars Jussà); missió que, no essent assolida, comportà la destrossa de la major part d’aquell batalló. Transcorria la segona quinzena del mes de maig de 1938…

Bé mereixen, els companys que allà quedaren i els qui varen sobreviure a aquella suïcida empresa, d’antuvi condemnada al més sagnant fracàs, l’humil homenatge d’aquesta recordança.

Vet aquí, doncs, la raó, el perquè d’aquestes ratlles ara, quan la memòria d’aquells fets ja va quedant esvaïda en la llunyania del passat».

 

«De sobte, la martellada! Primer, la notícia de la crida i allistament de la lleva de l’any 1940; poc després, el volant de citació al propi domicili, com és costum en aquests casos, amb aquell lèxic castrense fred i escarit, que no admet objecció: “Preséntese usted el día tal, a la hora tal, en este Ayuntamiento…”. No érem massa novells encara per aquella feina?, ens preguntàvem uns als altres dels afectats per la mobilització?».

 

«El dia fixat, acudí molta gent a l’estació manresana. Era el comiat, la partença d’uns nois que feia poc devien haver començat a afaitar-se el borrissol de la cara, que gairebé no coneixien altres horitzons que les parets de la seva llar i els límits de la seva ciutat nadiua, i que anaven a la guerra.

[…] Jo havia preferit acomiadar-me a casa, abraçar en la intimitat els meus pares i el meu germà, i que les seves llàgrimes i la seva mal dissimulada angoixa només se’m fessin paleses a mi. Tampoc n’hi havia per tant! No es deia que la nostra absència no s’allargaria més enllà de quatre dies? Vaja, de molt poc temps…».

 

«Freqüentment s’improvisaven vetllades de música i cant, aprofitant el vell piano que hi havia en un cafè. Comptàvem amb dos grans animadors: en Cots, excel·lent pianista i intèrpret de jazz, i l’Abelló, la veu del qual, potent i ben modulada, era una delícia pels amants del cant sarsuelístic i popular. Ambdós eren prou coneguts i apreciats en els cercles artístics manresans.

Un dia, la rutina es veié commoguda per l’arribada davant la caserna d’un camió militar del qual descendí un grup de dones grans, que degueren suportar un viatge ben poc còmode dins aquella nua caixa metàl·lica. Eren les mares d’alguns de nosaltres i, entre elles, hi havia la meva. Quina alegria!

-Jo et seguiré fins allà on et trobis, mentre sigui possible -va dir-me.

Vam romandre unes hores junts. Poc pensàvem que quan ens tornaríem a veure seria en circumstàncies ben tristes».

 

«Molt de matinada, el tren s’atura a Manresa. Penso que podria aprofitar la parada per arribar-me fins a casa, que es troba a quatre passes. Qui sap quan hi podré tornar! Però, com tots els meus companys, no puc moure’m de l’estació.

En aquests moments, que trista em sembla la meva ciutat, com morta dins aquella foscor absoluta imposada per les necessitats de la guerra i el temor als bombardeigs aeris!».

 

«Dissortadament, aquell dia, llavors mateix, havíem de conèixer per primera vegada l’amenaça que representava per a nosaltres la veïna muntanya de Sant Corneli, en el cim de la qual l’enemic tenia un observatori que dominava avantatjosament tot aquell sector del front. Ens havien vist!».

 

«Sovint i quan menys se l’espera, es presenta damunt nostre l’anomenat “xivato”, avió d’observació de l’enemic que no deixa de visitar quasi diàriament el sector. No té horari fix i cal desaparèixer ràpidament tan prompte ens arriba a l’oïda el soroll dels motors. En aquest cas, els ametllers i oliveres, aquí molt abundosos, ens ajuden a passar desapercebuts».

 

«Es lluita a baix, a la línia de Sant Romà i també davant nostre, als voltants de la muntanya de Sant Corneli. A mitja tarda, es presenta l’aviació enemiga, una compacta formació de trimotors italians o alemanys que promouen un terrabastall eixordador. No m’aturo pas a comptar-los perquè el pànic m’ha fet entaforar, ajaçat de cara a terra i amb les mans protegint (?) el cap, entremig dels frondosos ceps d’una vinya. Volen a poca alçària i deixen caure part de la seva càrrega de bombes damunt el petit caseriu de Sant Romà. Se’ls veu actuar amb tota impunitat, davant la ineficaç rèplica de la nostra minsa defensa antiaèria. Un projectil parteix pel mig el campanar de l’església i el poble queda enrunat enmig d’un núvol de fum i de polsim.

