Pere Puig Rafart

Fragments destacats de les memòries

Treball universitari de Maria Aluja Capdevila sobre Pere Puig Rafart (any 2003)

Resum/transcripció d’una entrevista de Josep Peramiquel a Pere Puig (any 2001)

Amadeu Olives. “Dels camps de concentració a l’Exèrcit de Franco (“El Salí “, 2008)

Notícia de la defunció de Pere Puig Rafart (“El Salí”, 2003)

Presentació

Aquestes vivències, que narra en primera persona Pere Puig Rafart (Súria, 1/10/1919-7/9/2003), són nou anys de la seva vida que comencen el 18 de juliol de 1936 i acaben el 24 de juny de 1945; des que esclata la guerra fins que en torna perquè els camps de treball i els períodes de servei militar obligatori també en són part. Puig va ser un surienc compromès des de la primera joventut fins a la fi dels seus dies amb el moviment cultural del poble; aquesta acció la va fer des de l’entitat a la qual va dedicar tota la vida: la Societat Coral La Llanterna, el cor de Clavé fundat el 1889 a Súria. Essent secretari de la Llanterna, la defensa de la feina que es feia des de l’entitat i la seva independència ideològica, li va valdre un dur enfrontament amb elements de la FAI de Súria que desembocaren en amenaces serioses per a la seva vida en els primers mesos de la guerra de 1936-39 i un cop retornat a casa, les idees socials i catalanistes li comportaren la persecució a ell i a la seva família per part dels franquistes locals.

Estem davant unes memòries extenses escrites entre últims de 1997 i el 2 de desembre del 2000. És un text escrit a raig: fresc, lleuger de llegir i molt visual. Però, no ho oblidem, és el tros de vida de la seva joventut. A Puig el van mobilitzar amb divuit anys el dia 11 de març del 1938, va ser d’aquells a qui la guerra va llevar el procés d’aprenentatge tranquil, preparatori per afrontar la maduresa de la vida.

Per a Pere Puig i per a la resta de milers de joves catalans mobilitzats per anar a un front de guerra que queia a trossos, no hi va haver procés d’aprenentatge: «Als 5 minuts de ser-hi tots, va arribar un grup de 12 soldats amb el fusell a la mà i enmig de la formació portaven tres soldats lligats de les mans. Un militar amb galons de capità ens va fer una “arenga” exaltant la llibertat i el patriotisme, que “estos tres malos soldados ni patriotas [no] habían querido defender, abandonando las trincheras ante el ataque del enemigo, por cobardía. Un consejo de guerra los había juzgado culpables y serían fusilados ante nosotros como ejemplo, y seáis fieles a la Patria. ¡Antes morir que abandonar la trinchera en combate!”». Ho van aprendre de cop.

Les vivències comencen per explicar l’ambient que es vivia a Súria els primers dies després de l’Alzamiento; els controls, els assassinats de rereguarda, les discrepàncies perilloses amb els militats de la CNT, els primers morts al front i la mobilització des de Vic cap al front de guerra. Va aprendre, això sí, que la precarietat se’ls arraparia tant com les xinxes: “20 pintes de bales i 2 bombes de mà. El fusell, sense corretja, que el que no va tenir cap cordill el tenia de portar a la mà. No ens donaren cartutxeres per les bales. Jo les vaig posar dins de dos mitjons, i les bombes no sabíem ni [ens] ensenyaren com funcionaven, que tots estàvem molt emprenyats”.

Ja com a aprenent de soldat de la República, Puig va conèixer dues de les cares diverses del conflicte en el primer destí a la idíl·lica vall de Sant Romà d’Abella: la mort que se’ls feia present amb els soldats que havien de sebollir entre les oliveres i la misèria humana a través de les desenes de dones famolenques que es venien a qualsevol soldat que disposés d’un tros de pa.

Puig va anar a espetegar al front de la Conca de Tremp i de la Noguera Pallaresa dins el 3er Batalló de la 134 Brigada Mixta de la 31 Divisió del X Cos de l’Exèrcit. El bateig de foc el va rebre a la fatídica i no assolida conquesta republicana de Sant Corneli on va veure caure a centenars de joves cosits a bales o esventrats per les bombes dels soldats franquistes que ocupaven el cim. En aquesta batalla, Puig es va haver de convertir en heroi, i així li ho van reconèixer, per salvar un capità malferit i a cinc soldats també nafrats. Podríem dir, per la descripció que fa d’aquest fet, que té tots els ingredients d’un guió per a una bona pel·lícula d’acció bèl·lica: sang, tensió, dramatisme, bales a tort i a dret, gana, set, traïdoria i sobretot decisió de sortint-se’n; el final fou feliç però tampoc del tot.

També li va tocar anar a les Pedres d’Auló, Tírvia i la Vall Ferrera: el front del Noguera Pallaresa; un indret poc divulgat però en el qual franquistes i republicans es van jugar la conquesta d’aquest alt Pirineu, l’enllaç amb la Val d’Aran i arribar fins a la frontera francesa. En les vivències de Puig es veu com les errades dels comandaments militars republicans i l’auxili de l’aviació alemanya a Franco, van decantar la balança a favor dels sublevats.

I des dels cims pirinencs a la Batalla de l’Ebre: Mora d’Ebre, Pàndols, Cavalls, Venta de Camposines, Gandesa, Batea, Bot, Horta de Sant Joan, Corbera d’Ebre, seran topònims que no l’abandonaran mai més mentre visqui. Allà hi va viure les pitjors hores del seu pas per la guerra; altra volta la gana i la set, la pols… costa amunt i costa avall, saltar dins les trinxeres, fer-se escàpol del foc enemic, de les granades de morter que tants morts i ferits feien a l’esclatar dins les rases precàries que els havien d’aixoplugar. I serà en un barranc de la Venta de Camposines on un legionari tot sol el farà presoner i el salvarà d’una mort segura a mans d’un soldat moro que el volia occir amb una bomba.

Comença el periple pels camps de concentració i els destacaments de treballadors forçats: Vallderoures, Alcañiz, Saragossa, Bilbao, Munguia, Vitòria, Orduña, Miranda de Ebro… Més gana, més maltractes, més fred, més brutícia i més espavilar-se, més aprendre a cercar i a trobar les esquerdes que els permetien sobreviure en millors condicions; i també van trobar la solidaritat de les dones basques que s’encaraven als guàrdies i els feien arribar menjar. Com que és de Súria, l’associen «a un feroz voluntario» perquè de Súria provenia el tinent coronel Manuel Trueba a qui Puig culpa del desastre humà de Sant Corneli; rep dues plantofades i sort de guardar els papers de mobilització. Veure pallisses serà un fet habitual. I, ves com són les coses: reben la solidaritat de militars italians i de legionaris que els donen menjar o se’ls emporten a sopar.

Puig explica que va veure com moltes dones es prostituïen per menjar; algunes als carrers, altres en festes per a privilegiats pel nou règim i que el 80 per cent de les prostitutes de Saragossa eren catalanes, cinc de Manresa i casades.

Arriba a Súria procedent de la II Companyia del 164 Batalló de Treballadors, en llibertat provisional un 6 de febrer de 1940 i pot tornar a treballar a la fàbrica. Retroba l’Amparo, una mossa a qui no passava desapercebut i ella tampoc a ell. Finalment serà la seva muller. Es van casar el primer de maig de 1948.

Però a Súria l’esperava també la ressaca de la guerra en forma d’un passar comptes. «Tenia forces amics al poble, però bastants em retiraren l’amistat. Em miraven amb els ulls “grossos” i alguns inclús vaig saber [que] em feren la “punyeta” amb mala llet. Dos dies després de l’arribada de la caixa de reclutes, es troben dues dones i de l’una érem íntims amics del coro, del seu marit, i es posen a parlar davant la sastreria de cal Sañes. Al moment, en passa una altra (aquestes tres dones varen fer molt mal als qui deien rojos) i diu: “Sabeu qui m’han dit que ha arribat? El petit de Cal Tomarra (motiu vell de casa meva)”. I una diu: “On era?”. I respon: “Presoner, a un batalló de treballadors”. I les dues primeres diuen: “Ja en parlarem. Si convé ja el tornarem a fer agafar”». A Puig, tampoc li va ser fàcil tornar a la fàbrica, el nou director amb qui havia topat en la seva època de delegat sindical en els primers temps de la guerra, li barrava el pas. Les coneixences en un poble que a vegades estaven per sobre de consideracions polítiques, el van ajudar en aquest mal pas: «Com va anar la cosa, no ho sé, però el dijous al vespre, al plegar, el Llorenç Viu, que era l’administratiu, passa per casa, crida i diu a la mare: “Digues al Pere que demà a les 8:40 del matí vagi a treballar i es presenti al Portella que munta màquines a la quadra de dalt”».

Pere Puig entrà d’assistent d’un capità i de la seva amistançada, una prostituta de luxe de nom Mercedes. “Per any nou hi havia alguns matrimonis, però també hi havia 11 pepes pels solters i el que es va veure i van fer allà, allò ja passava del tot, que no sé com les 5 parelles de casats que hi havia, i dos eren jefes força grans, varen suportar allò. Els solters amb les pepes fins cardaven a la vista, arramblant-se a les parets. Un escàndol. Poc després de les dues, els casats varen marxar i encara continuà pitjor. Amb el xofer, ens agafaven, ens ho tocaven tot, ens feien burles per riure més i nosaltres, mans quietes, però seguint la gresca». Tornà a Súria amb els papers nets gràcies als avals aconseguits per coneguts que ara eren del règim però sobretot per l’empenteta que li va donar l’amistançada del capità: «haz que se lleve los (papers) de Pedro, tan buen chico como es”. A primers de gener de 1942, un tinent se’l volia endur d’assistent seu a la División Azul, espantat va demanar empara al seu capità i va estar de sort perquè es va posar de la seva part.

Les dones treuen el cap sovint en la vida de Pere Puig, com aquella noieta, la Cecília, que vivia a Utrillas i que era part d’un grup de famílies de ferroviaris que el van convidar a ell i als seus companys a un dinar opípar i amb qui va fer una bona amistat que va durar dies. «Els amics m’havien recollit les meves pertinences i jo cap al vagó que ocupaven i quina no fou la meva sorpresa, allà mateix hi havia la Cecilia amb una grossa paperina on hi havia tres entrepans, 5 plàtans i 5 pomes i tota plorosa em diu: “Aceptalo, te lo doy para el viaje. Promete que me escribirás donde os lleven. Esperaré tus cartas”. Vaig quedar acollonit i no sabia què dir i els amics anant fent conya i dient bestieses. Li vaig dir que ho faria i em donà escrita l’adreça. Sort que avisaren: “Todos arriba, va a salir el tren”. Li dono la mà i dic: “¡Adiós!” i res més. No sabia què dir-li ni com. Arranca el tren i l’anava seguin fins que, a la fi, alçà la mà i envià un petó tota plorosa».

O la dona d’un brigada a qui feia d’assistent; ell tenia 47 anys, ella 32. Se li insinua cada vegada que pot i en Puig, allà palplantat, torejant la situació: «Torno de portar el nano a l’escola i [ella] anava amb una bata de roba fina i estreta on tot ressaltava. A mi ja em pujava la sang al cap i evitava el que podia cap contacte i “roce” […], i tot de cop diu: «Ay, que me olvidaba, ven [a] ayudarme [a] hacer la cama”. Em sembla que vaig canviar el color de la cara com l’arc de Sant Martí. Ja som a habitació i sense cap mirament m’ho ensenyava tot, i que feia calor i jo fent el paper de tonto com si no m’adonés de res i no hi sentia i anar voltant el llit i jo no sabia com sortir-me d’aquella situació. […] Vaig passar una estona terrible per no caure perquè estava imponent i comprenia la seva frustració, però temia que si començava fora un “esclau” d’ella i si algun dia respirava la cosa, com a soldat les hauria passat putes».

La darrera destinació de Puig va ser al servei d’un altre capità i de la seva família a València i durant les mobilitzacions a la costa Mediterrània per si els aliats decidien envair Espanya. Hi entra d’allò més bé, tant que la mestressa, filla d’un capità de la Guàrdia Civil mort a Madrid, li proposa d’avalar-lo perquè entri la Benemérita; Puig ho refusa i la cosa no passa d’aquí. Finalment, el gran dia, la llicència: el 21 de juny del 1945 arriba l’ordre que afectava la lleva del 40-41. El 24 de juny amb l’autocar del Galtanegra es planta a Súria. La família es tornarà a reunir, ara ja definitivament: els pares i els dos germans, el Toni i el Pere, que havien anat a la guerra i que la fortuna havia retornat sans i estalvis.

Aquestes memòries tenen un interessantíssim epíleg amb la repassada que fa als aspectes personals en la qual sobresurt la figura de la seva muller, Empar Julián i Gil amb qui es va casar l’1 de maig de 1948 i el seu fill Josep Puig i Julián, nascut el 9 de març de 1949 i mort en un accident de muntanya al Pirineu aragonès el 3 d’agost de 1972; així ho explicà el setmanari «Suria» amb data del 12 d’agost en una nota signada pel Centre Excursionista de Súria entitat a la qual feia tres mesos que s’havia afiliat: «El día 1 de agosto partió el grupo de jóvenes de este Centro, Isidro y Juan Masana, José Puig Soler y José Puig Julián, con el fin de alcanzar la cima del Possets. El día 3 a la 1 del mediodía, de vuelta de la cima y todavía a escasos metros de ella, en un tramo surcado por un sendero de piedras que sigue la arista, el joven José Puig Julián, debido a un traspié, cayó de un escalón de escasa altura golpeándose en la cabeza; debido al golpe rodó unos metros sobre las piedras hasta un precipicio por donde saltó unos 60 o 70 metros. Al llegar al lugar se halló el cuerpo sin vida. Las causas fueron determinadas en el informe forense. El cuerpo fue rescatado del lugar del suceso a las 7 de la tarde del 4 de agosto por un helicóptero y grupos de socorro. Seguidamente fue trasladado a Suria, donde llegó hacia las 4 de la madrugada del día 5. El acto del entierro se efectuó el día 5 de agosto a las 6 de la tarde».

És en aquest epíleg on Pere Puig exposa els passatges de la postguerra, exemple de milers de casos similars repartits arreu de Catalunya que van afectar els excombatents republicans o als que es van significar per ser poc o gens lleials amb els vencedors.

Fotografies

Pere Puig Rafart vestit de soldat fent el servei militar. (Col·lecció familiar)

Empar Julián Gil i Pere Puig Rafart el dia del casament. (Col·lecció familiar).

El Pere Puig i l’Empar Julián celebrant els 50 anys de casats. (Col·lecció familiar).

L’Empar i el Pere en el bateig de la seva neboda Teresa Julián Ribera. (Col·lecció familiar).

L’Empar i el Pere amb tres nebots-néts. (Col·lecció familiar).

L’Empar i el Pere de vacances. (Col·lecció familiar).

D’esquerra a dreta, X, Pere Puig, Empar Julián, Montserrat Ribera i José Julián. (Col·lecció familiar).

Pere Puig (amb corbata) al bateig del seu nebot Antoni Julián el maig de 1957. (Col·lecció familiar).

L’Empar i el Pere en la comunió del seu fill Josep Puig Julián. (Col·lecció familiar).

Josep Capdevila Serra, Josep Puig Julián i Pere Puig Rafart en una fotografia de 1950. (Col·lecció familiar).

Fragments destacats de les memòries de Pere Puig Rafart

LES MEVES VIVÈNCIES VISCUDES DE 19 DE JULIOL DE 1936 A 24 DE JUNY DE 1945
(els títols dels apartats són nostres)

Entre el desgavelll i la mobilització

«Jo no complia els 17 anys fins el dia 1r d’octubre i era cantaire del cor des del dia 3 d’octubre de 1933, que havia complert els 14 anys, i gairebé tots els diumenges i festes hi anava a passar la tarda, fent algun joc amb altres companys del Cor, quan sentim crits i molt soroll al carrer. Sortim al balcó i veiérem alguns homes amb armes i munió de gent esverada, comentant uns i cridant altres».

