Presentació

Joan Baptista Garcia Argüelles «Tista» va néixer l’any 1920 a Astúries. La família era de sis membres, els pares i quatre fills: tres nois i una noia d’entre deu i quatre anys, el Joan Baptista va ser el tercer. Emprenen el camí de l’emigració i finalment van a raure a Súria on el pare entra a treballar a la mina; dos germans aniran al tèxtil, el «Tista» d’aprenent a una fusteria i també d’aprenent a una barberia, mentre estudiava de nit. Treballant i estalviant aconsegueixen l’estabilitat i quan l’economia familiar començava a arrancar, arriba el 18 de juliol del 1936. El Joan Baptista explica que ben aviat va voler allistar-se a les files republicanes però era massa jove; es va escapar dues vegades de casa per aconseguir-ho i totes dues el van enxampar abans.

Finalment arribà la mobilització de la lleva del 41, aleshores sí. De Súria a Barcelona i cap a Maials on li donen el fusell i cap a Castellnou de Seana on l’enrolen a la 2a. companyia, 4rt. batalló, 122 Brigada, 27 Divisió batejada com la «la Bruixa». García Argüelles és destinat a Transmissions, feina que farà durant tota la seva vida al front. La 122 Brigada va ser de les que van rebre més baixes a la batalla del Merengue, en el front del Segre: «Els intents per prendre aquella posició eren completament nuls. S’arribava a la primera o segona feixa, però de les de més amunt no deixaven pujar més. Allò era una carnisseria, els crits que jo sentia des de la trinxera on estàvem amb el telèfon de cridar a la mare… no té explicació, hi va haver molts morts de la meva quinta. Va ser una batejada de foc que no hi pot haver perdó».

La 122 Brigada també va patir una gairebé anihilació a l’Ebre, a la línia entre Corbera i Vilalba dels Arcs: «De tant en tant baixaven als “restos” del poble de Corbera … l’únic que trobem als cellers mig colgats de runes és alguna bóta de vi; un vi espès que em fa parlar sol», explica a les seves memòries escrites pels voltants del 1985. Des de la cota 444 de la Serra de Cavalls per la desfeta republicana de la serra de Pàndols. «Sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de l’aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d’aviació, no sap que és el pànic. Jo el tenia d’una manera horrorosa … Vet aquí com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort … És un infern i bales per tots els indrets. Jo vaig al davant, el Pesa al meu darrera, se’m creua un soldat al meu indret i jo freno la carrera. Ha sigut la meva salvació, aquell noi rep la descàrrega i cau mort al nostre davant».

El Pesa és el surienc Lluís Pessarrodona Jordana de la lleva del 31, deu anys més jove que el «Tista», sergent de Transmissions que va col·locar-lo en el mateix destí: «la persona que havia d’ésser per a mi com un germà gran o un pare durant tota la campanya». El Pesa, el callussenc Lluís Sala i Joan Farreras, de Vallirana es convertirien en amics inseparables en l’infern de la batalla i es tornarien a retrobar tots quatre a partir del 17 de maig del 1981 per recórrer alguns dels escenaris compartits de la guerra, per tornar a plorar i a riure junts unes altres vegades i també per recordar «els que allà es quedaren enterrats. Nosaltres donem gràcies a Déu per haver-nos permès tornar-hi plens de vida quan ja han passar 44 anys».

La història d’aquests quatre soldats de la 27a Divisió està explicada al documental “Transmissions. Memòries de Lluís Sala“.

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Juan Batista Garcia Argüelles “Tiste”

«El meu germà Manel va incorporar-se amb la seva quinta, era l’any 1937 i el Candi es va fer voluntari de la 27a Divisió. Podreu imaginar el neguit dels pares, tenien dos fills a la guerra. A casa quedàvem la meva germana i jo, però érem tant joves! Què sabíem el que significava la guerra! Un dia rebem a casa un telegrama del meu germà Candi. Sembla que encara avui veig les lletres i llegeixo el text: “Hospitalizado en Terrassa. Deseo, vengan. Cándido”».

«Baixà el meu pare a Terrassa i el va visitar a l’Hospital. Estava ferit, i bastant, ja l’havien operat. Una bala li va entrar per la part esquerra de la “cadera” i li va sortir per sota del fèmur dret (a conseqüències d’aquesta ferida va ésser intervingut 18 vegades i precisament en moltes d’elles hi vaig estar present)».

«Ens concentraren a Horta (Barcelona). On anàvem? Avui després de tants anys viscuts no comprenc com, sens cap classe ni mena “d’adiestrament” ni preparació, poguérem sobreviure les terribles calamitats que passàrem els de la quinta del 41. ¡17 anys! Sembla impossible que al món existeixin persones capacitades per permetre aqueix crim, ja que jo avui als 62 anys considero que el que feren amb nosaltres no va ésser res més que portar-nos al “matadero”. Als pocs dies d’ésser a Horta ens varen carregar en vagons de tren i ens portaren a les afores de Maials, un poble de la província de Lleida. Allí ens donaren un fusell, i ens digueren que perdut el fusell, perduda la vida. D’allí ens portaren a Castellnou de Seana on s’havien d’organitzar els batallons, és a dir, cobrir baixes».

