Presentació

El manresà Maurici Casasayas i Aloy (Manresa 24/12/1919-28/09/2011) va escriure aquestes memòries el mes de setembre de 2003 «A petició de la meva neta Aina […] que amb poques variants és la biografia dels que van néixer al primer quart del segle XX». El text ens ha arribat en un plec de 28 pàgines de les quals 18 són dedicades al seu pas pel front, la retirada i l’empresonament de quatre mesos a Lleida.

La geografia bèl·lica de Casasayas és la comuna a la majoria de joves cridats a files el 1938. La seva lleva va ser la immediatament anterior a la del biberó. Tot i nascut a finals del 1919, compartia la principal característica dels biberons de la lleva del 41: joves a qui la guerra va truncar la joventut acabada d’estrenar. De família pagesa del barri de les Escodines, a casa seva tenien vaques de llet i ell la repartia entre els parroquians de la ciutat.

La primera instrucció militar la va fer a Manresa en el tram de passeig de Pere III comprès entre l’institut Lluís de Peguera i la Bonavista. Marxà al front a primers del 1938, probablement amb les incorporacions del mes de març. Descriu el comiat dels joves soldats a les andanes de l’estació manresana del nord com «una vall de llàgrimes, abraçades i petons».

El recorregut de Casasayas comença a Vic on es concentren 800 reclutes en una caserna habilitada a la Rambla. El següent nom és Artesa de Segre, punt de redistribució i on li van fer bescanviar tot allò que duia de casa per l’uniforme de l’exèrcit republicà, un fusell i la munició. Li van prometre que ho podria recuperar però mai més en va saber res. La primera benvinguda: contemplar en formació com afusellaven dos xicots que havien perdut l’arma durant la desbandada del trencament del front d’Aragó.

El següent nom és les Pedres d’Auló[1] un indret que dominava el pas per carretera entre Sort i les Valls d’Àneu però no explica res de les cruentes escaramusses que hi hagué entre unitats republicanes i feixistes. D’aquí passa a un altre dels punts cruents del front de Segre: Sant Corneli, la cota inexpugnable on van perdre la vida centenars de joves biberons, soldats acabats de sortir de casa seva; un bateig de foc que en el cas de la unitat on estava enquadrat Casasayas es va saldar amb la pèrdua de més de 600 efectius, salvant la vida uns 150.

El recorregut baixa cap a l’Ebre: Móra la Nova, el pas en barca i de nit de l’Ebre i les posicions a la serra de Pàndols on «ens van col·locar en uns llocs que no sabíem on teníem l’enemic». Un nou daltabaix: de tot un batalló en van sobreviure una trentena, entre ells Casasayas que pocs dies després va haver de ser evacuat a Tortosa per esgotament i allitat en un llit de llençols plens de taques de sang d’altres soldats que havien passat pel mateix catre.

Tortosa marca una inflexió en l’actitud de Casasayas respecte la guerra: decideix tornar a Manresa, a casa. Hi arriba enfilat en un vago de càrrega, des de Barcelona i s’hi està un mes, entre convalescent i amagat fins que el troben en un escorcoll. Pres a tocar de casa, se’l van endur amb l’entrada dels feixistes cap a Moià. Escàpol de nou, s’amagà pels boscos del moianès fins fer cap a Olost de Lluçanès on després d’algunes facècies els van agafar una partida de moros que «si no arriba a ser per l’oficial que era blanc, ens pelen, com era habitual amb les persones que queien en les seves mans, per robar-los-ho tot».

Dos dies pres al castell de Balsareny, després a la caserna de Manresa, un pas breu pel nefast centre de detenció de Cervera instal·lat en una vella fàbrica de ciment i finalment al Seminari vell de Lleida on passarà quatre calamitosos mesos fins retornar de nou a Manresa, malalt a causa d’una ferida produïda al trepitjar, descalç, un vidre. Les cures a casa i la intervenció de dos metges li van salvar la cama amenaçada de gangrena.