«El que va passar es va explicar de moltes maneres. La que tenia més peu era que havien anat per detenir al gerent de la Caixa de Pensions, Pius Macià, que vivia al pis on hi havia ubicades les oficines i al negar-se a obrir la porta començaren a trets i després amb bombes “caseras” per tots cantons i teulades de les cases de l’entorn, fins que el varen encertar, matant-lo. Era tancat amb l’esposa i quatre fills, però no va resultar ferit ningú més».

« “Hacen falta dos voluntarios para el control del cruce de la carretera de Balsareny, sólo 4 horas de puesto”. Ens mirem i el Ramon diu: “Anem-hi!”, i ens presentem. Ens miren un xic sorpresos i, després de fer-nos advertències, ens lliuren un paper a presentar al jefe del control. No em guiava cap esperit polític ni revolucionari, només per fer el maco, una fanfarronada. Arribem al lloc i després [d’] advertències i consigna ens donen una escopeta de caça de dos canons i 12 cartutxos, i anant passejant i xerrant amb els de la C.N.T., fent d’homes grans».

«Hi havia bon degoteig de voluntaris cap al front i ja havien arribat notícies d’alguns morts, però la vida al poble s’anava normalitzant força, tot i que no passava dia que no es parlés d’haver-se trobat algun mort per les voreres de carreteres dels entorns, assassinats pel fet d’ésser “fascistas”, però “se’n carregaven” per venjances personals. El fatídic “Paseo” feia por a tothom».

«El mes de novembre del 36, els partits polítics, tots, varen organitzar un dia festiu probenèfic per als hospitals de sang. A la Llanterna, al matí, vàrem fer cantades per tot el poble com si fos Pasqua i noies dels sindicats i partits polítics postulaven recaptant forces pessetes. També ho férem el mes de febrer, el dia de Pasqua i [el] mes de juny del 37 i estàvem contents de la nostra col·laboració, que a tothom estranyava que es recollissin tants diners».

«Totes aquestes col·laboracions les portàvem endavant amb la valuosa col·laboració del mestre del Cor, Antoni Girbau Tarrés, però el cap visible per al poble era jo, com a secretari, fet que em va valer que en prenguessin bona nota els “amics” i al retornar de la guerra m’ho feren pagar força car, posant-me moltes traves amb moltes coses desagradables».

«Tu ets el qui no vol cedir el local del Coro per a la gent refugiada?”. I contesto que no sóc jo, que som els que quedem de junta, per les raons que hem donat als socialistes també, però em tallà la paraula i cridant al mig del carrer em digué: “Tot això són excuses que tu hi poses per no cedir-lo a la causa. El que passa és que tu ets un feixista camuflat i t’haurem de donar el ‘paseo’”».

Els primers contactes amb una altra vida

«En els primers dies de les ofensives “dels moros i cristianos” que alguns deien, varen mobilitzar la meva quinta, “del biberón”, 1940, el dia 11 de març. […] De Súria érem 23 reclutes, però ja n’havien marxat voluntaris 6 i dos ja havien mort, en Ramon Marín i en Jaume Fortuny. Entre la colla, recordo que érem en Josep Mª Cusà, Pau Soler, Joaquim Reguant, Josep Cunill, Ignasi Tàpies, Santiago Olagué, Joan Ros, Ramon Vilanova, Ramon Planell, Agustí Santamaría, Joan Serra, Plàcid Franch, Josep Sibila, Pere Alsina, Joan Trullàs, Albert Sanz, Ignasi Farran, Josep Cazorla i Manuel Fernández».

«Ens ho passàvem força bé. D’instrucció, poca, perquè no es cansessin els monitors, que es passaven més de la meitat del temps passejant i xerrant entre ells, que bé podien dir “visca la guerra”, doncs no els mancava res i feien el que volien. Ens divertíem força, doncs s’organitzaven festejos a la caserna i a la ciutat i en sortir de passeig, empaitant i escridassant les noies i visitant alguna “iglésia”, on hi havia força assortit de “nenes piadoses”, que si a algú l’interesava, portant un xusco s’ho passava bé. El ranxo també era força ben condimentat i [de] quantitat raonable, menys al matí que sols donaven dos cassó de llet i cafè i pel complement et tenies d’espavilar. La gana ja era molt palesa arreu i més en ciutats i pobles grans i quan ens donaven el ranxo moltíssima gent, principalment gent gran i mainada, eren al nostre entorn esperant que si ens sobrava res ho poséssim amb cassoles [i] pots grans, fins galledetes, per aprofitar-ho i els menuts plorant ens ho demanaven. Feia pena veure-ho».

«Als 5 minuts de ser-hi tots, va arribar un grup de 12 soldats amb el fusell a la mà i enmig de la formació portaven tres soldats lligats de les mans. Un militar amb galons de capità ens va fer una “arenga” exaltant la llibertat i el patriotisme, que “estos tres malos soldados ni patriotas [no] habían querido defender, abandonando las trincheras ante el ataque del enemigo, por cobardía. Un consejo de guerra los había juzgado culpables y serían fusilados ante nosotros como ejemplo, y seáis fieles a la Patria. ¡Antes morir que abandonar la trinchera en combate!”».

«Feien passar els tres soldats lligats davant nostra, dos d’ells molt plorosos i cridant: “No es verdad, capitán, no somos culpables”, i cridant: “¡Viva la República!”, i l’altre: “¡Asesinos! ¡Viva la FAI!”. I el capità va ordenar: “¡Fuego!”. Va ser tètric. Ens feren sortir a poc a poc del cementiri, formats, per davant dels tres morts que ja quasi era fosc. En arribar al poble, agafar el plat i cap a buscar mongetes amb butifarra que hi havia per sopar, però poca gana teníem. Estàvem tots acollonits i nerviosos que poc tampoc dormírem».

«Ens donaren el fusell, 20 pintes de bales i 2 bombes de mà. El fusell, sense corretja, que el que no va tenir cap cordill el tenia de portar a la mà. No ens donaren cartutxeres per les bales. Jo les vaig posar dins de dos mitjons, i les bombes no sabíem ni [ens] ensenyaren com funcionaven, que tots estàvem molt emprenyats».

«Al poblet de Sant Romà no hi parava [d’haver] els “follons” de dia o nit: ara el conquistaven, ara el tornaven a perdre, però nosaltres no hi teníem cap problema serio. Estàvem allà per, si trencaven la primera línia, aguantar l’embestida. El que teníem [era] feina perquè ens portaven els mors per enterrar-los. Aquells camps tots eren plens de grosses oliveres i ametllers i fèiem forats entre els arbres i terra a sobre per colgar-los».

«Ja el primer dia ens varen avisar que ens sortirien al pas dones que ens tentarien per comprar-nos tiberi al preu que fos o amb el que volguéssim, però que si cedíem, que si ens descobrien, ens hi anava la pell».

«Al retornar, en cinc ocasions ens sortiren al pas dues (anaven de dues en dues) que feia llàstima com s’expressaven. […] La més gran tindria uns 35 anys, molt eixerida i la joveneta, sobre 20, però no tant. La gran es va acostar a mi, es posà a donar-me petons i posar-me la mà a la bragueta, dient: “Fes-me o et faig el que vulguis”, i jo, que no. I deia: “No sigueu tontos, gaudiu una estona amb nosaltres, que potser dintre una hora podeu ser morts […] els dos llocs provisionals que cada dia es munten d’intendència ambulant hi han contat alguns dies més de 200 dones, però molt poques aconsegueixen menjar… ».

L’heroi, el capità malferit i un que els deixà a la seva sort

«El dia 24 de maig a les 10 de la nit […] Caminàrem 17 hores seguides. A punta de dia, altra vegada camí endavant, fins que paràrem en un rasant a uns 400 metres de la muntanya que en deien de Sant Corneli. Des del cim, que hi havia una ermita dedicada al sant, ens oviraren i ens llançaren morter i ens varen fer forces ferits, entre ells el Pere Alsina, però poca cosa, però ja li va valer per evacuar-lo».

«La 1ª i 2ª companyia teníem de trencar la primera línia fortificada a uns 40 metres del cim on hi havia l’ermita on hi havia instalat l’observatori des d’on els feixistes observaven i dominaven tota la Vall de Tremp per tots els indrets. Passàrem tres hores terriblement neguitosos. Ens havien donat a cada un 4 bombes de mà de pinya i dues més ja les teníem, però mai hi havíem fet cap pràctica, els que érem de la lleva del 40, i no sabíem com es llancaven».

«Pujàvem molt a poc a poc per entre els pins i ja era una mica clar i no oviràvem res de res i ens extranyava. Quan som a uns 14 metres (de les línies de defensa de Sant Corneli), criden els oficials: “¡Arriba, muchachos, al asalto!”. Així ho férem i, com un llamp, surten els defensors amb “naranjeros” i bombes de mà desde arran de les alambrades i tots, costa avall, crits, gemecs, un desastre. Puja la 2ª línia topant-se amb els mors i ferits. No es pot descriure què va passar. El capità de la 1ª companyia, Josep Valls, era per terra, malferit de la cuixa i l’atenia darrera unes mates el seu tinent ajudant, que ens cridà, doncs jo i un altre soldat, rodolant costa avall, anàrem a parar a prop al seu costat».

«Com vàrem poder, fiquem el capità dins la meva manta i, un per cada punta, doncs al costat hi havia un altre soldat amb dues feridetes petites de metralla a una cuixa, i costa avall arrossegant-lo com podíem, per sortir de les bales i bombes i “granades rompedoras” que esclataven per sobre els pins. Mentre arrossegàvem el ferit, vèiem com anaven entrant a la muntanya més companyies perquè no es parés l’ofensiva i feia esgarrifar els crits que es sentien dins el soroll de les bombes i trets de fusells ametralladors».

«Anaven pujant gent, que allò era horrible presenciar-ho, com es cobria arreu de morts i ferits. Com vàrem poder, fiquem el capità dins la meva manta i, un per cada punta, doncs al costat hi havia un altre soldat amb dues feridetes petites de metralla a una cuixa, i costa avall arrossegant-lo com podíem, per sortir de les bales i bombes i “granades rompedoras” que esclataven per sobre els pins».

«Mentre arrossegàvem el ferit, vèiem com anaven entrant a la muntanya més companyies perquè no es parés l’ofensiva i feia esgarrifar els crits que es sentien dins el soroll de les bombes i trets de fusells ametralladors. Nosaltres, com podíem, avall, i quan faltaven uns 150 metres per arribar a la base de la muntanya, que ens crèiem que per la part dreta hi havia les nostres línies de retenció, i no era aixís. Amb fusells i ametralladores ens cosien de bales i reprenem la muntanya amunt, que era mil vegades pitjor que baixar. […] Ens camuflàrem sota un grup de pins molt espessos i mates. No teníem res per curar-lo, doncs la cura d’emergència que sols portaven els oficials la va perdre segurament quan va caure ferit, i la que portava el seu tinent ajudant no va arribar per res, doncs tenia el gruix de la cuixa obert fins sobre la cadera, produïda per una bala explosiva».

«Mentre estàvem aixís, va baixar rodolant per terra avall un ferit que li penjava el peu dret que l’aguantava el nervi gros i una ratlla al cap produïda per una bala que li sagnava molt. Els col·locàrem junts i tan protegits com sabérem i el tinent diu: “Aquí ningú ens hi sabrà. Qui ens vindrà a buscar?” […] Es presentà un nou ferit de una bala, li va travessar d’un costat i li sortiria per l’altre a sota mateix del pit. Ja érem tres, i a la poca estona n’arriba un altre que anava perdut i no sabia per on sortir. El capità li ordena que es quedi i sense menjar de res ni aigua».

« […] vaig a buscar l’altre soldat i amb un ganivet vàrem treure la terra i jo i ell encara conservàvem el plat penjat al cinturó i els col·locàrem i les gotes queien al plat, que en endavant anàvem a primera hora del matí i a les 3 de la tarda i omplíem ¾ de dues cantimplores. Va ser la nostra millor sort. Els matins xupàvem l’aigua de la rosada dels boixos de l’entorn, aixís per sobreviure amb la set, ja que érem 6 per beure».

«Tot seguit, marxaren cap a la muntanya i encara no havia passat una hora, començaren els atacs que bé observava i fins era bonic contemplar-ho. No havia passat dues hores que aquells camins i altres es van cobrir de camilles portant ferits. No pararen els atacs fins que ja era clar. Al comprovar que no venia ningú per venir a ajudar-me, encara no era del tot clar [i] ja em trobava davant del pas de la rocalla (aixís l’havíem batejat). El passo corrents, em dispararen i no em passà res. Un cop atravessat, hi havia dos morts, i un soldat que volia atravessar em digué que un era de Cardona, que eren de la 62 brigada. Li dic que passi avís perquè vinguin a buscar-nos. Al passar pel costat dels morts vaig veure un rellotge de butxaca que lluïa a terra, d’or, amb la cadeneta trencada i un potet petit de mig kilo de carn rusa, que vaig obrir tot seguit amb el ganivet i, afamat, m’ho vaig menjar. Arribo al lloc i dono al capità el menjar que m’havien donat perquè el repartís. Li dic que jo no en volia i li vaig explicar la trobada del potet de carn, però no veia l’altre soldat i pregunto i em diuen que només marxar jo, als 5 minuts, va desaparèixer ell i varen jutjar que havia vingut amb mi i els contesto que no l’havia vist enlloc i convinguérem que ens hauria abandonat, enfadant-se molt el capità, que, com tots els altres, sofrien molt per no poder-se curar les ferides».

«Érem 5 i, amb l’altre que estava bé, anàvem un al matí i l’altra a la tarda a buscar l’aigua dels plats. Arriba la nit i dic al capità que tornava a marxar i plorant diu: “Fes-ho, Puig, perquè si no morirem cangrenats”, i ja tenia un altre parte fet perquè l’entregués a qui pogués, doncs les ferides ja tenien color blau. Surto, travesso la rocalla, doncs ja s’havien començat nous atacs, endavant i al mateix lloc de la nit passada hi havia tropa preparada que m’interceptaren el pas, però no amb la mateixa mala llet que aquell sargent amb la pistola».

«Quan ja volia trencar el dia, torno a prendre camí amunt i poc abans d’arribar al pas, per la part esquerra, sota les carrasques, hi havia tota la tropa. Parlo amb un oficial prop el camí i li indico on hi ha el meu pas i el lloc on ens trobàvem. Vaig passar amb facilitat gràcies a la calma de la nit i arribo al lloc i [estaven] tots desesperats i plorosos, doncs al capità entre la carn oberta de la cuixa ja hi havia sucs blancs com si fos pus, i em va preguntar si havia vist el soldat que ens havia deixat, que no podia treure’s del cap [que] l’hagués abandonat».

«A les ferides, el capità li feien pudor i s’hi veien cucs i es desesperava del mal que li feia. Em diu que li retorni la pistola per matar-se, doncs jo l’havia amagat. També ho passaven malament els altres, però més no. Quan sobre les 2 de la tarda l’altre soldat bo va anar a buscar l’aigua, vàrem sentir crits i corro per entre els pins i el trobo a mig camí per allà terra, amb les cantimplores que ja tornava i va dir que el deurien localitzar i li van disparar correlatius 6 o 8 trets i un el va tocar al mig del genoll esquerre i no podia donar un pas. M’ajupo a terra i un tros d’uns 20 metres em puja, com la mainada jugàvem, a l’esquena, a quatre grapes el vaig treure perquè trets ens disparaven fins que els pins ens amagaven».

