Cartes del “biberó” Amadeu Oliveras Camps (1920-2006)

En aquest apartat reproduïm fragments de diverses cartes del “biberó” manresà Amadeu Oliveras Camps, seleccionats pel seu fill Josep Oliveras Samitier, que també n’ha fet una semblança biogràfica.

Són cartes enviades primer des de Manresa, a companys que ja estan al front, i després des del front mateix als pares.

Amadeu Oliveras va escriure les tres cartes manresanes entre el 15 de febrer i el 23 d’abril, la vigília de la notificació de mobilització del dia 27. Les cartes des del front van del 22 de maig, en un indret entre Calaf i Santa Coloma de Queralt, a l’octubre, quan ja està enquadrat en el batalló de treballadors 153 a Mallorca. El 22 d’agost era fet presoner en una maniobra envolvent de l’exèrcit franquista. Aquella nit la passaria pres a Vilalba dels Arcs.

Semblança biogràfica

Fragments seleccionats de les cartes

Relat de la detenció i empresonament

Frases més destacades

Semblança biogràfica d’Amadeu Oliveras Camps, a càrrec de Josep Oliveras Samitier

«El meu pare, Amadeu Oliveras Camps, va néixer l’any 1920, i per tant va ser quintat amb els del biberó. Era molt bon estudiant, de família treballadora. El seu pare (l’avi meu) treballava als tints Baltiérrez i el gendre de l’amo dels tints era el Joan Selves. L’advocat Joan Selves i Carner el va agafar de grum, “botones”, al seu despatx del carrer d’Urgell, amb un tracte especial, el matí el feia anar a escola a l’Institut, la famosa escola del mestre Josep Albagés, i per la tarda havia d’anar al despatx Selves, i així dels 10 fins a 14 anys; allí va conèixer al Joaquim Amat i Piniella i a en Josep Martí Farreras, que eren els ajudants d’en Selves. L’Amat encara no havia acabat la carrera de dret i el Martí Farreras ja era advocat i cosí de Francesc Farreras i Duran que va ser president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Gràcies a en Selves alcalde, el meu pare va poder anar a les colònies de la Generalitat a Berga i Tossa de Mar, de les quals en tenia uns magnífics records. També en Selves se’l va emportar unes setmanes a Barcelona, per ordenar-li la biblioteca i altres papers, quan va ser nomenat Governador general de Catalunya i passà a residir prop de l’Arc de Triomf, al Passeig de Sant Joan. Molts caps de setmana i alguns dies dels estius se l’emportava a la masia de Les Selves de Castelltallat, que era la casa pairal. Anaven en taxi fins a la Creu Escapçada i a peu fins a la masia, i li solia fer portar un cistell dins el qual hi havia una pistola perquè el senyor Joan tenia por de sofrir un atemptat. En broma en Selves li deia que la llei de contractes de conreu no tenia vigor en passar de la Creu escapçada cap a les seva finca formada per la masia i tres masoveries, amb vinyes, cereals i molt bosc.

Entrà a treballar d’auxiliar administratiu al despatx de la Farinera de les Obagues (del gendre del Joan Jorba, el senyor Santos Yellestich, advocat i després accionista majoritari de Can Jorba de Barcelona) que era a la carretera de Vic, prop de la Muralla, i en el qual hi treballaven els germans Estanislau i Enric Casas Huch, el darrer dels quals escrivia també a El Dia, i pels vespres anava a Arts i Oficis on estudiava, amb molt bones notes, comptabilitat, càlcul mercantil, francès, etc. A més es matriculà a classes de dibuix amb l’Evarist Basiana i formava part d’un grup de joves artistes que els diumenges anaven a pintar paisatges. Un dels seus millors amics era l’Antoni Sarri Nigou, mort fa poc… Quintat, anà a fer la instrucció a Vic, de Vic a Santa Coloma de Queralt, d’allà cap a l’Urgell i les Garrigues.

Va ser integrat a la 16 Divisió comandada pel major Manuel Mora. 23 Brigada Mixta del major Sánchez de la Mata, 89 Batalló 2ª Cia. Unitats que formaven part del XII Cós de l’Exèrcit manat per Etelvino Vega.