La resta de la càrrega que portaven aquells ocellots la llançaren sobre les nostres posicions de Pedres d’Auló, uns quilòmetres més amunt d’on ens trobàvem nosaltres. Malgrat la distància, el retruny de la terra, com sotragada per un terratrèmol, feia evident la terrible eficàcia d’aquell mitjà de destrucció i de mort».

 

«En apropar-nos més a Sant Corneli, gairebé fins el peu de la muntanya, esdevé el que s’estava tement. Des de dalt ens han vist i uns quants projectils de morter, silenciosos i traïdors, cauen damunt nostre. Un d’ells fereix companys de la meva companyia, que no havien estat amatents a llançar-se a terra. Els seus crits de dolor fan esborronar».

 

«En arribar allà dalt, m’havia cridat l’atenció un amuntegament de bosses de campanya més o menys plenes d’objectes diversos d’ús personal, evidentment abandonades.

-De qui deuen ésser? – vaig preguntar al meu tinent.

-No ho sé, però em sembla que ningú no vindrà a recollir-les. Pots aprofitar-ne el que et faci peça -em contestà.

Se’m féu un nus a la gorja en pensar el què representava aquella resposta: ferits, morts, presoners…».

 

«Tot d’una, el lladruc d’una metralladora enemiga situada al flanc dret de les nostres posicions ens fa arribar una llarga ratxa de bales. Vora meu s’estremí un company; esglaiat, em vaig adonar que era el meu amic Francesc Cots Comellas. Havíem estat alumnes del mateix col·legi i conveïns del barri manresà del Pujolet. Gatejant, m’hi vaig acostar.

A on t’han ferit?

-Tenia les mans damunt el ventre i barbotejava

-M’han ferit, m’han ferit…

I els meus ulls, plorosos, reflectien sorpresa i espant, com intuint la gravetat de la ferida.

Vaig romandre al seu costat fins que els porta-lliteres se l’endugueren. Més tard vam saber que en Cots havia mort, rebentat per una bala explosiva, mentre el transportaven cap a la rereguarda».

 

«A mesura que el sol escalfava -i aquell dia ho feia de valent- la set esdevenia més angoixosa. No teníem aigua a l’abast. El dia abans m’havia engolit les últimes gotes de la cantimplora que havia omplenat abans de sortir d’Abella.

[…] Només hi havia un recurs per intentar proveir-se del líquid tan preuat. Sota nostre, serpentejant aquella part de la muntanya de Sant Corneli, s’hi trobava un canaló natural per on discorria l’aigua, quan plovia. I hi havia, a trams, algun clot que encara en conservava una mica caiguda del cel qui sap quan. Però, ens advertiren, havíem d’anar molt en compte perquè els franquistes podien adonar-se’n i fer-nos arribar algun “pepino”, mal nom que donàvem als temibles projectils de morter.

Amb altres dos companys, vàrem arriscar-nos-hi. Penjàrem quantes cantimplores vam poder a la punta del fusell i, poc a poc, encongint el cos, descendírem pel canaló. Arribats a un petit planell on, efectivament, s’hi endevinava un bassiol amb aigua escassa i tèrbola, se’ns oferí un espectacle tan espantós com depriment: escampats per terra i per damunt els matolls, hi havia parracs de roba ensangonada i trossejats restes humans, enmig d’un brunzent eixam d’insectes. La ferum de descomposició que se’n desprenia es feia insuportable. Evidentment, l’artilleria o els morters de l’enemic havien fet palesa la seva eficàcia!

A corre-cuita vàrem mig omplir les cantimplores del terrós líquid i emprenguérem la fugida d’aquell parany. He de confessar que abans d’arribar a dalt, on ens esperaven els assedegats companys, ja m’havia engolit una part d’aquella aigua; perquè no era solament set el que jo tenia, sinó que estava posseït d’un irracional deliri de beure que m’ofuscà l’enteniment i em féu caure en semblant egoisme i manca de solidaritat. Perdó companys!».

