Presentació

Les memòries de Rafael Feliu Boixadós abracen de l’any 1937 al 1939 i en elles dóna una visió molt fresca amb dades molt interessants, com les dels bagencs que es van apuntar a fer de pontoners aprofitant les tres companyies de pontoners de l’exèrcit republicà que procedents de València feien pràctiques a les rescloses de Sant Vicenç de Castellet. Són onze pàgines composades a doble columna. El text s’estructura en cinc capítols: Els primers anys de la guerra; Vinebre; Flix, Darmós, Sant Vicenç; L’èxode i Els camps de concentració.

Feliu era aprenent de sastre i cobrava en espècies: «En aquell taller érem tres i la dona del sastre. El meu sou era un “traje” gratis l’any». Es va allistar al Batalló de ponts tipus mecano amb només setze anys, no feia els disset fins l’1 de juliol de 1938. El van destinar a la Plana Major de la segona companyia. Arriba a terres ebrerenques per la Torre de l’Espanyol i Vinebre; explica que les ràtzies dels avions feixistes el van fer «conèixer la por de debò … Mai vaig ajudar a construir cap pont. Ni tant sols estava a la cuina. Ningú no em donava feina, possiblement perquè em veien massa petit i caminava coix. El més jovenet era un servidor. Tot i així, no em vaig avorrir mai».

El camí de l’èxode el fa per Figueres, Colera i Llançà; passa la frontera a principis de febrer i coneix les condicions dels camps de concentració, mala alimentació i molt poc o gens d’higiene: «A França, hi havia dues constants: la gana i el cansament. L’alimentació que rebíem allà era la justa … Aquella dieta ens va portar problemes: vam tenir unes ganes de cagar més del compte … En alguns casos, la diarrea era tan forta que n’hi havia que acceleraven massa tard i no arribaven a temps. S’abaixaven els pantalons i cagaven on podien. Amb els pas dels dies, quan algú anava de ventre, tothom cridava: “¡A la playa!” i eren molts els que ho cridaven».

Finalment s’apunta a la llista dels que volen tornar: Figueres, Barcelona i Lleida on arriba l’aval que el traurà de la categoria de presoner de guerra: «De mica en mica, vaig aconseguir els diners suficients per comprar un segell. Amb aquell segell vaig enviar una carta a casa, comunicant-los que estava al camp de concentració de Lleida. Es van posar molt contents perquè el pensament de que ja estava mort era possible. La meva família va enviar un aval i només portava dues setmanes allà dins que van dir-me que ja podia marxar». Rafael Feliu arriba a Manresa el 13 d’agost del 1939.

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Rafel Feliu Boixadós

«Un batalló republicà, “el Batallón de puentes” de tipus “mecano”, havia quedat a la zona republicana de Catalunya i van decidir portar-lo a Sant Vicenç de Castellet. Vaig creure oportú presentar-m’hi voluntari. Tenia por que en qualsevol moment, l’exèrcit m’enviés “qui sap on”, i vaig veure que apuntant-m’hi tenia l’oportunitat d’escollir jo mateix el meu propi destí […] Tenia 16 anys i fins l’1 de juliol no vaig fer els 17.

Potser hagués estat millor no allistar-me. De la meva “quinta” els del primer trimestre van haver d’anar al front. Jo era del segon i a nosaltres no ens tocava marxar, però ja no podia fer marxa enrere. S’iniciava la “Batalla de l’Ebre” i jo havia d’estar amb els del “Batallón de puentes de tipo Mecano”».

«No sabia com ho feien però els veterans, tot d’una picaven la cabina, el xofer parava i tothom saltava. Sabien veure els avions molt abans que jo. Vam tenir ensurts d’aquest tipus quatre o cinc vegades durant aquell matí».

«Al poble, hi havia una casa enrunada. Només en quedaven els sótanos i ens vam haver d’amagar allà dins perquè un avió ens metrallava. Quan venia buscàvem la protecció de la paret. Llavors, l’avió feia mitja volta i ens tornava a disparar mentre nosaltres buscàvem la protecció de l’altre paret. Allò va durar mitja hora».

«Mai vaig ajudar a construir cap pont. Ni tant sols estava a la cuina. Ningú em donava feina, possiblement perquè em veien massa petit i caminava coix. El més jovenet era un servidor. Tot i així, no em vaig avorrir mai».

«Aquella vida era com un infern. Havia de procurar no volar pels aires. Des del primer dia que en aquella esplanada hi havia caus fets per les bombes. Feien tres o quatre metres de diàmetre i pel fet de caure en terra tova feia que els forats tinguessin forma de con».

«La vida dels pontoners no era pas fàcil. Sabia que més d’una vegada havia esclatat més d’algun pont. De vegades, es construïen ponts mentre l’aviació bombardejava i els superiors, per tal de donar exemple, també hi treballaven».

«Però no tot era por. Un dia vaig arribar al celler d’una casa on els soldats passaven per allà. Al terra hi havia uns 30 centímetres de vi. El vi s’obtenia fàcilment. Només calia deixar anar un tret a una bota i n’hi havia per a tothom. És clar que era més el que es perdia que el que s’aprofitava».

«Uns avions republicans van volar damunt Figueres. Llançaven papers per donar-nos ànims. Hom hi podia llegir: “Viva la República”, “Vencer” o “Resistir”. Una hora més tard van venir uns altres avions que es van dedicar a bombardejar Figueres».