«“He pres una resolució i vull provar sort”, dic al capità. “Intentaré passar la pedrera i anar on es veu aquella tropa i buscar socors. Capità, feu-me un parte exposant la nostra situació, que ja fa 5 dies que ens trobem i com esteu els ferits de greus i quasi morts de gana tots, per poder-ho presentar al primer mando que trobi”. […] El capità escriu plorant, com tots els que el voltàvem, i em diu: ”Tens raó, és l’única i perillosa solució. Sols us demano –els diu- que pregueu a Déu que pugui passar, que i tinguem confiança, que Ell ens ajudarà”».

«Fem unes passes i ens topem amb un comissari i mentres li explicava el fet em demana l’escrit del capità. Sense acabar de llegir-lo, es posa a dir disbarats contra tot i anem al lloc de mando, però ja crida a un cabo que urgenment busqui a 4 camilles i camillaires. Un comandant diu si es pot avisar on són i explico com jo els havia descobert. Anem amb molta precaució a sobre la gruta d’on treiem l’aigua, i amb els prismàtics, a les meves indicacions els oviraren i, canviant de lloc els faig que mirin on cau per l’únic pas per anar-hi. També el va localitzar i va dir el dolent i perillós que seria passar amb les camilles, però que farien el que podrien per arribar-hi. Els dic que han de ser 4 camillers, un per cada cap de pal de la camilla i havien de portar cordes per poguer-los lligar. Dóna totes les ordres i fa venir 20 soldats per anar fent relleus entre els 16, i encara va dir que comprenia que seria molt difícil sortir-ne bé i fa venir un sargent com a mando i responsable».

«“Em sembla que més d’una camilla anirà costa avall. Estaríem molt de sort que no ens passés res”. Ja feia estona [que] era del tot fosc. Arribem el lloc on ens reberen tots emocionats. El sargent ordena silenci i dins la fosca nit, com es podia, anaven posant a les camilles els ferits i ben lligats. Quan li sembla em diu: “Tu al davant, per on vegis millor pas”. Ens posem en marxa, però no es podia caminar pel dret que era i de mal passar. S’alçava la camilla i la posaven dos o tres pams més endavant i aixís, patint pel mal els ferits a les camilles, molt a poc a poc anàvem pujant amunt, però encara no s’havien fet 60 metres, es començà un atac a dalt. Parem i sota els pins esperant que no ens passés res, per què les “granades rompedoras” llençaven metralla per tots els indrets. Unes dues hores va durar el “jaleo” i emprenem de nou la marxa a poc a poc, com es podia. Eren les 4 de la matinada que arribem a la pedrera. La veritat era que ningú ens crèiem poguer passar amb les camilles».

«El sargent sempre es posava al davant i 4 soldats a sota per on passava la camilla per si relliscaven, si podien parar-los. Rellotge en mà, la primera camilla tardà a passar 22 minuts, la segona 18, la tercera 15 i l’última 15, que ja començava a clarejar. Jo, com que no tenia força, no feia res, sols acompanyava un cop passada la camilla uns 300 metres del lloc. Vàrem tenir una sort impensable, com si Déu i la Mare de Déu de Montserrat acollissin les nostres oracions».

«Feia més d’una hora que el sol ja havia sortit quan arribem al primer puesto de socors on hi havia el mando, que ja ens esperaven, doncs havíem trobat dos controls de camí que els ho havien comunicat. Corrents, dos oficials metges deixaren molts altres ferits que hi havia per allà terra dels combats de la nit per atendre’ls. Els donaren una mica de galetes amb llet per què l’estómac els reaccionés».

«Quan ja estaven més tranquils i curats, el capità ho contava tot, sense moure’s del llarg de la camilla, que un comandant i tothom qui hi havia allà s’horroritzaven i em felicitaven, ja que tots deien que a mi (i després als portadors de les camilles i sargent) em devien que es trobessin allà vius. Tots ploràvem i, abans de marxar amb altres camillaires cap a l’hospital, amb el capità ens abraçàrem amb les poques forces que teníem i em digué: “Puig, Furriel, has sigut el nostre àngel salvador. Has patit i exposat la vida molt per mi i els altres, però si puc tornar et recordaràs bé de mi”, i plorant de tots em vaig despedir. El Comandant Comissari i altres oficials i metges també em varen abraçar pel meu comportament. Al posar-se en marxa els camillers, el capità Valls diu: “Que Déu et beneixi, Puig, que bé t’ho mereixes”, i tots es miraren extranyats per aquestes paraules i jo a la vegada crido: “Espereu-vos!”, i corro a retornar la pistola al capità, que els dos ens posàrem a plorar de nou».

«Em presento al comandament i un capità i un comissari i em diu el primer que em nomenava “cabo comandante” de tots els components del 3r Batalló, que no havia quedat ningú de mando ni cap sargent després dels combats, que sols hi havia un altre cabo voluntari molt veterà, però del tot analfabet i després del meu comportament tenia tota la confiança en mi pel que vulgués i al retornar a la carrasca m’acompanya un comissari i reunint-los els 36 que hi havia els diu el meu nomenament per part del comandant com a jefe i mando de tots».

«A les 4 de la tarda em feren formar i va venir el tinent coronel Manuel Trueba, jefe de la 31 Divisió a què perteneixíem, que els de Súria bé coneixíem, doncs era el jefe dels sindicats comunistes de les mines del Bages, que va viure dos anys a Súria i va festejar amb una noia de molt a prop de casa on jo vivia. Al esclatar la guerra va marxar de Súria amb un grup de més de 100 voluntaris d’entre totes les mines, i va anar ascendint de graduació militar i, com [que] els comunistes ho dominaven tot, va arribar a tinent coronel, jefe de la 31 Divisió, [ i ] que va ser el principal responsable del desastre militar a la muntanya de Sant Corneli per haver sigut tan mal plantejada l’operació militar, que tots els jefes secundaris, amb una enquesta, el van censurar, però era comunista i no li va passar res».

«Al segon dia va arribar correu i vaig estar molt content, doncs vaig rebre 4 cartes, una dels meus pares, de l’amiga Empar Julián, Pep Gené que me’n contestava una que havia escrit a les dones que treballàvem junts a la fàbrica i de l’amic Ramon Lázaro, que era a la 27 divisió pel sector del Riu Segre. També va arribar la trista nova que havia mort el capità Josep Valls a l’Hospital de Solsona a conseqüència de les ferides cangrenades, patint molt i boig. Vaig plorar recordant aquella terrible situació sofrint i el calvari per sortir-ne, quasi morts de gana, pel final morir-se sense deixar de sofrir».

«Érem a uns 600 metres de la trinxera. Eren les 11 i ens fan posar, per esquadres, en marxa. Passem la trinxera sense obrir la boca amb els que l’ocupaven i al peu de dues muntanyetes ens distribueixen i al tret del tinent Ezequiel, que jo anava amb ell, ja hi vam ser, bombes de mà cap ací i cap allà. Jo amb la meva petita esquadra tenia de passar com fos per la part baixa de les dues muntanyetes. Vàrem sorpendre a dos “escuchas” i els férem presoners. Es van aconseguir, en menys d’una hora, els objectius».

Al front del Pallars. Mal manats i els avions alemanys

«De 86 que componíem el total de la companyia, en retornàvem 43, 2 morts, 5 ferits força greus i 36 de lleus. No gens bon resultat. Ja anava cap a la fosca. Arribem al campament del Batalló que ni ens aguantàvem drets. Ens donen el sopar i va sobrar menjar, doncs no contarien amb les baixes tingudes i havien fet el menjar pels que havíem sigut. Va fer una nit força fresca i vent, però no ens n’enteràvem. Dormírem com angelets de cansats que estàvem. Ens digueren que [allà] on havíem estat era el sector de Pedres d’Auló».

«Dos dies després es presentà un pastor amb dues ovelles que portaven una grossa esquella i portava permís del mando del batalló perquè pogués passejar per tots aquells indrets per si podia arreplegar xais i cabres perduts i dispersats, abandonats. Quan marxà a posta de sol en portava més de 100 i va indicar alguns llocs on hi havia porcs casolans. Al dia següent van anar-hi 8 soldats i van retornar amb dos porcs d’uns 50 Kg i 4 xais. Va durar uns dies que totes les companyies van escampar soldats a la cacera de bestiar, que era d’aquells poblets, [i que] va quedar abandonat a l’obligar a marxar els seus habitants en la retirada».

«Un problema gros del front i la reraguarda també era la manca de tabac. Jo no fumava i la racció que ens donaven cada 10 dies, un paquet d’ “Ideales” i una paquetilla de picadura, ho anava guardant, per si podia anar amb permís, pel meu pare, que era molt fumador, i el germà, també. I també en comprava als contrabandistes que passaven i en portaven d’Andorra. […] “Los rojos” no teníem tabac i ens sobrava paper de fer cigarrets i als “fatxes” els sobrava tabac i no tenien paper i en un lloc que de les trinxeres ens separaven uns 50 metres es feien intercanvis».

«“Rojo, hacemos cambios de periódicos”. I dic: “El próximo día que nos lleguen”. Dos dies després mostro el diari que havia arribat Solidaridad Nacional i l’intercanviem deixant-lo al mig “a tierra de nadie”, com fèiem amb el tabac i ells hi deixaven El Heraldo de Aragón. Això va durar 4 dies i jo, com que no n’havia arribat cap amb castellà, hi vaig deixar “Treball”, òrgan del partit comunista, però era escrit en català. A la poca estona ja es senten crits que deien: “Rojo, cabrón, hijoputo! Que lo lea tu puta madre, que nosotros no lo entendemos”. I ho va sentir el tinent de línea que sí sabia lo del tabac, però feia la vista grossa i degut [a] aquest escàndol es va acabar seriosament intercanviar res».

«Eren les 7 del matí quan començaren a passar per allà els nostres indrets soldats de la desbandada, que no sabien on anaven […] cap al migdia els va començar a faltar munició de tota classe i no els n’arribà per enlloc res, però tots endavant i cap a les dues es donaren compte que havien caigut a una trampa. Els deixaren avançar i els tallaren pel darrere els camins on els tenien de portar totes les provisions de munició i comestibles i a la vegada quedaren cerclats. Van arribar 9 avions en tres ocasions, fregint-los amb les bombes, causant la gran desbandada. Una operació mal plantejada per aquelles muntanyes, doncs ells es varen anar camuflant per les bandes i nosaltres endavant i quan els va semblar tallen al darrera per on havia començat l’ofensiva, quedant tancats dins la gran bossa i l’aviació ens va desvastar. I tots amb el crit de que es salvés qui pugués, corrent sense saber on anar».

«Tres dies després d’aquesta desfeta, varen arribar per tot el batalló 41 soldats extremenys de la lleva del 40 […] per reforçar les forces de Catalunya. A la 4ª companyia, 11 [soldats] feien una cara de misèria i tristos que donaven pena. Tots eren camperols que vivien en “Guayanas” que en deien (cases de pagès). Al segon dia, a l’anar a repartir el correu, un em diu: “Furriel, por favor, escríbeme una carta para mis padres y la novia”. Jo li dic: “¿Que no tienes alguno de tus compañeros que te lo haga?”. I em respon: “Es que no hay ninguno que sepamos leer ni escribir”».

Sergent tant si com no

«Tres dies més tard, va arribar un tinent nou per la línia, de la lleva del 40, procedent de Múrcia, i dos sargents sortits d’acadèmia i es notaven fanfarronets, i al dia següent arribà un parte en el que deia que “Pedro Puig Rafart se presentara a la Academia de Suboficiales para cursar los estudios y prácticas de ascenso a sargento en La Seu de Urgel”. Em va disgustar la notícia i dic al tinent si era obligat anar-hi ja que no m’agradava tenir mando […] Aprovecha esta oportunidad. Lo mismo te pueden matar de cabo que de sargento”.

Passem amb el cuiner que anàvem per preparar el dinar, i el tinent murcià em diu: “Cabo, hágase cargo de esta seccion del sargento que han herido y van a evacuar ahora”. Em vaig excusar que no volia mando, que havia rebutjat dues vegades anar a l’acadèmia i amb veu forta digué: “Hágase cargo de la sección como sargento responsable, se lo ordeno”. […] A la poca estona em passen avís que a les 4 de la tarda em presentés al capità. Ho faig i em diu: “Usted es el cabo Pedro”, i no sabia llegir bé “Puig”, i al confirmar-li diu: “En adelante es el sargento Pedro…”. […] “Cuando anochezca, que passaré [a] hacer la ronda normal de cada día, se los quiero ver cosidos en la guerrera y gorro” ».

«Al següent dia, vaig contestar cartes als meus pares i a l’Empar i no els ho vaig dir, que m’havien ascendit a sargent. També, el mateix dia, em varen retornar una carta que havia escrit a l’amic Ramon Lázaro Gallego que era a la 27 divisió pel sector del Segre, que deia al costat del meu remitent “muerto en combate”. Vaig tenir un fort disgust i, al notar-m’ho, un tinent em diu: “Tranquilo, puede que mañana te toque a ti. Es la guerra”».

En el front de l’Ebre

«Ja tots sabíem que anàvem a l’Ebre, carretera endavant, i no varen parar fins un pla d’oliveres, prop la carretera del poble Mora la Nova […] “Esta guerra es para defender y conseguir los ideales más avanzados para la humanidad y sin luchar no se consigue nada. Esta batalla decidirà la guerra y aquí estamos. Disciplina y valor, no espero menos de vosotros. Por eso hemos venido voluntarios”. Ningú va dir res. Tots estàvem acollonits i ens ajaguérem sota les oliveres, esperant l’ordre, com havia també dit, que ens avisessin per creuar el riu».

«Cap a les 5 criden: “¡Todos a pasar el puente!”. Uns ens obstruíem el pas als altres al córrer com bojos. En passàrem uns 450, es va dir, doncs van arribar altra vegada els avions i el pont i si hi havia soldats, tots riu avall i els que havíem passat, que érem a la carretera de sobre Mora d’Ebre, ens perseguien ametrallant-nos, i varen fer molts morts i ferits. De la meva companyia, quan ens reagrupàrem, en faltaven molts. Entre els morts varen dir [que] hi havia el cabo furriel i el molt amic Fermí, d’Igualada».

«“Ja cal que us prepareu, perquè d’aquí fins [a] la Serra de Pàndols es passen molt putes!”. Això que en aquell sector, desde que hi rondàvem nosaltres, feia més de 2 hores, estava tranquil. On es sentia molt soroll era a la part esquerra, on hi havia la Serra de Cavalls i Pàndols, doncs a nosaltres ens varen dir que ocuparíem la part de la Venta de Camposines que enllaçava amb Cavalls i Pàndols».

«Prop [de] les 10 veiem venir bandades d’avions llençant bombes a dojo des [de la] meitat de [la] Serra de Cavalls [ i ] a tota la de Pàndols, i a la vegada l’artilleria a tot Cavalls fins al final on ocupàvem nosaltres. Cap a les 11 que passava entre la nostra serra i Cavalls varen intentar infiltrar-s’hi durant més de dues hores els atacs, però no ho aconseguiren; contaren que hi deixaren molts morts que fins [a] la nit no pogueren retirar».

«Artilleria, avions bombardejant i ametrallant quasi sense parar. Vàrem rebutjar un atac, que alguns moros em van arribar a uns 10 metres, doncs mig sector del que ocupàvem tot eren moros. A última hora de la tarda, després de l’aviació i l’artilleria, que van fer 3 morts i 9 ferits, van fer un excés de disparar amb morters; varen dir en mataren 9 i ferits, 17».

«Cada dia empitjorava i eren les 4 de la matinada del fatídic dia 6 d’octubre que ja va començar a picar arreu l’artilleria. Tots a la trinxera i ull ben obert. [Encara] no era del tot clar que l’artilleria curta i el morter picaven sense parar i ja vàrem veure venint esquadres d’avions llançant bombes i els “Misserics” [avions caça alemanys Messerschmitt] ametrallant-nos. Desapareixen els avions i enfilen moros amunt».