 

«Del cim de Sant Corneli ha ascendit una senyal lluminosa. Poc després, la fosca dóna pas a la lívida claror que expandeixen els projectils de l’artilleria enemiga i dels morters, que van explotant de faisó implacable damunt nostre. La xiuladera de les ràfegues de metralladora que disparen des del cim és escruixidora i deu produir els mateixos efectes, entre nosaltres, que els cops de dalla escapçant i segant les espigues seques. Dóna la impressió que l’enemic ja ens esperava i que tenia les mesures ben preses».

 

«Mentre m’esforço per desprendre’m d’aquell parany, quelcom dur em rebota als peus i explota amb un estrèpit que em punx l’oïda i el cervell. El fusell se m’escapa de la mà i es perd enlaire com fulla seca que s’endú una ventada. Tot jo, per uns moments, sento una rampa talment com si hagués rebut una forta descàrrega elèctrica.

He caigut a terra però, trontollant, m’aixeco. Intento caminar, i no puc; les cames no m’obeeixen. Vacil·lo; què faré, ara?».

 

«L’esgarrifança davant la mort fa sorgir d’immediat, en el meu ànim, un enfollit anhel de sobreviure. L’enemic es troba a curta distància. No el veig ni el sento, però sé que hi és i haig d’allunyar-me’n. Tinc la ment desperta i un propòsit se m’ha fet clar: no vull caure presoner! Arrossegant-me, atent a no moure fressa, vaig retrocedint poc a poc fins que torno a trobar el pendent de la muntanya. Em deixo anar al buit i, el mateix que un corró, vaig rodolant i rebotant contra els matolls i les pedres, fins que arribo al planell de baix.

He quedat tan malmès que no em puc moure. Però no sento dolor. Es massa espantós el que m’envolta com per preocupar-me de mi mateix. Ha estat una davallada esgarrifosa entre els cossos d’incomptables companys morts o ferits; els gemecs dels més greus em fan plorar amargament. Déu meu, quina desfeta!».

 

«Jo em quedo sol amb els meus pensaments. He vist la ganyota de la mort ben de prop. Que poc val aquí la vida d’un fill de mare!».

 

«He rebut els efectes d’una bomba de mà, i penso que la solidesa de les sabates que porto m’ha salvat un peu. La ferradura metàl·lica del taló esquerre, destrossada, ha reduït la força de la metralla. En tinc clavada al turmell i a diferents parts d’ambdues cames; la pell, cremada a clapes, es desprèn quan hi passo la mà per damunt.

Compto només divuit anys i m’he convertit en una desferra humana. Acabo d’enfrontar-me a la mort sense vacil·lar. Sóc un valent? Un heroi? Un inconscient? No hi ha resposta. En tot cas, les mateixes preguntes podrien fer-se els companys que, empapant de sang aquesta maleïda muntanya, es veuen, com jo, amb el cos malmès».

 

«La visió d’aquell grup de companys reunits a ple sol a l’empar d’un monticle, esperant la cura d’urgència, és estremidora. Em fa l’efecte d’un planyívol amuntegament de carn llatzerada. N’hi ha que se’ls veu esquinçada per la metralla, mentre a altres els surt fora a borbollons sangonosos; són, aquests, els espantosos efectes de les assassines bales explosives, també anomenades bales “dum-dum”. La barbàrie humana traslladada a la tècnica guerrera».

 

«El front es va allunyant i sento dintre meu la més pregona compassió dels companys que hi deixo i, a la vegada, una sensació d’alleugeriment en abandonar aquell infern.

Malgrat tot, haig de considerar-me un ferit amb sort, i ho agraeixo en el més profund del meu ésser.

Tres dies i les seves nits de sagnants esforços per conquerir el cim de Sant Corneli deixaran el quart batalló de la 134 Brigada Mixta, tan malmès, que caldrà rellevar-lo. D’una esquadra -cinc homes- de la segona companyia només n’ha quedat un en peu, el manresà Casals; els altres, entre ells el caporal del grup, el també manresà Castro, s’afegiran a l’estremidor degotall de baixes.

Era fàcil caure ferit, mort o presoner a la muntanya de Sant Corneli…».

 

«Mai no havia presenciat la feredat de la mort violent en cap rostre humà ni, per suposat, el patètic sofriment dels mossegats per la metralla. I en poc temps n’he vist caure molts. Pobre amic Cots! Ell portava a dintre, com un oracle, el que li havia de succeir. Era de tarannà mansoi, temerós de la mort. “D’aquí, no en sortirem vius!”, m’havia dit més d’una vegada».