Travessà l’Ebre el 27 de juliol i avançà per la serra de la Fatarella per reforçar el front de Vilalba dels Arcs. Amb els seus amics manresans que estaven al front es comprometeren que si un d’ells moria, el que quedés viu ho comunicaria als pares, això li toca fer amb els seu amic Borràs, i crec que també amb un manresà de cognom Bover, els pares del qual vivien a la Muralla del Carme, prop de l’hotel de Sant Domènec.

El 22 d’agost va quedar encerclat en una bossa per l’exèrcit de Franco. Va ser fet presoner en una acció que desmuntà la brigada, traslladat a Vilalba dels Arcs i d’allà en camió a Casp, i després en un vagó de bestiar tancat cap a Miranda de Ebro i el camp de concentració  de Santoña, on feia els interrogatoris el sastre de la carretera de Vic Francisco Gual Vilaseca, després cap de protocol i de la guàrdia municipal de Manresa.

En reorganitzar-se la brigada el donaren per desaparegut i després per mort, tardant uns mesos en poder escriure a casa, per mitjà d’una carta en castellà enviada a la germana d’un altre presoner que residia a França i aquesta la va reenviar als seus pares.

A Santoña hi havia en Tomàs Dalmau dels calçats, després gendre de l’alcalde republicà Francesc Marcet, i gràcies a ell pogué entrar a treballar a la cuina. El camp de concentració era terrible, homes grans nusos, només coberts amb una manta, plens de polls, no hi havia ni wàters, ni comunes, havien de fer trinxeres per fer les necessitats i després tapar-les….

Gràcies als avals d’un cosí de la seva mare que era capellà (Mn. Camps de la Seu) i d’un regidor carlí de l’Ajuntament de Manresa que treballava també al despatx de la Farinera de Les Obagues, el senyor Lluís Rius, al cap de tres mesos va passar a un batalló de treballadors, anant a desmuntar filats i treure material de guerra a Bruguete i Roncesvalles (on patien molt fred) i al front entre el País Valencià i Teruel (l’Alt Maestrat) cap a Maella i Caudiel, i després a fer trinxeres i fortificacions a Mallorca (zona de Sa Pobla i Alcúdia) per si atacaven els americans o anglesos. Va estar-hi en treballs forçats 1 any, 9 mesos i 16 dies. A Mallorca va aconseguir ser escrivent de la companyia.

En tornar va ser acomiadat de la feina per roig, tot i que no tenia carnet de cap partit i estava només sindicat per obligació a la Unió General de Treballadors. La causa de l’acomiadament és que era el darrer que havia entrat a l’empresa, i calia donar feina al seu lloc a un ex-combatent de l’exèrcit guanyador. Havia d’anar al servei militar, però tenia el pare i la mare malalts de tifus, un germà fent el servei militar i dos germans petits. Gràcies al mateix regidor carlí, va aconseguir pròrrogues anuals, i finalment es lliurà de tornar a fer de soldat amb el règim de Franco.

Tots els seus ideals, estudis, etc. per terra, i a començar de nou. Després d’algun treball eventual trobà feina fins a la jubilació, de comptable i després gerent d’un magatzem de fruites a l’engròs (Fruites Selvas), a la carretera de Vic, que eren cosins del Joan Selves i Carner. Es casà a l’any 1945, i va tenir dos fills i una filla.»

Fragments de les cartes d’Amadeu Oliveras Camps seleccionats per Josep Oliveras Samitier

El papa té un germà (Josep) i uns amics una mica més grans al front (Celestí Moncunill, Ramon Vila, Antoni Sarri) que anaven a les classes de pintura de l’Evarist Basiana a Arts i Oficis. Els escriu cartes des de Manresa, explicant què passa a la ciutat, a les classes, i comentant l’exposició de pintura del Saló de Tardor.