«Tornen a arribar les “pabes”, els avions de bombardeig i 8 pugem a ficar-nos a les “zanjas” –ja hi havíem pujat dues vegades el dia abans- i bombes de grossa potència avall per tota la cordillera de serres. A la 4ª onada, en va caure una gairebé al centre on estàvem amagats, i vàrem quedar enterrats de terra i rocs, treient jo i el cabo, del fusell ametrallador, el cap i, tot seguit que els avions marxaren, veiem que d’una “zanja” no es movien. Treiem terra i els dos companys eran morts i [els] sortia sang per la boca… ».

«Nova onada d’atacants amunt i jo i [els] demés bombes avall, però el fusell ametrallador de cop va callar. El deurien localitzar i algun obús d’artilleria curta el [devia] fotre enlaire: jo, bombes avall; d’uns 20 metres era sol, però tenia les caixes de bombes a l’abast i cau un obús a uns 10 metres. Reacciono i em dic “t’han localitzat” i canvio uns 15 metres de lloc i bombes avall, sense mirar on, doncs érem pocs els que [encara] en llançàvem, i de cop unes fortes explosions, doncs un obús va caure on abans estava i esclatà tot. Vaig tenir bona pensada. […] Tot sorprès, veig que entre dos portaven el comissari Roca. Digueren que un “casc” d’obús li tallà l’espatlla i li penjaba el braç, que li aguantaven els nervis de sota-braç».

«Passaven de les 3 de la tarda i es presentà el famós jefe El Campesi-no, que era el mandamàs del sector. Ens fa reunir a tots i pregunta al capità: “¿Cuánta gente tiene?”. I li contesta: “Entre todos, con los que nos agregaron para municionamiento, somos 40”. I el malparit diu: “Pues hay de sobras para recuperar las posiciones, y enseguida prepararse, y 10 bombas cada uno y para arriba”. […] Tots ja ens vèiem de panxa enlaire… ».

«Jo i d’altres repassàrem la cartera estripant tot el que ens pogués comprometre si ens feien presoners. Jo sols vaig deixar el justificant de la mobilització de la lleva del 40 i dues fotografies. El justificant de sargent, dins el mitjó de les sabates. Els galons de la guerrera els vaig arrencar, però que no es notés, encara que portava una caçadora de pell que els meus pares m’havien enviat a mitjants de setembre perquè no passés fret al Pirineu i que a pesar de la calor no me’n havia volgut despendre al deixar la motxilla…».

«En pocs moments també arribaren forces avions Miserics [avions de caça alemanys Messerschmitt] ametrallant-nos i llançant bombes petitetes que en deien “bombas para hacer salir de las madrigueras”, que prou contemplàvem com els aviadors reien i fins ens tiraven les caixetes de cartró que era l’envàs. Entre aquests avions i l’artilleria i [els] morters, allò era un infern».

«I dic: “ Mirem de fugir per l’entrada-sortida de la trinxera perquè si enfilem per sortir pel cim de la serra serem blanc segur i ens foteran panxa enlaire. Correm ben ajaguts si podem arribar-hi perquè si ens agafen aquí els moros, també estem perduts i deien que aquest altra cantó eren soldats”. Així ho fem i ben acotats i enllà. Trobem un mort i dos ferits i diuen: “Correu, si podeu escapar-vos. Ja ens curaran si volen i si no que ens matin. Correu!”. Poques passes més enllà reconeixem mort el tinent murcià, amb el cap mig obert, al costat de dos morts més. Mes enllà, 2 morts i no gaire més lluny, 5 ferits que també ens diuen: “Correu, si podeu escapar-vos!”».

Tiren les armes! Un legionari li salva la vida

«Poques passes més i aixeco el cap per comprovar com era de lluny la sortida i ja veig uns fusells apuntant-nos i crits: “¡¡¡Tiren las armas!!!”. No portàvem res. Alcem els braços i s’acosta un soldat molt eixerit i ben vestit i diu: “Seáis buenos chicos y no os pasará nada”. Jo li dic: “Queríamos pasarnos, pero no podíamos”. I contestà somrient: “Menos cuento, menos cuento… No os pasará nada”. Era un soldat legionari molt amable. Ens va dir, mentre ens portava ja fora de les trinxeres, que era “asturiano” i que per sortir del camp de concentració s’havia fet voluntari a la Legión».

«Passa un moro i cridant diu fort: “Rojos, matarlos. Son malos”. I el legionari diu: “No, paisano. Querían pasarse, no llebaban armas”. [Però el moro] agafa una bomba de mà [i] diu: “¡Apártate! ¡Yo matarlos!”. I treu l’anella de seguro de la bomba, i el legionari amb el fusell encarat li diu: “Paisano, digo [que] son buenos. Sube a la cima y tira la bomba al otro lado”. Va desistir i al passar em va donar un cop a la cara amb la culata del fusell, i força estona em va sortir sang de la boca».

«Caminem endavant mirant de trobar un lloc per baixar avall i topem amb un alferes molt jovenet i cridant diu: “¡Cárgate a esos hijos de puta!”. I el legionari diu: “¿Por qué matarlos si son españoles como nosotros?” I li replicà dient: “Pues sácalos enseguida de aquí o me cargo a los tres”. Continuem endavant i al moment de sortir de la trinxera surt de no sé on un altre moro i apuntant-me amb el fusell diu: “Apártate, legionario. Estos me los cargo yo”. I li contesta: “Retírate o seré yo el que dispararé contra ti. En los ataques has de tener valor y no aquí con indefensos”».

«Ens portava direcció al mando i s’acosta un cabo i em diu: “ ¿Por qué no me das esta cazadora de piel?”. I li dic que no perquè em farà falta i diu: ”Ja os darán ropa”. I el legionari indica que li donés. Ho faig i quina no fou la sorpresa que em donà 3 bitllets de 5 pessetes i li dono les gràcies, dient el legionari: “Has tenido suerte, porque te la quita y tu a callar”. […] “Si os portáis bien no os pasará nada, pero cuidado al hablar con los amigos que podáis tener. Puede ser peligroso”. Vàrem compendre bé el que volia dir».

«Si no hagués sigut per la valentia del legionari, estaríem enterrats en aquell barranc de Venta de Camposines. Mentres ens portava, quan érem fora de les línies, em va explicar que a ell l’havien fet presoner quan els franquistes ocuparen Oviedo, que ell tenia 20 anys i passava de la política, però es va enrolar engrescat amb un amic per defensar la capital asturiana i per sortir del camp de concentració s’havia fet voluntari a la Legió. Fins ens va dir: “Los rojos rojos eran muy malos, pero mira que hay de estos de aquí [que] también van sólo vestidos de ángeles”».

El pelegrinatge pels camps de concentració i de triatge

«Ens hi havíem aplegat 37, entre passats i presoners. Ens donen una manta cada 4 i cap al barranc on nosaltres érem a dalt. Val a dir que principalment [a] l’indret que defensàvem nosaltres hi vàrem fer una terrible quantitat de baixes, amb morts i molts ferits. Hi havia 4 camilles que no paraven [des de] feia més d’una hora, però es tenien de portar a més d’un Km. de distància amb un estret camí entre pins i mates; feien uns crits d’espant, perquè topaves amb rocs per terra, s’agafaven les mantes a les branques de mates i pins. […] Ens varen tenir al “puesto de socorro” molta estona i teníem una gana de por i un de la colla diu a un cabo de Sanitat: “Estamos que no nos aguantamos derechos; en todo el día no hemos comido nada. ¿Nos podrían dar algo de comida?”. Ens mira amb mala cara i diu: “¡Veneno os tendrían que dar!”. Vàrem quedar tots acollonits i muts».

«Després passàrem per Corbera d’Ebre, on no hi havia una casa sencera –tot era destruït—i on paràrem mentre els soldats menjaren i passaven moros amb cubells de vi i ens diuen si en volem. “Es bueno”. Jo vaig ser dels primers a ficar-hi la boca (com bevien, els animals!) i tots vàrem beure d’aquesta manera, xarrupant de galledes i cubells. Era molt bo i de grau, però alguna galleda era una mica picat».

«Cada un contestàrem pel que sabíem o ens semblava i quan acabaren de declarar els que cridaren després de nosaltres, ens tornen a fer anar davant el comandant. Llegeix, ens torna a preguntar el mateix que abans: “Que no lo queréis decir, que forzosamente algo tenéis de saber”, i dirigint-se a mi em diu: “Usted es un veterano que ha actuado en difíciles operaciones, que a mi me cuesta poco sacarlos a la plaza y fusilarlos por no acatar mi orden, etc.” I nosaltres amb cara de mussol, mirant a terra».

«El Tinent Coronel diu: ”Es de Súria, donde hay minas de potasa”. Dic: “Sí, mi Teniente Coronel”. “Así serás un feroz voluntario”. Dic que no, que “me incorporé el 11 de marzo, cuando movilizaron la quinta del 40”. I em fa aquest “sermó”: “En la afiliación ponen que pertenecía a la 31 división. ¿Quien es el jefe de esta división?”. “Manuel Trueba”, dic. “¿Y quién es este señor?”. Dic: “Era el jefe de los sindicatos comunistas de las minas de la comarca de Manresa”. […] I, exaltat com estava, em donà dues bufetades i jo serio i dret dic: “Se lo puedo demostrar, si me lo permite”. I un capità diu: “¿Cómo?”. I contesto: “Con la hoja de movilización que tengo en mi cartera”, única cosa que conservava i una foto. “¡Entrégamelo!”, em diu. I com [que] era en català diu: “Esto ni Diós lo entiende”, i li passa a ell i un alferes diu: “Será escrito en catalán. A ver si yo puedo descifrarlo…”, i diu: ”Sí, mi Teniente coronel, dice así”, i li tradueix al castellà davant la sorpresa de tots, i amb to ja més pausat diu: “Devuelveselo, tomarle declaración y que se vaya”».

«Ens fan agrupar entre carretera i un camp i van cridant noms dels components de la colla, que es va dir eren 31, que els feren quedar i els demés reemprenguérem la marxa. Quan feia potser mitja hora que caminàvem de nou, vàrem sentir trets seguits com si fossin [d’un] fusell ametrallador, el que va fer que ens penséssim el pitjor, tal vegada que algú els hauria denunciat per “rojos”, encara que no sapiguérem mai el que va passar».

«Llegeixen un full força extens i un capità em pregunta si era Pedro Puig Rafart, si em reafirmava amb la declaració que havia fet a Bétera i em fan noves preguntes: nom de l’alcalde del poble (Súria), noms del comitè de defensa i revolucionaris més destacats, quants havien assessinat al poble i noms de tots els presidents de partits polítics i sindicats. Sols vaig dir el nom de l’alcalde, Florenci Claret Casadesús; dels demés no sabia cap nom. Dels 4 assassinats sols recordava Pius Macià, que era el jefe de la sucursal de la Caixa de Pensions, que jo i la meva família érem apolítics i no ens interessava res de res i no recordava cap nom, i un tinent diu: “Pues si que tienes poca memoria, que no recuerdes más nombres…”. Es miren entre ells i el comandant diu a l’oficial que m’acompanyi a la porta després de signar la declaració. De l’emoció que tenia se’n donà compte l’alferes i em digué: “¡Tranquilo, muchacho!”, i segueixo al guàrdia civil i els tres carretera de retorn enllà, creuant-nos pel camí amb un altre “afortunat” com jo que també el portaven a declarar».

«Arribàrem a Alcanyís a 2/4 de 5 de la tarda, tots molt malament de cansats i [de] set, i per adobar-ho ens aparcan al sol en les vies mortes de l’estació. S’esverà la “carabana” a crits, demanant aigua, i no ens feien cas i la força gent que hi havia a l’estació ens feia costat dient que era injust aquell tracte. Quatre de la colla tingueren la valentia de despenjar el carregaaigua de les màquines de tren que hi havia a estacions importants i obrir l’aigua i tots corrérem a beure com podíem al gros dipòsit que hi havia a terra i la gran majoria quedaren del tot molls».

«Jo feia estona [que] em feia molt mal al ventre. Passà el tren a Logroño i jo [vinga] picar fort la porta perquè obrissin. Ja no m’aguantava de mal i tenia de cagar. Al veure el meu “apuro” tots trucaven i cridaven. Per fi obren, salto pantalons avall i en plena andana de l’estació vaig fer una cagada d’espant i fins em vaig marejar, caient a terra ben llarg. No costà molt reanimar-me al costat de la merda i en aquell moment passava un oficial i va dir: ”Qué buen presente para una estación”, i vaig prestar-me al jefe d’estació, que era present, a netejar-ho, i em diu: “Tranquilo, muchacho, ya lo harán, sube al vagón”».

«I ell continuà: “La guerra, la hemos perdido por la arrogancia y la prepotencia de los comunistas. Hemos menospreciado los demás partidos políticos para ganar la guerra a nuestra manera, imponiéndonos y desafiando a todo para ser los líderes, cometiendo muchos errores, que por nuestra culpa se rompió la unidad que era tan necesaria. Nuestro orgullo y prepotencia de los comunistas lo rompió todo. Yo era comandante y he vivido muchas situaciones tensas que lo perjudicavan todo y ahora me pregunto ¿qué será de todos nosotros?”».

«Després d’esperar, a 2/4 de 6 arribà de Bilbao el tren especial que ens hi retornaria, atravessant de nou pel centre de la ciutat. Ens porten a un extrem de l’estació. Va córrer la veu que hi havia tants presoners de guerra catalans a l’estació que a la poca estona ens envoltava una gernació fabulosa: dones plorant, portant paperines amb fruita, entrepants, etc, però tot seguit ho van tallar, arribant als pocs minuts un bon nombre de soldats per apartar-nos més de la gent…».

«Un grup on hi havia 5 noies i dues dones grans van entendre que parlàvem català i ens pregunten d’on érem (ens havíem format un grup a Saragossa que érem 3 de Vic, un de Manlleu, un de Torelló, un de Granollers i un de Sant Feliu de Codines, total 8) i ens posem a parlar. Les noies totes eren de Sabadell, que havien passat per França, però al moment va venir l’oficial jefe i ens diu: “Adelante, no se pueden parar para nada”, i una, plorant, va donar un petó a un que es deia Quintana, de Vic».

«Al tercer dia començaren a portar-nos en dos camions entre 6 i 9 de la tarda a una caserna de Vitoria (14 Km.). Ens feien despullar, dutxar amb aigua molt calenta i després al natural a tots ens tallaren els cabells i pèls del cos al zero, [ens] afaitaren i ens retornaren la roba desinfectada al vapor que eliminaren tots els polls, però als quatre dies ja en tornàvem a estar plens. Ens va plaure molt aquesta inesperada neteja. Jo era la primera vegada a la vida que em dutxava i, com jo, la gran majoria».

«En arribar ja ens varen dir “en mal sitio havéis caído”, ja que deien que era un “campo de concentración para clasificación”. Jo em vaig acollonir per[què] si detectaven [que] havia sigut sargent ho passaria encara més malament, segons els rumors. Per tot s’estava molt malament, per tot. Els cabos soldats i sargents que anaven rondant per entre nosaltres, el més insignificant era motiu per picar amb un “làtigo” que portaven. No deixaven parlar [a] més de dos junts».

«Ens havíem aplegat els 8 amics junts i dormíem de costat sobre el terra de fusta. Si un es tenia d’alçar pel que fos, ens teníem de moure tots. Dormíem a la mateixa cel·la d’aquesta manera pel fret, com gairebé tots feien. En els 26 dies que hi estiguérem, veiérem el sol dues vegades; sempre núvols i el fastigós “xirimiri”, la majoria de les hores del dia. Cada dia abans del “desayuno” ens feien cantar el “Cara al sol” i “Oriamendi”, himnes de la Falange i Requeté, i pobre del que s’adonessin que no cantava, perquè es divertien picant-lo».