 

«La mort, aquella mort atzarosa i imprevisible, no distingia. Ni als qui la temien ni als qui l’enfrontaven amb coratge, desafiant-la a pit descobert.»

 

«Malgrat el meu estat d’ànim, quasi inconscient, en aquests moments se’m fa ben clara l’esterilitat d’aquell sacrifici col·lectiu. El generós oferiment de tanta sang jove no aconseguirà de transcendir en la situació bèl·lica, que romandrà invariable. La nostra terra, envaïda fins ben endins per un poderós enemic que delira d’abatre-la i subjugar-la, ja no té forces per allunyar-lo. I sento dintre meu, com un fibló, un amarg sentiment d’impotència. Pobra Catalunya! I, pobres de nosaltres…»

 

«S’apropaven a nosaltres en recerca de notícies dels seus familiars. L’inacostumat moviment d’ambulàncies, aquells dies, pels carrers de la ciutat, havia fet intuir a aquelles dones que, entre l’allau de ferits que transportaven, qui sap si s’hi trobava el fill, el familiar o bé, almenys, algú que els en donés notícia.

Només una d’aquelles angoixades mares pogué abraçar el seu fill i omplir-lo d’un sentiment amorós que només elles, les mares, són capaces de donar: la meva! Perquè, almenys allà dins, no hi havia cap altre manresà que jo. Aquesta circumstància feia que al voltant del meu llit sovint s’hi trobés algú preguntant; i jo no els podia dir gran cosa…

Un dia, la meva mare va venir acompanyada d’una altra dona. Vaig reconèixer-la de seguida: era la mare del meu amic en Cots. Per la seva actitud, vaig intuir que no sabia que el seu fill era mort. Se’m féu un nus a la gorja.

-Saps alguna cosa d’en Francesc? -em preguntà.

-Sí -vaig contestar-li, amb una veu tan segura com em fou possible-, també el van ferir, com jo i molts d’altres.

-I doncs, perquè no l’han portat aquí?

Tinc entès que ens han distribuït en diferents hospitals.

No em vaig sentir capaç de dir-li la veritat; un dia o altre ja ho sabria, pobra dona!

Ella no semblà gaire convençuda i afegí:

-Almenys, que no l’hagin ferit de gravetat; com tu…

-Sí, el meu noi encara ha estat de sort -sentencià la meva mare

 

«Durant alguns dies vaig tenir contacte amb la trista realitat d’aquella turmentada Barcelona on els sacrificis imposats per la guerra, ultra els efectes dels bombardeigs de l’aviació al servei dels franquistes, es feien encara més palesos per la seva condició d’urbs depenent dels abastaments foranis, trobant-se, per tant, col·lapsada per mancances de tota mena».

 

«Els més de plànyer són els companys incorporats darrerament. Molt joves uns i excessivament grans els altres, la majoria coneixen per primera vegada les misèries de la guerra al front i l’espaordidora incògnita de no saber què ens espera allà davant. Com és possible que aquesta gent, ensinistrada en quatre dies, que no saben, alguns, ni com es porta reglamentàriament el fusell, hagi estat enviada a primera línia?

No paren de preguntar-nos. El seu pànic es fa evident, i tampoc cal estranyar-se’n; els més experimentats procurem, almenys, dissimular el neguit. Fan el possible per no quedar sols i busquen companyia, sobretot entre els veterans. Constantment em veig escortat per dos homes grans que, probablement, cada un d’ells em dobla l’edat; em podrien ésser pares… Provenen de Barcelona i tant l’un com l’altre m’havien deixat veure, commoguts, els retrats de les seves mullers i fills. Els tornaran a veure algun dia? Què els puc dir jo, en aquests moments, per a tranquil·litzar-los?».

 

«De sobte, quan encara no ens havíem coberts tots, des del monticle de suau pendent que domina la carretera i el paratge on ens trobem, ens cauen ruixades de bales de metralladora. L’enemic sembla trobar-se a poca distància, però els petits pins i matolls que hi ha entremig ens l’amaguen. Tot plegat s’assembla força al succeït a la muntanya de Sant Corneli.