15 de febrer, carta al Celestí Moncunill (Tenien una cistelleria i taller de persianes a la carretera de Vic, cantonada Pujada del Castell. El Celestí practicava també l’atletisme):

«Això de les lleves està molt fotut. Veig que cada dia se’m va acostant més. Primer tu i el Miquel, després el meu germà, últimament el Vila i el dia 10 el Ton. De moment no marco “el caqui”, però a aquest pas… De totes maneres no m’espanto, però veig que aquella felicitat que disfrutàvem abans: el diumenge a pintar o a passar l’estona per fora, el billar, el cinema i sobre tot el nostre anhel de constituir una penya està tot a “fer punyetes”». (El Miquel, era Miquel Bonastre de família carlista i corders, que marxà a França, Vila era Ramon Vila depenent de cal Sol, i el Ton era el dibuixant Sarri).

A Ramon Vila li escriu el 14 de març del 1938 (Ramon Vila treballava a la Ferreteria Sol i Germans de la Muralla, posteriorment portà comptabilitats i s’aficionà a la filatèlia, encarregant-se de vendre segells per col·leccions a la llibreria Símbol):

«Ens lamentem moltíssim que a la nostra plena joventut ens trobem privats del goig d’ella per un destí tan cru com la guerra. Però és endebades capficar-s’hi i val més saber-nos-ho prendre amb resignació i gastar-hi, inclús humor, que encara que a voltes no sigui ben pur, esbargeix aquests tèrbols pensaments».

23 d’abril, carta al seu germà Josep, sobre Manresa (el seu germà va treballar tota la vida als Tints Baltiérrez de comptable):

«Cartells, molts cartells omplen els murs de les cantonades, destacant-se entre ells el que diu “I tú? Què fas per la victòria?”

Els carrers cèntrics es veuen envaïts de cares forasteres i molts refugiats, molts soldats. Els Batallons de Reraguarda cuiden de la depuració de la mateixa, demanant la documentació a tort i a dret. S’han habilitat per l’allotjament de refugiats els locals següents: Teatre Conservatori, Sala d’Actes dels Dependents, Ateneu i Cooperativa i alguns pisos particulars.

Requisats per guerra: Café “La Gàbia” i “Condal”, i alguns magatzems de la carretera de Cardona i de Vic… Part de l’hotel de Sant Domingo és habilitat per hospital, acollint-s’hi els malalts de l’Hospital de Sant Andreu, el qual ha passat a ésser hospital militar…»

El mes d’abril del 1938 varen ser cridats a files, la incorporació es notificava pel dia 27. El dia 29, des de Manresa són traslladats a Barcelona en tren. Van a la Caserna Carles Marx, a la Ciutadella (Ara Universitat Pompeu Fabra). Al vespre surten en tren de l’estació del Nord en direcció a Vic, on arriben pel matí. A Vic faran la instrucció. El 2 de maig marxen en direcció a Tàrrega. El meu pare s’incorporarà més tard, amb altres soldats, per problemes mèdics (bronquitis i clavícula trencada de poc). Per anar a la guerra el pare s’emportà llibres a la motxilla per llegir al front, però en arribar a Barcelona, un oncle seu que havia fet la guerra a les Filipines (1898) l’obligà a deixar-los perquè a la guerra no s’hi anava a llegir, sinó a intentar salvar la pell. Conservà l’estilogràfica, que li prengué un legionari en fer-lo presoner.

El 22 de maig en tren no sap on el porten, de Calaf han d’anar a Santa Coloma de Queralt. Continuen fent instrucció. Trasllat a un campament a Bellprat. Dormen en barraques, amb ell un altre manresà Ramon Fortó (era tintorer i vivia al Tossal del Coro).

Carta als pares (22 de maig):

«A prop no hi ha cap casa, només muntanyes amb boscos i sembrats i al peu un riu. Sembla talment que siguem al front. Ara ens instruiran militarment tot fent guerres en broma, per després fer-les de debò»

8 de juny del 1938. Primer dia que fan proves amb tiro real.

20 de juny. Són a Bellvís. Els fan fer treballs de fortificació i més instrucció. Entre els soldats, rumors que la guerra acabarà aviat i podran tornar a casa. Van canviant de campament en caminades acostant-se a l’Ebre, malgrat que creuen que els porten a la rereguarda.