[1] Sobre l’indret de les Pedres d’Auló, vegeu les memòries de Ramon Rodríguez Hernández publicades a: https://www.memoria.cat/llevadelbibero/memories-inedites-de-12-biberons-del-bages/ramon-rodriguez-hernandez/

Fragments destacats de les memòries d’en Maurici Casasayas i Aloy

«Allò semblava una carrera contra rellotge entre la UGT, CNT i FAI, per veure qui requisava i incautava més coses. A casa, com a tot arreu, pel sol fet de vendre llet i tenir vaques van fer una col·lectivització que també feien en altres treballs, a l’estil de Rússia. Com que resultava que el negoci de les vaques i les terres que teníem eren a nom del pare, jo em vaig haver de sindicar a la CNT perquè no ens ho preguessin, i tots els que tenien vaques a Manresa havien de portar la llet a un lloc on es va fer com una central lletera i llavors es va acabar el repartir llet pels pisos, havies de demanar per les botigues la llet que necessitaves».

«L’any 37 van mobilitzar la meva lleva, de moment això consistia en anar a fer la instrucció al tros del passeig des de l’institut fins a la Bonavista […] però al principi del 38 ens van portar al “cuartel”. Els de la meva lleva vam anar a Vic, al “cuartel” de la Rambla i aquí comença la meva peregrinació. A la sortida del tren que va portar-nos a Vic (a mi i a unes 800 persones més) a baix a l’estació del Nord, allò era una vall de llàgrimes, abraçades i petons. Aquell dia el meu pare era a Lleida a comprar alfals per a les vaques, la mare i la iaia no vaig voler que vinguessin de cap de les maneres a despedir-me».

«Algunes vegades entre dos o tres havíem anat als poblets de les rodalies a comprar un ànec i en un cafè que hi havia a prop del “cuartel” ens el cuinaven. De maneig d’armes només en vàrem fer un dia que vam anar al tir amb un fusell disparant “al tir en blanc” amb només dues bales cada un».

«Passats aquests incidents, ens van donar subministre fred i ens van dur a Artesa de Segre, allà, en una nau plena de trastos, ens van fer deixar les maletes i pertinences que portàvem, dient-nos que ja les trobaríem quan volguéssim però no les vam tornar a veure mai més. Ens van donar l’equip de soldat i ens van fer formar en un descampat per presenciar l’afusellament de dos soldats que amb la retirada del front d’Aragó havien perdut el fusell i després ens van dir que els fusells que ens donaven, si els perdíem, ens castigarien amb aquesta pena».

«Acabat aquest espectacle, ens van traslladar caminant quasi tota una nit i un dia. Vam arribar a un lloc on hi havia una casa de pagès amb uns coberts i pallers on havia la seu del “mando” de la 134 brigada mixta de la 31 divisió i ens van incorporar al 535 batalló. A mi em va tocar amb la primera companyia, a una esquadra formada pel “cabo” que es deis Salip; érem: el germà del Colom de la carnisseria del costat de casa (a Manresa), el Padró (un xicot veí d’on vivia el Colom que treballava de retratista i que era baixet i prim), el Vila que li dèiem el “Negus” (aquest era de la meva talla), i jo».

«El pitjor de tot era que a més de tot l’equipatge personal, havíem de portar cada 5 persones una caixa de munició de 50 kg. En el nostre cas, quan li tocava portar-la al Padró, li posaves l’equipatge a l’esquena i ja havies de plegar l’home de terra. I així vam arribar a un lloc anomenat “Pedres d’Auló”,[1] que més o menys crec que està entre Sort i Tremp».

«Al cap d’un dia o dos vam entrar en combat per conquerir un cim on havia una ermita anomenada “Ermita de St. Corneli”; allí els combats van durar alguns dies i la meva companyia vam quedar “copats” tres o quatre dies que no rebíem provisions, ni res de menjar ni beure, amb una set que ens matava, fins a arribar a la situació que quan algú orinava ho feia a la cantimplora per tonar-s’ho a beure. Des d’allí vèiem l’aigua del pantà de Tremp, sort que van obrir un corredor per poder evacuar-nos. Quan vam acabar d’allí, dels 800 i escaig que formàvem el batalló que majoritàriament eren de la meva lleva, en el recompte vam acabar sent uns 140 o 150».