[…] Han caigut els primers ferits. L’emboscada ha convertit la nostra heterogènia formació en un garbuix confús i desorientat, malgrat que els oficials, pistola en mà, criden i s’esforcen per imposar serenitat i ordre. En alguns d’aquells homes només preval l’instint de supervivència; n’hi ha que no gosen ni treure el cap fora de la trinxera i fer ús del fusell que tenen a les mans. La sorpresa els ha colpit. Això facilita l’avançada de l’enemic, que dispara cada vegada més de prop i amb pitjors efectes per a nosaltres. Van caient companys que ningú atén ja que els serveis sanitaris, potser perquè no han tingut temps d’organitzar-se, no es veuen per enlloc.

Des d’on em trobo, puc observar com un company salta fora de la trinxera i, posant-se en peu, s’engalta el fusell i comença a disparar contra l’invisible enemic; instants després, és abatut. Era el comissari de la tercera companyia. No havia volgut caure a mans dels franquistes…»

 

«Era la primera vegada que veia un soldat franquista tan de prop; el tenia a uns vint metres de distància. Només em calia apuntar al bell mig d’aquella taca verda, estrènyer el gallet del fusell, i tombar-lo; era blanc segur! Però no vaig fer-ho; quelcom, dintre meu, m’ho impedí.

Una cosa era engegar trets indiscriminadament, com ho havia fet fins aquell moment, i una altra matar o ferir un home a consciència. Un professional de les armes o un mercenari segur que haurien procedit de manera ben diferent; però jo no era res d’això. Tenia ben clar, perquè ja ho havia experimentat a la muntanya de Sant Corneli, que la guerra significava matar o morir; però, en aquest cas concret, quelcom il·luminà el meu enteniment fent-me comprendre la inutilitat d’una altra vida perduda. La lluita al cim del Coll de Comiols ja estava decidida…»

 

«Per distints punts van anar apareixent soldats franquistes i les armes van emmudir. La meva unitat havia quedat materialment desfeta, deixant sobre el terreny incomptables morts i ferits; els qui havíem quedat sencers, despresos dels fusells i alçant els braços, vam anar sortint de les trinxeres.

Vaig tenir la sort que se’m posés davant, sense ni tan sols amenaçar-me amb la seva arma, un soldat espanyol aparentment molt jove. A ben segur que es veié tan sorprès com jo de l’encontre; perquè ni el seu aspecte, ni el meu, no corresponien pas a la imatge que possiblement ens havíem fet dels soldats del ban contrari. Semblàvem, i a ben segur ho érem, dos nois normals i corrents. Què hi fèiem allà enfrontats, empesos a matar-nos l’un a l’altre?

En aquell moment se’m féu ben clara la incongruència d’aquella desfermada lluita entre germans, encesa i atiada per interessos, ambicions i fanatismes que no tenien res a veure amb nosaltres, el poble senzill, el veritable perdedor de sempre.

M’allargà una mà per ajudar-me a deixar la trinxera i, abraçant-nos, em digué:

-¡La guerra ha terminado para ti!

D’aquesta faisó, tan poc gloriosa, vaig caure presoner de l’exèrcit franquista».

 

«Valia tan poc la vida d’un home! Això vam poder-ho comprovar, una vegada més, quan ens conduïen fins a un altre lloc d’aplegament i selecció de presoners».

 

«En direcció contrària, venia cap a nosaltres un oficial franquista; darrera d’ell, hi anava un moro, possiblement el seu assistent, conduint un cavall per la brida. Quan l’oficial se’ns apropà, a un company nostre se li acudí saludar-lo militarment, però ho féu… amb el puny clos! La força del costum…

El detall no passà desapercebut per l’oficial, que manà ¡Alto!, i, fent sortir aquell noi del grup, el bufetejà fins que el tombà per terra, bo i cridant:

-¡En la España de Franco se saluda brazo en alto y con la mano extendida! ¿Te enteras?

En aquestes, havia arribat el moro amb el cavall; i el sicari, sense mitjançar paraula amb el seu superior, despenjà un fusell d’un costat del quadrúpede, accionà el forrellat per disparar i només l’acció de l’oficial, aixecant lleument el braç amb un gest negatiu, impedí que aquell dissortat presoner fos mort allà mateix».