«Un dia, un sargent que era manco del braç esquerre i un xic coix de ferides de guerra i [que] a més del làtigo, que el portava penjat al cinturó, portava un bastó gros amb mànec de ganxo, es va adonar que darrere una porta n’hi havia un que no cantava i estava arrupit pel fret; el que hi havia al costat li va dir que [no cantava perquè] tenia febre i va dir, no donant crèdit al que li deien: “Ya se lo haré pasar yo si es que lo dice por no cantar”. El va agafar pel braç, el treu fora el pati que feia hores que feia xirimiri, agafa el bastó per la punta i li dóna forts cops al clatell i va quedar ben estès al terra, que era ple d’aigua, i, ufanós, va dir: “Si alguno tiene cojones, que se acerque si cree estar desmayado”».

«En aquell camp ens volien convertir al “reino de la Patria y de Diós”. Hi havia un alferes-capellà jove, de 25 a 30 anys, i cada dia de 5 a 6 de la tarda ens venia a fer un sermó. En aquell convent hi havia una gran sala d’espectacles de la seva vida normal, i quan el vèiem venir i obrien les portes hi havia bofetades per poguer-hi entrar, doncs no hi cabien ni una tercera part. Tenia un èxit fabulós, no pel que deia i ens volia infiltrar al cap, sinó perquè s’hi estaba molt bé, ja que no s’hi ficava el vent».

« […] surto del barracó com altres i oviro que uns soldats portaven uns perols, que era, em vaig assabentar després, el sopar dels centinelles de prop del riu. Els dic: ”Dadme un poco, que no hemos comido nada en todo el día”. I un diu: ”Si quisiéramos hacer caso ni nosotros no cenaríamos”. Però jo, sense pensar què em podia passar, fico el plat dins del perol que quasi bullia i surt quasi ple de patates i carn, i a córrer, cridant-me: “¡Trae la comida, que te pegamos un tiro!”, doncs un dels soldats portava un fusell, perquè feia d’escorta, però jo a córrer cap a darrera de barracons i no em varen trobar, però crec que no em varen buscar gaire».

La fisiologia de cadascú i el riu Ebre

«Com he dit abans, sobre el riu Ebre incrustaren dues palanques, una apartada de l’altra, i a cada costat un forat per “evacuar” i tot riu avall. Segons ens varen dir, per aquests forats hi havien fet passar alguns jefes de barracons que es creixien pel càrrec que tenien, doncs eren nomenats dels mateixos presoners, i feien denúncies i arrestaven, perquè deien [que] no es portaven bé, etc. Dos dels que havien fet passar pel forat els trobaren morts ofegats, però mai -deien– van descobrir els autors».

«El dia de Nadal, amb tots els soldats de l’escorta, ens portaren a missa al poble. A la sortida ens donaren 45 minuts per passejar-nos pel poble. Les dones, principalment, ens buscaven conversa; fins ploraven explicant-nos barbaritats comeses pels falangistes i requetés. Algunes deien que eren viudes d’ells. Es comprenia que no ho passaven gens bé. Hi havia molt menjar, però no hi havia diners per comprar-lo».

«Hi havia dies que si no hi havia vagons o camions per descarregar o carregar ens arribàvem a la mateixa estació i entràvem en conversa amb gent. Un dia, dues dones i un home gran m’explicaren fets terribles que havien palpat. En un poblet molt petit d’aprop d’allà anomenat Sobradiel, un dia a la nit hi van anar els falangistes i van assassinar 29 homes de sobre 20 anys i tres varen poguer fugir, que els volien matar a tots perquè tots estaven afiliats a la CNT».

«En aquells dies de mitjans de gener, era quan [hi havia] l’ofensiva de Catalunya, i passaven molts trens plens de presoners i si ho veia hi corria i anava cridant: “N’hi ha cap de Súria!?”. Un dia, a un mateix vagó, hi havia el Lluís Ribera del forn de Cal Siló i un Planell, de Cal Masquita de Cal Trist. Un altre dia, en Joan Reguant de Cal Amariagna i en Joan Montes. Ells estaven contents i jo, també, d’haver pogut conversar una mica».

«Un dia hi havia un tren carregat de soldats italians i al veurem amb el gorro rodó que portàvem amb una T, que volia dir TRABAJADORES, un que portava galons em diu: “¿Qué representa eso?”. I li vaig explicar i ho va entendre, que era “prisionero de guerra”. Va fer gest de sentiment i diu: “¡Ven!”. El segueixo, anem a un vagó, obre i treu una llauna d’atun de 8 Kg. i un sac de pa i diu: “Toma, para comer”. Ho agafo i ho porto a on dormíem i al vespre en va menjar el qui en va voler. Em sembla que era el dia 16 de gener».

«Molts paranostres perquè creien era mort»

«Durant els dies que vàrem ser al primer estatge va ser quan les tropes d’en Franco varen ocupar el dia 24 Manresa, [el] 26 Barcelona i [el] 28 Súria, i el dia següent ja vaig escriure a casa perquè sabessin que era viu i al rebre la resposta el dia 11 de febrer em deien que per la Creu Roja sapigueren el dia 7 de gener que era viu i que m’havien dit molts paranostres perquè creien [que] era mort. També em donaren la bona nova que el germà Ton era viu a un camp de concentració».

«De menjar, no ens tractaven massa bé, però com que robàvem el que podíem carregant i descarregant “tiberi”, no ens feia falta res. Fins ens veníem moltes coses i fèiem algunes pessetes […] i ens repartíem el fruit del que robàvem -cigrons i demés llegums, penques de cansalada, paquets de xoriço, caixes de membrillo de 4 Kg, sucre, pots de llet, etc., etc-».

«Desde el primer diumenge de maig ens feien anar a missa a una nau molt gran que acabaven de construir el Cercle Catòlic de Sant Josep i un grup de 6 dones de 60 anys [en] amunt molt “beatas”, per fer-se simpàtiques muntaven unes taules i després de la missa de les 10 ens donaven una tassa de llet i cafè un dia o xocolata desfeta un altre i sempre amb una grossa ensiamada o xurros, i després ens ensenyaren a cantar cançons per acompanyar la misa i d’altres com l’himne de la Verge del Pilar, etc. La majoria ho passàvem bé».

«Un dia, el capellà va predicar que s’havia assabentat que alguns de nosaltres no havíem fet la primera comunió. En acabar la missa, les “beates” varen sondejar i en sortiren 9, que els agafaren pel seu compte, els ensenyaren doctrina abans del dinar, proclamant que el dia que farien la primera comunió es faria una gran festa i aixís va ser […] No sabem què va passar després, però un d’aquests 9 que era de la ciutat de Cuenca, 5 dies després, a la nit, una parella de la Guàrdia Civil el va venir a buscar i mai més es va saber res d’ell. La nostra opinió va ser que al confesar-se, amb bona voluntat, s’hauria excedit en la confessió i va ser la seva perdició».

«Alguna tarda anàvem cap als verals del Pilar, on hi havia cases de “barrets” i ens ho passavèm pipa, sense fer res, perquè la por guarda la vinya i més d’un agafava purgacions i ho passava molt malament. El que era molt trist i ens causava molta pena [era] que el 80 per cent d’aquestes dones eren catalanes de les principals ciutats de Catalunya. Un dia en localitzàrem 5 que digueren [que] eren de Manresa, tres casades. De Vic, en Quintana en va reconèixer 2 i totes explicaven coses horroroses que ens semblava [que] no podia ésser».

«Eren sobre la 1 de la nit, quan passaren per allà també 4 legionaris (en aquells voltants hi havia forces cases de putes i demés ingredients). Es planten dos i diuen: “Mira que hacerles trabajar así y de noche, no está bien”. El sargent jefe de magatzem era a la mateixa porta on carregàvem [i] els diu: “Circulen, que ese es su trabajo”. […] No sabem com va anar ni què va passar. […] Primer entràrem a una tasca i ens pagaren un bo i gros entrepà als 7 que anàvem, contant l’escorta […] Tot d’una diuen: “Vamos a joder en los italianos”. Era un club de luxe de dones lliures. […] “Pa dentro, hoy el mundo es nuestro”, deien. Ens fiquen a dins i quedem meravellats del luxe i les boniques joves noies entre molts militars de graduació espanyols i extrangers. […] El que feia de conserge s’emporta una mica apartat dos legionaris i no sabem què els diria, però retornen i diuen: ”Vamos, amigos, a otro sitio, que no nos moleste tanto perfume”».

«Un dia, dalt d’una pila de força alçada cantava a tot pulmó la cançó d’en Guimerà, i l’estrofa que diu “germans de Catalunya…” semblava que encara cridava més. A la poca estona, veig arribar un home uniformat amb gorra de plat i va dir a l’escorta: “Llama a aquel trabajador y que baje”. Baixo i em fa anar una mica apartat i em diu: “Vinc per aconsellar-te”, amb català, “i no facis imprudències”. Vaig quedar sense respirar i continuà: “Sóc el jefe d’estació i t’he sentit el que cantaves, que m’ha posat la pell de gallina. Saps què és cantar aquestes cançons aquí i més en la situació de presoner com ets? Posa el cap a puesto i no et vulguis complicar la vida. Si t’hagués sentit un fanàtic falangista i comprengués el que cantaves ja estaries a la presó per anys”, i va continuar fent-me un veritable sermó que em mereixia. Em va dir que era el jefe d’estació de Sant Vicenç de Castellet, que quan va esclatar la guerra es trobava a Valladolid fent uns cursets i que havia anat escalant i feia 4 mesos que ocupava la plaça de jefe d’aquella estació».

«Vaig sortir del batalló de treballadors el dia 6 de febrer del següent any 1940. […] Arribo al poble “en llibertat provisional”. Puc tornar a treballar a la mateixa fàbrica. L’Empar festejava, ens creuàvem a la feina, ens miràvem amb força bona cara, que no passava desapercebut per la gent i pel carrer igual, fins que un dia que ja havia passat més d’un mes, li faig arribar un petit escrit demanant-li si podria escoltar-me quatre paraules, que tal dia a tal hora ja faria cap a tal lloc de la pujada de la colònia. A l’hora exacta ens trobàrem cara a cara, segurament els dos amb el rau-rau a dins. La vaig felicitar perquè tenia la sort de tenir promès i em va respondre: “A on és la sort ningú ho sap” que em va quedar gravat al cap».

«La setmana abans de la segona Pasqua una noia em diu a l’entrar a la fàbrica: “Ahir vaig anar al cinema i em varen dir que l’Amparo s’havia deixat amb el nòvio”. Vaig quedar força sorprès, i vaig dir: “Et devien enredar”, i aixís quedàrem. […] El dimarts de la Festa Major a la font d’Antius hi havia força animació i amb el grup d’amics que anava ens ficàvem amb les colles que feien les noies i rèiem passant-ho molt bé i corrent ens creuàrem forces vegades i bona cara. A la fàbrica ja ens creuàrem alguna paraula, i a primers d’octubre ja ens tornàrem a fer amics de nou i tot bé en endavant, fins que ens casàrem el dia 1r de maig de 1948».

Els amics m’havien recollit les meves pertinences i jo cap al vagó que ocupaven i quina no fou la meva sorpresa, allà mateix hi havia la Cecilia amb una grossa paperina on hi havia tres entrepans, 5 plàtans i 5 pomes i tota plorosa em diu: “Aceptalo, te lo doy para el viaje. Promete que me escribirás donde os lleven. Esperaré tus cartas”. Vaig quedar acollonit i no sabia què dir i els amics anant fent conya i dient bestieses. Li vaig dir que ho faria i em donà escrita l’adreça. Sort que avisaren: “Todos arriba, va a salir el tren”. Li dono la mà i dic: “¡Adiós!” i res més. No sabia què dir-li ni com. Arranca el tren i l’anava seguin fins que, a la fi, alçà la mà i envià un petó tota plorosa».

«Passàvem el temps a [veure] qui matava més polls, i això feia que riguéssim molt. En Quintana i altres em deien: “Escriu a la Cecilia, ara que tens temps!”. Pobra nana. No vaig escriu-re-li fins arribar al nou destí, com a despedida, dient-li que érem a dintre de la mateixa ciutat de Barcelona, però res de direcció perquè no em trobés. Mai més vaig sapiguer res d’ella».

«El dia 31 d’octubre, 2ª, 3ª i 4ª companyia, al tren. La 4ª va baixar a Calaf, la 3ª, a prop de Sabadell i la 2ª, nosaltres, a Montcada i Reixac; caminant i plovent ens feren anar a la barriada de Mas Rampinyo, allotjant-nos en una vella serradora força desmantellada pel pas de la guerra, on es tenia de fer una carretera que portaria a les afores de Ripollet, on hi construïen un polvorí de l’exèrcit. No ens ho passàvem malament. Com no hi havia llenya per la cuina, cada dia n’anomenaven 16 per anar a arrencar soques de pi d’aquells força llunyans boscos. Com no hi havia animals per tirar el carro on les portàvem, fèiem de burros nosaltres».

«El següent diumenge vaig rebre a l’estació a la mare, que l’acompanyava la cosina Teresina de Manresa. La mare no parava de sanglotar d’emocionada i cada moment deia “aquets malparits”, referint-se al Franco, “que per culpa seva feia tants mesos que les passava tothom tan malament”. També marxaren a la mateixa hora que el pare i la mare es notava [que] havia sofert molt perquè la majoria del temps que passàrem junts sempre va estar plorosa».

La primera “bona destinació”, el capità, l’amistançada i les xurriacades

«El xofer em posà al corrent, que quan va arribar de Saragossa “el capità va reclamar cotxe i xofer i em destinaren a mi. Vàrem pasar dos dies visitant les companyies i als vespres, de paisà, em feia portar-lo pel Barri Xino de Barcelona, per les cases de putes més luxoses, i cabarets, fins cap a les 12 de la nit, i el 6è dia se’n va amb una i al tornar surt amb ella agafat del braç i em diu: ‘Ya nos podemos ir. Te presento a Mercedes, que haremos vida juntos, pero para ti y todos es mi mujer, eh!’. És molt bona dona i comprensiva, que s’ha adabtat molt bé i en fa el que vol. Aixís que tu segueix els consells que tots te’m donat i estaràs bé”».

«Per any nou hi havia alguns matrimonis, però també hi havia 11 pepes pels solters i el que es va veure i van fer allà, allò ja passava del tot, que no sé com les 5 parelles de casats que hi havia, i dos eren jefes força grans, varen suportar allò. Els solters amb les pepes fins cardaven a la vista, arramblant-se a les parets. Un escàndol. Poc després de les dues, els casats varen marxar i encara continuà pitjor. Amb el xofer, ens agafaven, ens ho tocaven tot, ens feien burles per riure més i nosaltres, mans quietes, però seguint la gresca».

«Varen donar per vàlida la versió del paisà i, lligats de mans a les 8 de la tarda, i plovia, els porten al xalet del capità. […] Em diu el capità “que vaya a su habitación y traiga una caja redonda”. Li porto i diu: “La puedes abrir y dale al oficial su contenido”. Hi havia enrotllats dos “gaiatos” de cuiro. L’oficial els dóna a dos dels soldats i ordena als 4 [que es posin] “de rodillas”. Els treuen guerrera i camisa i diu: “Golpearlos hasta que decidan hablar”. Era esgarrifós tenir de presenciar allò. Cridaven de mal i “cuanto más chillen, más fuerte”, i es rellevaven els que picaven. Durà molt aquesta tragèdia. Fins perdien el coneixement i el capità exaltat deia: “No dejéis de golpear”. […] i dies després es va saber que havien agafat dos homes el dia abans de Nadal cap al tard de la tarda, que venien patates pels pisos a l’Hospitalet, que eren les robades a l’apartat de l’estació de Montcada Bifurcació».