«Quan ens van rellevar de la 1a línia, per descansar a la rereguarda del front, va esclatar l’ofensiva de l’Ebre i cada brigada hi havia de destinar un batalló i per casualitat va tocar al que estava jo. Ens van donar un uniforme nou, fusells nous i amb camions ens van dur fins a Mora la Nova. Tot just descarregar-nos i fer-nos formar per escoltar una arenga, es va presentar l’aviació contrària a metrallar-nos».

«En arribar la nit, amb barques, ens van passar a l’altra banda del riu i d’allí cap a la Serra de Pàndols que era en aquell moment on es lliuraven les pitjors batalles i ens van col·locar en uns llocs que no sabíem on teníem l’enemic. […] Resulta que en un dia, de tot el batalló, només ens vam salvar uns 30. […] En aquesta primera estrena al front de l’Ebre, dels 5 de la meva esquadra només vàrem quedar el Negus i jo. El Salip el van matar, al Colom el van ferir i al Padró el van evacuar amb crisis de por. […] Per acabar-ho d’arreglar, el Negus va agafar (suposo) el tifus perquè va agafar molta febre».

«D’arribada [a l’hospital de Tortosa] em van fer treure tota la roba que duia (que ja feia tres mesos que la portava) i em van ficar a un llit amb els llençols plens de taques de sang, em van fer tan fàstic que vaig demanar que em donessin alguna roba per posar-me. Quan me la van donar ja era al vespre, me la vaig posar, vaig agafar la manta del llit i me’n vaig anar al pati que hi havia».

«Aquell homenet em va dur a l’estació del Nord [de Barcelona] on vaig anar a les vies de tren de càrrega, en va passar un amb destí a Lleida i sense pensar-m’ho més vaig penjar-me al darrera d’un vagó i per allà a les 5 del matí arribava aquí, a Manresa. En parar el tren perquè li donessin pas vaig saltar; pel Pont Vell i cap a casa; al trucar a aquella hora van tenir un ensurt de mort. El paper que em van donar a l’hospital era expedit l’1 de novembre i vaig afegir 1 al davant, un 11, em va servir per voltar per Manresa uns 10 dies, acabats els quals vaig decidir no tornar a incorporar-me a l’exèrcit. Em vaig quedar a casa sense sortir».

«El dia dos de desembre[2] va tenir lloc el primer bombardeig en aquesta ciutat i van caure bombes des del camí de Viladordis abans d’arribar a “Cal Coro” fins aquí on és ara el casal del barri, llavors Centre de Recuperació. Això, com és natural, va causar gran pànic a la població civil. Però la gent ja estava tipa de passar gana i privacions, degut a això els homes joves s’amagaven (per cert, sovint feien uns escorcolls a les cases i el que arreplegaven se l’enduien) per por d’anar al front».

«En un d’aquells escorcolls em van trobar a mi i com a tots els que trobaven, em van portar al comitè (que va ser durant tota la revolta la màxima autoritat de la ciutat). Estava situat on encara avui és el Casino, llavors el “Casino dels senyors”. Em va xocar perquè després de prendre’m les dades em van dir que si tots feien com jo perdríem la guerra, jo li vaig contestar que si tots fèiem com ell ja faria temps que s’hauria perdut».[3]

«En els últims dies que vam ser tancats aquí, van tornar a bombardejar i una bomba va caure prop d’on estàvem tancats aprofitant l’aldarull, vaig ajudar a escapar-se a quatre persones que l’endemà havien d’afusellar, aixecant una reixa que donava a l’hort de cal Ferlando».

«L’endemà va començar la retirada a totes les dependències oficials, ja que els “Nacionals” eren a les portes de Manresa. Van arribar per la part d’Igualada i als que estàvem presos aquí on era jo, ens van dur caminant per la carretera de Vic fins a Moià on vam arribar cap al vespre. Allí ens vam parar en un descampat i ens van donar subministre ja que no havíem menjat res en tot el dia».