«Hi havia un tronxo de col pel camí i me’l vaig cruspir. Vaig demanar menjar a un pare i una filla que anaven en una tartana. Em van respondre que n’havien deixat més enrere però em sembla que l’únic que volien era desfer-se de mi i no els vaig fer cas».

«El camí que seguia era el camí que passava pel Pirineu de la costa, els que passaven per allà eren soldats i caminàvem pujant la muntanya. En arribar a dalt, ja s’havia fet fosc i vaig dormir. Uns quatre soldats volien fer una paella i jo m’hi vaig afegir amb la meva llet. Vam fer arròs amb llet».

«En aquella muntanya vaig passar-hi uns dos o tres dies, tot dormint a l’aire lliure. De nit, es distingia clarament el territori francès de l’espanyol. A la vessant de França, tots els pobles estaven il·luminats com un arbre de Nadal i aquell país contrastava totalment amb la terra d’on jo venia, a Catalunya no hi havia ni un sol llum».

«Durant l’estada per França vaig deixar roba i accessoris pesats i prescindibles per tal de no quedar enrere. Vaig preguntar a un francès on podria beure i ell em va indicar una font. Llavors vaig sentir que algú deia: “Estos catalinos entran en Francia y aún se les atiende”. Allò va passar el matí del primer dia que vaig entrar a França».

«A França, hi havia dues constants: la gana i el cansament. L’alimentació que rebíem allà era la justa. A la dreta de la carretera, un camió havia abocat taronges i en vaig poder agafar i me les vaig cruspir. Una hora més tard van parlar-me d’una casa on em van donar un plat de sopa sense dir-me res. El cansament cada vegada era més present i no tenia cap altre remei que treure’m de sobre el que més pesava i el que menys necessitava».

«El camp de concentració estava dividit en dos. Teníem dues opcions: entrar en un departament que a l’entrada hi estava escrit: “Con Franco” o un altre que deia “Con la República” o “Con Negrín”. Jo vaig entrar al departament dels republicans, és clar. Alguns homes van entrar a l’altre i la gent els escridassava i els deien: “¡Fascistas!”».

«Aquell camp era molt llarg i tocava al mar. Estava envoltat per fil-ferro i darrera soldats negres senegalesos ens vigilaven. Tenien tots la mateixa marca a cada galta, un tall típic. Els wàters eren unes petites trinxeres que estaven vora del mar. Quan algú tenia necessitats, anava a les trinxeretes, hi deixava el que calia i després ho tapava».

«Normalment, el menjar ens venia en camions i a dalt algun soldat evitava que la gent se’ls llancés a sobre, amb l’ajuda d’un fuet. Més d’una vegada havien hagut de fuetejar homes que gairebé eren a dalt. La ració de menjar que ens donaven era molt justa. De vegades ens donaven pa amb bacallà però igualment teníem gana. L’aigua la trèiem d’allà mateix, de la sorra. Es feien forats i la bombejàvem».

«Aquella dieta ens va portar problemes: vam tenir unes ganes de cagar més del compte. Algú s’aixecava en direcció a les trinxeres mentre accelerava pel camí. En alguns casos, la diarrea era tan forta que n’hi havia que acceleraven massa tard i no arribaven a temps. S’abaixaven els pantalons i cagaven on podien. […] El cas és que aquella diarrea general havia convertit la platja en un camp de mines en el que calia esquivar les tifes per poder arribar a les trinxeres».

«Botiguers del poble venien menjar i en unes d’aquestes parades vaig notar que em tocaven els testicles i no sabia qui era. Me’ls van tornar a tocar i no estava segur qui havia estat. Però a la tercera vegada vaig adonar-me que algú que estava a la meva esquerra em tocava els daixonses. Jo, que era massa jove per aquelles coses i que no m’havia afaitat mai, vaig marxar immediatament».

«A l’entrar al camp de concentració, tot era desordre i desinformació però a l’estiu, les coses havien canviat. Teníem homes que llegien la premsa francesa o parlaven amb els francesos. S’ensumava que una nova guerra estava a punt de començar».

«Finalment, em vaig apuntar per tornar. Venia d’un país que havia estat en guerra i llavors em vaig trobar que corria el risc de trobar-ne un altra. Malgrat que tenia el menjar assegurat, no vaig voler estar enmig d’un altre enfrontament bèl·lic».

«A Figueres ens van portar a un carrer, on ens va encerclar l’exèrcit i en fila índia, ens miraven i si volien, ens prenien roba. A mi no em van agafar res».

«Finalment, vam entrar en un patí, prop de la Catedral, i ens van donar menjar, però poc. Els francesos em tenien més ben alimentat. Els primers dies, ens van despullar, teníem la roba a la mà, i en fila índia van mirar-nos com estàvem de salut. La veritat és que a Lleida vaig aprimar-me una mica perquè la dieta que seguia era força estricta».

«De mica en mica, vaig aconseguir els diners suficients per comprar un segell. Amb aquell segell vaig enviar una carta a casa, comunicant-los que estava al camp de concentració de Lleida. Es van posar molt contents perquè el pensament de que ja estava mort era possible. La meva família va enviar un aval i només portava dues setmanes allà dins que van dir-me que ja podia marxar».

«Havia tingut més sort que d’altres homes, alguns dels quals vivien incomunicats a la presó i només sortien a l’aire lliure per anar al WC, amb una pell blanca i pàl·lida […]Tornava a casa des de Lleida, en tren, sense pagar bitllet, el 13 d’agost de 1939».

Memòries d’en Rafael Feliu Boixadós