«Era el dia 22 de gener. Va venir un oficial, parlà amb el capità […] “Vinc en nom propi i l’Ajuntament de Vic i ho faig extensiu a tota la comarca. Sóc oficial de la junta reguladora de camps de concentració i batallons de treballadors i busco a tots els de la comarca que tenen els abals conformes. Si me’ls volen entregar els gestionaré i dintre 20 o 24 dies quedaran en llibertat”. Quina alegria per tots ells, corrents cap a la maleta i els entreguen, ell els repassà i diu: “Tots conformes. Estareu pocs dies aquí fent carretera”. Es saludaren militarment, cap al cotxe i avall. Jo, silenciós, anava pensant i no em decidia i tot d’una dic: “Mi alférez, per què no m’acepte els meus abals i me’ls gestiona també? […] Em diu que no està facultat per fora d’Osona sense permís del jefe del batalló i diu “com [que] vull despedir-me d’ell, si bé a tomb, ja n’hi parlaré” […] “Pedro, ves a por los avales, que tendrá un poco más de trabajo al alférez” , i dic: “Sí, mi capitán, voy corriendo”. Torno del tot emocionat i els i lliuro a ell i diu: “Al alférez, yo ya los he visto.” Els saludo i els hi dono que no veia res. Tenia els ulls tots plorosos. […]. Es despedeix l’alférez i l’acompanyo fins al carrer. Volia dir-li quelcom d’agraïment i em diu somrient, posant-se un dit al llavi: “Hem tingut sort. No em diguis res”. Es fica al cotxe i arranca, tornant-me el saludo militar».

Els avals, el primer retorn i els dits acusadors

«A les 8 ja era a cal Galtanegra per agafar l’autocar de 2/4 de 9. Baixo de l’autocar i la mare en aquell moment sortia de casa i atravessava la carretera i volia anar a l’hort. Crido: “Mare!” Em sent, mira i va llençar el cistell i corrent cap a mi ens abraçàrem, tot plorant d’alegria, i va sortir tot el barri, doncs era l’hora que obrien els comerços. Estona trigàrem a entrar a casa. El pare era a la vinya dels Joncarets i el germà Ton, que feia 7 mesos havia sortit del camp de concentració, treballava de manobre a Cal Cristo i no ens veiérem fins l’hora de dinar. Van ser pocs dies, però prou per adonar-me de l’angoixa en què es vivia».

«A la fàbrica, per manca de matèria prima, cotó, sols treballaven tres dies, però els homes tota la setmana. El dimecres m’hi presento i el director era en Josep Serarols, que nosaltres l’havíem nomenat jefe del consell d’empresa de la colectivitat. Em diu que no em podia llogar, que no hi havia feina. Li dic que m’havien dit que em tenien d’admetre per procedir del servei militar i torna a dir que si anés tota la fàbrica encara s’ho pensaria, [però] que no.[…] Marxo disgustat i vaig a parlar amb en Leandre Ribera, que m’havia signat avals […] Com va anar la cosa, no ho sé, però el dijous al vespre, al plegar, el Llorenç Viu, que era l’administratiu, passa per casa, crida i diu a la mare: “Digues al Pere que demà a les 8:40 del matí vagi a treballar i es presenti al Portella que munta màquines a la quadra de dalt”».

«Tenia forces amics al poble, però bastants em retiraren l’amistat. Em miraven amb els ulls “grossos” i alguns inclús vaig saber [que] em feren la “punyeta” amb mala llet. Dos dies després de l’arribada de la caixa de reclutes, es troben dues dones i de l’una érem íntims amics del coro, del seu marit, i es posen a parlar davant la sastreria de cal Sañes. Al moment, en passa una altra (aquestes tres dones varen fer molt mal als qui deien rojos) i diu: “Sabeu qui m’han dit que ha arribat? El petit de Cal Tomarra (motiu vell de casa meva)”. I una diu: “On era?”. I respon: “Presoner, a un batalló de treballadors”. I les dues primeres diuen: “Ja en parlarem. Si convé ja el tornarem a fer agafar”.

«La meva mare, amb aquesta que va dir això s’havien tingut força simpatia i, al rentador públic, quan s’hi trobaven, feien forces xerrades, però com que era ferotge beata ara amb el canvi polític no li deia res i la mare diu: “Si algun dia ens trobem rentant, ja em sentirà”. I uns dies després, varen coincidir i es va forjar un “follón” de dolentes paraules que la mare amb la picadora a la mà i va córrer directe a ella, que sort que entre tres la varen agafar, que de pics n’hi hauria hagut i [de] forts. I arreplega la seva roba sense rentar i va marxar amenaçant-la que ja en parlaria en un altre lloc i “Et faré agafar, roja!”. I la mare li va dir: “Procura que algun dia no et trenqui les cames, bruixa!” Per sort, no va tenir cap reper[cu]ssió».

«Dos dies després, l’amic Josep Torrabadella, que era del Frente de Juventudes per evitar-se problemes ell i família i així viure i tapar el passat, s’afilià a la Falange, i em diu: “Pere, t’aviso que et vigilen. Ves alerta amb qui parles i millor no agafis conversa amb ningú al carrer. Et van controlar dimarts amb la llarga conversa que vas tenir amb l’Isidret i en Bertran i ja saps que un era d’Esquerra Republicana i l’altre de Joventuts Llibertàries. Fes-me cas, si no ho passaràs malament”. Li dono molt agraït les gràcies i em repetí: “Alerta, Pere!”».

«Va ser la setmana sobre Pasqua. Anant al treball, anava al torn de tarda (era la primera setmana), em creuava amb amigues de la feina i xerrant cap a la feina. Dimecres, casualment, ens creuàrem amb la Francisca Balaguer de Cal Ton Muriu i [la] Maria Camprubí de Cal Bindo, del poble Vell. Al ball de nit del dia de Pasqua, la Francisca anava acompanyada d’un jove guàrdia civil i amb broma li dic: “Que hi festeges?”, perquè anaven solets, i diu: “Ens hem fet força amics, però de moment, no”, i em va sortir de dir-li: “Ojo, que els guàrdies civils són com els soldats i mariners, ‘a cada puerto un amor’”».

«“¿Qué le dijiste a Francisca?”. Jo vaig quedar sorprès, no comprenent el que volia dir i el guàrdia “el viejo” diu: “A ver, hay que aclarar esto”, i el guàrdia diu: “Este dijo a mi novia que los guardias civiles somos como los soldados y marineros, en cada puerto un amor”. I “el viejo” es posà a riure i diu: “¿Es verdad eso?”, dic que sí, que “hablando en broma se lo dije por la amistat de tantos años de trabajar juntos”, i diu “el viejo”: “¿Y esto te ha caído mal? Si es una frase que la dice todo el mundo de siempre y es verdad. […] I “el viejo” diu: “Anda, vete, y cuidado con las bromas”».

«No vaig parlar ni mirar-li la cara més a la Francisca […] Després de la festa major, un dia vaig esperar la Francisca i [la] Maria al sortir del treball i li vaig dir, i la Maria volia deixar-nos sols i dic: “No, vull que ho sàpigues tu, també. Francisca, ara ja ha passat tot, però has reflexionat la teva indiscresió al dir el que jo amb broma t’havia dit, al guàrdia?”. Es va posar amb uns plors, que tots ens miraven. Em va dir mil vegades que la perdonés, que ho havia passat i passava encara malament al recordar-ho. […] Quan vaig arribar al poble llicenciat l’any 45, la Maria em va dir que feia dos anys [que] s’havia casat amb un soldat que durant la guerra havia estat a Súria i vivien a un poble a prop de Mollerussa i no vaig veure que vingués més per Súria».

«Un dissabte a la tarda varen venir a veure’ns l’Empar i la cosina Carmeta, germana del Ramon, i vàrem anar a menjar a una tasca prop de l’estació i, mentres menjàvem, entra un home i es quedà a la barra. El miro i em semblà coneixe’l. Espero si fa algun moviment i es va girar per mirar al carrer i sí, vaig veure que no tenia el braç dret i ja no hi havia dubte; era en Pere Roca, el comissari de la companyia que, al front de l’Ebre, uns cascos d’obús d’artilleria li havien trencat l’os de l’espatlla i se li aguantava el braç penjant aguantat amb els nervis, que no sé com el pogueren retirar amb els terribles combats que es lliuraven».

Un (gairebé) mort vivent

«“Em coneixes?”. Em mira estranyat i diu: “No ets el cabo furriel que et feren sargento?” […] “Les vaig passar molt putes. Mentres em retiraven, una bala em va atravessar el ventre de la cama esquerra. Aguaita!”, i l’ensenya. “El braç, en arribar al primer lloc de socors, ja em varen tallar els nervis i vaig estar molt de pega, però amb sort que no se’m cangrenà res. I això que no vaig arribar a l’hospital de Montserrat fins les 5 de la matinada, doncs no es podia creuar el riu”».

«Em va dir, també, que no s’havia mogut de Montserrat: “Em vaig quedar allà com d’ajudant del qui fos, fent el que pogués. Almenys allà menjava. Quan entraren les tropes de Franco l’hospital quasi era ple. Ningú volia que l’evacuessin i no va passar res a ningú. Tres dies després ens digueren: ‘El que esté en condiciones para irse a su casa que lo diga y podrá irse, le haremos el pase’, i jo fins a Mataró caminant”».

«El febrer de l’any 42 va venir de visita el Generalísimo. No vulgueu més enrenous, nervis i mala llet per tot, però jo estava de “matxaca” d’un sargent i no em va afectar de res. El dia de l’arribada, a les 6 diana, i a 2/4 de 9 tots els “artilleros y mandos” al carrer a fer “cordón de protección” i vigilància. Va arribar sobre la una i els que estaven de filera formada, forces es van desmaiar i cap a l’enfermeria, i no retiraren tots els del carrer fins sobre les 5 de la tarda que va marxar. Jo no vaig volguer tenir el gust de veure’l i quan va venir a la caserna no em vaig moure de seure sobre el llit llegint».

«A últims d’any vaig soplir un assistent tot un mes, d’un capità. A la sala de banderes del cuartel s’hi celebraven forces consells de guerra contra “rojos” i el capità sempre era designat “abogado defensor” i em feia estar allà en un apartat per si em necessitava per res i sols de veure el moviment de la gent, doncs cada dia feien de 4 a 6 judicis, senties crits, plors, coses dantesques… quan donaven les sentències i forces sentències de mort. Era horrorós i ho passava malament, però no em podia moure».

«A primers de juny va sortir una ordre que els fills de “campesinos podían solicitar, para los meses de julio y agosto, permisos especiales para la recolección de las cosechas”. […] I efectivament el dia 23 de juny rebo el justificant de “hijo de campesino”, el presento el dia 2 de juliol, cap a casa a la “recolección” i el divendres de la festa major, dia 12, un comunicat de la guàrdia civil fa que em presenti amb la “mayor urgencia al cuartel”. El dissabte al matí cap a Mataró per saber què passava i va resultar que un malparit del poble, que era administratiu de l’ajuntament, va comunicar al mando del regiment que “yo trabajaba en la industria textil y mis padres eran campesinos, pero no de cereales, de sólo viñedos y olivos y por eso me anulaban el permiso concedido”. Vaig sapiguer qui va ser l’autor del fet, però vaig tenir d’empesar-me la ràbia, però la sort no el va acompanyar massa a la vida. Es va casar l’any 47 i al poc temps, deien, va marxar del poble perquè es trobava aïllat. La salut i la sort no li somreien massa i ja fa molts anys [que] va morir a Cerdanyola. A l’infern sia».

Se’l volien endur a la Divisón Azul i va a València

«A mitjans de mes, varen penjar cartells de propaganda per allistar-se voluntaris per la División Azul per anar a la guerra contra Rússia i que del regiment, es deia, en tindrien de sortir un mínim de 60, que varen sortir a primers de desembre, però es va dir que la majoria havien sigut forçats. El tinent sempre em parlava que s’hi allistaria, si hi voldria anar i li deia que no i sempre no, sense cap explicació per no fer-lo enfadar. […] El dia 2 de gener es presentà el tinent amb molt mala cara i deprimit i em diu: “Vamos para la casa a recogerlo todo que mañana a las 3 de la tarde salimos para la División Azul”. Jo dic: “¿Cómo dice?”, i o repeteix igual. Dic: “Pues yo no, siempre he dicho que no”».

«El dia 11 de novembre va venir la guàrdia civil a casa amb un “parte” que em va llegir, que [deia que] “quedaban anulados los permisos compensatorios y entre 24 horas tenia de reincorporarme de nuevo a mi unidad militar”. Al dia següent d’aquest dissortat avís, a les 3 de la tarda vestit de kaki, de nou direcció Mataró on arribava a 2/4 de 8. [amb] tots els que érem de zona alliberada, que en deien, en formarien unitats a part destinats a guarnicions de la 3ª Regió Militar (València) per protegir la costa de posibles desembarcaments de tropes aliades a la guerra mundial».

«Arriba un tren desde Girona ja força carregat i [anàrem] cap a l’estació de rodalies de l’Estació de França de Barcelona on hi afegiren vagons i a les 6 endavant per la via que passava prop l’estàtua de Colom a poc a poc on [a] la majoria dels vagons ens posàrem a cantar L’Emigrant i moltíssima gent ens aplaudia. Fèiem parada quasi a totes les estacions, i a Vilanova i la Geltrú i a Tarragona hi havia forces soldats esperant per pujar al mateix tren. A les 2 de la nit fem parada a una estació molt més enllà de Tortosa».

«Arribem, prenem camí carretera enllà i amunt, morts de gana. Pel camí, al terra de camps de tarongers, es veien moltes taronges a terra i es preguntà al brigada si en podíem agafar i respon, sec: “No son mías”. Era ja del tot fosc i ovirem un home gran que anava amb bastó i li preguntem si en podíem agafar i respon: “De terra, les que vulgueu, i són més bones que les de l’arbre perquè són picades “de la cuqueta”. Ja som a dintre, n’agafem i omplim les butxaques. El brigada crida: “A la fila!”, i aquell avi diu: “Que les aprovechen”».

«Ens anàvem a voltar per aquells camps i plantacions de mandarines i tarongers, per si podíem “arreplegar” alguna cosa per fer-ho passar per la boca com faves, pèsols, carxofes, etc. que, encara que cru, era tot molt bo. Si teníem sort, algun dia ajudàvem algun pagès a collir mandarines, taronges o verdures i ens ho retribuïen força bé».

D’ofici: assistent però amb compte

«El brigada tenía 47 anys i la seva dona, 32 i estava ferma en tots conceptes. Era alegre, simpàtica, sempre tenia ganes de xerrar, que li expliqués coses i ella també me n’explicava, que em semblava que per una dona casada no lligava gaire […] A l’arribar amb el suministre ja tenia apunt dos trossos de pa torrat o fregit, untat amb mantega i un bon got de llet i cafè i deia: “Desayuna un poco, Pedro”. Mentres menjava, [ella] acabava d’arreglar el nano, [i jo] el portava a l’escola a uns 300 metres i fins a l’hora d’anar-lo a buscar rondava per l’estació o llegia el que trobava per passar el temps».

«Un dia ens vàrem creuar [amb ella], que anava de compres, i em diu: “Ven para la casa, si quieres, que parece va a llover”, i la veritat, estava molt núvol. Anem junts cap a casa, es canvia de roba sense gaires manies i diu: “Si quieres ayudarme, pondremos la cortina a este balcón; poco a poco voy poniendo la casa en regla”. I jo, amb franquesa, li dic: “Así me pasará mejor el tiempo si le hace falta mi ayuda”. Quasi ens topàvem alguna vegada i rèiem tots dos. El dia següent era dijous i diu: “Mañana, si te va bien, arreglaremos el cuarto trastero”, i jo dic: “Bien, bien”. Torno de portar el nano a l’escola i [ella] anava amb una bata de roba fina i estreta on tot ressaltava. A mi ja em pujava la sang al cap i evitava el que podia cap contacte i “roce”».