 

«A pas lleuger, van fer-nos endinsar cap a la reraguarda fins que vàrem arribar a un paratge boscós creuat fossa per trinxeres, ja en plena serra de Comiols; i l’espectacle que se’ns oferí em féu escruixir: el terra es veia sembrat de cadàvers de combatents d’ambdós bàndols, i també n’hi havia d’amuntegats en una fossa comuna, encara sense cobrir, talment com una deixalla de ninots espellifats».

 

«Devem ésser, pocs més o menys, un centenar de presoners: els nostres oficials -els pocs que quedaven- havien estat aplegats en un lloc a part. Ja no els veuríem més… ».

 

«Omplen els vagons amb tanta gent que difícilment ens hi podrem bellugar. La porta queda tancada des de fora i comença un viatge que ja mai no he pogut oblidar. […] Aquells vagons romangueren gairebé dos dies tancats, malgrat que hi hagué nombroses parades, algunes de llarga duració. Fou endebades demanar als guardians que ens obrissin les portes uns moments. Allò que en tot ser vivent és tan natural i necessari, és a dir, satisfer les més primàries necessitats fisiològiques, calgué materialitzar-ho dins aquell recinte tan reduït i atapeït, entre les protestes i malediccions dels més irascibles. Semblàvem una colla de garrins dins la cofurna! La gana i el fred acabaren de fer l’estada en aquella presó rodant un veritable suplici».

 

«Dies després, els presoners que havíem arribat darrerament, som distribuïts en diferents sales numerades; a mi em correspon la número 8, situada al primer pis. Ja amb plat, cullera i manta propis, hi faig cap, i la meva alegria és immensa en trobar-hi alguns manresans: en Safont, en Cirera, en Rius… Quin goig de poder canviar impressions entre nosaltres!

Havíem salvat la vida i això ens feia acceptable i passadora tota la resta. Qui sap si no era llunyà el dia del retorn a casa. I com ho celebraríem! Sobretot, saborejant abundoses menges que ens fessin rescabalar de la maledicció del llarg dejuni que estàvem suportant. Aquest era l’invariable tema de conversa en les ensopides hores de forçosa inactivitat».

 

«No podíem moure’ns de la sala només que per a satisfer les necessitats més peremptòries i quan la corneta tocava convocant a ranxo o bé a reunió al pati que correspongués. En aquest cas, era obligat de baixar les escales -hi havia dos pisos- amb la màxima llestesa, ja que en cada replà solia col·locar-se un d’aquells militars, la majoria sergents, amb un fuet a la mà, i no dubtaven en xurriacar indiscriminadament a qui tenien al seu abast si creien que l’allau humana no es movia prou de pressa.

L’antull d’aquells pinxos a ben segur depassava les seves atribucions, convertint-nos, de retruc, en un ramat atemorit i sabedor que el més lleu gest o protesta contra aquell menyspreu de la dignitat humana podia tenir desagradables conseqüències. Érem conscients de la seva impunitat…»

 

«Per fi, el sergent encetà el qüestionari de preguntes. Segur que n’he oblidat alguna, però sí recordo les següents: d’on era jo -catalán, ¿eh?-; per quina raó havia anat a la guerra amb els “rojos”; unitats a les quals havia pertangut i amb quina graduació; per què no havia intentat “passar-me” a la zona “nacional” -com si això, de voler-ho fer, hagués estat tan fàcil-; si estava afiliat a algun sindicat…

-Sí, señor; a la UGT.

-¿Y también a alguna organización política?

-A las Juventudes Socialistas.

-¡Vaya! -exclamà el número de la Guàrdia Civil, que s’havia col·locat estratègicament darrera meu.

En aquell precís moment, em vaig sentir sorprès per un reguitzell de clatellots i guitzes que, per imprevist, em féu perdre l’equilibri i acabà per tombar-me a terra mig estabornit. Possiblement degut a l’aparatós aterratge, la pallissa es donà per acabada i no tingué altra conseqüència física que un sangonós embotiment del meu cap, recentment rapat al zero, com era obligatori, per la gens primmirada eina tallacabells del servei d’esquiladors del camp.

-¡Y puedes agradecerme que no te pego una patada en los cojones! -afegí aquell valent executor de la justícia franquista, mentre jo m’aixecava, atordit.