«…dos nois de la meva quinta (de Barcelona) havien pres unes joies de no massa valor a una viuda del poble. Els varen tancar a la presó i l’endemà ens varen tornar a formar al mateix camp de futbol i, a la poca estona, veiem que els porten tots dos al mig d’un piquet i en la nostra presència els afusellaren (“incluit” el tret de gràcia [sic] i el comandant va dir-nos que a la 27a Divisió no permetrien el pillatge. Qui no ha vist un acte tant fred i espantós no pot imaginar-se el nus que puja a la gola i no et permet ni empassar-te la saliva. Varen ésser els primers trets que vaig sentir i van ésser per segar dues vides. Cohibits i tristos tornàrem al cobert i entre nosaltres comentàvem lo succeït. Cap de nosaltres podíem pensar que durant la campanya que ens va tocar fer hauríem de veure i passar moltes i esgarrifoses tragèdies».

«Al retirar-nos d’allí per anar a descansar, havíem deixat molts companys que ja no tornarien més, morts, ferits i altres completament atemoritzats. Però els dies de descans als pobles d’Ivars, Castellnou de Seana etc… són un sedant. Som joves, qui més que menys sa i ple de vida i ple d’il·lusions. Mengem un dia bé i dos malament, passegem pel poble, acompanyem i fem tertúlies amb les noies, vivim uns dies tranquils i això ens reforça i ajuda a no pensar en la guerra».

«Després d’uns dies d’estar a Castellnou de Seana, sortírem un dia fent viatge vers pobles i poblets fins arribar a Cubells i d’allí al front de Balaguer, “Al Merengue”. “Repanocha”, allò ja anava en serio: bombardeig d’artilleria, tiros a tort i a dret, allò era un infern. Aqueixa posició se li va donar el nom de “Merengue” per la forma que tenia, semblant precisament al qualificatiu. Els intents per prendre aquella posició eren completament nuls. S’arribava a la primera o a la segona feixa, però de les de més amunt, no deixaven pujar més. Allò era una “carniceria”, els crits que jo sentia des de la trinxera on estàvem amb el telèfon, de cridar a la mare, no té explicació i va haver molts morts de la meva quinta. Va ésser una batejada de foc que no hi pot haver perdó».

«Quan passàvem per davant de la barberia, el barber i la seva senyora, amb llàgrimes als ulls vingueren a mi i em donaren mig pa i un paquet amb embotits i estrenyent-me les mans em digueren: “¡Cuida’t fill!”. Caminant i caminant va durar no sé quan que no podia oblidar els seus rostres».

«A peu, en camions, kilòmetres i kilòmetres. On anàvem? Res no sabem. Una nit ens donen l’ordre de deixar tot l’equip, inclús les nostres carteres, amb tota la documentació, sols l’armament i la cantimplora plena de conyac amb pólvora. Tenim de travessar el riu, l’Ebre, però no, a les dues hores ens tornaren l’equip, però els 3 dies següents ja som al front de l’Ebre, Corbera».

«Comença el dia i l’artilleria de l’exèrcit nacional comença la cançó i no para en tot el dia. L’endemà continua però ara junt amb l’aviació. És l’ofensiva de l’Ebre. Terrible i, cosa curiosa, sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de l’aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d’aviació, no sap el que és el pànic. Jo el tenia d’una manera horrorosa ¿Era jo valent? Era jo covard? No ho sé, però sí afirmo que una persona pren moltes vegades decisions que no donen lloc ni temps a pensar-les».

«Vet aquí com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort».

«L’ofensiva continua, estem a la serra de Cavalls, a la cota 444. La serra de Pàndols l’estan arrasant, i la nostra també. Es trenca el front i el Pesa i jo quedem al refugi, fins rebre l’ordre de tallar els fils de la centraleta i fugir costes avall. És un infern d’obusos i bales per tots els indrets. Jo vaig al davant, el Pesa al meu darrera, se’m “crusa” un soldat al meu indret i jo freno la carrera. Ha sigut la meva salvació, aquell noi rep la descàrrega i cau mort al nostre davant».

«Des d’aquell lloc veiem els refugis que hem deixat i ens entra una tremolor de pànic al veure un grup de moros que sense mirar si hi ha algú dintre tiren unes bombes de mà que exploten rebentant el que fou la nostra “llar”. Ens miràrem tots dos pensant en el mateix ¿I si haguéssim quedat perquè ens fessin presoners? Quèiem morts rebentats.

[…] Mentre així estàvem bé una bala perduda i passa just per davant la cara de l’amic Pesa. Ni un ni l’altre vam dir res. Ell la recollí i la ficà a la seva butxaca, molts anys més tard va ensenyar-me-la, crec que encara la guarda».