«Llavors emparats per la foscor amb l’Àngel vam decidir escapar-nos. Amb nosaltres, venien dos veïns del barri que també havien agafat feia pocs dies, l’un era el gendre del “Barrana”, veí del camp de Viladordis i el “Minguet” de cal Jan Pastor gent que devien voltar els 50 anys, eren unes persones excel·lents».

«Vam quedar-nos una estona en aquell lloc i quan no sentírem cap tret marxàrem d’aquella banda fins a topar amb una companyia de moros, en veure’ns vam posar les mans enlaire dient: Viva España. Ens hi vam acostar, però si no arriba a ser per l’oficial que era blanc, ens pelen, com era habitual amb les persones que queien en les seves mans, per robar-los-ho tot. Després d’algunes preguntes sobre d’on veníem i de les posicions dels rojos ens van dur al castell de Balsareny on vàrem estar un parell de dies i d’allí al “cuartel” de Manresa. Vaig poder-ho fer saber a casa i el meu pare va venir a veure’m i a portar-me roba per canviar-me».

«En el meu cas, de Manresa vam anar carregats dins de vagons de bestiar, apretats tant com hi cabien, fins a Cervera. Allà dins un magatzem de ciment ens van donar una mica de menjar i ens van destinar a camps de concentració. A l’Àngel i a mi ens va tocar a Lleida a l’edifici del seminari vell, on només arribar, uns 25 o 30 que érem, ens van fer posar en fila i un malparit de sergent al qual li faltava un braç va anar passant pel davant de cada un i es quedava allò que volia del que portàvem. […] Quan ens va espoliar a tots, ens volia fer cantar el Cara al sol i com que la majoria no sabíem de què ens parlava ens va dir que no ens mouríem d’allí formats fins que no ens l’haguéssim après […] ens va costar unes tres hores».

«Per menjar, quasi invariablement, ens donaven una llauna petita de sardines per a quatre persones i un xusco de pa individual, que crec que la meitat era arena. Per beure hi havia només una aixeta en un pati on cada dia baixàvem per passar llista, […] Allà com que no podíem rentar-nos tots anàvem carregats de polls i plens de sarna, ja que només de tant en tant portaven al Segre un grup reduït de persones».

«El dia que em va tocar a mi d’anar a rentar, quan tornàvem, en passar per un carrer on el terra era ple d’ampolles trencades […] jo anava descalç i em vaig clavar un vidre al taló d’un peu, com que anàvem marcant el pas a l’ajupir-me per treure-me’l em van dona un cop de culata i “adelante”. Resultat: com que allà la sanitat no existia, la ferida se’m va infectar i per sort al cap de pocs dies em van dona la llibertat. Vaig arribar a casa amb molta febre, de seguida van anar a buscar el metge que teníem aconductat i no li va agradar gaire la cosa. L’endemà al matí juny amb un altre metge em van obrir el peu per netejar-lo ja que tenien por que es congrenyés i m’haguessin de tallar la cama. M’ho van fer a casa, la meva mare feia d’assistenta tirant les gotes de cloroform sobre un mocador que em van posar a la cara».

[1] Sobre l’indret de les Pedres d’Auló, vegeu les memòries de Ramon Rodríguez Hernández publicades a: https://www.memoria.cat/llevadelbibero/memories-inedites-de-12-biberons-del-bages/ramon-rodriguez-hernandez/

[2] Es refereix al 21 de desembre del 1938, data del primer bombardeig franquista a Manresa.

[3]Suposem que es refereix al període del juliol a l’octubre del 1936, quan el Comitè Revolucionari estava instal·lat al Casino de Manresa.

Memòries de Maurici Casasayas i Aloy

Vegeu també:

Vídeo de l’entrevista a Maurici Casasayas Aloy sobre el seu empresonament, realitzada el 2008.

Llistat de renoms del barri de les Escodines, elaborat per Maurici Casasayas

Les seves vivències respecte a la casa de la Culla

Els seus quaderns d’escola entre els anys 1927 i 1932