[…] Altres companys no van sortir tan ben lliurats d’aquell “rentat de consciències”. Se sabia que n’havien apallissat brutalment pels motius més fútils i que seguien fent-ho amb els qui, des dels seus llocs de residència, eren qualificats com a desafectes al “glorioso movimiento nacional”. No pogué estranyar-nos massa, doncs, que hi hagués qui, espaordit, preferís de suïcidar-se llançant-se al buit des del capdamunt de l’edifici. A punta de dia, l’espectacle d’una manta amagant pietosament el cos d’un ser humà estavellat al terra es repetí, aquells dies, almenys en tres ocasions».

 

«Hi vam anar molt joves; no més enllà d’homes a mig fer. En aquella època, la gent no madurava tan de pressa com ara… Sorpresos i expectants; fets un garbuix de preguntes sense plausible resposta. Més o menys disposats a una espècie d’engrescadora aventura a la qual havíem d’accedir qui sap si com a braus reconqueridors de la parcel·la de la nostra terra recentment envaïda per l’exèrcit enemic. Una aventura de la qual no en copsàvem, ni de lluny, la seva colpidora i tràgica dimensió.

I vàrem tornar-ne no pas d’aquella faisó que ens havia fet somiar la guerra imaginària, com herois duent llorer al cap i rebuts sota el clamor de multituds abrivades, sinó amb les files aclarides per incomptables absències, tolits, aplanats de cos i d’esperit. Al voltant nostre s’havia fet el silenci i la fosca. No encaixàvem en la nova situació! Talment com si la nostra condició de vençuts fos quelcom vergonyant».

 

«Mentre durà la guerra, l’anihilament sumari del suposat enemic era admès, al front i a la reraguarda, com a justificació vàlida per la victòria final. Mai no s’ha tingut en menys la vàlua de la vida! Però la fi de la lluita als fronts no deturà la sagnia. Anys després d’aquell històric 1 d’abril de 1939, a l’Espanya suposadament en pau encara continuaven atapeïdes les presons, s’hi celebraven consells de guerra i es fusellaven innocents per la seva significació ideològica o bé sota la inqualificable acusació de “auxilio a la rebelión”. Quin cinisme! Perquè, digueu-me, ¿quins havien estat els veritables rebels?»

 

«En tornar a casa, encara érem joves en edat però les experiències, de tota mena, ens havien envellit. Perquè, a la guerra i les seves seqüeles, havíem après coses que cap altra circumstància de la vida no ens hauria pogut alliçonar en tan breu espai de temps.

Havíem tingut ocasió de comprovar la nostra capacitat de resistència, de cos i d’esperit, davant l’adversitat; d’apreciar en tota la seva profunditat i grandesa el valor de l’amistat i el companyerisme. En realitat, la compartença d’aquests sentiments féu possible la superació de les pitjors situacions. Companys meus, com us ho he agraït!».

 

«Tot això, per què? Una guerra civil fa enfrontar els homes, qui sap si en algun cas familiars o amics, o, senzillament, persones que no tenen cap motiu de malvolença entre ells, els separa en bàndols oposats i els converteix en adversaris irreconciliables. Hom diu als soldats que tenen “l’enemic” davant seu i que cal anihilar-lo. I, des de les esferes dirigents, solemnials pontífexs de la política o salvadors de la pàtria “manu militari”, decisors de la pau i de la guerra, addueixen raons aparentment aclaparadores per a justificar-ho. Pel que sembla, sempre hi ha hagut gent disposada a deixar-se temptar pel diable i a encendre fogueres bèl·liques des d’unes taules de despatx…

Tot aquest embolic, no obstant, se’n va per terra quan els suposats adversaris tenen ocasió de conèixer-se, de dialogar o, senzillament, de fer prevaler, per damunt de tot l’accessori, l’esperit d’unió i de convivència humana».

 

«Gairebé quaranta anys després d’acabada la guerra, les víctimes més directes entre els qui havien defensat la causa republicana: les famílies dels qui hi havien deixat la vida, les vídues, els tolits i els mutilats, encara seguien patint el més inhumà abandó. El règim imposat pels vencedors, fins a la seva fi, els negà sistemàticament no només els drets més primaris, sinó també el reconeixement de la seva dignitat com a persones.

Difícilment es trobaria, dins la història dels pobles civilitzats, semblant exemple d’injustícia, d’impietat, d’esperit venjatiu».

 

Memòries de Ferran Torrescasana Oliva