«El dimecres em diu si “podía ir para ayudarla a desatascar el fregadero de la cocina y que estaba muy sucio”. Aquell dia ja a l’arribada anava amb un “quimono” o “salto de cama” o barnús, i ensenyava la meitat de la bonica “pechera”. […] Arreglàrem l’embús i quan vaig a buscar el nen, ella feia estona que estava força seria. Al dia següent, li dic que volia anar a veure un amic soldat a la caserna de Paterna, com a excusa, i el divendres em torna a dir “si podía [venir] para ayudarla un poco”. Li dic que “bueno, que sí, que iría”. Al tornar ja tornava a portar el barnús “porque hacía mucha calor”. […] A poc a poc ho posem tot en ordre, provocant-me, passant per on jo estava i quasi no hi havia pas i ajupint-se davant on jo estava dret, [de manera] que li veia del tot els pits. Jo pensava que explotaria, però tenia molta por, pensant que si començàvem el més probable seria que acabés malament per mi, i [em] feia el desentès, com [si] no m’en donés compte. Jo anava esperant que el rellotge marqués ¾ de 12 per anar a buscar el nen, però faltava estona encara, i tot de cop diu: “Ay, que me olvidaba, ven [a] ayudarme [a] hacer la cama”. Em sembla que vaig canviar el color de la cara com l’arc de Sant Martí. Ja som a habitació i sense cap mirament m’ho ensenyava tot, i que feia calor i jo fent el paper de tonto com si no m’adonés de res i no hi sentia i anar voltant el llit i jo no sabia com sortir-me d’aquella situació. […] Vaig passar una estona terrible per no caure perquè estava imponent i comprenia la seva frustració, però temia que si començava fora un “esclau” d’ella i si algun dia respirava la cosa, com a soldat les hauria passat putes».

«Ya me buscaré otro asistente que no sea “noi”. Lo prefiero que no sea catalán»

«Dos dies després arribà un nou capità de Valladolid de jefe d’administratiu del Regiment 118. Al segon dia, ja li tocà de jefe (cada dia es rellevaven) de guàrdia del campament. Mentres dinàvem, es passejava pel menjador i em tocà. Em quadro i diu: “Después de comer, preséntate al cuerpo de guardia”. Ja no vaig dinar tranquil per saber què passava. Vaig tenir-lo d’esperar força estona i em diu: “¿Te gustaría ser mi assistente?”, i sense pensa-ho gens dic: “Sí, mi capitánt”. Al dia següent, després del canvi de guàrdia, [vaig anar] amb el seu cotxe cap a València a un hotel on feia estada, que tindria d’anar-hi cada dia a ¾ de 9 del matí a cridar-lo [per] si s’havia adormit, respallar-lo i netejar l’uniforme i comprar-li el diari».

«Marxà el capità i em digueren que jo em quedés. Quan estigueren tots arreglats, la senyora, molt amable, em diu que els acompanyi a donar un tomb pels carrers del voltant on tenien el pis, que els fes de guia. Molt a prop hi havia un bar força decent i, sense dir res, hi entra preguntant si servien “desayunos” i ens diu que hi entrem, però jo em quedava i dic que ja esperaria assentat al carrer i em diu: “Tu también, que con el tiempo que [hace que] has desayunado bien te vendrá”, i tindrien gana perquè primer varen demanar un entrepà de llonganissa i després, una pasta i llet i cafè. A la sortida em diu: “¿Cómo te llamas?”. Li dic: “Pedro”. I diu somrient: “Bonito nombre”».

«“Pedro, eres catalán”. Li dic [que] sí amb cara de content, com ho havia dit el dissabte a les filles, que em preguntaren “de qué parte de España era”, cosa que mai ningú m’ho havia preguntat. […] A l’entrar, un cabo de guàrdia em diu que em presenti al capità i jo, cap a oficines, tranquil, doncs altres vegades m’havia deixat un avís semblant. Truco: “¿Da su permiso?”. “¡Adelante!”. El saludo i sense ni mirar-me em diu: “A partir de ahora te quedas en la compañía. Ya me buscaré otro asistente que no sea “noi”. Lo prefiero que no sea catalán”.

«A l’hora en punt, surt el capità i em diu que entri i em diu: “Te gustará mucho cantar, que lo hagas trabajando. ¿Qué cantabas que no entendí una palabra?”. I contesto molt nerviós: “Soy catalán, y era una canción de un baile popular regional”, i diu: “Ya me parecía a mi que eras basco o catalán. Son los soldados más nostálgicos”, i amb cara de simpatia, que em va fer marxar els nervis que em dominaven i fins no parlava massa bé, continua dient: “No me equivocaré que eres un buen muchacho y si te parece bien te he escogido por si quieres ser mi asistente. Si no te gusta, lo dices con franqueza y no pasa nada”. Vaig dir un sí força alt perquè pogués compendre la meva alegria».

La darrera destinació. Una certa normalitat

«Em presento [al capità] després de sopar i em diu: “Yo soy casado y tengo un hijo de 7 años que el domingo de la próxima semana llegará con un perro grande además, llamado Dic, y que son muy amigos con Marianín, que es como se llama el pequeño, y la señora es muy mandona, pero también comprensiva, pero con tal hagas buenas migas con el pequeño y su Dic, todo irá bien, porque tendrás de llevarlo y recogerlo cada día cuando terminen las vacaciones. Será tu mayor trabajo”, i jo li dic: “Yo me prestaré a todo lo que haga falta y contento ya que a la vez pasaré mejor el tiempo”, i ell continua, “Me gusta tu respuesta y [a] mi señora le habría gustado oirla”, [diu] rient».

«Amb l’autocar de servei de línia, que passava a les 9,20, ja som amb el nen, també, camí cap a la ciutat, però li dic que sols coneixo els 4 principals carrers entre la RENFE i l’Ajuntament, però que hi havia un mercat molt gran i es posa contenta dient: “Pues no necesito más”. Arribem, i directes al mercat, que hi havia de tot, però pocs cèntims per comprar, doncs la força gent que hi havia feia poques compres.[…] Val a dir que la Sra. anava elegant, ben bestida i molt ben arreglada, que feia goig de debò. La pega [era] que fos tan grossa -pesava, deia, 81 Kg-, però parlant mostrava no tenir cap complex, doncs deia que tothom és com és i s’ha d’acceptar amb conformitat».

«S’acaba el mes d’agost i la sra. em diu un dia retornant de compres de València, i ja ens parlàvem amb força confiança, em va dir que li agradaria molt tenir una conversa de bons amics amb mi. Vaig quedar sorprès i dic què li podia explicar un soldat com jo i em contesta: “Si no le parece bien, nada, pero ha vivido la triste y larga guerra como yo y podemos contarnos muchas cosas como buenos amigos”, i vàrem quedar que ja tindríem temps algun dia, doncs no sabia com excusar-me i tenia una mica de por i ella, em sembla, ho va compendre i no va dir res més. […] Marxà el capità i començo a explicar-li el que més o menys havia passat al poble, com gairebé a tot arreu; que n’havien assessinat 5, però [que] quan entraren les tropes de Franco en 14 dies en varen afusellar 11, 8 sense raó de fer-ho, per venjances injustes i personals, i 3 perquè havien ocupat càrrecs directius en els sindicats i s’ignorava que a cap se’ls fes judicis a la vista. No s’ho volia creure, i encara vaig afegir-hi que en els primers 6 mesos es varen detenir més de 60 [persones] i que moltes d’elles encara eren a les presons i que de presos en batallons de treballadors disciplinaris jo sabia que n’hi havia, almenys 14, alguns amics meus, acusats de pertenèixer a partits polítics, dient-li que la repressió havia sigut molt rigorosa».

«Els jefes militars, a més del suministre d’intendència, tenien tarja de racionament civil, o sia que cada dia anava a buscar el pa, com fos, i el demés que els corresponia i a partir de la conversa ja vaig tenir l’assumpte del menjar solucionat, doncs em donaven tot el pa i el demés que jo pogués aprofitar. A les tardes, molts dies treballava quan retornava el nen de l’escola fins que la claror del dia ho permetia i la majoria dels dies em donava un bistec, formatge, ous durs, etc., i tot se’m posava molt bé. Això mostrava que ells estaven contents de mi i jo molt d’ells».

«Quan s’estava en la tasca de segar l’arròs, tinguérem de suportar una invasió de puces que, junt amb els habituals polls, no et deixaven estar tranquil. Venien de Sanitat, ho fomigaven tot, i a la poca estona ja tornàvem a estar invadits. Ho passàrem també molt malament fins a mitjans de mes. Ajudant estones a estendre i a arreplegar arròs, també ens guanyàvem alguna pesseta. S’acostaven les nits llargues i el dia curt i el desànim feia que tot se’ns fes més pesat, però no hi havia cap remei per aquest mal, conformar-nos que anessin passant dies i jo amb la meva feina habitual, servint al capità, sra. i nen».

«Passant per poblets i “cortijos”, alguns eren 4 o 6 cases agrupades amb la dels “señoritos” a prop, ens donàrem compte de la grossa misèria que es vivia en aquelles terres. És deplorable. Inclús s’atansaven mainada demanant “algo de comer” […] A la ciutat, Albacete, […] Hi havia moltíssims grups de gent esperant [que] hi anessin els “goriles” enviats pels “terratenientes” a buscar “los trabajadores que les hacían falta para la jornada” i s’hi armaven uns llastimosos follons perquè tots volien que els escollissin, i si eren 500 o 700 els que s’oferien n’escollien 120 o 150 i veies com ploraven els que es quedaven exposant les seves horroroses raons dels drames familiars que vivien “los hijos, abuelos y todos”. Feia enternir i rebullir la sang contemplar això. Hi havia baralles que “si avui em toca a mi”, “que aquest ja ha treballat dos dies”, discussions que la Guàrdia Civil que no falta apallissava o s’emportaven detinguts. Horrorós».

«Al següent dia a la tarda, al retornar el nen de l’escola, la Sra. em diu: “Siéntate que te voy a hablar de algo muy importante”. Quedo sorprès i continua: “Hace tiempo que me pasa por la cabeza y te lo voy a decir. Tienes una buena estatura y buen porte para ser un buen guardia civil. Yo me cuidaré de todo y te aseguro [que] estarás y pasarás bien y [tendrás] seguros ascensos, pues tengo muy buenas amistades en el cuerpo, que seguro me complaceran».

«Li repeteixo que no, que no em veig bé en el cos, doncs no tinc caràcter per cossos uniformats de ferma disciplina, etc., que no he nascut amb cap vocació “castrense”, doncs porto més de 7 anys lligat a militars i ja tot em sobra. El que vull és tornar a casa amb els meus pares, que segur [que] tampoc ho veurien amb bons ulls, que em perdoni, que em doldria [que] s’ho prengués malament el que li dic, doncs comprenia molt bé la seva bona intenció».

«Vàrem anar a mirar quan passaria [pels] dos carrers i la plaça de la part més antiga de la ciutat, on tot eren cases de meuques. Les havien fet tancar, però totes les dones eren al carrer i l’ambient no era de Setmana Santa ni processons, abans que hi arribés. Feia molta tristesa pel que cridaven i senties parlar. La misèria que es vivia n’era la més clara exposició. En altres carrers també es contemplaven actes i coses difícils d’explicar. La ciutat era molt pobra, la gran majoria de gent. Molt castigada per la repressió política franquista. Si parlaves amb algun a la tasca explicaven coses horroroses. Si a l’esclatar la guerra es feren forces disbarats, aquests ho varen multiplicar per 10. Fins feren desaparèixer famílies senceres amb la mainada i tot, i actualment n’hi ha sobre 2.000 a les presons i els familiars marginats, no els donen treball i ho passen molt malament per sobreviure. D’aquestes represàlies, en varen passar també moltes a Catalunya i arreu d’Espanya».

«Tocaren diana a les 6:30. Tothom a formar (els familiars dels oficials anaren a dormir a hotels a la ciutat) i ens feren lliurar tot l’armament que portava cada soldat i després “del desayuno” a tots els donaren fusells nous, cartutxeres amb 2 carregadors i “machetes”, també per entrenar, i 4 bombes de mà de “pinya”. A l’assistent del comandant i a mi ens donaren una metralleta que en deien “naranjero”, una pistola del nou llarg i un correatge on hi anaven 8 bombes de mà de pinyó penjades. Semblàvem Panxos Villas mexicans».

«Quan arribem, el capità i demés ja tenien la casa per allotjar-se amb la família entre les que eren buides de la gent que encara era a França, o havien anat a viure [a] altres llocs o la presó. Més de mig poble era buit. La que ocupava el capità deien que el seu amo l’havien afusellat quan hi entraren les tropes del general Franco el mes de març de l’any 1938. Era una de les més decents i ben acondicionada. Almenys hi havia llum i comuna, però la merda queia a una quadra i la pudor es feia sentir, però les altres ¾ parts tenien d’anar a fer les feines a “la cuadra con la borrica” i llums de candils, si tenien oli. La tropa ens allotjaren bé com pogueren en cases i corrals».

«Aquesta dona ja força gran, 66 anys, m’explicava moltes coses passades al poble i el calvari de la retirada, que corrents van tenir d’abandonar el poble amb dos fills petits i el que pogueren carregar amb una “borrica” i la seva esquena i que es pogueren refugiar al poble [de] Calaf primer i després fins a França, però sense el marit, que estava molt malalt a l’Hospital de Cervera i no el pogueren evacuar i allà va morir, i que el que va passar a França, sola amb els fills, no ho vol recordar. Una història molt trista».

Ràdio “macuto” anuncia el retorn definitiu a Súria. Han passat set anys

«I jo, content. A les 11 del matí del dia 21 de juny arribà l’ordre del “permiso indefinido de los soldados de los reemplazos 40 – 41 (llicència temporal). Els del centre, Nord i Sud ja sortiren a les 6 de la tarda per agafar el tren de Madrid que passaria a ¾ de 8 per l’estació de Selgua. No és imaginable el follon d’alegria que es va formar quan ho va comunicar el tinent ajudant del comandant, quan estàvem formats per dinar, que el dia 22 sortirien els de la regió Valenciana i Murcia i el dia 23 els de Catalunya i Aragó si havien arribat forces de “repuesto”, que això em va intranquilitzar una mica, però tots quasi ploràvem d’alegria».

«Eren prop de 2/4 de 4 i el tren de Barcelona no passava fins a les 5. Érem 49 catalans i 21 aragonesos que fins a Lleida aniríem junts. Va ser una llarga espera i no paràvem de cantar, encomanant la nostra alegria per “l’alliberament”, que l’encomanàvem als viatgers que hi feien cap per pujar als seus respectius trens que passaven. Va ser puntual el nostre i ens tingueren de repartir entre 4 vagons, doncs anava pleníssim de gent i paquets que no sabies on posar els peus, doncs la majoria de passatgers eren estraperlistes. En arribar a l’estació de Lleida, moltíssima gent tirava fardos i paquets per les finestres».

«A 2/4 de 9 del matí sortia l’autocar per Súria, que ja feia estona que m’hi esperava, content i nerviós. A les 9 arribava al poble, quan obrien els comerços. La parada era just davant la panaderia d’en Pere Soler, amics de tota la vida de les nostres respectives famílies. Baixo amb la maleta a la mà i m’ovirà el Pere. Surt ràpit al crit [d’] “Hola, Pere!” i m’abraça, a la vegada que sortia la seva dona Núria i clients que hi havia i altra gent que passava, que m’encerclaren mostrant-me el seu afecte».

«La meva mare, en aquell moment, retornava de l’hort amb el cistell i parlava amb una dona, i el veí botiguer Franch que li diu: ”Guaita, Maria, allà hi ha el Pere”. Deixa el cistell i corrent cap a mi, i jo que la veig, corrent cap a ella i al mig de la carretera ens abraçàrem plorant d’emoció davant de molta gent que ens contemplava. […] El pare era a la vinya dels Juncarets i el germà Ton treballava de manobra en una casa del barri de Cal Trisi. […]Sobre les 12, arribaren el pare i el germà, que pel camí ja els assabentaren de la meva arribada. Emocionants abraçades i a dinar els 4 junts que “ja feia uns quants dies que no ho fèiem”. Era el dia 24 de juny de 1945, i havia sortit de casa el dia 11 de març de 1938 per incorporar-me a l’exèrcit de la República, que dissortadament vàrem perdre la guerra».