Carta als pares (20 de juny):

«Tinc de conformar-me amb el que el destí em porti. De moment estic bastant de sort. Encara que sigui d’infanteria aquest batalló no fa gairebé mai vida de trinxera, està sempre ocupat com a reserva. Els moments que tinc estudio el Morse amb la intenció que quan el sàpiga demanar entrar a la Companyia de Transmissions»

Carta als pares (26 de juny):

«Diumenge passat vaig escriure-us des d’un campament, avui també diumenge escric des d’un altre. Els dissabtes per nosaltres són fatals. Ahir a la tarda van traslladar-nos bastant lluny del lloc on érem… Al matí d’avui hem sortit del camp on hem fet nit i després de caminar cosa de mitja hora hem arribat al lloc on fins quan ens tornin a canviar estarem… Ara estem a 16 kms. del front….»

No patiu gens per mi per quant toca a menjar, penseu que a “l’estiu tota cuca viu”. Ni pel menjar, ni per res no us cal patir. Perquè al cap i a la fi tampoc en trauríem res»

3 de juliol. Estan als peus del canal d’Urgell on es banyen. Va vestit amb el vestit de civil, tal com va sortir de casa. Aquest dia li donen unes espardenyes. «És la primera vegada que em donen alguna cosa de vestir», també li posen una injecció contra el tifus, i els pelen el cap.

23 de juliol. «Ahir ens canviaren de campament. En camions passàrem per 4 o 5 pobles i a tots ells belles fadrines ens oferien càntirs plens d’aigua fresca per apaivagar la set que la calor ens ocasionava… Per a mi sembla que estan preparant la paella per les castanyes, segurament que pels rumors us en enterareu …»

25 de juliol. Jura de bandera a Juneda. «Jo no vaig anar-hi perquè no tinc, igual que altres, vestit caqui. També aquest dia hi va haver dinar extraordinari. Va anar bastant bé. Amanida d’enciam, mongetes amb carn de búfal i vi. A la tarda van repartir mitjons, pasta per les dents, fulles d’afaitar i llibrets dels Amics de la Unió Soviètica. A mi va tocar-me un tub, dues fulles i un llibret. Ahir van pagar-nos els 20 dies del mes passat, o sigui 200 pessetes».

Havien anat a travessar l’Ebre, caminant des de Cabacés (Priorat), el van passar el dia 27 de juliol per les immediacions de Vinebre-Ascó.

31 juliol, des del front. Carta als pares i germanets (els germanets eren l’Antoni que treballà d’impressor a Gràfiques Perramón i el Francesc de la llibreria Xipell):

«Fins ara molta sort i tranquil·litat. Molts petons del vostre fill i germà que ara més que mai es recorda de vosaltres i en el seu cor es desperta vivament l’amor per vosaltres».

12 d’agost. En campanya. Carta als pares i germanets:

«El dia 1 en aquell front vam intentar atacar i davant la pressió enemiga no fou possible. En aquest intent el company manresà J. Borràs hi trobà la mort i el R. Fortó i altres dos companys de xabola resultaren ferits. En la postal no us ho deia perquè no sabia de cert la sort dels companys i em limitava a dir-vos [que] em trobava bo i sà i ho vaig fer per si de cas us enteréssiu de l’estat d’algun ferit…

«Ahir vaig enviar una carta als pares del Borràs comunicant-los la mala sort del seu fill. També he escrit a casa dels altres companys i en aquesta adjunto altra perquè la doneu a cal Fortó. Això ho he fet complint el compromís que amb ells havia contret: que en cas d’ocórrer quelcom el qui se’n lliurés ho comuniqués als pares fos qui fos i sense embuts. Aquesta nova ja sé que us sorprendrà i que la sentireu i més que per l’efecte que pugueu sentir per ells perquè us imaginareu que un altre dia pot ocorre’m a mi…» (Aquest Borràs era el fill del carreter de la casa Pintó dels olis).