«És la retirada que per nosaltres podríem dir el calvari. Falset-Ascó- La Granadella-Borges Blanques-Mollerusa-Linyola i Cervera, sempre a peu, per carreteres, boscos, muntanyes i prats. Aquí es té que resistir, hi ha unes fortificacions molt fermes. En diuen la Línea Maginot. Estem dintre les trinxeres, però no tenim ni temps de deixar l’equip, estem envoltats. Han fet una bossa i no tenim salvació».

«A l’arribar a dalt a la carretera ens reberen a “tiros”. Vàrem deixar uns quants més que ja no tornarien i nosaltres carretera avall, extenuats, de caminar i córrer, i sens menjar res, però vàrem sortir».

«…ens va ensenyar 10 o 12 duros de plata, i ens va dir: cap allà on anem els bitllets que porteu no valdran res i això encara ens servirà per menjar “algo”. Quina raó tenia!»

«De sobte uns crits d’angoixa d’un que ha caigut muntanya avall, és esgarrifós, en plena nit sentir aquells “ais” i encara que senties que les forces ja et mancaven t’aferraves més fort inclús a la terra amb les ungles per poder salvar la pell. ¿D’on surten les forces? No ho sé, però les trèiem tots».

«A l’arribar al cim, ja en un camí de bosc, jo em deixo caure a terra, no puc més i recordo les paraules que vaig dir: ¡Em quedo, no puc més, si m’agafen que m’agafin, i si em maten que em matin, però ja no puc més! En Pesa i un altre amic de Callús, Sala, que s’agregà a nosaltres en plena retirada, procedent del 2n batalló, també sergent de transmissions, m’agafen els bàrtuls i m’ajudaren a caminar uns kilòmetres més, pel camí ja trobàrem tota classe d’armament abandonat i nosaltres continuàvem amb tot l’equip: centraletes, telèfons, fil… Vàrem parar a descansar unes hores, i quan el tinent Messeguer em va donar l’ordre de tornar a emprendre la marxa, jo vaig dir-li: Messeguer, jo deixo la centraleta! I va dir-me que si la deixava em “fotria” un tiro, jo vaig mirar als meus companys i vaig comprendre la resposta que em feien amb els seus ulls, en Pesa es va col·locar front en Messeguer i va dir-li: no ho intentis, ja veus que és inútil anar carregats. I allí va ésser on ho vàrem abandonar tot. Continuàrem caminant, no sé quan, perquè de tant cansats ja havíem perdut completament la noció del temps».

«El dia 14, “sentat” a l’escriptori, penso en l’amic Farreras ¿Què deu ser d’ell? Tantes penalitats, tantes angúnies, fam, misèria i esgotaments… que passàrem junts, amb una cordialitat i una unió que sols es forma en dies i mesos d’un conviure que el destí ens dóna. I que hagin passat tants anys sense saber res un de l’altre. La guerra per els que la vàrem viure per dintre va ésser cruel, però la postguerra va ésser una lluita continua per aixecar un xic el cap…

[…] Després de sopar torno a trucar i llavors sento un goig que fins les llàgrimes aflueixen als meus ulls. És ell, en Farreras! Després de saludar-nos li exposo el “plan” que tenim en Sala, Pesarrodona i jo, ràpidament, em diu que ell també hi anirà per trobar-nos. Quedem que el diumenge dia 17 de maig de 1981 ens trobarem a la sortida del metro de l’Arc de Triomf, a dos o tres quarts de deu del matí».

[…] Mentre l’abraçava vaig notar en ell, la mateixa emoció que jo sentia i els ulls se’ns varen negar, ha sigut uns moments que crec que tots recordarem sempre ¡Ens hem trobat amb en Farreras per primera vegada després de 42 anys!»

[…] No ens diem adéu sinó fins aviat i així ha sigut que a les 9:10 del vespre, entra el cotxe al taller i sento el telèfon, és en Farreras que em pregunta si hem tingut bon viatge. Gràcies Farreras, tal com tu vas dir, aquest dia el recordarem mentre tinguem un alè de vida, i tal com et vaig prometre he fet aquests apunts per afegir-los als meus records».

«Hace unos años que nos reunimos varias veces al año. Hemos llorado juntos en los montes de Balaguer y de Corbera e incluso en Francia, al recordar a los que no volvieron. Fuimos los cuatro, camaradas, compañeros y amigos, seguimos siéndolo y seguiremos así porque así lo sentimos a pesar de todo; juntos pasamos hambre, frío y miedo, no había diferencias, afrontamos todos los peligros y sinsabores de la guerra, sin ninguna preferencia».

«Estic completament convençut que tots interiorment vàrem tenir un moment de record per als que allí es quedaren enterrats, nosaltres donem gràcies a Déu per “haver-nos permès” tornar-hi plens de vida…»

Imatges

Memòries de Joan Baptista Garcia Argüelles