AFEGITÓ

«Eren les 8 del matí i el meu germà no parava de plorar i sortia al balcó quasi sense roba. Les veïnes s’estranyaven, però pensaven que la Marieta seria a buscar herba pels conills o a l’hort. També sentien que jo plorava al bressol. En aquells temps, no es tancaven les portes de les cases i dues dones veïnes dedidiren pujar al pis per consolar-nos i veuen la meva mare morta dintre el llit. Corrents a buscar el prestigiós metge Minguet, un heroi del temps del còlera l’any 1885, que al moment fou allí i ja va justificar la mort a causa d’atac epilèptic».

«El dia 14 d’abril de 1931 es va proclamar la 2ª República Espanyola. Jo tenia 11 anys. El dissabte al cap vespre, el Cor La Llanterna va sortir a fer cantades per la principal via del poble i totes les cançons amb sentit catalanista, tals com la Marsellesa, amb lletra catalana, els Segadors i cant del poble. Jo els vaig seguir més de la meitat de la “Rua” al costat d’un cantaire veí de casa i portava penjat a la meva bata tres cintes de colors que formaven la bandera Republicana, que, per 10 cèntims, ho arreglaven i venien al magatzem botiga de Cal Jaume. […]. L’eufòria republicana i catalanista era patent arreu. Cada any pel 14 d’abril l’ajuntament feia una recepció pública per celebrar la commomeració i La Llanterna ho engrescava encara més amb els seus cants».

«Després de la guerra, les coses només anaven bé a una part molt minsa de gent. Es passaven canutes pel poc menjar que hi havia i el que es venia “d’estraperlo” era caríssim. Hi havia molt pocs diners. Les venjances personals, la majoria sense raó, era la fruita del dia, la llei del més fort, que eren els edictes fanàtics del “Movimiento” que se’n deia, [ i ] ho arreglaven tot segons els convenia».

«Vàrem dissentir força estona, i enfadats, i al final em digueren: “Accepta el càrrec pel teu propi bé perquè si no et poden fer denunciar que ets contrari al Règim i ho passaràs malament”. Això em va acollonir i vaig compendre que era “l’arma de la seva raó”, que m’exposava a represàlies polítiques i els vaig dir: “És injust el nomenament de càrrecs “a dedo” en tots conceptes, però no tinc altra sortida. Accepto”. I em digueren: “La feina més important ja la farem o t’ajudarem a fer-la nosaltres. Tu consta com a president i ja veuràs que tot anirà bé, i ara farem la resta de la junta”».

«“Absteniu-vos tant com pugueu de fer cap solicitud oficial de cap caire, doncs trobareu totes les portes tancades. Alguns del poble, que tot ha de passar per les seves mans per donar-hi el vist i plau, no són gens amics vostres i us ho rebutjaran, tot el que podeu fer-ne demanda. Rumieu bé què pot ser la causa, però segur que és política”».

«En deixar aquesta feina, un bon amic que treballàvem junts a la fàbrica, que es deia Fermí Balaguer i el varen matar a la guerra al front del Segre, em va dir si volia anar amb ell cada dimecres al sortir del treball a la nit a enganxar pesquins als llocs assenyalats per tot el poble, de les pel·lícules que feien al cinema Ideal. Li vaig dir que sí i ens pagaven 2 ptes i entrada gratuïta al cine, però ens tocava “pencar” de dues a tres hores, segons els que teníem de col·locar. Això ho vaig fer fins a últims de juny del 36. Dels 14 als 16 anys anava un dia cada setmana a dues botigues, 3 hores, a ajudar-los amb el que calgués i em donaven 2 ptes».

Memòries de Pere Puig Rafart

En aquest apartat podeu llegir la transcripció íntegra de “Les meves vivències viscudes de 19 de juliol de 1936 a 24 de juny de 1945“, les memòries de Pere Puig Rafart. Pel que fa a la transcripció, realitzada per Teresa Torra i Oliveres, s’ha respectat escrupulosament la redacció original així com la sintaxi i, en canvi, s’han revisat l’ortografia i la morfologia per tal d’adaptar-les a la normativa vigent. Així mateix, s’ha revisat la puntuació i s’han afegit al llarg del text algunes paraules, que trobareu entre claudàtors, per tal de facilitar-ne la lectura.
Agraïm a Antoni Julián i a Xavier Capdevila, nebots de Pere Puig, la seva plena col·laboració en fer possible la publicació d’aquestes memòries.

Les memòries en format pdf

002a

La coberta i primeres pàgines de la llibreta amb espiral on Pere Puig Rafart va escriure les seves memòries

Treball universitari de Maria Aluja Capdevila sobre Pere Puig Rafart (any 2003)

Resum/transcripció d’una entrevista de Josep Peramiquel a Pere Puig (any 2001)

Xerrada amb Pere Puig i Rafart (nascut el 1929), a 11.5.2001

Sobre les visites dels cors de Clavé, per Pasqua Granada, a Súria

– Era un costum dels cors claverians, sobretot de Barcelona. Per la segona Pasqua, anaven tots a comarques, a passar el cap de setmana.

– A Súria arribaven el dissabte a la tarda. La Llanterna els rebia al pont de Tordell, intercanvien estendards i anaven a l’Ajuntament. Es quedaven a dormir a Cal Pau, a Cal Fusteret i a casa dels coristes. Alguns coristes albergaven 3 o 4 cantaires. L’endemà diumenge, solien fer una costellada. Un dels llocs escollits eren els Llacs d’Argençola. -A la tarda i a la nit es feien dos balls amb orquestra a cal Majó. Dilluns, a la tarda, marxaven de la vila, i arribaven a Barcelona entre les 6 i les 7 de la tarda, en una gran desfilada on hi convergien els diferents cors, amb final a la plaça de Catalunya..

– Aquest costum va fer-se entre els anys vint i trenta. Després de la guerra, es degué reprendre i es va continuar durant alguns anys entre els cinquanta i els seixanta. Possiblement la darrere visita devia ser durant la dècada dels setanta.

– Les Flors de Maig, era un dels cors que venia més. També havia vingut La veu de Clavé, Els Canaris, i altres. Només venia un cor cada any. Alguns anys no en venia cap. Si coincidien dos cors, intentaven repartir-se cap a un diumenge següent.

-Un any Els Canaris, tornant d’Argençola, van entrar a l’hort del Cunill (actualment espai del pavelló, prop de la barraca del Penjarobes, i van deixar arrasat un cirerer que enamorava. En Cunill (avi del Ramon Cunill Cirera), no els ho va perdonar ni als de Barcelona ni als de la Llanterna. El seu fill era cantaire, i per evitar disgustos familiars, arribà a plegar del cor.

– Dins del món claverià, una sortida de dos dies anual era força habitual durant molts anys. La Llanterna també ho havia fet molts anys.

Sobre la represa de La Llanterna

A finals de l’any 1947, en Pere Puig, en Ribera (pare Eugènia Ribera) i algú altre, es trobaven i va néixer la inquietud de tornar a reagrupar el cor. Hi havia més aviat desànim i pessimisme en el sentit de que no s’autoritzaria. El diari El Correo Catalán, havia llançat algun missatge positiu en aquest sentit i sembla que a Barcelona hi havia alguna cosa que es bellugava.

Finalment, aquests tres suriencs van decidir anar a l’Ajuntament. L’alcalde Josep Quinquer, per sorpresa d’ells, els va animar molt a reagrupar-se i a organitzar-se de nou. Va dir-los que se’n responsabilitzava ell personalment i “que fessin bondat”. Van sortir per primer cop a les caramelles de 1948. Van sortir amb gran embranzida: més de 80 cantaires. Al saber aquest vistiplau, la colla del Tro Gros, també va anar a l’ajuntament demanant el mateix permís, que òbviament també va obtenir.

Sobre guerra i postguerra, a Súria i vivències personals

En Pere Puig va entrar a La Llanterna, el 1934, quan tenia 15 anys. De seguida l’hi van fer portar algun paper i al 1936, en esclatar la guerra, el secretari (que era d’Esquerra Republicana) i el president van marxar de Súria. En Pere Puig, amb 17 anys, va quedar com a cap visible de la societat coral. Tot i la guerra, La Llanterna anava assajant periòdicament. Un dia se’ls presentaren al local un grup de gent dels partits polítics que actuaven a Súria. Els van proposar fer cada dos o tres mesos unes cantades pel carrer, per postular i recollir diners per als hospitals i pels ferits de guerra. Van accedir-hi. Un diumenge convingut, el cor de La Llanterna recorria el poble fent cantades i les noies de les joventuts dels partits (socialistes, comunistes, d’Esquerra) s’encarregaven de postular i recollir els diners, que els portaven a l’Ajuntament o a altres organitzacions que ho canalitzessin. Això va fer-se durant mig 1936 i el 1937, tres o quatre cops. També cap al 1937 i 1938, es van organitzar alguns festivals benèfics al cinema Ideal, amb la mateixa finalitat. En Pere Puig, va ser-ne un dels impulsors.

-A nivell laboral, en Pere Puig, treballava a la fàbrica de Cal Bertran. S’havia fet de la UGT i havia tingut alguna representació sindical a la fàbrica, i s’havia tingut alguna raó amb el director.

-Tota aquesta primera activitat expressada, reportà algunes represàlies a en Pere Puig, segons explica:

*Cap al 1943, en fer la mili, s’assabentà que els joves de famílies de pagès, podien gaudir d’un permís d’uns 50 dies per temps de recol·lecció. El pare d’en Pere, a través de l’Artur Bargés, jutge, va aconseguir aquest permís i arribà a Súria un dijous o divendres de Festa Major. L’endemà la Guàrdia Civil se l’hi presentà a casa dient-li que ‘escuchara con atención’, i l’hi van llegir un comunicat dient-li que quedava anul·lat aquell permís, i que marxés l’endemà amb el cotxe del Galtanegra de les 9 del matí. En Pere els respongué que marxaria però a les 3 de la tarda. Que tenia temps de complir el termini del comunicat sense haver de marxar tant d’hora de casa. En marxar amb el cotxe de línia a la cantonada de cal Sañes, com aquells que controlessin la marxada, hi havia el Jamí (Benjamí Terme), algutzir de l’Ajuntament, i l’anomenat Pot de Llet (per la raó que era un home molt ros i blanc de cara), que poc després es presentaren a casa d’en Pere a recollir la tarja de racionament que ja no els calia. En Pere suposa que ambdues persones estaven dins la conxorxa de l’anul.lació d’aquell permís, que després va saber, que tenia la interferència d’una missiva que deia que ‘si bién és hijo de campesinos, únicamente tienen algunos olivos’.

*En la immediata postguerra, es formaven batallons de gent per anar a treballar i refer ponts i carreteres. A Súria se’n va fer un de 24 persones. Es feia una tria de gent que s’havia manifestat o que se sabia que no era afecta al règim, i aquestes llistes es feien als locals de la Falange. En Pere fou anomenat per a figurar en aquestes llistes, tot i que hi hagué oposició per alguns components de la comissió de tria i finalment no hi hagué d’anar.

*Després de la mili, anà a la fàbrica a demanar feina. El director digué que no en tenia. Hagué de recórrer a un amic comú per exposar-li la situació. Aquest amic, l’hi digué: m’assegures que no tens cap antecedent político-sindical amagat, estrany o negatiu? En Pere l’hi assegurà de totes totes, afegint, que ell si que sabia coses negatives del director, que si les digués l’hi podien fer mal. L’endemà, ja el cridaven per treballar a la fàbrica.

*El Pepito Torrebadella, que era de les joventuts de la Falange, un dia es presentà a casa seva i no hi era. Digué que tornaria l’endemà. L’endemà tornà i l’hi digué que estes alerta, que d’alguna forma el controlaven. Que anés en compte, que no el vegessin reunit amb més de dues persones. L’avís sembla que el va rebre amb un to d’amistat personal, i que podia provenir d’algun comentari sentit o de terceres persones.

*Cap als anys 50, amb nomenament dictat, se l’hi va conferir un càrrec de representació sindicat del tèxtil. No l’hi agradà massa però anà a la primera reunió. Al veure com anaven les decisions en aquella casa, no hi tornà més malgrat el nomenament. Hi acudia únicament per signar allò que era imprescindible.

*Cap als anys 60, quan el seu únic fill Josep Puig Julián, tenia 10 anys, intentà de poder-lo fer estudiar a la universitat laboral de Tarragona. Anà al sindicat a buscar els impresos de sol·licitud i l’hi digueren que no en tenien. Com sigui que se n’assabentà l’Isidre Reguant Serra, de l’Estrella, i n’hi proporcionà un i fins els hi omplí. Aconseguí la firma d’aval del pare Sixto Vicente i d’un altre religiós de Vilanova i la Geltrú. De les 4 o 5 sol·licituds que hi hagué de nois de Súria, van entrar tots a la universitat excepte la del seu fill. En voler buscar el perquè, els religiós avalador de Vilanova, va comentar-li que al seu poble hi havia alguna persona amb força poder que havia fet informes negatius.

Aquest episodi en Pere el recorda amb ennuig familiar important, dient que havia provocat plors a casa i, en explicar-ho, se l’hi neguen els ulls.

En Josep Puig, fill, va morir d’accident d’excursionisme als Posets, quan tenia uns 17-18 anys. Personalment, el recordo amb afecte. Ell era jove quan jo era nen. Festejava amb la Mercè Expósito, una noia que treballava a la sastreria del pare, a cal Sañes, i que venia sovint a esperar-la, quan jo feia els deures de l’escola damunt les taules de les màquines de cosir. Recordo quan s’acomiadà per marxar cap al Pirineu amb especial il·lusió. La notícia de la seva mort, de la que em vaig assabentar un vespre d’estiu, al carrer, i el seu enterrament a Súria, -per la coneixença i idealització que feia d’un jove muntanyenc que coneixia una mica de prop- van ser-me especialment colpidors.

Comenta en Pere Puig que sempre ha suposat qui eren les persones que podrien tenir relació amb la transmissió d’informacions negatives de la seva persona cap a la superioritat, que encara son vives i que no en diu els noms. I tot plegat ho atribueix a la seva activitat social durant els primers anys de la guerra, i la seva poca voluntat de participació en el sindicat vertical, com se l’hi havia demanat.

Per la transcripció, Josep Peramiquel Cols, 11-5-2001

Amadeu Olives. “Dels camps de concentració a l’Exèrcit de Franco (“El Salí “2008)

(S’hi parla dels suriencs Enric Cunill Guitart, Pere Puig Rafart, Joan Baptista Garcia Argüelles, Pere Moliner Ribera, Ramon Fàbrega Sivila i Agustí Santamaria Vilalta).

Bagencsde la “Llevadel Biberó”

Pere Puig Rafart

Presentació

Fotografies

Fragments destacats de les memòries

MEMÒRIES DE PERE PUIG RAFART

Treball universitari de Maria Aluja Capdevila sobre Pere Puig Rafart (any 2003)

Resum/transcripció d’una entrevista de Josep Peramiquel a Pere Puig (any 2001)

Amadeu Olives. “Dels camps de concentració a l’Exèrcit de Franco (“El Salí “, 2008)

Notícia de la defunció de Pere Puig Rafart (“El Salí”, 2003)

Presentació

Fotografies

Fragments destacats de les memòries de Pere Puig Rafart

Memòries de Pere Puig Rafart

Les memòries en format pdf

Treball universitari de Maria Aluja Capdevila sobre Pere Puig Rafart (any 2003)

Resum/transcripció d’una entrevista de Josep Peramiquel a Pere Puig (any 2001)

Sobre les visites dels cors de Clavé, per Pasqua Granada, a Súria

Sobre la represa de La Llanterna

Sobre guerra i postguerra, a Súria i vivències personals

Amadeu Olives. “Dels camps de concentració a l’Exèrcit de Franco (“El Salí “2008)

Notícia de la defunció de Pere Puig Rafart (“El Salí” 2003)