13 d’agost. Prop de La Fatarella. Carta als pares:

«Aquest matí a la companyia han repartit prendes de vestir. A mi me n’han tocat quatre: Una guerrera, un casquet, un mocador i parell de mitjons. De totes quatre en podia ben prescindir perquè ni el casquet ni la guerrera em feien cap falta i el mocador i els mitjons perquè ja en tenia. Però ara amb la guerrera i el casquet ja semblo un altre. Ja no faig cara “d’escopeter” del 19 de juliol com feia dies enrere que duia aquell “mono”».

Relat de la detenció i empresonament

És en castellà a causa de la censura i traduït al català:

1 d’agost: «Vaig estar al resguard de les bales per unes quantes pedres que vaig posar a manera de protecció, fins a les sis de la tarda, havent estat tocat per metralla de bales explosives dues vegades, no sent d’importància. En fer-se fosc obligats per les pistoles dels “jefes” i comissaris vàrem haver de sortir de nou per donar un cop de mà… De 130 que érem a la companyia, resultaren 70 baixes, matant a Borràs i ferint als tres companys que restaven de la cabanya i protegit per la foscor i l’espessor d’uns pins em vaig quedar amagat… Però degut a no sé què, que encara no sé explicar-me, em vaig quedar adormit entre les dues línies… Vàrem estar 7 dies a les trinxeres, portant-se després de descans a La Fatarella, fins el dia 19 que per la nit ens portaren a 3ª línia…. El dia 20 cap a la una de la tarda, els tancs “nacionals” avançaren protegint la infanteria que ens estava envoltant, mentre l’aviació feia vols rasants i l’artilleria impossibilitava la retirada. Al meu costat tenia un ferit que vaig atendre com vaig poder (Segons el meu pare: el ferit estava greu, li sortien els budells i només anava cridant: mare, mare!). De sobte vaig sentir veus de “Arriba muchachos”…» (Fet presoner, de nit el portaren a Vilalba dels Arcs, passant la nit tancats a l’església).

D’aquí a Casp-Saragossa-Miranda d’Ebre.

El dia 26 eren a Bilbao, agafant un altre tren que els portà al camp de concentració de Santoña)… hores de reclusió jugant a dames i a escacs, amb llegums seques i figures fetes d’ossos, també se’n feien anells… «Sent rebuts per calorosos aplaudiments dels interns. Vaig portar sempre de company al manresà Albert Vidal, aquell xicot ros (era pèl-roig) que treballava a La Saldadora, i amb ell i molts més manresans que vàrem trobar al camp, entre aquests el Tomàs Dalmau i el Joan Antigas companys d’escola, passant-les avorrides (l’Albert Vidal feia teatre d’aficionats i havia treballat als Joguets Farrés del carrer de Guimerà, en Dalmau era el dels calçats, i en Joan Antigas era ebenista, tenien taller a la carretera de Vic).

El sis d’octubre vaig sortir del camp de concentració cap a Miranda d’Ebre, i l’11 d’octubre em van integrar al Batalló de Treballadors 153…»  

Frases més destacades

«Això de les lleves està molt fotut. Veig que cada dia se’m va acostant més. Primer tu i el Miquel, després el meu germà, últimament el Vila i el dia 10 el Ton. De moment no marco “el caqui”, però a aquest pas… De totes maneres no m’espanto, però veig que aquella felicitat que disfrutàvem abans: el diumenge a pintar o a passar l’estona per fora, el billar, el cinema i sobre tot el nostre anhel de constituir una penya està tot a “fer punyetes”».

«Ens lamentem moltíssim que a la nostra plena joventut ens trobem privats del goig d’ella per un destí tan cru com la guerra».

«En aquest intent el company manresà J. Borràs hi trobà la mort i el R. Fortó i altres dos companys de xabola resultaren ferits».

«Ahir vaig enviar una carta als pares del Borràs comunicant-los la mala sort del seu fill. També he escrit a casa dels altres companys i en aquesta adjunto altra perquè la doneu a cal Fortó. Això ho he fet complint el compromís que amb ells havia contret: que en cas d’ocórrer quelcom el qui se’n lliurés ho comuniqués als pares fos qui fos i sense embuts».

«De 130 que érem a la companyia, resultaren 70 baixes».